Adam Green al Loco Club

Adam Green al Loco Club. 5/02/2026

Fa anys, va caure a les meves mans “Friends of mine” una cançó d’un jove novaiorquès anomenat Adam Green, i a partir d’aquí... We fall in love by accident.

Abans de fer carrera en solitari, Adam Green y Kimya Dawson van formar els The Moldy Peaches, que van tenir prou de ressò en l’escena americana entre 1994 i 2004. Van talonejar als seus amics els Strokes i la cançó “Anyone Else but You” de la banda sonora de la pel·lícula Juno l’hem escoltats tots milers de vegades.

Tancada l‘etapa dels The Moldy Peaches, Adam Green comença una carrera en solitari que, després de 20 anys, està més que consolidada amb l’edició de 12 àlbums. Amb un estil difícil de definir però proper a l’indie rock-folk, ha creat un univers divertit, alegre i fins i tot surreal i irònic.

Aquest passat dijous 5 de febrer i després de 20 anys sense trepitjar la capital del Túria, el bo d’Adam Green pujava a l’escenari del Loco Club per presentar el seu darrer treball: Chop off heads with me. Sold Out a la sala del carrer Erudit Orellana per celebrar que ja és dijous i reivindicar que si riguéssim més i més sovint, el món seria un lloc millor.

L’Adam Green, ben acompanyat per una banda de cinc músics (bateria, teclats, guitarra, baix i violí) va començar ràpidament a escalfar la sala i a exercir de frontman. Xoca la mà als de les primeres files, balla i riu. S’ho està passant be! Van sonar cançons del darrer treball (Houseface university, Popcorn town, Falling around, entre d’altres) i molts dels clàssics com Friends of mine, Caroline, Gemstone, Emily, Cigarrete burns forever o Jessica on, entre riures, enmig de la cançó va cantar una estrofa de Eternal flame de The Bangles. Pura ironia, una meravella.

El concert, curt (75 minuts), el va tancar amb una boja Dance with me amb mitja sala dalt de l’escenari ballant i rient. No cal molt més per passar una molt bona estona.

Amb Dance with me i l'escenari ple de gent ballant va acabar el concert

Anayet i Ben Harper per a un cap de setmana rodó

Aquest passat cap de setmana, com ja sol ser costum, hem anat a passar un parell de dies al Valle del Tena, a Osca. Un cap de setmana de muntanya i música magnífic.

El divendres a l’hora de dinar arribem a Formigal i, per la tarda, per desentumir les cames després d’unes quantes hores de cotxe, fem una passejada per la fageda que hi ha allà al costat. Fa vent fred i tot apunta a que, si el vent afluixa, tindrem una meteorologia fantàstica per gaudir de la muntanya. Per la nit sopem amb el Ferran, que està guiant a un grup, i comentem els plans per a l’endemà.

Dissabte matinem, esmorzem a l’hotel (estem al Nievesol, molt be) i a un quart de nou comencem a caminar des de l’aparcament del Portalet (1.700m.), a l’estació d’esquí de Formigal. Hi ha alguns núvols baixos i algunes vaques alletant a vedells acabats de néixer. Gent, ben poca. Els primers 45 minuts no són res de l’altre món. Caminem amunt per les pistes d’esquí fins al collado de Batallero (2.000m.), on deixem el paisatge antropitzat i agafem un petit sender de pedres, d’una escala molt més humana. En pocs minuts arribem al Ibón de La Fontaine i seguim un sender clar que, baixant una mica, passarà per sobre de la cabana de la Glera. Hem d’intentar no perdre massa alçada i no acostar-nos a la cabana. Si ens hi fixem, hi ha un sender amb fites que transcorre a mitja alçada i que, a poc a poc, comença a pujar. Pujant tranquil·lament, arribem als ibons de l’Anayet (2.200m), un paratge preciós. Es veu l’ibon, l’imponent Anayet i al fons, finalment net de núvols, el màgic Midi d’Ossau, que vam escalar al juliol del 2020.

Ibon d'Anayet amb el Midi d'Ossau al fons

Aquest indret tant bonic ha agafat renom últimament i estava ple de tendes. No les vaig comptar, però abans de les deu del matí hi havia allà més d’una vintena de tendes plantades. L’Espe i jo teníem intenció d’arribar als llacs i si teníem ganes, seguir fins a fer el Vértice de l’Anayet. Com vam pujar bé, no feia calor i encara no eren les deu, vam decidir seguir xino xano fins al cim. En mitja hora vam arribar al collado de l’Anayet (2.400m.), que geològicament és un espectacle. L’Anayet, com el Midi, és un antic pitó volcànic i la varietat de colors i tipus de roques que veiem és sorprenent. Seguim pujant cap al cim del Vértice per un marcat sender i abans de les onze del matí estem gaudint d’unes vistes impressionants des d’aquest mirador privilegiat de 2.555m. Al cim ens trobem amb quatre o cinc persones més, comentem la jugada, mengem una poma, fem algunes fotos, identifiquem els cims que tenim al davant (Midi, Arriel, Palas, Balaitus, Cresta Diablo, Gran Facha, els Infiernos amb l’espectacular Marmolada, els Garmo....) i, agraïts, comencem a baixar. 

Al cim del Vértice de l'Anayet

Com som de nou al coll a quarts de dotze, ens animem a pujar a l’Anayet. En pocs minuts arribem a les famoses cadenes. Fem una mica de cua perquè la via comença a estar prou saturada de gent. Passem sense gaires problemes i enfilem la canal de pujada al cim. Això sembla una romeria de gent pujant i baixant, alguns amb més traça que els altres i alguns amb més paciència que els altres. El perill més gros de tot això és la impaciència. A mitja canal l’Espe crida: Eres la hermana de Asun? Frase del cap de setmana, ens trobem amb coneguts fins i tot sota les pedres! Arribem al cim de l’Anayet (2.574m.), una talaia magnífica sobre una bona part del Pirineu aragonès. Com el cim està ple, fem un plàtan, un parell de fotos i comencem a baixar. A mitja canal, deixem pujar a un grup de vint persones i a les cadenes ens toca esperar 15-20 minuts més per a poder passar i baixar. És un cim tant espectacular i tan proper, que s’ha massificat fins al punt de començar a ser perillós (per la impaciència d’alguns). Una solució ben fàcil per acabar amb aquesta situació seria treure les cadenes i qui vulgui passar, que escali, com es fa al veí Midi d’Ossau. Be, en qualsevol cas hem gaudit de la caminada i de les vistes. Arribem de nou al coll i enfilem cap a baix, cap als ibons primer i cap a Formigal després, on arribem a l’hora de dinar.

