La guitarra

Avui, després de molts mesos, he tocat de nou la guitarra. He arribat a casa d’hora, m’he relaxat, m’he fet un suc de préssec i quan he entrat a l’habitació per a canviar-me, allà l’he vist, en un racó dins d’una funda negra. L’he tret a poc a poc, amb la delicadesa que hom usa per no trencar quelcom antic i l’he agafada amb fermesa. La mà esquerra al màstil i el braç dret damunt de la caixa per a poder rascar unes cordes velles. Sempre començo amb els acords d’El vespre. Do, Sol, Re, Lam i Fa. Un clàssic que em serveix per trencar el gel i observar si la guitarra està afinada o no. No tinc molt bona oïda, així que si he d’afinar-la, uso una maquineta a piles. Després agafo el cançoner, un de molt gros que vaig muntar un estiu recopilant els cançoners de campaments i un de l’Eloi, amb dibuixos i tot. Passo les pàgines i veig a en Llach, els Esquirols, Lax’N’Busto, Els Pets, Sopa de Cabra, Loquillo, Silvio Rodriquez, Bob Dylan, cançons infantils i populars... Obro el cançoner a l’atzar i intento tocar allò que surt. Sóc molt dolent amb la guitarra, però em defenso amb els acords majors i algun de menor. Mai he fet classes de guitarra i els meus mestres han estat els amics que la tocaven les nits de campament. Estic assegut tranquil·lament a la terrassa de casa, veient com el sol de Maig es pon i les imatges d’uns campaments, d’unes trobades, passen alegrement per la meva ment mentre rasco quatre acords fàcils que em recorden aquells moments. No sé si és la guitarra o el cançoner qui em transporta a aquells temps o és la conjunció de tot plegat. Guitarra i cançoner, de fet, van junts de la mà allà on vaig i encara que sembli que els tinc oblidats, de tant en tant surten de la funda negra i viatgem plegats, des de la terrassa, per les valls dels Pirineus.

El xantatge val 104 milions d’euros

El xantatge val 104 milions d’euros de l’arca pública. Això és el que haurà de pagar la Generalitat Valenciana a l’Ecclestone si el PP torna a guanyar les eleccions. És un escàndol que el PP supediti la celebració del Gran Premi de Fórmula 1 a València a una victòria electoral seva el dia 27 i que això ho ratifiqui públicament, el dia abans d’entrar en campanya, el propi patró de la fórmula 1. Fer un gran premi de Fórmula 1 en un circuit urbà és caduc i més tenint un circuit a poc menys de 25 quilòmetres, com és el cas, però el que m’interessa no és la idoneïtat o no de fer un Gran Premi urbà sinó la vessant política i urbanística de l’esdeveniment. València ha pagat 90 milions per tenir la Copa Amèrica, un esdeveniment que durarà un parell de mesos i que més o menys, amb major o menor encert, ha servit per millorar el Port. Ara es volen gastar 104 milions per poder celebrar 4 grans premis de Fórmula 1 i amb l’excusa reordenar l’espai comprés entre la ciutat de les Arts i les Ciències i el Port. Jo crec que amb els 104 milions que es gastaran, es podria reordenar la zona sense la necessitat de fer un Gran Premi i a més a més donaria per arreglar el Carme, el barri més emblemàtic i amb més potencial de València i el que està més oblidat per l’administració local. Tot acaba sent una qüestió política. La manera de fer del PP es reordenar un espai urbà aprofitant un gran esdeveniment. Aquest gran esdeveniment (Copa Amèrica o Gran Premi de Fórmula 1) val vora 100 milions. Una part serà pagada per sponsors però l’administració se’n ha de gastar uns quants més per reordenar el barri. Els beneficis que diuen que obtindrà la ciutat seran els que es puguin generar durant els dies que duri l’esdeveniment i que seran principalment en el ram de l’hosteleria i la restauració. Els altres negocis del barri perdran degut a les aglomeracions, talls de circulació, restriccions, etc. L’herència final a mig termini és un barri reordenat i punt. Un altre manera de fer és reordenar el barri pensant en la gent que viurà i treballarà allà. Els diners que es gasta l’administració són inferiors als gastats en el model de grans esdeveniments i el resultat a mig termini és millor, doncs s’obté igualment un barri, però també s’exploten les potencialitats a llarg termini (la fórmula 1 dura 1 setmana a l’any, un barri amb vida dura 365 dies a l’any). Al cap i a la fi són models de fer ciutat . El model de grans esdeveniment que ven una ciutat aparador oblidant les persones que viuen en ella vers el model de ciutat feta de barris, on el millor aparador exterior són les pròpies potencialitats de cadascun dels barris que conformen una ciutat amb identitat pròpia. Tant sols em queda l’esperança de que el dia 27 de Maig la gent sigui més intel·ligent del que els polítics creuen i no votin en clau de “volem o no un circuit de Fórmula 1” i ho facin pensant en quin model de ciutat volen.

