Iraq, un fracàs d'occident

M’estic llegint un llibre de la Gema Martín Muñoz (professora de sociologia del món Àrab a la Universitat Autònoma de Madrid) titulat “Iraq, un fracaso de occidente” i m’està agradant molt. El principi del llibre és una mica complicat, doncs en molt poques pàgines intenta fer un repàs de la història contemporània d’orient mitjà, explicant la divisió entre Sunites i Shiites, la problemàtica de la població Kurda (una nació sense estat a cavall de Turquia, Siria i Iraq) i diferenciant molt clarament el sentiment d’Arabicitat del sentiment religiós musulmà (que no radicalisme). Un cop situats, ens relata la pujada al poder del Partit Baaz en plena guerra freda i com aquest, aprofitant-se d’un món bipolar, ataca Iran amb el vist i plau (i suport) de tota la comunitat internacional. Després de vuit anys de guerra, i amb el mur de Berlín a terra, Iraq envaeix Kuwait pensant-se que rebria el mateix suport que durant la guerra d’Iran. Però l’equilibri de forces mundials ha canviat i ara no cal ajudar a l’Iraq. La URSS es desfà i Estat Units busca guanyar influència en un territori ric i dividit. Atacant l’Iraq s’assegura importants aliances i vendes amb Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, Bahirem, Jordània, Turquia, Síria i com no, Israel. No fan caure Sadam perquè prefereixen que segueixi governant un Sunita que donar el poder als Shiites, molt propers al règim d’Iran (la revolució de Jomeini encara està fresca). I així han anat passant els anys, i tant Europa com EEUU han utilitzat la força per als seus propis interessos. Han venut al món que buscaven repartir democràcia i llibertat, quan el que aconseguien era enriquir-se a costa de la població civil dels països àrabs, que els tocava el rebre ara si ara no, depenent dels interessos occidentals. Avui ets habitant d’un país amic, demà seràs part de l’eix del mal. L’última gran comèdia ha estat l’execució de Sadam Hussein. A Sadam se’l ha executat al declarar-lo, un tribunal iraquià, culpable de la matança de Kurds a Halabja l’any 1988 (en plena guerra amb Iran). Tots els presos de les darreres guerres des de 11M han anat a parar a Guantánamo. Per què en Sadam no ha anat cap a Cuba i han deixat que el jutgessin els propis iraquians? Doncs perquè les armes químiques utilitzades per aniquilar la població Kurda de Halabja van ser venudes pels Estats Units, quan aquest armava l’Iraq per lluitar contra l’Iran i el Kurds. Hagués estat impossible jutjar-lo per aquest motiu en territori americà. Com sempre, els governs fan i desfan i qui la paga és la població civil.

A València el Cotxe és el rei

València és una bonica ciutat mediterrània on el vehicle privat ha ocupat tot l’espai urbà. La irrupció del vehicle privat com a principal mode de transport durant els anys 60, junt amb la simbologia que se li va donar (i encara es dona) al fet de tenir cotxe propi (status social i llibertat) va abocar a les ciutats a planificar l’espai urbà pensant només en el vehicle privat, oblidant completament que les ciutats, en el fons, són l’espai de trobada social de les persones, l’espai on es realitzen les interrelacions personals i comercials. I aquest espai d’interrelació és el carrer, actualment ocupat al 80% pels cotxes. Hem encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un ridícul 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat.

Els carrers s’han convertit en l’espai dels cotxes i hem expulsat les persones cap als centres comercials i l’interior de les cases, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre identitat i potencialitat. Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? Recuperar l’espai perdut pel vianant durant aquestes darreres quatre dècades ha de ser l’objectiu final de totes les polítiques públiques que es realitzin en l’àmbit urbà. La recuperació dels carrers pels vianants significarà potenciar la ciutat, els barris, l’economia local, la seguretat i el medi ambient. Al cap i a la fi, implica retornar al veritable significat de ciutat com a lloc de trobada de persones, perdent individualisme i guanyant col·lectivitat.

Aquest canvi de paradigma de la mobilitat urbana no ha de ser entès com un canvi radical i utòpic, sinó com un canvi perfectament realitzable a curt i mitjà termini. No hem d’eliminar el vehicle privat ni estigmatitzar-ne l’ús, sinó donar-li l’espai que veritablement volem i educar-nos en un ús racional del cotxe. El vehicle privat no ha de condicionar la ciutat, sinó que la ciutat ha de delimitar l’ús de cada un dels modes de transport en funció de la seva importància i objectius de mobilitat sostenible. L’espai urbà és finit i en ell han de conviure diversos modes de transport (vianant, bicicleta, bus, tramvia, moto i cotxe). Ordenar els carrers per aconseguir un espai urbà sostenible on el vianant i el transport públic siguin els protagonistes, ha de ser l’objectiu dels nostres planificadors i polítics.

