El somni s'ha fet realitat

Aquest mes de setembre el meu somni de convertir-me en jugador de futbol professional s’ha fet realitat. Estic jugant a futbol en horari laboral i m’estan pagant! Si companys, estic en una empresa on fan coses molt rares. Al juliol ens van pagar a 100 persones un viatge a Barcelona “por todo lo alto” per a explicar-nos als novatos de què anava l’empresa. Hotel i xerrada i dinar al Princesa Sofia (multiplicat per 100 igual a un pastón). Doncs bé, el dia 28 celebren el que ells anomenen San Idom, la festa de l’empresa (oi que no sona molt laic?) i s’han muntat una sèrie d’activitats esportives. Entre aquestes activitats està la lliga de futbol entre departaments, que es juga en horari laboral i mantenint, òbviament, el sou a final de mes. Per tant, m’estan pagant per jugar a futbol! (d’aquí una estona juguem les semis contra arquitectura). I per acabar, el dia 28 (divendres) no es treballa i ens passem tot el dia de parranda. Pel matí finals esportives, de parxís, dominó..., pica pica al migdia i després tothom a casa a canviar-se per anar a missa a l’església de San Josemaria (si d’Escrivà!). Diuen que l’assistència és obligatòria i ningú es queixa. Desitjo que algun dia el Director General sigui musulmà i ens obligui a anar a tots a la mesquita, a veure què opina la gent. Jo intentaré buscar-me un bar al costat de l’església i passar desapercebut, doncs en una parròquia de l’opus no vull posar-hi els peus. La meva religió m’ho prohibeix. I per la nit, tots a sopar en un mega hotel super luxos. 200 persones sopant un menú de gairebé 100 euros! Cal una despesa tant gran? Es que estem tots bojos?

Muixeranga d’Algemesí i Mim de Sueca

No sé si degut a l’empenta de l’activitat d’estiu o a que no volem caure en la crua realitat de que el curs comença de nou, el mes de setembre està ple de festes majors i d’activitats culturals. El cap de setmana passat vam anar a Algemesí, on celebraven la seva festa grossa. El més característic d’aquesta festa és la processó que fan dedicada a Nostra senyora de la Salut, i el que ha fet famosa aquesta processó és la Muixeranga, els castells del país Valencià. Davant de l’anda, desfilen les dos colles castelleres d’Algemesí i durant tota la tarda i nit (de 7 a 3), van caminant pels carrers del poble aixecant castells de sis. La processó la complementen músics, dansaires, bastoners, nens narrant miracles....És una bonica festa, on tot el poble d’Algemesí hi participa activament. I aquest cap de setmana hem estat a Sueca, el poble on va néixer en Joan Fuster i on es celebrava el Mim, un festival de teatre al carrer. Vam passejar pel carrer i vam veure un espectacle d’acrobàcies humanes prou bo i la processó de l’Arròs, que no sé si la celebraven aquest cap de setmana perquè tocava o perquè estava inclòs en el programa teatral. I per la nit vam anar a veure el darrer espectacle de la Fura dels Baus, Imperium, una crítica al poder, al món violent i a la corrupció. Molt recomanable. Bé gent, aquests caps de setmana culturals em serveixen per a ser conscient de que hi ha món més enllà de l’oficina i per a conèixer una mica millor el País Valencià.

(La foto és del Miquel Vallmitjana, que com jo, està descobrint el País Valencià)

Un any de Bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure el bloc. Tot va començar com un intent egoista de no treballar gratuïtament durant les dues hores que tenia per a menjar a la feina. Així doncs, puc assegurar que tinc un bloc per culpa de l’horari partit d’aquesta societat, que m’imposa un horari esclau de 9 a 14 i de 16 a 19. Amb aquesta intenció i la d’escriure, vaig començar l’aventura blocaire. I xino xano ja ha fet un any. Vaig començar-la compartint pis amb l’Oriol i ara comparteixo el dia a dia amb l’Espe, vivint a Sant Cugat i ara visc a València, treballant a Doymo i ara treballo a IDOM, baixant cada quinze dies a València i ara pujo un cop al mes a Barcelona. Quantes voltes en un any no? Bé gent, que m’ho he passat molt bé i espero seguir gaudint de l’experiència!

