La política del sòl del PP

Ahir a la nit vaig estar veient una estona el programa de TV1 on 100 persones entrevistaven a Mariano Rajoy. En un moment de l’entrevista li van preguntar que faria si fos president d’Espanya per a modificar l’actual rumb incontrolat de l’urbanisme. La resposta em va deixar glaçat. No sóc un expert en urbanisme ni en ordenació territorial, però la planificació de la mobilitat té molt a veure amb el territori i per tant crec que, com a mínim, puc opinar i fer-me una idea de com van les coses. Amb aquesta petita experiència acumulada, la resposta d’en Rajoy la trobo temerària. Segons el cap de l’oposició, la solució és liberalitzar el sòl, mantenir les zones protegides i aplicar el sentit comú. Anem per parts: Liberalitzar el sòl: No sé quin percentatge de sòl és públic i quin privat, però sé que a Catalunya, un percentatge molt elevat del sòl és privat. Què vol dir liberalitzar el sòl? Jo en el meu sòl puc fer el que em doni la gana, sempre i quan no estigui protegit? I amb el sòl públic, que hem de fer, vendre’l? Qui farà aleshores hospitals, escoles i infrastructures? Ho privatitzarem tot? Quin paper tindran aleshores els PGOU? On quedarà la idea de planificar el territori? Un exemple: Tinc un terreny a Espot, al costat del límit del Parc Nacional d’Aigüestortes. Com el terreny es meu i no està en zona protegida, puc construir-me una finca de 20 plantes allà mateix? Crec que l’ordenació territorial ja funciona prou malament en mans municipals degut a la falta de pressupost, com per a que ara obrim la veda a que cadascú, en el seu terreny, faci el que li vingui de gust. L’any 1.996 el PP va aprovar una llei per augmentar el sòl urbanitzable. Deien que a l’augmentar l’oferta del sòl els preus baixarien. Han fracassat! Prou d’invents amb el sòl. El territori és un bé comú i com a tal l’hem d’entendre i ordenar-lo. Mantenir les zones protegides: Aquesta frase em sona a que ja s’ha protegit tot el que s’havia de protegir i per tant, la resta del territori, el podem omplir de totxos. Si es liberalitza el sòl, ningú voldrà que es protegeixi el seu territori. Avui en dia és dificultós protegir qualsevol zona. La pressió urbanística és important i la majoria de propietaris prefereixen una reclasificació cap a sòl urbà que cap a sòl protegit. Que passarà amb la liberalització del sòl? Com el sòl en qüestió no estaria protegit, la decisió seria del propietari i el totxo guanyaria sempre. Amb la liberalització del sòl, la creació de nous espais protegits seria gairebé impossible. Sentit comú: Estaria molt bé que el món funciones amb el sentit comú. Sense lleis, sense normes, només amb el sentit comú de cadascú, individual, no col·lectiu. D’això se’n diu anarquia i a mi em sembla bé, fins i tot òptim, però quan ho sento dir d’algú del PP em poso a tremolar. Com vol el PP que l’ordenació territorial funcioni amb sentit comú, veient tot el que han fet? (Benidorm, Marina D’or, Múrcia, Madrid......). Si el sentit comú que volen aplicar és el que han aplicat allà on han governat, prefereixo les normes i les lleis.

Acupuntura urbana

Un amic em va recomanar fa uns mesos un llibre de títol suggeridor: Acupuntura Urbana. L’autor és l’urbanista brasiler Jaime Lerner, el que fou alcalde de la ciutat de Curitiba y artífex de les nombroses actuacions que han fet famosa la ciutat. Amb un text planer i en format de capítols molt curts (2-3 pàgines), en Jaime Lerner ens explica diferents actuacions per millorar una ciutat, un barri o un carrer. Petites actuacions que donen grans resultats, actuacions que tenen a veure amb la gent, la música, el soroll, el silenci, les olors, les imatges, la identitat, i que estan molt allunyades de les grans obres faraòniques, cares i fora de lloc. Proposa petites actuacions (acupuntura) que serveixen per a regenerar una zona o eliminar un problema, actuacions que funcionen com a catalitzadors per a millorar diferents disfuncionalitats. El text és clar, senzill i entenedor i la idea principal es podria resumir amb una frase de l’autor que diu: les ciutats necessiten menys creadors de complexitats i més filòsofs. Molt recomanable per a urbanistes i per a tots els amants de les ciutats, doncs els diferents capítols del llibre es succeeixen en diferents ciutats del món, des de Curitiba a Beijing, de Paris a Barcelona....