A València el cotxe és el rei. Estaciona on vol i circula per on vol. No hi ha una planificació de la mobilitat sostenible ni s’intueixen canvis a curt termini. Mentrestant, el vianant camina per voreres estretes i comparteix espai amb el vehicle privat en inferioritat de condicions. El transport públic, en especial el bus, circula al ritme del cotxe, que amb total impunitat circula i estaciona al carril bus. I la bicicleta? En una ciutat plana com València, on la bicicleta podria tenir un paper destacat com a mode de transport quotidià, l’ús d’aquesta és completament residual degut a les males condicions i a la falta de seguretat.

València és una ciutat amb un potencial excepcional. Té barris amb identitat pròpia (el Carme, el Cabanyal, Benimaclet, etc) que cal potenciar com a principal actiu de la ciutat. Els barris amb vida han de ser el motor de la ciutat i el principal aparador de la ciutat a l’estranger. Aconseguir una mobilitat sostenible on el vianant sigui el protagonista de València, ha de ser un dels passos imprescindibles per assolir aquesta fita.

Los Suaves

Ahir vaig anar a un concert de Los Suaves. Tremendu. Al grup d'Ourense el vaig coneixer ara farà 12 anys i tot i que no l'he seguit fidelment, sempre que he pogut he intentat anar a veure’l, doncs és pur Rock and Roll: Dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant que omple l’escenari, en Yosi. Amb clàssics com Malas Noticias, Si pudiera, Dolores se llamaba Lola, Dulce castigo o Palabras para Julia, Los Suaves fan un concert de dos hores potent i fàcil (toquen tots els clàssics). Després de 25 anys de carrera i un públic fidel (la mitjana d’edat de la sala estava per damunt dels 35) anar a un concert de Los Suaves és garantia de bon Rock and Roll, guitarres contundents i lletres ben escrites que parlen de perdedors. I com no, un públic entregat que canta més que el propi Yosi, que com els grans clàssics del Rock and Roll, acaba tirant-se al públic.

5th International Rail Forum

Aquesta setmana s’ha celebrat a València el 5th Internacional Rail Forum, una Fira – Congrés que engloba tot el que té a veure amb el transport per ferrocarril. Després d’assistir a alguna de les xerrades i visitar la Fira, m’ha quedat un regust agredolç del que he vist. El costat negatiu va venir del Congrés. Vaig assistir a les jornades titulades Política Ferroviària Europea i tant el representant de la Unió Europea com el Director General de Transports del Govern espanyol, van ser molt poc crítics amb els trens d’Alta Velocitat. Tots dos es van dedicar a lloar les bondats d’aquest sistema ferroviari, sense fer cap tipus d’autocrítica.

El costat positiu va venir dels estants de la Fira, on es copsava un gran interès per els transports urbans. La majoria d’empreses privades mostraven en els seus estants elements de gestió i material mòbil de metro, tramvies o trens – tram. Mentre l’administració Europea i Espanyola encara intenten vendre’ns els trens d’Alta Velocitat, les empreses privades estan apostant fortament pel transport urbà i sobretot pel tramvia.

En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya mostrava en el seu estant tots els projectes de tramvia i tren tram previstos ( PITC 2006 -20026), sense anomenar en cap moment el Tren d’Alta Velocitat (pels problemes actuals i perquè el AVE no és competència seva i els Trens Tram si que ho seran). Igualment, la Generalitat Valenciana mostrava en el seu estant el recentment inaugurat tramvia d’Alacant. De tot el que he vist, trec la conclusió de que el Govern central seguirà pagant AVE i que les Generalitats (i demés governs autonòmics) seran els responsables de construir aquells ferrocarrils que realment demana la població. El Govern de País Valencià ja ha engegat el tramvia d’Alacant, d’aquí a dos mesos inaugura el TVR de Castelló i a València ha inaugurat una línia de Metro i una de tramvia. A Catalunya, les principals aglomeracions urbanes fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Camp de Tarragona, Lleida i Girona) no tenen cap tipus d’infrastructura ferroviària que articuli aquests territoris. A veure si tot el que hi ha pintat en el PITC (de ferrocarril, no de carretera) comença a fer-se realitat ben aviat. Paciència companys!