Llibres i música d'estiu

Aquest estiu ha estat un període de lectura actiu. He llegit un petit romanç d’Antonio Tabucchi titolat “Gli ultimi tre giorni di Fernando Pessoa” i m’he enfrontat amb la biografia d’Ernesto “Che” Guevara, del periodista Jon Lee Anderson. La biografia del Che m’ha agradat especialment perque m’ha premés conèixer un personatge molt més complet del que la societat actual ens mostra. Un personatge amb uns ideals polítics i socials tant clars que va anteposar el seu propi benestar a la consecució d’aquests principis. Crec que avui en dia, en un món tant capitalista com el nostre, tant competitiu, on es prima l’èxit individual enfront del bé col·lectiu, hi ha poquíssima gent disposada a donar-ho tot per aconseguir que la societat funcioni millor. El Che, a la seva manera, ho va fer i per això mereix el meu respecte. Musicalment també ha estat un mes mogut. A més a més del concert d’Asian Dub Foundation i de Cheb i Sabaah al festival Pirineos Sur, l’estiu s’ha acabat amb l’últim CD de Manu Chao, la Radiolina i amb el descobriment de Khaled. En Manu Chao ha publicat el seu quart disc d’estudi des de que va abandonar Mano Negra i el resultat és un disc més mogut que els anteriors, recuperant l’energia del directe. De fet, per als que hem seguit en Manu Chao i l’hem pogut veure en concert, moltes de les cançons de La Radolina sonen des de fa mesos en directe i per tant, el disc més que una sorpresa amb cançons noves és un petit recopilatori de les cançons inèdites tocades en els concerts. La crítica segurament dirà que en Manu es repeteix i que sona com sempre (cert), però hi ha un petit gir. En Manu Chao s’activa, grava un disc ràpid, amb ritmes propers al punk i recuperant en certa manera l’estil Mano Negra. A mi m’agrada! I després he descobert a en Khaled, l’artífex d’apropar el rai (música d’origen algerià) a occident. Bons instrumentistes i una veu que ens acosta a un magrib que dona el salt cap a la ribera nord de la mediterrània. Una bona troballa.

El projecte d'en Victor Grau fet realitat

En Victor Grau ha acabat el seu projecte. Ha pujat tots els tresmils del Pirineu en solitari i en 31 dies (repartits en un any). És un crak! Us adjunto dos links apareguts a Barrabes i a Desnivel on s'explica el seu projecte. Us recomano una visita a la seva web per veure en detall les jornades i gaudir de les fotos (veure webs i blocs amics). http://www.barrabes.com http://www.desnivel.com Si tardeu uns dies en mirar-ho tambe les podeu trobar aqui: http://www.barrabes.com/noticias/articulos.asp?id_articulo=5303 http://desnivel.com/object.php?o=16057

David ha guanyat la primera batalla a Goliat (Timofonica 2)

Després de fer tres reclamacions (a Movistar, a atenció al consumidor i a la junta arbitral de consum) i no rebre, de moment, resposta de ningú, sembla que hem resolt la problemàtica de la Timofonica per altres camins (veure post del 10 d’Agost). El dia 30 d’Agost, després de retornar per segona vegada el rebut de mòbil a Movistar, ens tallen la línia del telèfon. Truquem al 609 per explicar el que ha passat i mirar d’arribar a un acord consensuat. Impossible! Els operadors del 609 semblen parets de frontó i algú es comporta com si l’empresa fos seva. Es tanquen en banda i fins i tot algú ens penja el telèfon. Insistim i després d’estar dos hores i mitja penjats del 609 ens atén una operadora que sembla entendre el nostre problema. Després d’explicar per enèsima vegada tot el que ha passat, ens passa amb una assessora de Movistar. Aquesta ens promet estudiar el nostre cas i passar l’informe als seus superiors, però ens diu que no ens poden tornar els diners si abans no hem pagat. Ens diu que paguem, que ens tornaran a donar d’alta i que després ens retornaran els diners. Què fem? Ara tenim nosaltres la paella pel mànec, però si paguem, qui ens assegura que ells compliran la seva paraula? Tenim el nom i el número d’extensió de l’assessora, així que decidim pagar. Ens ha convençut. Parlem amb amics i pares i ens diuen que aquest sol ser el procediment; no et poden tornar uns diners que no has pagat. El divendres passem pel banc i paguem. El dimarts dia 4 de setembre tornem a tenir línia i ens truca l’assessora dient-nos que ens tornen 580 euros dels 640 facturats. L’únic però es que no ens els ingressen directament, sinó que ens els aniran restant de la factura de cada mes. Jo ho considero una petita victòria, però segueix sent injust, perquè en el fons li acabem de fer un préstec de 600 euros a Telefónica que ens retornarà sense interessos. Està clar que Goliat mai perd, però a vegades un petit David li planta cara. Ara tant sols ens queda esperar la factura d’Octubre i veure que tot funciona com ens han promès. Hem vençut o en han pres de nou el pèl? A l’octubre nova entrega d’aquest serial titolat Timofonica.

