Carrils bici cap al no res

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc.

L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent et justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat.

Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes.

Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici.

La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

Ara ve Nadal

Ara ve Nadal, matarem un gall i a la tia Pepa li’n darem un tall!

Així es cantava tradicionalment la nadala. Ara, tal i com corren els dies ultraconsumistes de Nadal, es podria cantar d’aquesta manera:

Ara ve Nadal, comprarem mil galls i a la tia Pepa li’n darem un sencer! Apa, tots a rebentar. Molta Pau i sentit comú per al 2008!

Pilota valenciana

El dissabte vaig assistir, fent servir símils futbolístics, al derbi de pilota valenciana per excel·lència. S’enfrontaven a escala i corda, Genovés II contra Àlvaro. El trinquet de l’Eliana estava ple de gom a gom. El Sergi i jo estaven asseguts a l’escala, allà on de tant en tant la pilota cau amb força, allà on es veu suar al pilotari, allà on el contrari intentar col·locar la pilota perquè es difícil de tornar-la. D’aquesta manera el públic es converteix, a vegades, en part activa de la partida. La partida va ser intensa. Guanya el primer que arriba a 60 i els punts es compten de cinc en cinc. Per fer un punt has de guanyar quatre pilotes (15, 30, Val i punt), així que si la partida és ajustada, es pot allargar fàcilment fins a les dues hores. La partida va començar molt ajustada, un joc per a cada equip. A l’alçada dels 30, els rojos van avançar-se un parell de jocs, però els blaus van recuperar l’espai perdut i fins i tot s’avançaren en el marcador. Àlvaro pels rojos i Genovés II pels blaus acaparaven totes les mirades, tot i que Solan i Sarasoles també van fer un bon partit. Les apostes estaven obertes, cinc a rojos, a blaus... la gent es deixava fins a 150 euros cridant des de l’escala. Així es va arribar al punt més desitjat per tothom. El marcador assenyalava 55-55, els pilotaris estaven cansats però tensos i arribava el moment de jugar-se-la. Treien els blaus. Genovés II des del fons del trinquet no en fallava ni una, Àlvaro les tornava totes i tant sols un greu error de Solano (Solano de Cabras, va anomenar-lo algú), va fer decantar la partida cap al costat dels Blaus.

Mobilitat sostenible en àrees turístiques de muntanya

Aquest dijous, seguint amb el meu propi “Never ending tour” he estat a Alp (Cerdanya), on es celebrava la jornada “Mobilitat Sostenible en àrees turístiques de muntanya”. Primer que res trobo molt positiu que aquests territoris comencin a plantejar-se què fer amb les congestions que hi ha els caps de setmanes als accessos a pistes i que ho comencin a percebre com un problema greu, però com sempre, el debat comença tard. De nou planificació territorial i planificació de la mobilitat no han anat de la mà. El problema més greu que hi ha en aquests municipis turístics es que entre setmana no hi ha ningú i el cap de setmana hi ha massa gent. Aquesta distribució desigual de la demanda fa impossible implantar sistemes de transport rígids, com el ferrocarril, tramvies i/o cremalleres. Com ho hem de solucionar? Fer arribar les autopistes a peu de pista tampoc és la solució. Tal i com ens va explicar un professor de la universitat de Savoia, a França tenen autopistes fins a pistes i la situació és completament caòtica. Una autopista sempre acabarà en un coll d’ampolla i per tant, allargant les autopistes simplement estem apropant les cues al punt de destinació (als municipis de muntanya). Per les experiències que ens van explicar, als Alps estan tirant molt d’autocars. Estan pacificant tots els municipis a costa de fer grans aparcaments a les afores, des d’on surten llançaderes fins a les pistes. El municipi es converteix en un reducte de pau i les afores en un gran aparcament (Zermatt n’és l’exemple paradigmàtic). És aquesta la solució per al Pirineu? De nou caldria anar més enllà i preguntar-nos si aquest és el model de turisme que volem. Si la resposta és positiva, haurem d’anar per aquests camins, salvant els municipis, fent grans bosses d’aparcament i potenciant i incentivant el transport públic posant-hi molta imaginació (cotxe compartit, potenciar les línies existents de ferrocarril, combinació bitllet trem -forfait...). Si el que volem es canviar el model se’ns obren noves possibilitat. Enlloc de parlar de millorar l’accessibilitat per acostar-se a Barcelona, podríem parlar de reduir l’accessibilitat per a que el potencial turístic del territori fos el propi aïllament. Són les anomenades zones fosques. Quin potencial tenen? Tot i existir diversos models, les autoritats de la Cerdanya han apostat clarament pel model actual d’esquí i urbanisme de segona residència. Aquest model genera una mobilitat estacional brutal i de difícil solució. A més a més, per l’actitud mostrada el dijous, em va donar la sensació d’exemplificar perfectament allò de “Not in my backgraound”. Volem el bo i millor del que ens pugui aportar l’autopista, però no volem vehicles pesats. Els camions per la Jonquera!. Quina incongruència no? Com pensen transportar tots els productes que necessiten els milers de turistes que si que volen? Em dona la sensació que com en la gran majoria dels casos, els estudis de mobilitat i solucions que es puguin aportar al Pirineu, serviran per a tapar forats originats per un error conceptual de base molt més greu. El problema no és la mobilitat, és la planificació i l’elecció de model.