Excursió pel Cabo de Gata: Genoveses - Mónsul

Aquesta Setmana Santa he estat a Cabo de Gata, un parc natural costaner situat a la provincia d’Almeria (Andalusia) i declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Cabo de Gata es caracteritza per ser un espai desèrtic, amb roques sedimentàries i volcàniques i una vegetació plena d’atzavares i figues paleres. Ara, per Pasqua, és un molt bon moment per conèixer el parc, doncs la calor no és intensa i es poden fer nombroses excursions, tant per l’interior com vora mar. L’excursió que us proposo és a vora mar i permet descobrir cales solitaries de sorra fina envoltades de roques volcàniques de formes estranyes. És un curt passeig, que a bon ritme es pot completar en menys de dues hores, però si anem contemplant paisatge, fent algun bany i admirant els bassalts que ens envolten, podem passar-nos-hi el dia. L’excursió comença al Poble de San José i per la platja i seguint les indicacions ens encaminarem a la platja de los Genoveses (on també podem deixar el cotxe). A partir d’aquí, comença un itinerari màgic, on es barreja senzillament l’aigua de mar amb la sorra, la sorra amb les roques volcàniques i les roques amb els precipicis. I a l’interior, on en altres indrets hi han hotels, les atzavares altes i les figues grosses. Des de la platja dels Genovesos seguim un itinerari marcat cap al Sud, paral·lel a la platja que a poc a poc agafa alçada. Als 10 minuts, el sender es desviarà cap al mar i un altre trencall seguirà guanyant alçada cap a l’interior. Els dos itineraris duen a la platja de Mónsul, un per la carena i l’altre per la costa, platja a platja. Nosaltres agafarem el camí de l’esquerra i baixarem cap a la platja. Creuarem la cala Amarilla i les platges del Barronal. Seguirem sempre per la línia de costa, saltant de roca en roca, jugant amb l’aigua i fent boulder a les parets de la platja. Així, a poc a poc i fascinats pel paisatge i la tranquilitat de l’indret, arribarem a la platja de Mónsul, on en Sean Conery fent de pare d’Indiana Jones va fer caure un avió de combat amb l’ajuda d’un paraigües i unes gavines. A Mónsul hi ha un aparcament des d’on, fàcilment i fent auto stop, podrem tornar cap a Sant José. Qui tingui ganes de caminar més pot tornar cap a la platja de los Genoveses seguint la carena, fent així un itinerari circular d’alló més complet. http://www.parquenatural.com/

Cabo de Gata

Marxo cap al desert, allà on la sorra és sòl i el sol és mort, allà on l’aigua és vida i la vida és poca, allà on l’aire és brisa i la brisa és salada, Marxo a Cabo de Gata, a buscar la lluna, a buscar les pedres, a buscar el vent, a buscar l’aigua, a buscar la vida, a buscar les plantes.

