Pelayo Blues, de Sergi Durbà

                                             

Amb la publicació de Pelayo Blues, Sergi Durbà dona un pas endavant en la seva trajectòria literària, aquella que va començar ja fa gairebé 15 anys amb la publicació de Camins al sud (Editorial Germania, 2012). Aquesta vegada, de nou, se centra en el joc de la pilota i, específicament, en les partides de Pelayo al llarg d’un any. Però Pelayo Blues no és un llibre de cròniques de partides de pilota. Les partides del dissabte són només l’excusa per parlar del que a ell realment li agrada: Les coses que es veuen però no es perceben.

Però a Pelayo Blues hi ha una diferència notable respecte als anteriors llibres del saguntí. Hi ha molt costumisme, si, marca de la casa, però aquesta vegada la prosa respira mala llet. Si el El cant de les granotes (Onada Edicions, 2022) o Trinquets trencats (Edicions Bullent i UV, 2023) respiraven cert romanticisme respecte allò perdut, a Pelayo Blues la ciutat de València li genera un nivell de violència verbal que, al meu parer, és tota una novetat.

El mateix Sergi, en el seu blog descriu Pelayo Blues com “un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull”.

Així doncs, les partides del dissabte a la catedral de la pilota li serveixen al Sergi per fer una esmena al progrés sense identitat que està transformant la capital del Túria i, concretament, el barri, el propi trinquet i el seu bar, transformat ara en un gastrobar on la cassalla val 4 euros i els que allà dinen no saben el que hi ha darrera d’aquella porta de vidre. I no només això. El llibre reflecteix molt clarament la relació amor odi que la gent de comarques experimenta amb la ciutat de València. La capital com a símbol de la pèrdua d’identitat d’un poble i, la pilota i el trinquet de Pelayo, com a últim reducte d’un país que ja no tornarà.

Pelayo blues, de Sergi Durbà. Rebel Edicions, 2025.

Ingrata pàtria, de Martí Domínguez

Possiblement, ara per ara, l’escriptor valencià més reeixit, sense cap mena de dubte i m’atreviria a dir que fins i tot amb cert consens entre lectors i professionals, és en Martí Domínguez. M’acabo de llegir la seva darrera novel·la, “Ingrata pàtria” (Proa, 2025) on narra les darreres hores del metge, professor i rector de la universitat de València Juan Bautista Peset Aleixandre, abans de ser afusellat pel règim franquista el maig del 1941 al cementeri Paterna.

Tot i que en cap moment de la novel·la s’anomena al professor pel seu nom, tot sabem qui és el personatge central del llibre. Aquest “anonimat” voluntari per part d’en Martí Domínguez l’entenc com un homenatge als milers d’afusellats pel règim franquista, molts anònims, però també molts intel·lectuals, polítics i escriptors que van ser assassinats perquè “els seus mèrits es van convertir en culpes[1]”. Al no tenir nom el personatge central del llibre, la història, els fets, transcendeixen i es fan universals. Sabem que son les darreres hores d’en Juan Bautista Peset, però podrien ser les de Salvador Vila, Leopoldo Alas Argüelles o Julián Besteiro, entre molts i molts d’altres. Més de 140.000 afusellats després del 39.

Un tret que caracteritza la literatura d’en Martí Domínguez i que em té especialment enganxat és la construcció de personatges que estan lluny de ser blanc o negre. Ni herois ni antiherois. Personatges que transiten pels matisos del gris, personatges que dubten, que no decideixen i es deixen portar per les circumstàncies, sense tenir la valentia per ser herois o malvats. Be, com la gran majoria de les persones que habitem el món, persones normals amb els nostres dubtes i les nostres incongruències. I a mi, aquests personatges que omplen la literatura d’en Martí Domínguez, em fascinen.

A “La sega” (Proa, 2015), tenim els masovers que viuen atemorits pels maquis i per la guàrdia civil i que han de callar per sobreviure, per donar de menjar a la família. A “L’esperit del temps” (Proa, 2019) tenim al protagonista, un científic que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals i que, l’envit nazi, l’arrossega a fer barbaritats. I aquí, a “Ingrata pàtria”, tenim el metge militar que ha de certificar l’assassinat del professor al camp de tir. Ha de certificar la mort del seu mestre. Son tres llibres magnífics, durs, molt durs, on es barreja amb mestria la barbàrie i l’amistat, l’odi i l’amor, l’enveja i l’admiració...  i enmig de tot això, els dubtes, el no voler o poder significar-se, la necessitat de sobreviure, la resistència silenciosa dels pobres, perquè, diguem-ho clar, els pobres no poden ser ni herois ni antiherois.

---

[1] Pero si así las leyes atropellas, si para ti los méritos han sido culpes; adiós, ingrata patria mía (Leandro Fernández de Moratín)

Los lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad

 

Tinc una companya de feina que, quan fa una entrevista de treball, es queda mirant a l’aspirant com surt del despatx. Si camina a poc a poc o arrossegant els peus, no el contracta. Si camina amb pas ferm i decidit, passa la prova. Jo mateix, cada matí, em desespero amb el ritme que duu la meva filla per aixecar-se del llit, vestir-se, passar pel bany i esmorzar. Camina per casa com si fos un avatar de cames llargues, sense presa. 

Fa anys em vaig llegir “Energia y equidad” d’Ivan Illich, un llibre que em va marcar profundament. Després, a poc a poc i amb l’experiència que m’han donat els anys, puc afirmar amb rotunditat que la velocitat, en la seva accepció més àmplia , és la responsable de molts mals de la nostra societat: Accidents, morts, consum de sòl, estrès, emissions.... La velocitat, i per contraposició la lentitud i els lents, son termes que afecten transversalment a tots els àmbits de la nostra societat, no només a la mobilitat.

Amb aquest background a les espatlles, quan vaig llegir en algun diari la ressenya de la publicació de “Los Lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad” de l’historiador francès Laurent Vidal, em van entrar unes ganes irrefrenables de llegir-lo.

El llibre fa un repàs etimològic al terme lent i com, amb el pas dels anys, ha anat evolucionant cap a les accepcions més negatives. En aquesta deriva hi té un paper rellevant l’evolució social i econòmica del món. Els habitants del nou món, conquerits a finals del SXV, eren lents (i ganduls), els esclaus africans, arrancats de la seva terra, treballaven amb desgana i eren lents i els que treballaven sense poder seguir el ritme imposat per les màquines del procés d’industrialització se’ls classificava com a lents. Tots aquells que no han encaixat amb el ritme de treball imposat pel capitalisme i la seva pròpia evolució (a través de la industrialització) se’ls ha considerat lents i s’ha exercit una violència simbòlica cap a ells que dura ja més de 500 anys.

El mot “lent”, que en el seu origen feia referencia a la tija de les plantes, ha servit per classificar a les persones segons el seu ritme. I els que no encaixen amb el ritme imposat pel sistema econòmic predominant, se’ls ha assenyalat com a lents de forma despectiva. I tot el que ens envolta, cada vegada més, està lligat a la velocitat, ara ja a la immediatesa. La màquina de vapor va permetre una acceleració dels processos productius i internet, cent anys després, va obligar a fer un pas de gegant cap a la immediatesa.

