Jovanotti al Cruïlla 2026. Crònica d'una gran festa!

 

Jovanotti al Cruïlla

En l’època mestissa de Barcelona, cap allà mitjans o finals dels 90, es va colar entre Dusminguets, Macacos, Manu Chaos i altres, un single anomenat “L'ombelico del mondo” d’un jove italià anomenat Lorenzo Cherubini (Roma, 1966), conegut artísticament com a Jovanotti. Va sonar a tot arreu i el vam ballar en discoteques, bars i festes majors.

Pocs anys després vaig marxar un any a Itàlia, a Venècia, a fer un Ersamus, i vam descobrir un bon grapat de músics italians, dels clàssics Francesco De Gregori, Fabrizio De André o Lucio Dalla als fabulosos 99 Posse, Mau Mau, Africa Unite o en Vinicio Capossela entre d’altres. I en Jovanotti seguia rondant per allà, sonant en qualsevol festa.

25 anys després de l’Erasmus, a casa, seguim escoltant molta música italiana i tot i que no hem estat fans absoluts de Jovanotti (Vedi, Pino? Abbiamo davvero imparato), si que l’hem anat escoltant i seguint. I que voleu que us digui, és una espècie de Beck a la italiana capaç de fer electrònica, rap, hip hop, cançó melòdica, cúmbia o funky. Un artista inclassificable.

Ara bé, veure’l en concert res de res, impossible. Fins que aquest juliol s’ha deixat caure pel Festival Cruïlla i, l’Espe i jo, no ens ho hem pensat dues vegades. De fet em sembla que, el del Cruïlla, és el primer concert de Jovanotti a Barcelona. Una anomalia que demostra com de malament cuidem i promocionem la música Europea dins de la pròpia UE. No és de rebut que qualsevol anglosaxó de classe mitjana pugui girar per Europa sense gaires problemes i que, un artista com en Jovanotti, amb pràcticament 40 anys de carrera, no se’l pugui veure per Espanya. En fi, els europeus tenim aquestes coses.

Així que el passat dissabte 11 de juliol vam fer cap al Fòrum amb moltes ganes de passar-ho bé. Però el que vam viure allà va sobrepassar totes les expectatives que teníem. A les 20:15 puntual, sortien a escena 13 músics i un prim i colorit Jovanotti per donar-nos una lliçó de que com és fa un espectacle majúscul. Repeteixo, 13 músics i en Jovanotti. Teclat, baix, guitarra, dos percussions, bateria, bases, tres vents i tres veus. I en Jovanotti, saltant, ballant, tocant la guitarra i dirigint una banda que anava perfectament engreixada. I sabeu el millor de tot, que se’l veia content i agraït de veritat.  I no sé si realment era així o que en Jova és un professional com la copa d’un pi i fa el seu paper. Sigui com sigui, va transmetre una energia, una felicitat i un bon rotllo que ens costarà d’oblidar.

Els primers 45 minuts de concerts van ser una festa funky brutal. Res de balades melòdiques. La banda exprimida sota la xafogor de juliol, en Jovanotti suant la camisa i el públic saltant i cantant com si no hi haguera un demà (tots els italians de Barcelona estaven al Fòrum). La primera baixada de ritme va venir amb la bonica Oceanica i la tendra “So solo che la vita” del darrer treball. I després va venir el moment “pels de punta” de la nit quan, en Jovanotti, va fer una versió de “La Flaca” del seu amic catalano Pau Dones. Després, festa de nou amb, entre d’altres, “L’estate addosso”, “Moviti, Moviti”, “Una tribù che balla” o “L'ombelico del mondo”. Per acabar, una de les poques concessions a les balades, la preciosa “A te”.

Ve poc o gens per la nostra mediterrània, però si algun dia us el creueu per Itàlia o torna a casa nostra, no us el perdeu. És molt gran.

Jovanotti al Cruïlla

Crònica del concert de La Ludwig Band al Loco Club. Una cassalleta i mon anem!

 

El concert de la Ludwig Band divendres passat al Loco Club serà recordat durant anys, no sé si com un gran concert, que ho va ser, o com una gran festa, que també. Ho potser per les dues coses a la vegada. Avui en dia hi ha poc marge per a improvisar, per a fer festa, per a que el públic i la banda es comuniquin i tot això es va donar divendres al Loco Club.

La Ludwig Band s’ha prodigat poc pel País Valencià i es notava que hi havia ganes. Minuts abans, el Va de bo ple de gent fent-se cerveses esperant el moment d’entrar a la sala. Sold out per veure, crec que per primera vegada a la capital del Túria, una de les bandes més en forma de Catalunya. L’excusa, la presentació del quart treball de la banda “Pel barri es comenta” (Febrer 2026, L’Animeta).

El concert comença a les 21:45 i en qüestió de minuts en Quim Carandell es guanya el públic. Se’l veu content, riu i exerceix de frontman d’una manera espectacular. Té 30 anys, però va sobrat de caràcter i de taules. Al llarg de la nit, la Ludwig band em recorda a la banda que va acompanyar a en Dylan durant la Rolling Thunder Revue, cap allà mitjans dels 70 però a estones, i amb en Lluc Valverde al saxo, em recorden a la E-Street band. En qualsevol cas una festa, que va anar creixent a mesura que avançava el repertori. Van començar amb “El teu amor” i “Si fa no fa, Rapunzel”, del darrer treball i van seguir amb “Judes” de l’àlbum Al límit de la tonalitat (2020) i “Contraband” del Gràcies per venir (2023).

Tot va començar a anar-se’n de mare a mig concert, quan en Quim va explicar el que li va passar la primera vegada que van tocar al País Valencià, al Figa 2023 de Gata de Gorgos. Un desaprensiu els va donar una ampolla de cassalla i, entre dos, se la van fotre sencera. No recorda res d’aquella nit. Després d’aquest speech, en Quim s’alça i crida al cambrer del Loco: Una cassalla! Se la fot d’un glop i a partir d’aquí, riures i dificultats per a cantar alguns dels temes, com “Tren a València” que feia anys que no cantaven i va necessitar del mòbil d’un espectador amb la lletra per a poder acabar-la de cantar.

Enmig d’aquest rebolutum, els mestres que gaudien del concert van treure una gran pancarta reivindicativa i li van posar al Quim una armilla groga. Moment reivindicatiu que va arribar al seu punt àlgid quan un grup es va posar a cridar: visca visca visca, visca terra lliure... Del tot anacrònic avui en dia, fins al punt que el Quim, que ja no sabia quina cara posar, va dir: Si ens canten això a Catalunya, ens enfadem, però està molt be treure la vena nacionalista. Anava completament bufat i els companys no sabien ben be quina cara posar, però el concert avançava i els temes s’anaven succeint (30  monedes, S’ha mort l’home més vell d’Espolla i Manela no vull currar per a vostè) i a poc a poc tot va tornar a una certa normalitat dins d’una atmosfera de gran festa descontrolada.

