Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política - Societat civil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política - Societat civil. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 d’octubre del 2025

Governança metropolitana i planificació. L’assignatura pendent a València

Jo no volia escriure aquest post però després d’assistir al workshop que ha organitzat la Càtedra Transport i Societat de la UPV sobre itineraris ciclistes metropolitans, no m’ha quedat més remei, i em veig obligat a deixar per escrit com estem de verds en aquest assumpte a l’àrea metropolitana de València.

Després de les presentacions de Bordeaux (Sebastien Guichard, Bordeaux Métropole), Utrecht (Herbert Tiemens, City of Utrecht), Milà (Stefano d'Arment, Città metropolitana di Milano ) i Barcelona (Silvia Casorrán, projecte Biciviade l’AMB) em queda clar, no només que a l'àrea metropolitana de València estem molt verds sinó que, a més a més, no hi ha ningú planificant la mobilitat metropolitana. I no ho dic jo, s’ha posat de manifest en el torn de debat del workshop.

Anem per parts, perquè la situació actual no és fruit del descuit d’una legislatura, és fruit d’una manca històrica de voluntat política per governar l’àrea metropolitana de València. Des de la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta l’any 1.999 (fa ja 26 anys) hem estat incapaços de crear les estructures necessàries per planificar la mobilitat de l’àrea metropolitana, una àrea funcional cada vegada més gran, més complexa i més habitada (pràcticament 2 milions de persones). Be, de fet, tampoc sabem ben be que és l’àrea metropolitana de València. L’ETCV inclou un grup de municipis, el malaguanyat PMOME n’indicava uns altres i si ens fixem en els municipis adherits a l’actual ATMV, en trobem uns altres. Així, sense tenir clar quins municipis formen part de l’àrea metropolitana i, sobretot, sense estructures de governança, és difícil poder planificar res.

Aquesta situació ens porta a que la Conselleria intenta planificar en una àrea metropolitana on té competències limitades, doncs aquestes segueixen recaient, majoritàriament, en els municipis que la conformen, però també sobre altres ens administratius titulars de vies i camins, com la Diputació o el propi Ministeri (MITMA). Un batibull que complica, i molt, la planificació de les necessitats de mobilitat, en aquest cas una infraestructura ciclista d’àmbit metropolità. I si a això li afegim la històrica al·lèrgia que tenen les diferents administracions a parlar entre si, tenim la tempesta perfecta per a que res es faci bé. La Generalitat ha posat un exemple claríssim d’aquest “caos”: Les tres tipologies diferents de senyalització orientativa que te la via Churra al seu pas per Meliana. Ajuntament, Conselleria i Diputació han posat les seves senyals sense coordinar-se entre si.

I tot això no és nou. La Conselleria no a aconseguit tirar endavant i aprovar el Pla de Mobilitat Metropolità de l’Àrea de València (PMOME), tampoc el Pla d'Acció Territorial de l’Àrea Metropolitana de València (PAT València). Evidentment, tampoc altres documents de planificació sectorial, com podria ser un Pla Director de la Bicicleta. Les comparacions son odioses, però també mostren tot allò que podríem fer i no estem fent per manca de voluntat (o capacitat) política. Ens estem quedant enrere, molt enrere. Per això, mentre Bordeux ens explicava la seva xarxa metropolitana al workshop, la conselleria parlava de la via Churra i altres itineraris ciclistes d'oci executats fa més de 25 anys. Res de planificació a futur. 

L’any 2020, la Conselleria va encarregar al catedràtic de Geografia Joan Romero la redacció de l'esborrany de la Llei d'Àrees Metropolitanes, però com ja és habitual, no ha tingut recorregut i ha mort silenciosament després d’alguna reunió de marcat caràcter polític. La pregunta que cal fer-se és: Com podem tirar endavant sense estructures de governança metropolitanes? La ciutat ha superat els seus propis límits. Cada dia, 1 milió de persones entren i ixen de València. Les necessitats de mobilitat transcendeixen els límits administratius pretèrits. Així, si no hi ha govern, l’únic que ens queda és la paraula. Cal que les diferents administracions s’asseguin en una mateixa taula i donin resposta a les necessitats de la població, que es mou per un àrea metropolitana sense conèixer ni límits administratius ni competencials i el que reclama és un servei a l’alçada de la tercera ciutat d’Espanya.

Jo volia parlar del potencial que té la bicicleta com a mode de transport metropolità. Volia dir que podríem crear la nostra pròpia xarxa de  “cycle superhighway” o “Bicivies”, que amb 8 o 9 corredors de menys de 10 Km. tindríem a més del 50% de la població metropolitana a menys de 30 minuts en bici del centre de València. I al revés. Els que vivim a Valencia podríem anar a Paterna, Torrent, Burjassot... Que això que sembla un somni, que ara per ara ens cau molt lluny, altres ciutats més petites com Bordeaux ho estan fent realitat.

El futur de la mobilitat a les grans àrees urbanes es jugarà en l’àmbit metropolità, d’això no en tinc cap dubte. I de moment, l’Àrea metropolitana de València està fora de joc.

 


dimecres, 1 d’octubre del 2025

La inflació silenciada: La cistella de la compra disparada

Fa mesos que cada vegada que vaig al supermercat surto emprenyat. Porto mig carro ple i m’he gastat gairebé 100 euros. Avui llegeixo un article del Banc Central Europeu on, per primera vegada, percebo certa preocupació en la qüestió.

Després de la pandèmia i una vegada començada la guerra d’Ucraïna, es va parlar molt de l’alça dels preus de l’energia i com això afectava a la inflació de la UE. A l’octubre del 2022 la inflació era del 10,6%, però a poc a poc s’ha anat moderant fins arribar al 2% actual. Ara bé, el que no ha deixat de pujar és la cistella de la compra. Anar a comprar menjar i begudes (no alcohòliques) és cada vegada més car i, per primera vegada, s’ha desacoblat d’una manera important dels altres elements que descriuen l’evolució dels preus a la UE, com son l’energia, els transports, béns de consum i serveis.

Aquesta pujada continuada del preus dels aliments ha estat relativament silenciada, tot i que comença a preocupar a Brussel·les. En aquest sentit, el Banc Central Europeu ha publicat un breu article titulat “When groceries bite: the role of food prices for inflation in the euro area”, on posa de manifest el drama que estan patint la gran majoria de les famílies. A tots els països de la zona euro, l'augment dels nivells de preus dels aliments des de finals del 2019 oscil·la entre el 20% a Xipre i el 57% a Estònia. I atenció, a Espanya arribem al 34%.

Increment dels preus dels aliments (2019-2025). Font: Eurostat

L’article enumera alguns possibles motius d’aquest increment dels preus, entre els que cal mencionar el cost de l’energia, la crisi de preus de les matèries primes, les dinàmiques dels costos laborals o l’impacte del canvi climàtic en l’agricultura. Sigui quina sigui la causa, a mi el que em preocupa es com, les famílies, poden fer front a aquest increment dels preus dels aliments.

Per fer front a un augment dels preus d’un producte essencial com es el menjar, és important que les famílies tinguin marge de maniobra i si, com és el cas d’Espanya, estem en la part baixa de la taula d’ingressos per família (19.300 euros, llunys dels 27.600 dels alemanys), doncs la situació es complica. En aquest sentit, al 2025, l'SMI a Espanya és de 16.576 euros a l'any, mentre que el salari més comú se situa en 15.575 euros anuals. Això ens mostra que una part significativa de la població treballadora té ingressos propers, o per sota, del SMI. Un drama.

Ingressos per família. Font: Eurostat

Si has de pagar un habitatge (lloguer o hipoteca) i has de fer front a una pujada desmesurada dels preus dels aliments (34% a Espanya en 6 anys), com pots fer-ho si els ingressos familiars no arriben a 20.000 euros?

A casa nostra, vam gastar l’any 2024 un 64% més en aliments que l’any 2019. I si, es veritat que els nens es fan grans i mengen més, però els meus patrons de consum no han canviat, vaig als mateixos llocs (Consum i carnisseria i fruiteria del barri) i no te cap sentit aquest augment de la despesa. L’any 2019 vam gastar 4.800 euros a l’any en aliments. L’any passat la factura va pujar a  7.834 euros.

Evolució de la despesa familiar: Agua, llum i gas vs aliments

Hem de moderar els preus dels aliments i pujar els salaris perquè, si no, hi haurà una generació que no podrà ni viure ni menjar dignament. I com encertadament diu en Laureano Turienzo, si la classe mitja no te per a pagar allò bàsic (habitatge, aliments, energia, transport...) el país, que sobreviu del que gasta la classe mitjana, s'enfonsarà. 

Està en joc l'economia, però també la dignitat d'un país i, sobretot, la salut d'una generació, ja que alimentació i salut van estretament lligades. 

 

dimarts, 29 d’abril del 2025

30 anys de l’Escola d’Excursionisme. Vindicació de l'alpinisme Molotov


Aquesta Setmana Santa, el grup de grans de l’Escola d’Excursionisme del Club Muntanyenc Sant Cugat han estat notícia per un rescat a Sierra Nevada. Després de fer el Mulhacén es van dirigir cap al refugi de Carihuela, però les condicions meteorològiques van empitjorar i amb un terreny nevat, els tres monitors que portaven al seu càrrec 14 adolescents majors de 14 anys, van decidir trucar al 112. Els diaris, que no han fet sang del assumpte, citaven que tots els implicats estaven federats però que els monitors no tenien la titulació oficial ni experiència en alta muntanya.

Aquest any, l’Escola d’Excursionisme celebra 30 anys. Cal remarcar aquest fet perquè 30 anys en són una pila i perquè al llarg d’aquestes tres dècades les coses han canviat molt. Així, l’incident viscut aquesta Setmana Santa ens ha permès generar un debat molt interessant on, monitors, ex-monitors i pares i mares que abans van ser  monitors i molt abans petits excursionistes hi han dit la seva, i on s’ha posat de manifest el delicat equilibri que cal mantenir en una activitat de muntanya portada per voluntaris.

A debat han sortit molts temes que m’agradaria posar sobre paper per a reflexionar i, sobretot, per a reivindicar el paper cabdal que fa l’Escola d’Excursionisme.