El dia de la Marmota

Hola companyes i companys! Després d’uns dies desconnectat de la xarxa i gairebé del món, torno a donar senyals de vida. He estat 10 dies a l’Alguer (Sardenya) descansant, caminant per les muntanyes granítiques de l’illa, banyant-me en petites cales rocoses i visitant pobles, ciutats, Nurags i esglésies romàniques. I sí, a l’Alguer es parla català! Parlen un català italianitzat o un italià molt catalanitzat, però si esteu atents al parlar de la gent d’allà (sobretot al mercat, forn de pa, bar d’avis, al autobús…) sentireu un munt de paraules catalanes. A més a més, l’Ajuntament de l’Alguer veu en el català un reclam turístic important, i tot està ple de samarretes del País català de Sardenya, els noms dels carrers estan en català, les explicacions del trenet turístic estan en català....Bé, tot plegat és molt curiós. I poca cosa més. Molta sort a tots en aquest nou curs on tindrem moguda política (estem ja en precampanya encara que les eleccions generals siguin al març), on veurem com es desenvolupa la “diabòlica” assignatura d’Educació per a la ciutadania i on espero i desitjo es resolgui el problema de TV3 al País Valencià. També tindrem ETA, els retards de RENFE i l’arribada de l’AVE a Barcelona, el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat, la bombolla immobiliària que no acaba de rebentar (està clar que els globus de totxo no peten fàcilment), que si el Barça i el Madrid i alguna sorpresa més. No us sembla tot plegat “El dia de la marmota”? Apa gent, sort en el camí!

Timofonica

Aquest mes de juliol hem estat estafats per Movistar d’una manera escandalosa. L’Espe va marxar a Pompeia a treballar a principis de juliol i el dia 3 va trucar a Telefònica per a donar-se d’alta del servei My Europe. Aquest servei consistia en no cobrar-te les trucades en itinerància a canvi d’una quota fixa de 12 euros al mes. D’aquesta manera, jo podia trucar-la cada dia, pagant el preu d’una trucada nacional. Doncs bé, el dia tres es dona d’alta al servei i quan el dia 4 d’Agost arriba a València, veu que la factura del 17 de juny al 17 de juliol puja a 444€ y que la factura dels darrers 13 dies de juliol puja a 210€. En total 650 euros de factura. Evidentment truquem a Telefònica per queixar-nos i ens diuen que no estem donats d’alta al servei My Europe. Com? A partir d’aquí comença el calvari. Reclamació via mail a Telefònica, tot i que tenen la barra de dir-nos que no ens contestaran perquè ells no consideren que hagin fet res malament. Queixa al Defensor del consumidor i per últim, reclamació a la junta Arbitral de Consum. Paral·lelament hem retornat el rebut a Telefònica, que ens el tornarà a enviar i davant la nostra negativa a no pagar més del que ens toca, ens inscriurà en alguna llista de morosos. A més a més, ahir ens arriba la factura de telefònica via correu ordinari, i a dins del sobre hi ha un full de propaganda on s’expliquen les noves tarifes europees arran d’un reglament europeu. Entre aquestes tarifes està la de My Europe i diu que no entrarà en vigor fins al 29 d’Agost. Com? Telefònica ha acceptat donar d’alta al programa My Europe des de principi d’estiu, sense avisar als clients de que les tarifes no s’aplicarien fins al dia 29 d’Agost. D’aquesta manera, molts clients s’han pensat que estaven donats d’alta, han fet us del servei, i ara els demanen una morterada de diners. Per què quan et donaves d’alta a principis de juliol no et deien que el servei entraria en funcionament a partir del dia 29 d’agost? Per què et deien, en canvi, que ja estaves donat d’alta? Et poden donar d’alta d’un servei que no començarà a funcionar fins passat l’estiu i no dir-te-ho? Sabem que és una lluita tipus David contra Goliat. A més a més d’estafats ens sentim humiliats. Esperem que els instruments administratius existents (Junta arbitral de consum) ens doni un cop de mà, per què al cap i a la fi, és la nostra paraula contra la de telefònica. S’admeten suggeriments que ens ajudin a solucionar aquesta estafa.