Han tancat TV3 a Alacant

Porto mesos escrivint, de tant en tant, posts sobre la guerra entre la Generalitat Valenciana i Acció Cultural del País Valencià amb motiu de l'emissió de la senyal de TV3 al País Valencià. Diumenge a la nit, amb nocturnitat i sense avisar als propietaris del repetidor (ACPV), la Generalitat va precintar el repetidor de la Carrasqueta i la província d’Alacant s’ha quedat, després de 20 anys, sense poder sintonitzar TV3. Tot plegat ho han fet extremadament complicat, quan hauria de ser un tema simplement tècnic i de fàcil resolució. Hi ha molts fronts oberts: Per un costat hi ha la guerra oberta entre la Generalitat Valenciana i ACPV (amb una multa de 300.000 euros imposada a l’entitat cultural). Després hi ha les negociacions entre Generalitats per aconseguir la reciprocitat de canals autonòmics, acord que sembla que estar proper però que no ha impedit al Govern valencià tancar TV3 a Alacant. Un altre tema important ha estat la no ingerència del Govern català, que ha fet ben poc per mantenir les emissions a Alacant. A mi CiU no em fa cap gràcia, però el que no va aconseguir Zaplana ho ha aconseguit Camps, diuen que per les pressions de Pujol. Què ha fet Montilla? I en Clos, que és Ministre de Indústria? Per últim i potser el que ha provocat realment el tancament del repetidor de la Carrasqueta es que d’aquí a tres mesos hi ha eleccions generals i atacar elements simbòlics catalans sembla que li dona vots al PP. No sé com acabarà tot plegat (els repetidors del Mondúver i els de Castelló també estan amenaçats de tancament), però el que si que tinc clar es que quan es perd un dret adquirit costa molt recuperar-lo i si s’arriba a recuperar, mai es mantenen les condicions d’abans. Quan es fa un pas enrera sempre és perd quelcom. De moment, hem perdut Alacant.

La Torreta i el Penyagolosa

El cap de setmana passat vam anar amb els Capdemunt d’excursió a la Serra del Montsià i al Penyagolosa. El dissabte vam caminar pel Mostsià, la gran desconeguda del litoral català. Vam sortir pel vessant de Sant Carles de la Ràpita i vam pujar cap a la Font del Brugal. Allà vam fer un mos i vam seguir en suau pendent cap al mas de de Mataredona. Després enganxarem el GR que ens dugué per un bonic sender fins al mas de Comú, al peu del cim de la Torreta. En aquest punt começàrem l’ascenció forta al cim més alt de la comarca del Montsià. Els primers metres foren una mica perdedors (les ganes de fer cim ens van fer tirar pel dret), però un cop recuperat el sender, en poc menys d’una hora estàvem al cim, amb el Delta als nostres peus. Del cim de la Torreta (765 metres) carenejàrem fins a la Foradada, una formació rocosa curiosa. La carena fins a la Foradada és una caminada entretinguda, plena de puja i baixa, amb vistes esplèndides dels Ports a l’esquerra i del mar i del Delta a la dreta. De la Foradada baixàrem a la Font del Brugal i d’allà de nou al cotxe. Temps total, 7 hores amb parades per esmorzar i dinar.