A punt d’acabar, el Quim va demanar perdó, va dir que esperava que ens ho haguéssim passat be i va reconèixer que ells s’havien fotut una bona festa. Crec que recordaran el concert del Loco tant com nosaltres. Per acabar, va demanar al cambrer sis cassalles, una per a cada un dels membres de la Ludwig Band, van cantar “Xavier, el tècnic de so” passejant-se entre el públic fins abraçar al tècnic de so (el Xavier) i amb “D’un concert de la Mushka” van posar punt i final a un concert majúscul, com els d’abans, on encara hi ha lloc per a la improvisació, per a gaudir de la proximitat i per a sortir-se’n, encara que sigui una estona, dels estàndards habituals. És el que tenen les sales petites, que encara hi ha lloc per a la màgia.

Us esperem de nou ben aviat a València!

Comprar entrades per a grans concerts al 2026. Crònica d'una batalla perduda

 

Després de la pandèmia, el món ha embogit i sembla que tot va més ràpid que mai, que tot està més ple que mai i que tot està més car que mai. I en tota aquesta espiral descontrolada, els concerts de grans estrelles s’enduen la palma.

I si, potser semblo un vell i tota aquesta manera de fer ja no va amb mi però, abans, a finals dels 90 i primers anys del present segle XXI, era relativament fàcil veure a qualsevol banda que passés per la teva ciutat. Jo he tingut la sort de veure pràcticament a tots els que he volgut, molts dels grans noms del S.XX: REM, els Stones, Dylan, Dire Straits, Bruce, Neil Young, Pearl Jam, Cranberries, RATM, The Cure, Cohen, Van Morrison i molts d’altres que ara no em venen al cap. I crec que, quan tens 20 anys, veure a les teves grans estrelles damunt d’un escenari té quelcom de formatiu, d’iniciàtic, de màgic.

En aquella època, aconseguir una entrada era relativament senzill. Anaves a la teva botiga de discos, al Corte Inglés, a la FNAC o al Hard Rock i compraves l’entrada sense problemes, a preus crec que raonables pels anys que corrien (no vull entrar aquí a valorar preus perquè tot s’ha encarit sense sentit). Si anaves el mateix dia, t’asseguraves l’entrada i si badaves una mica amb algú molt gran, potser si que et quedaves fora. En aquests casos, agafar el sac de dormir i fer un vivac a la porta de Virgin era un salconduit directe cap al concert. En qualsevol cas, si venia la teva banda preferida i t’espavilaves una mica aconseguies entrades sense gaires mals de caps. L’única excepció a tot això crec que va ser l’any 1996, quan el Bruce Springsteen va fer dos nits al teatre Tivoli per presentar el The Ghost of Tom Joad, i va organitzar una venta d’entrades que va col·lapsar Barcelona durant un matí sencer (llegir aquí la crònica d’aquell dia).

A més a més, abans, per aconseguir entrades només competies amb els habitants de la teva ciutat o algun altre fanàtic que venia de fora. A mi, mai se’m va passar pel cap anar a Madrid a veure a ningú, ni molt menys a Londres, Roma o Paris. No cabia en el cap de ningú fer alguna cosa d’aquest estil. El primer cop que vaig agafar un tren per anar de concert va ser l’any 99, quan vam fer la motxilla i vam encaminar-nos cap a Benicàssim, els nostre primer gran festival. Memorable. Ara, anar a passar el cap de setmana a Londres i aprofitar per veure al Clapton al Royal Albert Hall, sembla que és una cosa habitual. I així, quan venen els Strokes al Sant Jordi, els d’aquí ens quedem amb dos pams de nas. Els concerts s’han globalitzat, la demanda ja no és local, és continental i els grups ho saben i per això s’han posat de moda les estades. Per què girar un mes per Europa, viatjant i canviant d’hotel si puc fer 10 concerts a Amsterdam? (Harry Styles) o Madrid? (Shakira). Ho han fet també recentment els Coldplay, els Radiohead i ja veureu com en un futur molt proper serà una cosa habitual i veurem a ciutats competint entre elles per això. I pagant a les bandes per a que facin les estades a les seves ciutats. I la gent comprant entrades, vols, hotels i tots contents.

I si us explico tot això és perquè avui, 5 de maig, li he comprat unes entrades a la Neus per anar a veure a l’Olivia Rodrigo al Palau Sant Jordi. La història, el procés, la mística és completament diferent. No comparteixes cua física davant d’una botiga de discs, no et comuniques amb ningú, no posés cara d’èxtasi quan aconsegueixes la preuada entrada, ni t’endús cap a casa l’entrada impresa en un bonic paper que guardaràs durant anys.

Ara, per fer-te amb una entrada d’una gran estrella, uns dies abans sol·licites un codi que et donarà accés a la preventa (si ets client d’algun banc que patrocina a l’artista també tens prioritat). Una hora abans de l’inici de la preventa obres l’ordinador (o dos, o tres, depenent de la quantitat de codis de preventa que hagis acumulat). Deu minuts abans de l’hora prevista la teva pantalla es converteix en un rellotge que va descomptant minuts i segons. Tensió al màxim. Avui, a les 12 en punt, he clicat ràpidament al botó que m’ha aparegut a la pantalla i.... m’han col·locat en una cua virtual amb 11.900 persones davant meu. 11.900 persones fent cua per comprar entrades i jo sol i nerviós en una petita sala. Sol, jo i internet, jo i el meu portàtil. Sol, jo i 11.900 persones més a l’altre costat del cable de la fibra... i ves a saber quants més en cua darrera meu. 20.000? 30.000?... però tots sols, en silenci, cara a la pantalla.

Cada 10 minuts la cua virtual es reduïa en 3.000 persones... he esperat una mica més de 40 minuts, veient com a poc a poc la cua s’anava fent petita, com el meu número cada vegada s’acostava més al zero. Nerviós i sol, sense poder comentar la jugada amb la multitud de gent que estava fent cua amb mi.

I de sobte, canvi de pantalla. Introdueixo el codi de preventa, escullo les entrades que vull, a pista, dempeus, compartint salts i suor, on s’ha d’estar, pago i la pantalla m’indica que ja tinc les entrades. Ni un pdf, ni un mail amb les entrades. Ni l’oportunitat de poder imprimir-les com a record. Només unes instruccions per a descarregar-me l’aplicació de Ticketmaster on tindré les entrades virtuals. Les entrades al telèfon. Sense smartphone no hi ha entrades, sense smartphone no hi ha concert. El dia que en Dylan vengui les entrades així, ell que prohibeix els mòbils als seus concerts, em fotre un tret al cap.