El poble

Hi havia una vegada, un petit municipi situat a la vora d’un mar càlid, on tranquil·lament vivien del camp i de la mar els seus poc més de 1.500 habitants. El municipi, a poc a poc anava creixent, al ritme natural d’una població petita, sense ensurts ni rebomboris. Creixia perquè la cooperativa es feia gran i les collites anaven bé, perquè s’instal·lava una fàbrica i es creaven llocs de treball, perquè és millorava una carretera i algú de ciutat volia apropar-se a viure a un ambient més rural. Tots aquests creixements tenien lloc dins del nucli urbà, es mantenia el model i l’estructura de poble dens i es preservava l’entorn natural, a l’est el camp i a l’oest la falda de la muntanya. Tots els creixements, petits i controlats, es feien al voltant de la carretera, punt d’entrada i sortida del poble. Va arribar un dia que el batlle, per vell, va plegar i les eleccions les va guanyar l’home fosc del poble. Aquest home mai havia ajudat al pare en les dures feines del camp, no s’havia llevat mai a les 5 del matí per evitar el sol del migdia mentre es treballava la terra i es bevia la cassalla els diumenges abans d’entrar a missa de 12. Era un desertor de la falç i tenia en ment un projecte per acabar amb un poble que li semblava avorrit, lleig, vell i ple de gent de camp sense cap mena de modals. Ell volia convertir el seu poble en una ciutat moderna. Va viatjar a ciutat, on va conèixer homes més foscos que ràpidament li juraren amistat, el convidaren a dinar a restaurants luxosos i li regalaren rellotges i cotxe, tot dient-li que si confiava en ells, el seu petit poble aviat seria la capital d’un territori modern. El batlle estava enlluernat i confiava en aquests nous amics que tant bé l’estaven tractant. Deixà que redactaren el nou Pla General d’Ordenació Urbana, doncs deien que era l’eina essencial per a modernitzar el poble. L’horta i la muntanya serien ben aviat zones residencials de luxe, els anglesos vindrien enlluernats per la proximitat de la mar i la verdor d’un camp de golf al peu d’una bonica muntanya i els habitants del poble s’enriquirien sense haver d’embrutar-se mai més les mans de terra. El poble, ignorant el que succeïa, veia com de sobte uns homes amb corbata els hi donaven bastants diners pel camp. El llaurador, d’una mitjana de 60 anys i amb els fills a ciutat estudiant, veia com la jubilació se li feia una mica més dolça. Fa mal, pensava, vendre els camps de la família però el fill no sé si voldrà seguir treballant el camp, la competència exterior cada vegada és més forta, cada vegada em compren els productes a un preu molt més baix... Jo ja estic cansat! Amb el cor en un puny i els ulls plorosos, acabava venent els camps. Als pocs mesos s’aprovava el PGOU i els camps passaven a ser urbanitzables i el seu valor es multiplicava per tots aquells zeros que vulgueu posar-hi al darrera. El poble que abans tenia 1.500 habitants i poc més de 800 cases, aviat tindria 6.500 habitatges més, tots dispersos per aquells camps on anys enrera es va llaurar la història d’un poble que l’especulació i la maldat dels polítics ha destrossat. Això tant sols és un conte d’un poble imaginari, tot i que seria capaç de posar més d’un nom real al poble i al batlle. Ens han venut els nostres pobles amb l’excusa del progrés i què ens ha quedat? Ràbia i impotència!

La presència de Batasuna a les eleccions del 27 de Maig

Estem a dos mesos de les eleccions municipals i encara no sabem si Batasuna podrà participar, com a tal i de forma legal, als comicis del mes de Maig. Sóc del parer que s’ha de donar veu a tota formació política, sigui del nostre gust o no. D’això se’n diu pluralitat i agradi o no, vivim en un món plural, amb idees plurals i maneres d’entendre la vida plurals, encara que certs sectors no ho vulguin entendre i potenciïn aquest pensament únic d’encefalograma pla. El govern Espanyol ha de permetre que Batasuna participi a les eleccions. Per què? A les eleccions al parlament basc del 1998, Batasuna va obtenir el 18% del vots, el 2001 va baixar fins al 10% (7 diputats) i a les darreres, les del 2005 i sota les sigles del Partit Comunista de les Terres Basques, va obtenir un 12% i 9 diputats (150.000 vots). Aquestes xifres deixen clar que el suport del poble basc a Batasuna no és minoritari ni residual. I aquest votants han de poder tenir una opció política per a votar. No els podem negar el vot. Que et queda si et neguen el vot i la paraula? Com es pot entendre un procés de Pau si no permetem que la branca política del grup terrorista es presenti a les eleccions? Si el govern espanyol actués intel·ligentment, hauria de permetre la participació de Batasuna a les eleccions. Si no ho permet, Batasuna s’acabarà presentant sota qualsevol altre nom i al final, el govern central no haurà fet bé ni una cosa ni l’altra. Més val ser valent i coherent amb les idees que deixar que les escletxes legals facin la feina que tu no vols fer.

"Estos rojos del PP"