De Sant Carles agafàrem el cotxe i en dos hores i quart ens plantàrem a Sant Joan de Penyagolosa. Unes llenties per sopar, un parell de misteles i a dormir, que feia un fred que pelava. A les deu del matí enfilem des de Sant Joan, la vall de la Pegunta (un vertader jardí botànic), que en menys de dues hores ens deixarà al cim del Penyagolosa (1.814 metres), sostre del País Valencià. Les vistes són espectaculars, es veu el mar, el desert de les Palmes, Castelló i tot un interior desplobat i muntanyós, que contraresta amb la imatge ferotge d’un litoral urbanitzat fins a les orelles. La baixada, entre pins rojos i negrals, la fem pel mas de la Cambreta, la Carbonera i la Lloma Plana, des d’on agafem la pista forestal que en pocs minuts en retornarà a Sant Joan de Penyagolosa. Temps total, 4 hores i mitja, amb parada al cim per fer el bocata.

El "pilotasso" en majúscules

El dilluns i dimarts d'aquesta setmana he estat treballant entre Estepona i Marbella, a la província de Málaga (Andalucia). En el meu imaginari tenia a Alacant i Murcia com les dos zones de l'Estat on més barbaritats urbanístiques s'han fet i on més casos de corrupció relacionats amb el totxo han aparegut. Málaga em quedava molt lluny. Doncs bé, el continu urbà entre Marbella i Estepona és escandalòs. Ho han urbanitzat tot. Hotels de luxe, apartaments grans i milers de camps de golf cobreixen tot el litoral. L'aspecte és diferent al d'Alacant. Es veu més ric, més luxos, però ho han urbanitzat tot, no han deixat res. Ara començo a entendre tot l'entramat de Marbella, què han fet i com d'irreparable és la situació actual. No hi ha marxa enrera. És el pilotasso en majúscules, és el seu Carpe Diem (viu el moment i els que vinguin darrera ja es menjaran el marrón), és l'ostentació per damunt de tot, vals el que tens i et valoran pel que poseeixes... suma i segueix i posa un totxo damunt de l'altre!

Iraq, un fracàs d'occident

M’estic llegint un llibre de la Gema Martín Muñoz (professora de sociologia del món Àrab a la Universitat Autònoma de Madrid) titulat “Iraq, un fracaso de occidente” i m’està agradant molt. El principi del llibre és una mica complicat, doncs en molt poques pàgines intenta fer un repàs de la història contemporània d’orient mitjà, explicant la divisió entre Sunites i Shiites, la problemàtica de la població Kurda (una nació sense estat a cavall de Turquia, Siria i Iraq) i diferenciant molt clarament el sentiment d’Arabicitat del sentiment religiós musulmà (que no radicalisme). Un cop situats, ens relata la pujada al poder del Partit Baaz en plena guerra freda i com aquest, aprofitant-se d’un món bipolar, ataca Iran amb el vist i plau (i suport) de tota la comunitat internacional. Després de vuit anys de guerra, i amb el mur de Berlín a terra, Iraq envaeix Kuwait pensant-se que rebria el mateix suport que durant la guerra d’Iran. Però l’equilibri de forces mundials ha canviat i ara no cal ajudar a l’Iraq. La URSS es desfà i Estat Units busca guanyar influència en un territori ric i dividit. Atacant l’Iraq s’assegura importants aliances i vendes amb Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, Bahirem, Jordània, Turquia, Síria i com no, Israel. No fan caure Sadam perquè prefereixen que segueixi governant un Sunita que donar el poder als Shiites, molt propers al règim d’Iran (la revolució de Jomeini encara està fresca). I així han anat passant els anys, i tant Europa com EEUU han utilitzat la força per als seus propis interessos. Han venut al món que buscaven repartir democràcia i llibertat, quan el que aconseguien era enriquir-se a costa de la població civil dels països àrabs, que els tocava el rebre ara si ara no, depenent dels interessos occidentals. Avui ets habitant d’un país amic, demà seràs part de l’eix del mal. L’última gran comèdia ha estat l’execució de Sadam Hussein. A Sadam se’l ha executat al declarar-lo, un tribunal iraquià, culpable de la matança de Kurds a Halabja l’any 1988 (en plena guerra amb Iran). Tots els presos de les darreres guerres des de 11M han anat a parar a Guantánamo. Per què en Sadam no ha anat cap a Cuba i han deixat que el jutgessin els propis iraquians? Doncs perquè les armes químiques utilitzades per aniquilar la població Kurda de Halabja van ser venudes pels Estats Units, quan aquest armava l’Iraq per lluitar contra l’Iran i el Kurds. Hagués estat impossible jutjar-lo per aquest motiu en territori americà. Com sempre, els governs fan i desfan i qui la paga és la població civil.