L'Anayet des del coll

L'Espe a les cadenes

Després d’una bona dutxa i una migdia, abans de les set baixem cap a Sallent a donar una passejada, fer una cervesa i a sopar. I abans de les nou fem camí cap a Lanuza, al concert d’aquest vespre de Pirineos Sur. Avui toca el gran Ben Harper amb els The Innocent Criminals, un dels grans que ens faltava per veure. I mare meva, quin concertàs. 90 minuts que passen volant, on el bo d’en Harper ens fa viatjar a través del seu so característic, transitant pel blues, el folk, el soul i el reggae. Sold out a l’auditori de Lanuza per viure una gran nit de la mà d’un músic gran, molt gran.

Ben Harper a l'auditori de Lanuza. Foto: Pirineos Sur

Cap de setmana rodó!

Calexico. Americana i cúmbia per enderrocar fronteres

 

Els Calexico és una altra d’aquestes bandes a la qual arribo tard. Si, segurament, als de Tucson (Arizona) hagués estan fantàstic veure’ls a l’inici dels 2000, però que hi farem, les coses van com van i la primera vegada que els he vist ha estat aquest dimecres de juliol a la Rambleta.

Amb gairebé 30 anys de carrera i 10 àlbums d’estudi a les esquenes els Calexico, liderats per Joey Burns (veu i guitarra) i John Convertino (bateria), han aconseguit crear un so personal dins de l’indie rock i l’americana. Rock de frontera en podríem dir, un so que ens transporta a aquell territori fronterer, desèrtic i conflictiu entre Mèxic i els Estats Units que els Calexico coneixen tan be. Originaris de Tucson, però formats a Califòrnia, s’han mogut sempre propers a la frontera i, potser per això, el nom del grup l’han manllevat d’un petit poble americà fronterer amb Mexicali. I les fronteres, tot i que molts s’encaboten a posar-hi concertines i alts murs, són permeables i, igual que la gent, la cultura i la música també transiten d’un costat a l’altre d’aquestes línies polítiques. Aquesta porositat fronterera és la que ha permès als Calexico acostar-se, aquests darrers anys, a la cúmbia, transitant de forma natural de l’americana cap als sons més caribenys. Amb naturalitat, com la vida mateixa.

A les 22:30 s’apagaven els llums d’una Rambleta plena per donar la benvinguda, per primera vegada a la ciutat de València, als Calexico. Escenari ple per fer cabre a la formació actual que acompanya a en Burns i Convertino, una colla de multi instrumentistes que semblen passar-s’ho la mar de bé damunt de l’escenari, tots allà juntets:  Jacob Valenzuela (trompeta, xilòfon), Martin Wenk (trompeta, acordió, pedal steel guitar, teclats), Sergio Mendoza (teclats, baix, acordió) i Brian López (guitarra i baix).

El Mirador, Cumbia del Polvo i Then you might see, del darrer treball (El Mirador, 2022) obren la nit a ritme de cúmbia i Sunken waltz enceta la celebració del recent 30è aniversari del celebrat Feast of wire (2003). Encadenen Quattro, Black Heart, Pepita, Not even Stevie Nicks, Close behind i Across the wire. Quan acaba aquesta tanda ja hi ha sectors del públic d’empeus. I quan portem una hora gaudint de debò, bé el regal de la nit. Per cantar Flores i Tamales, del The thread that keep us (2008), conviden a l’escenari a en Jairo Zabala (Depedro) músic habitual dels Calexico a final de la primera dècada dels 2000. En Jairo es suma a la festa el que queda de concert, animant al públic, cantant i tocant la guitarra. 

A cada cançó hi ha canvis d’instruments, de cantants, de posicions, els Calexico semblen un combo fent una jam session en un bar de Tijuana. Se’ls veu contents i nosaltres ens ho estem passant pipa. Amb Cumbia de donde (de donde eres, a donde vas...) tanquen la nit. Ovació i els bisos de rigor. El primer, Algo tiene que estar mal, una cançó dels amics Alejandro y María, uns peruans residents a València que van girar amb els Calexico fa uns anys i a qui conviden a pujar a l’escenari. Ja no cap ni una agulla dalt de l’escenari. El segon bis és la versió de California dreamin dels The Mamas & the Papas que els Calexico i el propi Brian López han enregistrat per a la pel·lícula A Million Miles away (2023). I per tancar, Güero Canelo, fent un medley amb Desaparecido de Manu Chao i El cuarto de Tula dels Buenavista Social Club.

Gran nit d'americana, rock, cúmbia i el que faci falta per enderrocar murs. Una nit per celebrar els dos costats de qualsevol frontera!

The Jayhawks a la Rambleta: Un concert d'autoafirmació

 

Després d’un mes on la premsa ha anat plena de ressenyes de concerts majúsculs com els de Taylor Swift o Bruce Springsteen i en un escenari global on cada vegada l’auto-tune permet amagar les carències de molts, anar a La Rambleta a veure als The Jayhawks és, si no un acte de rebel·lia, si un d’autoafirmació de que, malgrat tot, ens agrada el country rock, ens agrada gaudir d’una bona banda i ens agrada el petit format molt més que els grans estadis i festivals.

Els The Jayhawks fa ja 40 anys que passegen el seu country rock pel món i per casa nostra ja han passat set vegades des d’aquell primer concert a la sala Roxy de l’any 2001. És a dir, és una banda que s’ha prodigat sovint pel nostre territori però jo, com em passa sovint, arribo tard a gairebé tot i als de Minnesota els vaig descobrir farà tant sols 3 o 4 anys, no gaire més. I tot i que no els he escolat de seguit com he fet amb altres bandes, la potent secció rítmica i les cuidades harmonies vocals de Gary Louris i Mark Olson t’embolcallen en una atmosfera agradable. Els The Jayhawks són un refugi perfecte per amagar-te del món sorollós, ràpid i estressant que ens ha tocat viure.

Així que amb moltes ganes d’escoltar-los vam enfilar cap a la Rambleta un calorós dilluns de mitjans de juny. Aforament gairebé ple per donar la benvinguda a uns The Jayhawks que acabaven la gira espanyola de cinc concerts a València després de passejar-se, entre d’altres, pel BBK de Bilbao o Las Noches del Botánico de Madrid. Festa fi de gira a una Rambleta plena de gent de certa edat a les espatlles que minuts abans de començar el concert i, possiblement, mentre exercia el difícil paper de telonera la Meghan Maike, buscava sense sort pel barri de Sant Marcel·lí un bar decent on fer-se un entrepà.