L'opi del poble

Aquesta setmana he consumit l’opi del poble. Em van convidar a veure el partit de futbol València – Rosenborg, de la Champions League al camp del Mestalla.

Anar al futbol és com un ritual iniciàtic. Es surt puntual de la feina (encara que a les set truqui algú demanant urgentment un document per ja!) i et dirigeixes cap als bars propers del camp per fer-te l’entrepà i les cerveses de rigor (jo una mitjana, els noruecs litres). Amb la panxa plena i el temps just, et proposes entrar al camp. Els carrers que envolten el Mestalla estan plens de gent i cotxes en segona, tercera fila i dins dels parcs i jardins. Amb total impunitat. Escandalitzat pel tema de l’estacionament, enfilo les escales que em condueixen al meu seient. Quan arribo, sona el fil musical de la Champions: The Chaaaaampioooooons...... Comença el partit i jo enceto el paquet de pipes. El València ha de guanyar per no quedar eliminat de la competició i l’ambient dins del club està enrarit. Diumenge van fer fora l’entrenador Quique Sánchez Flores i avui s’estrena Ronald Koeman, l’heroi de Wembley. El Rosenborg, un equip mediocre, guanya el partit per 0 – 2, i l’esbroncada del públic és estrepitosa. Molts dels espectadors, enfadats, abandonen el camp al principi de la segona part. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, crits cap a la llotja i insults al president. Què divertit és el futbol. Sincerament, el més divertit de tot, ha estat sentir els insults de la gent, els crits, els comentaris sobre la disposició tàctica (tothom és entrenador), doncs el partit no ha donat per a molt. Hi ha gent amb molta gràcia. El millor insult de tota la nit, l’ha proferit un home gran, que s’ha passat tot el partit cridant als noruecs: Fiordos!!!!! Increïble, però el futbol és així, pur opi.

David ha guanyat a Goliat

A continuació us redacto l’últim episodi del culebrón Timofónica. Finalment us puc informar que Telefònica ens ha tornat els 600 euros que indegudament ens va cobrar el mes de juliol passat. Després de posar tres reclamacions (Telefónica, Atenció al Consumidor i Junta Arbitral de Consum), el que ha fet efecte ha estat la insistència telefònica. Després de trucar a reclamacions mil vegades i aconseguir que finalment ens passessin amb una assessora, aquesta ens va dir que estudiaria el cas. Un cop estudiat el cas, ens va dir que teníem raó i que ens tornarien els diners. Però recuperar els diners no va ser tant fàcil. En la factura d’octubre, ens deien que ens havien de tornar 600 euros, però els diners no estaven ingressats al nostre compte. Vam tornar a trucar i van tenir la cara dura de dir-nos que els 600 euros ens els anirien descomptant de les factures mensuals. Ens estaven dient que els acabàvem de donar un préstec a dos anys a interès zero. Novament ens vam queixar i vam reclamar que ens ingressessin la totalitat dels diners directament al compte. Al cap d’una setmana, teníem l’ingrés fet i la victòria guanyada. A costat tres mesos, però hem guanyat. David ha guanyat a Goliat. Reflexionant sobre tot el que ha passat, trec la conclusió de que si ens sentim estafats cal reclamar. Ens costarà mesos i intentaran vèncer-nos per desgast, però si aguantem i utilitzem els elements que la legalitat ens ofereix, tenim les de guanyar. Reclameu sempre, per poc que sigui, doncs teniu el dret de fer-ho!

El Mercat Central de València

Aquest pont de Novembre han vingut a visitar-me a València els meus pares. Com som una família que ens agrada caminar, ens hem posat sabates còmodes i ens hem dedicat a voltar pel centre de València, amunt i avall, recorrent totes les places, carrers i carrerons. Quan un viu en una ciutat, sap dels llocs bonics, però potser quan realment valorem aquests indrets és quan ve gent de visita i ens toca fer de guia turístic de la nostra ciutat. Ja fa vuit mesos que visc a València i com sé que molts de vosaltres no la coneixeu, he decidit iniciar un petit recull d’indrets remarcables d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Avui us presento el Mercat Central de València, un edifici modernista dels arquitectes Francisco Guardia Vidal i Alejandro Soler i March, deixebles de Domènech i Montaner. El Mercat va començar a construir-se l’any 1.914 i es considerat avui en dia com un dels mercats més bonics d’Europa i jo diria que un dels més concorreguts. Els dissabtes al matí, un munt de gent que viu lluny del mercat agafa el carro i se’n va a omplir-lo a les parades del Mercat Central. Veure’l per fora val la pena per gaudir de l’arquitectura de l’edifici, però visitar-lo per dins, a part de contemplar les cúpules de ferro, és viure el bullici de la gent que compra. Vista obligada si algun dia veniu a València.

