Abril, Sant Jordi i el 25

Aquesta setmana ha estat culturalment activa. El dimecres vam celebrar Sant Jordi en la intimitat. Aquí a València no es celebra la diada de Sant Jordi de forma multitudinària, però com es el dia Internacional del llibre, la gran majoria de llibreries posen paradetes al carrer, així que a la meva manera vaig celebrar Sant Jordi. Vaig voltar i remenar llibres com cada any i també vaig comprar les roses que ara donen color al menjador de casa. I abans de sopar, l’entrega dels llibres. Quina emoció! Entre l’Espe i jo ens vam regalar: El misteri de l’amor, d’en Joan Miquel Oliver, Viaje a Oriente, d’en Herman Hesse, La noia dels seus somnis, de Donna Leon, El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza i Poesia completa d’en Miquel Martí i Pol. Visca Sant Jordi allà on siguem! I avui dissabte marxem a Alacant, on enguany es celebra la diada del 25 d’abril, que commemora la derrota d’Almansa, de ja fa 301 anys. Aquest any, enlloc de manifestar-nos pels carrers de València ho farem per Alacant, per protestar contra el tancament de les emissions de TV3 en aquella província. Han passat 300 anys, però la llibertat d’expressió seguiex sent un bé en perill d’extinció. I per la nit, concert de Mugroman, la Gossa Sorda, Betagarri, la Troba Kung Fú i Antònia Font. Concertàs!

Repressió olímpica

La moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Si donem per fet que tot budista (sobretot si és monjo) intentarà seguir aquests principis, costa d’entendre les acusacions dels govern xinès de que els monjos budistes van realitzar accions violentes durant les manifestacions de fa unes setmanes al Tibet. De la policia, me’n fio poc, així que quan vaig llegir als diaris que els monjos van tenir un comportament violent i que per això la policia va respondre amb molta duresa i contundència, assassinat a un número indeterminat de manifestants, no em vaig acabar de creure la versió oficial. Aquesta setmana, m’han enviat una fotografia on es veu a la policia xinesa carregant vestits de monjos budistes. La foto ens fa pensar que policies vestits de budistes van rebentar la manifestació per permetre a la policia actuar amb total impunitat. Aquesta fotografia m’ha recordat les manifestacions contra la cimera Europea de Barcelona l’any 2001. En aquella manifestació, es van fotografiar a policies nacionals vestits de carrer i amb estelades que els tapaven la cara, trencant aparadors. Se’ls va descobrir quan, després de la manifestació, entraven tots contents a les furgonetes de policia sense treure’s l’estelada del coll. Un error que, al cap i a la fi, la gran majoria de societat va obviar (o ens van fer obviar). Potser la Xina actua igual. Abans de les olimpíades de Barcelona 92 la repressió contra els moviments socials (sobretot independentistes i ocupes) va ser brutal, fins i tot amb detencions que ara, 15 anys després, el tribunal superior de justícia ha declarat il·legals. Pot ser que dins del moviment olímpic s’exportin les tècniques de repressió social? Està clar que a la Xina han de canviar moltes coses, però i el Comitè Olímpic? Ha de quedar net? Quin paper hi juga? Unes olimpíades generen una morterada de milions i és un bon regal per a un país que, com la Xina, s’està obrint a les bondats del capitalisme. Per què doncs aquesta doble moral? Per què algun president (Sarkosi o Brown) ha dit que no anirà a la inauguració olímpica perquè el govern xinès vulnera els drets humans i en canvi facilita tot tipus de comerç amb Xina? Hi ha una doble moral que fa pudor. O tot ho res. Igual que ara es denuncia a la Xina, cal denunciar el comportament del Comitè Olímpic Internacional i d’alguns dels polítics que tenim. No es pot donar la ma dreta i amagar l’esquerra. I mentrestant, com sempre, les minories son les que reben. En aquest cas, molts dels habitants del Tibet (territori envaït per Xina l’any 1950).

La banda nos visita

Diumenge al vespre vam anar al cinema a veure una pel·lícula molt interessant i que us vull recomanar. Vam veure “La banda nos visita” de l’israelià Eran Kolirin. La peli narra la història d’una banda de músics de l’exèrcit Egipci que se’n va a Israel a tocar a un centre cultural àrab. Quan arriben a l’aeroport de Tel Aviv no els espera ningú i decideixen arribar al poble de l’actuació per si sols. I es perden. Van a parar a una ciutat israeliana desolada, enmig del desert, on es troben amb uns personatges que els acullen de la millor manera que poden. D’aquesta situació naixen històries tendres de personatges solitaris i tristos, però amb moltes ganes d’estimar. Al llarg de la pel·lícula es despullen uns personatges d’allò més humans. La condició humana no entén de fronteres i els sentiments són universals. L’amor, l’amistat, la solitud.....els éssers humans som més semblants dels que ens pensem. Els àrabs i els israelins també. I aixó queda molt ben reflexat a La banda nos visita. http://www.thebandsvisit.com

