Demà reflexionem

Demà és la jornada de reflexió. Ja s’ha acabat la campanya electoral i demà toca pensar que cal votar el dia de Tots Sants. Crec que per primera vegada cal pensar en quines poden ser les possibles aliances més que en quin partit votar. Tot i que els caps de llista de CIU, PSC, ERC i PP han dit que volen governar sols, les aliances post electorals seran les que definitivament faran que el parlament de Catalunya esculli president. I tal i com estan les coses, a mi em surten 4 possibilitats. Tripartit: Si el tripartit suma, és una possibilitat més que raonable. Encarar una nova legislatura sense la llosa d’haver d’aprovar un estatut pot ser tot un al·licient.

Sociovergencia: és el pacte que li agradaria a Zapatero, però tinc seriosos dubtes de que bona part del PSC hi estigui d’acord. La independència del PSC sobre el PSOE desapareixeria i bona part de l’electorat català tampoc ho entendria.

CIU i ERC: si suma seria una altre possibilitat, però tal i com han anat les coses els tres darrers anys, no ho veig factible. Si ERC s’ha definit d’esquerres i ha carregat durament contra els 20 anys de govern de CIU, no s’entendria que al cap de tres anys tornessin a fer president un convergent.

CIU en minoria: CIU coma força amb més diputats, podria governar amb minoria amb l’ajut puntual d’ERC, del PSC o fins i tot del PP. Seria un govern poc estable i crec que pot ser una possibilitat sempre hi quan el tripartit no sumi o no es posin d’acord per a tancar un pacte de govern

Així estan les coses. Tindrem de President de la Generalitat a en Mas o a en Montilla, això segur. Però el més important aquesta vegada es saber qui farà president a un d’aquests dos personatges. Quina combinació voleu?

Encara hi ha Pirineus per descobrir?

Fa uns mesos que un parell d’excursionistes han publicat la troballa del que ells consideren un nou tres mil del Pirineu. Serà, possiblement, el tresmil 213 de la serralada. Aquesta troballa ens pot fer pensar ràpidament que encara queda Pirineu per descobrir, valls inhòspites per explorar, neus perpètues per trepitjar i cims verges per assolir. Doncs no. Personalment crec que el Pirineu està tant trillat, tant caminat, tant explorat, tant fotografiat, que ara, li comencem a donar importància a petits turons i cims rocosos que abans, camí dels grans cims, passaven desapercebuts. Han estat allà sempre i sempre han estat vistos, el que passa es que ara creix la necessitat de buscar racons solitaris. Qualsevol cap de setmana a l’Aneto et pots trobar, fàcilment, amb una trentena d’excursionistes. Quan un, cansat de buscar la solitud al Pirineu i veure’s sempre acompanyat de multituds, comença a fixar-se en aquells turons i cims que sempre han estat allí però que, fins que els grans cims no han estat plens, no ha mirat, intenta donar-los una alçada i un nom. I si per casualitats geomètriques, aquests turons sobrepassen els 3.000 metres d’altitud, es converteixen en objectiu de milers d’excursionistes que col·leccionen cims. http://www.lamuntanya.com/recerca/torre-cordier.htm (Gràcies Víctor)