Voluntariat o professionalització

Aquest és el primer debat que ha sortit, generat pels titulars de tots els diaris on destacaven que els monitors no tenien la titulació oficial de guies de muntanya. I aquí, al meu parer, ve el primer gran error, perquè un Guia de muntanya és un professional i l’Escola d’Excursionisme és una secció del Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC) portada per voluntaris. Els monitors, voluntaris, no han de ser guies oficials. Amb el títol de monitor, el suport del CMSC i l’autorització de les famílies n’hi ha prou per poder sortir amb un grup de nens a la muntanya.

Pablo Batalla, al seu més que recomanable “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” explica l’evolució dels centres excursionistes aquestes darreres dècades. I el panorama és desolador. Desenes de centres excursionistes han tancat, s’han quedat sense gent i clubs que abans muntaven autocars cada cap de setmana per anar a la muntanya ara, amb prou feines aconsegueixen omplir un cotxe particular amb un reduït grup d’amics. I el que és més preocupant, no hi ha relleu generacional. El voluntariat ha desaparegut de la nostra societat, devorat per un individualisme que ho ha aclaparat tot, fins i tot l’anar a la muntanya. Abans s’anava amb un club, amb un grup d’amics i ara, el que es porta, es anar a córrer sol per la muntanya o apuntar-se a curses patrocinades per Red Bull. D’aquelles sortides en grup a la muntanya quan érem adolescents, que tenien el seu punt d’iniciàtiques, no sé ben be què en queda. Hi ha un article de la periodista Raquel Andrés que recupera una cita d’Olga Blázquez que apel·la a recuperar l’alpinisme Molotov, “aquella activitat col·lectiva que no és esport, que es fa sense preses i sense cronòmetre, que marca un ritme que et permet parlar i que es burla de l’heroisme, del super home i del masclisme”.

Aquest és l’escenari actual que tenim i que ens envolta. Per això, els mitjans de comunicació i part de la societat no posen en valor una activitat de muntanya portada per voluntaris i demanen que aquestes activitats les dirigeixin professionals. I no, els guies tenen el seu marc d’actuació i l’associacionisme i el voluntariat de lleure, molt arrelat a Catalunya, en te un altre. Són dos coses diferents que no cal confondre. I per tant, tindre una Escola d’Excursionisme que funciona des de fa 30 anys de la mà d’un grup de joves voluntaris em sembla extraordinari, un bé d’interès social que entre tots hauríem de protegir i, evidentment, mirar com podem fer-la evolucionar per a mantenir-la viva. Els valors i la manera de fer en un grup format per voluntaris com és l’Escola d’Excursionismes és enriquidor per als monitors i els nens i nenes que hi participen, però també per a les famílies, que aposten per un oci diferent. I evidentment, es positiu per a la supervivència del Club.

Grup de monitors de l'EE a finals dels 90 al refugi Ventosa i Calvell

Excursionisme o alpinisme

Quines activitats hauria de fer l’Escola d’Excursionisme a la muntanya? Jo, quan era monitor, vaig fer amb nens i nenes de 10 a 12 anys cims de 3.000 m al Pirineu i també altres cims més propers, sobretot per Montserrat, La Mola o el Montseny. Cal tenir present que els nens i nenes de l’Escola estan avesats a caminar. No els agafem el primer dia i els posem a pujar a l’Aneto. És un procés, una evolució i una aventura. Per això crec, sincerament, que l’Escola d’Excursionisme ha de seguir fent alta muntanya. Nosaltres caminàvem tot l’any i la fita de l’estiu era fer un campament al Pirineu i intentar fer el nostre primer 3.000. Una de les imatges que tinc més fortament gravades dels meus anys de monitor és la cara de felicitat del nens i nenes de 10-12 anys quan vam fer el Besiberri sud. I un dels moments més durs, quan a pocs metres de coronar el Posets es va posar a tronar i vam haver de donar mitja volta. Un monitor voluntari de 20 anys és conscient de la responsabilitat que té i sap actuar en conseqüència. Per això, aquesta setmana Santa, es va trucar al 112.

I quan dic fer alta muntanya, vull dir fer cims on es pugui pujar caminant, sense necessitat d’encordar-se. Evidentment no ens posarem a fer crestes ni a escalar. Així, l’aspecte més delicat, al meu parer, recau en la neu. Què hem de fer si hi ha neu? Pujar a l’Aneto és relativament fàcil, però la darrera pala de neu abans del pas de Mahoma està cada vegada pitjor. Cal utilitzar crampons i piolet. Què fem en aquest cas? Hi anem? Però, a part de casos puntuals, l’error més comú que hem comès aquests primers 30 anys ha estat planificant les rutes de Setmana Santa, on hem infravalorat la quantitat de neu que ens podem trobar. Jo, l’ensurt més gran el vaig tindre una Setmana Santa caminat entre els Refugis Sant Jordi i Prat d’Agulló, al Cadí-Moixeró. Vam trobar tanta neu que, finalment, vam arribar al refugi de casualitat. I a Sierra Nevada, previ a l’ensurt d’aquest any, ja n’havíem tingut algun altre. Crec que d’aquestes experiències n’hauríem d’aprendre i minimitzar rutes amb neu, sobretot per Setmana Santa.

Amb el grup de Mitjans al cim de l'Aneto. Finals dels 90

I a la muntanya, de risc sempre n’hi haurà. S’ha de minimitzar, però si per por reduïm l’àmbit d’activitat de l’Escola d’Excursionisme a la baixa i mitja muntanya, potser ens convertiríem en un esplai o en uns scouts i, aleshores, deixaríem de ser el que volíem ser, el que ens diferenciava d’altres propostes de lleure ja existents. Sobre el risc i la sobreprotecció que donem als nostres infants ha escrit encertadament l’Oriol Roda, també arrel de l’incident d’aquesta setmana Santa a Sierra Nevada (El riesgo de no ariesgarnos)

Amb el grup de Mitjans al cim d'Amitges. Juliol 1999

Formació

Finalment, que un monitor voluntari que porta nens i nenes a la muntanya no estigui obligat a tindre el títol de guia de muntanya és una cosa i una altra, ben diferent, és la formació que aquest pugui tindre. Quan jo era monitor, tots teníem el títol de monitor en lleure però també vam fer cursos de muntanya, amb els grans Xavi Metal i Conrad Lopez. Vam fer el curs de crestes, el d’iniciació a l’escalada, el de rescats de muntanya i el d’escalada en glaç. Alguns ens els vam pagar de la nostra butxaca i crec que alguns ens els va subvencionar el Club o la FEEC.

Si un monitor de l’Escola li apassiona la muntanya es formarà, pels seus propis mitjans o a través de les oportunitats que el club li ofereixi. El club ha de veure les seccions que treballen amb nens i nenes com la seva única via real de supervivència. El Club Muntanyenc de Sant Cugat és un referent al poble, un club que va arribar a tindre més de 2.000 socis no fa tants anys però que s’ha vists afectat per la dinàmica global de pèrdua de socis de tota entitat social, cultural o esportiva. Però sobreviu i crec que, en part, gràcies a les seccions que treballen de forma voluntària amb els més petits. Una estratègia clau del club ha de ser vetllar per la supervivència de totes les seccions però, especialment, de les que treballen amb els més petits, donar-los suport incondicional i ajudar als monitors voluntaris en el seu procés de formació. Sé que les circumstàncies actuals no ho afavoreixen, però ben planificat, es podria plantejar un programa de cursos enriquidor.

Campament d'estiu de l'EE. Finals dels 90

Tota entitat social, cultural i esportiva que funciona amb l’esforç dels voluntaris mereix tota la meva admiració. En un món com el nostre, cada vegada més individualista i ultraliberal, on de tot se n’ha de treure profit econòmic, crec que grups com l’Escola d’Excursionisme aporten una manera de fer del tot necessària. Cabdal diria jo, fins i tot rebel. Per això, desitjo que aquesta llavor que es va plantar fa 30 anys i que ja s’ha convertit en un arbre preciós gràcies a la dedicació desinteressada de generacions de joves, segueixi creixent i donant fruits, posant el seu granet de sorra per construir una societat millor.

Al setembre, celebrarem els 30 amb una gran festa!


dimecres, 29 de maig del 2024

Restriccions arbitràries per entrar bicicletes plegades als edificis de la Petxina

 

Centre Cultural i Esportiu de la Petxina. Font: Fundació Esportiva Municipal

L’abril passat vaig tindre un parell de trobades tenses amb una persona de seguretat del Centre Cultural i Esportiu de la Petxina perquè no em deixava entrar a buscar al meu fill, amb la bicicleta plegada, al Saló de la residència de la Fundació Esportiva Municipal, en un primer pis. Normalment, quan arribava, plegava la bicicleta (una Brompton que plegada fa 58,5 cm. d’alt, 56,5 cm. de llarg i 27 cm d’ample) i la pujava fins al primer pis, on esperava uns minuts l’eixida del meu fill. Després, baixàvem de nou, desplegava la bici i marxàvem a peu fins al carrer.

El passat 15 d’abril, per primera vegada, el personal de seguretat em va dir que no podia entrar la bicicleta a l’edifici, ni que fos plegada. Em va dir que estava prohibida l’entrada de bicicletes i patinets. Li vaig demanar que em diguera en quin document estava aquesta norma i no va saber donar-me resposta. Em va dir que podia anar a les oficines de la Petxina de vuit a tres i demanar-ho. Aleshores li vaig demanar un full de reclamació per poder expressar la meua disconformitat i em va dir que no en tenia i que, novament, podia passar per les oficines en horari de matí.

Dos dies després vaig tornar a la Petxina i, com feia habitualment, vaig pujar la bicicleta plegada al primer pis. Al baixar, la persona de seguretat em va repetir que no podia pujar la bici. Em va dir que havia fet la consulta i que, efectivament, no podia pujar la bicicleta ni que fos plegada. De nou, li vaig demanar en quin document estava aquesta norma i no em va saber donar resposta. Jo, per la meva part, havia mirat la web de la Fundació Esportiva Municipal i m’havia descarregat el Reglament d’ús on no es diu, en cap moment, que no es puguen entrar bicicletes i patinets als edificis de la Petxina i així li ho vaig dir a la senyora de seguretat. 

És arbitrari i genera una indefensió absoluta el fet de que et prohibeixin accedir amb una bicicleta plegada a una sala on ho fas habitualment i que ni la persona de seguretat ni a la web es puga trobar la norma que ho impedeix. És una decisió que, a més a més d’arbitrària, no està basada en cap fonament tècnic raonable.