Concert d'en Silvio Rodríguez

El divendres pel matí, fent el cafè amb llet amb els companys de la feina i parlant dels plans per al cap de setmana, jo vaig dir que m’he n’anava de concert. Ràpidament un company va dir-me: vas a veure “Heroes del Silencio”? Sorprès, vaig respondre que no, que anava al Palau de Congressos a veure al cantautor Cubà Silvio Rodríguez. Ningú el coneixia! Per la nit, al Palau de Congressos, l’ambient era del tot diferent. Feia un mes que el Silvio havia esgotat les entrades per a l’únic concert a València i es respirava emoció en l’ambient.

Amb puntualitat, el Silvio acompanyat d’una molt bona banda (dos guitarres, un baix, percussió, flauta travessera i clarinet) va començar a cantar molts dels clàssics que l’han convertit en un gran trobador. Va estar cantant dos hores i mitja i un públic entregat hagués volgut que n’haguera cantat dos més com a mínim. Durant els bisos, el públic cridava les cançons que volia sentir, totes diferents, fins que una veu va cridar: “cántalas todas! Amb les llums de l’auditori enceses i el públic d’empeus, en Silvio va cantar quatre o cinc cançons més i molt agraït, va marxar. Va ser un concertàs. A mi m’hagués agradat sentir algunes de les cançons amb les que vaig descobrir al Silvio (Fábula de los tres hermanos), però vaig sentir grans clàssics (La era está pariendo un carazón, Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, La maza....) i m’ho vaig passar realment bé. Va ser un molt bon inici de cap de setmana!

Se masca la tragedia!

Cal posar-li lletra al himne espanyol? No, i per molts motius. Primer que res cal preguntar-se: serveix per alguna cosa un himne amb lletra? La meva resposta és que serveix per al mateix que un himne sense lletra, per a res. Per tant no cal remoure la merda. En segon lloc, la música de l’himne espanyol, que em sembla que no pretenen canviar, prové d’una marxa militar, així que posar-li lletra a una música d’origen militar pot ser realment perillós. Un altre motiu, aquest important, és que vistes i comprovades les diverses visions que es tenen d’Espanya, crec que és jugar amb foc voler posar-li lletra a l’himne. No cal. Per últim, val a dir que es vol posar lletra a l’himne per a que els esportistes espanyols el cantin quan guanyin. Ara, quan guanyaven, tots callats i jo pensava que tots contents, però a partir d’ara, quan un guanyi i es quedi callat ja tenim polèmica. Que si no canta perquè és un separatista, un desagraït... Potser s’haurien d’ajuntar els esportistes i demanar que l’himne continués sense lletra. Sigui com sigui, ara només ens queda esperar, veure i escoltar el resultat. Després opinaré. Com a mi m’agrada dir: “se masca la tragedia”. Sincerament, crec que només ens pot salvar que declarin el “concurs” desert i el himne es quedi com fins ara. Tenim coses molt més importants que millorar.

El dia a dia

Aquesta setmana ha començat com qualsevol altra setmana. Rodalies Renfe de Barcelona segueix sent un caos, cada vegada més gran, fins al punt que s’ha arribat a calcular que el trànsit a les entrades de Barcelona ha augmentat un 10%. Per a tirar més llenya al foc, avui, un mitjà de comunicació (la Ser) ha dit que la culpa del caos pot ser de la constructora que està executant les obres de l’AVE a Barcelona. L’empresa constructora és OHL, propietat de Villar Mir (candidat a la presidència del Reial Madrid) i pel que diuen, manté un contenciós amb el Ministeri de Foment per l’expropiació d’unes mines a Galícia valorades en 900 milions d’euros. Diuen que estan provocant el caos a Rodalies Barcelona per a pressionar al govern central en l’afer de la mina gallega. Si el tema és cert, o mitjanament cert, de nou els interessos econòmics d’un privat estan putejant el dia a dia de gairebé 200.000 persones. Sort que en Villar Mir no va guanyar les eleccions del Reial Madrid, sinó el futbol i la política s’haguessin fusionat com mai. Però hi ha més coses en aquesta setmana “dia de la marmota”. Si fa un parell de setmanes va caure el primer monstre immobiliari espanyol i un estàndard del “pilotasso” al País Valencià com era Llanera (amb l’amic Zaplana de Conseller a l’ombra), aquesta setmana ha començat amb el rumor de que la murciana Polaris World està en camí de seguir-li els passos, i farà en breu, suspensió de pagaments. Però amigues i amics, no ens posem tant contents. Els propietaris d’aquestes grans constructores (pagesos que ara condueixen Mercedes) ja s’han forrat i poden viure de rendes el que els queda de vida. Els pisos no baixaran estrepitosament i com sempre, qui patirà de debò la caiguda d’aquests monstres immobiliaris no seran els consellers o presidents d’aquestes empreses, sinó els treballadors que depenien d’ells: paletes, fusters, electricistes...Com sempre, qui acaba perdent és la classe mitjana o baixa. Hi han hagut més temes aquest començament de setmana, com per exemple la presentació en societat de la primera Fabada Asturiana light (té collons!), però com això donaria per a un altre post, ho deixarem aquí, que només estem a dimarts.