A València el Cotxe és el rei

València és una bonica ciutat mediterrània on el vehicle privat ha ocupat tot l’espai urbà. La irrupció del vehicle privat com a principal mode de transport durant els anys 60, junt amb la simbologia que se li va donar (i encara es dona) al fet de tenir cotxe propi (status social i llibertat) va abocar a les ciutats a planificar l’espai urbà pensant només en el vehicle privat, oblidant completament que les ciutats, en el fons, són l’espai de trobada social de les persones, l’espai on es realitzen les interrelacions personals i comercials. I aquest espai d’interrelació és el carrer, actualment ocupat al 80% pels cotxes. Hem encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un ridícul 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat.

Els carrers s’han convertit en l’espai dels cotxes i hem expulsat les persones cap als centres comercials i l’interior de les cases, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre identitat i potencialitat. Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? Recuperar l’espai perdut pel vianant durant aquestes darreres quatre dècades ha de ser l’objectiu final de totes les polítiques públiques que es realitzin en l’àmbit urbà. La recuperació dels carrers pels vianants significarà potenciar la ciutat, els barris, l’economia local, la seguretat i el medi ambient. Al cap i a la fi, implica retornar al veritable significat de ciutat com a lloc de trobada de persones, perdent individualisme i guanyant col·lectivitat.

Aquest canvi de paradigma de la mobilitat urbana no ha de ser entès com un canvi radical i utòpic, sinó com un canvi perfectament realitzable a curt i mitjà termini. No hem d’eliminar el vehicle privat ni estigmatitzar-ne l’ús, sinó donar-li l’espai que veritablement volem i educar-nos en un ús racional del cotxe. El vehicle privat no ha de condicionar la ciutat, sinó que la ciutat ha de delimitar l’ús de cada un dels modes de transport en funció de la seva importància i objectius de mobilitat sostenible. L’espai urbà és finit i en ell han de conviure diversos modes de transport (vianant, bicicleta, bus, tramvia, moto i cotxe). Ordenar els carrers per aconseguir un espai urbà sostenible on el vianant i el transport públic siguin els protagonistes, ha de ser l’objectiu dels nostres planificadors i polítics.

A València el cotxe és el rei. Estaciona on vol i circula per on vol. No hi ha una planificació de la mobilitat sostenible ni s’intueixen canvis a curt termini. Mentrestant, el vianant camina per voreres estretes i comparteix espai amb el vehicle privat en inferioritat de condicions. El transport públic, en especial el bus, circula al ritme del cotxe, que amb total impunitat circula i estaciona al carril bus. I la bicicleta? En una ciutat plana com València, on la bicicleta podria tenir un paper destacat com a mode de transport quotidià, l’ús d’aquesta és completament residual degut a les males condicions i a la falta de seguretat.

València és una ciutat amb un potencial excepcional. Té barris amb identitat pròpia (el Carme, el Cabanyal, Benimaclet, etc) que cal potenciar com a principal actiu de la ciutat. Els barris amb vida han de ser el motor de la ciutat i el principal aparador de la ciutat a l’estranger. Aconseguir una mobilitat sostenible on el vianant sigui el protagonista de València, ha de ser un dels passos imprescindibles per assolir aquesta fita.

Los Suaves

Ahir vaig anar a un concert de Los Suaves. Tremendu. Al grup d'Ourense el vaig coneixer ara farà 12 anys i tot i que no l'he seguit fidelment, sempre que he pogut he intentat anar a veure’l, doncs és pur Rock and Roll: Dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant que omple l’escenari, en Yosi. Amb clàssics com Malas Noticias, Si pudiera, Dolores se llamaba Lola, Dulce castigo o Palabras para Julia, Los Suaves fan un concert de dos hores potent i fàcil (toquen tots els clàssics). Després de 25 anys de carrera i un públic fidel (la mitjana d’edat de la sala estava per damunt dels 35) anar a un concert de Los Suaves és garantia de bon Rock and Roll, guitarres contundents i lletres ben escrites que parlen de perdedors. I com no, un públic entregat que canta més que el propi Yosi, que com els grans clàssics del Rock and Roll, acaba tirant-se al públic.