Els del PP es manifesten gairebé cada cap de setmana, el cap de l’oposició al govern li fa boicot a PRISA, (fins al maig, doncs segur que no té collons de no emetre publicitat durant la campanya de les eleccions municipals), els del PP de València aturen les obres d’una desaladora per impacte ambiental (i Benidorm, Marina d’or....), Aznar segueix dient que perilla la unitat de Espanya i el Losantos fa anys que diu que Espanya corre perill de Balcanització. En Piqué no sé que diu, però vist des de Catalunya deu flipar i segur que quan se’n va a dormir pensa en afiliar-se a Ciutadans o trucar a l’amic Gallardon i fundar un partit de centre. Però en Gallardon ja en té prou amb l’Esperanza, aquella listilla que quan era ministra de Cultura es pensava que el nobel de Literatura Saramago era una dona (Sara Mago) i que tots pensàvem que Tonino (CQC) havia aconseguit enfonsar-la políticament. Doncs no, hay que joderse tot i que la prefereixo de presidenta de la comunitat de Madrid que de ministra, així a mi no em toca els ous (paciencia compañeros madrileños, a lo mejor os abandona para hacerse cargo del partido cuando Rajoy se vuelva loco un rato). La resta del PP segueixen pensant tant sols en el complot – cop d’Estat que els va treure del poder el 14M. La conspiració ETA – AL Qaeda – Zapatero. Segur que l’Acebes i el Zaplana acaben dient que Bin Laden és basc i ZP afgà i que per tant la dinamita la va portar a Atocha Ali Babà via Bilbao i calle Ferraz. I es clar, amb aquest panorama els del PSOE flipen. Que han de dir? No havíem quedat que era l’esquerra la que sempre estava putejada, a l’oposició quan no a la clandestinitat i que l’enemic era la dreta governant (primer dictatorialment i més tard democraticament però amb el mateix “talante dialogante”?). No era l’esquerra la que es manifestava i la dreta la que deia que eran cuatro rojos con pancartas? Ens hem tornat tots bojos i si encara queda algú amb un dit de seny al cap, deu ser que ni mira la tele, ni llegeix diaris, ni escolta la ràdio i fins i tot no es deu fer ni cafès ni canyes als bars. Deu viure amagat en una cova del pirineu. Quina sort!

Les Falles

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Falles i com a nouvingut a València però sense pertànyer a cap casal faller, em permeto la llicència d’opinar. Les falles originàriament estàven pensades per a queixar-se, irònicament, del que succeïa al món en general i al poble en particular. Es creaven uns ninots que representaven els personatges més populars del poble i mitjançant imatges i textos es feia critica. Avui les falles, sobretot les de més pressupost, s’han “Disneylanitzat”. Es creen falles immenses sense cap tipus de crítica o una amb una crítica tant passada per aigua que no fa ni gràcia. Ara, el més important es veure qui la fa més gran i qui es gasta més diners. La guanyadora d’enguany s’ha gastat la friolera i fins i tot immoral quantitat de 700.000 euros per a fer una falla gran, molt gran i d’estil Disney. Gairebé totes iguals, amb els mateixos traços, les mateixes formes i els mateixos colors. Però com a la ciutat de València hi han 700 falles i és una ciutat plural i diversa, encara hi ha algun barri que guarda l’escència de la festa i aixeca falles originals, innovadores i crítiques. Aquest any, i ja va sent habitual, la falla del carrer Corona (davant del museu de la Beneficencia) ha estat la que més m’ha agradat. La falla representava, sencillament, un pit. Però era original perque estava feta de fusta, com antigament les feien totes abans de que el porexpan jubilés la fusta de pi i el fum blanc del arbre mediterrani fos substituït pel negre i toxic del derivat del petroli. La nit de la cremada incompleix el protocol de Kioto d’una manera alarmant, però a veure qui s’atreveix a denunciar-ho. Bé, tornant a la falla del carrer Corona, el pit en qüestió feia referència a un pit dissenyat pel cineasta Luis Berlanga durant el Franquisme. Evidentment la censura de l’època va prohibir aixecar la falla, però ara, més de 40 anys després, han recuperat la idea i l’han aixecat. Homenatge al cinema? Denúncia a la censura actual? Sigui el que sigui, ha estat la falla més interessant de les que he vist. I s’ha de dir que han estat poques les que he vist, doncs el cap de setmana de més moguda m’he refugiat a Ports de Beseït, a la muntanya, a celebrar que entrava a la trentena.