El Tractat de la Unió Europea, amb nocturnitat i traïdoria

Ja està, ja ho tenen fet. Aquesta nit s’ha aprovat el Tractat de la Unió Europea que substitueix la Constitució Europea, aquella que França i Holanda, en referèndum, vam votar negativament a la seva aprovació. El nom és menys pompós, menys ambiciós, però estic segur que el text de fons, el important, no haurà canviat gens. Bill Gates ens ho ha posat fàcil: Còpia i enganxa. Quan estigui definitivament aprovat el text (13 de novembre) me’l baixaré d’Internet i compararé. Ja us explicaré si és molt diferent o no a la fallida constitució. Però al que anava. Aquest text, que han aprovat els eurodiputats, ens el endollaran sense preguntar-nos tant sols si el volem o no. Espanya, per exemple, va celebrar un referèndum i vam votar que ja ens estava bé la constitució plantejada. És legal ara, que ens canviïn allò que vam votar per un altre text? Estic convençut que en Zapatero, si li pregunten pel tema, respondrà que en el fons el text és el mateix. I els Francesos i Holandesos? Ells van votar que no a la constitució i ara se’ls nega el dret a votar aquest nou Tractat. De què tenen por, de que tornin a votar que no? Aquesta és la seva democràcia? No serà que no ens expliquen prou bé de què va tot això? No serà que ens volen colar coses que no són del tot positives per a la igualtat social? Per últim, a l’article del diari El País on he llegit la notícia, deien que l’últim escull que li quedava al Tractat per ser aprovat, eren les fortes pressions que estava reben el Primer Ministre Britànic, Gordon Brown, per sotmetre el text a referèndum. Com si tinguessin clar que si el votem en referèndum no l’aprovem segur! Potser per això, tots els governs del països membres de la UE l’aprovaran als seus Parlaments, sense preguntar a la societat si aquest Tractat ens agrada o no. Fantàstic.

Tengo una pregunta para usted

Acabo de veure el programa de Televisió espanyola “tengo una pregunta para usted” i m’ha sorprès el gran desconeixement de Catalunya que tenen els espanyols. Avui 100 persones entrevistaven a Llamazares, a Duran i Lleida i al Carod Rovira. No sé si és una qüestió de casting o de ignorància, però la part de l’entrevista al líder d’Esquerra Republicana ha estat escandalós, ple de tòpics d’èpoques en blanc i negre i d’un nacionalisme espanyol que espanta. Cada vegada tinc més clar que mai s’arribarà a posar d’acord a la societat sobre quin model d’Espanya volem. Uns entenem Espanya com un Estat Plurinacional o Federal mentre que els altres l’entenen com una unitat homogènia. Agafant com a punt de partida del debat, què és Espanya i com està o hauria d’estar estructurada política i administrativament, la població comença a vomitar els tòpics que sent pels mitjans de comunicació afins a les seves idees i realment serveix per a demostrar i deixar ben clar que Espanya, si alguna cosa no és, és un territori homogeni.