El despropòsit de RENFE

Després d’estar-me ahir a la nit tres hores a l’estació de Sants de Barcelona esperant a que l’Euromed de les 20.30 sortís cap a València, m’he decidit a posar per escrit el que considero una molt mala planificació i pitjor gestió del ferrocarril a l’estat espanyol. Intentaré amb pocs números explicar quines són les prioritats de RENFE i quines les necessitats dels usuaris, per demostrar que la gestió que s’està fent no va encaminada a cobrir les necessitats reals dels usuaris. Amb dades del 2004, els trens de Rodalies de l’estat espanyol transportaven al cap de l’any un total de 440 milions de passatgers, els trens Regionals 26 milions, els trens de llarg recorregut (Grandes Línias RENFE) 12,5 milions i l’Alta Velocitat 6,2 Milions. El 90% dels viatgers que utilitzen la RENFE són usuaris de Rodalies. Amb els pressupostos del 2006 a la mà, veiem com Rodalies s’endú 251 milions d’euros mentre que l’Alta Velocitat se’n endú 470. Per què aquesta distribució dels pressupostos tant desigual? Des del Govern central s’està potenciant la construcció de l’Alta Velocitat, un tren que aquí, està concebut com un tren interprovincial. Tindrem uns trens d’Alta Velocitat que tindran parada a totes les capitals de província i que per tant tindran una velocitat mitjana baixa. Per aconseguir unir les capitals de província amb condicions ja tenim els Euromed o els Altaria, amb rendiments més que satisfactoris i amb un cost d’implantació molt menor (aprofiten les vies convencionals). En canvi el Govern destina unes quantitats escandaloses de milions d’euros en construir un AVE que serà un tren interprovincial, quan hauria de ser un tren que connectes les principals capitals de les regions europees. Així que tenim una planificació de l’AVE cara, mal plantejada i que provoca que la major part del pressupost ferroviari espanyol es destini a una infraestructura que no ens serà útil a la gran majoria. Conseqüència d’aquesta planificació es que Rodalies RENFE, utilitzat pel 90% dels usuaris RENFE, es queda amb un pressupost menor que el destinat a l’Alta Velocitat. Això provoca retards, avaries, no es modernitzen els trens... Els pressupostos per a l’any 2007 intenten esmenar una mica aquesta problemàtica, però encara la partida per a l’Alta Velocitat es major que la destinada a Rodalies (547 milions d’euros per a l’AVE i 457 per al Rodalies). Encara ens preguntem per què els Rodalies no funcionen? I de rebot els trens que usen la mateixa via, Talgos, Arcos, Euromed?

El Nobel de la Pau es mereix el Nobel d'Economia

Estic molt content de que al senyor Muhammad Yunus li hagin donat un premi Nobel. Ara bé, crec que s’han equivocat de categoria. Li han donat el de la Pau i es mereixia el d’Economia. Aquest personatge ha creat el Banc Grameen, creant més de 20.000 llocs de treball i especialitzant-se en donar microcredits a les persones més necessitades, sobretot a dones, doncs està demostrat que són més responsables amb els diners que reben. Es a dir, un home crea un banc, crear 20.000 llocs de treball, amb els beneficis dels microcrèdits (a interessos molt baixos) crea un munt d’empreses paral·leles, però com tot aquest negoci està fet amb els pobres i amb l’objectiu d’ajudar als pobres, li donen el premi Nobel de la Pau. Per què? Al senyor Phelps, un economista teòric que s’ha fet famós per utilitzar la paraula “expectativa”, va i li donen el Nobel d’Economia. Doncs bé, jo crec que ens hem de deixar estar de tantes expectatives (que al cap i a la fi són només supòsits teòrics) i apostar més pels fets reals. Per què sempre el Nobel d’economia va dirigit a algun macroeconomista que fa teories de despatx? Han deixat escapar una molt bona oportunitat per donar un Nobel d’Economia a un home pràctic, que ha fet negoci ajudant als pobres, donant esperança a milers d’homes, dones i col·lectius amb poques possibilitats de demanar un crèdit a un banc convencional. Li han donat el premi de la Pau a un home que en el fons, ha fet un gran negoci amb els pobres. Però un negoci digne, ètic i rentable a la vegada. No es mereix més el Nobel d’economia per demostrar que els milions de pobres que hi ha al món tenen un potencial impressionant per sortir endavant si se’ls dona les oportunitats necessàries, i que donar aquestes oportunitats és una tasca econòmicament rendible?