Cap a terres salvatges, de Jon Krakauer

L’abril de 1992 en Chris McCandless, que portava dos anys viatjant sol per l’Oest americà, s’endinsà pels boscos d’Alaska amb la intenció de viure com un caça – recol·lector. A la motxilla tant sols hi portava un sac de dormir, cinc quilos d’arròs, una escopeta i llibres de Thoreau, Tolstoi i Paul Shepard entre d’altres. L’aventura li sortí malament i morí de fam i intoxicat l’agost d’aquell mateix any, després de sobreviure quatre mesos tot sol al bosc. La conclusió fàcil de l’aventura podria ser que el noi era un guillat, un antisocial que no en tenia ni idea d’on es ficava i que va morí per subestimar la força de la natura. El típic urbanita que es pensa que la vida al bosc és fàcil i idíl·lica. En Jon Krakauer, periodista i alpinista, descriu l’aventura amb certa complicitat. Admet els errors greus que al cap i a la fi li costaren la vida a en Chris, però nega que fos un antisocial. Ens descriu a en Chris com un noi amb ganes de canviar el món, crític i intel·ligent, i amb una forta necessitat de contacte amb la natura. De fet, l’únic que diferencia a en Chris de molts personatges cèlebres que avui en dia tothom reconeix, és que ell va tenir la mala sort de morir en l’intent. Com hagués tractat la història a en Reinold Messner si s’hagués matat en el primer intent en solitari d’escalar una muntanya de més de 8.000 metres? Potser, el problema que hi ha, és que una història només és fa pública i es mitifica quan el final és tràgic. Sigui com sigui, us recomano la lectura de "Cap a terres salvatges" (Into the wild) per la descripció dels paisatges i per descobrir la personalitat d’un noi que va ser valent i coherent amb el que pensava fins als extrems.

(Símbol Editors ha publicat Cap a terres salvatges en català i l'any 2007, Sean Penn va dirigir la películ·la del mateix títol)

La construcció cau i deixa al descobert un esquelet social analfabet

La construcció està patint una recessió important i mes a mes augmenta el número de parats en aquest sector. On podem recol·locar aquests treballadors? Enlloc, perquè la gran majoria no tenen estudis. Un estudi recent fet a la ciutat d’Alacant (una de les meques de la construcció aquesta darrera dècada), posa de manifest que el 35% dels habitants majors d’edat (gairebé 115.000 persones) no tenen ni la EGB ni la ESO. Durant el boom de la construcció van ser molts els joves que, atrets per un sou que als 16 anys sembla important, deixaven els estudis i es posaven a treballar de paletes. Els anys han anat passant i alguns d’aquells joves ja no son tant joves, i segueixen sense tenir estudis. Ara que la construcció comença a fallar, tota aquesta gent es veu abocada a l’atur. On poden buscar feina? No tenen la ESO, no tenen cap formació professional feta i només saben posar totxos. L’únic sector que els podria acollir és la indústria, però és difícil recol·locar-los a tots perquè som un país amb poca indústria de grans cadenes de muntatge. La indústria que tenim està molt mecanitzada i els llocs de treball que es necessiten estan molt especialitzats i ja coberts. La construcció cau i ens està deixant al descobert un esquelet social d’analfabets. S’acosta un problema greu que generarà tensions i brots de racisme. D’entre la gent que es quedarà a l’atur, els més ben preparats (com a mínim a Alacant i estic segur que arreu) són els immigrants i per tant són els que, potencialment, tenen més possibilitats de trobar una altra feina. Per a la ultradreta, aquest fet serà un bon argument per demanar l’expulsió de tot aquell nouvingut. Per a la resta, ens queda la feina d’acabar amb els pitjors números de fracàs escolar d’Europa i buscar la fórmula per a reciclar a tot aquell aturat que provingui de la construcció. I com tot procés, aquest també s’assembla a un peix que es mossega la cua. Si a Alacant no hi ha mà d’obra qualificada, quina empresa s’hi voldrà instal·lar? Qualsevol empresa que necessiti llicenciats o titulats especialitzats en alguna branca de la formació professional no s’instal·larà a Alacant perquè li costarà trobar personal qualificat. D’aquesta manera, els alacantins amb estudis marxen a treballar a fora i molts dels llocs de treball qualificats existents a la província, estan coberts per gent de fora que, a la que pot, marxa (com tots els professors de secundària que donen classes a Alacant). Millorar el sistema educatiu a Alacant ha de ser el primer pas.