Després de tot això vaig entrar per registre una queixa on, bàsicament, sol·licitava que se’m digués (i facilités) en quin reglament de la Petxina (o municipal) s’especificava la prohibició d’accedir amb una bicicleta plegada o patinet als edificis i en el cas de que aquest existís, sol·licitava que els aparcabicis actuals s’adequaren als recomanats en tots els manuals de disseny. Jo no tindria cap inconvenient en deixar la bicicleta uns minuts a fora de l’edifici si els aparcabicis existents estigueren en bones condicions i foren els recomanats en totes les guies d’aparcament de bicicletes. L’aparcament actual existent està en molt mal estat de conservació i és del tipus de roda, quan el que es recomana és el de tipus U-Invertida.

Tipologia i estat actual de conservació de l'aparcabicis

Fa uns dies vaig rebre la resposta a la meva entrada per registre i és una clara mostra de com, des de l’Ajuntament de València, és fa el possible per posar pals a la promoció dels modes de transport més sostenibles. I més encara tenint en compte que estem parlat d’un equipament públic i esportiu!

L’escrit de resposta, redactat per l’OMD Fundació Esportiva Municipal, comença dient que “no existeix actualment una norma que prohibeixi específicament l’accés amb bicicleta a qualsevol tipus d’edifici municipal” tot i que continua argumentant que si es remeten a una sèrie de textos legals on es parla de l’estacionament de bicicletes “es justifica que no resulta obligatori el permetre l’accés a l’interior de l’edifici amb bicicletes i VMP”. Algun jurista a la sala per interpretar això?

A quins documents legals fan referència? I aquí comença la part divertida del text, perquè copien els textos relatius a l’estacionament de bicicletes presents a la Llei de Mobilitat de la Comunitat Valenciana (llei 6/2011), a la Guia Verda, a la LOTUP (DL 1/2021) i a l’Ordenança de Mobilitat municipal, sense valorar si la mateixa Petxina compleix amb la normativa que indiquen. Valorem-ho:

De la Llei de mobilitat Llei de mobilitat de la CV fan referència a:

Apartat 7 de l’article 8. Els sòls per a edificis industrials, terciaris i d'equipaments de nova construcció que no estiguin urbanitzats a l'entrada en vigor d'aquesta Llei destinaran el 10 % de la superfície reservada d'aparcament públic i privat establerta a la llei de ordenació del territori, urbanisme i paisatge a estacionament segur de bicicletes. Aquestes places se situaran properes als principals accessos dels immobles, al nivell de la via pública o planta baixa dels edificis. Aquest article no aplica a la Petxina perquè el complex Esportiu i cultural es va inaugurar el 2003, abans que s’aprovés la llei de mobilitat, que és de l’any 2011.

Apartat 8 de l’article 8. Els equipaments existents, com a centres escolars i universitaris, centres hospitalaris, esportius, culturals, comercials i de lleure i altres punts generadors de demandes importants de mobilitat adoptaran les mesures necessàries per impulsar l'ús de la bicicleta, tant mitjançant el desenvolupament d'accessos i estacionaments adequats, com mitjançant accions internes formatives i difusores que resultin convenients. Aquest aplica i queda clar que  a la Petxina no s’està complint. No s’estan adoptant les mesures necessàries per impulsar l’ús de la bicicleta perquè els estacionament no son els adequats (no son els que recomanen les diferents guies) i no s’estan fent accions formatives ni difusores per potenciar l’ús de la bici. De fet, l’aparcbicis està amagat i només el trobés després de buscar una bona estona. No està senyalitzat enlloc.

Apartat 9 de l’article 8. Els edificis existents destinats a serveis públics es dotaran de suficients estacionaments per a bicicletes, llevat que resulti impossible donada la configuració o ubicació de l'edifici on se situïn, d'acord amb allò que reglamentàriament s’estableixi. En aquest cas, i llevat de que patrimoni o cultura impedeixi posar aparcabicis en un edifici històric (cosa que dubto perquè hi ha instal·lats carregadors elèctrics per a vehicles municipals) tampoc es compleix a la Petxina, on només hi ha una oferta de 15 aparcabicis de roda.

La Guia Verda és un document amb una clara vocació pràctica de suport als òrgans de contractació i de gestió dels contractes del sector públic de la Generalitat Valenciana, amb la finalitat que s'hi incorporen criteris mediambientals. La fitxa A-10 a la que fa referència l’escrit de resposta de la Fundació Esportiva municipal porta per títol espais per estacionar bicicletes i VMP i té per objectiu fomentar l'ús de les bicicletes i els VMP en els edificis de nova construcció i els edificis existents. Per fer-ho, el mateix escrit de resposta remarca que els equipaments hauran de disposar, almenys, d’una plaça per cada 10 d'usuaris o fracció. Així mateix, s'haurà de preveure espai per a la seua possible ampliació en almenys un 25%. A la Petxina hi ha, actualment, 15 places per aparcar bicicletes, un número clarament inferior al recomanat en la Guia, i per tant, un altre punt que s’està incomplint. La fitxa que esmenten també acaba descrivint com ha de ser l’estacionament de bicicletes: Les places, de dimensions mínimes iguals a 0,70 m d'amplària per 2,00 m de profunditat, hauran de situar-se sobre el sòl i disposar de suports per a l'amarrament segur i efectiu, preferentment del tipus en «U» invertida. Com ja he esmentat, els aparcaments existents no compleixen amb aquests estàndards al ser de tipus roda.

De la LOTUP fan referència a l’Annex IV, que parla dels estàndards urbanístics. Concretament esmenten l’apartat 4.4, el 5.3 i el 5.4, els quals defineixen les necessitats d’estacionament de vehicles privats (cotxes) segons l’ús siga residencial, terciari o industrial. No entenc per què posen aquests articles aquí quan fan referència, clarament, a estàndards d’estacionament de vehicles privats motoritzats. Estem parlant de bicicletes, no de cotxes!

Finalment, el text de contestació acaba copiant dos articles de l’Ordenança de mobilitat de València. Per un costat l’Article 36. Estacionament de bicicletes, que diu que “Les bicicletes s'han d’estacionar preferentment en els espais específicament condicionats per a eixa finalitat, dotats de dispositiu aparcabicis. Si no hi ha aparcaments lliures en un radi de 50 m: a) Les bicicletes podran ser amarrades o estacionades al costat d'elements del mobiliari urbà durant un termini que en cap cas podrà superar les 72 hores en el mateix lloc, i sempre que amb això no es realitze cap mal a l'element, no es veja alterada la seua funció, ni s'entorpisca el trànsit per als vianants ni la circulació de vehicles. En cap cas es podran subjectar les bicicletes als arbres” i “l’Article 46 Estacionament i retirada de VMP”. No acabe d’entendre si posant aquests article m’estan dient que si no m’agrada l’aparcament de bicis actual puc aparcar al mobiliari urbà que trobe a la Petxina. De veritat, no entenc la relació entre aquests articles i el meu escrit de queixa.

Després d’aquest despropòsit de copy&paste d’articles normatius la majoria dels quals, o no compleix la pròpia Petxina o no venen al cas, conclouen el que ja he esmentat a l’inici, que “es justifica que no resulta obligatori el permetre l’accés a l’interior de l’edifici amb bicicletes i VMP”. A més a més, tot i que hem vist que la dotació d’aparcabicis existent a la Petxina és inferior a la que demana la llei, s’atreveixen a dir que l’edifici disposa de places d’aparcament i que, tot i que seria recomanable que aquestes fossin U-Invertides, els de tipus roda son viables.

En qualsevol cas, tots aquests articles que presenten parlen dels requeriments mínims d’estacionament de bicicletes (que no compleixen) i no de si es pot entrar o no en bicicleta a un edifici públic. De fet, es basen en uns mínims legals d’estacionaments de bicicleta que no compleixen per justificar que no tenen l’obligació de deixar-me entrar amb la bicicleta plegada dins dels edificis de la Petxina.

Es a dir, reconeixes que no hi ha normativa que prohibeixi l’accés amb bicicletes plegades a l’edifici, fas referència a una normativa que parla de mínims d’estacionament de bicicletes en equipaments públics que no compleixes i, finalment, em dius que no resulta obligatori el permetre l’accés a l’interior de l’edifici amb bicicletes perquè ja hi ha suficient estacionament a fora. Impressionant!

Em vaig a pensar aquests dies si els contesto educadament, però crec que entraríem en un bucle de registre – resposta sense fi. I això és el més preocupant, la poca predisposició de l’administració pública en promoure i facilitar l’accés i l’estacionament de patinets i bicicletes en condicions dignes als equipaments públics. Avui parle de la Petxina, però passa també als hospitals públics (heu provat d’aparcar la bici al Pesset per exemple?), als centres de Salut... Seria ben fàcil transformar la Petxina, un centre esportiu i cultural de primer ordre, en un referent en aparcament de bicis. Però sembla que és més fàcil mirar cap a un altre lloc i seguir posant pals a les rodes.

divendres, 26 d’abril del 2024

El lawfare contra Pedro Sánchez

 

L’any 2018, després de l’assassinat a Rio de Janeiro de la regidora municipal Marielle Franco, el diputat brasiler Jean Wyllys va renunciar i es va exiliar del Brasil. Deia que amb l’arribada de Bolsonaro, les amenaces i atacs contra la comunitat LGTB s’havien multiplicat i que ell, ni se sentia ni volia ser un heroi.  

Aquesta decisió, que es pot entendre perfectament, va generar un rum rum als carrers de Brasil i, sobretot, entre la comunitat LGTB. La reflexió que es feia la gent era: Si en Jean Wyllys, que és un Diputat Federal, no se sent segur i marxa del país, què farem la comunitat LGTB de base? Hi havia un sentiment contradictori. S’entenia la decisió, però alhora se sentien abandonats per aquell que podia donar-los un cop de mà des de les institucions.

El cas de Pedro Sánchez, mantenint les distàncies perquè aquí, de moment, no s’està assassinant a ningú, m’ha recordat aquest episodi del Brasil. És possible que, a Europa, a partir d’un cas clar lawfare un president d’Estat dimiteixi? Quines estructures judicials i quina premsa tenim que permeten això? Quins mecanisme judicials estan fallant per tal de poder diferenciar una denuncia amb fonaments d’una amb intencions clares de perjudicar a un oponent polític? Com podem tornar a creure amb la justícia? Aquesta és la política què volem? Crec que ara es parlarà molt de la decisió de Pedro Sánchez, però això no resoldrà el problema de base. O comencem a veure als polítics d’altres colors com adversaris polítics i no com a enemics, o caminarem un sender de tenebres cap a un final poc esperançador. I la premsa i la judicatura, també haurien de fer una reflexió seriosa en aquest sentit.