Manu Chao a Terrassa

Ahir a la nit, vaig anar a la Factoria de Terrassa a veure un concert d’Atomik Pardalets, el nom que utilitza Manu Chao per fer concerts en llocs petits. El Manu Chao que ens trobem dalt de l’escenari és el noi que vivia als suburbis de París i que va fundar Mano Negra. Energia per un tub, punk a dojo i dos hores de concert sense parar de saltar i ballar. Acompanyat per ex membres de Mano Negra com Garbanzito i per un guitarrista brutal, els sis músics que es troben dalt de l’escenari mostren una sintonia brutal, que s’encomana ràpidament al públic. Des d’aquí m’agradaria felicitar al Manu Chao i a Radio Bemba per saber combinar l’èxit amb actuacions en recintes petits a 10€ l’entrada. Poder veure un grup com Radio Bemba en un recinte de menys de 200 persones, quan han fet concerts davant de 50.000 persones, és d’agrair. I això només ho pot fer un grup que gaudeixi del directe de debò, sentint el públic gairebé dalt del escenari i sabent renunciar a un munt de diners per sentir el caliu del públic. Omplir un Sant Jordi o una plaça Catalunya dóna molts més diners, però segur que no s’arriba a la mateixa sintonia i comunicació que vam tenir ahir a Terrassa. Veure a Manu Chao (Radio Bemba, Mano Negra o Atomik Pardalets) en un espai petit és un regal, que veient els temps que corren, succeeix en comptagotes. Qui s’atreveix a fer alguna cosa semblant?

Proposta d'acció directa a favor d'un habitatge digne

Marcant les diferències, m’agradaria explicar com des de l’administració pública es potencia, per exemple, el vehicle privat i no pas l’accés a un habitatge digne. Un cotxe és un bé de propietat privada, que ocupa un espai. Quan circules amb aquest vehicle ocupes un espai que està compartit per altres vehicles i altres mitjans de transport, però quan l’estaciones a la via pública, estàs fent un ús exclusiu d’un espai públic, impedint que aquest espai pugui ser utilitzat per qualsevol altre persona o activitat. Què ha fet l’administració? Per a potenciar l’ús del vehicle privat ha deixat estacionar aquest bé individual en un espai públic. Regala un espai públic de 10 metres quadrats per a un ús individual i privat. La implantació de la zona blava (o verda), simplement legalitza i legitima aquesta decisió. I en certa manera és millor que l’estacionament lliure, doncs l’administració recapta uns diners que en principi han de revertir en la col·lectivitat (la societat). Aleshores jo em pregunto: Si pagant com a màxim 2,25 euros l’hora (recordem que en algunes zones existeix estacionament lliure) tinc dret a 10 metres quadrats d’espai públic per a un ús privat, perquè no puc plantar una tenda de campanya a la zona blava? Per què es potencia l’ús de l’espai públic a favor del vehicle privat i no per a altres usos, també privats? Proposo una acció directa per reclamar que es potencií l’accés a un habitatge digne de la mateixa manera que es potencia l’ús del vehicle privat. Acampem tots durant una nit a les zones blaves i verdes. La carta de civisme de Barcelona prohibeix acampar a la via pública, però si que permet deixar-hi el vehicle privat. Per què és permet un ús privat i l’altre no? Per què es potencia el vehicle privat i no altres usos que facilitin l’accés a l’habitatge?