El PSOE perd el Nord

Aquest cap de setmana he llegit que el comitè executiu del PSOE ha vetat la legitima decisió del Partit Socialista de Navarra de pactar amb Nafarroa Bai per poder formar govern a Navarra. Crec que aquesta decisió, a part de deslegitimar als Socialistes navarresos, no ajuda a entendre com funciona l’Estat Espanyol. El PSOE era, fins l’arribada de Zapatero, un partit Federal. Hi havia el PSC (Catalunya), el PSPV (País Valencià), el PSM (Madrid), el PSIB (Illes Balears), PSN (Navarra), PSE (Euskadi), etc. Cada partit era autònom dins de la seva comunitat i a nivell estatal les decisions les decidia el Comitè Federal del PSOE. Des de l’arribada de Zapatero aquesta autonomia s’està posant en dubte. A Catalunya, Zapatero va xocar amb Maragall obligant-lo a plegar quan hagués pogut obtenir uns resultats electorals molt més bons que els obtinguts per Montilla. I ara, a Navarra, els socialistes Navarresos han arribat a un acord per formar govern amb Nafarroa Bai, i a Madrid no els sembla bé. Com poden posar en dubte la decisió dels socialistes Navarresos? No seran ells qui millor coneixen la idiosincràsia de la comunitat Foral? Com poden anteposar des de Madrid uns interessos electoralistes a una estabilitat política a Navarra? Ell PP està fent una pressió tant forta que està aconseguint que el PSOE es baixi els pantalons i es torni un partit tant centralista com el propi PP. Crec que el federalisme dins del PSOE ha desaparegut. Una llàstima. I tot això per intentar treure un grapat de vots al PP. S’està posant de moda la frase de que ha de governar aquell qui tingui més vots. Perquè no expliquem sincerament com funcionen les eleccions a Espanya? No tenim eleccions presidencialistes, sinó que tenim eleccions parlamentaries, el que implica que no votem un President sinó que votem un parlament i aquest, mitjançant pactes si són necessaris, escull un President. Jo crec que és un bon sistema perquè obliga a dialogar, a crear pactes i a obrir-se de ment. Si a Navarra no hi ha una majoria clara, cal negociar per formar govern. I si la força més votada és incapaç de formar govern perquè no arriba a acords amb la resta de forces polítiques (com passa a Catalunya, Canàries, Illes Balears, Galícia...), no passa res, és del tot legítim que es quedi a l’oposició. Cal potenciar i explicar bé com funcionen les eleccions parlamentaries per no confondre a la societat. És un model d’elecció que implica diàleg, i crec que avui en dia això és molt important. Que ens queda si perdem la força del diàleg?

Sand, Sun and Sex

Em queden 19 dies justos per marxar de vacances. 19 dies que passaran a poc a poc, treballant en una bombolla d’aire condicionat en un cinquè pis de la plaça de l’Ajuntament de València, mentre a fora, un sol de justícia i 35 graus desfan l’asfalt i provoquen les delícies dels milers de turistes que paguen milers d’euros per estirar-se en quatre centímetres quadrats de sorra per poder, de tant en tant, banyar-se en una mar mediterrània que sembla un brou de Nadal. Els turistes nordeuropeus (dels pirineus en amunt) caminen ensenyant unes carns vermelles com llagostins, suen i beuen orxata sense parar. No fan bona cara, estan insolats, però què collons, són les seves vacances i estan feliços de tastar l’arxiconegut “Sand, Sun and Sex” de l’època franquista. De sorra en tenim per donar i per vendre, ara bé, trobar un lloc on poder posar una tovallola ja és més difícil. Estem tant boixos que hi ha gent que matina per poder col·locar el parasol a primera línia de platja, tornar a casa a seguir dormint i al migdia baixar tant content amb la sogra i l’àvia a recuperar l’espai conquerit de matinada. Evidentment de sol també en tenim i molt. Massa. La gent es crema, agafa insolacions, enlloc d’hidratar-se beu cervesa a mansalva, fa la migdiada de 12 a 3 estirats a la platja... tot amb l’objectiu nòrdic de dir: Aquest any em posaré moreno! I res, el 31 d’agost agafen el Ryanair de torn i arriben cremats a casa seva. Cremats de pell i cremats psicològicament. I el pitjor de tot es que el vermell llagosta dura un parell de dies, així que quan arribin de nou a la feina, ningú els dirà: Què moreno estàs! Un fracàs d’estiu i de vacances. La darrera S fa referència al sexe. Segurament el nostre amic europeu ha vingut al mediterrani a buscar principalment festa i sexe i somiant la possibilitat de camelar-se alguna autòctona. Error! El tipus de turisme que li oferim es tant cutre que segurament estarà allotjat en un hotel de 40 plantes envoltat de compatriotes seus. Així que si arriba a mantenir relacions sexuals amb algú (si l’alcohol no li ho impedeix abans) serà, amb tota probabilitat, amb una noia que viu a pocs quilòmetres del seu poble o ciutat, una noia que està vermella com una llagosta, probablement borratxa i segurament somiant que se’n anava al llit amb un autòcton. M’encanten les vacances!