Nerviós, cansat i, si, una mica estressat, tanco l’ordinador després de dues hores estranyes. No sé ben be que ha passat. Tenim entrades però tinc l’estranya sensació que les he hagut de competir com mai però, a la vegada, mai havia estat tant sol comprant-ne. Comprar entrades s’ha convertit en una cosa molt freda, freda i fàcilment manipulable. Qui controla com es venen les entrades? Qui controla els algoritmes de Ticketmaster / Live Nation? Qui vigila que les entrades que van a plataformes de reventa no hi vagin directament sense passar primer pels canals de venta habituals? Com s’assegura la transparència? Qui ens assegura que tot això no és una bombolla creada per les pròpies xarxes?

Avui en dia, anar a l’Oldies a per unes entrades i perdre una estona remenant discos és una experiència de compra que està a anys llum del que he patit jo aquest matí. Odi profund a Ticketmaster.

Adam Green al Loco Club

Adam Green al Loco Club. 5/02/2026

Fa anys, va caure a les meves mans “Friends of mine” una cançó d’un jove novaiorquès anomenat Adam Green, i a partir d’aquí... We fall in love by accident.

Abans de fer carrera en solitari, Adam Green y Kimya Dawson van formar els The Moldy Peaches, que van tenir prou de ressò en l’escena americana entre 1994 i 2004. Van talonejar als seus amics els Strokes i la cançó “Anyone Else but You” de la banda sonora de la pel·lícula Juno l’hem escoltats tots milers de vegades.

Tancada l‘etapa dels The Moldy Peaches, Adam Green comença una carrera en solitari que, després de 20 anys, està més que consolidada amb l’edició de 12 àlbums. Amb un estil difícil de definir però proper a l’indie rock-folk, ha creat un univers divertit, alegre i fins i tot surreal i irònic.

Aquest passat dijous 5 de febrer i després de 20 anys sense trepitjar la capital del Túria, el bo d’Adam Green pujava a l’escenari del Loco Club per presentar el seu darrer treball: Chop off heads with me. Sold Out a la sala del carrer Erudit Orellana per celebrar que ja és dijous i reivindicar que si riguéssim més i més sovint, el món seria un lloc millor.

L’Adam Green, ben acompanyat per una banda de cinc músics (bateria, teclats, guitarra, baix i violí) va començar ràpidament a escalfar la sala i a exercir de frontman. Xoca la mà als de les primeres files, balla i riu. S’ho està passant be! Van sonar cançons del darrer treball (Houseface university, Popcorn town, Falling around, entre d’altres) i molts dels clàssics com Friends of mine, Caroline, Gemstone, Emily, Cigarrete burns forever o Jessica on, entre riures, enmig de la cançó va cantar una estrofa de Eternal flame de The Bangles. Pura ironia, una meravella.

El concert, curt (75 minuts), el va tancar amb una boja Dance with me amb mitja sala dalt de l’escenari ballant i rient. No cal molt més per passar una molt bona estona.

Amb Dance with me i l'escenari ple de gent ballant va acabar el concert

Anayet i Ben Harper per a un cap de setmana rodó

Aquest passat cap de setmana, com ja sol ser costum, hem anat a passar un parell de dies al Valle del Tena, a Osca. Un cap de setmana de muntanya i música magnífic.

El divendres a l’hora de dinar arribem a Formigal i, per la tarda, per desentumir les cames després d’unes quantes hores de cotxe, fem una passejada per la fageda que hi ha allà al costat. Fa vent fred i tot apunta a que, si el vent afluixa, tindrem una meteorologia fantàstica per gaudir de la muntanya. Per la nit sopem amb el Ferran, que està guiant a un grup, i comentem els plans per a l’endemà.

Dissabte matinem, esmorzem a l’hotel (estem al Nievesol, molt be) i a un quart de nou comencem a caminar des de l’aparcament del Portalet (1.700m.), a l’estació d’esquí de Formigal. Hi ha alguns núvols baixos i algunes vaques alletant a vedells acabats de néixer. Gent, ben poca. Els primers 45 minuts no són res de l’altre món. Caminem amunt per les pistes d’esquí fins al collado de Batallero (2.000m.), on deixem el paisatge antropitzat i agafem un petit sender de pedres, d’una escala molt més humana. En pocs minuts arribem al Ibón de La Fontaine i seguim un sender clar que, baixant una mica, passarà per sobre de la cabana de la Glera. Hem d’intentar no perdre massa alçada i no acostar-nos a la cabana. Si ens hi fixem, hi ha un sender amb fites que transcorre a mitja alçada i que, a poc a poc, comença a pujar. Pujant tranquil·lament, arribem als ibons de l’Anayet (2.200m), un paratge preciós. Es veu l’ibon, l’imponent Anayet i al fons, finalment net de núvols, el màgic Midi d’Ossau, que vam escalar al juliol del 2020.

Ibon d'Anayet amb el Midi d'Ossau al fons

Aquest indret tant bonic ha agafat renom últimament i estava ple de tendes. No les vaig comptar, però abans de les deu del matí hi havia allà més d’una vintena de tendes plantades. L’Espe i jo teníem intenció d’arribar als llacs i si teníem ganes, seguir fins a fer el Vértice de l’Anayet. Com vam pujar bé, no feia calor i encara no eren les deu, vam decidir seguir xino xano fins al cim. En mitja hora vam arribar al collado de l’Anayet (2.400m.), que geològicament és un espectacle. L’Anayet, com el Midi, és un antic pitó volcànic i la varietat de colors i tipus de roques que veiem és sorprenent. Seguim pujant cap al cim del Vértice per un marcat sender i abans de les onze del matí estem gaudint d’unes vistes impressionants des d’aquest mirador privilegiat de 2.555m. Al cim ens trobem amb quatre o cinc persones més, comentem la jugada, mengem una poma, fem algunes fotos, identifiquem els cims que tenim al davant (Midi, Arriel, Palas, Balaitus, Cresta Diablo, Gran Facha, els Infiernos amb l’espectacular Marmolada, els Garmo....) i, agraïts, comencem a baixar. 

Al cim del Vértice de l'Anayet

Com som de nou al coll a quarts de dotze, ens animem a pujar a l’Anayet. En pocs minuts arribem a les famoses cadenes. Fem una mica de cua perquè la via comença a estar prou saturada de gent. Passem sense gaires problemes i enfilem la canal de pujada al cim. Això sembla una romeria de gent pujant i baixant, alguns amb més traça que els altres i alguns amb més paciència que els altres. El perill més gros de tot això és la impaciència. A mitja canal l’Espe crida: Eres la hermana de Asun? Frase del cap de setmana, ens trobem amb coneguts fins i tot sota les pedres! Arribem al cim de l’Anayet (2.574m.), una talaia magnífica sobre una bona part del Pirineu aragonès. Com el cim està ple, fem un plàtan, un parell de fotos i comencem a baixar. A mitja canal, deixem pujar a un grup de vint persones i a les cadenes ens toca esperar 15-20 minuts més per a poder passar i baixar. És un cim tant espectacular i tan proper, que s’ha massificat fins al punt de començar a ser perillós (per la impaciència d’alguns). Una solució ben fàcil per acabar amb aquesta situació seria treure les cadenes i qui vulgui passar, que escali, com es fa al veí Midi d’Ossau. Be, en qualsevol cas hem gaudit de la caminada i de les vistes. Arribem de nou al coll i enfilem cap a baix, cap als ibons primer i cap a Formigal després, on arribem a l’hora de dinar.

