La papallona del boix i la destrucció del nostre paisatge percebut

 

La papallona del boix (Cydalima perspectalis) és un lepidòpter de la família Crambidae. Les erugues, durant el seu desenvolupament, s’alimenten de les fulles de boix (Buxus sempervirens) provocant una defoliació extrema que danya la planta fins a provocar-li la mort.

Aquesta nova plaga és originària de les regions subtropicals humides de l’est de l’Àsia. L’any 2007 es va detectar per primera vegada al sud-oest d’Alemanya. A partir d’aquí, s’ha anat estenent pels països veïns del centre i sud d’Europa (Suïssa, Països Baixos, Regne Unit, França, Àustria, Hongria, Romania, Turquia...) seguint una progressió típica d’una espècie amb alta capacitat invasora. L’any 2014 es va detectar per primera vegada a Catalunya, a Besalú (la Garrotxa) i des d’aleshores la plaga s'ha estès a més de 208 municipis de 26 comarques, afectant més de 180.000 hectàrees de boixos.

Zones afectades per la papallona del boix a Catalunya. Font: Gencat (2024)

I la plaga segueix la seva progressió. Ja s’ha detectat a les Illes Balears, al Parc Natural de la Tinença de Benifassà (País Valencià) i seguirà, inexorablement, cap al sud-oest peninsular, acabant amb els boixos d’arreu i transformant, radicalment, el nostre paisatge.

Personalment, aquesta plaga està afectant el paisatge que m’ha vist créixer. Des de ben petit he caminat i gaudit dels boscos del Port, formats principalment per pi roig, pi negral, grèvols, aurons i un sotabosc de boixos immensos, d’un verd fosc intens i brillant. I no només es veu afectat el paisatge com a conjunt d’elements físics (la vegetació i les roques calcàries característiques del Port), sinó també el paisatge percebut, aquell que inclou les experiències estètiques, els sentiments de pertinença i les imatges que modelen la meva relació amb el Port. Els records que tinc de les caminades, dels sopars, de les festes estan associats a un paisatge que ja no hi és. Aquest paisatge percebut que tinc del Port, de sobte, un petit insecte, una papallona que sembla fràgil, l’està destruint completament. Ho està canviant tot.

L’estiu del 2023 vam estar deu dies a l’Alta Garrotxa, a Oix, caminat la vall d’Hortmoier, la riera de Sant Aniol, la Vall del Bac i la riera d’Oix i vam ser conscients, per primera vegada, de la plaga provocada per la papallona del boix. Recordo una caminada per la vall d’en Bac enmig d’un bosc de boixos secs, ja despullats, que ens va deixar a tots esgarrifats. Què li passa a aquest bosc? Per què es moren els boixos? Quan vam ser al càmping, una ràpida recerca a Google ens va donar a conèixer el drama provocat per aquesta papallona blanca amb una petita franja marró a l’extrem de les ales. Era la plaga provocada per la papallona del boix. 

L’estiu passat vam fer la clàssica excursió al Regatxol (riu Ulldemó), al Port, i la sorpresa va ser majúscula quan vam veure que tots els boixos al voltant del riu ja estaven afectats per la papallona. La plaga començava per cotes baixes, però vam ser conscients, per primera vegada, de que ja la teníem a casa nostra. 

El Regatxol afectat per la papallona del boix. Agost 2024.

Aquesta Setmana Santa (abril 2025), la situació semblava estable, però a l’estiu, l’expansió ha estat ràpida, brutal, pujant fins a cotes properes als 1.000 metres. Tota la pujada cap al Port, fins al Portell, està afectada. No queda ja ni un sol boix verd. El paisatge està motejat de boixos grocs, secs i morts. A dins, a la zona del Mascar i a la Mola aguanten, encara que ja se’n veu algun d’afectat. Però quan baixes una mica, per qualsevol vall o barranc, la situació es tristíssima. Una tarda vaig caminar amb la meva mare des de Fabra cap als basiets de la Vall de la Figuera i a mitja tarda, amb el sol d’agost encara picant amb força, el sender era ple de papallones voletejant entre els boixos ja secs, grocs. El color del sender no era el verd de sempre i l’olor a boix i a pi, tant característic al Port, ja no es percebia enlloc. Era un sender trist, apagat, mort, groc i sec, ple de papallones que, com a carronyaires, devoren les ultimes fulles ja seques de la seva presa morta.

Boix afectat per la papallona del boix. Agost 2025

Estic convençut que, si segueix aquesta progressió que sembla imparable, el proper estiu no quedarà un sol boix al Port. Els del voltant de casa desapareixeran, però també els de la Mola, els de les faldes del Marturi i Serrassoles, els de la Vallcanera... els de tot el Parc Natural del Port i Parc Natural de la Tinença de Benifassà, perquè la papallona no entén de fronteres administratives. S’ho menjarà tot, com un virus que no solta l’hoste fins que el mata i ja no pot extreure’n res més de profit. I ho canviarà tot, el paisatge i les olors del bosc, possiblement també l’ecosistema existent fins ara i, sobretot, el nostre imaginari d’un Port ple de boixos que ja no existeix.

Boixos davant de casa encara molt poc afectats. Agost 2025

I sorgeixen dubtes i preguntes. Un cop passi la plaga, en uns anys, rebrotaran els boixos? Tornarem a tindre boixos al Port? Els olorarem de nou mentre passegem per la Mola? Que passarà amb el sotabosc? Creixeran altres arbustos? Afectarà als pins la desaparició dels boixos? Com afectarà això als ecosistemes que tenim? Com afectarà a la flora i fauna del Port? I a les persones que gaudim del Port? Com ens afectarà emocionalment caminar per boscos plens de boixos morts? Com afecta veure el paisatge percebut completament mort? Ens acostumarem?

Tot això son dubtes que tenim, preguntes que ens fem per a un futur que ja és present i del qual no tenim encara respostes. I així, ara per ara, només tenim una certesa, que una petita papallona ens ha canviat el paisatge d’aquest lloc que tant estimem i, des d’un punt de vista purament emocional, és tristíssim.

Nota de premsa i informació relacionada:

• Nota de premsa Gencat. Agost 2025
• Informació i fitxa Cydalima perspectalis. Gencat

Las guerras de nuestros antepasados, amb Carmelo Gómez

D’un temps ençà i degut, probablement, a que moltes de les bandes que m’agradaria veure només van a festivals, estem anant més sovint al teatre. Ens va agradar molt “Germans” (de Pasqual Alapont) i vam sortir trasbalsats després del final de “El Plan” (d’Ignasi Vidal). Recuperar el teatre després d’uns anys on només anàvem a veure representacions infantils ha estat un plaer. Un gran plaer.