No als transvasaments

La afirmació “ens fa falta aigua” ha d’anar acompanyada sempre d’una pregunta: Per a què? A partir d’aquesta pregunta, el debat de fons no ha de ser la política de l’aigua (que jo entenc com un instrument que dona servei), sinó la planificació territorial. Durant la darrera dècada, les terres de l’Ebre han liderat un moviment contra el transvasament de l’Ebre a València i Múrcia. La mobilització social va tenir tanta força, que tots els partits polítics catalans (excepte el PP) i el PSOE van acabar per fer seu el missatge antitransvasament. I s’estava en contra del transvasament de l’Ebre per motius ecològics i econòmics, no d’insolidaritat, com algun polític valencià i murcià insinuava. El desenvolupament desmesurat de l’urbanisme de costa no justificava un transvasament. I ara què? Després d’anys defensant una postura que negava el transvasament de l’Ebre, com pot ara el govern català demanar un transvasament del Segre cap a Barcelona? Per què cap a un territori no i cap a un altre si? Aquesta postura demostra que l’actitud envers la negativa de transvasar aigua de l’Ebre no era ecològica, sinó electoralista, per recollir un bon grapat de vots. La postura actual del govern català dona ales als polítics valencians i murcians que defensaven el transvasament de l’Ebre i que deien que els catalans el negaven per insolidaris. M'agradaria creure que la majoria de catalans no volíem el transvasament per una raó ecològica. Cada territori hauria de planificar el seu desenvolupament tenint en compte les reserves d’aigua pròpies. No podem planificar un territori pensant que quan ens quedem sense aigua, ja la farem arribar d’on sigui (Ebre, Segre o Roïna.....). Si Catalunya tira endavant el transvasament del Segre i el Ministeri de Medi ambient accepta, quin argument li quedarà a la Generalitat (i als catalans en general) per seguir negant el transvasament de l’Ebre a cap a València? Se’ns caurà la cara de vergonya! Cal una reflexió profunda i conjunta sobre la planificació territorial i les necessitats hídriques adjuntes, així com una política de l’aigua que sigui sostenible i que tingui en compte les necessitats reals de les persones. No a cap transvasament!

Bono. Un pas enrera

És el que té el PSOE, que d'un partit format per federacions de partits te'n surt una de cara i una altra de canto. En Zapatero va começar la legislatura passada deixant clar que entenia i acceptava la diversitat de nacions que formaven Espanya. Potser no ho va dir així de clar, però com encara ningú s'ha posat d'acord en definir quin és el model d'Estat que tenim (federal, autonòmic, nacions de nacions.... alguns ho voldrien centralitzat....), les seves paraules indicaven que tenia clara la formació plurinacional de l'Estat. Ara bé, durant els primers quatre anys de govern, aquesta concepció d'Estat es va anar esvaint i es va tendir cap a un "deixar fer". Va fer desaparèixer del mapa polític els extrems (Ibarra - Bono - Maragall) i es va acomodar. La solució va ser eliminar el debat polític sobre l'organització territorial de l'Estat i centrar-ho en l'aprovació d'Estatuts en relacions bilaterals Govern central - Govern autonòmic. Aquella famosa foto de presidents de comunitats autònomes va quedar en paper mullat. De la mateixa manera, el debat sobre la reforma del Senat per a convertir-lo en una vertadera cambra de representació territorial no es va plantejar, com tampoc no es va treballar la possibilitat de poder parlar qualsevol de les tres llengües oficials (català Gallec i Euskera) al Congrés i al Senat (cosa que si que es permet al parlament Europeu amb les llengües oficials).

La responsabilitat de permetre l'ús del català al Congrés depèn del president de la cambra. Per a aquesta legislatura el PSOE proposa com a President del Congrés a José Bono. Un dels extrems (nacionalista central) que Zapatero va fer desaparèixer la primera legislatura. Per què el recupera? Tant alt és el preu a pagar per a ser President del Govern? Tantes pressions internes hi han? Els polítics que pleguen, no saben buscar-se la vida d'una altra manera?

Si Bono acaba sent President del Congrés, oblidem-nos durant quatre anys, de reobrir el debat sobre l'organització territorial d'Espanya i sobretot, de poder parlar català, gallec o euskera al congrés. És un pas enrera, un mal començament!

Un aniversari especial

S’acaben les vacances de Setmana Santa i les d’aquest any han estat especialment bones. El divendres dia 14 l’Espe em va muntar una festa d’aniversari sorpresa. Quan vaig arribar a Alberic em vaig trobar amb tota la colla d’amics de València i ... de Sant Cugat! Si senyors, com uns campions vam fer de nou una retrobada mundial i ens vam ajuntar 25 persones a la Ribera Alta. Dissabte vam fer una visita a la ciutat del Túria en Falles i diumenge vam marxar a fer-nos una paella a l’Albufera. Un cap de setmana complet! Moltes gràcies a totes i tots. Així fa goig fer anys!