Les televisions autonòmiques en un país de bojos

Llegeixo perplex que la Generalitat Valenciana vol demanar judicialment el tancament de les emissions de TV3 i C33 al país Valencià. Estem en un país de bojos! En qualsevol altre indret de món on dos territoris comparteixen un idioma, estic segur que poden veure les televisions respectives sense problemes ni interferències polítiques. Si Espanya fos un país normal, al País Valencià s’hauria de veure TV3 i C33 sense problemes i a Catalunya s’hauria de poder veure Canal 9 i Punt 2 (cosa que ningú demana). I encara podem anar més enllà. Per què des de casa meva no puc veure Euskal Televista, la televisió Gallega, Canal Sur, o qualsevol altre canal autonòmic, i en canvi puc accedir a mil canals internacionals? Per què és més fàcil veure la BBC o la RAI 1 que Canal 9 a Catalunya? Si volem que les diferencies territorials siguin potencialitats que enriqueixin el conjunt de la societat i no barreres que potenciïn l’odi (com pretén la dreta espanyolista més rància), no seria bo que des de qualsevol punt d’Espanya es poguessin veure tots els canals autonòmics? I seguint la mateixa línia, si la Constitució espanyola reconeix el Gallec, l’Euskera i el Català com a llengües oficials de l’Estat, per què no se’n pot fer ús al Congrés de Diputats? No és un problema tècnic ni pressupostari. Igual que en el cas de les televisions autonòmiques, és un problema polític fruit de la situació anòmala en la que viu sumida el país.

Falta, simplement, sentit comú.

L’excursió de Març 2007. Talaixà. Alta Garrotxa

Amb les ganes de caminar que tinc i amb l’horitzó posat al dia 16 de juny (Marxa de resistència de Cap de Rec), inauguro una secció de ressenyes excursionistes. I per començar, que millor que una caminada per l’Alta Garrotxa? Els dies 3 i 4 de març vam marxar amb la família a Montagut, a passar el cap de setmana a una casa rural (Mas l’Era, molt recomanable). El dissabte al matí vam alçar-nos tranquil·lament i vam anar cap a Sadernes. Allà les 11 vam començar a caminar, riu amunt, contemplant les gorges d’aigua fresca i els tallats alts i verticals. A l’alçada del pont de Sant Valentí vam creuar el riu a l’esquerra i vam començar a pujar direcció a Talaixà. En un parell d’hores llargues vam arribar al poble abandonat de Talaixà. Està situat en un coll des d‘on es pot observar la Vall d’Oix per un costat i la vall de Sadernes per l’altre. El solet acompanyava, així que vam dinar sota d’uns pins i vam fer la bacaineta. A les tres de la tarda vam agafar el GR-11 que ens duria fins a Sant Aniol d’Aguja. Aquest tram de GR és molt espectacular. És un senderol estret que circula per l’única feixa de verd que hi ha en una paret vertical. De sobte el senderol perd alçada i arribem a Sant Aniol, un pla amb una font i una església abandonada. Vam omplir les cantimplores, vam fer un mos de xocolata i reprenguerem el camí de tornada a Sadernes, tot seguint el curs del riu. Aquest tram és agradable, vas creuant el riu de costat a costat i el camí es fa molt entretingut. A les 7 de la tarda, i després de caminar 6 hores, arribem de nou a Sadernes.

I per la nit i per a celebrar-ho, concert de Chocadelia a Olot, amb la sempre espectacular i engrescadora companyia de l’autòcton Toni. Gràcies company!

El llibre i el disc de Març 07

Aquesta vegada us vull recomanar un llibre clàssic que potser molts de vosaltres ja haureu llegit, però que jo he descobert al llindar dels 30. És “El viejo y el mar” d’Ernest Hemingway. És un llibre d’una senzillesa alarmant, escrit com si ho haguera fet el mateix vell pescador mentre lluita contra el peix. El vell, el peix, els taurons i la mar. No fa falta res més per a descriure aquesta lluita a vida o mort entre un vell i un peix. Però alhora és una lluita de respecte, respecte a unes actituds, a un peix i a una forma de viure la vida. Jo ho he comparat a l’esforç que fa l’alpinista quan es troba en condicions extremes i lluita ell sol amb la muntanya, respectant-la alhora que intenta vèncer-la. Descobrir Hemingway ha estat una gran troballa. A la tauleta del menjador ja m’espera “Por quién doblan las campanas”.