Quan passaven cinc minuts de les 21:30 en Gary Louris, Marc Perlman, Karen Grotberg i Tim O'Reagan van arrancar el concert amb “I’m gona make you love me” de l’àlbum Smile (2000). Va sonar tant malament que els músics se’n van tornar cap a dins i els tècnics van canviar quatre cables i un dels pedals d’en Gary Louris. Després d’aquest incident, van tornar a la càrrega amb “The man who loved life” (Sound of lies, 1997) i ja no van parar durant una hora i mitja ben justa. Bon so finalment a la Rambleta, com gairebé sempre.

20 temes entre els quals no van faltar “Angelyne” o “Save it for a rainy day” del Rainy day music (2003), “Waiting for the sun” del Hollywood Town Hall (1992) o la clàssica “Blue” del Tomorrow the Green Grass (1995), possiblement els tres àlbums més reeixits de la banda de Minneapolis en aquests gairebé 40 anys de carrera i 11 àlbums d’estudi. En Gary Louris alternava la guitarra elèctrica i l'acústica però, en general, el concert va tenir un punt molt més elèctric del que m'esperava. Qui ha dit que l'americana no té punyents solos de guitarra elèctrica?

Tot i que el concert va ser curt, hi va haver temps per alguna versió, com “We'll Sweep Out the Ashes in the Morning” de Gram Parson per recordar quan la banda la va cantar amb l’Emmylou Harris farà un parell d’anys al Canadà o la gran “Bad Time” de Grand Funk Railroad. Per tancar la nit, “Until You Came Along” de la superbanda Golden Smog, de la qual formen part els propis Gary Louris i Marc Perlman i per la que transita, de tant en tant, el mateix Jeff Tweedy (Wilco). Tot queda a casa.

Pàgina web:

https://www.jayhawksofficial.com/

Set list del concert a la Rambleta 

https://www.setlist.fm/setlist/the-jayhawks/2024/la-rambleta-valencia-spain-43579b83.html

Stay Homas. Sala Repvblicca. 24 novembre 2023

 

Stay Homas a la sala Repvblicca. 24/11/23

Durant el confinament, després de sopar, miraven alguna pel·lícula però abans sempre entràvem al Youtube per veure si els Stay Homas havien penjat alguna cançó nova. En Ray, el Guillem i el Klaus, des de la terrassa del seu pis de Barcelona, ens van alegrar els vespres d’aquella primavera fosca i trista amb cançons vitals i alegres.

El confinament es va acabar i els Stay Homas van aprofitar l’èxit mundial obtingut per publicar l’EP Desconfination (2020) i l’àlbum Agua (2020). Després de rodar per festivals i contagiar el seu bon rotllo arreu, l’any 2022 publiquen l’EP Here to play i aquest 2023 fan un salt endavant amb el seu segon treball, Homas (2023).

L’1 de juliol de 2022, els Stay Homas van tocar als Jardins de Vivers de València compartint cartell amb Suu i Maluks. Jo no hi vaig poder anar perquè tenia Covid, però l’Espe i la Neus hi van anar i van tornar encantades. Hi havia ganes de concerts, de trobar-se, de cantar i ballar!

El passat divendres, tancant ja aquest 2023, els Stay Homas es van deixar caure per València per tercer cop, aquesta vegada a la sala Repvblicca. Jo, que hi anava més que res per acompanyar a la Neus, m’ho vaig passar pipa. En una hora i mitja van transitar pel rock, pel pop, pel reguetón, tot barrejat amb un bon rotllo i un ambient de festa que ràpidament es va contagiar a totes les persones que omplíem la sala.

I em va sorprendre, després de tres anys damunt dels escenaris, com de contents i agraïts se’ls veu. Van donar les gràcies moltes vegades, se’ls veia riure, fer gestos còmplices entre ells... crec que ens van contagiar la seva alegria i les seves ganes de compartir una música que els haurà costat suor i qui sap si alguna llàgrima compondre.

El concert va començar amb La Nòria, del darrer disc, i tot i que van fer alguna mirada nostàlgica a la terrassa amb les cançons Stay Homa, Bright side i Volveré a empezar, el gruix del set list de la nit es va centrar en Homas, del qual van tocar gairebé totes les cançons. I la gent se les sabia totes, les van cantar, cridar i ballar... donava igual que fos La platja, Quiero más o Let it out o No vull baixar. 90 minuts de festa i molt bon rotllo. Ens veiem de nou al 2024. València us estima!

Stay Homas firmant-nos el disc després el concert

Luna, al festival Perfect days de la Rambleta.

 

Luna, a la Rambleta de València. 26 d'octubre 2023

L’any 2003, l’Albert Pla i la Judit Farrés estrenaven l’espectacle “Cançons d’amor i Droga” basat en el poemari pòstum de Pepe Sales i dos anys més tard s’editava el disc corresponent. Quan el vaig escoltar, em va cridar l’atenció el darrer tall, “Moro, moro”, basat en la cançó “Superfereaky memories” inclosa a l’àlbum The Days of Our Nights (1999), del grup novaiorquès Luna. Jo no els coneixia, així que vaig començar a escoltar-los i, tot i que no han estat una banda de referència per a mi, si que han sonant sovint a casa.

Elegants, amb bones guitarres i melodies i encapçalats per la veu tenor, sovint lacònica, d’en Dean Wareham, els Luna han aconseguit crear un so que els caracteritza. L’any 1992 s’estrenen amb l’àlbum Lunapark i fins l’any 2005, que se separen, graben un total de sis àlbums més d’estudi, entre els que destaca Penthouse (1995), considerat per la revista Rolling Stones com un dels treballs essencials per entendre la música dels anys 90.

L’any 1993, abans de publicar el seu segon llarga durada (Bewitched, 1994), en Dean Wareham va rebre una trucada a casa seva. La conversa la podem imaginar més o menys així:

- Hola, Dean Wareham? soc en Lou Reed

- Si, clar, i jo l’Elvis

- Si, si, de veritat, soc en Lou Reed

- .....

- Escolta, m’ha agradat molt Lunapark, i m’agradaria fer-te una proposta

- .....

- Aquest any ens reunim de nou els The Velvet Underground i farem una sèrie de concerts per Europa. Els Luna voldríeu obrir per a nosaltres aquesta gira?

- Ostres, m’ho estàs demanant de debò?

- Sí, em faria molta il·lusió que ens acompanyéssiu.

Així, els Luna, van fer de teloners de la Velvet i, des d’aleshores, estan estretament lligats a la mítica banda de Nova York dels qui, a més a més, han versionat un bon grapat de cançons. Aquesta setmana, la Rambleta ha commemorat els deu anys de la mort d’en Lou Reed i els trenta de la separació definitiva de la Velvet Underground amb un festival anomenat “Perfect days” que ha comptat amb xerrades, exposicions i concerts, entre ells, el dels Luna. La guinda perfecta per a un homentage a la velvet i al Lou Reed.