Dilluns, encara amb l’emoció del cap de setmana al cos, vam agafar el cotxe i vam encaminar-nos cap a la Terra Alta, amb la intenció de fer tres etapes de la Ruta de la Pau, un PR que recòrrer els espais més emblemàtics de la Batalla de l’Ebre. Dimarts vam creuar la serra de Cavalls des de Gandesa, visitant el poble de Corbera d’Ebre i dimecres vam anar de Gandesa a Prat de Comte, per la serra de Pàndols i el santuari de la Fontcalda. Dijous vam retornar cap a Gandesa passant per Bot. Entre caminada i caminada vam visitar dos cellers modernistes construits per Cèsar Martinell, el de Gandesa i el de Pinell de Brai. Excursionisme, història, arquitectura, paisatge, gastronomia i bon vi. Tot plegat en una comarca que cal conèixer! Una forta abraçada a tots!

Catarroda

El passat dimarts al matí vaig estar a Catarroja (un municipi de 25.000 habitants de l’Horta Sud) per conèixer el model de gestió del sistema de lloguer de bicis Catarroda. El sistema consta de quatre punts de lloguer de bicis (estació de Renfe, Església, escola i Ajuntament) i compta amb 100 bicicletes de les quals, de moment, tant sols estan en circulació una trentena. La idea és ampliar en breu el número de punts de lloguer i extendre el sistema per tota la ciutat. Per ser usuari del Catarroda cal donar-se d’alta a l’Ajuntament (no es pot fer per Internet) i deixar una fiança de 30 euros. Amb la targeta d’usuari es pot agafar i tornar la bicicleta en qualsevol dels quatre punts i fer-ne un ús gratuït durant una hora. (www.catarroda.es) Cada vegada més, les ciutats estant implantant sistemes de lloguer públic de bicicletes, doncs un percentatge molt elevat dels desplaçaments que fem diàriament tenen un temps de recorregut curt, òptim per fer-ho en bicicleta. Ciutats com Barcelona, Burgos, Gasteiz, Pamplona, Sevilla... estant implantant amb èxit aquests sistemes de transport públic. I a València quan? Diuen que aviat, però caldrà veure com. El lloguer de bicis per si sol no farà disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, doncs el canvi modal cap a la bici de lloguer es dona entre els usuaris del transport públic o els que van a peu, però si que legitima actuacions urbanes per protegir la bicicleta, tals com la creació de zones trenta o carrils bicis en les vies que conformen la xarxa bàsica de la ciutat. Tot plegat, quan es generalitzin els lloguers públics de bicicletes i es modifiquin les seccions dels carrers, farà que el trànsit disminueixi i les ciutats siguin una mica més humanes.

Ràpides reflexions post electorals

Ahir es van celebrar eleccions generals al Parlament espanyol. Amb 169 escons, el guanyador va ser el PSOE i la segona força el PP, amb 153 escons. Tots dos partits han obtingut cinc escons més que l’any 2004. Qui s’ha enfonsat? ERC ha perdut cinc escons i ha passat de 8 a 3, perdent fins i tot el grup parlamentari propi. Esquerra Unida i Iniciativa ha passat de 5 escons a 2 i també ha perdut el grup parlamentari propi. CiU ha guanyat un escó tot i perdre 60.000 vots i el PNV ha perdut un escó i 120.000 vots. D’aquesta manera, tal i com anunciava Gaspar Llamazares en el seu discurs de dimissió, la política espanyola s’ha bipolaritzat en excés. Hem entrat en un període de fort bipartidisme que pel be de la pluralitat política s’ha d’acabar. Qui pot estar més content d’aquest resultat és el PSOE, que podrà governar amb més facilitat que la passada legislatura, tot i que li costarà trobar acords, doncs CiU demanarà contrapartides a Catalunya i el tripartit català no cedirà. Jo crec que governarà en minoria buscant acords puntuals amb diverses forces, incloent les del grup mixt, que aquest any estarà ple de cares conegudes. El PP, tot i pujar cinc escons, ha pagat caríssima la seva estratègia d’atacar a Catalunya. Aquestes eleccions ha quedat clar que qui vulgui governar a Espanya ha de treure uns bons resultats a Catalunya. I el PP a Catalunya no aixeca el cap. El PSC ha tret 25 escons i el PP 7. La diferència és abismal. En el comput global, el PSOE guanya al PP en 16 escons i només a Catalunya, la diferència ha estat de 18. En els graners del PP, la diferencia entre el partit de dretes i el PSOE és de com a màxim 5 escons, no 18. (Madrid 18 -15 i València 19 – 14). Amb aquest ràpid anàlisi, el PP ha de canviar de líders i de discurs. Un discurs anti català li garanteix victòries fora de Catalunya, però no amb el marge suficient per contrarestar la debacle que pateix al principat. Que s’ho facin mirar! Pel demés els resultats no m’estan malament. Em sap greu la baixada d’EUiA i IC, m’agrada que el PSOE no governi amb majoria absoluta (cap majoria absoluta és bona) i m’encanta que el PP es pensi que no han perdut. Potser així segueixen amb la seva línia dura i es passen anys sense tornar al poder. I ERC, per què s’ha enfonsat? I CiU, com es que no acaba d’enfonsar-se tot i perdre vots en cada una de les eleccions que passen? Tindrem dies per reflexionar i veure com reaccionen el partits, per exemple el PP (quan dimitirà Rajoy?)