Si el proper dilluns 29 d’abril, en Pedro Sánchez dimiteix, enviarà el missatge de que ha posat per davant la família a la seva carrera professional. Alguns ho entendrem, però també pensarem que si un President cau per això, què faran els demès càrrecs polítics que estan per sota i més desprotegits? Ja ha caigut Mónica Oltra. Qui més ha de caure? No seria això legitimar el lawfare com a arma política? Només importa el fi, no els mitjans.

Per un altre costat, la lectura que farà la dreta serà que, si dimiteix, és perquè amaga alguna cosa. Hauran vençut i s’hauran carregat al President. Veient la trajectòria política de Pedro Sánchez (és un supervivent), no crec que vagi a dimitir. Aquest 5 dies haurien de servir a tothom per a parar, frenar i reflexionar sobre el que realment és important del cas. Com aconseguir que la justícia no sigui un instrument per a fer caure a l’enemic polític.

Dilluns resoldrem l’enigma

dilluns, 23 d’octubre del 2023

Diàleg i sociabilitat, les grans renuncies col·lectives


A
ls EEUU, després de la pandèmia, es va detectar un patró de comportament en persones treballadores de tots els sectors que consistia en renunciar massivament als seus llocs de treball. Dotze milions de persones van abandonar les seves feines en poc més de quatre mesos. La COVID va portar a milions de persones a replantejar-se certs aspectes de la seva quotidianitat i, davant de l’adversitat, el treball va ser un dels àmbits que més se’n va ressentir. Aquest fet històric se’l coneix com la Gran renuncia (Great resignation o Big quit).

Passats ja uns anys de la COVID i reflexionant sobre el concepte de renuncia és manifest que, com a societat, col·lectivament, hem renunciat a altres àmbits més importants i significatius que el treball. Una de les accepcions del verb renunciar és “desistir de fer el que es projectava o es desitjava fer”. Renunciar és un acte senzill, moltes vegades diria que inclús inconscient i quotidià. Renunciem a moltes coses diàriament, a vegades per desídia o altres perquè ens toca escollir. I tota elecció comporta una renuncia. I hi ha renuncies individuals, potser les més nombroses, però també n’hi ha de col·lectives i aquestes son les que, com a societat, ens fan anar enrere.

Aquí em vull referir a tres renuncies col·lectives que com a societat hem interioritzat i normalitzat, tres renuncies que ens fan viure en un món pitjor. Si entenem que una societat és un conjunt de persones que es relacionen entre si dins d’un marc determinat (cultural, organitzatiu...), crec que, com a mínim, hem renunciat a tres aspectes fonamentals de la nostra construcció social. I tots tres tenen una estreta relació amb la manera de relacionar-nos.

Renuncia al diàleg, a la possibilitat de comunicar-se dues o més persones en un intercanvi d’informació, alternant-se el paper d’emissor i receptor. Vivim en una època on l’accés a la informació és pràcticament il·limitada, disposem de més informació que mai però, a l’hora, tinc la sensació que vivim muts. La informació només flueix de forma unidireccional . Això ho explica perfectament la Marina Garcés al seu magnífic “Nueva ilustración radical” (Anagrama, 2017). Hem renunciat al diàleg, a poder comunicar-nos, parlant i escoltant. Ara, pràcticament sempre, som receptors d’informació, sense possibilitat de debatre, de discutir amplament amb un interlocutor o uns quants. I el diàleg ha de ser un dels pilars de la nostra societat. Que tinguem ara mateix dues guerres ben a prop de casa nostra és una bona mostra de que ja no sabem (o no volem) dialogar.

Renuncia a la sociabilitat, a la capacitat natural o adquirida que tenim de pertànyer a grups organitzats. Més enllà de la feina i el reduït grup d’amics que un pugui tenir, som una societat cada vegada més individualista. Quantes persones coneixeu que, desinteressadament, dediquin una part del seu temps al voluntariat? “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” de Pablo Batalla (Ed. Trea, 2019) ho explica meridianament clar a partir de la caiguda en desgràcia dels centres excursionistes. Però estic convençut que és extrapolable a tots els àmbits. L’individualisme, entre d’altres causes, ha matat les associacions. I si ja no hi ha associacions, perdem la capacitat d’aprendre a relacionar-nos amb gent diferent, a gestionar necessitats col·lectives. Perdem l’oportunitat, com deia Vicens Vives, d’associar-nos i fer-nos forts. Sense associar-nos, sense participar de grups organitzats (associacions de veïns, centres excursionistes, grups de lectura, AFA’s...), som un país més feble, més vulnerable democràticament.

Renuncia a la política com instrument per millorar les condicions de vida de les societats. La renuncia al diàleg i la renuncia a la sociabilitat a afectat directament a la política, a la qual hem renunciat com a element bàsic per construir un món millor. Ara, fins i tot, alabem certs règims d’èxit econòmic que estan lluny de ser democràtics. On ha quedat la democràcia? On ha quedat el poder del poble, el poble organitzat? Sense un poble organitzat no hi ha democràcia i sense organitzacions polítiques arrelades a la societat, tampoc. El llibre, “Cómomueren las democracias” dels politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt (Ariel, 2018) ho explica molt clar. Hi ha dos factors importants que hem de preservar per garantir les democràcies: La tolerància mútua i la contenció institucional. Si aquest dos elements no funcionen, les democràcies trontollen. La tolerància mútua té molt a veure amb el diàleg, ser capaç de generar un clima de diàleg amb el que no pensa com tu. I si renunciem al diàleg estem renunciant a la tolerància mútua, i per tant, estem debilitat el nostre sistema democràtic. Per contra, la contenció institucional té relació amb la sociabilitat. Una societat forta i un partit polític fort, serà capaç de posar barreres a aquells elements que distorsionin o posin en perill la democràcia

divendres, 14 de juliol del 2023

Lideratge polític i instruments de governança: dos elements clau per millorar les nostres ciutats

 

Aquesta setmana vaig assistir a Las Naves a una xerrada organitzada pel col·lectiu València en Bici on, sota el títol “ La ciutat ens espera”, el professor de la Universitat de Texas, Billy Fields, ens va parlar d’urbanisme, adaptació i comunitats resilients. Va ser interessant, sobretot pel debat generat, però tinc la sensació que parlem molt, massa, d’infraestructures, i oblidem altres aspectes que son fonamentals per transformar les nostres ciutats. Per modificar les seccions dels nostres carrers, per incorporar infraestructura verda i blava, per crear una xarxa ciclista metropolitana, necessitem, abans, dos elements clau que no solen aparèixer en els debats: La voluntat política i la governança metropolitana.

Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, va anunciar el mes de juny del 2020 que eliminaria el 72% de les places d’estacionament en superfície per millorar les condicions dels vianants i les bicicletes. Això significa eliminar 60.000 de les 83.500 places existents. Hidalgo s’ha passat els darrers anys defensant el París dels 15 minuts, posant com a prioritat de govern el vianant, la bicicleta i per tant, la millora de l’espai públic de la capital francesa. El desembre de l’any 2015 es va celebrar a París la cimera pel clima (COP 21 Paris), on es van arribar a acords globals per aturar el canvi climàtic. Tothom va coincidir a afirmar que aquella cimera va ser un èxit i que possiblement marcaria un abans i un després en la lluita contra el canvi climàtic. Anne Hidalgo portava aleshores una mica més d’un any i mig com a alcaldessa i va aprofitar l’empenta per convertit París en un exemple brillant de com les ciutats poden liderar la transició cap a societats més netes, saludables i pròsperes. Sis anys més tard, l’any 2020, repetia victòria a les eleccions municipals i la revista TIME la incloïa en la llista de les 100 persones més influents del món de l’any 2020. 

Anne Hidalgo és, actualment, una de les polítiques més influents en matèria de mobilitat, però al llarg de la historia, i arreu del món, hi ha hagut altres polítics que han tingut una idea molt clara de la ciutat que volien. Jaime Lerner a Curitiba (Brasil) a principis dels anys 70, Enrique Penyalosa a Bogotá (Colòmbia) a final dels anys 90 o Michael Bloomberg com alcalde de Nova York la primera dècada del segle XXI són només alguns exemples de renom internacional que amb voluntat política i visió de futur, han aconseguit transformar positivament les seves ciutats.

A Espanya també tenim ciutats que porten anys treballant molt bé l’espai públic i la mobilitat urbana. Són ciutats que van començar a transformar-se per la voluntat política d’un alcalde que va saber transmetre aquesta visió de ciutat al seu equip i a la resta de governs que els han succeït. És interessant el cas de les tres capitals basques, governades històricament per partits polítics diferents però que totes tres han coincidit en desenvolupar un model de ciutat on el vianant i la qualitat urbana són grans cartes de presentació. Odon Elorza, alcalde de Donostia entre 2001 i 2011 pel PSE, Iñaki Azkuna, alcalde de Bilbo entre 1999 i 2014 pel PNB i José Ángel Cuerda, alcalde de Gasteiz entre el 1979 i 1999 pel PNB han estat els responsables polítics de les transformacions urbanes de les tres capitals basques. Cal dir, en el cas de Gasteiz, que durant els 16 anys de govern posteriors a Cuerda (Alfonso Alonso i Javier Maroto per part del PP i Patxi Lazcoz per part del PSE ) es va seguir apostant per millorar la ciutat, sent aquest període el de la transformació del transport públic de la capital alabesa.

Un altres cas d’èxit el trobem a Pontevedra (Galicia). Miguel Anxo Fernández Lores n’és l’alcalde, pel BNG, des de l’any 1999. L’alcalde, en gairebé totes les conferències, explica que la transformació de la ciutat va començar quan es van plantejar deixar de millorar el trànsit. Van arribar a la conclusió que aquestes millores només feien que incrementar el número de vehicles. A partir d’aleshores es van centrar en millorar la qualitat de vida de les persones, millorant l’espai urbà de la ciutat. Van transformar en zona de vianants el centre, van fer estacionaments dissuasius, van reduir la velocitat a 30 Km/h, van facilitar els desplaçaments en bicicleta i van fer, l’any 2012, el primer “Metrominut” d’Espanya. Ho han fet bé i ho han sabut explicar millor. Avui en dia no hi ha conferència de mobilitat que no es parli del cas de Pontevedra. I és una capital de província de 80.000 habitants!