L'Anayet des del coll

L'Espe a les cadenes

Després d’una bona dutxa i una migdia, abans de les set baixem cap a Sallent a donar una passejada, fer una cervesa i a sopar. I abans de les nou fem camí cap a Lanuza, al concert d’aquest vespre de Pirineos Sur. Avui toca el gran Ben Harper amb els The Innocent Criminals, un dels grans que ens faltava per veure. I mare meva, quin concertàs. 90 minuts que passen volant, on el bo d’en Harper ens fa viatjar a través del seu so característic, transitant pel blues, el folk, el soul i el reggae. Sold out a l’auditori de Lanuza per viure una gran nit de la mà d’un músic gran, molt gran.

Ben Harper a l'auditori de Lanuza. Foto: Pirineos Sur

Cap de setmana rodó!

Calexico. Americana i cúmbia per enderrocar fronteres

 

Els Calexico és una altra d’aquestes bandes a la qual arribo tard. Si, segurament, als de Tucson (Arizona) hagués estan fantàstic veure’ls a l’inici dels 2000, però que hi farem, les coses van com van i la primera vegada que els he vist ha estat aquest dimecres de juliol a la Rambleta.

Amb gairebé 30 anys de carrera i 10 àlbums d’estudi a les esquenes els Calexico, liderats per Joey Burns (veu i guitarra) i John Convertino (bateria), han aconseguit crear un so personal dins de l’indie rock i l’americana. Rock de frontera en podríem dir, un so que ens transporta a aquell territori fronterer, desèrtic i conflictiu entre Mèxic i els Estats Units que els Calexico coneixen tan be. Originaris de Tucson, però formats a Califòrnia, s’han mogut sempre propers a la frontera i, potser per això, el nom del grup l’han manllevat d’un petit poble americà fronterer amb Mexicali. I les fronteres, tot i que molts s’encaboten a posar-hi concertines i alts murs, són permeables i, igual que la gent, la cultura i la música també transiten d’un costat a l’altre d’aquestes línies polítiques. Aquesta porositat fronterera és la que ha permès als Calexico acostar-se, aquests darrers anys, a la cúmbia, transitant de forma natural de l’americana cap als sons més caribenys. Amb naturalitat, com la vida mateixa.

A les 22:30 s’apagaven els llums d’una Rambleta plena per donar la benvinguda, per primera vegada a la ciutat de València, als Calexico. Escenari ple per fer cabre a la formació actual que acompanya a en Burns i Convertino, una colla de multi instrumentistes que semblen passar-s’ho la mar de bé damunt de l’escenari, tots allà juntets:  Jacob Valenzuela (trompeta, xilòfon), Martin Wenk (trompeta, acordió, pedal steel guitar, teclats), Sergio Mendoza (teclats, baix, acordió) i Brian López (guitarra i baix).

El Mirador, Cumbia del Polvo i Then you might see, del darrer treball (El Mirador, 2022) obren la nit a ritme de cúmbia i Sunken waltz enceta la celebració del recent 30è aniversari del celebrat Feast of wire (2003). Encadenen Quattro, Black Heart, Pepita, Not even Stevie Nicks, Close behind i Across the wire. Quan acaba aquesta tanda ja hi ha sectors del públic d’empeus. I quan portem una hora gaudint de debò, bé el regal de la nit. Per cantar Flores i Tamales, del The thread that keep us (2008), conviden a l’escenari a en Jairo Zabala (Depedro) músic habitual dels Calexico a final de la primera dècada dels 2000. En Jairo es suma a la festa el que queda de concert, animant al públic, cantant i tocant la guitarra. 

A cada cançó hi ha canvis d’instruments, de cantants, de posicions, els Calexico semblen un combo fent una jam session en un bar de Tijuana. Se’ls veu contents i nosaltres ens ho estem passant pipa. Amb Cumbia de donde (de donde eres, a donde vas...) tanquen la nit. Ovació i els bisos de rigor. El primer, Algo tiene que estar mal, una cançó dels amics Alejandro y María, uns peruans residents a València que van girar amb els Calexico fa uns anys i a qui conviden a pujar a l’escenari. Ja no cap ni una agulla dalt de l’escenari. El segon bis és la versió de California dreamin dels The Mamas & the Papas que els Calexico i el propi Brian López han enregistrat per a la pel·lícula A Million Miles away (2023). I per tancar, Güero Canelo, fent un medley amb Desaparecido de Manu Chao i El cuarto de Tula dels Buenavista Social Club.

Gran nit d'americana, rock, cúmbia i el que faci falta per enderrocar murs. Una nit per celebrar els dos costats de qualsevol frontera!

The Jayhawks a la Rambleta: Un concert d'autoafirmació

 

Després d’un mes on la premsa ha anat plena de ressenyes de concerts majúsculs com els de Taylor Swift o Bruce Springsteen i en un escenari global on cada vegada l’auto-tune permet amagar les carències de molts, anar a La Rambleta a veure als The Jayhawks és, si no un acte de rebel·lia, si un d’autoafirmació de que, malgrat tot, ens agrada el country rock, ens agrada gaudir d’una bona banda i ens agrada el petit format molt més que els grans estadis i festivals.

Els The Jayhawks fa ja 40 anys que passegen el seu country rock pel món i per casa nostra ja han passat set vegades des d’aquell primer concert a la sala Roxy de l’any 2001. És a dir, és una banda que s’ha prodigat sovint pel nostre territori però jo, com em passa sovint, arribo tard a gairebé tot i als de Minnesota els vaig descobrir farà tant sols 3 o 4 anys, no gaire més. I tot i que no els he escolat de seguit com he fet amb altres bandes, la potent secció rítmica i les cuidades harmonies vocals de Gary Louris i Mark Olson t’embolcallen en una atmosfera agradable. Els The Jayhawks són un refugi perfecte per amagar-te del món sorollós, ràpid i estressant que ens ha tocat viure.

Així que amb moltes ganes d’escoltar-los vam enfilar cap a la Rambleta un calorós dilluns de mitjans de juny. Aforament gairebé ple per donar la benvinguda a uns The Jayhawks que acabaven la gira espanyola de cinc concerts a València després de passejar-se, entre d’altres, pel BBK de Bilbao o Las Noches del Botánico de Madrid. Festa fi de gira a una Rambleta plena de gent de certa edat a les espatlles que minuts abans de començar el concert i, possiblement, mentre exercia el difícil paper de telonera la Meghan Maike, buscava sense sort pel barri de Sant Marcel·lí un bar decent on fer-se un entrepà.