The Cure

Si el cap de setmana passat la festa va ser a Saragossa, aquest dimecres va ser a València. L’empresa musical MTV va organitzar a la capital del Túria el Winter Festival, un concert gratuït al recinte del Palau de les Arts i les Ciències. El cap de cartell van ser els britànics The Cure i com a teloners estaven els americans From first to last (no em van agradar gens i per sort només van tocar 30 minuts) i els finlandesos HIM (que no van estar malament). Però el plat fort va venir amb els The Cure. Dos hores de concert fàcil, on un Robert Smith bastant fondón (s’ha engreixat considerablement) i pintat com sempre, va cantar tots els clàssics de la banda. Van sonar A Forest, Boys don’t cry, Friday im in love, never enougth, lullabily, picturs of you, close to me... i més. Va ser un concertàs davant de 30.000 persones. Què bons que són! Evidentment hagués estat més emocionant veure els The Cure en un recinte més reduït, però tal i com estan els preus dels concerts (The Police 70 euros, Radiohead 75 euros.....) s’agraeix un concert gratuït d’una banda com aquesta.

Cap de setmana a Saragossa

El cap de setmana passat vam pujar cap a terres “mañiques” a estirar-li les orelles al Ferran i de pas, conèixer la ciutat i les obres de la Expo. El xaval va néixer el dia 29 de febrer així que cada quatre anys la munta grossa. Ell i un amic (també del dia 29) van llogar un local (Cavern) i van muntar una festa de disfresses on, a part de la representació catalana i valenciana, hi havia mitja Expo. La temàtica de la nit era la música i allà, entre cubata i cubata, ens vam trobar amb en Bob Marley, els Abba, un micro, uns iPods, en Lenny Kravitz, la Janis Joplin, en Fito, un Otis Reding blanc, un capità Croàcia i amb els Gigatrón. Festival guitar air inclòs i moment estel·lar dels Gigatron amb la col·laboració del capità Croàcia. L’endemà, amb son i cansats, passejada per Saragossa i dinar amb els pares, que per casualitat, estaven també per Saragossa. Per la nit, de canyes i tapes pel barri del Tubo i a dormir-la. Diumenge al matí vam anar cap a la Expo. Ens vam posar el peto i el casc d’obra i vam anar a inspeccionar les obres. Els pavellons Ebro, el pavelló Puente, el telefèric, la Torre del Agua.... i a 100 dies de la inauguració no hi ha res acabat i queda molt per fer. Els directors d’obra deuen estar a punt de rebentar dels nervis! És el que hi ha, sempre passa el mateix. Be companys, que va ser un molt bon cap de setmana, de retrobada, de dormir tots al menjador, de sopar plegats, de fer-nos canyes.... happy people!

Kafka dalt del bus número 11

Agafo el bus número 11 a la plaça de l’Ajuntament i m’encamino cap a Patraix tot llegint el Baró Rampant, d’Italo Calvino. La gent puja i baixa, comenta la vaga de l’endemà, algú dorm, molts fan cara de cansats, algú està completament aïllat del món escoltant música i alguns llegim.

Tot funciona com sempre, amb normalitat, fins que arribem al carrer Beato Nicolas Factor amb Humanista Mariner. En aquest punt, un cotxe estacionat en doble fila (com molts al llarg del carrer) impedeix que el bus pugui continuar. El conductor es posa a fer sonar el claxon i a poc a poc, tots els cotxes que s’afegeixen a la cua fan el mateix. En dos o tres minuts el carrer es converteix en una olla de claxons sonant sense parar.

El propietari del cotxe mal estacionat no apareix així que als cinc minuts d’espera, el conductor del bus obre les portes al mig del carrer (ho té prohibit). La gent que baixa, per solidaritat amb el conductor, es dedica a moure els cotxes en doble fila per a que el bus pugui passar. És una situació Kafkiana. Els usuaris del transport públic hem d’empènyer els cotxes estacionats en doble fila per a que el bus pugui circular!Quan desapareixerà la doble fila dels carrers de València? Quan modificaran les seccions dels carrers, ampliant voreres i evitant així la possibilitat d’estacionar en doble fila? Quan tindrà el transport públic la preferència que es mereix? Quan arribarà el bus a tenir una velocitat comercial competitiva? (ara està per sota dels 10 Km/hora). Quan els usuaris direm prou? Quan s’acabarà l’hegemonia del cotxe?