El llibre i el disc del mes

Com vaig a treballar amb els FGC i cada quinze dies viatjo a València per motius d’amor, tinc temps per dedicar-me a la lectura i a escoltar música, així que intentaré comentar-vos en quatre línies l’últim llibre que m’he llegit i l’última adquisició musical. El llibre que inaugura aquesta secció és un clam a l’amistat en temps difícils. És La Pesta, d’Albert Camus (1947). És un llibre angoixant, on tota una ciutat (Oran, Argèlia) es veu aïllada degut a la pesta. La història està narrada en primera persona pel metge municipal, testimoni de l’agonia dels malalts i de la por dels sans. Narra l’amistat d’un grup d’amics on cadascú, des de posicions diferents, afronta la pesta amb la major de les dignitats possibles. Una metàfora de la segona guerra mundial? Un llibre de lectura recomanable, tot i que personalment, de Camus, em va agradar més l’Estrany. I quina és l’última adquisició musical? Modern Times, de Bob Dylan (2006). Diuen que quan un es fa gran, perd les vergonyes i es deixa anar. I quan un es deixa anar, les coses surten espontànies i naturals. A en Bob Dylan li ha passat alguna cosa des de que a mitjans dels noranta va patir una greu malaltia. Va superar-la, va agafar la guitarra i en 9 anys, ha firmat els tres millors àlbums des de finals de la dècada dels setanta. El darrer, Modern Times, un disc perfecte per sentir-lo i relaxar-se, per gaudir dels sons austers i transportar-se a aquells temps en que els discs es gravaven tots d’una tirada, amb la banda tocant a la vegada.

Síria, un país de l'eix del bé

Ja fa un mes que he tornat del viatge que he fet per Síria i Jordània, temps suficient per a poder reflexionar una mica i començar a valorar el viatge en fred. Quan vaig tornar estava fascinat pels paisatges (del desert de Palmira al mediterrani de Latakia), per les ciutats (la bellesa de Damasc i el concorregut zoco d’Alepo) i per l’amabilitat de la gent. Ara, un mes després, començo a valorar l’actitud de la gent davant del dia a dia, com són de capaços de tirar endavant, d’obrir la botigueta i fer la seva. Síria, per al govern d’Estats Units és l’eix del mal i aquest pensament és compartit per molts governs occidentals. Aquest pensament es transforma, a través dels mitjans de comunicació, en una realitat imposada a la societat. D’aquesta manera la major part de la societat occidental es pensa que viatjar a Síria és perillós perquè està ple de terroristes. Com es pot crear un estat d’opinió tant negatiu vers una societat civil? Si els governs no s’entenen, que es discuteixin entre ells, però que no creïn odis entre pobles, perquè al cap i a la fi, això és el que crea violència (i possiblement es la que utilitzen els governs per a fer la guerra). I quan un viatja a un país de l’eix del mal, davant de la sorpresa d’amics i familiars, es troba amb un país preciós, on la intoxicació informativa és igual que la nostra, però amb objectius diferents. I davant d’aquest panorama, la gent intenta fer la seva, tirant endavant com puguin. Treballant, obrint la botigueta, fent-se uns tes o unes cerveses tot xerrant amb els amics, fumant-se un narguile... es a dir, que ni són tots terroristes ni existeix un odi generalitzat cap als occidentals. Jo m’he sentit acollit, ben rebut i m’he enamorat de Damasc, una ciutat encantadora, on encara es pot sentir l’olor de jasmí mentre passeges pel barri vell. A mode de resum, m’ha donat la sensació de que el que llegim a la premsa és un reflex de les tensions polítiques i diplomàtiques entre governs, bàsicament provocades per uns interessos econòmics. Paral·lelament hi ha la societat civil, que és involucrada en aquestes tensions per legitimar les accions dels governs. Viatjant a aquests països te’n adones que una cosa són les relacions diplomàtiques i una altre ben diferent el dia a dia de la gent, on tant aquí com allà, n’hi ha d’encantadora i de no tant encantadora. On no som tots persones?

Per la Garrotxa

Un diumenge de mitjans setembre, amb el Victor, vam marxar a escalar a la Garrotxa. Vam estar entre Oix i Baget, fent la Cresta del Ferran. Impressionant! El paisatge, el silenci, el bosc, la solitud, la desconexió... el banyet final al riu. Vam gaudir tant de l'activitat, que de tornada a Sant Cugat, parats a l'autopista, enlloc d'emprenyar-nos i posar-nos de mal humor, xerràvem i escoltàvem en Bob Dylan tot dient: ens ho hem passat tant bé, que no hi haurà retenció de trànsit possible que ens foti el diumenge que acabem de passar. "La prisa mata amigo"