L’única esperança que em queda després de veure el programa és pensar que el responsable de casting és un crak, que ha escollit a la gent pensant en crear tensió i espectació i que per tant, dins de la societat espanyola encara hi ha algú que entén que és Catalunya. I ara em pregunto, si no sabem que és Espanya, sabem que és Catalunya? Aquí, igual que en el cas espanyol, cadascú tindrà el seu model de pais al cap, i possiblement tampoc ens posarem d’acord tots, però el que no s’ha de posar en dubte mai són coses tant escencials com la realitat de la llengua catalana i el respecte pel seu ús. Hi ha uns mínims que s’han de deixar clars per a poder començar qualsevol debat, i si ja no ens posem d’acord en aceptar uns mínims, malament anem. En Carod Rovira no és sant de la meva devoció, però avui s’ha guanyat un tros de cel aguantant el que li ha caigut al damunt, responent amb claretat i sobretot, intentant ser didàctic i fent entendre a aquesta Espanya rància, que Catalunya no és un monstre.

Llums de colors

Aquest darrer cap de setmana llarg (el 9 d'octubre és festa al País Valencià, doncs es celebra l'entrada d'en Jaume I a la ciutat de València) hem estat amb una colla d'amics a Ports de Beseït, intentant trobar bolets. El resum d'aquests quatre dies de convivència us l'explico a travès d'una cançó d'en Roger Mas (www.rogermas.net), titolada Llums de Colors (la flor de la consciència):

Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Fanals prohibits, músics sords, arbres petits, negres corbs. Gemecs i crits, peus xops, fan les nits dels ocells morts. Ullals sublims, una cançó, perversos crims, mel i mató. La son als llims, crema el carbó, el senyal de Caïm corona el balcó. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Estricta demència, jo no ho crec, sobtada incoherència, el gust del bolet. Santa innocència, el sol solet, aquesta és l'herència del follet. La bogeria, experiència liminar més aviat diria... Ell no ho sabia, saber crepuscular, això seria, espectacular. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. lluna plena, sina tendra, estreta esquena, humida terra. Banyada arena, pols de cendra, fosca carena al cel s'aferra. Coïssor i tardor, núvols freds, claror i calor, vint-i-tres sets. Sabó i perdó, no nego els fets, ni sí ni no dels meus secrets. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Proeses èpiques, terres promeses, esfèriques, deeses esteses. Set ètiques, 7.000 cerveses, dones histèriques es creuen alteses. Teixons i falcons, trons i escurçons, ponts i pinyons, moixons i llobatons. Tritons i pendons, coloms i gatons, suaus petons entendreixen el fons. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Tèbia saor, dolç caramel, l'amarg sabor de l'antic saber.

Referèndums

Els referèndums serveixen per a que els governs preguntin als ciutadans sobre qüestions d’interès. A Suïssa, per exemple, cada any es realitzen tres referèndums amb tres preguntes cadascú. En total 9 preguntes a l’any. A Espanya no només no se’n fan, sinó que està prohibit que els governs autonòmics o locals en facin. A Espanya només pot convocar un Referèndum el Govern Central, quan l’Estat el formen tant el Govern central com l’autonòmic i el local. Actualment tenim dos situacions polítiques que tenen com a rerafons la celebració de Referèndums. Per un costat l’intent d’Ibarretxe de realitzar una consulta al poble basc sobre l’autodeterminació. Crec que el debat polític hauria de girar entorn a la situació política actual i a si es donen o no les condicions polítiques i socials per a realitzar el referèndum. No s’hauria de posar mai en dubte la legitimitat de que un govern autonòmic (que forma part de l’Estat), pugui realitzar un referèndum. Paral·lelament tenim el tema de la constitució Europea. Quan va estar llesta es va fer una gran campanya per a votar-la en referèndum, i a França i Holanda, els ciutadans van dir NO. Això va portar a la Unió Europea a una crisis política important, que s’ha solucionat transformant el borrador de constitució en Decret o Tractat. I per assegurar-se que ara s’aprovarà, cap govern el sotmetrà a Referèndum. Es a dir, que com el poble europeu ha dit que no li agrada el text constitucional, la solució no és canviar el text, sinó eliminar l’opció de votar-lo. Això m’obre dos possibilitats de reflexió: la primera es que saben que el text no és bo per a la ciutadania i que per tant millor que no el votin. I la segona és que es pensen que som idiotes i que no sabem votar, i que per tant, per evitar possibles interferències de l’extrema esquerra, ja l’aproven ells solets. M’encanta la seva democràcia. Tot per al poble però sense el poble!