Vantage Point plagia a Víctor Santos

En Víctor Santos, un conegut dibuixant de còmics valencià (ha rebut guardons al saló del còmic de Barcelona i Madrid), ha vist com els responsables gràfics de “En el punto de mira” (Vantage point) li plagiaven un dibuix seu per fer el cartell de la pel·lícula. Pot ser casualitat, però vist el dibuix d’en Víctor Santos i el cartell de la pel·lícula jo crec que és un plagi pur i dur. Us adjunto els dos dibuixos i vosaltres mateixos. Ara la pregunta a fer seria: Com un noi de 30 anys pot reclamar els seus drets davant de la potent indústria cinematogràfica? Fem córrer la veu! www.victorsantoscomics.blogspot.com

La Guerra del Futbol

L’estiu passat, fent-me unes cerveses amb el Víctor després d’haver fet els Bessiberris, vam estar parlant de muntanya, de viatges i de llibres. Un dels llibres que em va recomanar va ser La Guerra del Futbol, de Ryszard Kapuscinski. Del periodista polac m’havia llegit Eben i com m’havia agradat molt, vaig apuntar-me la recomanació del Víctor. La Guerra del futbol és un llibre de relats (o reportatges) on, en diversos capítols, en Kapuscinski ens narra les seves experiències com a corresponsal arreu del món. La majoria de relats tenen com a escenari principal l’Àfrica dels anys 60, l’Àfrica de la descolonització i de la independència, però també hi ha temps per parlar de Xipre i d’Amèrica Llatina. De fet, el llibre pren nom d’una guerra entre el Salvador i Hondures. El primer va aprofitar els aldarulls provocats per una eliminatòria de futbol, classificatòria per al mundial de 1970, per atacar al segon. És un llibre on es barreja el periodisme, la història, l’aventura....és Kapuscinski!

Seguim il·legalitzant partits polítics

Després de reis no només van començar les rebaixes a les botigues, sinó que els polítics també s’han tirat a prometre “el oro y el moro” per tal d’esgarrapar un grapat de vots. Aquestes promeses, políticament poden estar bé, però cal fer-les durant la legislatura. Per mi, el fer-les en campanya o precampanya fa que perdin tota legitimitat. Sincerament, o no m’he les crec, o no les executaran o les podien haver executat abans. Així que no penso escriure cap post sobre aquestes rebaixes. Què m’ha empès doncs, a escriure sobre la campanya? De nou, l’intent de il·legalitzar el PCTV i ANV. Aquest intent, que arriba en precampanya, podria entendre’s com una rebaixa més. També podria entendre’s com un acte del Govern per fer front a l'oposició. Amb ANV i PCTV fora de joc, el PSOE s’estalvia els atacs del PP. Per últim, pot entendre’s com una rabieta del Govern per no haver arribat a un acord de Pau amb ETA (si no, per què no els van il·legalitzar abans?) Però i els danys col·laterals? A qui li importen? A qui li importa que un percentatge alt de la població del País Basc i Navarra es quedi sense opció de vot? On està la presumpció d’innocència? Jo estic d’acord en tallar tota font de finançament a ETA, però crec que les acusacions de la fiscalia han de ser nominals, mai a associacions o a partits polítics. Les associacions estan formades de persones i no hi ha dues persones iguals. I els delictes, al meu entendre, els fan les persones, mai els partits polítics. Us imagineu a la fiscalia il·legalitzant el PP perquè han detingut a un regidor corrupte? Oi que en aquest cas no es posa en dubte que el delicte és nominal? Doncs amb ANV i PCTV s’hauria d’actuar igual. Si hi ha proves de que algun membre col·labora amb ETA, s’ha d’actuar contra aquesta persona, mai contra el partit polític, que inclou, segur, diferents visions del conflicte, no totes il·legals.

Per les terres d'Alacant

Aquest darrer cap de setmana l’Espe i jo hem fet un tour per les terres d’Alacant i he pogut corroborar que gran part de la costa està destruïda, però també m’he adonat que queden racons ben macos per descobrir (i preservar).