L'accés a la muntanya

L’altre dia vaig llegir que volien restringir el pas al Mont Blanc, aplicant una quota per accedir-hi. Diuen que hi puja tanta gent que està tot ple de deixalles. Jo, com a practicant de l’excursionisme i de l’alpinisme no ho trobo bé. Crec que és la solució fàcil, la menys pensada i més còmoda per als gestors de l’entorn natural. Fins i tot tinc seriosos dubtes de que els gestors del parc natural hi estiguin d’acord. Crec que és una solució proposada des de dalt, des dels despatxos d’algun polític que creu que la muntanya es pot regular igual que el medi urbà. A més a més de la crítica fàcil (i certa) de que amb aquesta taxa la muntanya passarà a ser un altre esport per a rics, hi ha raons filosòfiques per estar en contra d’aquesta taxa. La muntanya, per a molta gent, representa la llibertat que ens és negada durant la setmana. Representa un moment de pau i de tranquil·litat, de desconnexió i de trobada amb un mateix. Es cert que darrerament la muntanya s’ha massificat i és estrany i poc probable trobar-te completament sol dalt d’un cim. Però en certa manera depèn dels objectius que es proposi cadascú. Els grans cims estan plens, però les valls i cims mitjans, segueixen buits. Es per tot això, que pagar per accedir a una muntanya simbolitza entrar en un lloc controlat, on la llibertat suposada ja no existeix. A més a més pot portar a confusions i a possibles accidents. Si pago, tinc uns drets i vull uns serveis. Si no, per què pago? Enlloc de beneficiar a la gent que té diners (i recordo que la muntanya és un esport de rics practicat per pobres) es podria beneficiar a la gent que realment té ganes i preparació per fer un cim. Podrien inutilitzar tots els telefèrics i cremalleres que et pugen fins ben amunt. Això representaria fer desnivells molt més durs i possiblement desapareixeria la possibilitat de fer cim en un o dos dies. Així també desapareixeria la gent de les muntanyes, i no seria per un motiu econòmic, sinó esportiu. Però amb aquesta proposta es perden diners i llocs de treball. Que cal prioritzar? Els diners sempre guanyen i qui en té menys sempre surt perdent. Dies després de la notícia del Mont Blanc sortia una noticia semblant referent a la Cordillera Blanca, al Perú. Jo vaig estar allà l’any 2002 i ja aleshores pagaves uns 20 dòlars per poder entrar al Parc Nacional del Huascarán. Ara volen prohibir l’accés a tot aquell que no accedeixi al parc amb un guia. Si la proposta del Mont Blanc posava una barrera de classes socials i filosòfiques a l’accés a la muntanya, la proposta del govern del Perú, trenca amb la idea que jo tinc de que l’alpinisme és un esport d’equip, practicat entre amics. A la muntanya vas amb els amics i obligar-te a pujar amb algú que desconeixes, a part de perillós (amb qui t’estàs encordant?), trenca amb la unió de grup. Evidentment que la tasca dels guies és bàsica i depenent de l’activitat a realitzar i de l’experiència del grup, pot ser una eina important, però d’aquí a convertir el guia en una peça obligatòria hi ha un tros. Estem en un món on cada dia es controla tot molt més, on cada dia i amb l’excusa de la seguretat ens retallen més llibertat, on poden seguir tots els nostres moviments des del matí al vespre, a través de cameres de seguretat i pagaments amb targetes de crèdit o dèbit. La muntanya, un dels pocs espais de llibertat que ens quedaven, comença a estar amenaçat de control mitjançant taxes i guies obligatoris. Esperem que s’imposi la raó i el seny i que les muntanyes continuïn com en el imaginari dels excursionistes.