Al 2004 vam anar a Madrid un cap de setmana i ens vam deixar caure pel teatro de Bellas Artes. S’hi representava “La Cena” un text de Jean-Claude Brisville que en Josep Maria Flotats dirigia i representava junt a Carmelo Gómez. Va ser una nit magnífica, un text sublim i unes interpretacions que ens han marcat profundament. Tant que ara, gairebé vint anys després, seguim sense deixar passar les poques oportunitats que tenim de veure en Carmelo Gómez damunt d’un escenari. I aquesta setmana està al teatre Olympia de València amb l’obra “Las guerras de nuestros antepasados”, un text de Miguel Delibes.

“Las guerras de nuestros antepsados” va ser publicada per Miguel Delibes l’any 1975 i narra la violència latent amb la que Pacífico, el personatge principal de la història, ha de conviure quan és petit. El seu besavi, el seu avi i el seu pare han participat en diferents guerres i des de ben petit només fan que dir-li que cada home té la seva guerra, i que ja li arribarà el seu torn. Ell per contra, és un nen sensible, que adora els animals i plora quan veu que poden els arbres. Només el recolzament del seu oncle Paco, enemistat amb la família, el manté dempeus.

Així, l’obra es desenvolupa en tres blocs. El primer en que se’ns explica la relació de Pacífico amb el seu entorn familiar, on la guerra ho és tot. Després, el segon bloc, narra la relació sentimental amb una noia del poble i com aquesta, per una circumstància del tot contraria al tarannà del personatge, l’acabarà portant a la presó. El tercer bloc és l’estada a la presó de Pacífico.

L’obra transcorre en un escenari auster, que representa la sala d’un hospital de presó on, Pacífico, conversa amb un doctor que pretén entendre com aquest pobre home de poble ha acabat tancat i pendent d’una pena capital. L’obra és, per tant, una conversa entre Pacífico (Carmelo Gómez) i el doctor (Miguel Hermoso) que ens permet entendre la violència latent amb la que vivíem (i vivim?) i és també una reivindicació de la incomprensió amb la que viuen, en un món violent, les persones sensibles. Però el text també serveix per posar damunt de la taula altres assumptes universals, com per exemple com els pobres carreguen moltes vegades amb les culpes dels rics. L’oblit dels pobres. Ha coincidit que m’estic llegint “El primer home” de Camus i en aquest sentit les dos obres tenen moltes coses en comú. Posen de manifest l’absurditat de les guerres i intenten posar en valor el paper dels pobres, aquelles persones que més pateixen les guerres i les seves conseqüències però que, després, la història oblida ràpidament. Només els rics sobreviuen (vius o amb honors) a les guerres. En el fons, les dues obres son un magnífic manifest pacifista.

Aquesta vegada vam comprar les entrades una mica tard i estàvem asseguts a la part del darrera de platea. Va ser una pena perquè en Carmelo Gómez interpreta de nou un paperàs i veure’l de més a prop hagués estat magnífic per poder  gaudir millor de la caracterització que fa de Pacífico, un home dolç, trencat, que no saps ben be si està foll o no. Un incomprès, innocent, pobre i condemnat a mort per uns actes completament contraris a la seva manera de ser i fer i que, per tant, no saps ben be si realment és culpable d’alguna cosa.

Fitxa tècnica:

Repartiment: Carmelo Gómez i Miguel hermoso

Adaptació teatral: Eduardo Galán

Direcció: Claudio Tolcachir

Producció: Pentación i Secuencia 3

La jornada intensiva a les escoles. Una oportunitat perduda

A final de febrer la Conselleria d’Educció va publicar la convocatòria per a la sol·licitud de la jornada contínua als centres d’educació infantil i primària. Un procés que durarà tant sols un mes i mig. Hi ha arguments forts a favor i en contra, però el que no és de rebut és que, per a un debat tant cabdal, es deixi tant poc de temps. A corre cuita, les coses sempre ixen malament. I això és el que passarà en la majoria de centres.

La jornada continua pot ser una bona eina per aquelles famílies que puguin recollir els seus fills a les 15:30, perquè després, les escoles romandran obertes amb un servei de “guàrdia”, que per molta qualitat que se li vulgui donar, no deixarà de ser un servei per mantindré els alumnes a l’escola per la necessitat de conciliar amb els horaris laborals de molts pares i mares. Així que moltes famílies pensen que, si igualment han de deixar als fills i filles fins a les 17:00, quin benefici hi ha en canviar a un horari intensiu? Sembla ser que no hi ha dades sobre el benefici educatiu que comporta un horari intensiu. Crec, sincerament, que l’únic benefici és que pares i mares puguem estar totes les vesprades amb els nostres fills. Potser el benefici té més a veure amb l’educació emocional, amb passar més temps junts amb els nostres fills.

Disposar de totes les vesprades amb els fills ens permetria organitzar totes les activitats d’una manera més racional. Ara, els xiquetes ixen de l’escola, fan alguna activitat i arriben a casa rebentats a les 19:00 hores amb tots els deures per fer (el tema deures és un altre debat). Ara bé, quines famílies poden acabar a les 15:00 per poder passar les vesprades amb els xiquets? I aquí és, on crec, que hi ha el debat. I és un debat que transcendeix completament l’àmbit educatiu. Per un costat, ara per ara, només podrien recollir als fills a les 15:30 les persones que facin mitja jornada o les aturades (si deixem de banda els avis o altres persones que ens puguin ajudar). Si aquest horari es converteix amb la norma i no canviem també els horaris laborals, les dones en seran les principals perjudicades, com sempre.

Així doncs, el debat de la jornada intensiva ha d’anar de la mà d’un debat profund sobre els horaris laborals. Jo m’he passat anys arribant a casa a les 20:00. Gràcies a la pandèmia i a la flexibilitat horària que tinc, ara arribo a les 18:00. Què passa amb la gent que treballa en comerç? Té alguna lògica que les botigues tanquin a les 21:00 o fins i tot a les 22:00? Per un altre costat, com podem lligar aquest debat amb la setmana laboral de 4 dies? (Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor, de Joan Sanchis). Si les escoles i la jornada intensiva poden ser la punta de llança per racionalitzar els horaris de tothom i permetre que pares i mares puguem estar més temps amb els nostres fills, benvingut sigui.