El divendres al vespre vaig baixar cap Alacant, on m’esperava l’Espe i una bona colla d’Arqueòlegs que estaven assistint a unes conferències sobre Pompeia. Vam sopar tots plegats i amb la panxa plena vam marxar cap al poble de La Vila Joiosa, on l’Albert i la Rita ens van convidar a dormir. Dissabte pel matí vam aprofitar el sol d’hivern i vam caminar per La Vila Joiosa, un bonic poble que per casualitat (o perque el PP governa allà des de fa pocs anys) manté tota l’estructura de poble mariner, amb carrerons estrets i cases pintades de colors diversos. Per dinar vam marxar a Orxeta, un petit i tranquil poble d’interior, als peus del imponent Puig Campana. Hi ha un Alacant diferent més enllà de Benidorm! Després de dinar, l’Espe i jo ens acomiadarem de la colla i conduirem una hora cap al Nord, direcció a Dénia. Vam passejar per Dénia (que té un molt ben arreglat casc antic), vam sopar i a les 22.00 vam anar cap al poble del costat, Ondara, on actuava la Troba Kung Fu. Concertàs al bar Sendra i balleruca al ritme del rock rumberu fins gairebé les dues del matí. Que bons que son! Diumenge tocava dia excursionista i tot i no matinar gaire, vam posar-nos el despertador a les 9. Vam esmorzar tranquil·lament i vam encaminar-nos cap al Parc Natural del Montgó. Després de perdre’ns una bona estona amb el cotxe, trobem l’ermita del Pare Pere (l’entrada al parc Natural), ens carreguem a l’esquena la motxilla i comencem a caminar. Durant una hora vam recorrer la falda de la muntanya fins a la cova del Camell, on vam començar la vertadera ascensió al cim del Montgó, de 750 metres (sortim de nivell de mar). L’ascensió es fa en aproximadament hora i mitja i es molt maca perquè es camina per la cresta, veient en tot moment tant el vessant de Dénia com el vessant de Xàbia. Un cop al Cim, la vista és immensa: el penyó d’Ifach, les muntanyes de Cullera, el Montdúver, la Serra d’Aitana, el Montcabrer, el Puig Campana, les muntanyes d’Alzira i si haguéssim tingut un dia més clar, fins i tot Eivissa. El descens el fem carenejant tota la serra, passant pel cim de les Creus (640 metres) i baixant per la canal que existeix entre el Salt de Bou i la Cova de l’Aigua. En total cinc hores de caminada, una mica més de 700 metres de desnivell i una molt bona descoberta: El Montgó!

Vull ser banquer

Amb tot aquest terrabastall de crisis a les borses mundials, he arribat a la conclusió que el millor ofici del món és ser banquer. Els bancs ens tenen agafats pels ous a tots, i no només a nosaltres com a persones individuals, sinó a tot el sistema capitalista que actualment ens sustenta. Això vol dir que quan les coses van maldades, el Banc Central Europeu puja o baixa els tipus d’interès per tal d’evitar que els bancs entrin en crisi. Es a dir, que amb els diners de tots (els bancs centrals són públics), estem salvant el cul als bancs privats. I si els bancs centrals no actuen, els bancs privats amenacen dient que tallen el crèdit i que per tant s’acabarà la possibilitat de que les empreses es puguin expandir, de que la gent es compri una casa, de que les grans empreses puguin avançar els sous del treballadors en cas de no facturar suficient un mes.....en definitiva, que si tanquen tots el bancs, el sistema que tenim muntat se’n va a la merda. La meva pregunta llavors és: Com hem deixat que tot el nostre sistema econòmic es sustenti gràcies als bancs? Estem a les seves mans i per tant, són capaços de fer xantatge a qualsevol govern. Les coses van malament, els bancs centrals injecten diners als bancs privats. Les coses van bé, viuen dels alts interessos que ens cobren per tot. Ells em deixen diners a mi i em cobren un 8%. Jo tinc la nòmina en una caixa i no em donen ni el 2%. Què està passant? D’aquesta manera, vagin bé o malament les coses, els bancs sempre sumen en positiu. Ahir el Santander va fer públic uns beneficis de 9.000 milions d’euros. Amb això solucionem tots els problemes d'infrastructures de Catalunya i encara ens sobren 2.000 milions! (El Pla Tren 2014 de la PTP valora la inversió necessària en 7.000 milions). Arribat a aquest punt, he decidit que m’agradaria ser banquer. Un ofici sense risc, sempre amb beneficis. Si el sistema va malament, faig quatre trucades i els bancs centrals em paguen (o sigui, els ciutadans europeus) i si les coses van bé, em paguen directament els ciutadans europeus. En canvi, sent un asalariat normal (o autònom) si l'empresa on treballo plega, el banc no em perdonarà ni un sol pagament, ni una sola comissió, tot i que amb la meva feina he subvencionat, directa o indirectament, als bancs. Es a dir, que sempre paguem els mateixos i sempre recullen beneficis els bancs. Fent un símil futbolístics, es podria dir que al món juguem tots contra tots i sempre guanya la banca.