Quan passaven cinc minuts de les 21:30 en Gary Louris, Marc Perlman, Karen Grotberg i Tim O'Reagan van arrancar el concert amb “I’m gona make you love me” de l’àlbum Smile (2000). Va sonar tant malament que els músics se’n van tornar cap a dins i els tècnics van canviar quatre cables i un dels pedals d’en Gary Louris. Després d’aquest incident, van tornar a la càrrega amb “The man who loved life” (Sound of lies, 1997) i ja no van parar durant una hora i mitja ben justa. Bon so finalment a la Rambleta, com gairebé sempre.

20 temes entre els quals no van faltar “Angelyne” o “Save it for a rainy day” del Rainy day music (2003), “Waiting for the sun” del Hollywood Town Hall (1992) o la clàssica “Blue” del Tomorrow the Green Grass (1995), possiblement els tres àlbums més reeixits de la banda de Minneapolis en aquests gairebé 40 anys de carrera i 11 àlbums d’estudi. En Gary Louris alternava la guitarra elèctrica i l'acústica però, en general, el concert va tenir un punt molt més elèctric del que m'esperava. Qui ha dit que l'americana no té punyents solos de guitarra elèctrica?

Tot i que el concert va ser curt, hi va haver temps per alguna versió, com “We'll Sweep Out the Ashes in the Morning” de Gram Parson per recordar quan la banda la va cantar amb l’Emmylou Harris farà un parell d’anys al Canadà o la gran “Bad Time” de Grand Funk Railroad. Per tancar la nit, “Until You Came Along” de la superbanda Golden Smog, de la qual formen part els propis Gary Louris i Marc Perlman i per la que transita, de tant en tant, el mateix Jeff Tweedy (Wilco). Tot queda a casa.

Pàgina web:

https://www.jayhawksofficial.com/

Set list del concert a la Rambleta 

https://www.setlist.fm/setlist/the-jayhawks/2024/la-rambleta-valencia-spain-43579b83.html

Stay Homas. Sala Repvblicca. 24 novembre 2023

 

Stay Homas a la sala Repvblicca. 24/11/23

Durant el confinament, després de sopar, miraven alguna pel·lícula però abans sempre entràvem al Youtube per veure si els Stay Homas havien penjat alguna cançó nova. En Ray, el Guillem i el Klaus, des de la terrassa del seu pis de Barcelona, ens van alegrar els vespres d’aquella primavera fosca i trista amb cançons vitals i alegres.

El confinament es va acabar i els Stay Homas van aprofitar l’èxit mundial obtingut per publicar l’EP Desconfination (2020) i l’àlbum Agua (2020). Després de rodar per festivals i contagiar el seu bon rotllo arreu, l’any 2022 publiquen l’EP Here to play i aquest 2023 fan un salt endavant amb el seu segon treball, Homas (2023).

L’1 de juliol de 2022, els Stay Homas van tocar als Jardins de Vivers de València compartint cartell amb Suu i Maluks. Jo no hi vaig poder anar perquè tenia Covid, però l’Espe i la Neus hi van anar i van tornar encantades. Hi havia ganes de concerts, de trobar-se, de cantar i ballar!

El passat divendres, tancant ja aquest 2023, els Stay Homas es van deixar caure per València per tercer cop, aquesta vegada a la sala Repvblicca. Jo, que hi anava més que res per acompanyar a la Neus, m’ho vaig passar pipa. En una hora i mitja van transitar pel rock, pel pop, pel reguetón, tot barrejat amb un bon rotllo i un ambient de festa que ràpidament es va contagiar a totes les persones que omplíem la sala.

I em va sorprendre, després de tres anys damunt dels escenaris, com de contents i agraïts se’ls veu. Van donar les gràcies moltes vegades, se’ls veia riure, fer gestos còmplices entre ells... crec que ens van contagiar la seva alegria i les seves ganes de compartir una música que els haurà costat suor i qui sap si alguna llàgrima compondre.

El concert va començar amb La Nòria, del darrer disc, i tot i que van fer alguna mirada nostàlgica a la terrassa amb les cançons Stay Homa, Bright side i Volveré a empezar, el gruix del set list de la nit es va centrar en Homas, del qual van tocar gairebé totes les cançons. I la gent se les sabia totes, les van cantar, cridar i ballar... donava igual que fos La platja, Quiero más o Let it out o No vull baixar. 90 minuts de festa i molt bon rotllo. Ens veiem de nou al 2024. València us estima!

Stay Homas firmant-nos el disc després el concert

Luna, al festival Perfect days de la Rambleta.

 

Luna, a la Rambleta de València. 26 d'octubre 2023

L’any 2003, l’Albert Pla i la Judit Farrés estrenaven l’espectacle “Cançons d’amor i Droga” basat en el poemari pòstum de Pepe Sales i dos anys més tard s’editava el disc corresponent. Quan el vaig escoltar, em va cridar l’atenció el darrer tall, “Moro, moro”, basat en la cançó “Superfereaky memories” inclosa a l’àlbum The Days of Our Nights (1999), del grup novaiorquès Luna. Jo no els coneixia, així que vaig començar a escoltar-los i, tot i que no han estat una banda de referència per a mi, si que han sonant sovint a casa.

Elegants, amb bones guitarres i melodies i encapçalats per la veu tenor, sovint lacònica, d’en Dean Wareham, els Luna han aconseguit crear un so que els caracteritza. L’any 1992 s’estrenen amb l’àlbum Lunapark i fins l’any 2005, que se separen, graben un total de sis àlbums més d’estudi, entre els que destaca Penthouse (1995), considerat per la revista Rolling Stones com un dels treballs essencials per entendre la música dels anys 90.

L’any 1993, abans de publicar el seu segon llarga durada (Bewitched, 1994), en Dean Wareham va rebre una trucada a casa seva. La conversa la podem imaginar més o menys així:

- Hola, Dean Wareham? soc en Lou Reed

- Si, clar, i jo l’Elvis

- Si, si, de veritat, soc en Lou Reed

- .....

- Escolta, m’ha agradat molt Lunapark, i m’agradaria fer-te una proposta

- .....

- Aquest any ens reunim de nou els The Velvet Underground i farem una sèrie de concerts per Europa. Els Luna voldríeu obrir per a nosaltres aquesta gira?

- Ostres, m’ho estàs demanant de debò?

- Sí, em faria molta il·lusió que ens acompanyéssiu.

Així, els Luna, van fer de teloners de la Velvet i, des d’aleshores, estan estretament lligats a la mítica banda de Nova York dels qui, a més a més, han versionat un bon grapat de cançons. Aquesta setmana, la Rambleta ha commemorat els deu anys de la mort d’en Lou Reed i els trenta de la separació definitiva de la Velvet Underground amb un festival anomenat “Perfect days” que ha comptat amb xerrades, exposicions i concerts, entre ells, el dels Luna. La guinda perfecta per a un homentage a la velvet i al Lou Reed.