5th International Rail Forum

Aquesta setmana s’ha celebrat a València el 5th Internacional Rail Forum, una Fira – Congrés que engloba tot el que té a veure amb el transport per ferrocarril. Després d’assistir a alguna de les xerrades i visitar la Fira, m’ha quedat un regust agredolç del que he vist. El costat negatiu va venir del Congrés. Vaig assistir a les jornades titulades Política Ferroviària Europea i tant el representant de la Unió Europea com el Director General de Transports del Govern espanyol, van ser molt poc crítics amb els trens d’Alta Velocitat. Tots dos es van dedicar a lloar les bondats d’aquest sistema ferroviari, sense fer cap tipus d’autocrítica.

El costat positiu va venir dels estants de la Fira, on es copsava un gran interès per els transports urbans. La majoria d’empreses privades mostraven en els seus estants elements de gestió i material mòbil de metro, tramvies o trens – tram. Mentre l’administració Europea i Espanyola encara intenten vendre’ns els trens d’Alta Velocitat, les empreses privades estan apostant fortament pel transport urbà i sobretot pel tramvia.

En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya mostrava en el seu estant tots els projectes de tramvia i tren tram previstos ( PITC 2006 -20026), sense anomenar en cap moment el Tren d’Alta Velocitat (pels problemes actuals i perquè el AVE no és competència seva i els Trens Tram si que ho seran). Igualment, la Generalitat Valenciana mostrava en el seu estant el recentment inaugurat tramvia d’Alacant. De tot el que he vist, trec la conclusió de que el Govern central seguirà pagant AVE i que les Generalitats (i demés governs autonòmics) seran els responsables de construir aquells ferrocarrils que realment demana la població. El Govern de País Valencià ja ha engegat el tramvia d’Alacant, d’aquí a dos mesos inaugura el TVR de Castelló i a València ha inaugurat una línia de Metro i una de tramvia. A Catalunya, les principals aglomeracions urbanes fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Camp de Tarragona, Lleida i Girona) no tenen cap tipus d’infrastructura ferroviària que articuli aquests territoris. A veure si tot el que hi ha pintat en el PITC (de ferrocarril, no de carretera) comença a fer-se realitat ben aviat. Paciència companys!

L'opi del poble

Aquesta setmana he consumit l’opi del poble. Em van convidar a veure el partit de futbol València – Rosenborg, de la Champions League al camp del Mestalla.

Anar al futbol és com un ritual iniciàtic. Es surt puntual de la feina (encara que a les set truqui algú demanant urgentment un document per ja!) i et dirigeixes cap als bars propers del camp per fer-te l’entrepà i les cerveses de rigor (jo una mitjana, els noruecs litres). Amb la panxa plena i el temps just, et proposes entrar al camp. Els carrers que envolten el Mestalla estan plens de gent i cotxes en segona, tercera fila i dins dels parcs i jardins. Amb total impunitat. Escandalitzat pel tema de l’estacionament, enfilo les escales que em condueixen al meu seient. Quan arribo, sona el fil musical de la Champions: The Chaaaaampioooooons...... Comença el partit i jo enceto el paquet de pipes. El València ha de guanyar per no quedar eliminat de la competició i l’ambient dins del club està enrarit. Diumenge van fer fora l’entrenador Quique Sánchez Flores i avui s’estrena Ronald Koeman, l’heroi de Wembley. El Rosenborg, un equip mediocre, guanya el partit per 0 – 2, i l’esbroncada del públic és estrepitosa. Molts dels espectadors, enfadats, abandonen el camp al principi de la segona part. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, crits cap a la llotja i insults al president. Què divertit és el futbol. Sincerament, el més divertit de tot, ha estat sentir els insults de la gent, els crits, els comentaris sobre la disposició tàctica (tothom és entrenador), doncs el partit no ha donat per a molt. Hi ha gent amb molta gràcia. El millor insult de tota la nit, l’ha proferit un home gran, que s’ha passat tot el partit cridant als noruecs: Fiordos!!!!! Increïble, però el futbol és així, pur opi.