Un altre tema que em preocupa és la diferència que hi pot haver entre escoles públiques i privades i concertades. Si aquest horari intensiu només l’apliquen les escoles públiques, les privades i concertades presentaran l’horari partit com un avantatge cap a les famílies. No podem entrar en un sistema on les privades facin horari partit i les públiques intensiu. Això acabarà perjudicant a la pública i el debat sobre la racionalització dels horaris quedarà reduït al no res. Per un altre costat, correm el risc que a les escoles públiques, l’horari de guàrdia de 15:30 a 17:00, s’acabi també privatitzant. A nosaltres ja ens han ofert per aquest franja horària, activitats gratuïtes i altres de pagament. No podem caure en el parany de què qui no treballa o fa mitja jornada recull el xiquet a les 15:30 i que qui s’ho pot pagar perquè treballa jornada completa, el deixa fins a les 17:00.

Com veieu és un debat complex que crec que transcendeix l’àmbit escolar. I si les escoles han de fer de punta de llança per debatre sobre la necessitat d’una racionalització dels horaris laborals, han de tenir, com a mínim, el recolzament de la Conselleria, que crec que en aquest cas no només no l’han tingut, sinó que com bé deia una bona amiga que està patint, com a mestra i mare tot aquest procés, els han tirat als lleons. Algú creu que alguna escola pot organitzar un debat seré amb les famílies en tant sols un mes i mig? L’escenari que es dóna a les reunions és el d’equips de mestres sense arguments educatius per defensar la jornada intensiva i pares i mares desinformats i a la defensiva. Entre les famílies triomfa el pensament individual de “si jo estic fotut, tu també” per sobre del pensament col·lectiu. En el meu cas concret, m’ha dolgut veure com l’equip educatiu del centre no ha tingut recursos per poder defensar, educativament, la jornada intensiva. Aquí, la Conselleria, estic convençut, que hagués pogut fer molt més. Més recursos i més temps per debatre un tema cabdal no només per als nostres fills, sinó per al progrés de la societat. Aquest any, serà una oportunitat perduda.

10 anys de blog i 500 entrades

Al setembre del 2006 vaig iniciar un blog amb la intenció de compartir, amb qui tingués ganes d’acompanyar-me, reflexions sobre temes tant diversos com la literatura, la música, la muntanya, els viatges, la mobilitat urbana o temes d’actualitat política o econòmica.

El que va començar gairebé com un esbarjo per donar corda a les ganes d’escriure, reflexionar i compartir ha complert 10 anys. En aquest temps (breu, però intens en tots els sentits) he publicat 500 entrades i he tingut un total de 32.200 visites, el que vol dir que mensualment hi ha 450 lectors que voluntària o involuntàriament accedeixen al blog. Una bona colla!!

D’aquestes 500 entrades n’hi ha 6 que han superat les 200 visites i són una bona mostra de la varietat temàtica del bloc. L’entrada més popular (1.100 visites) és una que vaig escriure l’octubre del 2008 i que porta per títol “Com fer olives partides” un títol que si poseu en Google surt en segona posició. D’aquí la popularitat. La segona entrada més visitada és una reflexió que vaig fer després de visitar el 5th International Rail Forum que es va celebrar a València el novembre del 2007. L’abril del 2010 reflexionava sobre la sentència absolutòria (7 anys després d’haver-los obligat a tancat el diari) als 5 dirigents del diari Egunkaria de ser acusats de pertinença a banda armada. Amb acusacions polítiques semblants al Fermin Muguruza se li boicotejaven concerts al País Valencià mentre arreu d’Europa recollia premis pel seu treball. D’Egunkaria a Fermin Muguruza s’ha convertit en el tercer post més llegit. La quarta entrada més popular és la ressenya de Intemperie, de Jesús Carrasco, un  llibre dur, cru i molt recomanable. La cinquena entrada més visitada és la ressenya de l’ascensió a l’Aneto per Corones, que vaig fer l’estiu del 2012. Per últim, la sisena i última entrada que ha arribat a les 200 visites és la que vaig escriure sobre Mammoth Hunters, una aplicació mòbil que han creat uns bons amics per lligar entrenament i dieta paleo (interessant el darrer article que han escrit sobre la dieta cetogènica).
Al 2006 els blogs estaven de moda. Deu anys més tard les xarxes socials s’ho han menjat tot. Ara llegim titulars, tweets i posts de FB i poca gent dedica uns minuts a llegir un article. Anem ràpid, potser massa, però a mi m’agrada, les nits que tinc temps i encara em queden energies, aturar-me per a escriure unes línies i compartir-les amb els amics que de tant en tant us deixeu caure per aquest blog. Moltes gràcies per acompanyar-me aquests anys. Seguim!

El consultor internacional

El Consultor, després de prendre un cafè sol, es descarrega les targetes d’embarcament del vol d’aquesta tarda al passbook del seu smartphone. Deu minuts més tard té la maleta de mà preparada. Truca a Teletaxi i demana una unitat. S’acomiada de la seva muller i es dirigeix cap a l’aeroport amb la quotidianitat de qui va a comprar el pa a la fleca del costat. Després d’aguantar les maleïdes cues del control de policia s’encamina, amb el temps just, cap a la porta d’embarcament corresponent. La targeta Or que posseeix li permet sol·licitar un up-grade, que demana amb educació a l’hostessa de darrera el mostrador. Com té al compte desenes de milers de punts, milles, avios o com collons li vulguin dir, l’hostessa li diu que pot asseure’s en un comodíssim sofà-llit que hi ha damunt de la cabina del pilot, des d’on podrà gaudir de la fabulosa nit estrellada de l’Atlàntic sud. Moment màgic, breu i de nou xoc brutal contra la realitat. Bussines va pler.

12 hores després, el Consultor es desmaia damunt d’un llit, d’un hotel, d’un país llunyà, més cansat que amb ganes de sopar. S’adorm. A les 5 del matí sona el telèfon mòbil, que es va deixar encès i amb l’opció de “no molestar” desactivada. Algú encara no s’ha assabentat que no tot el món viu en el mateix fus horari. Ja no pot tornar a adormir-se. El sol comença a filtrar-se per la finestra de l’habitació i il·lumina la paret de l’hotel del davant. El Consultor, després de donar algunes voltes pel llit, abandona el somni de poder adormir-se de nou. Dutxa ràpida, quatre notes per preparar la reunió del matí i esmorzar al restaurant de l’hotel. Un buffet que als ulls del turista playero sembla fantàstic, però que al Consultor se li fa pesat i repetitiu, igual en tots els hotels del món.