El somni s'ha fet realitat

Aquest mes de setembre el meu somni de convertir-me en jugador de futbol professional s’ha fet realitat. Estic jugant a futbol en horari laboral i m’estan pagant! Si companys, estic en una empresa on fan coses molt rares. Al juliol ens van pagar a 100 persones un viatge a Barcelona “por todo lo alto” per a explicar-nos als novatos de què anava l’empresa. Hotel i xerrada i dinar al Princesa Sofia (multiplicat per 100 igual a un pastón). Doncs bé, el dia 28 celebren el que ells anomenen San Idom, la festa de l’empresa (oi que no sona molt laic?) i s’han muntat una sèrie d’activitats esportives. Entre aquestes activitats està la lliga de futbol entre departaments, que es juga en horari laboral i mantenint, òbviament, el sou a final de mes. Per tant, m’estan pagant per jugar a futbol! (d’aquí una estona juguem les semis contra arquitectura). I per acabar, el dia 28 (divendres) no es treballa i ens passem tot el dia de parranda. Pel matí finals esportives, de parxís, dominó..., pica pica al migdia i després tothom a casa a canviar-se per anar a missa a l’església de San Josemaria (si d’Escrivà!). Diuen que l’assistència és obligatòria i ningú es queixa. Desitjo que algun dia el Director General sigui musulmà i ens obligui a anar a tots a la mesquita, a veure què opina la gent. Jo intentaré buscar-me un bar al costat de l’església i passar desapercebut, doncs en una parròquia de l’opus no vull posar-hi els peus. La meva religió m’ho prohibeix. I per la nit, tots a sopar en un mega hotel super luxos. 200 persones sopant un menú de gairebé 100 euros! Cal una despesa tant gran? Es que estem tots bojos?

Muixeranga d’Algemesí i Mim de Sueca

No sé si degut a l’empenta de l’activitat d’estiu o a que no volem caure en la crua realitat de que el curs comença de nou, el mes de setembre està ple de festes majors i d’activitats culturals. El cap de setmana passat vam anar a Algemesí, on celebraven la seva festa grossa. El més característic d’aquesta festa és la processó que fan dedicada a Nostra senyora de la Salut, i el que ha fet famosa aquesta processó és la Muixeranga, els castells del país Valencià. Davant de l’anda, desfilen les dos colles castelleres d’Algemesí i durant tota la tarda i nit (de 7 a 3), van caminant pels carrers del poble aixecant castells de sis. La processó la complementen músics, dansaires, bastoners, nens narrant miracles....És una bonica festa, on tot el poble d’Algemesí hi participa activament. I aquest cap de setmana hem estat a Sueca, el poble on va néixer en Joan Fuster i on es celebrava el Mim, un festival de teatre al carrer. Vam passejar pel carrer i vam veure un espectacle d’acrobàcies humanes prou bo i la processó de l’Arròs, que no sé si la celebraven aquest cap de setmana perquè tocava o perquè estava inclòs en el programa teatral. I per la nit vam anar a veure el darrer espectacle de la Fura dels Baus, Imperium, una crítica al poder, al món violent i a la corrupció. Molt recomanable. Bé gent, aquests caps de setmana culturals em serveixen per a ser conscient de que hi ha món més enllà de l’oficina i per a conèixer una mica millor el País Valencià.

(La foto és del Miquel Vallmitjana, que com jo, està descobrint el País Valencià)

Un any de Bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure el bloc. Tot va començar com un intent egoista de no treballar gratuïtament durant les dues hores que tenia per a menjar a la feina. Així doncs, puc assegurar que tinc un bloc per culpa de l’horari partit d’aquesta societat, que m’imposa un horari esclau de 9 a 14 i de 16 a 19. Amb aquesta intenció i la d’escriure, vaig començar l’aventura blocaire. I xino xano ja ha fet un any. Vaig començar-la compartint pis amb l’Oriol i ara comparteixo el dia a dia amb l’Espe, vivint a Sant Cugat i ara visc a València, treballant a Doymo i ara treballo a IDOM, baixant cada quinze dies a València i ara pujo un cop al mes a Barcelona. Quantes voltes en un any no? Bé gent, que m’ho he passat molt bé i espero seguir gaudint de l’experiència!