Què fer i no fer amb les calçades de 4,5 metres. Opcions polítiques

Ahir, uns dies després d’escriure sobre la barbaritat de fer carrils de sentit únic de circulació de 4,5 metres d’amplada, vaig poder observar quina solució adopta l’administració pública per solucionar la pífia feta amb anterioritat. El carrer Lladró i Mallí, de València, és de sentit únic de circulació i té una calçada de 10 metres. En aquest carrer es permetia estacionar en cordó a banda i banda de la calçada i per tant, quedava un carril de circulació de 5 metres. La doble fila era el pa de cada dia i la sensació de caos era general. La solució ha estat fàcil. L’administració ha pensat: si hi ha doble fila es que hi ha dèficit d’estacionament i com tenim metres de calçada de sobra, farem estacionament en bateria al costat dret. Un desastre. L’estacionament en bateria dins de zones urbanes no és bo, ni per disseny ni per seguretat. Les maniobres d’estacionament són dificultoses i si estaciona un vehicle llarg, pot dificultar enormement la circulació. Personalment crec que la solució és ampliar voreres i deixar l’espai necessari per a l’estacionament en cordó i els 3 metres de carril de circulació. Evidentment, a curt termini, és una solució més cara, però reordena el carrer d’una forma coherent i al cap i a la fi, ajuda a retornar l’espai públic a les persones, els vertaders protagonistes de les ciutats. Són opcions polítiques de model de ciutat. O s’aposta pel cotxe o s’aposta pel vianant. El millor de tot es que l’asfalt del carrer Lladró i Mallí està acabat de pintar per a permetre l’estacionament en bateria i els vehicles segueixen estacionant en cordó i en doble fila. Seran més llestos els veïns que l’administració?

Temeritats en el Reglament de Planejament valencià

Un carril d’autopista té 3,5 metres d’ample. Un carril de l’eixample de Barcelona pot tenir entre 2,80 i 3 metres d’ample. Si volem permetre velocitats elevades hem de fer que el carril de circulació sigui el més ample possible, doncs quan més correm, la sensació d’estretament del carril és major. Per tant, a carrils més amples més velocitat. Ara bé, quan s’urbanitza un sector nou es jerarquitza la xarxa viària i es creen carrers per estar i carrers per passar. Els carrers d’estar poden ser de plataforma única, zones 30, zones de prioritat invertida, etc. Sigui quina sigui la tipologia del carrer, són zones on el vianant té preferència sobre el vehicle o on la prioritat és compartida. En canvi, les vies d’estar són vies estructurants del trànsit, però com són trams urbans, la velocitat no pot ser mai superior als 50 quilòmetres hora. Doncs aquí bé la incongruència urbanística que us vull comentar. El Reglament de Planejament de la Generalitat Valenciana (23/5/2006) en la seva pàgina 101, punt e, diu: Les calçades destinades a la circulació de vehicles tindran una amplada mínima de 4,5 metres en els vials de sentit únic de circulació i de 6 en els de doble sentit. No és això incongruent? No és temerari fer un carril de 4,5 metres on els vehicles puguin anar a 150 km/h ? (els carrils proposats són més amples que els de l’autopista). No és incongruent que si es fa un sol carril l’amplada hagi de ser de 4,5 metres i en canvi si se’n fan dos aquesta hagi de ser de 6 (3+3)? Aquest punt del Reglament d’urbanisme és temerari. A més a més, i coneixent als valencians, el que implica fer un carril de circulació de 4,5 metres es que o vagin a 150 km/h o que es permeti la doble fila d’estacionament. Si s’estaciona en doble fila en un carrer de 4,5 metres, encara queden 2,5 metres de carril, on un vehicle a poc a poc i amb traça, pot passar. Fora d’autopistes no haurien d’existir carrils de més de 3 metres. I punt!

PD: si no he entés bé el Reglament i algú hem pot justificar el per què d'aquests 4,5 metres, el convido a una cervesa ara que ve el bon temps!