El temps lliure

Últimament he reflexionat sobre el fet de tenir temps lliure i com s’ha d’aprofitar conscientment aquest temps preuat. Les vacances o els caps de setmana són un invent relativament modern, creat per a que la gent descansi i desconnecti de la feina, però també per ajudar a fer funcionar tot un engranatge d’empreses i serveis. Quants diners gastem en el nostre temps lliure? Quantes coses comprem durant el nostre temps lliure? Si no tinguéssim temps lliure no gastaríem tant i per tant, tot el sistema econòmic s’ensorraria. El percentatge del PIB espanyol que prové del turisme és brutal i el percentatge de població ocupada en el sector turístic és també molt alt. Amb aquestes reflexions em pregunto: El temps lliure ha de ser per a mi o la societat m’autorganitza les vacances? La societat m’empeny a marxar lluny o sóc jo qui conscientment vull marxar lluny? Si el que vull es desconnectar i descansar, no ho faré millor a la Terra Alta que a les Scheyselles, per exemple? Si marxo a Amèrica llatina, no és millor apropar-me a la gent que tancar-me en un ressort del Carib? Hem de tenir present que les vacances no ens son regalades perquè hem estat bona gent, sinó per a contribuir a que l’estructura econòmica mundial funcioni. Això no vol dir que durant les vacances ens haguem de quedar a casa, sinó que hem de ser conscient d’on volem anar, per què volem anar i què volem trobar. De nou, és un tema de consum responsable i de ser conscients de que cada una de les nostres decisions i accions provoquen unes reaccions en cadena que moltes vegades no són les desitjades. Si som conscients de com gastem el nostre temps lliure, gaudirem molt més d’aquest. Bones vacances a tothom. Recomano la lectura del darrer número de la revista Opcions, dedicat al Turisme

Panticosa és un abocador

La setmana passada us parlava de com les obres del balneari de Panticosa (Osca) havien transformat l'espai en un abocador. Doncs bé, com aquesta setmana ha quedat clar que més val una imatge que mil paraules, us penjo una foto del que abans era la font de Sant Agustí.

Aquesta fotografia tant sols posa de manifest allò que molts col·lectius i associacions estan denunciant des de fa mesos: l'urbanisme descontrolat i ferotge de la costa s'està acostant al Pirineu. Veureu com l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra

Patètic

És patètic veure com avui en dia es tanquen revistes perquè critiquen a la monarquia. És patètic veure com la gent critica una portada pel dibuix i no pel text, quan el dibuix representa un acte quotidià de sexe i el text és el que realment critica a la monarquia (el príncep diu que si la Letícia es queda embarassada serà el més semblant a treballar que ha fet mai, perquè cobrarà els 2.500€ que li donarà l’Estat). De nou el sexe com a tabú. Aquesta portada de el Jueves demostra que val més una imatge que mil paraules. El dibuix, que no hauria de ser ofensiu, es converteix en notícia i tothom en parla i en canvi el text, que és realment crític amb la monarquia, passa desapercebut. Fins i tot el jutge del Olmo, un home amb formació i hem se suposar que mitjanament culte, diu que segresta el número del Jueves perquè mostra a la parella reial en una postura denigrant. És denigrant fer l’amor? En canvi no diu res del text. Potser perquè és cert el que diu! Crec que tot plegat ha estat patètic. Patètic el jutge ficant-se en un percal que s’hagués pogut estalviar (no hi havia denúncia de la monarquia). Patètica l’actuació de part de la societat, escandalitzada per un dibuix d’allò més natural i ignorant un text realment potent. Patètica la falta de llibertat per criticar a una monarquia que no fot ni brot. I per últim, patètic el PP criticant el segrest i defensant la llibertat d’expressió en un intent d’atacar al Govern. Què pensaran els dibuixants del Jueves en sentir que tots els pesos pesats del PP defensen aferrissadament la seva revista? Crec que com a regal a tant valuosa ajuda i propaganda, podrien rebre una col·lecció dels números del Jueves de l’època en que l’Aznar era President. Vinyetes d’ell i de la seva Botella, a mansalva! Llavors no reien tant. En definitiva, ha estat tot molt patètic, caspós i lamentable.