La reunió és llarga, a vegades amb converses banals que no porten enlloc, però el Consultor aconsegueix avançar. Tothom fa el seu paper a la perfecció. El client, el soci local i el consultor internacional. Quin equip més potent! La reunió finalitza a les 13 en punt (hora de dinar). Encaixades, somriures i ens veiem el proper mes. La globalització funciona a la perfecció, de nord a sud però també de sud a nord. No ens enganyem, ja no hi ha coneixements que transferir, ells són tant bons com nosaltres, pensa el consultor. L’únic que volen que els transferim són els dòlars del BID i el peatge a pagar som nosaltres, els consultors internacionals. Tots treballem, tots cobrem i tots contents.

El consultor dina en un buffet tipo Rodizio no apte per a malalts de gota. Tarda calorosa i avorrida treballant en el hotel. Passeig nocturn i sopar en algun restaurant amb terrassa enfocada cap al mar, per veure si alguna brisa s’equivoca i refresca l’ambient. El consultor sopa sol. L’única companyia que té és una cervesa ben fresca i si està de sort i el restaurant té wi-fi, el seu smartphone. Passeig de tornada a l’hotel i zapping infinit a la televisió de l’habitació. Dona igual que tingui 5 o 1.000 canals. Després de donar dos voltes a tots els canals, el consultor tanca la tele i es posa a escoltar música estirat en el seu llit king size. Està enamorat dels seus auriculars Sennheiser, que aconsegueixen aïllar-lo d’aquest racó de món on es troba. Moment de pau abans de caure adormit. Demà vol de tornada a casa.

Mammoth Hunters: un entrenador de PaleoTraining virtual

A principis d’any solem fer una llista de bons propòsits per al curs: Deixar de fumar o matricular-se a un gimnàs solen ser els dos grans clàssics, que cap allà el mes de març han passat de propòsit a fita irrealitzable. Doncs ara que comencem l’any us vull parlar del PaleoTraining, un mètode innovador i divertit per mantenir-se en forma, per tal del que el bon propòsit de principi d’any és converteixi en una realitat.

L'ésser humà té definides 15 funcions motrius pròpies: asseure’s, saltar, tirar-se al terra i aixecar-se, girar, llançar, tirar, empènyer, elevar pesos, fer força, desplaçar-se, reptar, grimpar, pujar muntanyes, caminar i estabilitzar-se. Aquestes habilitats foren adquirides per l’ésser humà durant els milers d’anys que va viure en el paleolític i segueixen sent les activitats que ens ajuden a sobreviure.

Els humans també ens hem adaptat a la manera com executem aquests moviments. Els antics caçadors recol·lectors no sabien mai què haurien de fer aquell dia per sobreviure, per tant tenien que estar preparats per a la sorpresa. Perseguir les preses requeria recórrer llargues distàncies durant moltes hores, però en qualsevol moment podia sorgir un perill inesperat que requerís respostes d’alta intensitat (ràpides i explosives). Les raons per moure´s variaven des d’aconseguir menjar i recursos fins a lluitar o escapar de perills, per tant sempre hi havia una recompensa emocional al final de l’activitat física. Com que el menjar era escàs calia optimitzar el moviment per no malgastar precioses calories i òbviament els moviments que es feien eren tots amb una finalitat, tenien una raó funcional darrera.

Aquesta manera de fer exercici és a la que estem adaptats i malauradament no s’assembla gaire a la que actualment seguim en la nostra vida quotidiana, en les nostres estones de lleure o quan entrenem en un gimnàs. És per això que un seguit de terapeutes i científics han desenvolupat un mètode d’entrenament que simula de la manera més acurada aquest “entrenament paleolític”. El resultat d’això és el PaleoTraining™, una corrent d’entrenament que ja porta uns quants anys quallant dintre els cercles de l’esport d’alt nivell.

En paral·lel la nostra societat està vivint una transformació cap a l’atenció personalitzada. L’accés que tenim a la tecnologia ens permet rebre una atenció més adaptada a les nostres necessitats. Un exemple clar és la tendència cap a la medicina personalitzada que en uns anys ens ajudarà a identificar els tractaments òptims per a cada persona, maximitzant els beneficis i minimitzant els efectes secundaris.

De la unió d’aquestes dues tendències: la de tornar als orígens i la de l’atenció personalitzada, ha sorgit Mammoth Hunters, una web que ofereix un servei d'entrenament personal online seguint els preceptes del PaleoTraining.

Podeu trobar més informació i apuntar-vos a: Mammoth Hunters

Retallar surt car. Els incendis de València

No volia parlar sobre els incendis forestals que aquesta setmana han arrasat 50.000 hectàrees al País Valencià. No volia parlar-ne perquè la terra encara fumeja i moltes vegades convé reflexionar amb la ment freda. Però tot s’ha descontrolat tant que no he pogut mossegar-me la llengua.

Els incendis forestals no responen a la matemàtica exacta. Mai sabrem si amb més mitjans s’hagués pogut evitar la catàstrofe, encara que tot indica que probablement si que s’hagués pogut minimitzar. Això mai ho sabrem i les càbales que es puguin fer només serviran per a especular. És un discurs en el qual no vull entrar. El que si que tinc molt clar és que el que la Generalitat s’ha estalviat per un lloc (retallades en prevenció i mitjans contra incendis) ens ho haurem de gastar, multiplicat per ves a saber quin factor, per un altre (per poder fer front a les destrosses provocades pel foc, indemnitzacions, ajudes....).

La reflexió d’aquestes línies vull que giri entorn a una frase que amb el pas dels mesos es va demostrant que és ben certa: retallar surt car.

La curta visó d’alguns polítics valencians no els permet veure més enllà de l’acció imminent. Un jugador mediocre d’escacs mou la peça pensant en quin serà el següent moviment de l’adversari i per tant tenir ja en ment quin serà el seu segon moviment. Quan millor és el jugador d’escacs, més moviments pot intuir. D’això se’n diu estratègia, una qualitat que manca de manera descomunal en la nostra classe política.

Aquesta manca d’estratègia (visió política) provoca, entre altres coses, que quan es plantegen retallar mai analitzin les conseqüències (socials i econòmiques) futures d’aquests actes. Això provoca que a vegades es retallin 60 milions d’euros i que uns mesos més tard se’n hagin de gastar 120 per resoldre el "desaguisat" provocat. Això és el que comporta no tenir una estratègia de país ni una visó política una mica més enllà del que estàs fent avui.

Els incendis d’aquesta setmana són un exemple meridià del que estic dient, però n’hi ha més. Les retallades en transport públic, sanitat i educació són també bons exemples de com retallar pot acabar sortint molt car, encara que el retorn negatiu no es faci visible en forma de flames i sigui per tant, mediàticament més mediocre. Però d’aquí uns anys, quan siguem conscients de que ens hem carregat l’ensenyament públic, la sanitat universal o els índex de mortalitat per accidents tornin a pujar (per no parlar de l'augement de les emisions, que no interessa a ningú), potser ens en recordarem de les retallades de principis del 10. I ja serà tard i molt car recuperar el terreny perdut.