Els Luna, en actiu després de reunir-se de nou l’any 2017 amb la mateixa formació que van tenir entre 1999 i 2005 (Dean Wareham, Britta Phillips, Lee Wall y Sean Eden) es presentaven a una Rambleta gairebé plena amb l’anunci d’un set list especial per a l’ocasió.  I així va ser, el concert de 90 minuts llargs que van donar va estar ple de referències a la Velvet i al Lou Reed. Van obrir amb Ocean i van seguir amb Lonesome Cowboy Bill i Femme fatale, totes tres de la Velvet, per seguir amb Ride into the sun, New sensation i Satellite of Love del Lou Reed. Em segueix sorprenent sempre com, amb un parell de guitarres, un baix i una bateria es pot crear una atmosfera tant màgica. Les melodies dels Luna, amb llargs trams instrumentals, reflectien la complexitat d’allò que es fa de manera senzilla. Els 4 novaiorquesos, estàtics i poc comunicatius entre ells, executaven elegantment el seu paper. Només importava la música, l‘ambient i l’atmosfera. Després d’aquest inici d’homenatge a la Velvet i al Lou Reed, van encarar la defensa del seu treball, si es que a aquestes alçades encara tenen que reivindicar quelcom. Especialment contundent va ser el tram on van tocar, d’una seguida, Bewitched, Superfreaky Memories, Lost in the Space i Moon Palace. Per a tancar la nit, van dir que farien la cançó d’un One hit wonder anomenat Lou Reed. Van cantar el Walk on the wild side. Després de l’ovació corresponent, els bisos van ser per a I'm Sticking with you, de la Velvet, i 23 minuts in Brussels, del seu Penthouse.

Nit elegant i nostàlgica, a parts iguals, a la Rambleta.

Setlist de Luna a la Rambleta. 26 d'octubre 2023

The National. Wizink Center. Madrid, 4 d’octubre

Els The National al Wizink (4/10/23). Foto: Muzikalia

Les darreres ressenyes dels discs del The National al Mondosonoro no son per tirar coets. Tot i això, al I am esay to find (2019) li posen un 7/10, igual que al First two pages of Frankestein (2023), el darrer àlbum dels de Ohio abans de treure, fa uns dies, el Laugh track (6/10). En qualsevol cas, les darreres ressenyes parlen d’una banda que funciona per inèrcia publicant treballs solvents, però sense sorpreses. Es a dir, bons discs però sense reinventar-se. Crec que és el moment de reivindicar el dret a l’ofici. Treure bons discs durant anys ja és tot un èxit. Per què, aleshores, demanem més? Quants discs excepcionals i trencadors han tret els Stones els darrers 30 anys? I el Bruce després del Born in the USA del 84? Per què de cada nou disc demanen l’excepcionalitat? Jo reivindico les carreres llargues, amb alts i baixos, com la vida mateixa, però amb certa solvència i generant una marca de la casa reconeixible. I d’aquestes, cada vegada en queden menys perquè, avui en dia, la música ja es ven i consumeix com ho fa la societat en tots els aspectes, d’una forma ràpida, utilitzar i tirar, de singles, de hits.... Per això, vull reivindicar una banda com els The National, que ja fa més de 20 anys que roden i segueixen traient àlbums notables. I de postres, ens ho passem pipa als concerts. Què més volem?

Després de veure’ls al maig del 2022 a Pamplona (warmup show de la gira d’estiu i primer concert després de la pandèmia), ara tenia l’oportunitat de veure’ls al Wizink, presentant el First Two pages i el Laugh track. I el concert, tot i que va tindre alts i baixos, va ser elegant i contundent!

Amb quinze minuts de retràs, el quintet de Ohio va aparèixer a l’escenari caminant tranquil·lament, acompanyats per dos vents ja habituals en la formació de la banda. Once upon a Poolside, Eucalyptus i Tropic morning news, del First two pages, van obrir el recital, que va comptar amb un joc de llums i pantalles espectacular. Amb Squalor victoria (del Boxer, 2007) van començar el repàs a la seva discografia, que va assolir el climax quan van encadenar Don’t swallow the cap, Bloodbuzz Ohio, System only dreams in total darkness i I need my girl. Després, per acabar aquest primer bloc contundent i majúscul, Apartment story i Cherry tree. Portàvem quaranta-cinc minuts dalt d’un núvol i la gent s’ho estava passant pipa.

Després, el següents quaranta-cinc minuts van ser bastant plans. Peces menys conegudes i una veu del Mat Beringer que semblava no estar en el millor dels seus moments. Però el show va aguantar gràcies a les guitarres esmolades dels germans Dessner (aquesta parella i en Bryan Devendorf a la bateria son un escàndol), a un bon so i a una posada en escena ben treballada. Slipping Husband, del ja llunyà Sad songs for dirty lovers (2003), va obrir la porta a Alien i Grease in your hair del Firts two pages i a Deep end, laugh track i el mur de so de Smoke detector del Laugh track. Jo vaig trobar a faltar la New Order T-Shirt, que potser hagués reviscolat una mica aquesta part del concert.

Amb Day I Die del magnífic Sleep well beast (2017) el concert va agafar embranzida de nou i els següents trenta minuts van ser una altra vegada esplèndids. Pink Rabbits, England, Graceless, Fake Empire i la trista, però aquesta vegada elèctrica, About Today van tancar la nit abans dels bisos, que es van allargar amb quatre cançons més i en Matt Berninger corrent per la platea del Wiznik il·luminat pels mòbils del centenars de fans que, atònits, veien com el frontman dels The Natonal s’obria pas entre ells. Light years, Mr. Novembrer, Terrible Love, Space invader i la ja tradicional Vanderlyle crybaby geeks acústica i cantada pel públic, van tancar un concert de dues hores i mitja d’una gran banda.

Podran dir els crítics que els The National ja ho han fet tot, que només els queda retirar-se, però mentre vulguin continuar fent treballs notables i concerts elegants i contundents com el del Wizink, jo els seguiré. 

Gràcies Carmona!

 

Ahir va ser un dia intens en noticies musicals. Mentre en Sir Mike Jagger, el frontman dels Stones, bufava 80 espelmes en plena forma, la llum de la irlandesa Sinéad O'Connor s’apagava prematurament als 56 anys. Aquest dos esdeveniments van eclipsar el desè aniversari de la mort d’en J.J. Cale, el guitarrista americà que influencià a tota una generació. Però tot això es va quedar en un no res quan, a les 8:54 del matí, l’Àngel Carmona ens anunciava que deixava el “Hoy empieza todo” de Ràdio 3 per començar una nova aventura a RNE.

Us pot semblar una noticia menor, però per als que fa 14 anys que l’escoltem cada matí, és una bomba. El HET i l’Angel Carmona formen part de la nostra quotidianitat. Cada matí, mentre ens preparem per anar a treballar, mentre esmorzem, o quan ens toca conduir per anar a alguna reunió lluny, ell i el seu equip ens acompanyen. I fer-ho de manera ininterrompuda durant 14 anys és molt de temps. No sé si podeu arribar a entendre-ho.