David ha guanyat a Goliat

A continuació us redacto l’últim episodi del culebrón Timofónica. Finalment us puc informar que Telefònica ens ha tornat els 600 euros que indegudament ens va cobrar el mes de juliol passat. Després de posar tres reclamacions (Telefónica, Atenció al Consumidor i Junta Arbitral de Consum), el que ha fet efecte ha estat la insistència telefònica. Després de trucar a reclamacions mil vegades i aconseguir que finalment ens passessin amb una assessora, aquesta ens va dir que estudiaria el cas. Un cop estudiat el cas, ens va dir que teníem raó i que ens tornarien els diners. Però recuperar els diners no va ser tant fàcil. En la factura d’octubre, ens deien que ens havien de tornar 600 euros, però els diners no estaven ingressats al nostre compte. Vam tornar a trucar i van tenir la cara dura de dir-nos que els 600 euros ens els anirien descomptant de les factures mensuals. Ens estaven dient que els acabàvem de donar un préstec a dos anys a interès zero. Novament ens vam queixar i vam reclamar que ens ingressessin la totalitat dels diners directament al compte. Al cap d’una setmana, teníem l’ingrés fet i la victòria guanyada. A costat tres mesos, però hem guanyat. David ha guanyat a Goliat. Reflexionant sobre tot el que ha passat, trec la conclusió de que si ens sentim estafats cal reclamar. Ens costarà mesos i intentaran vèncer-nos per desgast, però si aguantem i utilitzem els elements que la legalitat ens ofereix, tenim les de guanyar. Reclameu sempre, per poc que sigui, doncs teniu el dret de fer-ho!

El Mercat Central de València

Aquest pont de Novembre han vingut a visitar-me a València els meus pares. Com som una família que ens agrada caminar, ens hem posat sabates còmodes i ens hem dedicat a voltar pel centre de València, amunt i avall, recorrent totes les places, carrers i carrerons. Quan un viu en una ciutat, sap dels llocs bonics, però potser quan realment valorem aquests indrets és quan ve gent de visita i ens toca fer de guia turístic de la nostra ciutat. Ja fa vuit mesos que visc a València i com sé que molts de vosaltres no la coneixeu, he decidit iniciar un petit recull d’indrets remarcables d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Avui us presento el Mercat Central de València, un edifici modernista dels arquitectes Francisco Guardia Vidal i Alejandro Soler i March, deixebles de Domènech i Montaner. El Mercat va començar a construir-se l’any 1.914 i es considerat avui en dia com un dels mercats més bonics d’Europa i jo diria que un dels més concorreguts. Els dissabtes al matí, un munt de gent que viu lluny del mercat agafa el carro i se’n va a omplir-lo a les parades del Mercat Central. Veure’l per fora val la pena per gaudir de l’arquitectura de l’edifici, però visitar-lo per dins, a part de contemplar les cúpules de ferro, és viure el bullici de la gent que compra. Vista obligada si algun dia veniu a València.

Concert d'en Silvio Rodríguez

El divendres pel matí, fent el cafè amb llet amb els companys de la feina i parlant dels plans per al cap de setmana, jo vaig dir que m’he n’anava de concert. Ràpidament un company va dir-me: vas a veure “Heroes del Silencio”? Sorprès, vaig respondre que no, que anava al Palau de Congressos a veure al cantautor Cubà Silvio Rodríguez. Ningú el coneixia! Per la nit, al Palau de Congressos, l’ambient era del tot diferent. Feia un mes que el Silvio havia esgotat les entrades per a l’únic concert a València i es respirava emoció en l’ambient.

Amb puntualitat, el Silvio acompanyat d’una molt bona banda (dos guitarres, un baix, percussió, flauta travessera i clarinet) va començar a cantar molts dels clàssics que l’han convertit en un gran trobador. Va estar cantant dos hores i mitja i un públic entregat hagués volgut que n’haguera cantat dos més com a mínim. Durant els bisos, el públic cridava les cançons que volia sentir, totes diferents, fins que una veu va cridar: “cántalas todas! Amb les llums de l’auditori enceses i el públic d’empeus, en Silvio va cantar quatre o cinc cançons més i molt agraït, va marxar. Va ser un concertàs. A mi m’hagués agradat sentir algunes de les cançons amb les que vaig descobrir al Silvio (Fábula de los tres hermanos), però vaig sentir grans clàssics (La era está pariendo un carazón, Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, La maza....) i m’ho vaig passar realment bé. Va ser un molt bon inici de cap de setmana!

Se masca la tragedia!