Pel que al disc del mes vull recomanar-vos “Clavell Morenet” del grup La Troba Kung – fu. En aquest nou projecte d’en Joan, ex Dusminguet, la música que surt de l’acordió destil·la rumba amb un toc de música tradicional, unes pinzellades de reagge i molt molt de sabor a festa! Evidentment el so de Dusminguet està present, però no és un Postrof, ni un Vafalungo ni molt menys un Go. És un nou projecte, amb reminiscències dusmingueteres però amb aires nous i músics nous. Només repeteix les ganes de festa. I menció especial per al llibret que acompanya al CD Original. Amb llibrets com aquest (gairebé 100 pàgines), paga la pena comprar-se el disc!

www.latrobakungfu.net

Des de València

Després d’uns dies d’absència per motius de trasllat, retorno al bloc per explicar-vos com em va la vida a la capital del Túria. M’he posat a viure amb l’Espe al pis que té al barri de Patraix, a 20 minuts a peu del centre de València. Pels matins vaig a la feina amb Bus, però per les tardes, quan plego de treballar i vull que em toqui l’aire, me’n torno a peu. El pis on vivim deu ser dels anys 50 o 60 però el van reformar gairebé tot l’any passat. Ara estem demanant pressupostos per reformar la cuina, però veient els preus que ens demanen, em sembla que seguirem una temporada més amb la cuina vella. Jo, després de rebre dos pressupostos, cada dia la trobo més maca i fins i tot moderna. El pis és lluminòs (un sisé), amb una terrassa gran, un menjador ampli, un bany generòs i dos habitacions petites però acollidores. Quan vingueu de visita a València ja veureu! Pel que fa a la ciutat, no ha canviat gaire des de l’any 2003, quan hi vaig viure gaudint d’una beca Sèneca. Fa el mateix bon temps (22 graus al febrer), té el mateix caos d’aparcament i ara, per falles, tornar a estar tot genialment potes enlaire i amb un tuf a polvora constant. Durant Falles la ciutat es transforma en una ciutat per a vianants, doncs cada quatre cantonades hi ha una Falla i per tant el carrer tallat. No sé si hi ha un pla de mobilitat especial per Falles o deixen que el trànsit s’autorreguli, però sigui com sigui, tothom va a peu, be perque li ve de gust o bé perque no li queda més remei. Però ningú protesta. Pel que fa a la feina, m’he incorporat a treballar a IDOM, una empresa molt gran, d’orígen basc, però amb seus a València, Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa.... i no sé encara on més! A València som 150 persones, així que a hores d’ara no conec encara ni al 90% dels companys i companyes de feina. Aixó si, conec als quatre que formen l’equip de consultoria i transport i de moment, amb aixó faig.

Bé gent, una abraçada a totes i a tots

Helicòpters a l'Everest

He llegit un article on es diu que s’ha inventat un helicòpter no tripulat que pot realitzar rescats de muntanya fins a 9.000 metres d’alçada. Es a dir, a tot arreu, fins i tot al cim de l’Everest. Si avui en dia ens queixem de que l’Everest s’ha comercialitzat, que qualsevol ric pagant 60.000 euros pot intentar pujar al cim més alt del món sense haver-se posat uns grampons abans, tot i saber que per sobre dels 6.000 metres no el podran rescatar, no empitjorarà la situació el fet de que et puguin rescatar a qualsevol alçada? Jo crec que tècnicament és un bon avanç, però que la seva existència no ha d’anar lligada al fet de pensar que ara, a l’Everest, pot pujar tothom. Si l’Himalaya ja està massificat, l’helicòpter no ha d’empitjorar la situació actual. Cal restringir l’accés a les grans muntanyes per seguretat i per preservar el medi i cal que la barrera no sigui estrictament econòmica, sinó també per coneixements. Simplement tenint el respecte que una muntanya com l’Everest és mereix, la situació milloraria i l’existència d’un helicòpter com el inventat, no causaria el debat que ha generat.

El trasllat

Com ja sabreu la majoria, marxo a viure a València. Després de tres anys treballant a Barcelona i viatjant els caps de setmana amunt i avall per raons d’amor, m’ha sortit l’oportunitat laboral de marxa a treballar a València i així poder, definitivament, “casar-me”. Canviar de ciutat implica moltes coses. En el meu cas allunyar-me de la família, els amics, el meu poble... i dic allunyar-me perque no vull dir deixar, paraula que utilitza molta gent per referir-se a aquest procés. Els amics són amics perque ho són, no perque viuen al mateix poble, així que faré l’esforç necessari per a que sentin que encara hi sóc. En Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo procuraré no perdré els meus orígens, alhora que intentaré clavar arrels allà on vaig. Curiosament, la comarca de València és l’Horta. Bon lloc per clavar arrels, no penseu? I per últim queda la part purament física d’aquest procés, que és el trasllat. Posar en caixes la teva vida. Dos motxilles de roba, dos caixes de música i moltes més de llibres, dos quadres i els àlbums de fotos. I ja està. Així escrit sembla poca cosa, però buidar una habitació no és fàcil. Surten coses de tota arreu. Intentes fer neteja, però et surt la vena nostàlgica i acabes tirant-ho tot dins d’una caixa. Al cap i a la fi un és un per allò que és i per allò que fa que sigui (amics, família, fotos, llibres, música...).