Recordo, ja fa uns quants anys, una presentació que ens va fer la societat Bilbao Ría 2000 per mostrar-nos la visió que tenien de la ciutat per als propers 30 anys. Va ser impressionat. Des d’aleshores tinc clar que un bon polític és aquell que s’ha imaginat com vol que sigui la seva ciutat, no durant els quatre anys de mandat, sinó a 30 anys vista. Un polític ha de tenir la capacitat d’imaginar, de posar-se reptes, de somiar. Moltes vegades pregunto a alcaldes i regidors quins plans tenen de futur, com s’imaginen la seva ciutat o poble. I molts miren al sostre, ofegats pel dia a dia, sense idees transformadores.

Sempre m’he preguntat com hagués estat la resposta de Rita Barberà, alcaldessa de València entre els anys 1991 i 2015, a aquesta pregunta. Somiava Rita amb la València del futur? En matèria de mobilitat, segur que no. Una de les llegendes que corria per l’ajuntament era que deia, taxativament: “El coche no se toca”. Per sort les coses van canviar a la capital del Túria, però València va perdre dues dècades precioses. I ara, en quina València somiarà l’alcaldessa Català?

Però amb voluntat política i imaginació no n’hi ha prou. És imprescindible, però no suficient. Les necessitats dels ciutadans fa anys que han sobrepassats els límits administratius de les ciutats i, per tant, cada vegada es fa més necessari parlar d’àrees metropolitanes. A València, per exemple, no tenim encara estructures que permetin una governança metropolitana clara. Això genera problemes competencials, de finançament, de coordinació i de representació democràtica a l’hora de gestionar les necessitats que la societat té en l’àmbit metropolità.

La Generalitat va anunciar el mes de novembre del 2020 la redacció de l'esborrany de la llei d'àrees metropolitanes, sota la direcció del catedràtic de geografia humana Joan Romero. Passats gairebé tres anys, i després de sentir al professor en alguna conferència, aquest projecte dorm en un calaix.

En matèria de mobilitat estem una mica millor, però no podem tirar coets. L’ATMV és un organisme autònom de la Generalitat adscrit a la conselleria competent en matèria de transport, mentre que l’ATM de Barcelona o el Consorcio de Transportes de Madrid, per exemple, són consorcis. La diferència és important. Els consorcis, segons la llei del sector públic, són entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada, creats per vàries administracions públiques o entitats integrants del sector públic per al desenvolupament d’activitats d’interès comú a totes elles dins d’un àmbit competencial, en aquest cas el transport. Allò que caracteritza al consorci és que és constitueix com una organització independent respecte de les entitats que s’hi associen. La titularitat de les competències segueixen sent dels membres que integren el consorci, però aquestes en traspassen la gestió, total o parcialment. L’ATMV, degut a que no és un consorci sinó un organisme autònom de la Generalitat, no té aquesta independència organitzativa, i això és un handicap important. Tot i això, ha fet avanços importants, com la integració tarifaria, però necessitem anar més enllà.

Així doncs, els que ens dediquem a la planificació de la mobilitat tendim a parlar de les infraestructures que ens fan falta sense tenir en compte, massa sovint, que sense voluntat política i instruments de governança aquestes mai seran una realitat.

divendres, 30 de juny del 2023

Dos motius per explicar la desfeta del 28M

 

Joan Ribó (Compromís) fent el traspàs a Maria José Català (PP)

No soc analista polític i, fins i tot, el que interiorment pronostico no sol passar. No encerto mai. I vist que no endevino el futur, intento desxifrar el passat, el per què de les coses. I en aquest sentit no deixo de donar-li a voltes a la desfeta de l’esquerra en les darreres eleccions municipals del 28M. Per què amb una gestió exemplar i bon treball, s’ha perdut? Hi ha dos factors que crec cabdals, més enllà del que s’està dient de no saber explicar el “relat”.

El primer és que en l’ideari general s’ha igualat a VOX amb els partits que habiten a l’esquerra del PSOE. És el mateix VOX que Podemos, és el mateix VOX que Compromís.... Son tots extrems, l’única diferència que uns son extrema dreta i els altres extrema esquerra. Això ha calat i ha col·locat en un mateix pla a VOX i a Compromís. I crec que això no ha afectat directament a Compromís, però si que ha legitimat als votants de VOX. Els ha fet sortir de l’armari. Ja no tenen por i no s’amaguen. Fa anys es parlava de la necessitat que partits polítics i mitjans de comunicació apliquessin un cinturó sanitari a VOX. No s’ha fet i ara ja és tard. No es pot aplicar aquest cinturó quan tots els partits a la dreta i a l’esquerra del PSOE son el mateix. L’única solució ara és que, tocant poder, se’ls vegi el plomer i els mitjans i la societat, s’adonin que no és el mateix Compromís que VOX. Ara bé, també us he de dir que confio poc en que els mitjans de comunicació facin aquesta reflexió...

La segona reflexió que faig de la desfeta de l’esquerra el passat 28M és més complexa i te a veure amb les polítiques transformadores. Tinc la sensació que l’esquerra, l’extrema esquerra dels mitjans de comunicació principalment (sic), té la voluntat d’aplicar polítiques transformadores que milloren la qualitat de vida a les ciutats. En molts casos son polítiques tímides o simbòliques, però que ja apunten un camí. I aquí, potser erro per deformació professional, però en el camp de l’urbanisme, la mobilitat i la lluita contra el canvi climàtic, per exemple, el que intento explicar és molt clar. València ha revolucionat la ciutat construint una molt bona xarxa de carrils bici, però aquest canvi és més important des del punt de vista simbòlic que no pas numèric. El poder del canvi ciclista a València té força pel missatge que envia (de transformar la ciutat i els patrons de mobilitat), no pel que realment suposa sobre la mobilitat global de la ciutat (6% de repartiment modal). Llavors la pregunta clara seria: Per què la dreta i mitjans de comunicació s’han llançat ferotgement sobre els nous carrils bici? No és perquè els molesten, tampoc perquè generen retencions.... és perquè posa en dubte el seu statu quo. Això és el que realment els molesta i espanta. I així en tot. En la millora urbana de les places, en polítiques relacionades amb la sobirania alimentaria i la protecció de l’horta productiva, les zones de baixes emissions o l’APR del centre.... I la llista podria seguir i seguir... Tinc la sensació que l’esquerra intenta transformar i com això impacta en els hàbits de gran part de la població, aquestes son rebutjades. Aleshores, arriba la dreta amb un missatge gens transformador, i guanya (no per golejada, tot s’ha de dir). La dreta no transforma, sols gestiona (i no millor que les esquerres com s’ha demostrat) i intenta mantenir la ciutat a base de canvis mínims. No molesta podríem dir, ni força canvis d’hàbits per millorar la qualitat de vida. I si no molestes, guanyes, sobretot després d’uns anys on t’han molestat bastant.

D’aquí quatre anys analitzem el que ha fet el PP en matèria d’urbanisme, mobilitat i canvi climàtic i podrem veure si aquesta hipòtesi que plantejo és encertada o no.

La base d’aquestes reflexions no son acadèmiques. Estan basades en xerrades de cafè, en comentaris escoltats en passadissos d’oficines i administracions públiques... son, podríem dir, fruit d’un treball d’antropologia social urbana, d’escoltar el que diu la gent i al·lucinar: I've seen things you people wouldn't believe....

dijous, 15 de juny del 2023

La mobilitat a València. I ara, què?

S’obre un nou cicle polític a la ciutat de València després de 8 anys de govern de coalició de Compromís i PSPV. A partir de mitjans de juny el PP, amb el suport de Vox, governarà la ciutat. No entraré a valorar per què les esquerres han perdut les eleccions, doncs no soc analista polític i cada vegada entenc menys el que passa al meu voltant. Sols sé que aquests darrers anys, en molts àmbits, s’ha treballat be i aquesta feinada no s’ha vist recompensada de forma clara en els resultats de les darreres eleccions del 28M.

En matèria de mobilitat, la regidoria dirigida per Giuseppe Grezzi ha aconseguit sacsar una àrea que venia acomodada en un model de ciutat basat en el cotxe. Ara ho veiem molt lluny, però cal recordar que un dels “mantres” de Rita Barberà era: “El coche no se toca”. Grezzi ha estat valent, tenint clar quin model de ciutat volia i defensant-ho contra vent i marea. En fòrums internacionals on mai apareixia València en les converses, ara et preguntaven sovint per la capitalitat verda, per la transformació ciclista o per les millores en entorns escolars. Poques coses hem de preguntar a un polític, però una d’elles, infal·lible per diferenciar els bons dels mediocres, és quina ciutat somia. I aquest darrers anys, a València, s’ha somiat.

Així que entrem en un nou cicle, amb una ciutat encara amb molts reptes per davant. Hi ha molta gent discutint quines actuacions es revertiran i, personalment, crec que no se’n revertirà cap ni una. Per tant, el que hem de preguntar-nos és que passarà amb el que tenim pendent. Així que sense cap intenció de ser exhaustiu, llisto a continuació quins reptes té la ciutat i el nou equip de govern per seguir fent de València una ciutat cada vegada més amable i en línia amb els compromisos europeus adquirits.

La Zona de Baixes Emissions. Amb els contractes ja adjudicats i la imposició legal de implantar-la, la nova corporació no ha dit ni piu sobre aquesta qüestió. Mantindrà la proposta existent? La reduirà a mínims?

València, ciutat climàticament neutra al 2030. València ha estat seleccionada per la Comissió Europea com una de les 100 ciutats europees que hauran de ser climàticament neutres en emissions de CO2 el 2030. Com enfocarà aquest repte el nou equip de govern és tota una incògnita. I la mobilitat hi te un paper clau.

Estacionament per a residents. Amb un contracte de l’ORA adjudicat recentment, l’objectiu de l’equip de govern era anar expandit la zona de residents pels diferents barris. La gestió de l’estacionament en superfície és un dels puntals per reduir l’ús del vehicle privat i la zona verda permet als residents estacionar penalitzant als no residents, que poden aparcar però pagant un preu més elevat. Està per veure quina és la política del nou equip pel que fa a la gestió de l’estacionament en superfície. Seguirà València sent una de les poques grans ciutats espanyoles i europees on encara es pot estacionar gratuïtament en superfície en gran part de la ciutat?