Cal posar-li lletra al himne espanyol? No, i per molts motius. Primer que res cal preguntar-se: serveix per alguna cosa un himne amb lletra? La meva resposta és que serveix per al mateix que un himne sense lletra, per a res. Per tant no cal remoure la merda. En segon lloc, la música de l’himne espanyol, que em sembla que no pretenen canviar, prové d’una marxa militar, així que posar-li lletra a una música d’origen militar pot ser realment perillós. Un altre motiu, aquest important, és que vistes i comprovades les diverses visions que es tenen d’Espanya, crec que és jugar amb foc voler posar-li lletra a l’himne. No cal. Per últim, val a dir que es vol posar lletra a l’himne per a que els esportistes espanyols el cantin quan guanyin. Ara, quan guanyaven, tots callats i jo pensava que tots contents, però a partir d’ara, quan un guanyi i es quedi callat ja tenim polèmica. Que si no canta perquè és un separatista, un desagraït... Potser s’haurien d’ajuntar els esportistes i demanar que l’himne continués sense lletra. Sigui com sigui, ara només ens queda esperar, veure i escoltar el resultat. Després opinaré. Com a mi m’agrada dir: “se masca la tragedia”. Sincerament, crec que només ens pot salvar que declarin el “concurs” desert i el himne es quedi com fins ara. Tenim coses molt més importants que millorar.

El dia a dia

Aquesta setmana ha començat com qualsevol altra setmana. Rodalies Renfe de Barcelona segueix sent un caos, cada vegada més gran, fins al punt que s’ha arribat a calcular que el trànsit a les entrades de Barcelona ha augmentat un 10%. Per a tirar més llenya al foc, avui, un mitjà de comunicació (la Ser) ha dit que la culpa del caos pot ser de la constructora que està executant les obres de l’AVE a Barcelona. L’empresa constructora és OHL, propietat de Villar Mir (candidat a la presidència del Reial Madrid) i pel que diuen, manté un contenciós amb el Ministeri de Foment per l’expropiació d’unes mines a Galícia valorades en 900 milions d’euros. Diuen que estan provocant el caos a Rodalies Barcelona per a pressionar al govern central en l’afer de la mina gallega. Si el tema és cert, o mitjanament cert, de nou els interessos econòmics d’un privat estan putejant el dia a dia de gairebé 200.000 persones. Sort que en Villar Mir no va guanyar les eleccions del Reial Madrid, sinó el futbol i la política s’haguessin fusionat com mai. Però hi ha més coses en aquesta setmana “dia de la marmota”. Si fa un parell de setmanes va caure el primer monstre immobiliari espanyol i un estàndard del “pilotasso” al País Valencià com era Llanera (amb l’amic Zaplana de Conseller a l’ombra), aquesta setmana ha començat amb el rumor de que la murciana Polaris World està en camí de seguir-li els passos, i farà en breu, suspensió de pagaments. Però amigues i amics, no ens posem tant contents. Els propietaris d’aquestes grans constructores (pagesos que ara condueixen Mercedes) ja s’han forrat i poden viure de rendes el que els queda de vida. Els pisos no baixaran estrepitosament i com sempre, qui patirà de debò la caiguda d’aquests monstres immobiliaris no seran els consellers o presidents d’aquestes empreses, sinó els treballadors que depenien d’ells: paletes, fusters, electricistes...Com sempre, qui acaba perdent és la classe mitjana o baixa. Hi han hagut més temes aquest començament de setmana, com per exemple la presentació en societat de la primera Fabada Asturiana light (té collons!), però com això donaria per a un altre post, ho deixarem aquí, que només estem a dimarts.

El Tractat de la Unió Europea, amb nocturnitat i traïdoria

Ja està, ja ho tenen fet. Aquesta nit s’ha aprovat el Tractat de la Unió Europea que substitueix la Constitució Europea, aquella que França i Holanda, en referèndum, vam votar negativament a la seva aprovació. El nom és menys pompós, menys ambiciós, però estic segur que el text de fons, el important, no haurà canviat gens. Bill Gates ens ho ha posat fàcil: Còpia i enganxa. Quan estigui definitivament aprovat el text (13 de novembre) me’l baixaré d’Internet i compararé. Ja us explicaré si és molt diferent o no a la fallida constitució. Però al que anava. Aquest text, que han aprovat els eurodiputats, ens el endollaran sense preguntar-nos tant sols si el volem o no. Espanya, per exemple, va celebrar un referèndum i vam votar que ja ens estava bé la constitució plantejada. És legal ara, que ens canviïn allò que vam votar per un altre text? Estic convençut que en Zapatero, si li pregunten pel tema, respondrà que en el fons el text és el mateix. I els Francesos i Holandesos? Ells van votar que no a la constitució i ara se’ls nega el dret a votar aquest nou Tractat. De què tenen por, de que tornin a votar que no? Aquesta és la seva democràcia? No serà que no ens expliquen prou bé de què va tot això? No serà que ens volen colar coses que no són del tot positives per a la igualtat social? Per últim, a l’article del diari El País on he llegit la notícia, deien que l’últim escull que li quedava al Tractat per ser aprovat, eren les fortes pressions que estava reben el Primer Ministre Britànic, Gordon Brown, per sotmetre el text a referèndum. Com si tinguessin clar que si el votem en referèndum no l’aprovem segur! Potser per això, tots els governs del països membres de la UE l’aprovaran als seus Parlaments, sense preguntar a la societat si aquest Tractat ens agrada o no. Fantàstic.