Però com sempre, dins d’un sistema, hi ha qui es revela. En aquest cas, els lents s’han apropiat d’estratègies vinculades a la lentitud per a resistir i subvertir el sistema capitalista i el seu control social. Des d’actituds deliberades per treballar menys i malament a les vagues generals. La resposta contra el descontent imposat per les condicions del sistema capitalisme ha estat la lentitud, aquesta exercida de forma deliberada i no com a ritme orgànic d’un mateix. Quan el món t’obliga a anar ràpid, la millor revolució és obligar-lo a anar lents.

En el món actual que ens ha tocat viure, on el ritme ràpid defineix el nostre dia a dia sense ser-ne moltes vegades conscients, el llibre de Laurent Vidal ens convida a descobrir nous modes de vida (encara que puntuals) basats en la ruptura del ritme dominant, que ens permetin una nova visió del món necessària i emancipadora.

Los Lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad. Laurent Vidal. Ed. Errata Naturae (2024)

El vianant, de Ray Bradbury (1951)

 

The pedestrian, de Joseph Mugnaini

Fa poc vaig rellegir-me la novel·la gràfica “Fahrenheit 451” de Tim Hamilton, basada en el llibre que Ray Bradbury va escriure l’any 1953. En la primera trobada que tenen Montag i Clarisse, aquesta li explica al bomber que el seu tiet i la seva mare son estranys perquè es queden xarrant i, afegeix: “És com ser un vianant, però més estrany”. Després li explica que, una vegada, van detenir al seu tiet per vianant.

Farenheit 451. Novel·la gràfica de Tim Hamilton

El pròleg de la novel·la gràfica és del propi Bradbury i explica que aquesta escena naix d’un fet real, quan a ell i a un amic seu, després de sopar i mentre tornaven a casa caminant per Wilshire Boulevard, a Los Angeles, la policia els va parar per preguntar que estaven fent. Al respondre que simplement caminaven, el policia els va seguir interrogant “com si el simple fet de donar un passeig nocturn els apropés perillosament al límit de la llei”. Aquest episodi va donar lloc a un conte curt que en Bradbury va escriure l’any 1951, titulat "El vianant" (The Pedestrian) i, que tres anys més tard, va voler recuperar a l’inici del ja clàssic “Farenheit 451”.

El conte “El vianant” transcorre durant una nit freda de novembre de l’any 2053, en un barri de baixa densitat dels Estats Units. El protagonista, Leonard Mead, és un antic escriptor vingut a menys en una societat dominada per la televisió on, per tant, ningú compra llibres ni revistes. Des de fa deu anys, cada nit, surt a passejar pel barri un parell d’hores. Li agrada respirar l’aire, veure les cases, pensar què està fent la gent....coses que  ningú més fa, doncs viu en un món on tothom, després de treballar, es tanca a casa a veure la televisió. Al barri, les voreres han caigut en decadència perquè ningú les trepitja i per la nit, les avingudes estan buides i silencioses, mentre que durant el dia estan plenes de cotxes com escarabats corrent amunt i avall. Un món mecànic, de cotxes i televisors.

En una de les seves passejades habituals es troba amb l’únic cotxe de policia que hi ha a la ciutat. Si tothom és passa la nit mirant la televisió, no fan falta policies patrullant els carrers. L’interrogatori entre el cotxe autònom de policia i en Leonard Mead és la millor part del conte. L’autoritat no entén per què surt a caminar sense cap motiu. Caminar per plaer, quin personatge més estrany! A més a més no té televisió a casa i no està casat. El vehicle autònom de policia acaba detenint al pobre Mead per portar-lo al Centre Psiquiàtric d'Investigació sobre Tendències Regressives. El conte acaba amb el Mead assegut al darrera del cotxe policial, sol, dient  "Aquesta és casa meva", mentre assenyala una casa càlida i lluminosa amb tots els llums encesos, a diferència de totes les altres cases, il·luminades tant sols per la llum freda d’una televisió.

L’any 1951, deu anys abans de la publicació del “The Death and Life of Great American Cities” de la Jane Jacobs, en Bradbury ja imaginava una ciutat on els vianants desapareixien de l’espai públic, expulsats pels cotxes i per un individualisme passiu dominat per la televisió que els tancava a casa. No hem arribat encara al 2053, però no han faltat 100 anys per arribar a la distòpia que imaginava l’escriptor americà fa gairebé 75 anys. La seva distòpia imaginaria és avui la nostra realitat. Tot i que molts, estem intentant canviar-la.

The pedestrian

El vianant

El peatón

L'escriptura o la vida, de Jorge Semprún

 

“L'escriptura o la vida" (l’original en francès “L'écriture ou la Vie”) és una obra autobiogràfica de Jorge Semprún que reflexiona sobre la seva experiència com a presoner en el camp de concentració nazi de Buchenwald i la seva vida posterior com a escriptor. Semprún explora la relació entre l'escriptura i l'experiència del patiment i com, en contra del que es pot pensar, escriure sobre aquestes vivències just després de ser alliberat el conduïa de nou cap a la mort. Per això l’escriptura o la vida, perquè ell, l’any 45, va escollir la vida i no va ser fins anys després que va poder començar a escriure sobre les seves vivències a Buchenwald.

A través de “L’escriptura o la vida” Semprún aborda temes com la memòria, la culpa o la barbàrie perpetuada pels homes als camps de concentració i extermini nazis, però el llibre, d’un pes intel·lectual majúscul, és molt més que tot això, es un viatge a través de la segona meitat del segle XX. Dividit en tres clares parts, la primera descriu la supervivència a Buchenwald i el retorn a Paris després de l’alliberament del camp per part de l’exèrcit americà. Aquí es descriu l’horror absolut, la maldat suprema, l’arrel del mal (radikal böse) però també totes les contradiccions que ha de superar un cop es troba alliberat (aparegut, segons ell, ja que de la mort no és sobreviu).

El segon capítol narra els intents d’escriure poc després de retornar a Paris. Té malsons, passeja molt, té llargues converses amb amics, llegeix, però li és impossible posar sobre paper l’experiència viscuda. Ho amaga al fons de la seva ànima, no ho explica a les noves amistats... ha escollit la vida enlloc de l’escriptura.

El tercer i últim capítol, comença el dia de la mort de Primo Levi, l’any 1987. És la retrobada amb l’escriptura quaranta anys després d’aparèixer de nou a la vida. És tanca un cercle, de mort i vida, que s’escenifica quan en Semprún retorna al camp de Buchenwald l’any 1992 per gravar un documental de la televisió alemanya. Torna a la vida, a l’escriptura i, l’any 1995, publica “L'escriptura o la vida”.

Després d’aquesta lectura i veient com va el món, trobo d’una amnèsia col·lectiva galopant que estiguem en una situació on, l’extrema dreta puja de nou amb força. Dimarts vinent, d’aquí tant sols una setmana, pot tornar a ser President dels EEUU un personatge que diu, públicament, que li agradaria tindre generals com els que tenia Hitler. I la llista de personatges així cada vegada és més llarga i cada vegada estan en llocs de poder més importants i visibles. Israel està exterminant el poble palestí (trobo increïble que els jueus, que van patir l’Holocaust, estiguin fent el mateix amb els palestins) i al costat de casa, tenim una guerra que ja fa dos anys que mata i que sembla que estan esperant a veure que passa als EEUU per decidir com acaba. Si es que interessa que acabi. Res no pinta bé, la dinàmica és cap a unes tenebres que ens poden retornar a uns escenaris com els que descriu en Semprún a l’inici del llibre. Ens tocarà preguntar-nos de nou el mateix que es preguntava en Primo Levy: És això un home? Per què no tenim memòria? Han passat només vuitanta anys, és això el temps necessari per oblidar? Fa 20 anys vaig estar a Mathaussen, i us asseguro que l’horror no es pot oblidar. Què hem fet malament com a societat per oblidar això?