Llibres i música d'estiu

Aquest estiu ha estat un període de lectura actiu. He llegit un petit romanç d’Antonio Tabucchi titolat “Gli ultimi tre giorni di Fernando Pessoa” i m’he enfrontat amb la biografia d’Ernesto “Che” Guevara, del periodista Jon Lee Anderson. La biografia del Che m’ha agradat especialment perque m’ha premés conèixer un personatge molt més complet del que la societat actual ens mostra. Un personatge amb uns ideals polítics i socials tant clars que va anteposar el seu propi benestar a la consecució d’aquests principis. Crec que avui en dia, en un món tant capitalista com el nostre, tant competitiu, on es prima l’èxit individual enfront del bé col·lectiu, hi ha poquíssima gent disposada a donar-ho tot per aconseguir que la societat funcioni millor. El Che, a la seva manera, ho va fer i per això mereix el meu respecte. Musicalment també ha estat un mes mogut. A més a més del concert d’Asian Dub Foundation i de Cheb i Sabaah al festival Pirineos Sur, l’estiu s’ha acabat amb l’últim CD de Manu Chao, la Radiolina i amb el descobriment de Khaled. En Manu Chao ha publicat el seu quart disc d’estudi des de que va abandonar Mano Negra i el resultat és un disc més mogut que els anteriors, recuperant l’energia del directe. De fet, per als que hem seguit en Manu Chao i l’hem pogut veure en concert, moltes de les cançons de La Radolina sonen des de fa mesos en directe i per tant, el disc més que una sorpresa amb cançons noves és un petit recopilatori de les cançons inèdites tocades en els concerts. La crítica segurament dirà que en Manu es repeteix i que sona com sempre (cert), però hi ha un petit gir. En Manu Chao s’activa, grava un disc ràpid, amb ritmes propers al punk i recuperant en certa manera l’estil Mano Negra. A mi m’agrada! I després he descobert a en Khaled, l’artífex d’apropar el rai (música d’origen algerià) a occident. Bons instrumentistes i una veu que ens acosta a un magrib que dona el salt cap a la ribera nord de la mediterrània. Una bona troballa.

El projecte d'en Victor Grau fet realitat

En Victor Grau ha acabat el seu projecte. Ha pujat tots els tresmils del Pirineu en solitari i en 31 dies (repartits en un any). És un crak! Us adjunto dos links apareguts a Barrabes i a Desnivel on s'explica el seu projecte. Us recomano una visita a la seva web per veure en detall les jornades i gaudir de les fotos (veure webs i blocs amics). http://www.barrabes.com http://www.desnivel.com Si tardeu uns dies en mirar-ho tambe les podeu trobar aqui: http://www.barrabes.com/noticias/articulos.asp?id_articulo=5303 http://desnivel.com/object.php?o=16057

David ha guanyat la primera batalla a Goliat (Timofonica 2)

Després de fer tres reclamacions (a Movistar, a atenció al consumidor i a la junta arbitral de consum) i no rebre, de moment, resposta de ningú, sembla que hem resolt la problemàtica de la Timofonica per altres camins (veure post del 10 d’Agost). El dia 30 d’Agost, després de retornar per segona vegada el rebut de mòbil a Movistar, ens tallen la línia del telèfon. Truquem al 609 per explicar el que ha passat i mirar d’arribar a un acord consensuat. Impossible! Els operadors del 609 semblen parets de frontó i algú es comporta com si l’empresa fos seva. Es tanquen en banda i fins i tot algú ens penja el telèfon. Insistim i després d’estar dos hores i mitja penjats del 609 ens atén una operadora que sembla entendre el nostre problema. Després d’explicar per enèsima vegada tot el que ha passat, ens passa amb una assessora de Movistar. Aquesta ens promet estudiar el nostre cas i passar l’informe als seus superiors, però ens diu que no ens poden tornar els diners si abans no hem pagat. Ens diu que paguem, que ens tornaran a donar d’alta i que després ens retornaran els diners. Què fem? Ara tenim nosaltres la paella pel mànec, però si paguem, qui ens assegura que ells compliran la seva paraula? Tenim el nom i el número d’extensió de l’assessora, així que decidim pagar. Ens ha convençut. Parlem amb amics i pares i ens diuen que aquest sol ser el procediment; no et poden tornar uns diners que no has pagat. El divendres passem pel banc i paguem. El dimarts dia 4 de setembre tornem a tenir línia i ens truca l’assessora dient-nos que ens tornen 580 euros dels 640 facturats. L’únic però es que no ens els ingressen directament, sinó que ens els aniran restant de la factura de cada mes. Jo ho considero una petita victòria, però segueix sent injust, perquè en el fons li acabem de fer un préstec de 600 euros a Telefónica que ens retornarà sense interessos. Està clar que Goliat mai perd, però a vegades un petit David li planta cara. Ara tant sols ens queda esperar la factura d’Octubre i veure que tot funciona com ens han promès. Hem vençut o en han pres de nou el pèl? A l’octubre nova entrega d’aquest serial titolat Timofonica.