Entorns escolars. La llei de canvi climàtic aprovada pel govern l’any 2021 diu textualment que cal millorar la qualitat de l'aire al voltant de centres escolars, sanitaris o altres de sensibilitat especial, quan sigui necessari de conformitat amb la normativa en matèria de qualitat de l'aire. La salut pública ha de ser una prioritat i els entorns escolars i sanitaris tenen un marge de millora abismal. Hi estarem al damunt.

Millores urbanes en barris. La millora de la qualitat urbana dels barris, generant nous espais de trobada (places i parcs) i millorant l’accessibilitat (això és llei) és un dels elements clau per fer dels nostres barris espais vius i caminables. Seguiran creant espais de qualitat?

Transport públic. L’EMT és, després del caminar, el principal mode de transport sostenible utilitzat pels valencians per moure’s dins de la ciutat. Cal seguir potenciant-lo, no només tarifariament i amb vehicles més eficients, sinó dotant-lo de la infraestructura necessària per a que la velocitat comercial augmenti. I cal que s’entengui amb el Metrobus d’una manera orgànica, en base a les necessitats dels usuaris metropolitans, no competencials.

Lideratge metropolità. Per donar resposta al punt anterior, cal que València lideri la mobilitat metropolitana. Amb un PMOME en stand-by, cal que València empenyi per a que la Conselleria es posi les piles i executi les actuacions necessàries d’àmbit metropolità. La mobilitat de València no és la de la ciutat, és la metropolitana. Quin serà el paper que jugarà l’ajuntament en aquest marc? La incomunicació que hi ha hagut aquest darrers anys entre la Conselleria (PSPV) i l’Ajuntament (Compromís) pot ser que desaparegui amb el PP a les dos institucions.

Nou Pla de Mobilitat. L’actual pla de mobilitat de València data del 2013. Per tant, aquest any fa deu anys i toca actualitzar-lo. En 10 anys han canviat moltes coses i cal actualitzar l’estratègia per adaptar-la a les noves necessitats de la ciutadania i als compromisos adquirits en matèria de mobilitat, canvi climàtic i qualitat de l’aire. El PP ho portava al programa electoral.

Eixirien més punts (distribució urbana de mercaderies, smart city i mobilitat, relació Port – Ciutat, Capitalitat verda europea, sistemes de sharing...) però crec que els que he enumerat son prou importants com per marcar un inici de legislatura o, com a mínim, per analitzar per on respira el nou equip de govern durant els primers 100 dies de mandat.


dilluns, 15 de maig del 2023

La mobilitat urbana en el els programes electorals del 28M a la ciutat de València


Com m’agrada fer cada vegada que hi ha eleccions municipals a València, li he donat una llegida als programes electorals dels partits que es presenten a les eleccions. M’he llegit l’apartat de mobilitat de Compromís, PSPV, PP i Ciudadanos. El de Podem he estat incapaç de trobar-lo (ho sento de veritat) i el de VOX no he tingut cap interès en buscar-lo ni llegir-lo.

De forma general, hi ha una clara diferència entre els programes dels partits que han governat aquests darrers vuit anys (Compromís i PSPV) i els partits de l’oposició. I es preocupant que un aspecte tant cabdal com és la mobilitat, generi diferències ideològiques tan importants. Mentre els partits d’esquerres o progressistes aposten per una ciutat cada vegada més “humana”, els de dretes es mantenen en una postura recalcitrant a favor del vehicle privat motoritzat.

El programa de Compromís parla específicament de mobilitat en el seu punt 4.3, dins del bloc dedicat a València, ciutat de barris. A més a més, dins del capítol de ciutat saludable hi ha una sèrie de propostes per millorar l’accessibilitat, així com les propostes d’urbanisme dins del punt de València ciutat de barris (un nou PGOU, per exemple). També hi ha propostes de camins escolars en l’apartat d’educació, el que demostra la transversalitat que té la mobilitat urbana en tots els camps. Totes les propostes de mobilitat s’emmarquen en l’àmbit de les competències municipals i les que fan referència a competències d’altres administracions, s’indica. En general, és un programa alineat amb els criteris que defineix la UE en matèria de mobilitat urbana, però sincerament crec que s’ha fet molta més feina i n’hi ha de planificada molta més de la que apareix en el programa. Sobta la poca presència de propostes per a l’EMT o la falta de referències a les noves tecnologies en el camp de la gestió de la mobilitat, quan la ciutat de València és pionera en aquest camp. Per contra, Compromís és l’únic partir que parla de la Zona de Baixes Emissions així com de seguir ampliant la zona d’estacionament per a residents. La darrera proposta de mobilitat (farem pàrquings en altura per a facilitar l’estacionament), està fora de lloc i deslligada de la resta del programa. Sembla posada per acontentar veïns...

El programa de mobilitat del PSPV (perdó, PSOE) no està publicat en valencià. A part d’aquesta falta de deferència cap als valencianoparlants, el programa sembla complet i alineat amb el que necessiten les ciutat en matèria de mobilitat. Vianants, bicicletes i transport públic, i com sol ser habitual, una mica massa d’estacionament. Les competències queden també clares en cada una de les propostes. No parlen de la Zona de Baixes Emissions ni de la regulació de l’estacionament en superfície (mireu el bullet 23 del PSOE a veure que enteneu...). Pel que fa al transport públic, hi ha una bateria interessant de propostes, tot i que alguna caldria matissar o explicar millor. M’ha sobtat la proposta d’integrar l’EMT en l’ATMV. Què vol dir? Dissoldre l’EMT i cedir competències i operació a l’ATMV? Perquè recordeu que l’EMT ja va signar el conveni d’integració amb l’ATMV (https://atmv.gva.es/va/administracions-integrades/ajuntaments). Després, no comparteixo la idea d’allargar el tramvia L12 per la ronda sud fins al 9 d’Octubre, però si que m’agrada la proposta de “Plan menos tiempo”. Després, és interessant intentar tenir un sistema de sharing de bicicletes d’àmbit metropolità, però recordeu que la concessió de JJDecaux acaba el 2029...Aquest és un tema realment complicat.

Els del PP viuen ancorats als anys 90 i no tenen clares les competències municipals en matèria de mobilitat. De les 11 propostes definides com a principals, tres no són de competència municipal i quatre son per ampliar l’estacionament de vehicles privats motoritzats. De fet, una de les propostes l’anomenen la regla 1:1 que consisteix en crear una plaça d’aparcament nova per cada una que s’elimini. En aquesta línia de treball pro cotxe, proposen modificar l’horari de la ORA i eliminar les sancions de l’APR de Ciutat Vella i evidentment no fan menció a l’estacionament per a residents ni a la implantació de les zones de baixes emissions. Per sort, no parlen d’eliminar carrils bici, tot i que diuen que  milloraran la seua seguretat redissenyant-los (por em fa). Les millores de l’espai públic o millores per als vianants brillen per la seua absència, més enllà d’una proposta de millora del carrer Colón.

Per últim, Ciudadanos va una mica en la mateixa línia que el Partit Popular. Comença el seu programa amb 11 propostes irrenunciables. Una d’elles és suprimir el pagament de l’ORA i l’altre es donar dos hores d’aparcament gratuït a qui vingui a comprar al centre (recordeu que gairebé el 70% dels desplaçaments per motiu compra i oci es fan a peu o en bici). Després, desenvolupa el programa de mobilitat sostenible dins del bloc “Valencia mirando al 2030: calidad de vida y retos como Ciudad” on parla molt de la EMT però proposant mesures de poc impacte en la demanda. Pel que fa a carrils bici afirmen que els incrementaran i les millores d’espais públics urbans brillen per la seva absència, igual que les referències a les Zones de Baixes Emissions o l’estacionament per a residents.

Fins aquí les meves reflexions. Us deixo a continuació les propostes de mobilitat de cada un dels partits polítics, extretes dels programes electorals.

Compromís. Programa

  1. Completar la xarxa de vies ciclistes de la ciutat, fent els carrils bici en Sant Vicent, Gaspar Aguilar, Tres Forques, Arxiduc Carles i tots els que siguen necessaris perquè la ciutadania puga moure’s de manera ràpida i segura per les vies més directes i principals de la ciutat en bici, patinet o cadira de rodes.
  2. Continuar millorant el servei d’EMT, sempre oberts a ampliar-lo als pobles de l’àrea metropolitana que, com els que ja operen amb nosaltres, desitgen disposar d’un servei millor gestionat i que, gestionant-se com es fa en l’actualitat, més ràpidament podria articular tots els nuclis de l’àrea.
  3. Continuar introduint tots els passos de vianants necessaris per a rearticular la connexió naturaldels nostres barris i reconnectar veïnats encara separats per grans artèries motoritzades, que continuarem pacifcant.
  4. Introduir en la ciutat la Zona de Baixes Emissions que ordena el Govern d’Espanya, amb una ordenança consensuada amb tots els agents socials i empresarials de la ciutat.
  5. Transformació de les grans avingudes en espais mes amables, com poden ser Pérez Galdós, Giorgeta, Ausiàs March o l’avinguda del Port.
  6. Seguirem atenent les peticions de noves zones d’estacionament de residents, perquè tots els barris que ho desitgen puguen gaudir de la tranquil·litat que dona una solució per la qual els usuaris només han de pagar el cost del seu manteniment, mentre guanyen temps i qualitat de vida, i es recupera espai públic per a usos de qualitat.
  7. Actualització del Pla de Mobilitat Urbana, fent una especial incidència en els aspectes d’accessibilitat universal.
  8. En els àmbits de cogovernança, seguirem exigint les actuacions que redunden en la millora de la mobilitat i de la salut tant dels habitants de València, com de la seua àrea metropolitana, encara que siguen serveis que depenguen de l’Estat, com el servei de Rodalies, o de la Generalitat, com MetroValència.
  9. Nova proposta de MetroValència. Respecte a MetroValència treballarem perquè les noves línies que planeja la Generalitat arriben a barris i zones de la ciutat on no hi arriben, en comptes de generar duplicacions de pas en línies existents i altres errades ja comeses en el passat i que no contribueixen a oferir un millor servei.
  10. Igualment exigirem que entre en vigor la remodelació de la xarxa d’autobusos metropolitans, que s’espera des de fa 8 anys, així com la ràpida implantació de la resta de mesures plantejades al Pla de mobilitat de l’àrea metropolitana (PMOME), també encara pendent de confirmar
  11. Unirem els barris del sud amb l’Horta Sud, amb una via per a bicis i vianants, unint Malilla, Quatre Carreres i Russafa, amb Castellar, Pinedo i Forn d’Alcedo.
  12. Farem pàrquings en altura per a facilitar l’estacionament