Potser, hem deixat de llegir llibres tant cabdals com el de Jorge Semprún.

L'escritura o la vida, de Jorge Semprún. Editorial Tusquets, 1995

Las guerras de nuestros antepasados, amb Carmelo Gómez

D’un temps ençà i degut, probablement, a que moltes de les bandes que m’agradaria veure només van a festivals, estem anant més sovint al teatre. Ens va agradar molt “Germans” (de Pasqual Alapont) i vam sortir trasbalsats després del final de “El Plan” (d’Ignasi Vidal). Recuperar el teatre després d’uns anys on només anàvem a veure representacions infantils ha estat un plaer. Un gran plaer.

Al 2004 vam anar a Madrid un cap de setmana i ens vam deixar caure pel teatro de Bellas Artes. S’hi representava “La Cena” un text de Jean-Claude Brisville que en Josep Maria Flotats dirigia i representava junt a Carmelo Gómez. Va ser una nit magnífica, un text sublim i unes interpretacions que ens han marcat profundament. Tant que ara, gairebé vint anys després, seguim sense deixar passar les poques oportunitats que tenim de veure en Carmelo Gómez damunt d’un escenari. I aquesta setmana està al teatre Olympia de València amb l’obra “Las guerras de nuestros antepasados”, un text de Miguel Delibes.

“Las guerras de nuestros antepsados” va ser publicada per Miguel Delibes l’any 1975 i narra la violència latent amb la que Pacífico, el personatge principal de la història, ha de conviure quan és petit. El seu besavi, el seu avi i el seu pare han participat en diferents guerres i des de ben petit només fan que dir-li que cada home té la seva guerra, i que ja li arribarà el seu torn. Ell per contra, és un nen sensible, que adora els animals i plora quan veu que poden els arbres. Només el recolzament del seu oncle Paco, enemistat amb la família, el manté dempeus.

Així, l’obra es desenvolupa en tres blocs. El primer en que se’ns explica la relació de Pacífico amb el seu entorn familiar, on la guerra ho és tot. Després, el segon bloc, narra la relació sentimental amb una noia del poble i com aquesta, per una circumstància del tot contraria al tarannà del personatge, l’acabarà portant a la presó. El tercer bloc és l’estada a la presó de Pacífico.

L’obra transcorre en un escenari auster, que representa la sala d’un hospital de presó on, Pacífico, conversa amb un doctor que pretén entendre com aquest pobre home de poble ha acabat tancat i pendent d’una pena capital. L’obra és, per tant, una conversa entre Pacífico (Carmelo Gómez) i el doctor (Miguel Hermoso) que ens permet entendre la violència latent amb la que vivíem (i vivim?) i és també una reivindicació de la incomprensió amb la que viuen, en un món violent, les persones sensibles. Però el text també serveix per posar damunt de la taula altres assumptes universals, com per exemple com els pobres carreguen moltes vegades amb les culpes dels rics. L’oblit dels pobres. Ha coincidit que m’estic llegint “El primer home” de Camus i en aquest sentit les dos obres tenen moltes coses en comú. Posen de manifest l’absurditat de les guerres i intenten posar en valor el paper dels pobres, aquelles persones que més pateixen les guerres i les seves conseqüències però que, després, la història oblida ràpidament. Només els rics sobreviuen (vius o amb honors) a les guerres. En el fons, les dues obres son un magnífic manifest pacifista.

Aquesta vegada vam comprar les entrades una mica tard i estàvem asseguts a la part del darrera de platea. Va ser una pena perquè en Carmelo Gómez interpreta de nou un paperàs i veure’l de més a prop hagués estat magnífic per poder  gaudir millor de la caracterització que fa de Pacífico, un home dolç, trencat, que no saps ben be si està foll o no. Un incomprès, innocent, pobre i condemnat a mort per uns actes completament contraris a la seva manera de ser i fer i que, per tant, no saps ben be si realment és culpable d’alguna cosa.

Fitxa tècnica:

Repartiment: Carmelo Gómez i Miguel hermoso

Adaptació teatral: Eduardo Galán

Direcció: Claudio Tolcachir

Producció: Pentación i Secuencia 3

Contra la sostenibilitat, de l’Andreu Escrivà.

 

Aquest mes de març m’he llegit “Contra la Sostenibilitat”, de l’Andreu Escrivà (@AndreuEscriva) i l’experiència ha estat com pujar-se a una gran muntanya russa. La primera part del llibre és una bufetada a la cara a tots aquells que a final dels 90 vam començar a col·laborar amb les Agendes 21 locals dels nostres pobles. Creiem que un desenvolupament sostenible era necessari i que podíem fer les coses d’una altra manera. I ho vam intentar convençuts, potser amb certa ingenuïtat donada l’edat, però amb l’energia pròpia de sentir-se partícip d’un moviment social per primera vegada. Van ser les primeres assemblees per a molts de nosaltres, un viatge iniciàtic que crec que ens ha marcat profundament i que, en certa manera, som com som gràcies a aquells inicis. Doncs ara va, i el bo de l’Andreu ens diu que el “concepte” de desenvolupament sostenible ens el van colar els americans per poder seguir fent i desfent a plaer, que tot estava pensat per a que canviés ben poca cosa. Allò de canviar-ho tot per a que res canviï (us sona el gatopardisme, no?). En definitiva, ens van prendre el pèl. I d’això, te’n adones 25 anys després llegint Contra la sostenibilitat. Com creus que se’t queda el dia després de llegir aquesta primera part del llibre? Jo tocat, de veritat.

La segona part del llibre la subscric fil per randa. Magnífica. L’autor ha seleccionat una sèrie de conceptes lligats a la sostenibilitat que, a base d’ús i abús per part de les empreses i lobbies (i també governs), han estat prostituïts de tal manera que han quedat buits de contingut. Vendre una imatge de sostenibilitat per seguir produint i venent igual o pitjor que abans. De fet, en aquest bloc del llibre crec que l’Andreu Escrivà ha estat capaç de posar en comú tot allò que, des de diferents disciplines, portàvem temps criticant. Despulla el greenwashing de la gran majoria de sectors, des de les finances a la mobilitat, així com altres conceptes transversal tant de moda com l’economia circular, la petjada de carboni o la transició ecològica, entre d’altres. Chapeau!

Pel que fa al meu camp professional, subscric plenament el capítol de “Contra el cotxe elèctric”. De fet es queda curt, perquè el cotxe elèctric es tant sols la punta més visible d’un model viciat, tan viciat que quan l’ús d’aquest sigui generalitzat serà el moment de vendre les bondats del cotxe autònom, el darrer intent de la indústria per perpetuar un model de mobilitat basat en l’ús del vehicle privat motoritzat. Recordeu el que hem dit a l’inici de canviar-ho tot per a que res canviï?