Vinya Rock 2007 o qui diu que al País Valencià falta aigua?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Benicàssim (Castelló) el festival de música Vinya Rock. Tres dies de concerts amb un cartell que convidava, després de molts anys, a tornar a fer la motxilla per marxar de festival: Manu Chao, Fermín Muguruza, Los Suaves, La Troba Kung Fu, G5, Ojos de Brujo, Macaco, Obrint Pas, Potato i un llarg etcètera. Com ja tenim una edat, vam aprofitar que els tiets de l’Espe viuen a Castelló per instal·lar-nos a casa seva i deixar la tenda de campanya per a millors ocasions. Aquesta decisió, aparentment banal, ens va salvar el cap de setmana. La nit del divendres al dissabte la puja ja ho va enfangar tot i, de camí al festival, ja es podien contar per desenes les tendes destrossades. L’alcohol i les drogues barrejades amb tempesta no són bones companyes d’acampada. Dissabte al vespre va començar a ploure d’hora i ja no va parar. El concert de Los Suaves, mític sota la pluja, va servir per a mullar-nos fins als calçotets i decidir que ja en teníem prou. Eren les 11 de la nit, plovia a bots i barrals i fins i tot es va apagar la llum dels escenaris. Allò era el caos! L’endemà ens assabentarem que els concerts es van acabar suspenent i que l’horari dels concerts de diumenge tenia petites modificacions. L’espectacle de les tendes d’acampada el diumenge al matí era dantesc. Tendes plantades dins de bassals com mars, tendes destrossades dins del fang.... la gent caminava mullada i bruta de fang fins a les orelles, els xinos i les botigues de “todo a 100” ho havien venut tot: xancles, capelines, sabates... tothom sobrevivia i vestia com podia o amb el que li quedava. Tot i això, la moral no defallia i els concerts de diumenge estaven plens de gom a gom. Més de 40.000 persones que van sobreviure al diluvi amb humor, ballaven i cantaven bruts de fang, bevent cervesa i com si allà no haguera passat res. I es que un festival és un festival i si a més a més plou, el festival és torna mític.

La política del sòl del PP

Ahir a la nit vaig estar veient una estona el programa de TV1 on 100 persones entrevistaven a Mariano Rajoy. En un moment de l’entrevista li van preguntar que faria si fos president d’Espanya per a modificar l’actual rumb incontrolat de l’urbanisme. La resposta em va deixar glaçat. No sóc un expert en urbanisme ni en ordenació territorial, però la planificació de la mobilitat té molt a veure amb el territori i per tant crec que, com a mínim, puc opinar i fer-me una idea de com van les coses. Amb aquesta petita experiència acumulada, la resposta d’en Rajoy la trobo temerària. Segons el cap de l’oposició, la solució és liberalitzar el sòl, mantenir les zones protegides i aplicar el sentit comú. Anem per parts: Liberalitzar el sòl: No sé quin percentatge de sòl és públic i quin privat, però sé que a Catalunya, un percentatge molt elevat del sòl és privat. Què vol dir liberalitzar el sòl? Jo en el meu sòl puc fer el que em doni la gana, sempre i quan no estigui protegit? I amb el sòl públic, que hem de fer, vendre’l? Qui farà aleshores hospitals, escoles i infrastructures? Ho privatitzarem tot? Quin paper tindran aleshores els PGOU? On quedarà la idea de planificar el territori? Un exemple: Tinc un terreny a Espot, al costat del límit del Parc Nacional d’Aigüestortes. Com el terreny es meu i no està en zona protegida, puc construir-me una finca de 20 plantes allà mateix? Crec que l’ordenació territorial ja funciona prou malament en mans municipals degut a la falta de pressupost, com per a que ara obrim la veda a que cadascú, en el seu terreny, faci el que li vingui de gust. L’any 1.996 el PP va aprovar una llei per augmentar el sòl urbanitzable. Deien que a l’augmentar l’oferta del sòl els preus baixarien. Han fracassat! Prou d’invents amb el sòl. El territori és un bé comú i com a tal l’hem d’entendre i ordenar-lo. Mantenir les zones protegides: Aquesta frase em sona a que ja s’ha protegit tot el que s’havia de protegir i per tant, la resta del territori, el podem omplir de totxos. Si es liberalitza el sòl, ningú voldrà que es protegeixi el seu territori. Avui en dia és dificultós protegir qualsevol zona. La pressió urbanística és important i la majoria de propietaris prefereixen una reclasificació cap a sòl urbà que cap a sòl protegit. Que passarà amb la liberalització del sòl? Com el sòl en qüestió no estaria protegit, la decisió seria del propietari i el totxo guanyaria sempre. Amb la liberalització del sòl, la creació de nous espais protegits seria gairebé impossible. Sentit comú: Estaria molt bé que el món funciones amb el sentit comú. Sense lleis, sense normes, només amb el sentit comú de cadascú, individual, no col·lectiu. D’això se’n diu anarquia i a mi em sembla bé, fins i tot òptim, però quan ho sento dir d’algú del PP em poso a tremolar. Com vol el PP que l’ordenació territorial funcioni amb sentit comú, veient tot el que han fet? (Benidorm, Marina D’or, Múrcia, Madrid......). Si el sentit comú que volen aplicar és el que han aplicat allà on han governat, prefereixo les normes i les lleis.

Acupuntura urbana

Un amic em va recomanar fa uns mesos un llibre de títol suggeridor: Acupuntura Urbana. L’autor és l’urbanista brasiler Jaime Lerner, el que fou alcalde de la ciutat de Curitiba y artífex de les nombroses actuacions que han fet famosa la ciutat. Amb un text planer i en format de capítols molt curts (2-3 pàgines), en Jaime Lerner ens explica diferents actuacions per millorar una ciutat, un barri o un carrer. Petites actuacions que donen grans resultats, actuacions que tenen a veure amb la gent, la música, el soroll, el silenci, les olors, les imatges, la identitat, i que estan molt allunyades de les grans obres faraòniques, cares i fora de lloc. Proposa petites actuacions (acupuntura) que serveixen per a regenerar una zona o eliminar un problema, actuacions que funcionen com a catalitzadors per a millorar diferents disfuncionalitats. El text és clar, senzill i entenedor i la idea principal es podria resumir amb una frase de l’autor que diu: les ciutats necessiten menys creadors de complexitats i més filòsofs. Molt recomanable per a urbanistes i per a tots els amants de les ciutats, doncs els diferents capítols del llibre es succeeixen en diferents ciutats del món, des de Curitiba a Beijing, de Paris a Barcelona....

Excursió pel Cabo de Gata: Genoveses - Mónsul

Aquesta Setmana Santa he estat a Cabo de Gata, un parc natural costaner situat a la provincia d’Almeria (Andalusia) i declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Cabo de Gata es caracteritza per ser un espai desèrtic, amb roques sedimentàries i volcàniques i una vegetació plena d’atzavares i figues paleres. Ara, per Pasqua, és un molt bon moment per conèixer el parc, doncs la calor no és intensa i es poden fer nombroses excursions, tant per l’interior com vora mar. L’excursió que us proposo és a vora mar i permet descobrir cales solitaries de sorra fina envoltades de roques volcàniques de formes estranyes. És un curt passeig, que a bon ritme es pot completar en menys de dues hores, però si anem contemplant paisatge, fent algun bany i admirant els bassalts que ens envolten, podem passar-nos-hi el dia. L’excursió comença al Poble de San José i per la platja i seguint les indicacions ens encaminarem a la platja de los Genoveses (on també podem deixar el cotxe). A partir d’aquí, comença un itinerari màgic, on es barreja senzillament l’aigua de mar amb la sorra, la sorra amb les roques volcàniques i les roques amb els precipicis. I a l’interior, on en altres indrets hi han hotels, les atzavares altes i les figues grosses. Des de la platja dels Genovesos seguim un itinerari marcat cap al Sud, paral·lel a la platja que a poc a poc agafa alçada. Als 10 minuts, el sender es desviarà cap al mar i un altre trencall seguirà guanyant alçada cap a l’interior. Els dos itineraris duen a la platja de Mónsul, un per la carena i l’altre per la costa, platja a platja. Nosaltres agafarem el camí de l’esquerra i baixarem cap a la platja. Creuarem la cala Amarilla i les platges del Barronal. Seguirem sempre per la línia de costa, saltant de roca en roca, jugant amb l’aigua i fent boulder a les parets de la platja. Així, a poc a poc i fascinats pel paisatge i la tranquilitat de l’indret, arribarem a la platja de Mónsul, on en Sean Conery fent de pare d’Indiana Jones va fer caure un avió de combat amb l’ajuda d’un paraigües i unes gavines. A Mónsul hi ha un aparcament des d’on, fàcilment i fent auto stop, podrem tornar cap a Sant José. Qui tingui ganes de caminar més pot tornar cap a la platja de los Genoveses seguint la carena, fent així un itinerari circular d’alló més complet. http://www.parquenatural.com/

Cabo de Gata

Marxo cap al desert, allà on la sorra és sòl i el sol és mort, allà on l’aigua és vida i la vida és poca, allà on l’aire és brisa i la brisa és salada, Marxo a Cabo de Gata, a buscar la lluna, a buscar les pedres, a buscar el vent, a buscar l’aigua, a buscar la vida, a buscar les plantes.

El poble

Hi havia una vegada, un petit municipi situat a la vora d’un mar càlid, on tranquil·lament vivien del camp i de la mar els seus poc més de 1.500 habitants. El municipi, a poc a poc anava creixent, al ritme natural d’una població petita, sense ensurts ni rebomboris. Creixia perquè la cooperativa es feia gran i les collites anaven bé, perquè s’instal·lava una fàbrica i es creaven llocs de treball, perquè és millorava una carretera i algú de ciutat volia apropar-se a viure a un ambient més rural. Tots aquests creixements tenien lloc dins del nucli urbà, es mantenia el model i l’estructura de poble dens i es preservava l’entorn natural, a l’est el camp i a l’oest la falda de la muntanya. Tots els creixements, petits i controlats, es feien al voltant de la carretera, punt d’entrada i sortida del poble. Va arribar un dia que el batlle, per vell, va plegar i les eleccions les va guanyar l’home fosc del poble. Aquest home mai havia ajudat al pare en les dures feines del camp, no s’havia llevat mai a les 5 del matí per evitar el sol del migdia mentre es treballava la terra i es bevia la cassalla els diumenges abans d’entrar a missa de 12. Era un desertor de la falç i tenia en ment un projecte per acabar amb un poble que li semblava avorrit, lleig, vell i ple de gent de camp sense cap mena de modals. Ell volia convertir el seu poble en una ciutat moderna. Va viatjar a ciutat, on va conèixer homes més foscos que ràpidament li juraren amistat, el convidaren a dinar a restaurants luxosos i li regalaren rellotges i cotxe, tot dient-li que si confiava en ells, el seu petit poble aviat seria la capital d’un territori modern. El batlle estava enlluernat i confiava en aquests nous amics que tant bé l’estaven tractant. Deixà que redactaren el nou Pla General d’Ordenació Urbana, doncs deien que era l’eina essencial per a modernitzar el poble. L’horta i la muntanya serien ben aviat zones residencials de luxe, els anglesos vindrien enlluernats per la proximitat de la mar i la verdor d’un camp de golf al peu d’una bonica muntanya i els habitants del poble s’enriquirien sense haver d’embrutar-se mai més les mans de terra. El poble, ignorant el que succeïa, veia com de sobte uns homes amb corbata els hi donaven bastants diners pel camp. El llaurador, d’una mitjana de 60 anys i amb els fills a ciutat estudiant, veia com la jubilació se li feia una mica més dolça. Fa mal, pensava, vendre els camps de la família però el fill no sé si voldrà seguir treballant el camp, la competència exterior cada vegada és més forta, cada vegada em compren els productes a un preu molt més baix... Jo ja estic cansat! Amb el cor en un puny i els ulls plorosos, acabava venent els camps. Als pocs mesos s’aprovava el PGOU i els camps passaven a ser urbanitzables i el seu valor es multiplicava per tots aquells zeros que vulgueu posar-hi al darrera. El poble que abans tenia 1.500 habitants i poc més de 800 cases, aviat tindria 6.500 habitatges més, tots dispersos per aquells camps on anys enrera es va llaurar la història d’un poble que l’especulació i la maldat dels polítics ha destrossat. Això tant sols és un conte d’un poble imaginari, tot i que seria capaç de posar més d’un nom real al poble i al batlle. Ens han venut els nostres pobles amb l’excusa del progrés i què ens ha quedat? Ràbia i impotència!

La presència de Batasuna a les eleccions del 27 de Maig

Estem a dos mesos de les eleccions municipals i encara no sabem si Batasuna podrà participar, com a tal i de forma legal, als comicis del mes de Maig. Sóc del parer que s’ha de donar veu a tota formació política, sigui del nostre gust o no. D’això se’n diu pluralitat i agradi o no, vivim en un món plural, amb idees plurals i maneres d’entendre la vida plurals, encara que certs sectors no ho vulguin entendre i potenciïn aquest pensament únic d’encefalograma pla. El govern Espanyol ha de permetre que Batasuna participi a les eleccions. Per què? A les eleccions al parlament basc del 1998, Batasuna va obtenir el 18% del vots, el 2001 va baixar fins al 10% (7 diputats) i a les darreres, les del 2005 i sota les sigles del Partit Comunista de les Terres Basques, va obtenir un 12% i 9 diputats (150.000 vots). Aquestes xifres deixen clar que el suport del poble basc a Batasuna no és minoritari ni residual. I aquest votants han de poder tenir una opció política per a votar. No els podem negar el vot. Que et queda si et neguen el vot i la paraula? Com es pot entendre un procés de Pau si no permetem que la branca política del grup terrorista es presenti a les eleccions? Si el govern espanyol actués intel·ligentment, hauria de permetre la participació de Batasuna a les eleccions. Si no ho permet, Batasuna s’acabarà presentant sota qualsevol altre nom i al final, el govern central no haurà fet bé ni una cosa ni l’altra. Més val ser valent i coherent amb les idees que deixar que les escletxes legals facin la feina que tu no vols fer.

"Estos rojos del PP"

Els del PP es manifesten gairebé cada cap de setmana, el cap de l’oposició al govern li fa boicot a PRISA, (fins al maig, doncs segur que no té collons de no emetre publicitat durant la campanya de les eleccions municipals), els del PP de València aturen les obres d’una desaladora per impacte ambiental (i Benidorm, Marina d’or....), Aznar segueix dient que perilla la unitat de Espanya i el Losantos fa anys que diu que Espanya corre perill de Balcanització. En Piqué no sé que diu, però vist des de Catalunya deu flipar i segur que quan se’n va a dormir pensa en afiliar-se a Ciutadans o trucar a l’amic Gallardon i fundar un partit de centre. Però en Gallardon ja en té prou amb l’Esperanza, aquella listilla que quan era ministra de Cultura es pensava que el nobel de Literatura Saramago era una dona (Sara Mago) i que tots pensàvem que Tonino (CQC) havia aconseguit enfonsar-la políticament. Doncs no, hay que joderse tot i que la prefereixo de presidenta de la comunitat de Madrid que de ministra, així a mi no em toca els ous (paciencia compañeros madrileños, a lo mejor os abandona para hacerse cargo del partido cuando Rajoy se vuelva loco un rato). La resta del PP segueixen pensant tant sols en el complot – cop d’Estat que els va treure del poder el 14M. La conspiració ETA – AL Qaeda – Zapatero. Segur que l’Acebes i el Zaplana acaben dient que Bin Laden és basc i ZP afgà i que per tant la dinamita la va portar a Atocha Ali Babà via Bilbao i calle Ferraz. I es clar, amb aquest panorama els del PSOE flipen. Que han de dir? No havíem quedat que era l’esquerra la que sempre estava putejada, a l’oposició quan no a la clandestinitat i que l’enemic era la dreta governant (primer dictatorialment i més tard democraticament però amb el mateix “talante dialogante”?). No era l’esquerra la que es manifestava i la dreta la que deia que eran cuatro rojos con pancartas? Ens hem tornat tots bojos i si encara queda algú amb un dit de seny al cap, deu ser que ni mira la tele, ni llegeix diaris, ni escolta la ràdio i fins i tot no es deu fer ni cafès ni canyes als bars. Deu viure amagat en una cova del pirineu. Quina sort!

Les Falles

Aquest cap de setmana s’han celebrat les Falles i com a nouvingut a València però sense pertànyer a cap casal faller, em permeto la llicència d’opinar. Les falles originàriament estàven pensades per a queixar-se, irònicament, del que succeïa al món en general i al poble en particular. Es creaven uns ninots que representaven els personatges més populars del poble i mitjançant imatges i textos es feia critica. Avui les falles, sobretot les de més pressupost, s’han “Disneylanitzat”. Es creen falles immenses sense cap tipus de crítica o una amb una crítica tant passada per aigua que no fa ni gràcia. Ara, el més important es veure qui la fa més gran i qui es gasta més diners. La guanyadora d’enguany s’ha gastat la friolera i fins i tot immoral quantitat de 700.000 euros per a fer una falla gran, molt gran i d’estil Disney. Gairebé totes iguals, amb els mateixos traços, les mateixes formes i els mateixos colors. Però com a la ciutat de València hi han 700 falles i és una ciutat plural i diversa, encara hi ha algun barri que guarda l’escència de la festa i aixeca falles originals, innovadores i crítiques. Aquest any, i ja va sent habitual, la falla del carrer Corona (davant del museu de la Beneficencia) ha estat la que més m’ha agradat. La falla representava, sencillament, un pit. Però era original perque estava feta de fusta, com antigament les feien totes abans de que el porexpan jubilés la fusta de pi i el fum blanc del arbre mediterrani fos substituït pel negre i toxic del derivat del petroli. La nit de la cremada incompleix el protocol de Kioto d’una manera alarmant, però a veure qui s’atreveix a denunciar-ho. Bé, tornant a la falla del carrer Corona, el pit en qüestió feia referència a un pit dissenyat pel cineasta Luis Berlanga durant el Franquisme. Evidentment la censura de l’època va prohibir aixecar la falla, però ara, més de 40 anys després, han recuperat la idea i l’han aixecat. Homenatge al cinema? Denúncia a la censura actual? Sigui el que sigui, ha estat la falla més interessant de les que he vist. I s’ha de dir que han estat poques les que he vist, doncs el cap de setmana de més moguda m’he refugiat a Ports de Beseït, a la muntanya, a celebrar que entrava a la trentena.

Les televisions autonòmiques en un país de bojos

Llegeixo perplex que la Generalitat Valenciana vol demanar judicialment el tancament de les emissions de TV3 i C33 al país Valencià. Estem en un país de bojos! En qualsevol altre indret de món on dos territoris comparteixen un idioma, estic segur que poden veure les televisions respectives sense problemes ni interferències polítiques. Si Espanya fos un país normal, al País Valencià s’hauria de veure TV3 i C33 sense problemes i a Catalunya s’hauria de poder veure Canal 9 i Punt 2 (cosa que ningú demana). I encara podem anar més enllà. Per què des de casa meva no puc veure Euskal Televista, la televisió Gallega, Canal Sur, o qualsevol altre canal autonòmic, i en canvi puc accedir a mil canals internacionals? Per què és més fàcil veure la BBC o la RAI 1 que Canal 9 a Catalunya? Si volem que les diferencies territorials siguin potencialitats que enriqueixin el conjunt de la societat i no barreres que potenciïn l’odi (com pretén la dreta espanyolista més rància), no seria bo que des de qualsevol punt d’Espanya es poguessin veure tots els canals autonòmics? I seguint la mateixa línia, si la Constitució espanyola reconeix el Gallec, l’Euskera i el Català com a llengües oficials de l’Estat, per què no se’n pot fer ús al Congrés de Diputats? No és un problema tècnic ni pressupostari. Igual que en el cas de les televisions autonòmiques, és un problema polític fruit de la situació anòmala en la que viu sumida el país.

Falta, simplement, sentit comú.

L’excursió de Març 2007. Talaixà. Alta Garrotxa

Amb les ganes de caminar que tinc i amb l’horitzó posat al dia 16 de juny (Marxa de resistència de Cap de Rec), inauguro una secció de ressenyes excursionistes. I per començar, que millor que una caminada per l’Alta Garrotxa? Els dies 3 i 4 de març vam marxar amb la família a Montagut, a passar el cap de setmana a una casa rural (Mas l’Era, molt recomanable). El dissabte al matí vam alçar-nos tranquil·lament i vam anar cap a Sadernes. Allà les 11 vam començar a caminar, riu amunt, contemplant les gorges d’aigua fresca i els tallats alts i verticals. A l’alçada del pont de Sant Valentí vam creuar el riu a l’esquerra i vam començar a pujar direcció a Talaixà. En un parell d’hores llargues vam arribar al poble abandonat de Talaixà. Està situat en un coll des d‘on es pot observar la Vall d’Oix per un costat i la vall de Sadernes per l’altre. El solet acompanyava, així que vam dinar sota d’uns pins i vam fer la bacaineta. A les tres de la tarda vam agafar el GR-11 que ens duria fins a Sant Aniol d’Aguja. Aquest tram de GR és molt espectacular. És un senderol estret que circula per l’única feixa de verd que hi ha en una paret vertical. De sobte el senderol perd alçada i arribem a Sant Aniol, un pla amb una font i una església abandonada. Vam omplir les cantimplores, vam fer un mos de xocolata i reprenguerem el camí de tornada a Sadernes, tot seguint el curs del riu. Aquest tram és agradable, vas creuant el riu de costat a costat i el camí es fa molt entretingut. A les 7 de la tarda, i després de caminar 6 hores, arribem de nou a Sadernes.

I per la nit i per a celebrar-ho, concert de Chocadelia a Olot, amb la sempre espectacular i engrescadora companyia de l’autòcton Toni. Gràcies company!

El llibre i el disc de Març 07

Aquesta vegada us vull recomanar un llibre clàssic que potser molts de vosaltres ja haureu llegit, però que jo he descobert al llindar dels 30. És “El viejo y el mar” d’Ernest Hemingway. És un llibre d’una senzillesa alarmant, escrit com si ho haguera fet el mateix vell pescador mentre lluita contra el peix. El vell, el peix, els taurons i la mar. No fa falta res més per a descriure aquesta lluita a vida o mort entre un vell i un peix. Però alhora és una lluita de respecte, respecte a unes actituds, a un peix i a una forma de viure la vida. Jo ho he comparat a l’esforç que fa l’alpinista quan es troba en condicions extremes i lluita ell sol amb la muntanya, respectant-la alhora que intenta vèncer-la. Descobrir Hemingway ha estat una gran troballa. A la tauleta del menjador ja m’espera “Por quién doblan las campanas”.

Pel que al disc del mes vull recomanar-vos “Clavell Morenet” del grup La Troba Kung – fu. En aquest nou projecte d’en Joan, ex Dusminguet, la música que surt de l’acordió destil·la rumba amb un toc de música tradicional, unes pinzellades de reagge i molt molt de sabor a festa! Evidentment el so de Dusminguet està present, però no és un Postrof, ni un Vafalungo ni molt menys un Go. És un nou projecte, amb reminiscències dusmingueteres però amb aires nous i músics nous. Només repeteix les ganes de festa. I menció especial per al llibret que acompanya al CD Original. Amb llibrets com aquest (gairebé 100 pàgines), paga la pena comprar-se el disc!

www.latrobakungfu.net

Des de València

Després d’uns dies d’absència per motius de trasllat, retorno al bloc per explicar-vos com em va la vida a la capital del Túria. M’he posat a viure amb l’Espe al pis que té al barri de Patraix, a 20 minuts a peu del centre de València. Pels matins vaig a la feina amb Bus, però per les tardes, quan plego de treballar i vull que em toqui l’aire, me’n torno a peu. El pis on vivim deu ser dels anys 50 o 60 però el van reformar gairebé tot l’any passat. Ara estem demanant pressupostos per reformar la cuina, però veient els preus que ens demanen, em sembla que seguirem una temporada més amb la cuina vella. Jo, després de rebre dos pressupostos, cada dia la trobo més maca i fins i tot moderna. El pis és lluminòs (un sisé), amb una terrassa gran, un menjador ampli, un bany generòs i dos habitacions petites però acollidores. Quan vingueu de visita a València ja veureu! Pel que fa a la ciutat, no ha canviat gaire des de l’any 2003, quan hi vaig viure gaudint d’una beca Sèneca. Fa el mateix bon temps (22 graus al febrer), té el mateix caos d’aparcament i ara, per falles, tornar a estar tot genialment potes enlaire i amb un tuf a polvora constant. Durant Falles la ciutat es transforma en una ciutat per a vianants, doncs cada quatre cantonades hi ha una Falla i per tant el carrer tallat. No sé si hi ha un pla de mobilitat especial per Falles o deixen que el trànsit s’autorreguli, però sigui com sigui, tothom va a peu, be perque li ve de gust o bé perque no li queda més remei. Però ningú protesta. Pel que fa a la feina, m’he incorporat a treballar a IDOM, una empresa molt gran, d’orígen basc, però amb seus a València, Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa.... i no sé encara on més! A València som 150 persones, així que a hores d’ara no conec encara ni al 90% dels companys i companyes de feina. Aixó si, conec als quatre que formen l’equip de consultoria i transport i de moment, amb aixó faig.

Bé gent, una abraçada a totes i a tots

Helicòpters a l'Everest

He llegit un article on es diu que s’ha inventat un helicòpter no tripulat que pot realitzar rescats de muntanya fins a 9.000 metres d’alçada. Es a dir, a tot arreu, fins i tot al cim de l’Everest. Si avui en dia ens queixem de que l’Everest s’ha comercialitzat, que qualsevol ric pagant 60.000 euros pot intentar pujar al cim més alt del món sense haver-se posat uns grampons abans, tot i saber que per sobre dels 6.000 metres no el podran rescatar, no empitjorarà la situació el fet de que et puguin rescatar a qualsevol alçada? Jo crec que tècnicament és un bon avanç, però que la seva existència no ha d’anar lligada al fet de pensar que ara, a l’Everest, pot pujar tothom. Si l’Himalaya ja està massificat, l’helicòpter no ha d’empitjorar la situació actual. Cal restringir l’accés a les grans muntanyes per seguretat i per preservar el medi i cal que la barrera no sigui estrictament econòmica, sinó també per coneixements. Simplement tenint el respecte que una muntanya com l’Everest és mereix, la situació milloraria i l’existència d’un helicòpter com el inventat, no causaria el debat que ha generat.

El trasllat

Com ja sabreu la majoria, marxo a viure a València. Després de tres anys treballant a Barcelona i viatjant els caps de setmana amunt i avall per raons d’amor, m’ha sortit l’oportunitat laboral de marxa a treballar a València i així poder, definitivament, “casar-me”. Canviar de ciutat implica moltes coses. En el meu cas allunyar-me de la família, els amics, el meu poble... i dic allunyar-me perque no vull dir deixar, paraula que utilitza molta gent per referir-se a aquest procés. Els amics són amics perque ho són, no perque viuen al mateix poble, així que faré l’esforç necessari per a que sentin que encara hi sóc. En Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo procuraré no perdré els meus orígens, alhora que intentaré clavar arrels allà on vaig. Curiosament, la comarca de València és l’Horta. Bon lloc per clavar arrels, no penseu? I per últim queda la part purament física d’aquest procés, que és el trasllat. Posar en caixes la teva vida. Dos motxilles de roba, dos caixes de música i moltes més de llibres, dos quadres i els àlbums de fotos. I ja està. Així escrit sembla poca cosa, però buidar una habitació no és fàcil. Surten coses de tota arreu. Intentes fer neteja, però et surt la vena nostàlgica i acabes tirant-ho tot dins d’una caixa. Al cap i a la fi un és un per allò que és i per allò que fa que sigui (amics, família, fotos, llibres, música...).

El llibre i el disc de Febrer

Aquest mes de Gener he anat especialment de bòlit i he tingut poc temps per llegir i descobrir nous grups de música. Tot i això m’atreveixo a fer dos recomanacions. La recomanació literària és una aposta segura. M’estic llegint El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez. Què dir d’aquest escriptor colombià? Ningú com ell descriu millor les històries d’amor impossibles, les casualitats de la vida, les decisions que es prenen en un minut i et repercuteixen durant la resta de la teva vida. El amor en los tiempos del cólera és la història d’amor impossible entre Florentino Ariza i Fermina Daza, que està feliçment casada amb el metge Juvenal Urbino, però a la vegada és la història d’un poble del carib, d’un temps passat, d’unes relacions humanes... és el món exquisit d’en García Márquez. Pel que fa a la música, he descobert una cantant de l’Alguer que pinta molt bé. No he tingut molt temps d’escoltar-la amb tranquil·litat, que és el que requereix el seu últim CD, Aquamare, però segur que quan trobi un moment de repòs, la Franca Masu em sorprendrà. http://www.francamasu.com/