Multiactivitat a Pirineos Sur

El Postfordisme ens ha donat temps lliure i això ens ha abocat a una carrera frenètica per a ocupar aquest temps fent activitats d’allò més diverses. Adduït per aquest sistema, aquest cap de setmana llarg que he tingut l’he dedicat a fer una via ferrata, a veure un concert d’Asian Dub Foundation al Festival Pirineos Sur i a fer un intent d’ascensió al pic de l’Infern. Tot això gràcies als 1.140 quilòmetres recorreguts en quatre dies. Anem per pams. Divendres agafo el cotxe des de València i enfilo cap a Saragossa on recullo al Ferran. D’allà ens dirigim a Rodellar, a la Sierra de Guara, on arribem quan ja es fa fosc. Sopem i a dormir. Dissabte al matí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel, esmorzem com a senyors i comencem la via Ferrata del Espolón de la Virgen. És una via ferrata curta, amb una aproximació d’uns 30 minuts i una ascensió d’una hora aproximadament. La via es curta però explosiva. Té un parell de trams molt exposats on estàs, literalment, penjat com un pernil. La tornada a Rodellar la fem baixant per un barranc, curt però bonic. Tres ràpels i arribem al barranc de Mascún, on ens fem un banyet abans de tornar cap a Rodellar. Un cop a Rodellar, cotxe i cap a Sallent de Gàllego, on fan el Festival Pirineos Sur. Arribem a Sandinies (un poblet proper a Sallent) a les 5 de la tarda. El Fra i l’Elena han llogat un apartament per a poder estar còmodes i que el petit Biel es senti com a casa. Mentre els pares aguanten els plors del fill, el Ferran i jo aconseguim fer una migdiada de gairebé dues hores (quins mals amics que som!). Cap allà les vuit marxem cap a la zona d’acampada del festival, a Lanuza. Plantem la tenda al costat d’unes amigues del Ferran i a les 22.00 marxem cap al concert. Descobrim a en Cheb i Sabbah (un DJ d’Algeria molt bo) i ballem com animals amb els Asian Dub Foundation. A les cinc de la matinada i una mica alcoholitzat (els aragonesos només beuen de gots de litre), marxo a dormir. Diumenge al matí és un dia de gossos. Lent despertar, bany al llac per espavilar-se i dinar a Sallent, al mercat del món, on un curry massala entra la mar de bé. A les cinc, el Ferran i jo pugem de nou al cotxe i enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la intenció d’arribar a dormir als Ibones Azules, per a l’endemà, pujar als Inferns. Caminada tranquil·la de tres hores fins als llacs, on a les 22.00 ens posem a dormir sota un cel ennuvolat. Dilluns a quarts de sis del matí sona el despertador. Fa molt de vent i el cel està ennuvolat. Decidim esperar. Esperem i el vent no para. Es fan les 9, massa tard per pujar cap a dalt, els Inferns hauran d’esperar. Fem un passeig pels llacs i a mig matí baixem cap a Panticosa. De camí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel que estan jugant en un prat proper al Balneari. Un cop al Balneari de Panticosa, descobrim que el infern és allò i no el cim que volíem fer. Les obres d’ampliació del balneari estan deixant el paratge fet un autèntic abocador. La font de Sant Agustí, per exemple, dóna pena. Una mica putejats, baixem fins al poble de Panticosa, on dinem un bon entrecot abans d’agafar de nou el cotxe i tornar cap a València. Visca el postfordisme! Visca el temps lliure!

El Xoc de civilitzacions com eina per assolir el poder

Des de que l’any 631 morí assassinat Alí, el fill de Mahoma, i vint anys més tard Hussein, fill d’Alí i net de Mahoma, Chiites i Sunites es maten els uns als altres amb l’excusa de ser els legítims descendents de Mahoma. Porten així 1.300 anys. Religió i poder es barregen a les altes esferes, empenyent a la població civil a un odi irracional vers al seu veí, oblidant completament l’inici llunyà i ja absurd del conflicte. No es barallen per Mahoma, es barallen per assolir el poder i que la seva branca islàmica tingui certs privilegis damunt de l’altre branca. A Irlanda del Nord, Catòlics i Protestants s’han estat matant durant anys, quan l’origen del conflicte era territorial, no religiós. Com aquests, podríem trobar milers d’exemples més arreu del món. En nom de les religions s’han fet i es fan les més grans de les barbaritats. En Huntington va parlar del xoc de civilitzacions i en Bush i companyia es van llençar, en públic, a una guerra contra l’Islamisme més radical per salvar la fe catòlica, quan en el fons, el que volien era mantenir el poder energètic mundial. I qui moren no són ells, són soldats joves, amb pocs recursos, molts d’ells immigrants. La classe alta fa la guerra i és la classe baixa qui mor. Igualment passa amb el radicalisme islàmic. Els caps terroristes no són part de la població civil oprimida i pobre. Son membres d’una classe social alta, rica, benestant, amb una ànsia de poder tant o més gran que la dels polítics occidentals. I de nou utilitzen la religió per aconseguir els seus objectius de poder. Els morts d’aquest bàndol són pobres, aturats, gent sense recursos que veuen en el missatge del radicalisme islàmic una porta d’eixida a la seva situació. De nou els poderosos, s’utilitzen de les classes socials més baixes per aconseguir els seus objectius de poder. La solució d’aquest conflicte no serà feina fàcil, però crec que cal desenvolupar dos línies d’actuació extremadament importants. Una primera, corre a càrrec de les pròpies religions. Crec que ja n’hi ha prou de que els governants facin i desfacin en nom de la religió per aconseguir quotes de poder particulars. El silenci els fa partícips d’aquesta guerra. Una segona línia d’actuació hauria de ser la de la població civil. Tant aquí com al món àrab hi ha milers d’associacions que estant fartes de tanta guerra en nom de les religions. La població civil no té per què rebre més per culpa de les ànsies de poder dels polítics mundials. Articular aquesta voluntat social a nivell mundial i donar-li veu és una feina ingent, potser impossible, però seria una gran porta a la pau, i deixaria despullats davant la guerra a aquells que realment la volen.