Després d’aquest capítol on he aplaudit i gaudit de cada una de les reflexions de l’Andreu, entrem en darrer capítol del llibre. I aquí apareix alguna boirina perquè el camí que fa el divulgador per buscar solucions a la situació identificada en el capítol anterior no deixa de serpentejar i donar voltes sense arribar a res concret. I estic convençut que ha de ser així, que no hi ha una solució màgica, però potser no cal donar tantes voltes. Li dona molta importància a buscar un nou concepte que defineixi el que necessitem de veritat però, òbviament, sense trobar la paraula concreta. I si no fos una qüestió de noms? I si el problema és que intentem etiquetar-ho tot? I després, erosionar el capitalisme... quasi res porta el diari. El que si aconsegueix es posa damunt de la taula un ventall ampli de temes per debatre, però son tants, tan amplis i tant eteris que, a vegades, poden conduir al desànim. Per evitar el desànim podem enfocar-ho tot en caminar cap a un benestar comú, planificat i possible. Però qui defineix què és el benestar comú? Serem capaços de consensuar uns mínims?

Crec que aquesta transició que estem vivint i que hem de planificar adequadament com diu l’autor, només es farà a través de la política. I al llibre he trobat a faltar un apropament clar a la necessitat de reivindicar la política com a eina fonamental per fer front al canvi climàtic. S’intueix en la tercera part del llibre, però no de forma contundent. Individualment podem remar a favor, col·lectivament podem remar a favor, però és la política (bevent dels que remen a favor) la que té les eines per forçar els canvis que necessitem.

De nou, un molt bon llibre del divulgador Andreu Escrivà. Clar, directe i obrint temes de debat realment transformadors i necessaris. I difícils. Però qui ha dit que un període de transició com el que ens ha tocat viure seria fàcil? A caminar doncs!

En català: Contra la sostenibilitat (2023). Andreu Escrivà. Sembra Llibres

En castellà: Contra la sostenibilidad (2023). Andreu Escrivà. Ed. Arpa

La muntanya sagrada, de Jason Webster

M’agrada que la primera entrada al bloc d’aquest any que comencem naixi de la lectura de “La montaña sagrada” de Jason Webster, una meravella de llibre que ens connecta no només amb el món rural, sinó amb la necessitat de viure més a poc a poc i en relació amb la natura que ens envolta.

“La Montaña sagrada” explica les vivències de l’autor i la seva dona al llarg del primer any al mas que compren al peu del Penyagolosa, a l’interior de Castelló. Durant dotze mesos, no sols arreglen el mas, sinó que reconstrueixen els marges, planten arbres, cultiven un hort, aprenen de la flora i fauna que els envolta i, sobretot, fan lligams amb la gent del poble i masos veïns. El llibre m’ha agradat especialment perquè no idealitza la vida al camp. És una descripció poètica, a vegades còmica i ingènua, d’una parella que simplement decideix abandonar la ciutat de València i començar una nova aventura als peus del gegant de pedra. I aquest canvi, li serveix a l’autor per parlar de les dificultats que es troben al mas, per parlar de les tradicions i les llegendes de l’interior de Castelló, per parlar de la gent amb la que fan camí... per parlar amb un ritme pausat, tranquil i amb consciència plena del que els envolta. 

I potser aquesta reflexió ens l’hauríem de fer els que vivim a la ciutat. No per plantejar-nos marxar al camp, sinó per intentar viure a la ciutat amb un altre ritme, amb una altra consciència. Evitar anar corrents d’un lloc a un altre i buscar moments per gaudir d’una plaça, d’una lectura, de la família i dels amics. Temps per gaudir d’un mateix, per pensar, per imaginar, per avorrir-se.. temps per ser conscients de qui som i de com volem ser. Temps per ser.

Per últim i si us ha agradat la Montaña Sagrada, deixeu-me fer-vos un parell de recomanacions: “El Cant de les granotes”, de Sergi Durbà i el clàssic “Walden” de Henry David Thoreau.

Bon any de lectures!

La montaña sagrada (2009). Jason Webster. Ed: Los libros del lince (l’original en anglès: Sacred sierra. A Year on a Spanish Mountain. Ed. Vintage)

Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor (J. Sanchis). L'eina transversal per afrontar la triple crisi

Aquests darrers anys i sobretot després de la pandèmia, hem començat a percebre un canvi important en les prioritats de les persones que busquen feina. Fa uns mesos em comentaven que en una entrevista, un noi havia demanat poder seguir anant al gimnàs a les 12 del migdia. Podem entendre-ho com una excentricitat d’una persona que sap que té la paella pel mànec, però cada vegada hi ha més casos d’entrevistes on no només és parla de condicions econòmiques i projecte a desenvolupar. On viure (o on no voler anar a viure) i horaris clars són alguns dels temes que ja estan damunt de la taula.

Després d’una gran crisi com la que hem patit (més emocional que econòmica), les prioritats canvien. Als Estats units la “Great Resignation” va suposar que al juny de 2021 uns 3,9 milions de persones deixessin les seves feines, mentre que a la Xina, el moviment “Tang Ping” naix com a protesta al sistema de 996 (treballar de 9 a 9, 6 dies a la setmana). En ambdós casos, el que s’està demanat és temps per a un mateix i qui ho està demanant és la gent de 20-40 anys. El culte al treball, a la cultura de l’esforç, sembla que trontolla. I no només als EEUU o a la Xina. Aquí, a casa nostra, les coses també estan canviant.

La lectura del Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor, de Joan Sanchis (Ed. Bàsics Sendra, 2022) m’ha servit per emmarcar tot aquest procés que estem vivint. I pensar que tot això és degut a la crisi sanitària de la COVID és no voler veure més enllà. La COVID ha estat el catalitzador, però la remor porta creixent un temps, i en Joan Sanchis ho resumeix en la triple crisi: econòmica, social i ambiental. Un model econòmic esgotat, la malaltia del treball i l’emergència climàtica. Sanchis diu: “Cada vegada és més evident que les coses han de canviar, que som fràgils, que el nostre temps ha de ser nostre, que el progrés econòmic ha de ser un mitjà per a viure millor i no una finalitat en si mateixa, i que el futur ha de ser necessàriament un camí que puguem recórrer lliures, sense presses ni ansietat, amb esperança i del bracet d’aquelles persones que més estimem”. (Pàg. 59).

Resumint molt, podríem dir que hem arribat a un moment històric on les millores de la productivitat han servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores de treball). Després, les conseqüències de la manca d’oportunitats econòmiques compatibles amb el fet de poder viure dignament són, des d’un punt de vista de la salut, devastadores. Més de dos milions d’espanyols prenen ansiolítics i sedants diàriament i un 6,7% ha estat diagnosticat d’ansietat. És un cost social, relacionat amb el treball, que s’ha silenciat (i se segueix fent) i cal posar-li remei urgentment. Per últim, tenim la cisi climàtica, que impacta en tots els sectors i per tant, com decidim organitzar la jornada laboral a la nostra empresa també pot tenir impactes positius en la reducció d’emissions. En l’article “Mobilitat urbana i qualitat de l’aire a l’àrea metropolitana de València” vaig fer una aproximació a la reducció de desplaçaments en vehicle privat que suposaria una implantació generalitzada d’una setmana laboral de 4 dies. Es podrien eliminar una mica més de 200.000 cotxes entrant i eixint de València de dilluns a divendres (un 4,3% de tots els vehicles que setmanalment entren i ixen de València).