PSOE. Programa

  1. Elaboraremos un nuevo Plan Urbano de Movilidad Sostenible (PMUS) como instrumento estratégico de planificación adaptado a la nueva movilidad.
  2. Suprimiremos las barreras a los desplazamientos de las personas con movilidad reducida, garantizando la accesibilidad universal a las infraestructuras y medios de transporte, fomentando una movilidad inclusiva, una red de transporte público completamente accesible y una movilidad sin costuras que asegure la posibilidad de desplazarse sin inconvenientes
  3. Promoveremos la extensión de los caminos escolares en todos los centros educativos de la ciudad.
  4. Ampliaremos la red de carriles ciclo-peatonales para conectar todos los pueblos de la ciudad de València.
  5. Ampliaremos el número de plazas de estacionamiento de bicicletas o VMP en la Ciudad
  6. Mejoraremos la oferta y gestión de aparcamientos seguros para bicicletas y VMP, que permita además mejorar la intermodalidad con el transporte público.
  7. Prepararemos las condiciones de un sistema de alquiler de bicicleta eléctrica metropolitana en coordinación con los municipios del área metropolitana, de modo que la división administrativa no sea impedimento de conseguir desplazamientos más sostenibles cuando finalice la concesión actual
  8. Integrar la EMT en la Autoridad del Transporte Metropolitana de València.
  9. Disminuiremos los tiempos de desplazamiento en transporte público a través de: Potenciación del carril bus tanto para autobuses urbanos como metropolitanos, Prioridad semafórica para autobuses y tranvías, Adaptaremos y extenderemos la red de autobuses urbanos al crecimiento urbanístico de la Ciudad
  10. Pondremos en marcha el plan “En Menos Tiempo” creando una red de autobuses de alta frecuencia en los principales corredores de la ciudad.
  11. Mejoraremos la coordinación de los autobuses urbanos e interurbanos a través del uso compartido de paradas entre los autobuses urbanos e interurbanos.
  12. Impulsaremos líneas exprés con una sola parada para Els Pobles de València para adaptarnos a las necesidades reales de las personas usuarias.
  13. Colaboraremos con la Generalitat en la mejora del transporte público ferroviario de València y su aérea metropolitana con el impulso de: A-La ampliación de la L10 por la fachada marítima. B- la L11 que conectará el centro con los barrios marítimos, C- La L12 que dará servicio al barrio de Malilla y el hospital de La Fe y su ampliación hasta el Nou d’Octubre pasando por los distritos de Jesús, Patraix hasta Olivereta. D-El bucle marítimo que permitirá mejorar las frecuencias del tranvía. E- Duplicación del túnel central entre las estaciones de Alameda y Bailén, así como la remodelación de las conexiones de Metrovalencia. F - Cañón peatonal que conectará la L10 y las futuras L11 y L12 con el conjunto de la red de Metrovalencia,  a través de las estaciones de Xàtiva y Alacant.
  14. Reivindicaremos un transporte de Cercanías de calidad para el área metropolitana de València y apoyaremos a la Generalitat en su demanda de cesión de competencias para que el sistema pueda ser gestionado desde la administración autonómica. Es indispensable para nuestra ciudad una mejora en las frecuencias de la red, así como la creación de nuevas estaciones en los barrios de Aragón y Universidades con el túnel pasante en paralelo al soterramiento de las vías del Grao
  15. Fomentaremos la intermodalidad para buscar el trasvase de desplazamientos del vehículo privado al sistema de transporte colectivo mediante la creación de grandes intercambiadores multimodales en puntos de confluencia como Ángel Guimerá-Plaza España, UPV y similares.
  16. Promoveremos la máxima eficiencia mediante la digitalización y el desarrollo de soluciones que integran transporte público y privado y fomenten la intermodalidad.
  17. Seguiremos potenciando la innovación en la movilidad inteligente, mejorando la obtención en tiempo real en nuestros dispositivos datos sobre horarios de transporte público, averías, restricciones al tráfico, rutas alternativas, etc. y aumentando la comodidad del usuario y haciendo el transporte público más atractivo.
  18. Llegaremos hasta el 30% de vehículos eléctricos en la flota de EMT València.
  19. Potenciaremos que la distribución de mercancías se haga de una manera sostenible y pueda enlazarse y conectar con la descarga urbana de carácter más local o de última milla, mejorando las operaciones de carga, distribución y descarga de mercancías para mantener su función esencial en el desarrollo de la actividad económica y comercial con el menor perjuicio posible para el resto de las personas usuarias del espacio público
  20. Implementaremos centros de distribución urbana (CDU) / microplataformas.
  21. Promocionaremos el reparto con medios de bajo impacto.
  22. Mejoraremos la dotación/horarios de plazas de carga y descarga en zonas con déficit
  23. Impulsaremos un plan de estacionamiento para dar respuesta a las necesidades de los vecinos y vecinas, con una reestructuración de las zonas de aparcamiento que permita la optimización del espacio de estacionamiento de modo que se puedan compatibilizar todos los usos necesarios de la vía pública con la necesidad de disponer de lugares de aparcamiento de coches.
  24. Colaboraremos con la Generalitat en la construcción de aparcamientos disuasorios que permitan a las personas que acceden a la ciudad dejar su vehículo a las entradas de manera segura y gratuita y desplazarse a la ciudad utilizando el transporte público.
  25. Impulsaremos el vehículo eléctrico y su democratización mediante planes de estímulo y el despliegue masivo de estaciones de carga
  26. Implementaremos un servicio de coches y motos eléctricos compartidos para trayectos cortos dentro de la ciudad, un modelo en el que se puede coger y dejar el vehículo en cualquier punto de la ciudad que esté habilitado como zona de operación, sin necesidad de devolver el vehículo al punto de origen.
  27. Impulsaremos un parque móvil de vehículos de zero emisiones que estarán disponibles en los diferentes barrios para su alquiler temporal

Partido Popular. Programa

  1. Prolongaremos la L-10 de Metrovalencia desde la calle Alicante hasta el Pont de Fusta, conectando, de esta manera, con la infraestructura tranviaria actual y cosiendo con esta línea el transporte público de la ciudad de Sur a Norte.
  2. Crearemos una nueva línea de metro que conecte Orriols, Torrefiel, Benicalap y Ciutat Fallera.
  3. Habilitaremos más de 8.000 plazas de estacionamiento público en 15 barrios de la ciudad, a fin de dar respuesta a la demanda actualmente existente.
  4. Impulsaremos la rehabilitación del aparcamiento público de la plaza Don Juan de Vilarrasa, con el objetivo de reabrirlo en el menor tiempo posible y de dar servicio a la demanda de plazas de estacionamiento en el centro histórico.
  5. Crearemos aparcamientos disuasorios (“Park and Ride”) en la periferia de la ciudad, debidamente conectados con el centro mediante transporte público (“lanzaderas”).
  6. Estableceremos la Regla 1-1: Cualquier actuación urbana que comprenda la supresión de una plaza de estacionamiento, se habilitará otra en el mismo ámbito de influencia.
  7. Reordenaremos la movilidad y el espacio público de la Calle Colón, de forma consensuada y con un proyecto de calidad en el que participarán vecinos, comerciantes y sectores afectados, y en el que se primará la seguridad vial y la accesibilidad.
  8. Impulsaremos la remodelación integral de la Estación de Autobuses.
  9. Mejoraremos la seguridad de los carriles bici, rediseñándolos en aquellos aspectos en los que resulte necesario según criterios técnicos
  10. Realizaremos una auditoría tras cada accidente urbano para detectar los puntos negros y reducir la siniestralidad vial en la ciudad.
  11. Potenciaremos el servicio de Valenbisi, a través de la introducción paulatina de bicicletas eléctricas.
  12. Realizaremos una Auditoría Integral de la EMT.
  13. Impulsaremos un proyecto de electrificación de las cocheras de la EMT, a fin de promover su autoabastecimiento energético.
  14. Recuperaremos las 15 líneas de la EMT que llegaban al centro de la ciudad.
  15. Reforzaremos las frecuencias de las líneas de la EMT que conectan las pedanías con el centro de la ciudad.
  16. Incrementaremos las intersecciones con prioridad semafórica al transporte público, con el objetivo de mejorar la frecuencia y la regularidad del servicio.
  17. Estableceremos la condición de agentes de la autoridad para los conductores de la EMT, al igual que los conductores de Ferrocarrils de la Generalitat y que otros colectivos de trabajadores que ya gozan de esta consideración
  18. Desarrollaremos una política de movilidad basada en la seguridad vial, criterios técnicos y en el asesoramiento de expertos en la materia.
  19. Crearemos el Observatorio de Seguridad Vial y Movilidad para alcanzar el objetivo de Valencia “ciudad cero accidentes”
  20. Trabajaremos de forma coordinada con el sector del taxi para facilitar la prestación del servicio público en la ciudad, a fin de dar cobertura a la demanda de los ciudadanos.
  21. Sensorizaremos las plazas habilitadas para carga y descarga, y para Personas con Movilidad Reducida (PMR), para informar sobre su disponibilidad y reserva.
  22. Promoveremos la accesibilidad universal en toda actuación de movilidad para garantizar la seguridad de niños, personas mayores, peatones y de las personas con movilidad reducida.
  23. Realizaremos auditorías de seguridad vial en las nuevas actuaciones urbanísticas y revisaremos los puntos de mayor siniestralidad para alcanzar el objetivo de Valencia “cero víctimas”.
  24. Instalaremos un monumento en las inmediaciones del cruce de la Avenida Blasco Ibáñez con la Calle Doctor Gómez Ferrer, “punto negro” en materia de movilidad en Valencia, en homenaje a todas las personas fallecidas en siniestros viales en nuestra ciudad.
  25. Revertiremos y dejaremos sin efecto los nuevos horarios de aparcamiento de vehículos en las zonas de estacionamiento regulado de la ciudad de Valencia (Zonas ORA), volviendo a la franja horaria anterior sujeta a pago (de 9 a 14 horas y de 16 a 20 horas).
  26. Suspenderemos la aplicación del régimen sancionador regulado en el APR de Ciutat Vella Nord hasta que se alcance un consenso con residentes, comerciantes, hosteleros, profesionales, centros educativos y entidades culturales y festivas del barrio
  27. Impulsaremos un acuerdo con la ONCE, COCEMFE y ASPAYM para, de forma conjunta, subvencionar la adaptación o compra de taxis adaptados en nuestra ciudad.
  28. Renovaremos los firmes de las principales avenidas de la ciudad con pavimento fonoabsorbente, con el objetivo de reducir la contaminación acústica.