Espais neutres

Estic a la sala VIP d’Iberia de la T4S de l’aeroport de Barajas llegint “Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar en España”.

Hi ha quelcom que no quadra en la escena i no sé què és. Podria ser jo, doncs crec que de tots els elements que conformen l’escenari, inclòs el llibre, sóc el que està més fora de lloc. Hi ha sofàs de pell, televisors penjats de les parets, un càtering decent per ser barra lliure, gent llegint i carregant maletes, una vidriera immensa i un munt d’avions esperant per enlairar-se....Estic com desubicat, com si m’haguessin agafat d’una biblioteca de la Universitat i m’haguessin deixat caure en un espai estrany, còmode, no hostil, però completament aliè a mi. Completament neutre. Neutre de veritat.... amb un ph neutre, que no malmet ni la pell ni la ment.

Encara que aquesta sensació la podrien tenir, en el mateix moment, les desenes de persones que comparteixen sala VIP i silenci amb mi. I si m’aixeco i crido ben fort: Qui n’està fins als collons?

A la play list que m’he fet estant sonant els Pixies.

Telefónica practica la rapinya

Aquest migdia estava a l’oficina capficat amb les meves coses, preparant una reunió de consorci i donant-li forma a la xarxa de carreteres de Mèxic quan de sobte ha sonat la melodia de Mundian to back ke que tinc al mòbil. He despenjat i era una operadora de telefónica. Primer que res he pensat que anava a oferir-me algun tipus de producte per a que les trucades de Mèxic a Europa em sortissin més barates o potser m’anava a fer una enquesta de satisfacció o qualsevol cosa similar.

Doncs no, ha estat molt més violent. La dona m’ha preguntat si estava a Mèxic a la qual cosa he respost que òbviament, com ella ja deuria saber al veure la llista de les meves trucades. Posteriorment m’ha dit que la meva despesa teléfonica estava sent, aquest mes, molt superior a la meva mitjana de consum i que per tant em demanava un avanç de 200 euros. He flipat. Li he respòs que de cap manera li anava a autoritzar un avançament. Li he dit amb un to de veu enfadat que fa més de 7 anys que tinc el rebut del mòbil domiciliat i que quan arribi el moment de facturar (d’aquí a tres dies senyors, que estem a dia 27 de juliol), que es cobrin el que correspongui, però que de cap manera anava jo a avançar diners a Telefónica.

Jo crec que la dona no s’esperava la meva resposta o potser no se l’esperava amb un to tant enèrgic. Sigui com sigui, la dona, amb un to ja menys convincent m’ha dit que si no autoritzava l’avançament de 200 euros podien tallar-me la línia. Aquí si que ja he flipat. Li he repetit que porto 7 anys amb Telefónica, que sempre he pagat religiosament, que quan he estat a Itàlia o Perú també he tingut factures altes i mai m'havien demanat avançaments i que si ara dubtaven de la meva solvència per una factura de 200 euros i em tallaven la línia, em canviava de companyia. El meu to de veu ha passat d’enfadat a emprenyat i la dona no ha insistit més.

Després en fred he pensat ¿Què potser tenen problemes econòmics? És molt cutre que telefònica em truqui demanant-me que li avanci 200 euros. Quina imatge estan donant com a empresa? Pot ser que amb la crisi econòmica estiguin acumulant milers d’impagats? El 2010 Telefonica va tenir uns beneficis de 10.000 milions d’euros, un 30% més que l’any 2009, així que justos de pasta no van. Tot i això, han aprovat un ERE per acomiadar a 2.000 persones a tot l’estat. S’ha de fer caixa com sigui! Doncs si, com ells creguin, però no a costa meva. Quina vergonya i quina imatge d’empresa més deplorable i rapinyaire!

La paradoxa de l'Skype

A DF tothom té Skype i s’utilitza d’una manera completament descontrolada, fins al punt d’arribar a anul·lar la interacció entre les persones. I que consti que a mi m’agrada molt l’Skype, doncs hem permet fer vidoconferències amb la família i sentir-los una mica més propers.

Per què ho dic? Al departament de consultoria de l’oficina de Mèxic som aproximadament 20 persones, asseguts en dos fileres de taules enfrontades, es a dir, quatre línies de 5 persones aproximadament. Doncs bé, quan algú li ha de dir alguna cosa a una persona que no està asseguda al seu costat, enlloc d’alçar-se i comunicar-se verbalment, ho fa via el xat de l’skype. I és molt curiós, perquè en un reduït espai de 50 – 60 metres quadrats, el silenci és gairebé absolut, però a través de la xarxa hi ha un xivarri ensordidor. L’Skype treu fum, tothom té la finestreta de l’Skype oberta i els senyals lluminosos taronges de “conversa nova” van que volen.

El que hauria de ser una eina de comunicació per facilitar els contactes de llarga distància, es converteix en una eina pensada per a maximitzar el rendiment del treballador. Ja no farà falta que els treballadors parlin i s’aixequin de les seves cadires per comunicar-se. Sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador, sense desconnectar de la feina, podran preguntar dubtes i comentar estratègies. Henry Ford estaria encantadíssim amb l'invent!

O ben mirat, aquesta pràctica Skypeiana ens durà a la ineficiència més absoluta. Cap empresa toleraria tenir als seus treballadors de xerrera tot el dia a la cafeteria de l’oficina. Doncs bé, l’skype permet aquesta conversa de manera silenciosa i amagada. Tothom sembla que treballa, capficat de cara a l’ordinador, però en el fons, estan tots comentant el partit de futbol del cap de setmana passat o planificant on aniran de festa el proper divendres. I per això acaben sortint de l’oficina més tard de les nou de la nit.Evidentment i com en totes les coses, cadascú ha de trobar la mesura justa en l’ús de les noves tecnologies. Afegeixo aquest post perquè a mi m’ha sobtat aquest ús indiscriminat de l’Skype. Potser perquè sóc un homes més de paraula, de conversa, de taula, cervesa i sobretaula. Per què xatejar amb una persona que tens asseguda al davant, quant pots utilitzar la paraula? Quina gran paradoxa, en una de les ciutats més grans del món, el silenci s'imposa a la paraula!

Sopa de Cabra, 10 anys després

Sento que els Sopa de Cabra tornen, llegeixo la nota de premsa i m’entra certa nostàlgia. Diuen que el 2011 és un any ple de simbolisme per a ells i que per això els fa il·lusió celebrar-ho amb un concert. Fa 10 anys de la dissolució del grup i 20 del mític concert al palau Sant Jordi amb Els Pets, Sangtraït i Sau.