Els Luna, en actiu després de reunir-se de nou l’any 2017 amb la mateixa formació que van tenir entre 1999 i 2005 (Dean Wareham, Britta Phillips, Lee Wall y Sean Eden) es presentaven a una Rambleta gairebé plena amb l’anunci d’un set list especial per a l’ocasió.  I així va ser, el concert de 90 minuts llargs que van donar va estar ple de referències a la Velvet i al Lou Reed. Van obrir amb Ocean i van seguir amb Lonesome Cowboy Bill i Femme fatale, totes tres de la Velvet, per seguir amb Ride into the sun, New sensation i Satellite of Love del Lou Reed. Em segueix sorprenent sempre com, amb un parell de guitarres, un baix i una bateria es pot crear una atmosfera tant màgica. Les melodies dels Luna, amb llargs trams instrumentals, reflectien la complexitat d’allò que es fa de manera senzilla. Els 4 novaiorquesos, estàtics i poc comunicatius entre ells, executaven elegantment el seu paper. Només importava la música, l‘ambient i l’atmosfera. Després d’aquest inici d’homenatge a la Velvet i al Lou Reed, van encarar la defensa del seu treball, si es que a aquestes alçades encara tenen que reivindicar quelcom. Especialment contundent va ser el tram on van tocar, d’una seguida, Bewitched, Superfreaky Memories, Lost in the Space i Moon Palace. Per a tancar la nit, van dir que farien la cançó d’un One hit wonder anomenat Lou Reed. Van cantar el Walk on the wild side. Després de l’ovació corresponent, els bisos van ser per a I'm Sticking with you, de la Velvet, i 23 minuts in Brussels, del seu Penthouse.

Nit elegant i nostàlgica, a parts iguals, a la Rambleta.

Setlist de Luna a la Rambleta. 26 d'octubre 2023

The National. Wizink Center. Madrid, 4 d’octubre

Els The National al Wizink (4/10/23). Foto: Muzikalia

Les darreres ressenyes dels discs del The National al Mondosonoro no son per tirar coets. Tot i això, al I am esay to find (2019) li posen un 7/10, igual que al First two pages of Frankestein (2023), el darrer àlbum dels de Ohio abans de treure, fa uns dies, el Laugh track (6/10). En qualsevol cas, les darreres ressenyes parlen d’una banda que funciona per inèrcia publicant treballs solvents, però sense sorpreses. Es a dir, bons discs però sense reinventar-se. Crec que és el moment de reivindicar el dret a l’ofici. Treure bons discs durant anys ja és tot un èxit. Per què, aleshores, demanem més? Quants discs excepcionals i trencadors han tret els Stones els darrers 30 anys? I el Bruce després del Born in the USA del 84? Per què de cada nou disc demanen l’excepcionalitat? Jo reivindico les carreres llargues, amb alts i baixos, com la vida mateixa, però amb certa solvència i generant una marca de la casa reconeixible. I d’aquestes, cada vegada en queden menys perquè, avui en dia, la música ja es ven i consumeix com ho fa la societat en tots els aspectes, d’una forma ràpida, utilitzar i tirar, de singles, de hits.... Per això, vull reivindicar una banda com els The National, que ja fa més de 20 anys que roden i segueixen traient àlbums notables. I de postres, ens ho passem pipa als concerts. Què més volem?

Després de veure’ls al maig del 2022 a Pamplona (warmup show de la gira d’estiu i primer concert després de la pandèmia), ara tenia l’oportunitat de veure’ls al Wizink, presentant el First Two pages i el Laugh track. I el concert, tot i que va tindre alts i baixos, va ser elegant i contundent!

Amb quinze minuts de retràs, el quintet de Ohio va aparèixer a l’escenari caminant tranquil·lament, acompanyats per dos vents ja habituals en la formació de la banda. Once upon a Poolside, Eucalyptus i Tropic morning news, del First two pages, van obrir el recital, que va comptar amb un joc de llums i pantalles espectacular. Amb Squalor victoria (del Boxer, 2007) van començar el repàs a la seva discografia, que va assolir el climax quan van encadenar Don’t swallow the cap, Bloodbuzz Ohio, System only dreams in total darkness i I need my girl. Després, per acabar aquest primer bloc contundent i majúscul, Apartment story i Cherry tree. Portàvem quaranta-cinc minuts dalt d’un núvol i la gent s’ho estava passant pipa.

Després, el següents quaranta-cinc minuts van ser bastant plans. Peces menys conegudes i una veu del Mat Beringer que semblava no estar en el millor dels seus moments. Però el show va aguantar gràcies a les guitarres esmolades dels germans Dessner (aquesta parella i en Bryan Devendorf a la bateria son un escàndol), a un bon so i a una posada en escena ben treballada. Slipping Husband, del ja llunyà Sad songs for dirty lovers (2003), va obrir la porta a Alien i Grease in your hair del Firts two pages i a Deep end, laugh track i el mur de so de Smoke detector del Laugh track. Jo vaig trobar a faltar la New Order T-Shirt, que potser hagués reviscolat una mica aquesta part del concert.

Amb Day I Die del magnífic Sleep well beast (2017) el concert va agafar embranzida de nou i els següents trenta minuts van ser una altra vegada esplèndids. Pink Rabbits, England, Graceless, Fake Empire i la trista, però aquesta vegada elèctrica, About Today van tancar la nit abans dels bisos, que es van allargar amb quatre cançons més i en Matt Berninger corrent per la platea del Wiznik il·luminat pels mòbils del centenars de fans que, atònits, veien com el frontman dels The Natonal s’obria pas entre ells. Light years, Mr. Novembrer, Terrible Love, Space invader i la ja tradicional Vanderlyle crybaby geeks acústica i cantada pel públic, van tancar un concert de dues hores i mitja d’una gran banda.

Podran dir els crítics que els The National ja ho han fet tot, que només els queda retirar-se, però mentre vulguin continuar fent treballs notables i concerts elegants i contundents com el del Wizink, jo els seguiré. 

Gràcies Carmona!

 

Ahir va ser un dia intens en noticies musicals. Mentre en Sir Mike Jagger, el frontman dels Stones, bufava 80 espelmes en plena forma, la llum de la irlandesa Sinéad O'Connor s’apagava prematurament als 56 anys. Aquest dos esdeveniments van eclipsar el desè aniversari de la mort d’en J.J. Cale, el guitarrista americà que influencià a tota una generació. Però tot això es va quedar en un no res quan, a les 8:54 del matí, l’Àngel Carmona ens anunciava que deixava el “Hoy empieza todo” de Ràdio 3 per començar una nova aventura a RNE.