Tengo una pregunta para usted

Acabo de veure el programa de Televisió espanyola “tengo una pregunta para usted” i m’ha sorprès el gran desconeixement de Catalunya que tenen els espanyols. Avui 100 persones entrevistaven a Llamazares, a Duran i Lleida i al Carod Rovira. No sé si és una qüestió de casting o de ignorància, però la part de l’entrevista al líder d’Esquerra Republicana ha estat escandalós, ple de tòpics d’èpoques en blanc i negre i d’un nacionalisme espanyol que espanta. Cada vegada tinc més clar que mai s’arribarà a posar d’acord a la societat sobre quin model d’Espanya volem. Uns entenem Espanya com un Estat Plurinacional o Federal mentre que els altres l’entenen com una unitat homogènia. Agafant com a punt de partida del debat, què és Espanya i com està o hauria d’estar estructurada política i administrativament, la població comença a vomitar els tòpics que sent pels mitjans de comunicació afins a les seves idees i realment serveix per a demostrar i deixar ben clar que Espanya, si alguna cosa no és, és un territori homogeni.

L’única esperança que em queda després de veure el programa és pensar que el responsable de casting és un crak, que ha escollit a la gent pensant en crear tensió i espectació i que per tant, dins de la societat espanyola encara hi ha algú que entén que és Catalunya. I ara em pregunto, si no sabem que és Espanya, sabem que és Catalunya? Aquí, igual que en el cas espanyol, cadascú tindrà el seu model de pais al cap, i possiblement tampoc ens posarem d’acord tots, però el que no s’ha de posar en dubte mai són coses tant escencials com la realitat de la llengua catalana i el respecte pel seu ús. Hi ha uns mínims que s’han de deixar clars per a poder començar qualsevol debat, i si ja no ens posem d’acord en aceptar uns mínims, malament anem. En Carod Rovira no és sant de la meva devoció, però avui s’ha guanyat un tros de cel aguantant el que li ha caigut al damunt, responent amb claretat i sobretot, intentant ser didàctic i fent entendre a aquesta Espanya rància, que Catalunya no és un monstre.

Llums de colors

Aquest darrer cap de setmana llarg (el 9 d'octubre és festa al País Valencià, doncs es celebra l'entrada d'en Jaume I a la ciutat de València) hem estat amb una colla d'amics a Ports de Beseït, intentant trobar bolets. El resum d'aquests quatre dies de convivència us l'explico a travès d'una cançó d'en Roger Mas (www.rogermas.net), titolada Llums de Colors (la flor de la consciència):

Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Fanals prohibits, músics sords, arbres petits, negres corbs. Gemecs i crits, peus xops, fan les nits dels ocells morts. Ullals sublims, una cançó, perversos crims, mel i mató. La son als llims, crema el carbó, el senyal de Caïm corona el balcó. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Estricta demència, jo no ho crec, sobtada incoherència, el gust del bolet. Santa innocència, el sol solet, aquesta és l'herència del follet. La bogeria, experiència liminar més aviat diria... Ell no ho sabia, saber crepuscular, això seria, espectacular. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. lluna plena, sina tendra, estreta esquena, humida terra. Banyada arena, pols de cendra, fosca carena al cel s'aferra. Coïssor i tardor, núvols freds, claror i calor, vint-i-tres sets. Sabó i perdó, no nego els fets, ni sí ni no dels meus secrets. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Proeses èpiques, terres promeses, esfèriques, deeses esteses. Set ètiques, 7.000 cerveses, dones histèriques es creuen alteses. Teixons i falcons, trons i escurçons, ponts i pinyons, moixons i llobatons. Tritons i pendons, coloms i gatons, suaus petons entendreixen el fons. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Tèbia saor, dolç caramel, l'amarg sabor de l'antic saber.