M’entra vertigen. Recordo perfectament l’últim concert que vaig veure dels Sopa a Barraques de Girona l’any 2001 i també recordo el rebombori mediàtic del concert del Sant Jordi (jo no hi era, ho reconec. Tampoc vaig estar a Seattle quan tocava ni a Paris el maig del 68... i què? Potser tinc aquesta virtut, no estar mai allà on toca).

Aquest vespre m’he posat el “Ben endins” i he pensat que estaria molt be anar al Sant Jordi el dia 9 de setembre. Però també he pensat en no ser-hi (per mantenir-me virtuós en faltar a les grans cites) i escoltar un mes després el CD del concert per l’Spotify i emocionar-me al menjador de casa quan en Gerard Quintana cridi “Bona nit malparits!”.

Sovint penso que no calen aquests retorns (Sopa, Brams, Pixies, Police....), però després d’escriure aquestes línies, crec que l’ésser humà té certes debilitats i una d’elles és la necessitat de certs moments de nostàlgia.

Els que no fumem també tenim dret al sol

Els no fumadors hem començat l’any 2011 d’enhorabona. Ja podem entrar als bars, anar a dinar als restaurants o sortir de nit a fer-nos una copa sense haver de suportar l’olor del tabac dels fumadors. Ja era hora!

Ara bé, que passarà quan arribi la primavera i l’estiu? Enlloc d’entrar als bars ens voldrem seure a les terrasses a gaudir del sol i del bon temps, com ara, a l’hivern, fan els fumadors, que aguanten i fumen estoicament sota les estufes de butà que proliferen pels carrers de les ciutats. Voldrem però no podrem!

Els no fumadors tornarem a respirar el fum del tabac i de nou haurem d’escollir, com hem fet fins ara. O ens amaguem a dins del bar, on no hi haurà fum, o sortim al carrer a gaudir del sol i a empudegar-nos de fum.

Així que companys, proposo encetar una nova campanya per refer de nou la llei antitabac i promulgar la versió 3.0, on es prohibeixi fumar també a les terrasses dels bars i restaurants.

Cal que recuperem les terrasses sota l’eslògan “els que no fumem també tenim dret al sol”

Els boletaires són uns porcs

No vull generalitzar però m’atreveixo a dir que de tots els perfils de persones que van a la muntanya, els boletaires són els més porcs.

Aquest cap de setmana hem estat a Ports de Beseït buscant bolets i m’he trobat el bosc brut, molt brut. Es veu que la fal·lera boletaire és tan gran que als "caçadors de bolets" els agafen cagaleres enmig del bosc. I no passa res, deixen el regal allà enmig i el paper de cul escampat pel voltant.

De petit, quan començava a anar a la muntanya, m’ensenyaren, a més a més del respecte per la natura, a amagar la merda i el paper sota d’una pedra. No costa gaire i evites fer una escampada de paper pel bosc.

La fal·lera boletaire ha arribat a uns extrems tant impensables que hem convertits els boscos en supermercats. Semblen les rebaixes. Vas caminant i sents algú que crida “Un rovelló!”, més tard et creues amb una parella que ficant el cap al teu cistell pregunta: Com va això? Més enllà una ampolla d’aigua de plàstic i quan ja comences a estar-ne fart, darrera d’un bonic pi et trobes una gran cagada envoltada de papers bruts.

El programa “caçadors de bolets”, responsable subsidiari d’aquesta moda, hauria de donar consells de com comportar-se a la muntanya. Si amics meus, estem al segle XXI però sembla ser que encara hi ha energúmens que no saben com comportar-se dins d’un bosc. Esperem que això tant sols sigui una moda passatgera i que d’aquí uns anys, els boscos de tardor s’omplin només de gent que respecti la natura.

Per cert, les jornades boletaires – gastronòmiques van ser un èxit rotund. De primer arròs caldòs amb rovellons i camagrocs i de segon unes bones truites de camagrocs. I per acompanyar, rovellons amb all i julivert!

Maneres de dignificar la feina d'agricultor

La vida de l’agricultor tradicional està passant, ja fa anys, per situacions realment lamentables. El preu que les grans empreses d’intermediaris paguen pels productes produïts en molts casos és el mateix que el que es pagava fa 25 anys. I fins i tot van més enllà. S’ofereixen a collir-te el camp sense dir-te a quin preu et pagaran el quilo. Ho acceptes o la fruita se’t podreix a l’arbre. Estan lligats de peus i mans! Amb aquesta situació, no és estrany que la majoria de petits propietaris optin per abandonar el camp i tant sols els grans propietaris, amb extensions immenses de camps, segueixin produint. El petit agricultor ja no pot viure del camp i tant sols el manté per amor a la terra i per guanyar-se, si té sort, un petit sobresou.

Ara bé, hi ha gent jove, amb ganes, que vol rebel·lar-se, que vol dignificar la feina d’agricultor i lluitar per uns preus dignes que permetin tirar endavant projectes de vida en petites extensions de camp. Fa alguns anys, l’agricultura ecològica va suposar un pas endavant i una porta per a petits productors. S’han format cooperatives ecològiques i cooperatives de consum responsable que permeten crear una xarxa local de consumidors i productors, tot activant l’economia local i permetent noves formes de negoci i vida, entre elles el d’agricultor.

Però hi ha altres formes a mig camí. Aconseguir el segell de producte ecològic és difícil i a vegades, productes treballats de forma tradicional (sense pesticides) no aconsegueixen el segell degut al tipus d’aigua de la parcel·la o de la tipologia de producció del camp veí. En aquest cas, el petit productor no pot entrar en el cercle de cooperatives ecològiques i es veu obligat a malvendre el producte o a perdre’l. Quina solució hi ha: la venda directa. De l’arbre a la taula.

La venda directa permet consumir un producte de temporada, collit quan toca, treballat amb cura i de proximitat. Les maneres per fer-ho són variades. Des de la típica imatge del sac de taronges damunt d’una cadira a la vora de la carretera a vendes directes per Internet. Aquí el ventall de possibilitats depèn de la imaginació de cada productor. Una bona manera de fer-ho és organitzar trobades el cap de setmana per a que el mateix consumidor culli el producte directament de l’arbre o de la terra. Això permet que el “urbanita” estableixi cert contacte amb el camp i fa de l’acte de compra una activitat de cap de setmana, alhora que es redueixen els costos de l’agricultor al no haver de pagar la collita de la fruita, el que provoca que el preu que el consumidor paga sigui molt més beneficiós per al productor.

Camperols, imaginació al poder!