El llibre i el disc de Febrer

Aquest mes de Gener he anat especialment de bòlit i he tingut poc temps per llegir i descobrir nous grups de música. Tot i això m’atreveixo a fer dos recomanacions. La recomanació literària és una aposta segura. M’estic llegint El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez. Què dir d’aquest escriptor colombià? Ningú com ell descriu millor les històries d’amor impossibles, les casualitats de la vida, les decisions que es prenen en un minut i et repercuteixen durant la resta de la teva vida. El amor en los tiempos del cólera és la història d’amor impossible entre Florentino Ariza i Fermina Daza, que està feliçment casada amb el metge Juvenal Urbino, però a la vegada és la història d’un poble del carib, d’un temps passat, d’unes relacions humanes... és el món exquisit d’en García Márquez. Pel que fa a la música, he descobert una cantant de l’Alguer que pinta molt bé. No he tingut molt temps d’escoltar-la amb tranquil·litat, que és el que requereix el seu últim CD, Aquamare, però segur que quan trobi un moment de repòs, la Franca Masu em sorprendrà. http://www.francamasu.com/

La Serra de Tramuntana

Les passades vacances de Nadal (que lluny que es veuen ja!) vaig estar sis dies a Sóller (Mallorca) amb un grup d’amics del País Valencià. Feia quinze anys que no viatjava a l’illa de Mallorca i la imatge que en tenia estava distorsionada per la propaganda del turisme de massa. Per mi, l’illa de Mallorca eren grans hotels, pobles petits que s’han tornat grans a base d’apartaments, grans discoteques i platges grans i abarrotades. Doncs bé, jo que no sóc home de mar, he descobert un indret a voramar preciós: Està a l’illa de Mallorca i es diu Serra de Tramuntana. El fet de viatjar durant el mes de Desembre ha fet que el territori estigui menys massificat i que per tant tingui un encant que a l’estiu, potser no té. El poble de Sóller és petit i encantador i sembla que per ell els anys no passin. I el Port de Sóller semblava un poble fantasma, ple d’hotels buits i restaurants tancats, però tot i això, el paisatge que l’envoltava tenia un encant. Aquest paisatge és diu serra de Tramuntana. Del mar al Puig de l’Ofre, 1.096 metres de desnivell, que es poden salvar per senders costeruts i camins empedrats. Dels tarongers a les oliveres i de les alzines als pins. Un paisatge mediterrani en un ambient pirenaic. Quan estàs al coll de l’Ofre i veus el Puig Major la sensació és d’estar al Pirineu, tot i que les alzines enganyen. Quan arribes al cim del Puig de l’Ofre i veus la mediterrània que envolta l’illa....increïble. M’he reconciliat amb l’illa de Mallorca, he descobert la Serra de Tramuntana i he conegut un grup de gent ben maco (Víctor, gràcies per la casa). Ja ho sabeu, si aneu a Mallorca a remullar el cul, no deixeu d’estirar les cames per la Serra de Tramuntana. Ho agraireu!

Espanya inacabada

Ahir a la tarda es va presentar al Museu d’Història de Catalunya el nou llibre del Catedràtic de Geografia humana Joan Romero, que porta per títol Espanya inacabada. Quan vaig estudiar a València vaig tenir l’ocasió de tenir de professor de Geografia política a en Joan Romero i va ser un plaer. Discutíem molt sobre el model d’estat espanyol (federalisme, nacionalismes perifèrics i centrals), sobre l’estat del benestar, sobre les competències autonòmiques, sobre l’estructura de les administracions públiques, etc. A mi tots aquests temes m’agraden molt i durant aquell curs m’ho vaig passar molt bé perquè a classe debatíem i a casa s’havia de llegir i escriure molt. Ara, en Joan Romero ha escrit un llibre on parla de totes aquestes coses. Ell és un federalista declarat, que no nacionalista, i amb aquest llibre intenta posar una mica d’ordre intel·lectual en aquest país on parlar de Federalisme i de model d’estat, a vegades implica ser acusat de separatista - nacionalista per un sector polític i per algun mitjà de comunicació.