Sé que escriure sobre aquest tema és complicat i que en tant poques línies pot semblar fins i tot que banalitzi el conflicte al deixar-me de comentar els milers de matisos que envolten tota la problemàtica. No ha estat la meva intenció. Ahir vaig estar rellegint el diari de viatge a Síria de l’estiu passat i vaig recordar com de bé ens va tractar la gent d’allà. Estic convençut que la població Europea té els mateixos interessos, dubtes, pors, alegries i somnis que la població àrab. Som gent treballadora que aprofitem les estones lliures per estar amb la família o per anar a fer una cervesa o un té amb els amics. Som iguals i estem manipulats de la mateixa forma per unes elits que tant sols busquen el seu benefici particular.

Els Besiberris

Aquest cap de setmana he marxat a buscar el silenci al Pirineu i he fet la meva primera ascenció en solitari a un pic de més de 3.000 metres.

L’any 96 (any amunt o any avall) vaig pujar per primera vegada al Besiberri Sud fent de monitor de l’Escola d’Excursionisme i des d’aleshores, no sé ben bé per quin motiu, tinc especial predilecció pels Besiberris i entorns (Punta Alta, Travessani, Estany Negre....).

Aquesta vegada vaig plantejar l’ascenció des del refugi de Conangles (situat pocs quilòmetres per sota de la boca Sud del túnel de Vielha), pujant per la vall de Besiberri i des del coll d’Abellers pujar fins al Besiberri sud. L’excursió en si és preciosa, doncs només per gaudir de la vall de Besiberri ja paga la pena caminar les dues hores fins l’estany. És una vall glacial de manual: Té una forma de "U" perfecta i dos estanys preciosos envoltats d'abets.

A la vora del segon llac (l’Estanyol) hi ha un refugi metàl·lic on vaig fer nit per a l’endemà, ben d’hora, enfilar cap al coll d’Abellers. El dissabte, amb les primeres llums del dia em vaig posar a caminar i a les 9 ja estava al cim del Besiberri sud. Les vistes son impressionants: La Maladeta amb l’Aneto el tens a tocar, veus els Vallhibierna, els estanys de Gemena, l’Estany Negre, el Punta Alta, les Agulles de Travessani, el Montardo...Ho veus tot, i tu tant petit dalt d’un cim immens. Del Besiberri Sud em vaig dirigir entre grans blocs de granit cap al Comoloformo, el cim més alt de la cresta que formen els Besiberris i d’allà vaig grimpar fins a la Punta Passet, el darrer tresmil del dia.

A dos quarts de dotze vaig començar a baixar cap al refugi, satisfet per l’excursió, content per l’experiència de fer un cim en solitari i gaudint d’un paisatge que espero i desitjo ens duri molts anys.

Quan vaig arribar a Conangles, vaig trobar-me amb el Victor i vam passar la tarda xerrant de muntanya i compartint cerveses sota l'ombra d'una fageda. Què més es pot demanar a un cap de setmana?