Us adjunto alguns links interessants:

Cooperativa Aigua Clara à http://www.aiguaclara.org/

Associació de consumidors La llavoreta à http://www.lallavoreta.com/

Compra directa de clementines à

http://costumaridurba.blogspot.com/2010/10/compra-clementines-cull-les-tu-mateix.html

Revista opcions à http://cric.pangea.org/index.htm

L'altre mundial

Ja s’ha acabat el mundial de futbol i ja podem començar a reflexionar sobre algunes de les coses que han passat aquestes darreres setmanes a Sudàfrica.

La vessant esportiva la deixaré de banda, doncs és l’únic tema que han abordat tots els mitjans de comunicació generalistes i crec que ja estem saturats d’informació. Sols diré que el nivell dels professionals de la informació m’ha semblat molt baix. Els locutors de les retransmissions semblaven holigans en lloc de periodistes. Un tema a millorar!

El que m’interessa del mundial és com aquest, suposadament, ha posat a l’Àfrica en el mapa mundial. O com a mínim això és el que la FIFA ha volgut vendre al món. Jo crec que un Mundial no és res més que una festa de la FIFA on només participen els occidentals. Pel que he pogut llegir, el 95% dels sudafricans no han pogut accedir als estadis degut a l’elevat preu de les entrades. La major part de l’Àfrica ha viscut el mundial al carrer, seguint els partits per les retransmissions radiofòniques (tampoc la tele es accessible a tots). Mentrestant, els estadis s’omplien d’estrelles, de famosos, de polítics, de reialesa i d’occidentals que s’han gastat més de 3.000 euros per gaudir d’unes vacances futbolístiques. El poble africà, per seguretat (de qui?), no ha pogut ni apropar-se als estadis.

Així doncs, què ha aportat aquest mundial a Sudàfrica, on l’esport nacional és el beisbol? Doncs el de sempre, empenta per a construir quatre estadis, hotels plens tres setmanes i poca cosa més.

No ha aportat riquesa a llarg termini, no ha acabat amb la pobresa i ha augmentat la segregació social durant tres setmanes.

Així doncs, no cal que ens segueixin enganyant amb el manar dels grans esdeveniments esportius. La FIFA hauria de ser més honesta i dir clarament que el mundial l’organitza el millor postor i que no té cap objectiu més enllà de l’esportiu i el de passar tres setmanes de festa en qualsevol racó de món.

Amb el solstici d'hivern arriba la Neus

Aquest Nadal no he tingut sopars multitudinaris. No m’he prodigat socialment, ni dinars, ni sopars, ni quintos de Nadal. I per Cap d’any no sortiré de festa, que carai, com si fos obligatori divertir-se fins veure sortir el sol. Tampoc sé quin número ha estat el de la grossa, però suposo que si m’hagués tocat, algú trucaria. El que passa és que tampoc agafo totes les trucades. Va com va, com deia l’Ovidi. De fet, no sé que passa al món, doncs des de diumenge que no encenc ni la tele ni la ràdio. La última notícia exterior que em ve al cap és la del Barça de les sis copes. Perdó, de les SIS COPES. Ep, i nos us penseu que estic trist o que com fa molt de fred i neva a tot el país prefereixo quedar-me a casa tancat. Simplement és que ha amb el fred, amb el solstici d’hivern, ha arribat la Neus i hem decidit passar un Nadal diferent, estrenant família de tres i gaudint de cada un dels minuts que passen. Així de maco, així de senzill!

Receptes d'estiu

Us adjunto dos receptes que us ajudaran a passar millor l’estiu. Gaspatxo Per a fer un bon Gaspatxo necessiteu: ½ quilo de tomàquets madurs, ½ cogombre o un de sencer si es petit, 1 pebrot verd no molt gran, una dent d’all, 100 grams de molla de pa (millor si és pa sec), quatre cullerades soperes d’oli, dues cullerades soperes de vinagre i 1,5 litres d’aigua. Els tomàquets es pelen (es poden escaldar per treure la pell més fàcilment), es talla el cogombre i el pebrot a trossets petits i s’afegeix la dent d’all. La molla de pa sec es posa a remullar i quan ja esta tova s’afegeix a la verdura tallada. S’afegeix l’aigua, l’oli i el vinagre i es passa tot pel turmix. Fàcil oi? La idea es tallar-ho tot, ajuntar-ho tot i passar-ho pel turmix. A partir d’aquí hi ha variants mils. Poc o més vinagre, amb pa o sense pa.... Llet merengada Per a fer llet merengada necessiteu: 1 litre de llet, un tros de canyella, un tros de pell de llimona, una clara d’ou i 12 cullerades de postre de sucre. Poseu a bullir la llet amb la canyella i la pell de llimona. Manteniu-ho bullint cinc minuts. Després ho deixeu refredar. Mentre es refreda la llet, munteu la clara d’ou fins a punt de neu i quan ho tingueu, ho afegiu a la llet junt amb les 12 cullerades de sucre. Col·loqueu el recipient al congelador i al cap d’un parell d’hores (depenent del congelador), quan encara no estigui completament congelat, ho traieu del congelador i ho passeu pel turmix. Després ho podeu guardar a la nevera o al congelador depenent de com us agradi de fred i de textura. Bon profit i bones vacances!

Barça - Atletic de Bilbao

Declaració: M’agrada jugar a futbol i també, en temporades com aquesta, veure’l per la tele. A partir d’aquí, crec que estic a anys llums de ser un holigan i també sóc del parer tòpic i típic de que el futbol és l’opi del poble. I enganxats a l’opi hem estat en una setmana de final de Copa. Ahir es va jugar la final, a Mestalla, entre el Barça i el Bilbao. Partidàs i ambient com mai havia vist abans. No havia viscut mai una final i ahir, tot i no tenir entrades per anar al camp, vaig viure tot l’ambient d’un gran partit. I per crear ambient, el que creen els bascos. A l’antic llit del riu Túria es va aixecar una carpa immensa, amb una pantalla gegant, on es servien entrepans, cervesa, vi, calimotxo i sidra. Ambientàs basc a València. Feia 24 anys que els seguidors de l’Atletic no gaudien d’una final i per a la d’ahir van llençar la casa per la finestra. Diuen que fins a 30.000 bilbaïns van venir a València sense entrades. El que vaig viure ahir a la nit no ho havia vist mai abans. Més coses interessants relacionades amb el futbol. Montilla fa quatre anys que es president de la Generalitat de Catalunya i encara no s’havia entrevistat amb el president del País Valencià Francisco Camps. Ahir va ser el moment. Què passa, que si el Barça no arriba a la final i aquesta no es juga a Mestalla, aquests individus segueixen sense parlar-se? Depenem del futbol per a que els polítics s’asseguin a parlar? I com aquest exemple a milers. Consells de direcció que es celebren a València el mateix dia de la final (casualitats?), reunions a València el mateix dimecres, viatges de negocis, reunions, firmes de contractes.... el futbol i una final de copa, és molt més que futbol! Increïble i fins i tot trist, però així és. Per cert, la final la va guanyar el Barça i l’afició del Bilbao ha demostrat ser la millor. 30.000 persones seguint a l'atletic i tots aplaudint l’equip i al Barça al final del partit. Un exemple!