Ciudadanos. Programa

  1. Suprimiremos el pago de la ORA en la ciudad de Valencia, manteniendo las plazas gratuitas reservadas para residentes y comerciantes en aquellas zonas de la ciudad donde su casuística lo haga conveniente. Aparcar gratis en la calle será siempre un derecho.
  2. La movilidad en Valencia será siempre dialogada en aras de obtener los máximos consensos posibles antes de cualquier implementación, evitando siempre los conflictos actuales innecesarios.
  3. Replantearemos la actual Área de Prioridad Residencial de Ciutat Vella (APR). Se llevará a cabo un proceso de diálogo vecinal, se reescribirán las normas de funcionamiento, se harán campañas de información a nivel urbano y metropolitano, se ajustará la oferta de aparcamiento en el centro de la ciudad para hacer compatible la actividad residencial, comercial y laboral a un cambio de reglas.
  4. Podremos en marcha la reactualización del Plan de Movilidad Urbana Sostenible (PMUS), previa realización de unas jornadas de trabajo y recopilación de ideas mediante un proceso de participación pública.
  5. Llevaremos a cabo un plan de viabilidad necesario y urgente en la Empresa de Municipal de Transportes de Valencia (EMT). Reformaremos los objetivos presupuestarios de la empresa pública EMT, de modo que se garantice la subsistencia a medio y largo plazo como empresa.
  6. Instaremos al Gobierno de España a que se mejore en el reparto de las cantidades destinadas la financiación del transporte público para Valencia y para la EMT, con la intención de poder ofrecer un servicio adecuado a la ciudadanía y progresar en el objetivo de reducir el uso de los vehículos particulares en las ciudades, con los beneficios que ello conlleva.
  7. Reforzaremos las frecuencias de las líneas de EMT, incrementaremos su carácter metropolitano y promoveremos la mejora de la frecuencia de paso diurna de la EMT en días laborables a un objetivo de no empeorar de los 10 minutos. Esto se hará mediante estudios de los técnicos, evitando sobreocupaciones y aglomeraciones y buscando ofrecer la mayor seguridad posible al usuario, todo en aras de recuperar la confianza en el uso del transporte público.
  8. Llevaremos a cabo con urgencia un estudio de mejora de las “líneas universitarias” de la EMT.
  9. Estableceremos la gratuidad en el transporte público municipal para uno de los adultos que acompañe a los niños durante el horario matinal, de entrada, y vespertino, de salida de los centros escolares.
  10. Bonificaremos en la utilización de los servicios de la EMT a las personas con una discapacidad del 33% o superior en el acceso a los títulos de transporte.
  11. Reforzaremos el personal en las Juntas de Distrito de cara a las futuras campañas de abonos ABMTU de la EMT, y colocaremos nuevas máquinas de impresión y funcionamiento de la plataforma online necesaria para que los trámites no requiera la obligada presencialidad de los usuarios en las Juntas de Distrito.
  12. Ejecutaremos las obras y puesta en marcha urgente de la cochera de Safranar de la EMT, habida cuenta de la extrema urgencia que requiere a raíz de la sobresaturación que tiene la cochera de San Isidro, objeto de un inmenso incendio el 5 de diciembre de 2020.
  13. Llevaremos a cabo acciones formativas concretas destinadas a la adquisición de un mejor conocimiento de la plantilla de la EMT de las instalaciones de gas, su manipulación y mantenimiento. También, de todo lo concerniente a la conducción y mantenimiento de los autobuses de gas y los procedimientos de prevención y protección antiincendios en caso de que instalaciones o autobuses de gas pudiesen incendiarse, habida cuenta de los procedimientos especiales que debe tener el uso de agua y otros mecanismos de extinción con este combustible, en virtud de los explicado por los técnicos de la empresa en las visitas y consultas llevadas a cabo.
  14. Llevaremos a cabo una inspección interna minuciosa y todas las pruebas necesarias para garantizar el funcionamiento de los hidrantes de las cocheras de San Isidro y Depósito Norte de la EMT, llevándose a cabo la reparación y sustitución de cuantos elementos o partes de la instalación presenten disfunción con objeto de prevenir situaciones futuras que puedan suponer problemas críticos derivados de una emergencia por fuego.
  15. Incorporaremos en el organigrama de la EMT un área, dependiente de Dirección Gerencia, de Seguridad, en la que como máximo responsable se encuentre un Director de Seguridad titulado, para que se lleve a cabo un análisis constante de los riesgos de la empresa, se ejecuten las medidas preventivas necesarias para evitar las amenazas a las que está sometida y se coordine la respuesta más eficiente posible para, llegado el caso, proteger todos los activos de la empresa pública.
  16. Solicitaremos a la Autoridad de Transporte Metropolitano de Valencia que se incluya la información de los enlaces con las líneas de la EMT en las pantallas y paneles informativos de tranvías, metros y autobuses metropolitanos, y que la EMT incluya la información de los enlaces con las líneas de tranvía, metro y autobuses metropolitanos en las pantallas y paneles informativos de sus marquesinas, haciendo el trabajo conjunto necesario para integrar la información y que tenga un carácter homologable.
  17. Incrementaremos los kilómetros de carril bici/VMP en la ciudad de Valencia en base a los criterios de la actualización del PMUS que se lleve a cabo, basados en la mejora de la conectividad priorizando los lugares que actualmente adolecen más de ella. Los carriles bici/VMP que se incorporen a la red de carriles bici/VMP serán segregados, evitando situaciones peligrosas como el actual carril bici de la Gran Vía Fernando el Católico o el de Pérez Galdós, entre otros.
  18. En las calles en las que los carriles bici/VMP se encuentran en las aceras, los bajaremos a la calzada si técnicamente es posible y los segregaremos del resto de viales.
  19. Llevaremos a cabo una mejora del actual mantenimiento de los carriles bici/VMP, dado que algunos como los existentes en la Ronda Sur, están muy deteriorados.
  20. Fomentaremos y colaboraremos en la implantación de bases que faciliten la interconexión con los modelos de bicicleta pública del todo el área metropolitana. Además, ampliaremos y mejoraremos la conexión por carril bici/VMP con los municipios del área metropolitana.
  21. Impulsaremos la emisión urgente del informe técnico por parte del Servicio de Movilidad Sostenible sobre estudio de los pasos de peatones/bici regulados por semáforos en ámbar, aprobado en la Comisión de noviembre de 2020 y del que no se tiene información todavía
  22. Realizaremos campañas informativas y de concienciación acerca de las normas de circulación que han de cumplir las personas conductoras de VMP y bicicletas, incluyendo el catálogo de infracciones contemplado en el Título Décimo de la Ordenanza de movilidad; colocando a tal efecto carteles informativos en los semáforos o en los elementos de señalización viaria de los carriles bici/VMP, al objeto de garantizar una adecuada difusión entre los usuarios de esta tipología de vehículos. También llevaremos a cabo una extensa campaña informativa sobre seguridad vial de los peatones, concentrada especialmente en las personas mayores y en la infancia, de modo que, en el propio contenido general de las mismas se haga especial hincapié en la interacción de los peatones con los VMP y bicicletas.
  23. Realizaremos un estudio de la seguridad de los actuales carriles bici/VMP con el objetivo de reducir la siniestralidad.
  24. Apostaremos por la instalación de un mayor número de aparcamientos de bicicleta/VMP con el objetivo de crear una verdadera red de aparcamientos para usuarios de bicicleta privada.
  25. Impulsaremos un plan de crecimiento de las áreas de aparcamiento de interconexión modal de la ciudad, principalmente las dirigidas a tener conexión con otras modalidades de transporte y con buses lanzaderas de EMT.
  26. Acometeremos el plan de adaptación real de la ciudad e incentivos al uso progresivo del vehículo eléctrico en la misma y apostaremos por la instalación masiva de cargadores en vía pública para vehículos eléctricos e híbridos enchufables. Así, crearemos una red adecuada al tamaño de la ciudad de Valencia y contando con la instalación en los pueblos de Valencia; e incluyéndola las paradas de taxi en el Plan Impulso al Vehículo Eléctrico para potenciar el vehículo eléctrico en el sector del transporte público poniendo puntos de carga eléctrica en las citadas paradas.
  27. Instalaremos bolardos móviles para impedir el paso de vehículos no autorizados, en especial en las franjas horarias de entrada y salida escolares, creando zonas de Acceso Seguro a los centros educativos. Igualmente, incorporaremos semáforos e iluminación inteligentes en las zonas próximas a los centros educativos del municipio, con el objetivo de crear un Camino Escolar Seguro.
  28. Pondremos en marcha una oficina de accesibilidad, movilidad y dependencia, de carácter transversal entre concejalías.
  29. Apostaremos por la instalación de pavimentos podotáctiles, adaptando a personas con ceguera o deficiencia visual la ciudad.
  30. Mejoraremos los elementos de seguridad en la red de circulación (barandillas, bolardos, barreras, dispositivos luminosos terrestres en cruces de mayor peligrosidad, avisadores acústicos…) en aquellos puntos en que resulte preciso
  31. Incluiremos la presencia de todos los grupos municipales en la Mesa de la Movilidad
  32. Llevaremos la posibilidad de reversión de la prohibición de aparcamiento en el carril bus nocturno a la Mesa de la Movilidad, aceptando las decisiones al respecto que de ella se deriven. Si se acabase permitiendo, estableceríamos el nuevo mapa con nuevas zonas de aparcamiento permitidas.
  33. Pondremos en marcha un plan de pavimentado de calzadas y mejora de aceras mucho más ambicioso y extenso a las calles y avenidas de la ciudad que los de 2019, 2020, 2021 y 2022.
  34. Estudiaremos desde el punto de vista de la seguridad vial, en coordinación con la Administración competente, la conveniencia o no de la puesta en marcha del carril BUS-VAO tras la ampliación de la V-21. En función de las conclusiones del estudio se optará por el mantenimiento del carril o su suspensión.
  35. Recuperaremos la oficina técnica del Taxi.