Jo vaig enganxar-me al HET l’any 2009, quan viatjava un parell de vegades a la setmana a Murcia. I des d’aleshores ens ha acompanyat cada dia. Els nostres fills han crescut escoltant el HET i el crit de “las oooooochoooo” ja forma part del nostre dia a dia, de la nostra quotidianitat. A partir del setembre, quan tornem a la rutina, els matins de casa nostra sonaran diferents. I això serà un canvi important. L’Espe ho compara a quan un bon amic et diu que se’n va a viure lluny, que et quedes una mica orfe. Sol.

Gràcies Carmona per fer dels matins un bon moment, per mantindre’ns informats d’una manera distesa i, sobretot, per donar-nos a conèixer una multitud de grups i “melocotonazos” que ja formen part del nostre dia a dia. Gràcies també, per haver estat part de la nostra família durant tots els matins dels darrers 14 anys. De veritat, ha estat un plaer.

Una abraçada ben forta i seguim. Visca la ràdio!

Josele Santiago a La Pèrgola o quan les coses no surten com estaven previstes

Josele Santiago i David Krahe a la Pèrgola de la Marina (València). 25 de febrer 2023

Farà una mica més de 20 anys que seguim la carrera de Josele Santiago. Vam descobrir-lo quan estava a punt de tancar la primera etapa amb Los Enemigos, a través del imprescindible “Nada” (1999). Després, va començar una carrera en solitari que l’ha portat a editar ja cinc treballs, alguns dels quals són una autèntica meravella, com el Loco encontrao (2008) o el Lecciones de vértigo (2011). Així que, sempre que en Josele Santiago es deixa caure per València intentem anar a veure’l per gaudir d’una bona estona de rock, tant si ve amb la banda completa com si ve amb format duet, acompanyat normalment pel guitarrista David Krahe, ara també escuder de luxe a Los Enemigos.

La darrera vegada que el vam veure va ser al 16 Toneladas, en la gira depresentació del Transilvània (2017), així que ara, sis anys després i una pandèmia superada, ens encaminem cap a La Pèrgola de la Marina per gaudir, de nou, de les cançons punyents d’en Josele Santiago. Els concerts de La Pèrgola s’han convertit en un referent cultural de la ciutat, una oportunitat fantàstica per descobrir bandes i gaudir d’un dissabte a la vora de la mar. En aquest marc, Josele es presentava a la Pèrgola sense disc nou (el darrer segueix sent el Transilvània de 2017) però ben acompanyat a la guitarra per en David Krahe.

Tot pintava de meravella. El dia era bo, els Don Joaquin van animar la prèvia i al públic se’l veia amb ganes. La legió de devots que arrossega en Josele esperaven, cervesa en mà, l’inici del concert. Però la cosa no va sortir com era d’esperar. Van enretirar l’equip de Don Joaquin i Josele i David es van posar a provar les dues guitarres acústiques que portaven. I allò que pot semblar senzill es va convertir en un mal de cap. Van estar provant una hora i no hi havia manera que allò sonés mitjanament decent. A Josele, que celebrava el seus 58 anys, se’l veia realment cabrejat i no parava de demanar disculpes. Els dos tècnics de so somiaran durant anys amb aquest concert i el nom de Josele els portarà als pitjors dels malsons possibles. Després d’una hora de proves, en Josele i en David van tirar pel recte i van començar a tocar, tot i que se’ls veia incòmodes i entre cançó i cançó no paraven de donar instruccions, infructuosament, als tècnics. Així, van estar tocant poc més d’una hora, desgranant peces de la discografia en solitari del madrileny. El públic intentava aixecar l’ànim del duet, cantant-li fins i tot l’aniversari feliç a un Josele completament decaigut, però no hi va haver manera. Esperàvem un bon concert i la cosa no va sortir com tocava.  

Aquest estiu, als concerts de Vivers, tindrem una nova oportunitat de veure’l, aquesta vegada capitanejant a Los Enemigos.

Josele Santiago i David Krahe a la Pèrgola de la Marina(València)

Antònia Font als Concerts Vivers 2022. Una festa per reivindicar el dret a la nostàlgia!

Foto: Francesc Arechavala

Anava jo cap a Vivers sense tenir les expectatives del concert dels Antònia Font molt elevades. Aquestes retrobades, gairebé deu anys després de separar-se, mai solen portar res de bo, més encara quan a algun membre del grup, en aquest cas en Joan Miquel Oliver, ha fet una bona carrera en solitari després de dissoldre’s el grup. Però be, sigui com sigui, els que ja tenim una edat hem ballat i cantant els Antònia Font en desenes de festes majors i no podíem deixar córrer l’oportunitat de fer-ho de nou. D’això se’n diu nostàlgia. I cal reivindicar-la amb dignitat!

I els Antònia Font, per retornar amb la màxima de les dignitats, han editat Un minut estroboscòpica, un treball a l’alçada del que s’espera d’ells i que els serveix d’excusa per justificar aquesta petita gira de retorn de tant sols quatre concerts: Dos a Barcelona, un a Inca i el d’ahir a València. Si encara no els heu vist, afanyeu-vos a comprar entrades per al concert d’octubre al Palau Sant Jordi. Crec, sincerament, que serà l’últim de veritat. No crec que l'invent tingui continuïtat.

I així, amb les expectatives baixes arribava a Vivers i a les 21:45, després d’uns minuts intentant connectar amb el més enllà a través de les nou antenes parabòliques instal·lades a l’escenari, van aparèixer els Antònia Font. I que voleu que us digui, amb el segon tema, Me sobren paraules, ja se’m van eriçar els pèls... I això que no em passa sovint en els concerts, ahir ho vaig sentir tres o quatre vegades. És la nostàlgia, la connexió amb unes cançons que les hem cantat, ballat i que sovint, encara molt sovint, sonen a casa amb quotidianitat. Els Antònia Font van plegar, però en cap moment han marxat.  

I a partir d’aleshores, un torrent de clàssics per a tots els gustos durant dues hores i quart d’un concert majúscul. En Pau Debon, l’únic de la banda amb voluntat d’aixecar els ànims, no parava de moure’s d’una banda a l’altra de l’escenari, cantant amb ganes (i feliç) tots i cada un dels 37 temes que van sonar a Vivers. I el públic s’ho va passar pipa. I sabeu què: I arriba un dia que sa vida és un teatre, que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat...

