Les Falles i la gestió de l’estacionament

La història de les Falles, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, es remunta al segle XVIII, originades pel gremi de fusters. Cremaven encenalls i trastos vells la vigília de Sant Josep per netejar tallers i celebrar la primavera. La tradició va evolucionar de simples fogueres a monuments satírics que criticaven la societat, amb el primer premi municipal atorgat el 1901.

Ara, en ple S.XXI, la festa atrau cada any a més d’un milió de visitants que arriben a la capital del Turia per veure els monuments que planten les 380 comissions falleres registrades a la ciutat. I, evidentment, en un món globalitzat la festa ha evolucionat, s’ha massificat i genera grans controvèrsies: Residus, brutícia, privatització de l’espai púbic, taxa turística inexistent... i sí, problemes de mobilitat.

Les 380 comissions falleres planten els seus monuments i carpes tallant centenars de carrers de la ciutat, el que obliga a canviar recorreguts del transport públic, eliminar places d’estacionament i crear recorreguts alternatius per anar esquivant falles. I que voleu que us digui, a mi això m’agrada. València es una ciutat que per falles es camina, que viu el carrer i batega.

Falles i carrers tallats. Font: Geoportal de l'Ajuntament de València

Ara bé, hi ha un problema que crec que no s’està gestionant bé i és la il·legalitat de l’estacionament. València ja és, de normal, una ciutat laxa pel que fa al control de la il·legalitat de l’estacionament. És habitual veure vehicles estacionats en doble fila, damunt de les voreres o en espais de vianants. I clar, amb aquests precedents, durant els 20 dies de Falles la situació es torna insostenible. I aquí entra en joc la gestió de la norma: Què preval, la llei (Ordenança de mobilitat) o la festa?

Estacionament il·legal al carrer Beata Inés

Els articles 74 (parades prohibides) i 77 (estacionament prohibit) de l’ordenança de mobilitat regula clarament les parades i l’estacionament. Aleshores, la policia local, encara que siguin falles, deuria multar als vehicles que estacionen de forma indeguda. La pregunta ara es: No multar els vehicles mal aparcats sent conscient la policia local de la infracció, com es tipificaria? Doncs depèn del grau d’intencionalitat:

Com no és un delicte penal (és sanció administrativa) podríem estar parlant de prevaricació per deixar intencionadament de tramitar sancions de trànsit quan hi ha obligació de fer-ho i es fa sent coneixedors de la injustícia que genera. Es a dir, que no es multa per afavorir, conscientment, a un tercer.

La inacció de la policia local també es podria tipificar com a responsabilitat disciplinària, que consisteix en la inactivitat conscient davant d'infraccions, que sol qualificar-se com a incompliment de funcions.

Així, el que succeeix a Falles es podria definir, jurídicament, com una tolerància administrativa conscient d'una infracció vigent. La policia no pot deixar d’aplicar una norma vigent per motius d’oportunitat (Les Falles) i per tant, si la conducta està prohibida, o se sanciona, o es canvia la norma.

I què fa l’Ajuntament per Falles? Ho regula d’alguna manera? Cada any, l’Ajuntament publica el bàndol de Falles, que entre d’altres qüestions, regula els talls de trànsit i deixa sense funcionament la zona ORA. Però, evidentment, no deixa estacionar, per exemple en la vorera. Des del punt de vista jurídic, això és coherent, ja que la vorera continua sent espai prioritari de vianants i la seva ocupació per vehicles continua prohibida per l'ordenança de mobilitat.

Així doncs i a mode de conclusió, estacionar sobre la vorera durant les Falles no està emparat per l'ordenança municipal de mobilitat, no està emparat pel Bàndol de Falles i se sosté, només, per tolerància policial, que com hem vist és, com a mínim, una infracció disciplinària. Això genera problemes de desajust entre norma i pràctica, risc jurídic (especialment si hi ha accident) i inseguretat per a agents i ciutadania.