Geopolítica abans de marxar a Síria

Després de visitar Egipte, Marroc i Tunísia, marxar a Orient Mitjà és fer un pas més en aquest intent de conèixer una mica millor aquest petit territori que compartim i que tant malament estem gestionant. El mediterrani. El mes de Juny vam decidir marxar a Síria a passar els vint dies que teníem de vacances. La Hala, una amiga que vam conèixer a València i que actualment està fent el doctorat en Arqueologia a Lyon (França) és de Damasc, i cada estiu ens diu que anem amb ella a Síria a passar les vacances. Aquest any, després de poder combinar unes vacances amb l’Espe, decidim que és el moment de marxar a Síria. El Jesús també s’anima a fer el viatge amb nosaltres. Durant el mes de Juliol, i a falta de vint dies per agafar l’avió, el Govern d’Israel envaeix militarment el Líban. Hezbolà ha segrestat a un soldat israelià i aquesta és l’excusa perfecta per envair el Líban. Israel ha bombardejat Beirut, l’aeroport, la carretera que connecta amb Damasc i tot el sud del país. Hezbolà ha disparat míssils contra les ciutats del nord d’Israel. El govern libanès no pot reaccionar. És una guerra sense pal•liatius. En vint dies han mort més de 300 civils, molts d’ells nens. Les Nacions Unides han estat incapaces d’emetre un comunicat condemnant l’atac d’Israel a un país sobirà com és el Líban. El dret de vet que té Estats Units dins del Consell de Seguretat de les Nacions Unides és un paper en blanc per a l’exèrcit Israelià. Anys enrera, quan Iraq va envair Kuwait, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va tardar menys de dos dies en condemnar l’atac i en un tres i no res va atacar Iraq, per tal de tornar la llibertat a un poble sobirà com el kuwaitià. Pel que s’està veient fins ara, el poble libanès no té el mateix dret d’exercir la seva sobirania. D’aquí a quatre dies agafem l’avió. La Hala ens ha escrit des de Damasc i ens ha dit que per allà tothom fa vida normal, tot i que es respira certa tensió. EEUU sempre que poden culpen el govern Sirià de donar suport a Hezbolà. Serà Síria el següent país en caure sota la follia de les bombes? Jo sempre dic que pel pes polític, moral i religiós que té Síria dins del món àrab, un atac estranger, ja sigui israelià o americà, tindria conseqüències imprevisibles per a l’estabilitat mundial. M’agradaria creure que els governants que decideixen fer la guerra des d’un despatx amb aire condicionat, saben una mica de geopolítica i entenen que entrar en un conflicte bèl•lic amb Síria o Iran, no pot ser bo, per molt petroli, gas, aigua o democràcia que vulguin. Iraq n’és l’exemple.

Exercici d'acció política: La liquidació del pressupost municipal

Tinc un bon amic, en Fernando Castellarnau, que un dia ens va plantejar la idea d'enfortir la democràcia utilitzant les eines que ella mateixa ens dóna i que a vegades fan molt més mal al govern que no pas una manifestació. Els governs tenen eines que per llei han de tenir, però que no tenen cap interés ens que la societat les conegui i utlitzi. Cal conèixer aquests drets, que com a societat tenim, i exigir als nostres governs que les compleixin i siguin transparents. Cal passar la veu i que cadascú actui.

El primer exercici consiteix en demanar la liquidació municpal. Aquí s'explica per al municipi de Sant Cugat, però es pot demanar a tots els Ajuntaments.