Ha mort Ryszard Kapuscinski

Aquest matí, fullejant un d’aquests diaris que donen al tren, m’he assabentat de la mort del periodista i escriptor polac Ryszard Kapuscinski. Jo tant sols m’he llegit un llibre seu, Eben, però em va agradar tant, que crec que des d’aleshores m’he mirat l’Àfrica amb uns altres ulls. Crec que em vaig llegir Eben a quart de Geografia, quan estava fent l’assignatura de geografia d’África. El professor ens va recomanar llegir un llibre sobre el conflicte a Sierra Leone, on es descrivia tota la problemàtica dels nens soldats, però remenant la biblioteca de casa els pares (lloc de grans troballes literàries), vaig trobar-me amb Eben. Aquest llibre descriu Àfrica defugint dels tòpics, descrivint el dia a dia de la gent i les corrupteles polítiques. Descriu el procés de descolonització, alhora que et submergeix en la vida de ciutats i pobles. És un llibre on amb senzillesa es barreja de la millor manera possible literatura geogràfica, política, històrica i periodística. Tot això feia Kapuscinki. I ho feia molt bé. Avui, a l’edat de 74 anys ha mort a Polonia. Potser és un tòpic, però per sort, quan mor un escriptor ens queden els seus llibres que, normalment, són una part importantíssima i immortal d’ells.

Enllaços de la notícia de la mort de Kapuscinsky a: www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2243794 www.elpais.com/todosobre/persona/Kapuscinski/Ryszard/2926

Tinc un nus a la panxa

Tinc un nus a la panxa que no és d’amor. Tampoc és una gastroenteritis ni una apendicitis. Aquesta ja m’he la van traure i no en puc tenir cap altra. És un dolor que físicament és suportable, però que mentalment va repicant l’estómac sense parar. Quan es fan entrevistes de treball per caviar de feina, quan has de marxar de la feina en horari laboral per fer-les, quan no pots explicar-ho a ningú i has de callar i viure amb això, comença aquest mal de panxa. Si a més a més, aquesta possibilitat de canvi de feina implica canviar de ciutat, aquest mal de panxa s’aguditza. Penses que això implica deixar la teva ciutat, els teus amics, la família, tots els temes socials que tens oberts... canviar radicalment de vida. Però quan la voluntat empeny amb força les ganes de canvi, és que hi ha quelcom que contraresta el mal de panxa. Serà l’amor?

El procés de Pau

Davant de l’atemptat d’ETA a Barajas i de la més que possible ruptura de les converses entre Govern i la banda armada, hem pregunto: · Com es pot destrossar un aparcament de cinc plantes, matar a dos persones i dir que l’alto al foc segueix vigent? No seria més coherent demanar que el procés de Pau segueixi obert? · Suportarà el Govern aquest gir d’ETA i intentarà seguir negociant o per contra s’espantarà davant la reacció de la dreta i abandonarà el procés? · Com actuarà el PP? Com influenciarà en tot aquest procés el fet que d’aquí a poc més d’un any hi hagi eleccions generals? Seran capaços de no anteposar interessos partidistes a uns interessos generals? Sovint em plantejo el problema políticomilitar del país Basc i penso que ETA fa poc per arribar a uns acords de Pau, però que els partits polítics fan molt menys encara. No es pot plantejar una negociació de Pau amb vistes a obtenir una arma electoral de cara a unes eleccions generals. Es necessita un acord entre tots els partits polítics. Un acord madur que estigui per damunt dels quatre anys de legislatura i que sigui un full de ruta útil per qualsevol partit que estigui al Govern, tenint clar que el problema basc no només es solucionarà policialment. S’ha de parlar, baixar del burro, perdonar, no sentir-se guanyador ni vençut i negociar. Crec que actualment, a pocs mesos d’importants eleccions municipals i autonòmiques i a poc més d’un any d’unes eleccions generals, no hi ha el clima polític adient ni la maduresa suficient per a que els principals partits polítics plantegin una negociació de Pau amb ETA. La bomba d’ETA a Barajas és el resultat final d’una treva i d’unes negociacions on tots els actors partícips (ETA, polítics i societat civil) estaven verds. A veure si el temps ens fa madurar a tots.