Com solucionar aquest problema d’estacionament en voreres que, com he dit, passa tot l’any però s’accentua extremadament durant les dues setmanes de Falles? Evidentment la solució no només passa per multar als infractors, però està clar que es requereix una planificació de l’estacionament (i de la mobilitat) que posi en valor el vianant i la vorera, buscant solucions encaminades a gestionar l’oferta d’estacionament però sobre tot, a gestionar la demanda, amb més i millor transport públic (urbà i metropolità), entre moltes altres coses. El que no és de rebut és no fer res o no intentar-ho. 

Vehicle estacionat en vorera

Pelayo Blues, de Sergi Durbà

                                             

Amb la publicació de Pelayo Blues, Sergi Durbà dona un pas endavant en la seva trajectòria literària, aquella que va començar ja fa gairebé 15 anys amb la publicació de Camins al sud (Editorial Germania, 2012). Aquesta vegada, de nou, se centra en el joc de la pilota i, específicament, en les partides de Pelayo al llarg d’un any. Però Pelayo Blues no és un llibre de cròniques de partides de pilota. Les partides del dissabte són només l’excusa per parlar del que a ell realment li agrada: Les coses que es veuen però no es perceben.

Però a Pelayo Blues hi ha una diferència notable respecte als anteriors llibres del saguntí. Hi ha molt costumisme, si, marca de la casa, però aquesta vegada la prosa respira mala llet. Si el El cant de les granotes (Onada Edicions, 2022) o Trinquets trencats (Edicions Bullent i UV, 2023) respiraven cert romanticisme respecte allò perdut, a Pelayo Blues la ciutat de València li genera un nivell de violència verbal que, al meu parer, és tota una novetat.

El mateix Sergi, en el seu blog descriu Pelayo Blues com “un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull”.

Així doncs, les partides del dissabte a la catedral de la pilota li serveixen al Sergi per fer una esmena al progrés sense identitat que està transformant la capital del Túria i, concretament, el barri, el propi trinquet i el seu bar, transformat ara en un gastrobar on la cassalla val 4 euros i els que allà dinen no saben el que hi ha darrera d’aquella porta de vidre. I no només això. El llibre reflecteix molt clarament la relació amor odi que la gent de comarques experimenta amb la ciutat de València. La capital com a símbol de la pèrdua d’identitat d’un poble i, la pilota i el trinquet de Pelayo, com a últim reducte d’un país que ja no tornarà.

Pelayo blues, de Sergi Durbà. Rebel Edicions, 2025.

Adam Green al Loco Club

Adam Green al Loco Club. 5/02/2026

Fa anys, va caure a les meves mans “Friends of mine” una cançó d’un jove novaiorquès anomenat Adam Green, i a partir d’aquí... We fall in love by accident.

Abans de fer carrera en solitari, Adam Green y Kimya Dawson van formar els The Moldy Peaches, que van tenir prou de ressò en l’escena americana entre 1994 i 2004. Van talonejar als seus amics els Strokes i la cançó “Anyone Else but You” de la banda sonora de la pel·lícula Juno l’hem escoltats tots milers de vegades.

Tancada l‘etapa dels The Moldy Peaches, Adam Green comença una carrera en solitari que, després de 20 anys, està més que consolidada amb l’edició de 12 àlbums. Amb un estil difícil de definir però proper a l’indie rock-folk, ha creat un univers divertit, alegre i fins i tot surreal i irònic.

Aquest passat dijous 5 de febrer i després de 20 anys sense trepitjar la capital del Túria, el bo d’Adam Green pujava a l’escenari del Loco Club per presentar el seu darrer treball: Chop off heads with me. Sold Out a la sala del carrer Erudit Orellana per celebrar que ja és dijous i reivindicar que si riguéssim més i més sovint, el món seria un lloc millor.

L’Adam Green, ben acompanyat per una banda de cinc músics (bateria, teclats, guitarra, baix i violí) va començar ràpidament a escalfar la sala i a exercir de frontman. Xoca la mà als de les primeres files, balla i riu. S’ho està passant be! Van sonar cançons del darrer treball (Houseface university, Popcorn town, Falling around, entre d’altres) i molts dels clàssics com Friends of mine, Caroline, Gemstone, Emily, Cigarrete burns forever o Jessica on, entre riures, enmig de la cançó va cantar una estrofa de Eternal flame de The Bangles. Pura ironia, una meravella.