Què és la liquidació del pressupost? La liquidació del pressupost de l’any 2005 és el resultat de tots els pagaments, despeses i ingressos de l’exercici 2005 de l’Ajuntament de Sant Cugat. La diferència amb el pressupost és que en la liquidació apareix la despesa real i els ingressos reals, no els previstos. Per exemple, si en la partida X hi ha 600 euros en subvencions a entitats esportives, la liquidació et diu exactament en què s’han gastat aquests 600 euros i a qui s’han pagat. Per tant, és més important la liquidació que el pressupost. I, per tant, és més lògic que sigui una figura més desconeguda. Si bé el pressupost, des d’una llei de 2003, ha d’equilibrar despesa i ingrès (la famosa “llei del déficit zero” de la època Aznar), la liquidació generalment es tanca amb dèficit, perquè les despeses són sempre més grans que els ingresos previstos. En definitiva, la liquidació del pressupost és la plasmació en números de la política que s’ha fet en un any en un ajuntament. Com s’aprova la liquidació? Segons les lleis locals, la liquidació del pressupost l’aprova l’alcalde abans de l’1 de març. No conec ben bé què passa en cas d’incompliment. És d’aquests casos en que l’obligació sembla més política que jurídica i no conec molts casos per què és un tema fosc. En tot cas, segons les lleis, s’aprova abans d’aquesta data.

Per què és important demanar la liquidació? D’una banda, s’exercita la relació de l’administrat (altre gent diu “ciutadà”) amb l’Adminstració. L’Administració no deixa de ser la cosa pública, la “res pública”, però no totes les matèries estan igual de protegides. No és el mateix queixar-se per un tema cultural que per un tema pressupostari . D’altra banda, el procediment és complex i té paranys que ja es descobriran tot fent la pràctica. No està escollida per que sí aquesta pràctica. La liquidació del pressupost és un dels “ossos” de la política de veritat. És un del temes importants, com el sistema fiscal, l’urbanisme o la contractació administrativa. Què es pretén? Veurem que la intenció no és simplement arribar a tenir a les mans la liquidació del pressupost. La intenció serà veure com és fa, com es demana un document públic a l’administració, on escollim el canal de comunicació, què passa al demar-ho i quines trabes hi ha. Cada persona ha de trobar el camí i, evidentment, s’ha de deixar assessorar per la pròpia administració. No es tracta d’enfrontar-se. Es tracta de demanar un cosa tan senzilla com la liquidació del pressupost. Posarem a prova la participació ciutadana (PC) de l’Ajuntament de Sant Cugat. La PC no són només plans de ciutadania i treballs sectorials amb participació de consells, etc... Una de les figures més importants de la PC és la transparència i l’accès a la informació dels assumptes públics. Per realitzar coses tant senzilles com demanar la liquidació i ser satisfet en la demanda no calen ni auditories, ni agendas 21... També veurem la capacitat d’informació dels canals de comunicació. Demostrarem a l’equip de govern que el col·lectiu de santcugatencs enfadats per les polítiques neoliberals i caciquils som un cos d’activistes organitzats, actius, i formats i no una colla de ximples que es deixen enredar per quatre normes i quatre policies.

Reflexionant amb tota la gal?xia

Viviem en una ?poca en que les ?niques cartes que arriben s?n del Banc, on els mails han escur?at la prosa i els SMS han posat en peu de guerra als fil?legs. La manca de temps, diuen, ha fet que la societat no tingui temps per a escriure i a vegades, ni per a llegir. La tele, els anuncis a tot arreu i la societat de la sobreinformaci? fan que el temps que tenim (i que ?s el mateix que ten?em abans) no sugui suficient per a escriure. El temps ?s sempere el mateix: minuts i hores componen el dia, els dies les setmanes i les setmanes els mesos. Com distribuim el nostre temps hauria de ser cosa nostra. Potser al segle XXI la llibertat consisteixi en disposar del teu temps i fer amb ell el que et vingui de gust. Escriure, llegir, passejar, estimar, mirar el cel, descansar, no fer res (a vegades aix? sembla dif?cil), viatjar.... Jo vull escriure i vull aprofitar el poc temps que tinc en explicar-vos all? que a mi m'agrada: Viatjar, estar amb l'Espe, la muntanya, la mobilitat, els bons discos, els llibres... i mirar d'aquesta manera de controlar una mica millor el meu temps, guanyant temps per a reflexinar i aconseguint aix?, ser una miqueta m?s lliure. Apa, petons a tots i totes.