Us pot semblar una noticia menor, però per als que fa 14 anys que l’escoltem cada matí, és una bomba. El HET i l’Angel Carmona formen part de la nostra quotidianitat. Cada matí, mentre ens preparem per anar a treballar, mentre esmorzem, o quan ens toca conduir per anar a alguna reunió lluny, ell i el seu equip ens acompanyen. I fer-ho de manera ininterrompuda durant 14 anys és molt de temps. No sé si podeu arribar a entendre-ho.

Jo vaig enganxar-me al HET l’any 2009, quan viatjava un parell de vegades a la setmana a Murcia. I des d’aleshores ens ha acompanyat cada dia. Els nostres fills han crescut escoltant el HET i el crit de “las oooooochoooo” ja forma part del nostre dia a dia, de la nostra quotidianitat. A partir del setembre, quan tornem a la rutina, els matins de casa nostra sonaran diferents. I això serà un canvi important. L’Espe ho compara a quan un bon amic et diu que se’n va a viure lluny, que et quedes una mica orfe. Sol.

Gràcies Carmona per fer dels matins un bon moment, per mantindre’ns informats d’una manera distesa i, sobretot, per donar-nos a conèixer una multitud de grups i “melocotonazos” que ja formen part del nostre dia a dia. Gràcies també, per haver estat part de la nostra família durant tots els matins dels darrers 14 anys. De veritat, ha estat un plaer.

Una abraçada ben forta i seguim. Visca la ràdio!

Josele Santiago a La Pèrgola o quan les coses no surten com estaven previstes

Josele Santiago i David Krahe a la Pèrgola de la Marina (València). 25 de febrer 2023

Farà una mica més de 20 anys que seguim la carrera de Josele Santiago. Vam descobrir-lo quan estava a punt de tancar la primera etapa amb Los Enemigos, a través del imprescindible “Nada” (1999). Després, va començar una carrera en solitari que l’ha portat a editar ja cinc treballs, alguns dels quals són una autèntica meravella, com el Loco encontrao (2008) o el Lecciones de vértigo (2011). Així que, sempre que en Josele Santiago es deixa caure per València intentem anar a veure’l per gaudir d’una bona estona de rock, tant si ve amb la banda completa com si ve amb format duet, acompanyat normalment pel guitarrista David Krahe, ara també escuder de luxe a Los Enemigos.

La darrera vegada que el vam veure va ser al 16 Toneladas, en la gira depresentació del Transilvània (2017), així que ara, sis anys després i una pandèmia superada, ens encaminem cap a La Pèrgola de la Marina per gaudir, de nou, de les cançons punyents d’en Josele Santiago. Els concerts de La Pèrgola s’han convertit en un referent cultural de la ciutat, una oportunitat fantàstica per descobrir bandes i gaudir d’un dissabte a la vora de la mar. En aquest marc, Josele es presentava a la Pèrgola sense disc nou (el darrer segueix sent el Transilvània de 2017) però ben acompanyat a la guitarra per en David Krahe.

Tot pintava de meravella. El dia era bo, els Don Joaquin van animar la prèvia i al públic se’l veia amb ganes. La legió de devots que arrossega en Josele esperaven, cervesa en mà, l’inici del concert. Però la cosa no va sortir com era d’esperar. Van enretirar l’equip de Don Joaquin i Josele i David es van posar a provar les dues guitarres acústiques que portaven. I allò que pot semblar senzill es va convertir en un mal de cap. Van estar provant una hora i no hi havia manera que allò sonés mitjanament decent. A Josele, que celebrava el seus 58 anys, se’l veia realment cabrejat i no parava de demanar disculpes. Els dos tècnics de so somiaran durant anys amb aquest concert i el nom de Josele els portarà als pitjors dels malsons possibles. Després d’una hora de proves, en Josele i en David van tirar pel recte i van començar a tocar, tot i que se’ls veia incòmodes i entre cançó i cançó no paraven de donar instruccions, infructuosament, als tècnics. Així, van estar tocant poc més d’una hora, desgranant peces de la discografia en solitari del madrileny. El públic intentava aixecar l’ànim del duet, cantant-li fins i tot l’aniversari feliç a un Josele completament decaigut, però no hi va haver manera. Esperàvem un bon concert i la cosa no va sortir com tocava.  

Aquest estiu, als concerts de Vivers, tindrem una nova oportunitat de veure’l, aquesta vegada capitanejant a Los Enemigos.

Josele Santiago i David Krahe a la Pèrgola de la Marina(València)

Antònia Font als Concerts Vivers 2022. Una festa per reivindicar el dret a la nostàlgia!

Foto: Francesc Arechavala

Anava jo cap a Vivers sense tenir les expectatives del concert dels Antònia Font molt elevades. Aquestes retrobades, gairebé deu anys després de separar-se, mai solen portar res de bo, més encara quan a algun membre del grup, en aquest cas en Joan Miquel Oliver, ha fet una bona carrera en solitari després de dissoldre’s el grup. Però be, sigui com sigui, els que ja tenim una edat hem ballat i cantant els Antònia Font en desenes de festes majors i no podíem deixar córrer l’oportunitat de fer-ho de nou. D’això se’n diu nostàlgia. I cal reivindicar-la amb dignitat!

I els Antònia Font, per retornar amb la màxima de les dignitats, han editat Un minut estroboscòpica, un treball a l’alçada del que s’espera d’ells i que els serveix d’excusa per justificar aquesta petita gira de retorn de tant sols quatre concerts: Dos a Barcelona, un a Inca i el d’ahir a València. Si encara no els heu vist, afanyeu-vos a comprar entrades per al concert d’octubre al Palau Sant Jordi. Crec, sincerament, que serà l’últim de veritat. No crec que l'invent tingui continuïtat.

I així, amb les expectatives baixes arribava a Vivers i a les 21:45, després d’uns minuts intentant connectar amb el més enllà a través de les nou antenes parabòliques instal·lades a l’escenari, van aparèixer els Antònia Font. I que voleu que us digui, amb el segon tema, Me sobren paraules, ja se’m van eriçar els pèls... I això que no em passa sovint en els concerts, ahir ho vaig sentir tres o quatre vegades. És la nostàlgia, la connexió amb unes cançons que les hem cantat, ballat i que sovint, encara molt sovint, sonen a casa amb quotidianitat. Els Antònia Font van plegar, però en cap moment han marxat.  