Who Killed the electric car

Aquesta setmana el David, un company de feina, m’ha passat un DVD molt interessant i per tant molt desconegut (com a mínim aquí a Europa). El documental es titula “Who Killed de electric car” i ens explica com als anys 90 la General Motors va traure un cotxe elèctric (EV1) i com després de pressions vàries (de la pròpia indústria automobilística, de les petroleres i del govern federal) el va enretirar del mercat i va fer desaparèixer (literalment) les unitats que circulaven pel carrer. El EV1 funcionava perfectament: tenia una autonomia de fins a 200 quilòmetres (cobria per tant la demanda de més del 90% dels desplaçaments que fem en vehicle privat), requeria poc manteniment (i barat) i es carregava a casa. (podeu trobar molta informació del EV1 a internet). És un molt bon documental per ser conscients de que científica i tècnicament podríem estar molt més avançats del que estem avui en dia i que si no ho estem, no és per falta de voluntat o capacitat, sinó per culpa d’uns lobys de pressió que ens fan evolucionar molt més lentament. El motiu? Els lobys tenen molts diners en joc i passar d’un cotxe a gasolina a un cotxe elèctric suposava una pèrdua de diners important per aquests lobys. Què en farien de les gasolineres? Es per això (entre molts altres motius) que s’ha fet desaparèixer el cotxe elèctric en detriment del cotxe de hidrogen. El cotxe de hidrogen necessita de les gasolineres i per això estan interessats que el combustible del futur sigui aquest. Toyota, amb el Prius, torna a apostar pel cotxe elèctric (híbrid gasolina – elèctric), perque en el fons se sap que tècnicament és la solució més viable. Seguiran els lobys automobilístics i petrolers apostant per l’hidrogen? Perque els lobys elèctrics no actuen? Mireu el documental, no us deixarà indiferents i sereu conscients d’haver perdut 10 anys de cotxe elèctric.

La mobilitat vista des de Karlsruhe

Aquesta setmana he estat a Karlsruhe, Alemanya, fent un curs de VISUM (un programa per modelitzar el trànsit i el transport públic) i la ciutat, tot i no tenir un centre històric potent, m’ha agradat. Karlsruhe és una ciutat mitjana-gran (menys de 300.000 habitants), amb molts parcs i més tramvies. El que es pot considerar centre històric (Kaiser strasser) està tancat al vehicle privat i tant sols hi circulen vianants, bicicletes i tramvies. D’aquest eix Est – Oest pengen un munt de carrers més petits, tots ells per a vianants. D’aquesta manera han aconseguit crear un centre molt pacificat, còmode i sobretot amb un so diferent. M’ha sobtat molt passejar per la ciutat i no sentir cotxes (aquesta sensació només l’havia tingut una vegada, quan després de dos mesos vivint a Venezia, vaig anar a Pàdua). Escolteu la ciutat quan camineu? Fixeu-vos-hi, cada ciutat té el seu so característic però en la majoria d’elles, el cotxe hi juga un paper important. El model de ciutat de Karlsruhe es completament diferent al de Barcelona o València. Aquesta ciutat és extensa, amb grans avingudes i les nostres ciutats mediterrànies son més compactes, amb centres històrics molt ben definits però amb uns eixamples o zones de nou creixement amb capacitat suficient per admetre una xarxa tramviària potent i reduir així l’espai per als cotxes. Per què no ho aprofitem? El que hem d’aprendre de ciutats com Karlsruhe és l’atreviment per implementar tramvies, convertir carrers principals en eixos de vianants i apostar per la bicicleta. Sabeu que a Berlín, el 49% de les famílies que hi viuen no tenen cotxe propi? Són l’exemple viu de que pacificar les ciutat és positiu, funciona i a més a més, és viable. Després de visitar Karlsruhe, em sona a tercermundista que algun alcalde o regidor d’alguna gran ciutat espanyola encara posi en dubte la utilitat del tramvia (fa poc vaig sentir: ¿si eliminamos los tramvias en los años 60, para que volver a ponerlos?). No hem de convertir les nostres ciutats en còpies de ciutats nordeuropees, però si que és urgent començar a redistribuir l’espai urbà d’una manera molt més favorable (discriminació positiva) cap als vianants i el transport públic. Per últim, hi ha un altre tema a tractar. Hi ha un sector de població que diu que copiar o adaptar aquest model de mobilitat a les nostres ciutats és impossible degut al caràcter mediterrani de la població. Aquí a Karlsruhe he vist bicicletes lligades com una moto (una cadena lligada del quadre a la roda, sense lligar-la a cap element fix) i els conductors de cotxe respecten els passos de vianants i les bicicletes. A València estem a anys llum d’assolir aquesta conducta, però no em serveix com a excusa per no apostar pel transport públic. Ser derrotistes no ens solucionarà els problemes existents. Quan ara algú em digui que pacificar els centres històrics i eliminar carrils de cotxe per a instal·lar tramvies no funcionarà degut al caràcter mediterrani, li diré que la característica principal del caràcter mediterrani és la falta de valentia dels polítics per arriscar i no la manca de voluntat de la societat civil per avançar.