El concert, curt (75 minuts), el va tancar amb una boja Dance with me amb mitja sala dalt de l’escenari ballant i rient. No cal molt més per passar una molt bona estona.

Amb Dance with me i l'escenari ple de gent ballant va acabar el concert

Ingrata pàtria, de Martí Domínguez

Possiblement, ara per ara, l’escriptor valencià més reeixit, sense cap mena de dubte i m’atreviria a dir que fins i tot amb cert consens entre lectors i professionals, és en Martí Domínguez. M’acabo de llegir la seva darrera novel·la, “Ingrata pàtria” (Proa, 2025) on narra les darreres hores del metge, professor i rector de la universitat de València Juan Bautista Peset Aleixandre, abans de ser afusellat pel règim franquista el maig del 1941 al cementeri Paterna.

Tot i que en cap moment de la novel·la s’anomena al professor pel seu nom, tot sabem qui és el personatge central del llibre. Aquest “anonimat” voluntari per part d’en Martí Domínguez l’entenc com un homenatge als milers d’afusellats pel règim franquista, molts anònims, però també molts intel·lectuals, polítics i escriptors que van ser assassinats perquè “els seus mèrits es van convertir en culpes[1]”. Al no tenir nom el personatge central del llibre, la història, els fets, transcendeixen i es fan universals. Sabem que son les darreres hores d’en Juan Bautista Peset, però podrien ser les de Salvador Vila, Leopoldo Alas Argüelles o Julián Besteiro, entre molts i molts d’altres. Més de 140.000 afusellats després del 39.

Un tret que caracteritza la literatura d’en Martí Domínguez i que em té especialment enganxat és la construcció de personatges que estan lluny de ser blanc o negre. Ni herois ni antiherois. Personatges que transiten pels matisos del gris, personatges que dubten, que no decideixen i es deixen portar per les circumstàncies, sense tenir la valentia per ser herois o malvats. Be, com la gran majoria de les persones que habitem el món, persones normals amb els nostres dubtes i les nostres incongruències. I a mi, aquests personatges que omplen la literatura d’en Martí Domínguez, em fascinen.

A “La sega” (Proa, 2015), tenim els masovers que viuen atemorits pels maquis i per la guàrdia civil i que han de callar per sobreviure, per donar de menjar a la família. A “L’esperit del temps” (Proa, 2019) tenim al protagonista, un científic que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals i que, l’envit nazi, l’arrossega a fer barbaritats. I aquí, a “Ingrata pàtria”, tenim el metge militar que ha de certificar l’assassinat del professor al camp de tir. Ha de certificar la mort del seu mestre. Son tres llibres magnífics, durs, molt durs, on es barreja amb mestria la barbàrie i l’amistat, l’odi i l’amor, l’enveja i l’admiració...  i enmig de tot això, els dubtes, el no voler o poder significar-se, la necessitat de sobreviure, la resistència silenciosa dels pobres, perquè, diguem-ho clar, els pobres no poden ser ni herois ni antiherois.

---

[1] Pero si así las leyes atropellas, si para ti los méritos han sido culpes; adiós, ingrata patria mía (Leandro Fernández de Moratín)

Venècia, vint-i-cinc anys després

 

El curs 2000-01 vaig fer un Erasmus a la Università di Ca’Foscari, a Venècia. Amb 23 anys vaig fer maletes i me’n vaig anar uns mesos a aquella ciutat que tant ha captivat a escriptors, poetes, comerciants i algun que altre bohemi. I turistes, molts turistes. Fa vint-i-cinc anys, Venècia subsistia com a ciutat i no com a parc temàtic gràcies a una colla de resistents habitants que es negaven a marxar a terra ferma. I també, pels estudiants que fèiem vida a la llacuna, estudiant a Ca Foscari o a la IUAV. Ja ho dèiem aleshores: Si la universitat deixa Venècia i es trasllada a Mestre o Marghera, aquesta esdevindrà un parc temàtic que obrirà a les set del matí i tancarà després que les osteries serveixin l’últim gotet de grappa als turistes més noctàmbuls.