I a partir d’aleshores, un torrent de clàssics per a tots els gustos durant dues hores i quart d’un concert majúscul. En Pau Debon, l’únic de la banda amb voluntat d’aixecar els ànims, no parava de moure’s d’una banda a l’altra de l’escenari, cantant amb ganes (i feliç) tots i cada un dels 37 temes que van sonar a Vivers. I el públic s’ho va passar pipa. I sabeu què: I arriba un dia que sa vida és un teatre, que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat...

Antònia Font. Concerts de Vivers. València. 9 de juliol de 2022. Teloners: Maria Jaume

Foto: Maria Carbonell per a Tranquilo Música

Wilco, Poble Espanyol de Barcelona. 22 de juny

 

Arribar a gaudir dels Wilco al Poble Espanyol aquest mes de juny ha estat una petita gimcana d’ensurts. Després de suspendre la gira degut a la COVID els estius de 2020 i 2021, anuncien a l’octubre del 2021 que, finalment, vindran a Europa al juny del 2022. Immediatament, l’Espe i jo ens comprem les entrades per al concert de Barcelona i reservem hotel. El primer ensurt ens l’enduem el mes d’abril, quan veiem que els de Chicago afegeixen València a la gira d’estiu. Ens auto convencem dient que l’equip de so del Poble Espanyol deu ser dels millors que hi ha pel mediterrani. Després, a finals de maig, els Wilco anuncien disc nou, el Cruel Country, que no està malament, però jo volia un repàs a la seva discografia... i com els doni per fer una presentació extensa del disc nou... més dubtes. Per últim, el dia abans del concert m’assabento que el guitarrista Nels Cline serà baixa per COVID. Com es pot tocar sense el guitarra solista?

A les nou de la nit i amb un cel clar gairebé de nit de Sant Joan, el quintet accidental de Chicago arrancava amb “I Am My Mother” i “Cruel Country” del nou disc. El públic, que omplia el Poble Espanyol de Barcelona, començava a escalfar-se amb “I Am Trying to Break Your Heart” i “Kamera” del majúscul Yankee Hotel Foxtrot (2001). Una declaració de principis de per on aniria el concert d’una banda que feia 10 anys que no trepitjava un escenari de la capital catalana (2012, Gran Teatre del Liceu). Del darrer treball, Ode to Joy, que a mi m’agrada tot i les crítiques que ha rebut, cap tema, ni el Everyone hides... (set list del concert)

En Jeff Tweedy, amb barret de cowboy i guitarra acústica (poques vegades va agafar l’elèctrica) va exercir de frontman i va estar ben acompanyat per en Glenn Kotchke, immens a la bateria, en Mikael Jorgensen als sintetitzadors, en John Stirratt al baix i en Pat Sansone multiplicant-se als teclats i a la guitarra. La banda va sonar compacta i va minimitzar la baixa d’en Nels Cline.

Els Wilco ens van oferir gairebé dos hores d’un rock – folk fantàstic, amb moments sublims com el  “How to Fight Loneliness”, el “War on war”, el “Heavy Metal Drummer”, el “California Stars”, el “I'm the Man Who Loves You” i com no, el “Jesus, etc”. La nit a Montjuïc s’enfosquia al ritme de l’acústica d’en Jeff Tweedy i les llums blaves i vermelles de l’escenari anaven agafant presència a mesura que passaven els minuts, il·luminat un senzill però efectiu gran Wilco escrit en una cortina negra. Concert tranquil, per gaudir cervesa en mà d’una de les grans bandes americanes d’aquest segle XXI. I quan tot semblava que s’acabava després d’un primer bis amb la bonica “You and I” va sorgir, del no res, una tempesta elèctrica amb quatre temes del Being There (1996): “Red-Eyed and Blue”, “I Got You (At the End of the Century)”, “Monday” i “Outtasite (Outta Mind)”. Per treure’s el barret!

Beck, el rocker que volia ser DJ

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

Beck (Califòrnia, 1970) va saltar a la fama l’any 1994 amb la publicació de l’àlbum Mellow Gold, que incloïa el single “Loser”, que ja era un èxit a la costa oest americana des de feia uns mesos. Va, quants dels que heu fet els quaranta no heu ballat mai el Loser? Soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me? Ningú!

Molts deien que en Beck no passaria de ser un “one-hit wonder”, però l’any 1996 publica l’Odelay i es consagra com un dels  músics independents més influents de l’escena americana. A casa, però, som molt fans del següent disc del californià, el Mutations, que va publicar l’any 1998 i on s’endinsa en un rock-blues a mig camí del folk i del sons tropicals. És, potser, el primer gran gir que fa en Beck al llarg de la seva carrera i a partir d’aleshores en serà una constant. En Beck ha fet electrònica, folk, blues, tropicana, funky, rock, rap, garage... sempre movent-se d’un lloc a l’altre, sortint de la zona de confort i explorant noves sonoritats. Això té les seves coses bones, però també fa que sigui difícil seguir-lo amb entusiasme al llarg de tots els seus treballs. Amb en Beck, anem i tornem, depèn de com bufa el vent. Si voleu conèixer una mica la seva trajectòria, el Celobert (Catalunya Ràdio) li va dedicar un programa interessant que podeu trobar en aquest podcast.

En Beck s’ha prodigat poc per la península i des de que ens enganxarem a ell cap allà l’any 2000, no hem tingut cap oportunitat de veure’l en directe. L’última visita a Barcelona abans del Primavera i el Razzmatazz d’aquest mes de juny datava de l’any 2000 (feia 22 anys que no trepitjava Barcelona) i l’última visita a Madrid (i la darrera a la península), era del 2014 (Decode festival). Així que aquesta vegada no l’hem deixat escapar i hem fet un viatge exprés per veure’l a la Riviera de Madrid.

Uns dies abans del concert, l’Espe i jo comentàvem que no en teníem ni idea de quin Beck ens trobaríem a la Riviera. Els últims treballs transiten per l’electrònica (inclosa la divertida Find my way, col·laboració amb en Paul McCartney) però evidentment ha de fer alguna peça de les més antigues no? Com es munta un show que pot passar de l’electrònica al folk?

A les 21:35, i amb un públic ja impacient, en Beck i els seus 4 músics (que no va presentar) van aparèixer en escena i va començar una primera part de concert trepidant. En Beck semblava un rocker que volia ser DJ. Pantalons i xupa de cuir per a un inici de concert demolidor on les guitarres i l’electrònica van anar empalmant una cançó darrera l’altra fins al punt que hi havia temes que no els cantava completament. Diamond Bollocks del Mutations, per exemple, la va deixar a mitges i la va empalmar amb The new pollution, de l’Odelay.