Així doncs, el que proposa en Joan Sanchis, i en línia amb el que s’està treballant ja arreu del món, és que una setmana laboral de 4 dies (o 32 hores setmanals) pot ser la millor eina per donar resposta a aquesta triple crisis. I cada vegada se’n parla més i hi ha més exemples que ens poden servir per proposar-ho als nostres llocs de treball.

Cada vegada tinc més clar que hem de treballar amb propostes transversals i que, en cada camp, hem de buscar aliats que surtin de la nostra esfera acadèmica. Jo vinc del món de la planificació urbana de la mobilitat i és molt complicat modificar els patrons de mobilitat actuals sense propostes que impliquen canvis d’hàbits. Podem aconseguir petites victòries, però si ampliem el nostre camp d’acció incloent l’ordenació territorial, les cures o la gestió horària del treball (entre altres), podrem aconseguir canvis molt més notables. Potser ens hem centrat molt, cadascú, en la seva esfera de treball, però per a donar resposta a la crisi actual (a la triple crisi) fa falta una visió transversal com la que planteja la setmana laboral de quatre dies.

Quatre dies. Treballar menys per viure en un món millor (2022). Joan Sanchis. Ed. Bàsics Sendra 

El cant de les granotes, de Sergi Durbà

L’atracció dels urbanites cap al món rural, i per extensió cap allò salvatge, lliure o desconegut, no és una novetat post pandèmica. Al S. XIX Henry David Thoreau ja parlava de les virtuts de mantenir un contacte amb la natura al seu celebrat “Walden” i fins i tot el japonès Chomei, fa ja 900 anys, ho exposava a “Pensamientos desde mi cabaña” (S.XII). La natura sempre ha exercit un cert magnetisme cap a les persones que s’endinsaven en els boscos a la recerca de senzillesa, silenci i connexió amb un mateix. I aquesta atracció, fascinació i duresa del món rural ha passat fins i tot al camp de les novel·les amb èxits recents com Los asquerosos (Santigo Lorenzo, 2018), Un amor (Sara Mesa, 2020) o Intemperie (Jesús Carrasco, 2013).

En Sergi Durbà, a El Cant de les granotes (Editorial Onada, 2022), també fa aquesta aproximació, però no des d’un punt de vista filosòfic com ho feien segles enrere Thoreu o Chomei, ni tampoc utilitzant el món rural per ambientar una novel·la. El que fa en Sergi és un homenatge a aquelles persones que s’han mantingut fidels a un territori. Els vertaders i, massa sovint, oblidats protagonistes de tot plegat. Aquest homenatge que pren forma de dietari, naix fruit d’una estada d’un any en algun poble perdut de la Lapònia espanyola, i li serveix a l’autor per fixar-se en el que més li agrada: les vivències del dia a dia, l’entorn, les persones, la filologia, el fet social... podríem dir que en Sergi Durbà és l’escriptor de les petites coses, dels detalls del dia a dia que, si no ens hi fixem, ni veiem ni percebem.

El llibre s’estructura a través de relats curts on en Sergi reflexiona sobre el que veu i viu, uns textos nascuts, segons diu el propi autor, “a colp de reflexions espontànies i sinceres, o impressions captades al vol, totes lligades a una visió molt personal del que significa l’oblit i la marginació profundes per als qui resisteixen, sols i sense ajuda, els envits furibunds de la modernitat”.

I en Sergi, que ve d’una terra malmesa com és el mediterrani valencià i escriu i parla una llengua oprimida com és el català, ha trobat un cert paral·lelisme amb els habitants que encara queden a la Lapònia espanyola. Un encontre de resistents, de persones nobles, d’habitants d’un tros de terra oblidada (i on tot s’oblida) que tant sols demanen respecte. No demanem res més... respecte.

El cant de les granotes Sergi Durbà (2022). Editorial Onada. Premi de narrativa  XVII Certamen literari Vila d'Almassora

Nimsdai Purja: els 14 vuit mils en set mesos o com traslladar les preses urbanes a la muntanya

Nimsdai Purja ha demostrat tres coses impressionants amb el Project Possible 14/7, del qual Netflix n’ha fet el documental: que té una fortalesa física i mental impressionat, que té un equip amb una capacitat de gestió logística pròpia d’empreses com Amazon i la tercera, i potser més important, que ha posat en valor la feina del sherpes i del poble nepalí. A part d’això res més. I compte, que pujar els catorze cims més alts del món en set mesos no és poca cosa ni està a l’abast de tothom, però al meu entendre, no a aportat a l’alpinisme cap novetat rellevant. De fet, la qüestió ha transcendit principalment pel factor velocitat, perquè ha completat els catorze vuit mils més ràpid que ningú. Però, potser, el que el món necessita és que comencem a relativitzar les preses.

Tot el mal que ha fet el culte a la velocitat a les àrees urbanes ho estem traslladant al món de la muntanya, que cada vegada més es veu envaïda per l’individualisme, el mercantilisme i les preses. Els grans cims de l’Himàlaia ja no són espais d’exploracions, aventures i incerteses. Són ara grans gimnasos on demostrar la velocitat i la força individual. I compte, que ara estic generalitzant, però el focus mediàtic sempre recau sobre els que fan proeses relacionades amb la velocitat. Aquest any la Silvia Vidal ha estat guardonada amb una menció als Piolets d’or. Zero presència als mitjans. El mateix Nimsdai Purja ha fet la primera ascensió hivernal al K2 sense oxigen, al meu entendre una activitat molt més rellevant que el projecte Possible 14/7, però segurament cap plataforma en faci un documental mediàtic. Només les preses atrauen el capital!

L’Alex Honnold deia fa poc que “l’escalada en solo integral és molt especial, però em resulta més important compartir aventures amb els meu amics”. I aquest esperit crec que és el que s’està perdent. Ho descriu perfectament Pablo Batalla a “La virtud en la montaña: Vindicación de un alpinisme lento, ilustrado y anticapitalista”. Lent perquè ara tothom corre, ja ningú camina pel plaer de contemplar una vall, una flor o un paisatge infinit. Ara és un repte només esportiu i el cronòmetre mana per damunt de tot. Il·lustrat perquè al ser un repte esportiu, deixem de banda tot el que implica viatjar, conèixer altres pobles o fins i tot cultures. La velocitat és incompatible amb qualsevol tipus d’aprenentatge. I per últim, anticapitalista, perquè la muntanya s’ha mercantilitzat. L’any 2004 l’Óscar Cadiach, Manel de la Matta, Jordi Tosas, Jordi Corominas i Valentín Giró, quan repeteixen per primera vegada la Magic Line del K2, al camp base hi posen una bandera pirata. Ara, les activitats organitzades per centres excursionistes s’han anat reduint en benefici de curses de muntanya patrocinades per begudes energètiques. I repeteixo, estic generalitzant, però la tendència és clara.

Per sort, la muntanya ens remou alguna cosa interna i cadascú ha de buscar la manera de relacionar-se amb ella. Potser, el que hem de fer és acceptar que cert documentals mediàtics mai estaran alineats a la nostra manera d’entendre la muntanya.   

Amanda, de Sergi Durbà

Un polsim de costumari d’aquest tros de mar que ja hem perdut, uns grams de crítica mordaç al desenvolupament urbà que ho ha provocat i un bon rajolí de relacions familiars, d’amistat i socials d’un poble mediterrani qualsevol que viu en un període de transició entre allò que era i allò que alguns han volgut que sigui. Aquests són els ingredients principals d’Amanda, la novel·la de Sergi Durbà que ha publicat Perifèric edicions i que es va endur el XXVIII Premi Benvingut Oliver de narrativa de la vila de Catarroja aquest 2021.

L’estima d’en Sergi Durbà pels costums és ben coneguda i en donen fe el bloc que manté a contracorrent de les modes i el llibre que recull alguns dels escrits (Costumari de records, 3i4). Amanda manté aquest segell durbanià però hi afegeix la crítica al desenvolupament urbà i a la classe política que, en nom del progrés i del turisme, ha fet malbé aquest petit tros de la mediterrània. Segur que a Chirbés li agradaria Amanda, n’estic convençut.

És ben difícil escriure un llibre que transcorre en poc més de 24 hores. Ho van fer amb èxit James Joyce (Ulises) o Murakami (After dark) i en Sergi l’encerta a través de les llargues reflexions d’en Tomàs. Unes reflexions que s’entrellacen amb unes escenes i uns personatges d’allò més treballats, principalment Vicentica, la sogra, que és com en Barrabàs o encara molt pitjor!

El que havia de ser un diumenge tranquil per a en Tomàs, començant de bon matí a la platja tirant el rall, es converteix en un malson. Tot li ix del revés, o potser és ell que ja no encaixa tirant el rall en una platja on dos vells turistes alemanys el critiquen. Però tampoc encaixa a casa seva on els diumenges, els cunyats perienfollats de València envaeixen el seu món. Els fonaments del món d’en Tomàs trontollen: la platja, casa seva i fins i tot la llengua. Sols el pilar de Xelo, la seua dona i el record del seu amic Jacobo el mantenen en una delicada línia de flotació. I és que, de vegades, quan sembla que tot s’ensorra, quan ja res és com hauria de ser, apareix un bon amic per anar a pescar i, per uns moments, podem recuperar una estona de cel. I així avancem i fem camí.

Amanda, de Sergi Durbà. Editat per Perifèric Edicions (2021)

Noruega, de Rafa Lahuerta. Quan l’escenari s'imposa a la trama

Doncs a mi, Noruega, que voleu que us digui... La història de Beto Sanchis Bermell em sembla una successió de catastròfiques desgràcies que tant sols serveixen d’excusa per poder parlar del que realment interessa, que és l’evolució urbana de la ciutat de València entre els anys 80 i principi del S.XXI.

Després de llegir-lo, el primer pensament que em ve al cap és que Noruega es queda a mig camí entre una Historias del Kronen (José Ángel Mañas, 1994) i la fabulosa La Ciudad de los prodigios (Eduardo Mendoza, 1986), però no arriba a l’extrem salvatge de la primera ni a la fantasia de la segona. Noruega és una altra cosa, és la descripció de la desaparició i destrucció del centre de València i troba el seu paral·lelisme en la vida d’Albert. Ciutat i protagonista connectats per la decadència d’un entorn urbà que comença a canviar.

El que ha intentat fer Rafa Lahuerta és realment complicat. Com teixir la trama d’una novel·la on el protagonista és el propi paisatge urbà? I així, el problema de Noruega és que és un llibre molt explícit físicament. Això que pot ser positiu per als que han viscut en primera persona aquesta transformació urbana, per als que van viure els 80 i els 90 al centre de València, no és suficient per als qui no ho van fer. Rafael Chirbés, en Crematorio o En la Orilla, descriu perfectament la decadència d’una societat corrupta centrant-se en els personatges i inventant-se un decorat (Olba i Misent). En canvi, Noruega, anteposa el decorat a la trama de la novel·la. El que li passa a Beto és, simplement, l’excusa per descriure el que li passa a la ciutat. I acaba no sent creïble. Pel costat de la disbauxa, podríem comparar-lo també amb el psicodèlic llibre de Cantavella, El Dorado, on la visita del Papa Ratzinger a València l’any 2013 serveix d’excusa per presentar-nos una història hilarant. Però aquí, de nou, la trama està per damunt de l’escenari, que és el que no passa a Noruega, on la trama la conforma el propi paisatge de la novel·la. Així doncs, Beto és el fil conductor necessari per donar vida al vertader protagonista de la novel·la, el centre de València. I aquest protagonista vertader és tan explícit que tant sols t’atrau amb força si l’has viscut en primera persona. I no és el meu cas. Jo m'acabo perdent amb tants noms de bars que no he conegut i quan busco com a mínim una trama interessant on agafar-me, no la trobo. Hem quedo amb les descripcions d'un paisatge urbà en transformació.

I per últim, i encara que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ho accepti, que en el llibre s’escrigui “vacacions” o “desenrotllament” a mi em fa mal als ulls. Potser és un intent d’apropar el valencià a nous lectors demostrant un distanciament clar (polític?) amb el valencià acadèmic (en Fuster apareix malparat un parell de vegades al llarg del llibre). Més o menys com va fer la Rosalia amb el seu famós “cumpleanys”.  No tinc clar que sigui una bona estratègia.... Encara que suposo que Noruega es vendrà molt més que, posem per cas, El professor d’Història (Joan Francesc Mira, 2008) on, per cert, també és descriu perfectament la transformació de València a principi del S. XXI.

Noruega. Rafa Lahuerta (2020). Ed. Drassana (Premi Lletraferit de Novel·la 2020)

Venècia, vint anys

Des de que vaig fer l’Erasmus a Venècia ara fa 20 anys, he llegit uns quants llibres que parlen d’aquesta ciutat tant singular i, la gran majoria, o m’avorreixen o no m’agraden perquè tant sols parlen del passat gloriós de la ciutat, sense explicar com es viu a la Venècia del S.XXI: Una Venècia que lluita per seguir sent una ciutat i no tant sols un parc temàtic, una Venècia dual, la de la llacuna i la de terraferma, la Venècia dels estudiants de Ca’Foscari i de la IUAV... La Venècia que viu el present, mira el futur i sobreviu a l’herència d’un temps ja passat i molt llunyà. Si tant sols la recordem pel que va ser, parlarem d’un territori mort. Venècia seguirà viva si seguim somiant-la en futur.

L’últim llibre que ha caigut a les meves mans, La marca de l’aigua de Joseph Brodsky té, com a mínim, reflexions autobiogràfiques interessants i unes descripcions hivernals de Venècia que us encisaran. Si alguna vegada heu passejat a la vora de l’Arsenale o per la Fondamenta Nove un vespre de gener entendreu el que diu el poeta. L’hivern és, sense cap mena de dubte, la millor temporada per viure i passejar la ciutat, per escoltar el silencia que ens regala. El silenci, la llum tènue i el fred humit. Aquesta és una imatge recurrent que em ve al cap quan penso en Venècia.

De fet vaig ser conscient del silenci venecià quan al cap d’un mes de viure a la llacuna vaig fer una primera visita a l’exterior. Amb la nova colla d’amics vam pujar-nos a un tren a l’estació de Santa Lucia i vam anar a passar el dia a Pàdua. Al baixar del tren un brunzit no deixava de molestar-me i vaig tardar una estona en reconèixer que era el soroll d’una ciutat motoritzada. Un soroll que tenim interioritzat, que forma part del nostre dia a dia i que a Venècia no hi és. Venècia no només és morfològicament diferent, sinó que sona diferent. Si mai hi torneu, a més a més de mirar-la, escolteu-la!

L’última vegada que vaig estar a Venècia va ser per celebrar els deu anys de l’Erasmus. Una bona colla vam decidir viure de nou quinze dies en aquella ciutat que tantes alegries ens va donar. “Dieci anni dopo” i, ja amb fills, vam perseguir les petjades d’aquell any memorable a través de fondamentes, campos i una visita obligada a Rivolta. Vaig escriure quatre línies en el bloc i vaig acabar l’entrada assegurant que hi tornaria segur i, ves per on, sense adonar-me’n, han passat uns altres deu anys i no hi he tornat a posar els peus. “Tempus fugit”.

Amb la família de tant en tant parlem de quin viatge farem quan la pandèmia s’acabi. Londres o Paris tenien tots els números, però crec que deu anys sense posar els peus a Venècia és massa temps. Ho necessito.... No us passa a vosaltres que de tant en tant heu de tornar on tot va començar?

Cómo mueren las democracias

Fa uns mesos em vaig llegir “Cómo mueren las democracias” escrit pels politòlegs de la universitat de Harvard Steven Levitsky i Daniel Ziblatt i em va xocar descobrir com de relativament fàcil és perdre allò que ens ha costat generacions d’aconseguir.

La victòria electoral de Donald Trump va portar a aquests dos professors a preguntar-se si la democràcia americana estava en perill. A partir d’aquesta hipòtesi, han analitzat metòdicament i amb rigor científic els populismes que han triomfat durant el segle XX.

Analitzen, sobretot, casos de polítics que accedeixen al poder a través de les urnes i posteriorment utilitzen les institucions i el càrrec per debilitar la democràcia: Fujimori al Perú, Hugo Chávez a Veneçuela, Erdoğan a Turquia, Mussolini a Itàlia o Hitler a Alemanya. La conclusió és clara: Abans de la Guerra Freda les democràcies morien ràpidament per cops d’estat amb suport militar intern o extern. Després de la Guerra Freda no són els Generals ni els soldats armats els que acaben amb les democràcies. Ho fan els propis governs electes.

Segons els autors, no només la llei ha d’evitar l’aparició d’aquests populismes. Hi ha dos factors importants que hem de preservar: La tolerància mútua i la contenció institucional. Si aquest dos elements funcionen és difícil que la democràcia estigui en perill o pugui veure’s debilitada.

La tolerància mútua posa en valor la diversitat d’un territori i en aquest cas el llenguatge juga un paper clau. Tenim adversaris o contrincants polítics no enemics. Hem de defensar el nostre programa electoral, la nostra ideologia però si les matemàtiques no ens permeten governar, hem d’acceptar com a legítima la victòria dels altres. A més a més, una tolerància mútua ens permetrà arribar a acords que possiblement beneficiïn a la ciutadania i acabin enfortint les nostres democràcies. Què passa ara a Espanya? S’han marcat unes línies vermelles tant exagerades que els partits d’esquerres són incapaços de formar govern tot i que l’aritmètica els dona la majoria. S’està trencant la tolerància mútua, la capacitat de dialogar, negociar i pactar. 
Per un altre costat està la contenció institucional. En aquest cas els autors són molt crítics amb el Partir Republicà per deixar que un personatge com en Donald Trump sigui el candidat a President. Diu que els partits disposen de barres suficients per contenir l’accés al poder a candidats populistes i que aquesta contenció només falla si els partits flaquegen o hi ha disputes internes que faciliten l’accés al poder d’un tercer candidat. Per què ha arribat Bolsonaro al poder ara, quan portava trenta d’anys de diputat mediocre a Brasília? Per que la dreta Europea permet que Orbán tingui un protagonisme més enllà de la frontera hongaresa? És responsabilitat dels partits polítics posar sobre el tauler a candidats compromesos amb la democràcia i la tolerància mútua.

Així doncs, un llibre molt recomanable, de fàcil lectura, per posar en valor un element identitari tant potent com les democràcies occidentals, que fins fa ben poc creiem sòlides i que ara percebem que fàcilment poden fer aigua.

En el següent enllaç podeu llegir la introducció del llibre.

Cómo mueren las democracias (2018). Editorial Ariel. Autors: Steven Levitsky i Daniel Ziblat

Ese príncipe que fui. Jordi Soler

Hi ha esdeveniments històrics que de tant estrambòtics semblen pura ficció. Quina ment podria inventar-se una història tant surrealista com la descrita per Jordi Soler en el magnífic Ese príncipe que fui?

Si ja és surrealista i cruel que el Baró de Toloriu s’emportés a principi del 1.520 a la filla de l’emperador Moctezuma a un poble perdut del Pirineu, potser encara ho és més que als anys 60 un burgés de Barcelona (descendent del baró de Toloriu) esdevingués “Su Alteza Imperial Federico de Grau Moctezuma, Príncipe de la Soberana Orden de la Corona Azteca” i comptés durant més d’una dècada dels favors del dictador Franco i per tant, de tota la burgesia espanyola.

A partir d’aquests dos fets històrics l’escriptor Jordi Soler escriu un assaig periodístic on a través de les converses que manté amb “Su Alteza Imperial” i de les investigacions en arxius municipals, teixeix una història que comença amb la conquesta de Tenochtitlan i acaba, de nou, a Mèxic en una casa destartalada de Motzorongo, Veracruz.

Joan de Grau i Ribó va ser un noble baró de Toloriu conegut per ser un dels primers conquistadors que va arribar a Tenochtitlán al costat d'Hernán Cortés. Fruit d’aquesta conquesta es va casar amb Xipaguazin, una de les filles de l’emperador Moctezuma. No se sap si el matrimoni va ser pactat amb l’emperador o si la noia va ser raptada, però el que si que està documentat és que el Baró se la va endur de Tenochtitlán cap a Toloriu, als peus de la serra del Cadí. Allà va viure aproximadament 17 anys, fins el 1.537, acompanyada del seu seguici de 150 mexicans i sota la mirada atònita dels poc més de 50 habitants que vivien aleshores a Toloriu. Evidentment la noia, que no podia entendre ni al Baró ni als habitants de la comarca, diuen que es va tornar boja. Els mexicans que l’acompanyaven vetllaven per la seva seguretat, conscients de que la mort d’ella no els depararia res de bo. La història de la princesa Xipaguazin a Toloriu acaba quan dona llum a un nen. Poc després mor i el seguici es desfà. Uns pocs, els vells, es queden a Toloriu, mentre que la resta emprenen un exili cap al sud, establint-se al Sacromonte de Granada.