Emigartes no!

És sabut per tots que les parets en blanc són com folis de paper on la gent, amb més o menys gràcia, expressa les seves idees, desitjos, inquietuds o odis. N’hi ha que fan gràcia i d’altres, com el que us ensenyo avui, que donen pena. És molt recurrent trobar pintades racistes o xenòfobes, però aquesta, al meu entendre, representa molt bé el nivell intel·lectual d’aquest tipus de gent. No té desperdici. Analitzem-la en profunditat. La frase diu: Emigartes no. Primer que res cal esbrinar que pretenia dir l’autor, emigrants o immigrants, doncs emigartes no ho he trobat al diccionari. Hi ha dues opcions. Per la e inicial, crec que volia dir emigrants, així que l’autor de la pintada no està d’acord amb els emigrants. Per alguna estranya raó no vol que els espanyols se’n vagin a viure a algun altre país, o potser, espantat per la quantitat d’estrangers que hi ha al seu poble o barri, ha començat una campanya de repressió contra tota aquella persona “nacional” que intenta emigrar. És rebuscat, però és una opció. La segona opció que tenim, és que l’autor de la pintada hagi confós emigrant amb immigrant. És la versió clàssica del racisme però demostra un nivell intel·lectual molt baix. Si donem per bona aquesta opció, la pintada hauria de ser Inmigrantes no! Així que tenim que el personatge en qüestió odia els immigrants però no sap escriure-ho i ho confon amb els emigrants. Espectacular! Per acabar, a mode de firma, crec que l’artista intenta dibuixar una creu gamada i es clar, també es fa un embolic. Ho intenta, però és incapaç de fer-ho bé. Bé companys, quan em demanin que defineixi als racistes, crec que el primer que diré es que són persones analfabetes, amb poques ganes d’aprendre i normalment amb un coeficient intel·lectual justet. El problema és que de tant en tant n’hi ha un de intel·ligent que s’aprofita de la ignorància de la resta per a treure’n un benefici individual. Aquest és el vertader perill del racisme. Emigrar . v intr 1 Deixar el propi país per anar a viure en un altre. Han emigrat a Alemanya. Immigrar. v intr Arribar en un país, per establir-s'hi, la persona que era establerta en un altre.

Diumenge de Rams

Hi havia una vegada un petit llogarret a la vora d’un riu d’aigües clares, envoltat de camps d’arrossos i d’horta. Els habitants del poble vivien principalment de l’agricultura, cultivant arròs, fent planter d’arròs i cultivant a l’horta tot tipus de verdures, sobretot enciams. Quan l’hivern acabava i ja havien estrenat la primavera, amb els camps d’arrossos ja ben inundats, es dedicaven de manera intensa a cuidar l’horta. Els llauradors, abans de que sortís el sol, marxaven, aixada en mà, cap als camps. Ho feien a peu, en bicicleta, en mula o qui s’ho podia permetre, en motocicleta. Enmig de tanta feina i dedicació al camp arribava, sense adonar-se’n, diumenge de Rams. Diumenge de Rams significava l’inici no escrit del bon temps. A partir de diumenge de Rams, el temps canviava, el sol començava a apretar, es guardaven els jerseis de llana a l’armari, es trien les camises de cotó i els més petits començaven a menjar-se els primers gelats. Però diumenge de Rams era molt més que tot això. Al poble, es celebrava la fira agrícola i això volia dir que tota la comarca vindria al poble. Els carrers s’omplirien de gent mudada, famílies senceres que venien d’altres pobles en carros a vendre o a comprar tot el que la fira els podia oferir. Era moment de gresca, de xerrades, de prendre cassalla al bar i de retrobar-se amb vells amics. També era el moment d’enamorar i enamorar-se, de trobar aquella noia que al poble no existia. Però per què tanta gent en una fira d’un poble tant petit com aquest? El motiu de tant rebombori no era la fira en si, sinó el concurs que s’hi celebrava. Una vegada a l’any, el diumenge de Rams pel matí, al poble es celebrava el concurs d’enciams. Llauradors de tota la comarca venien amb els seus millors enciams, grans, verds, plens de vida…. A la muntanyeta, al camí que puja cap a Santa Bàrbara, tots els participants posaven, damunt d’uns taulons de fusta, les seves peces més boniques. Tots els llauradors cuidaven els enciams com si fossin peces delicades de vidre. Els netejaven la terra, els treien els cargols que hi havien entre les fulles, els humitejaven per a que brillessin com ho fan de matinada degut a la rosada… Abans de missa de dos, el jurat llegia el veredicte, un veredicte difícil, ajustat i a vegades criticat, però sempre celebrat per tothom. Ja hi havia guanyador del concurs d’enciams, un llaurador que aquell mateix dia marxaria a casa amb el carro buit i les butxaques plenes. Li prendrien els enciams de les mans, doncs aquella setmana, tothom voldria les amanides amb l’enciam del llaurador guanyador. I així passaven els anys. Arribava l’estiu i tornava la feina als arrossars, a la tardor el camp d’arròs estava sec fins que es tornava a omplir d’aigua a finals de l’hivern. I quan l’arròs deixava una mica de temps, tocava encarregar-se de l’horta. El camp és un no parar, faci fred o calor, sigui estiu o primavera, sigui dimarts o diumenge. I de sobte, una altre vegada Diumenge de Rams. Però amb el pas del temps les coses van canviar. Els tarongers van substituir l’arròs i d’horta en va quedar ben poca. Entre taronges i finques, l’arròs va desaparèixer i l’horta va reduir-se a la mínima expressió. Però la festa de diumenge de rams seguia vivia. Era l’excusa per trobar-se, per sortir a passejar, per celebrar que arribava el bon temps, per fer el canvi d’armari…. Així que ara, molts anys després de que els llauradors de la comarca vinguessin al poble en carros a ensenyar-nos els seus enciams, les entitats del poble segueixen la tradició i el camí que puja cap a Santa Bàrbara, encara ara, cada matí de diumenge de Rams, s’omple d’enciams.