Després de 30 minuts, va desaparèixer per tornar a escena amb uns pantalons blancs i una camisa de de flors. Va començar un set acústic (cycle, morning i Stratosphere) que va donar pas a la part més rockera del concert, on va incloure una versió del Go it alone amb només veu i harmònica. Després d’una E-Pro contundent i tot el públic cantant la tornada nananananananaaa... en Beck se’n va anar i només va tornar per fer dos bisos: Loser i l’altre gran Where it’s at, de l’Odelay. Atenció, el concert va durar tant sols una hora i vint minuts i va cantar fins a 34 cançons... feu números.

Si mai teniu l’oportunitat de veure en Beck en directe, feu-ho. Passareu una bona estona, ballareu (a vegades tenia més la sensació d’estar en una pista de ball que en un concert) i gaudireu d’un tipus que és tot un espectacle. No para de corre d’un cantó a l’altre de l’escenari, balla, salta, juga amb el pal del micro... i es canvia de roba segons l’ocasió. I a més a més, té grans cançons!

Concert celebrat el dia 8 de juny de 2022 a la Riviera de Madrid. La banda Hinds van fer de teloneres i tot i que no les coneixíem, ens van agradar!

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

The National, Pamplona. 28 de maig 2022

 

Els The National han estat, segurament, el grup que més he escoltat aquests darrers tres o quatre anys. El High violet (2010), el Trouble will find me (2013) i el Sleep well beast (2017) han sonat al tocadiscs de casa sense parar. La veu greu del Matt Berninger, les guitarres esmolades dels germans Aaron i Bryce Dessner, la bateria embolcalladora del Bryan Devendorf i el baix del seu germà Scott aconsegueixen crear una atmosfera musical que t’atrapa i et fa entrar en un bucle del que no voldries sortir-ne mai. Cançons que comencen tranquil·les i que a poc a poc van guanyant intensitat fins un clímax final on les guitarres i la veu estripada toquen el cel.

Havíem de veure als The National al Primavera Sound del 2020, però la pandèmia de la COVID ho va tirar tot per terra. Dos anys més tard, i sense entrades per al Primavera Sound, hem tingut l’oportunitat de veure’ls a Pamplona, en un escenari immillorable com és l’auditori Baluarte. I si nosaltres hem hagut d’esperar, els The National també. El COVID els ha tingut més de 900 dies sense poder pujar a un escenari, des del darrer concert que van fer el 12 de desembre del 2019 a Lisboa. Així que, el de Pamplona es va anunciar com un warmup show de l’inici de la gira Europea que començarà a Paris aquest 30 de maig. Pamplona es convertia en una oportunitat d’or per veure, en un auditori, una banda que ja es mou en espais més grans. Maleta i cap a Pamplona hi falta gent!

Com aquesta gira no és per presentar un àlbum nou, els d’Ohio han fet un repàs exhaustiu als seus darrers treballs, bàsicament del Boxer (2007) en endavant. D’èpoques anteriors només van sonar la potent Mr. November (Aligtor 2005) i la trista About Today, de l’EP Cherry Tree (2004). Després, a més a més de tres peces noves del que serà el seu nou treball, dues hores d’intensitat per fer un repàs als darrers 15 anys d’una carrera farcida d’himnes, on no en va faltar pràcticament cap: Don't Swallow the Cap, Mistaken for Strangers, I Should Live in Salt, Bloodbuzz Ohio, I Need My Girl, This Is the Last Time i The System Only Dreams in Total Darkness van ser els primers vuit temes que van tocar. A la quarta cançó, l’auditori es va posar dempeus i ja no vam posar el cul a la cadira en tot el concert.

En Matt Berninger, possiblement, sigui un dels millors escriptors de cançons que hi ha avui en dia, però és un frontman avorrit. El públic es va posar dempeus perquè els germans Dessner fan la feina que en Matt no fa. És mouen, motiven al públic i fan uns solos d’escàndol mentre en Matt se’ls mira recolzat al pal del micròfon o els dona l’esquena perquè aprofita per fer un glop d’aigua. En fi, podria ser un Morrissey o un Brett Anderson, però no, és un tipus seriós que tímidament i, de tant en tant, dona les gràcies.

Però no passa res. El concert és un èxit de totes totes i va guanyat força i intensitat a mesura que passen els minuts. Guilty Party, Day I Die, Pink Rabbits, Rylan, Fake Empire i About Today són algunes de les peces que sonen abans dels bisos que tanquen la nit: Mr. November, Terrible Love i una preciosa Vanderlyle Crybaby Geeks desendollada que el públic canta poc perquè a Pamplona, com a la resta d’Espanya, això de l’anglès segueix sent una assignatura pendent.

Els The National han tornat, i esperem amb ganes, el nou treball!

Crónica del concert publicada al Mondosonoro

Els Pets al Principal... de Palma . 1 de maig 2022

 

Remenant a internet la programació del Teatre Principal vaig veure que Els Pets hi tocarien el dia 1 de maig. No m’ho vaig pensar i ràpidament vaig comprar dos entrades. Al minut, quan revisava el pdf de l’entrada, vaig ser conscient de l’errada. Era el Principal de Palma, no el de València. 

Després de dos anys tancats a casa, aquesta primavera tot s’ha desbocat. Tots els grups han decidit, a la vegada, que aquesta primavera – estiu giraran i l’agenda no té suficients dies per encabir tota l’oferta que se’ns ve al damunt. Tampoc hi ha butxaca que pugui pagar tots els concerts que voldríem ballar, però a vegades l’ànsia ens pot i acabem gaudint d’un cap de setmana meravellós a Mallorca per un petit rampell. Després vindrà Pamplona, Madrid, Barcelona, València...

Hi ha grups que sempre sonen bé, que facin el que facin, mai fan un mal disc. A mi em passa amb en Van Morrison, els Belle and Sebastian, els TheNational... Pots agafar qualsevol disc d’ells i sempre sonen de meravella. El de Belfast no gravarà mai més un Moondance, però et poses el Keep it simple del 2008 i també voles. Amb la música de casa em passa quelcom semblant amb el pop delicat de Els Pets. Els tres darrers treballs (Àrea petita, Som i 1963), són una bona mostra del que vull dir. Bones lletres, guitarres fines i tornades pop de regust anglès. This is pop....Què més vols?

1963 va sortir el 29 d’abril i el 1 de maig el presentaven a Palma, així que anàvem a cegues, només amb la pista del single “Ulls com piscines” publicat a mitjans d’abril i que presagiava, de nou, un bon treball. I a Palma, Els Pets, el van defensar de forma valenta davant d’un públic que, entregat, no havia escoltat encara les cançons. Dels 12 temes que té el 1963 en van tocar 10, i a més a més del single, en van haver un parell que apunten maneres. Haurem de fer-nos amb el disc que, per problemes de subministrament, sortirà al setembre i pair-lo com es mereix. 