Antònia Font. Concerts de Vivers. València. 9 de juliol de 2022. Teloners: Maria Jaume

Foto: Maria Carbonell per a Tranquilo Música

Wilco, Poble Espanyol de Barcelona. 22 de juny

 

Arribar a gaudir dels Wilco al Poble Espanyol aquest mes de juny ha estat una petita gimcana d’ensurts. Després de suspendre la gira degut a la COVID els estius de 2020 i 2021, anuncien a l’octubre del 2021 que, finalment, vindran a Europa al juny del 2022. Immediatament, l’Espe i jo ens comprem les entrades per al concert de Barcelona i reservem hotel. El primer ensurt ens l’enduem el mes d’abril, quan veiem que els de Chicago afegeixen València a la gira d’estiu. Ens auto convencem dient que l’equip de so del Poble Espanyol deu ser dels millors que hi ha pel mediterrani. Després, a finals de maig, els Wilco anuncien disc nou, el Cruel Country, que no està malament, però jo volia un repàs a la seva discografia... i com els doni per fer una presentació extensa del disc nou... més dubtes. Per últim, el dia abans del concert m’assabento que el guitarrista Nels Cline serà baixa per COVID. Com es pot tocar sense el guitarra solista?

A les nou de la nit i amb un cel clar gairebé de nit de Sant Joan, el quintet accidental de Chicago arrancava amb “I Am My Mother” i “Cruel Country” del nou disc. El públic, que omplia el Poble Espanyol de Barcelona, començava a escalfar-se amb “I Am Trying to Break Your Heart” i “Kamera” del majúscul Yankee Hotel Foxtrot (2001). Una declaració de principis de per on aniria el concert d’una banda que feia 10 anys que no trepitjava un escenari de la capital catalana (2012, Gran Teatre del Liceu). Del darrer treball, Ode to Joy, que a mi m’agrada tot i les crítiques que ha rebut, cap tema, ni el Everyone hides... (set list del concert)

En Jeff Tweedy, amb barret de cowboy i guitarra acústica (poques vegades va agafar l’elèctrica) va exercir de frontman i va estar ben acompanyat per en Glenn Kotchke, immens a la bateria, en Mikael Jorgensen als sintetitzadors, en John Stirratt al baix i en Pat Sansone multiplicant-se als teclats i a la guitarra. La banda va sonar compacta i va minimitzar la baixa d’en Nels Cline.

Els Wilco ens van oferir gairebé dos hores d’un rock – folk fantàstic, amb moments sublims com el  “How to Fight Loneliness”, el “War on war”, el “Heavy Metal Drummer”, el “California Stars”, el “I'm the Man Who Loves You” i com no, el “Jesus, etc”. La nit a Montjuïc s’enfosquia al ritme de l’acústica d’en Jeff Tweedy i les llums blaves i vermelles de l’escenari anaven agafant presència a mesura que passaven els minuts, il·luminat un senzill però efectiu gran Wilco escrit en una cortina negra. Concert tranquil, per gaudir cervesa en mà d’una de les grans bandes americanes d’aquest segle XXI. I quan tot semblava que s’acabava després d’un primer bis amb la bonica “You and I” va sorgir, del no res, una tempesta elèctrica amb quatre temes del Being There (1996): “Red-Eyed and Blue”, “I Got You (At the End of the Century)”, “Monday” i “Outtasite (Outta Mind)”. Per treure’s el barret!

Beck, el rocker que volia ser DJ

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

Beck (Califòrnia, 1970) va saltar a la fama l’any 1994 amb la publicació de l’àlbum Mellow Gold, que incloïa el single “Loser”, que ja era un èxit a la costa oest americana des de feia uns mesos. Va, quants dels que heu fet els quaranta no heu ballat mai el Loser? Soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me? Ningú!

Molts deien que en Beck no passaria de ser un “one-hit wonder”, però l’any 1996 publica l’Odelay i es consagra com un dels  músics independents més influents de l’escena americana. A casa, però, som molt fans del següent disc del californià, el Mutations, que va publicar l’any 1998 i on s’endinsa en un rock-blues a mig camí del folk i del sons tropicals. És, potser, el primer gran gir que fa en Beck al llarg de la seva carrera i a partir d’aleshores en serà una constant. En Beck ha fet electrònica, folk, blues, tropicana, funky, rock, rap, garage... sempre movent-se d’un lloc a l’altre, sortint de la zona de confort i explorant noves sonoritats. Això té les seves coses bones, però també fa que sigui difícil seguir-lo amb entusiasme al llarg de tots els seus treballs. Amb en Beck, anem i tornem, depèn de com bufa el vent. Si voleu conèixer una mica la seva trajectòria, el Celobert (Catalunya Ràdio) li va dedicar un programa interessant que podeu trobar en aquest podcast.

En Beck s’ha prodigat poc per la península i des de que ens enganxarem a ell cap allà l’any 2000, no hem tingut cap oportunitat de veure’l en directe. L’última visita a Barcelona abans del Primavera i el Razzmatazz d’aquest mes de juny datava de l’any 2000 (feia 22 anys que no trepitjava Barcelona) i l’última visita a Madrid (i la darrera a la península), era del 2014 (Decode festival). Així que aquesta vegada no l’hem deixat escapar i hem fet un viatge exprés per veure’l a la Riviera de Madrid.

Uns dies abans del concert, l’Espe i jo comentàvem que no en teníem ni idea de quin Beck ens trobaríem a la Riviera. Els últims treballs transiten per l’electrònica (inclosa la divertida Find my way, col·laboració amb en Paul McCartney) però evidentment ha de fer alguna peça de les més antigues no? Com es munta un show que pot passar de l’electrònica al folk?

A les 21:35, i amb un públic ja impacient, en Beck i els seus 4 músics (que no va presentar) van aparèixer en escena i va començar una primera part de concert trepidant. En Beck semblava un rocker que volia ser DJ. Pantalons i xupa de cuir per a un inici de concert demolidor on les guitarres i l’electrònica van anar empalmant una cançó darrera l’altra fins al punt que hi havia temes que no els cantava completament. Diamond Bollocks del Mutations, per exemple, la va deixar a mitges i la va empalmar amb The new pollution, de l’Odelay.

Després de 30 minuts, va desaparèixer per tornar a escena amb uns pantalons blancs i una camisa de de flors. Va començar un set acústic (cycle, morning i Stratosphere) que va donar pas a la part més rockera del concert, on va incloure una versió del Go it alone amb només veu i harmònica. Després d’una E-Pro contundent i tot el públic cantant la tornada nananananananaaa... en Beck se’n va anar i només va tornar per fer dos bisos: Loser i l’altre gran Where it’s at, de l’Odelay. Atenció, el concert va durar tant sols una hora i vint minuts i va cantar fins a 34 cançons... feu números.

Si mai teniu l’oportunitat de veure en Beck en directe, feu-ho. Passareu una bona estona, ballareu (a vegades tenia més la sensació d’estar en una pista de ball que en un concert) i gaudireu d’un tipus que és tot un espectacle. No para de corre d’un cantó a l’altre de l’escenari, balla, salta, juga amb el pal del micro... i es canvia de roba segons l’ocasió. I a més a més, té grans cançons!

Concert celebrat el dia 8 de juny de 2022 a la Riviera de Madrid. La banda Hinds van fer de teloneres i tot i que no les coneixíem, ens van agradar!

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala