El temps lliure

Últimament he reflexionat sobre el fet de tenir temps lliure i com s’ha d’aprofitar conscientment aquest temps preuat. Les vacances o els caps de setmana són un invent relativament modern, creat per a que la gent descansi i desconnecti de la feina, però també per ajudar a fer funcionar tot un engranatge d’empreses i serveis. Quants diners gastem en el nostre temps lliure? Quantes coses comprem durant el nostre temps lliure? Si no tinguéssim temps lliure no gastaríem tant i per tant, tot el sistema econòmic s’ensorraria. El percentatge del PIB espanyol que prové del turisme és brutal i el percentatge de població ocupada en el sector turístic és també molt alt. Amb aquestes reflexions em pregunto: El temps lliure ha de ser per a mi o la societat m’autorganitza les vacances? La societat m’empeny a marxar lluny o sóc jo qui conscientment vull marxar lluny? Si el que vull es desconnectar i descansar, no ho faré millor a la Terra Alta que a les Scheyselles, per exemple? Si marxo a Amèrica llatina, no és millor apropar-me a la gent que tancar-me en un ressort del Carib? Hem de tenir present que les vacances no ens son regalades perquè hem estat bona gent, sinó per a contribuir a que l’estructura econòmica mundial funcioni. Això no vol dir que durant les vacances ens haguem de quedar a casa, sinó que hem de ser conscient d’on volem anar, per què volem anar i què volem trobar. De nou, és un tema de consum responsable i de ser conscients de que cada una de les nostres decisions i accions provoquen unes reaccions en cadena que moltes vegades no són les desitjades. Si som conscients de com gastem el nostre temps lliure, gaudirem molt més d’aquest. Bones vacances a tothom. Recomano la lectura del darrer número de la revista Opcions, dedicat al Turisme

Panticosa és un abocador

La setmana passada us parlava de com les obres del balneari de Panticosa (Osca) havien transformat l'espai en un abocador. Doncs bé, com aquesta setmana ha quedat clar que més val una imatge que mil paraules, us penjo una foto del que abans era la font de Sant Agustí.

Aquesta fotografia tant sols posa de manifest allò que molts col·lectius i associacions estan denunciant des de fa mesos: l'urbanisme descontrolat i ferotge de la costa s'està acostant al Pirineu. Veureu com l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra

Patètic

És patètic veure com avui en dia es tanquen revistes perquè critiquen a la monarquia. És patètic veure com la gent critica una portada pel dibuix i no pel text, quan el dibuix representa un acte quotidià de sexe i el text és el que realment critica a la monarquia (el príncep diu que si la Letícia es queda embarassada serà el més semblant a treballar que ha fet mai, perquè cobrarà els 2.500€ que li donarà l’Estat). De nou el sexe com a tabú. Aquesta portada de el Jueves demostra que val més una imatge que mil paraules. El dibuix, que no hauria de ser ofensiu, es converteix en notícia i tothom en parla i en canvi el text, que és realment crític amb la monarquia, passa desapercebut. Fins i tot el jutge del Olmo, un home amb formació i hem se suposar que mitjanament culte, diu que segresta el número del Jueves perquè mostra a la parella reial en una postura denigrant. És denigrant fer l’amor? En canvi no diu res del text. Potser perquè és cert el que diu! Crec que tot plegat ha estat patètic. Patètic el jutge ficant-se en un percal que s’hagués pogut estalviar (no hi havia denúncia de la monarquia). Patètica l’actuació de part de la societat, escandalitzada per un dibuix d’allò més natural i ignorant un text realment potent. Patètica la falta de llibertat per criticar a una monarquia que no fot ni brot. I per últim, patètic el PP criticant el segrest i defensant la llibertat d’expressió en un intent d’atacar al Govern. Què pensaran els dibuixants del Jueves en sentir que tots els pesos pesats del PP defensen aferrissadament la seva revista? Crec que com a regal a tant valuosa ajuda i propaganda, podrien rebre una col·lecció dels números del Jueves de l’època en que l’Aznar era President. Vinyetes d’ell i de la seva Botella, a mansalva! Llavors no reien tant. En definitiva, ha estat tot molt patètic, caspós i lamentable.

Multiactivitat a Pirineos Sur

El Postfordisme ens ha donat temps lliure i això ens ha abocat a una carrera frenètica per a ocupar aquest temps fent activitats d’allò més diverses. Adduït per aquest sistema, aquest cap de setmana llarg que he tingut l’he dedicat a fer una via ferrata, a veure un concert d’Asian Dub Foundation al Festival Pirineos Sur i a fer un intent d’ascensió al pic de l’Infern. Tot això gràcies als 1.140 quilòmetres recorreguts en quatre dies. Anem per pams. Divendres agafo el cotxe des de València i enfilo cap a Saragossa on recullo al Ferran. D’allà ens dirigim a Rodellar, a la Sierra de Guara, on arribem quan ja es fa fosc. Sopem i a dormir. Dissabte al matí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel, esmorzem com a senyors i comencem la via Ferrata del Espolón de la Virgen. És una via ferrata curta, amb una aproximació d’uns 30 minuts i una ascensió d’una hora aproximadament. La via es curta però explosiva. Té un parell de trams molt exposats on estàs, literalment, penjat com un pernil. La tornada a Rodellar la fem baixant per un barranc, curt però bonic. Tres ràpels i arribem al barranc de Mascún, on ens fem un banyet abans de tornar cap a Rodellar. Un cop a Rodellar, cotxe i cap a Sallent de Gàllego, on fan el Festival Pirineos Sur. Arribem a Sandinies (un poblet proper a Sallent) a les 5 de la tarda. El Fra i l’Elena han llogat un apartament per a poder estar còmodes i que el petit Biel es senti com a casa. Mentre els pares aguanten els plors del fill, el Ferran i jo aconseguim fer una migdiada de gairebé dues hores (quins mals amics que som!). Cap allà les vuit marxem cap a la zona d’acampada del festival, a Lanuza. Plantem la tenda al costat d’unes amigues del Ferran i a les 22.00 marxem cap al concert. Descobrim a en Cheb i Sabbah (un DJ d’Algeria molt bo) i ballem com animals amb els Asian Dub Foundation. A les cinc de la matinada i una mica alcoholitzat (els aragonesos només beuen de gots de litre), marxo a dormir. Diumenge al matí és un dia de gossos. Lent despertar, bany al llac per espavilar-se i dinar a Sallent, al mercat del món, on un curry massala entra la mar de bé. A les cinc, el Ferran i jo pugem de nou al cotxe i enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la intenció d’arribar a dormir als Ibones Azules, per a l’endemà, pujar als Inferns. Caminada tranquil·la de tres hores fins als llacs, on a les 22.00 ens posem a dormir sota un cel ennuvolat. Dilluns a quarts de sis del matí sona el despertador. Fa molt de vent i el cel està ennuvolat. Decidim esperar. Esperem i el vent no para. Es fan les 9, massa tard per pujar cap a dalt, els Inferns hauran d’esperar. Fem un passeig pels llacs i a mig matí baixem cap a Panticosa. De camí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel que estan jugant en un prat proper al Balneari. Un cop al Balneari de Panticosa, descobrim que el infern és allò i no el cim que volíem fer. Les obres d’ampliació del balneari estan deixant el paratge fet un autèntic abocador. La font de Sant Agustí, per exemple, dóna pena. Una mica putejats, baixem fins al poble de Panticosa, on dinem un bon entrecot abans d’agafar de nou el cotxe i tornar cap a València. Visca el postfordisme! Visca el temps lliure!

El Xoc de civilitzacions com eina per assolir el poder

Des de que l’any 631 morí assassinat Alí, el fill de Mahoma, i vint anys més tard Hussein, fill d’Alí i net de Mahoma, Chiites i Sunites es maten els uns als altres amb l’excusa de ser els legítims descendents de Mahoma. Porten així 1.300 anys. Religió i poder es barregen a les altes esferes, empenyent a la població civil a un odi irracional vers al seu veí, oblidant completament l’inici llunyà i ja absurd del conflicte. No es barallen per Mahoma, es barallen per assolir el poder i que la seva branca islàmica tingui certs privilegis damunt de l’altre branca. A Irlanda del Nord, Catòlics i Protestants s’han estat matant durant anys, quan l’origen del conflicte era territorial, no religiós. Com aquests, podríem trobar milers d’exemples més arreu del món. En nom de les religions s’han fet i es fan les més grans de les barbaritats. En Huntington va parlar del xoc de civilitzacions i en Bush i companyia es van llençar, en públic, a una guerra contra l’Islamisme més radical per salvar la fe catòlica, quan en el fons, el que volien era mantenir el poder energètic mundial. I qui moren no són ells, són soldats joves, amb pocs recursos, molts d’ells immigrants. La classe alta fa la guerra i és la classe baixa qui mor. Igualment passa amb el radicalisme islàmic. Els caps terroristes no són part de la població civil oprimida i pobre. Son membres d’una classe social alta, rica, benestant, amb una ànsia de poder tant o més gran que la dels polítics occidentals. I de nou utilitzen la religió per aconseguir els seus objectius de poder. Els morts d’aquest bàndol són pobres, aturats, gent sense recursos que veuen en el missatge del radicalisme islàmic una porta d’eixida a la seva situació. De nou els poderosos, s’utilitzen de les classes socials més baixes per aconseguir els seus objectius de poder. La solució d’aquest conflicte no serà feina fàcil, però crec que cal desenvolupar dos línies d’actuació extremadament importants. Una primera, corre a càrrec de les pròpies religions. Crec que ja n’hi ha prou de que els governants facin i desfacin en nom de la religió per aconseguir quotes de poder particulars. El silenci els fa partícips d’aquesta guerra. Una segona línia d’actuació hauria de ser la de la població civil. Tant aquí com al món àrab hi ha milers d’associacions que estant fartes de tanta guerra en nom de les religions. La població civil no té per què rebre més per culpa de les ànsies de poder dels polítics mundials. Articular aquesta voluntat social a nivell mundial i donar-li veu és una feina ingent, potser impossible, però seria una gran porta a la pau, i deixaria despullats davant la guerra a aquells que realment la volen.

Sé que escriure sobre aquest tema és complicat i que en tant poques línies pot semblar fins i tot que banalitzi el conflicte al deixar-me de comentar els milers de matisos que envolten tota la problemàtica. No ha estat la meva intenció. Ahir vaig estar rellegint el diari de viatge a Síria de l’estiu passat i vaig recordar com de bé ens va tractar la gent d’allà. Estic convençut que la població Europea té els mateixos interessos, dubtes, pors, alegries i somnis que la població àrab. Som gent treballadora que aprofitem les estones lliures per estar amb la família o per anar a fer una cervesa o un té amb els amics. Som iguals i estem manipulats de la mateixa forma per unes elits que tant sols busquen el seu benefici particular.

Els Besiberris

Aquest cap de setmana he marxat a buscar el silenci al Pirineu i he fet la meva primera ascenció en solitari a un pic de més de 3.000 metres.

L’any 96 (any amunt o any avall) vaig pujar per primera vegada al Besiberri Sud fent de monitor de l’Escola d’Excursionisme i des d’aleshores, no sé ben bé per quin motiu, tinc especial predilecció pels Besiberris i entorns (Punta Alta, Travessani, Estany Negre....).

Aquesta vegada vaig plantejar l’ascenció des del refugi de Conangles (situat pocs quilòmetres per sota de la boca Sud del túnel de Vielha), pujant per la vall de Besiberri i des del coll d’Abellers pujar fins al Besiberri sud. L’excursió en si és preciosa, doncs només per gaudir de la vall de Besiberri ja paga la pena caminar les dues hores fins l’estany. És una vall glacial de manual: Té una forma de "U" perfecta i dos estanys preciosos envoltats d'abets.

A la vora del segon llac (l’Estanyol) hi ha un refugi metàl·lic on vaig fer nit per a l’endemà, ben d’hora, enfilar cap al coll d’Abellers. El dissabte, amb les primeres llums del dia em vaig posar a caminar i a les 9 ja estava al cim del Besiberri sud. Les vistes son impressionants: La Maladeta amb l’Aneto el tens a tocar, veus els Vallhibierna, els estanys de Gemena, l’Estany Negre, el Punta Alta, les Agulles de Travessani, el Montardo...Ho veus tot, i tu tant petit dalt d’un cim immens. Del Besiberri Sud em vaig dirigir entre grans blocs de granit cap al Comoloformo, el cim més alt de la cresta que formen els Besiberris i d’allà vaig grimpar fins a la Punta Passet, el darrer tresmil del dia.

A dos quarts de dotze vaig començar a baixar cap al refugi, satisfet per l’excursió, content per l’experiència de fer un cim en solitari i gaudint d’un paisatge que espero i desitjo ens duri molts anys.

Quan vaig arribar a Conangles, vaig trobar-me amb el Victor i vam passar la tarda xerrant de muntanya i compartint cerveses sota l'ombra d'una fageda. Què més es pot demanar a un cap de setmana?

El Pirineu se'ns mor

S’han carregat el litoral. No han deixat res. La sorra de la platja l’han utilitzat per a fer totxos, i la sorra s’ha acabat. Però encara tenen fam, i ara van a pel Pirineu. Amb l’excusa de fixar la població, de portar benestar a aquesta pobra gent que pateix fred i d’evitar l’èxode de joves cap a les grans capitals, es carregaran el Pirineu de la mateixa manera que s’han carregat el litoral. Ampliaran les pistes d’esquí destrossant valls, turons i cims (total, només hi van excursionistes i això no dóna pasta), construiran grans resorts a peu de pista i camps de golf a les valls. Quan tot el Pirineu estigui completament antropitzat, quan no nevi i les pistes d’esquí no puguin obrir, utilitzarem els remuntadors per pujar a aquells cims on abans pujàvem a peu. Però per als que ens agrada la natura, no hi haurà marxa enrera, i el més greu de tot es que aquests famèlics constructors no veuen que el veritable potencial del Pirineu és la pròpia muntanya, la pau, el silenci, la solitud, el paisatge. A ells, tant sols els interessa vendre pisos, muntar ressorts i embutxacar-se milions d’euros a curt termini. El demés, els és igual. I la culpa de tot això la tenen els governs autonòmics que deixen fer aquestes barbaritats, demostrant molt poca imaginació per solucionar els problemes de la població del Pirineu. El totxo no salvarà a la població del Pirineu. És el propi Pirineu i les seves muntanyes i valls qui salvaran els seus habitants. Tenim present l’exemple de la destrossa del litoral. No caiguem dues vegades en el mateix parany. Encara estem a temps. (Text arran dels brutals plans de creixement de Cerler, Baqueira...)

Per fi en Clos fa alguna cosa útil

Després d’abandonar l’alcaldia de Barcelona degut al fracàs del Fòrum de les Cultures 2004, l’ex alcalde Clos va trobar feina al Ministeri de Indústria. En Zapatero li salvava el cul i li permetia marxar de Barcelona dient que no plegava, que marxava a fer de Ministre. Una fugida endavant. Doncs bé, durant aquest parells d’anys que porta de Ministre no sé ben bé què ha fet i per tant no sé si ho ha fet bé o no. Si no es parla d’ell pot significar dues coses: Que no fa res o que no fa res malament. Vosaltres mateixos. Ara bé, des del mes de març i arran de l’intent del Govern Valencià de tancar TV3 al País Valencià, el ministre Clos tenia la clau per permetre la reciprocitat de canals entre Catalunya i València. Es a dir, que els catalans puguem veure Canal 9 i punt 2 i que els valencians puguin seguir veient TV3 i C33. Cosa fàcil oi? Doncs jo no les tenia totes. En Clos no es mulla, fa poques declaracions i passa desapercebut. No vol problemes a Madrid, on ha anat a buscar una plàcida jubilació política. Amb el tema de les emissions de TV3 al País Valencià ha estat lent, mai no ha estat clar i ens ha fet dubtar. Però bé, finalment i després de les eleccions (quines pressions haurà rebut per no donar les llicencies abans de les eleccions valencianes?) en Clos ha treballat i ha donat a la Generalitat Valenciana un nou multiplex de canals digitals, que permetrà donar un canal legal a TV3. Ara tant sols queda la firma entre el govern Català i el Valencià per a normalitzar un fet que la política a anormalitzat. I queda per solucionar la multa que la Generalitat Valenciana ha imposat a Acció Cultural per impedir l’accés de la policia als repetidors de TV3 amb l’objectiu de tancar-los. 300.000 euros, que no és poc! Seguirem atents al tema, doncs encara queda camí per recórrer i amb els polítics que tenim, que fan difícil les coses fàcils, pot passar de tot.

Tokio Blues, d’Haruki Murakami

Norveigian Wood és una cançó del Beatles, però també un llibre de l'escriptor japonés Haruki Murakami que no sé per quina raó, aquí s’ha traduït amb el títol de Tokio Blues. El protagonista és un jove de 20 anys, solitari, que viu marcat per la mort d’un amic. Aquesta mort l’afectarà profundament i li provocarà un estrany però fort lligam amb la núvia de l’amic mort i amb una altra noia que coneixerà a la universitat. Les relacions entre aquest triangle de personatges compon un llibre preciós on es reflexiona sobre l’amistat, la mort, el sexe, l’amor i la vida. Fa uns mesos vaig llegir la historia del pájaro que da cuerda al mundo, del mateix Murakami i em va fascinar el seu món. Tokio Blues supera, amb escreix, les expectatives que tenia al començar el llibre. De veritat, feia temps que no llegia un llibre tant impactant, que m'enganxés d’una manera tant forta i que, per tant, vulgui recomanar-vos amb tanta energia. Aneu a una llibreria i compreu-vos Tokio Blues, però vigileu, Haruki Murakami és perillós i enganxa.

Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.

Joan Miquel Olivé i el seu particular món

Feia alguns mesos que no us parlava de música y no perquè no n’hagi escoltat (he descobert a Leonard Cohen i m’he retrobat amb l’Eric Clapton dels 70) sinó perquè no havia escoltat res que m’empenyés a escriure. Doncs bé, ahir a la nit vaig anar a un concert a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (www.octubre.cat) i m’ho vaig passar realment bé. Des de fa any i mig estic prou enganxat a Antònia Font (sobretot al Rússia), així que no vaig voler perdre’m l’ocasió d’escoltar en directe a Joan Miquel Olivé, guitarrista, lletrista i compositor d’Antònia Font. L’any 2005 va treure un CD en solitari titulat “Surfistes en càmera lenta” i fa pocs dies ha tret un single amb dos cançons noves, sa núvia morta i Hansel i Gretel. Si us agraden les lletres astronàutiques d’Antònia Font, el pop intel·ligent, l’atmosfera espacial i els sons electrònics barrejats amb guitarres, xilofons, teclats i bateria, no deixeu l’oportunitat de veure en directe a Joan Miquel Olivé. Us garanteixo un concert de petit format divertit, alegre i amb un bon rotllo a l’ambient que us semblarà que estigueu tots tancats en una càpsula viatjant cap a Saturn envoltats d’elefants blaus que ploren perquè enyoren Paris. Podeu trobar les dates dels concerts de Joan Miquel Olivé a la mateixa pàgina web d’Antònia Font (www.antoniafontoficial.com)

Carrils bicis que no van enlloc

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc. L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat. Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes. Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici. La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

El Mondúver

El dissabte al matí vam fer una matinal (llarga) al cim del Mondúver des del poble de Xeresa. El Mondúver és un cim de 841 metres situat a la comarca de la Safor. Des del seu cim es pot veure des de Sagunt a Dènia, 150 quilòmetres de costa mediterrània amb algún racó encara bonic. El març del 2006 un incendi forestal va cremar els boscos de pins del Mondúver i mentre es puja al cim es fa evident el desatre. L’ascenció, d’un parell d’hores, és constant i fins i tot en algun punt hem d’utilitzar les mans. Grimpant arribem al Tossal, un cim situal a l’esquerra del Móndúver. En deu minuts i seguint la carena arribem al Mondúver, des d’on podem contemplar un panorama espectacular. La mar per un cantó i tota la Ribera Alta per l’atre vessant. Deixem el cim (on hi ha un dels repetidors de TV3 al País Valencià) i baixem cap als Frares i el corral de l’Obrer, des d’on enganxarem el camí de pujada per tornar a Xeresa. En total hauem caminat entre quatre i cinc hores, haurem fet més de 800 metres de desnivell i sobretot haurem fet gana per a un bon dinar. I una recomanació: si pugeu al Mondúver amb sol, o matineu molt o poseu-vos gorra i crema solar, perque el sol pica de valent i entre que el paisatge és sec (mediterrani) i que es va cremar fa un any, d’ombra n’hi ha ben poca.

Es què som tots gilipolles?

Després de veure els resultats electorals d’ahir tant sols puc preguntar-me: Es què som tots gilipolles? Com pot ser que a Sant Cugat CiU hagi tret majoria absoluta? Es que a la gent tant sols l’interessa la imatge? Tant sols volen gespa i poder dir pel món que viuen a la ciutat més verda del món mundial? Un desastre que tard o d’hora ens passarà factura a tots els santcugatencs. I segur que aleshores no serà CiU qui ho haurà d’arreglar. Ells es penjaran les medalles i el marró se’l menjarà un altre partit. I al País Valencià? Després dels casos de corrupció urbanística, xantatge, destrossa del territori, abusos.... va i treuen majoria absoluta, com si aquí no hagués passat res. Carta blanca per seguir fent el mateix quatre anys més. I a l’ajuntament de València igual. A la merda el Cabanyal, el Carme seguirà caient-se a trossos i mentrestant els motors de la F1 cremaran benzina pels nous carrers del Port. I el pitjor de tot es que estem legitimant majories absolutes amb un suport real del 20–30% de l’electorat. L’abstenció del 40-50% és un greu problema per a la democràcia. Si el poble es qui té el poder i mitjançant el vot el cedeix al govern, com pot governar un partit si la majoria del poble no vota? Són legitimes unes eleccions amb una participació inferior al 50%? La gent ja no creu en aquesta manera de fer. Hem de ser enginyosos i reinventar el sistema, sinó la democràcia s’adormirà i funcionarem amb una inèrcia que potser a algun partit ja li anirà bé, però que per a la població civil significarà la fi de la democràcia. I el pitjor de tot es que arribem a aquest punt sense ser-ne conscients i quan vulguem despertar-nos ja sigui massa tard.

IES nº 5 de Torrevella

Avui per motius de feina he anat a treballar a Elx. A l’hora de dinar, com ja tenia la feina enllestida, he decidit fer una visita a l’amic Sergi, que està fent de professor de català a l’IES nº 5 de Torrevella (si, Torrevieja, allà on el 1,2,3 regalava apartaments). Doncs bé, després de la visita crec que caldria retre un sincer homenatge a tots els professors interins que estant exiliats al Sud donant classe a Torrevella.

Ja és simptomàtic que els instituts no tinguin nom. Van numerats de l’u al cinc, així de fred, així de impersonal. Doncs bé, el pitjor de tot no és això, sinó el fet que la totalitat de l’institut està fet de barracons. No hi ha un sol totxo, i mira que ha Torrevella la construcció ha florit fins i tot sota les pedres. Han construït allà on han volgut però han oblidat la construcció d’allò que ajuda a fonamentar la societat: les escoles i instituts. A la dreta ja li va bé que el futur de la nostra societat no aprengui a pensar. D’aquesta manera la situació del professorat a Torrevella és insuportable. Treballen en barracons que quan plou o bufa vent tot trontolla, no poden fer fotocòpies per falta de pressupost i no hi ha connexió a internet en cap ordinador de l’IES. Com es pot donar classe així? Com pretenen que el professorat estigui motivat? I si la situació de base és ja deplorable, els professors de català ho tenen encara pitjor. De 20 alumnes, en poden tenir 10 o 15 exempts de català. Són, la majoria, immigrants de l’Est que no entenen el català i segons la llei valenciana poden estar dos anys sense examinar-se de l’assignatura. Com es pot donar classe a cinc persones si en tens 15 que no tenen per què escoltar-te? Crec que és impossible donar classes en aquestes condicions, però ells i elles persisteixen. El Sergi deia que baixar a Torrevella era com fer el servei militar, un pas que tot professor de català al País Valencià ha de passar. I aquí no hi ha possibilitat de prestació social substitutòria. Torrevella o atur. Potser, si no fos per ells, la llengua catalana a Torrevella ja no existiria. Està en perill de mort i tanmateix, la remor persisteix.

L’aplicació parcial de la llei de partits

La llei de partits no és una llei per dir qui pot presentar-se a unes eleccions i qui no. És una llei feta per a que els partits que substitueixen a Batasuna no puguin presentar-se a les eleccions. Una mostra clara d’aquesta parcialitat a l’hora d’entendre i aplicar la llei de partits la trobem a Xiva, un poble del País Valencià, on el cap de llista d’Alianza Nacional és l’assassí de Guillem Agulló. En Pedro Cuevas va assassinar, per motius polítics, a Guillem Agulló l’any 93 i va ser comdemnat a 14 anys de presó. Aquest personatge tant sols va passar quatre anys entre reixes i ara es presenta com a cap de llista del partit ultradretà. La meva pregunta és: si s’il·legalitza Batasuna per estar relacionada amb ETA, no es pot il·legalitzar AN per estar relacionada amb assassinats feixistes? A mi la llei de partits no m’agrada i per tant deixaria que tothom es presentés. Que sigui el poble qui decideixi. Ara bé, si acceptem la llei i l’apliquem, apliquem-la per a tots els casos, no només per anar en contra de Batasuna.

La guitarra

Avui, després de molts mesos, he tocat de nou la guitarra. He arribat a casa d’hora, m’he relaxat, m’he fet un suc de préssec i quan he entrat a l’habitació per a canviar-me, allà l’he vist, en un racó dins d’una funda negra. L’he tret a poc a poc, amb la delicadesa que hom usa per no trencar quelcom antic i l’he agafada amb fermesa. La mà esquerra al màstil i el braç dret damunt de la caixa per a poder rascar unes cordes velles. Sempre començo amb els acords d’El vespre. Do, Sol, Re, Lam i Fa. Un clàssic que em serveix per trencar el gel i observar si la guitarra està afinada o no. No tinc molt bona oïda, així que si he d’afinar-la, uso una maquineta a piles. Després agafo el cançoner, un de molt gros que vaig muntar un estiu recopilant els cançoners de campaments i un de l’Eloi, amb dibuixos i tot. Passo les pàgines i veig a en Llach, els Esquirols, Lax’N’Busto, Els Pets, Sopa de Cabra, Loquillo, Silvio Rodriquez, Bob Dylan, cançons infantils i populars... Obro el cançoner a l’atzar i intento tocar allò que surt. Sóc molt dolent amb la guitarra, però em defenso amb els acords majors i algun de menor. Mai he fet classes de guitarra i els meus mestres han estat els amics que la tocaven les nits de campament. Estic assegut tranquil·lament a la terrassa de casa, veient com el sol de Maig es pon i les imatges d’uns campaments, d’unes trobades, passen alegrement per la meva ment mentre rasco quatre acords fàcils que em recorden aquells moments. No sé si és la guitarra o el cançoner qui em transporta a aquells temps o és la conjunció de tot plegat. Guitarra i cançoner, de fet, van junts de la mà allà on vaig i encara que sembli que els tinc oblidats, de tant en tant surten de la funda negra i viatgem plegats, des de la terrassa, per les valls dels Pirineus.

El xantatge val 104 milions d’euros

El xantatge val 104 milions d’euros de l’arca pública. Això és el que haurà de pagar la Generalitat Valenciana a l’Ecclestone si el PP torna a guanyar les eleccions. És un escàndol que el PP supediti la celebració del Gran Premi de Fórmula 1 a València a una victòria electoral seva el dia 27 i que això ho ratifiqui públicament, el dia abans d’entrar en campanya, el propi patró de la fórmula 1. Fer un gran premi de Fórmula 1 en un circuit urbà és caduc i més tenint un circuit a poc menys de 25 quilòmetres, com és el cas, però el que m’interessa no és la idoneïtat o no de fer un Gran Premi urbà sinó la vessant política i urbanística de l’esdeveniment. València ha pagat 90 milions per tenir la Copa Amèrica, un esdeveniment que durarà un parell de mesos i que més o menys, amb major o menor encert, ha servit per millorar el Port. Ara es volen gastar 104 milions per poder celebrar 4 grans premis de Fórmula 1 i amb l’excusa reordenar l’espai comprés entre la ciutat de les Arts i les Ciències i el Port. Jo crec que amb els 104 milions que es gastaran, es podria reordenar la zona sense la necessitat de fer un Gran Premi i a més a més donaria per arreglar el Carme, el barri més emblemàtic i amb més potencial de València i el que està més oblidat per l’administració local. Tot acaba sent una qüestió política. La manera de fer del PP es reordenar un espai urbà aprofitant un gran esdeveniment. Aquest gran esdeveniment (Copa Amèrica o Gran Premi de Fórmula 1) val vora 100 milions. Una part serà pagada per sponsors però l’administració se’n ha de gastar uns quants més per reordenar el barri. Els beneficis que diuen que obtindrà la ciutat seran els que es puguin generar durant els dies que duri l’esdeveniment i que seran principalment en el ram de l’hosteleria i la restauració. Els altres negocis del barri perdran degut a les aglomeracions, talls de circulació, restriccions, etc. L’herència final a mig termini és un barri reordenat i punt. Un altre manera de fer és reordenar el barri pensant en la gent que viurà i treballarà allà. Els diners que es gasta l’administració són inferiors als gastats en el model de grans esdeveniments i el resultat a mig termini és millor, doncs s’obté igualment un barri, però també s’exploten les potencialitats a llarg termini (la fórmula 1 dura 1 setmana a l’any, un barri amb vida dura 365 dies a l’any). Al cap i a la fi són models de fer ciutat . El model de grans esdeveniment que ven una ciutat aparador oblidant les persones que viuen en ella vers el model de ciutat feta de barris, on el millor aparador exterior són les pròpies potencialitats de cadascun dels barris que conformen una ciutat amb identitat pròpia. Tant sols em queda l’esperança de que el dia 27 de Maig la gent sigui més intel·ligent del que els polítics creuen i no votin en clau de “volem o no un circuit de Fórmula 1” i ho facin pensant en quin model de ciutat volen.

Què fer i no fer amb les calçades de 4,5 metres. Opcions polítiques

Ahir, uns dies després d’escriure sobre la barbaritat de fer carrils de sentit únic de circulació de 4,5 metres d’amplada, vaig poder observar quina solució adopta l’administració pública per solucionar la pífia feta amb anterioritat. El carrer Lladró i Mallí, de València, és de sentit únic de circulació i té una calçada de 10 metres. En aquest carrer es permetia estacionar en cordó a banda i banda de la calçada i per tant, quedava un carril de circulació de 5 metres. La doble fila era el pa de cada dia i la sensació de caos era general. La solució ha estat fàcil. L’administració ha pensat: si hi ha doble fila es que hi ha dèficit d’estacionament i com tenim metres de calçada de sobra, farem estacionament en bateria al costat dret. Un desastre. L’estacionament en bateria dins de zones urbanes no és bo, ni per disseny ni per seguretat. Les maniobres d’estacionament són dificultoses i si estaciona un vehicle llarg, pot dificultar enormement la circulació. Personalment crec que la solució és ampliar voreres i deixar l’espai necessari per a l’estacionament en cordó i els 3 metres de carril de circulació. Evidentment, a curt termini, és una solució més cara, però reordena el carrer d’una forma coherent i al cap i a la fi, ajuda a retornar l’espai públic a les persones, els vertaders protagonistes de les ciutats. Són opcions polítiques de model de ciutat. O s’aposta pel cotxe o s’aposta pel vianant. El millor de tot es que l’asfalt del carrer Lladró i Mallí està acabat de pintar per a permetre l’estacionament en bateria i els vehicles segueixen estacionant en cordó i en doble fila. Seran més llestos els veïns que l’administració?

Temeritats en el Reglament de Planejament valencià

Un carril d’autopista té 3,5 metres d’ample. Un carril de l’eixample de Barcelona pot tenir entre 2,80 i 3 metres d’ample. Si volem permetre velocitats elevades hem de fer que el carril de circulació sigui el més ample possible, doncs quan més correm, la sensació d’estretament del carril és major. Per tant, a carrils més amples més velocitat. Ara bé, quan s’urbanitza un sector nou es jerarquitza la xarxa viària i es creen carrers per estar i carrers per passar. Els carrers d’estar poden ser de plataforma única, zones 30, zones de prioritat invertida, etc. Sigui quina sigui la tipologia del carrer, són zones on el vianant té preferència sobre el vehicle o on la prioritat és compartida. En canvi, les vies d’estar són vies estructurants del trànsit, però com són trams urbans, la velocitat no pot ser mai superior als 50 quilòmetres hora. Doncs aquí bé la incongruència urbanística que us vull comentar. El Reglament de Planejament de la Generalitat Valenciana (23/5/2006) en la seva pàgina 101, punt e, diu: Les calçades destinades a la circulació de vehicles tindran una amplada mínima de 4,5 metres en els vials de sentit únic de circulació i de 6 en els de doble sentit. No és això incongruent? No és temerari fer un carril de 4,5 metres on els vehicles puguin anar a 150 km/h ? (els carrils proposats són més amples que els de l’autopista). No és incongruent que si es fa un sol carril l’amplada hagi de ser de 4,5 metres i en canvi si se’n fan dos aquesta hagi de ser de 6 (3+3)? Aquest punt del Reglament d’urbanisme és temerari. A més a més, i coneixent als valencians, el que implica fer un carril de circulació de 4,5 metres es que o vagin a 150 km/h o que es permeti la doble fila d’estacionament. Si s’estaciona en doble fila en un carrer de 4,5 metres, encara queden 2,5 metres de carril, on un vehicle a poc a poc i amb traça, pot passar. Fora d’autopistes no haurien d’existir carrils de més de 3 metres. I punt!

PD: si no he entés bé el Reglament i algú hem pot justificar el per què d'aquests 4,5 metres, el convido a una cervesa ara que ve el bon temps!