Així, i com és habitual amb Els Pets, nostàlgies les justes. Ara bé, el concert va durar dues hores, el que va permetre fer un bon repàs a una discografia de més de 30 anys. A mi, el disc “Sol” (1999) em té el cor robat i van tocar Aquest cony de temps, La vida és bonica i el Tantes coses a fer. I vam poder cantar cançons del Respira, d’Agost, de l’Àrea petita, del Som i com no, del Bon dia, que està d’aniversari (25 anys!). Els únics oblidats van ser el Com anar al cel i tornar i el Fràgil. Per als més nostàlgics, tant sols el S’ha acabat i el Jo vull ser rei. 

Després d’un inici de concert amb un bon grapat de cançons noves, les clàssiques es van anar succeint entre les noves i el públic, que tenia ganes de gresca, ràpidament es va posar dempeus. La gent té ganes de ballar i Els Pets de veure el somriure de la gent. Què collons, tenim ganes de passar-ho be!! Després del Bon dia van vindre els bisos: No vull que t’agradi aquesta cançó, Jo vull ser rei, Una estona de cel i Bona nit. I així va ser, després de dues hores gaudint d’una estona de cel, podem dir que va ser una gran nit. I bona nit i fins a la propera (i qui sap si serà al Principal de València...). 

I un dia em moriré. Pau Riba (1948-2022)

Pau Riba. Foto: J.M. Morales

Crec que la primera vegada que vaig veure en directe al Pau Riba va ser a la casa de cultura de Sant Cugat, amb els meus pares. Anava ell sol, guitarra en mà i devien ser els inicis dels 90. Recordo veure’l també a l’homenatge a l’Ovidi Montllor que es va fer a l’Auditori de Sant Cugat. Aquell dia va sortir a cantar un munt de gent (a l’Ovidi se l’estimava i se l’estima encara), però jo tant sols recordo clarament al Pau Riba, que va contar descalç i ens va enlluernar a tots.

A finals dels 90, crec que l’any 98, el vaig veure de nou al Festival de Teatre de Tàrrega. Presentava Cosmossona, junt als Pastora (els seus fills Caïm i Pauet). El que va passar dins d’aquella carpa és de les coses més surrealistes que he vist mai. La gran majoria d’espectadors es pensava que anaven a veure el Pau Riba del Diòptria i després de 30 minuts d’experimentació musical, dins de la carpa vam quedar quatre gats, que flipàvem amb el que estava passant: La gent enfadada marxant del recinte i en Pau, Caïm i Pauet, a la seva. Pura psicodèlia.

La darrera vegada que el vaig veure va ser al Siglo, al Mercantic de Sant Cugat, el dia de Sant Esteve del 2019 junt als De Mortimers (són religió a Sant Cugat), interpretant Jisàs de Netzerit, un espectacle delirant, divertit, a mig camí entre el teatre i la música. Un clàssic dels nadals que trobarem a faltar.

No serè jo qui expliqui el que ha aportat en Pau Riba a la cultura catalana (diuen que el Diòptria és el millor disc en català del S.XX). Això ho deixo per als estudiosos que segur publicaran, ara, desenes d’articles lloant un personatge cabdal però, alhora, poc reivindicat en vida més enllà del Diòptria. Se’n va un transgressor, una persona que sempre ha anat a contracorrent, un il·luminat com en neixen ben pocs i tant necessaris són per a sacsar, de tant en tant, la cultura d’un país.

Recordo un estiu a Cap de Creus. Vam entrar a dinar al restaurant que hi havia a la base del Far i feia una calor de mil dimonis. Crec recordar que estava tot obert, portes i finestres, per tal de que l’aire que corria refresqués mínimament l’ambient. Tot i que tothom venia de remullar-se a la mar, dins del restaurant tots anàvem vestits, amb pantalons curts i samarretes de cotó. Enmig d’aquell paisatge estiuenc, van entrar al restaurant en Ventura Pons i en Pau Riba i es van asseure en una taula a dinar. En Pau Riba anava sense samarreta i tot i que va cridar l’atenció per aquest fet, no sé si molts dels presents (molts turistes) sabien qui era aquest home gran i hippie amb el que compartien menjador. Vaig pensar en anar a saludar-lo, però finalment em vaig dir a mi mateix: què collons, deixa’l dinar en pau.

Nota que ha publicat avui la revista Enderrock: Ha mort Pau Riba. 

"I un dia em moriré" és com acaba el Manifest que va publicar amb el single de Taxista, l'any 1967. 

Cracker al Deleste Festival. València, 27 novembre 2021

Els Cracker van irrompre en l’escena americana a principi dels 90 i des d’aleshores han vingut sovint per casa nostra. Tot i això, jo no havia tingut l’oportunitat de veure’ls en directe i ahir, al Deleste, em vaig treure una espineta. Segurament el teatre de la Rambleta no és, ni de llarg, el millor lloc per gaudir de l’energia dels Cracker, però amb això de la COVID, sembla que ara per ara el més segur és programar en teatres. Veurem què passa de cara a l’estiu...

La nit la va obrir un solitari i elegant Senior. Va cantar una cançó nova que trobarem en el nou disc amb el Cor Brutal (l’esperem amb impaciència per al proper setembre), el Cant del cònsol, Abans (del EP Santo Parranto) i junt amb el guitarrista de Cracker, Johnny Hickman, va interpretar el Signe dels temps i Cari, la versió dels Cracker que va publicar al Valenciana Vol.1. (Maggie, de l’àlbum Greenland, 2006).

I després van entrar en escena els Crackers per delectar-nos, durant una mica més d’hora i mitja, amb una gran nit de rock. David Lowery (veu i guitarra) i Johnny Hickman (guitarra), junt amb el baixista Bryan J. Howard i el bateria Carlton "Coco" Owens van retre un homenatge al rock d’arrel. Llarga vida al rock!! Les cançons s’anaven succeint una darrera de l’altre, sense temps de pair el que estava passant en una Rambleta que volia, que necessitava, posar-se dempeus. Però ens comportarem i vam romandre asseguts. Què gran hagués estat la nit si haguéssim pogut saltar i cridar cada una de les cançons de la banda Californiana.

Seven days, Teen Angst, Get off this, Euro-Trash Girl, Don’t fuck my up, Low i fins a un total de 20 temes van tocar per fer un repàs a una discografia sòlida que, al llarg de pràcticament 30 anys, ha transitat majoritàriament pel Rock, però que de tant en tant s’ha apropat al folk o al blue Grass.

Cracker al Deleste (La Rambleta, València)

Senior amb Johnny Hickman