La nissaga dels Moctezuma al Pirineu queda en l’oblit i només llegendes com la que parla del tresor de la princesa Xipaguazin, amagat a les faldes del Cadí, passen de generació a generació, sense que ningú hagi trobat res de res. I no és fins als anys 60 del segle XX (400 anys més tard) que el cognom Moctezuma ressorgeix a Catalunya. Kiko Grau rep en herència una fàbrica de conserves del seu pare que està de cap a caiguda. Mentre rumia com mantenir el nivell de vida que porta al palauet de Pedralbes on viu, descobreix que el seu pare li ha amagat que un dels seus cognoms és Moctezuma i que descendeix de la princesa Xipaguazin. A partir d’aquí aguditza l’ingeni per a posar en valor el seu llinatge i aprofitar-se d’una classe política i burguesa del tot mediocre. Aconsegueix entrar en contacte amb el Dictador Franco, que el beneeix com a descendent de Moctezuma. Això fa que tothom se li acosti, que tothom vulgui ser a prop de la “Alteza Imperial Federico de Grau Moctezuma, Príncipe de la Soberana Orden de la Corona Azteca”. Ja té via lliure per fer caixa. Ven títols nobiliaris a tothom qui pagui i en aquella època això era essencial per a pujar socialment. I així viu, a tot drap, durant 10 anys. Però quan la mort de Franco s’acosta i perd la seva cobertura, li comencen els problemes judicials i fiscals. L’acusen d’estafador i es veu obligat a exiliar-se a Mèxic, on mor a principi del Segle XXI (sense descendència).

El llibre, a més a més de mostrar uns esdeveniments històrics impressionants, és una critica a l’absurditat dels títols nobiliaris. Qui és més estafador, el que dóna el títol o el que paga per ell? En fi, un assaig periodístic que és llegeix com si fos una novel·la i que no pots deixar de llegir-lo perquè cada una de les coses que s’expliquen semblen extretes de la més brillant de les ments i en realitat, són fets històrics que demostren que la realitat sempre supera la millor de les ficcions.

Ese príncipe que fui. Jordi Soler. Alfaguara. Madrid, 2015.

En la orilla, de Rafael Chirbes

En el món del cinema Lars Von Trier és el rei en mostrar el pitjor de l’espècie humana. I no parlo només de violència, sinó d’odis, enveges, recances... qüestions molt més terrenals. Doncs bé, en el camp de la literatura té un lloc destacat en el mateix gènere el senyor Rafael Chirbes. I el que escriu el de Tavernes de la Valldigna és molt més impactant perquè situa les seves històries a casa nostra, en un territori maltractat i prostituït per uns personatges que no tenen res a envejar als protagonistes de, per exemple, Dogville.

En la orilla transcorre entre Olba i Misent, el dos pobles imaginaris d’Alacant que ja centraven la trama de Crematorio. En aquest cas la història és més introspectiva doncs es basa en les reflexions d’Esteban, un fuster que s’ha vist atrapat per la crisi econòmica i es veu obligat a tancar el taller i acomiadar als treballadors que té. Per a ell, un home de 70 anys, això representa la fi de tot. A partir d’aquest fet Esteban ens relata els seus dies de joventut, els seus amors, les seves relacions amb la família, els amics i com tot això, amb el pas dels anys, se n’ha anat a can pistraus fins a configurar l’escena final actual: 70 anys, solter, vivint amb un pare dependent, tancant el taller que va obrir el seu besavi i completament arruïnat.

A partir de les reflexions d’Esteban en Chirbes ens descriu un món d’excessos, de diners a dojo, de drogues, d’alcohol i putes, tot al voltant del món de la construcció, aquella bombolla que tants beneficis va donar als 90 i que a tanta gent es va endur per davant quan va rebentar el 2008. A més a més, ho descriu amb magistral ploma al barrejar l’època bombant amb les passions més baixes de la societat. El aparentar, el deixar-se veure, la cobdícia pels diners, els odis entre famílies arran de la guerra (perdedors pobres i guanyadors rics), l’avarícia rapinyaire... una societat sense valors només atenta a acumular guanys i mostrar-ho en públic dinant un bon arròs amb llamàntol al passeig marítim. Una societat de guanyadors sense escrúpols i de perdedors que tampoc n’han tingut però que la jugada els ha sortit malament. L’home és un llop per a l’home en estat pur.

Lectura obligatòria per entendre que van significar els anys de la bombolla immobiliària i per reflexionar sobre en quin tipus de societat volem i quins valors hem de tenir com a societat i com a individus.

En la orilla (Ed. Anagrama). Rafael Chirbes

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

Les vuit muntanyes, de l’escriptor italià Paolo Cognetti, és, entre moltes altres coses, un homenatge a l’amistat entre dos nois en principi ben diferents però que en realitat tenen tantes coses en comú que fonamenten una relació d’amistat preciosa al llarg de 30 anys, fent-se costat en els moments difícils que travessa cada un d’ells al llarg  de la vida.

En Pierto és un noi introvertit que viu a Milà. A partir dels 11 anys comença a estiuejar a Grana, un petit poble dels Alps on els seus pares, amants de la muntanya, hi lloguen una petita casa. Allà coneix en Bruno, un noi del poble que pastura les vaques del seu oncle. Aquesta relació entre el noi de ciutat i el noi de poble va arrelant a poc a poc, estiu rere estiu, jugant primer pel rierol i les bordes abandonades del poble i després pels prats i cims més alts.

Aquesta història d’amistat, relativament senzilla, enganxa perquè està molt ben trenada. Al voltant d’en Pierto i en Bruno hi ha una sèrie de personatges que, tots ells, amaguen silencis i contradiccions i que a la seva vegada moldegen el caràcter i les vides d’en Pietro i en Bruno. El pare d’en Pietro és un químic que treballa en una gran indústria de Milà. Odia la ciutat, li costa relacionar-se amb la gent i només se sent lliure a la muntanya. No té el do de la comunicació i ben aviat, quan en Pietro es fa gran, perd contacte amb el fill. En canvi la mare, és el pal de paller sentimental de la família. S’estima el pare (i ell a ella) i connecta amb el fill, amb el que sempre manté contacte. Infermera de professió, viu preocupada pel benestant de la gent del seu voltant, siguin familiars o no. Pel costat de Bruno, la seva mare és una dona tancada de muntanya. No parla amb ningú i va de casa a l’hort i de l’horta a casa. El seu pare és un paleta rude, que no té cap tipus de comunicació amb ell. Per això el noi prefereix pasturar les vaques dels oncles que treballar de paleta amb el pare, encara que acaba alternat les dues feines, una a l’hivern i l’altra a l’estiu.

Amb les circumstàncies que envolten cada família, l’únic lloc de pau i tranquil·litat que troben uns i altres (sobretot la família d’en Pietro i el propi Bruno), és dalt de les muntanyes, envoltats de solitud però també de l’amistat més forta. I a poc a poc es van fent grans. En Bruno marxa a viure a Torí, mentre en Bruno roman a Grana, però es segueixen veient cada estiu... i la vida a vegades va bé i regala moments de felicitat, però d’altres venen maldades i és aquí on l’amistat es converteix en un pilar fonamental.

Les vuit muntanyes és un llibre que parla de l’amistat, però també de moltes altres coses, de fer-se gran, dels somnis, de les expectatives complides i dels fracassos, de les relacions paternofilials, dels silencis, de la solitud, de l’amor... Un llibre aparentment senzill però carregat de simbolisme, tendresa, cruesa... L’únic però és que quan acaba un no sap si el que ha llegit és una gran homenatge a l’amistat o un relat cru de la vida que passa. Potser són les dues coses, com la vida mateixa, feta de bons moments i d’altres de pitjors que es passen millor amb bons amics.

Lectura més que recomanable.

Les vuit muntanyes (2018), de Paolo Cognetti. Traducció al català de Xavier Valls i Guinovart. Navona Editorial.  

Publicat originàriament per Giulio Einaudi Editore. Le otto montagne (2016)