El Pirineu se'ns mor

S’han carregat el litoral. No han deixat res. La sorra de la platja l’han utilitzat per a fer totxos, i la sorra s’ha acabat. Però encara tenen fam, i ara van a pel Pirineu. Amb l’excusa de fixar la població, de portar benestar a aquesta pobra gent que pateix fred i d’evitar l’èxode de joves cap a les grans capitals, es carregaran el Pirineu de la mateixa manera que s’han carregat el litoral. Ampliaran les pistes d’esquí destrossant valls, turons i cims (total, només hi van excursionistes i això no dóna pasta), construiran grans resorts a peu de pista i camps de golf a les valls. Quan tot el Pirineu estigui completament antropitzat, quan no nevi i les pistes d’esquí no puguin obrir, utilitzarem els remuntadors per pujar a aquells cims on abans pujàvem a peu. Però per als que ens agrada la natura, no hi haurà marxa enrera, i el més greu de tot es que aquests famèlics constructors no veuen que el veritable potencial del Pirineu és la pròpia muntanya, la pau, el silenci, la solitud, el paisatge. A ells, tant sols els interessa vendre pisos, muntar ressorts i embutxacar-se milions d’euros a curt termini. El demés, els és igual. I la culpa de tot això la tenen els governs autonòmics que deixen fer aquestes barbaritats, demostrant molt poca imaginació per solucionar els problemes de la població del Pirineu. El totxo no salvarà a la població del Pirineu. És el propi Pirineu i les seves muntanyes i valls qui salvaran els seus habitants. Tenim present l’exemple de la destrossa del litoral. No caiguem dues vegades en el mateix parany. Encara estem a temps. (Text arran dels brutals plans de creixement de Cerler, Baqueira...)

Per fi en Clos fa alguna cosa útil

Després d’abandonar l’alcaldia de Barcelona degut al fracàs del Fòrum de les Cultures 2004, l’ex alcalde Clos va trobar feina al Ministeri de Indústria. En Zapatero li salvava el cul i li permetia marxar de Barcelona dient que no plegava, que marxava a fer de Ministre. Una fugida endavant. Doncs bé, durant aquest parells d’anys que porta de Ministre no sé ben bé què ha fet i per tant no sé si ho ha fet bé o no. Si no es parla d’ell pot significar dues coses: Que no fa res o que no fa res malament. Vosaltres mateixos. Ara bé, des del mes de març i arran de l’intent del Govern Valencià de tancar TV3 al País Valencià, el ministre Clos tenia la clau per permetre la reciprocitat de canals entre Catalunya i València. Es a dir, que els catalans puguem veure Canal 9 i punt 2 i que els valencians puguin seguir veient TV3 i C33. Cosa fàcil oi? Doncs jo no les tenia totes. En Clos no es mulla, fa poques declaracions i passa desapercebut. No vol problemes a Madrid, on ha anat a buscar una plàcida jubilació política. Amb el tema de les emissions de TV3 al País Valencià ha estat lent, mai no ha estat clar i ens ha fet dubtar. Però bé, finalment i després de les eleccions (quines pressions haurà rebut per no donar les llicencies abans de les eleccions valencianes?) en Clos ha treballat i ha donat a la Generalitat Valenciana un nou multiplex de canals digitals, que permetrà donar un canal legal a TV3. Ara tant sols queda la firma entre el govern Català i el Valencià per a normalitzar un fet que la política a anormalitzat. I queda per solucionar la multa que la Generalitat Valenciana ha imposat a Acció Cultural per impedir l’accés de la policia als repetidors de TV3 amb l’objectiu de tancar-los. 300.000 euros, que no és poc! Seguirem atents al tema, doncs encara queda camí per recórrer i amb els polítics que tenim, que fan difícil les coses fàcils, pot passar de tot.

Tokio Blues, d’Haruki Murakami

Norveigian Wood és una cançó del Beatles, però també un llibre de l'escriptor japonés Haruki Murakami que no sé per quina raó, aquí s’ha traduït amb el títol de Tokio Blues. El protagonista és un jove de 20 anys, solitari, que viu marcat per la mort d’un amic. Aquesta mort l’afectarà profundament i li provocarà un estrany però fort lligam amb la núvia de l’amic mort i amb una altra noia que coneixerà a la universitat. Les relacions entre aquest triangle de personatges compon un llibre preciós on es reflexiona sobre l’amistat, la mort, el sexe, l’amor i la vida. Fa uns mesos vaig llegir la historia del pájaro que da cuerda al mundo, del mateix Murakami i em va fascinar el seu món. Tokio Blues supera, amb escreix, les expectatives que tenia al començar el llibre. De veritat, feia temps que no llegia un llibre tant impactant, que m'enganxés d’una manera tant forta i que, per tant, vulgui recomanar-vos amb tanta energia. Aneu a una llibreria i compreu-vos Tokio Blues, però vigileu, Haruki Murakami és perillós i enganxa.

Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.