Ha passat un quart de segle, el turisme s’ha desbordat a tot arreu i Venècia, que ja patia una pressió turística important, sobreviu en estat de coma. L’any 1951 vivien a la llacuna 175.000 persones i, ara, en resisteixen 48.000. Quan vaig fer l’Erasmus, l’any 2000, en vivien 66.000, així que de resistents cada vegada en queden menys. Els avis aguanten però, els joves, fa anys que quan s’independitzen son expulsats cap a terra ferma. Ara, racons com San Pietro di Castello o Sant’Elena també es veuen amenaçats pel turisme, tot i que el sestiere di Castello segueix sent un lloc tranquil i poc transitat. De moment.

I si cada dia hi ha menys residents a Venècia, no sé quants estudiants poden, avui en dia, pagar-se un lloguer a la ciutat dels canals. Possiblement, els pisos d’estudiants on fèiem sopars sorollosos enmig del silenci hivernal, humit i fosc de la ciutat, son ara immaculats apartaments per a turistes equipats amb mobles d’Ikea. Les universitats aguanten però, suposo, que els estudiants ja fan tots cap a Mestre o Marghera.

Però, tanmateix, la ciutat resisteix, i ho veus passejant per les perifèries de la ciutat, allà on encara es penja la roba entre balconades i els avis apuren els cafès curts en tavernes amagades dels itineraris turístics. O així vull veure-la i percebre-la perquè, en el fons, em resisteixo a l’evidència d’acceptar que Venècia, a poc a poc però inexorablement, es convertirà en la primera ciutat Europea devorada pel turisme. La primera ciutat que deixa de ser ciutat.

Fa vint-i-cinc anys que vam fer l’Erasmus a Venècia i, per celebrar-ho, hem volgut passar cinc dies en aquesta ciutat que tant ens estimem. Venècia l’hem caminat, navegat, viscut, llegit, menjat, begut i recordat sota un fred intens i una boira densa. La ciutat, òbviament, ha canviat poc. Alguns establiments resisteixen, com el cafè Noir proper a la universitat o la pizza al Volo del Campo Santa Margherita i, altres, s’han transformat en enoteques amb estrella Michelin, com l’antic cafè Blue, on anàvem a passar l’estona durant la Happy Hour de cada tarda. Alguns forns es mantenen i les pastisseries, a més a més dels dolços de tota la vida, ara et venen els cannolis sicilians. Potser un mal menor. Els bars segueixen servint l’Spritz, la majoria sense oliva, i gairebé tots mantenen els tramezzini a preus encara assequibles. També pots seguir fen-te vins al carrer, al voltant de les finestres dels petits bacaros que hi ha en fondamentes i campos tot i que, ara, has de vigilar que les gavines, agressives, no s’enduguin el menjar amb el que acompanyes el teu vinet. El canvi més notable l’he vist en les botigues de vidre. Abans, te’n trobaves alguna de tant en tant. Ara, al llarg dels camins principals hi ha desenes de tendes de vidre portades per indis o paquistanis on comprar gotets i figuretes d’animals fets “seguint la tècnica de Murano”. En fi... un altre mal menor.

Venècia, per molt que canviï, serà sempre la nostra Venècia. No sé que en quedarà d’aquí vint o trenta anys d’aquella Venècia percebuda l’any 2001 quan amb vint-i-tres anys caminava i m’enamorava passejant pels seus carrerons estrets i foscos. El món es transforma, canvia, no sempre avança, a vegades clarament retrocedeix però el que es innegable és que es mou, tempus fugit, i el nostre record es manté ancorat en un temps cada vegada més pretèrit. I crec, sincerament, que som com som per la gent que ens envolta i pels records que tenim del llocs i temps viscuts i percebuts. I Venècia, per a mi, es fonamental per explicar qui soc avui en dia, vint-i-cinc anys després, però també, n’estic segur, per explicar qui seré d’aquí vint-i-cinc anys.