Concert d'Extremoduro

Què passa quan un grup que ha marcat amb força a més d’una generació, torna després de sis anys de silenci? Que arrassa i omple el recinte que li dona la gana. Extremoduro han tornat, han enregistrat un disc molt bo (La ley innata) i estan de nou de gira. Ahir, al camp de futbol de Beniparrell (València), vam veure com els Extremoduro han tornat en plena forma. Un escenari immens, un so bo i potent i un joc de llums contundent, acompanyen a la banda i a un Robe que sorprén pel bon estat de forma.

Van començar el concert amb la cançó Deltoya. Una bogeria. Després un parell més de temes vells, vint minuts de La Ley Innata i alguna cançó del Yo minoría absoluta i Canciones prohibidas. Una primera part de concert amb alguns alts i baixos, moltes cançons dels dos darrers treballs i un públic completament entregat. No hi ha res millor per a triomfar que estar-se tancat sis anys a casa i tornar per la porta gran. Sorprenentment, després de la primera hora de concert, van fer una parada de vint minuts per a “recuperar-se i prendre vitamines”. Feia anys que no veia un intermig en un concert de rock. El bajón va ser considerable, però després de la pausa van tornar per a tocar els clàssics de sempre. Lúltima hora va ser molt bona, fácil. Per acabar, Ama, ama y ensancha el alma i un record per a Platero y Tu, amb un solo de guitarra de Iñaki “Uoho”, ex Platero y Tu i ara guitarrista i productor dels renascuts Extremoduro.

La Zona 30 com eina per a recuperar l'espai urbà

Aquest any he fet el segon postgrau de planificació i gestió de la mobilitat, a la UPC, i ara n'estic patint les conseqüències. A finals d’octubre he d’entregar la memòria i aquí estic, tancat a casa tots els caps de setmana, escrivint i llegint sobre les Zones 30. Per cert, he descobert a en Colin Buchanan (es veu que és conegut, però jo l’he descobert ara), un anglés que l’any 1963 va publicar un llibre (Traffic in towns) descrivint com de negativament afectaria el cotxe a les nostres ciutats i proposant actuacions de millora com la restricció al trànsit dels centres urbans (ell en deia illes ambientals). Hem estat tant burros, que hem seguit 40 anys potenciant el cotxe quan sabiem clarament el que pasaria. I ara tenim un marró del mil. (Els lobbys de presió automobílistics hi tenen molt a dir). Doncs així estic passant els caps de setmana, entre llibres, internet, articles, ordinador.... és el segon cap de setmana que paso tancat a casa i encara me’n queden cinc més. He fet alguna escapada esporàdica al cine (Che, el argentino i El baño del Papa) i poca cosa més. Ara només penso en que arribi novembre, entregar la memòria i començar a gaudir de nou dels caps de setmana. Paciencia que ja queda poc i la temporada boletaire espera.

PD: La foto adjunta és el plano de la zona 30 implantda a Bourg en Bresse, França

Setmana per la mobilitat sostenible a València. Una oportunitat perduda

Del 22 al 29 de setembre es celebra arreu d’Europa la setmana per la mobilitat sostenible. L’Ajuntament de València ho celebra perquè seria molt lleig no fer-ho, però veient els actes previstos, millor seria no fer res, que és el que normalment fa amb la planificació de la mobilitat, que dista molt de ser sostenible. “A València el cotxe és el Rei”.

El primer despropòsit plantejat per l’Ajuntament de València és traslladar la setmana de la mobilitat sostenible a un sol dia, i a sobre a un diumenge. Si es vol potenciar un canvi en les pautes de mobilitat quotidianes, com es pot plantejar un dia sense cotxes el diumenge? Això indica que la implicació municipal amb la mobilitat sostenible és nul·la i que tant sols se la plantegen com una mobilitat d’oci, de cap de setmana. Entre setmana, el cotxe! Això si, diumenge regalaran 200.000 bitllets de transport públic. No seria més útil regalar-los entre setmana, per incentivar un canvi modal en els desplaçaments a la feina?

L’acte estrella del diumenge 21 és una volta en bici. Per on? Pel circuit de fórmula 1, que per fer-lo es van carregar el carril bici del port. Una altra declaració de principis. Aneu a la pàgina web de l’ajuntament i llegiu els actes. Una pena.

I com l’ajuntament no és mou, es mouen les associacions. Un grup d’associacions i empreses han organitzat el Bicine 08 (veure post anterior) on la participació pública es limita a Metro València. I el dissabte, València en Bici organitza una bicicletada fins a l’estació del Nord de RENFE, per demanar una major intermodalitat amb el tren. Veure programa d’actes a: www.valenciaenbici.net

Rajoy ens ensenya les banyes

Mariano Rajoy no ha pogut aguantar més la moderació de centre que ha d’aparentar, i com sol ser ja clàssic en els partits de dreta (i d’ultradreta), en moments de crisi econòmica el que atreu més vots es donar la culpa al immigrant. A partir d’aquesta premissa infal·lible, el cadàver polític de Rajoy ha dit: “Mientras 180.000 immigrantes cobran el paro en España, 20.000 españoles tienen que ir a vendimiar a França”. Con dos cojones Don Mariano! D’això se’n diu xenofòbia i el que es més greu, és enganyar als ciutadans. Si un immigrant està cobrant l’atur és perquè s’ho ha guanyat. Ha cotitzat i ara, com tothom, té dret a l’atur.

Les paraules de Rajoy són xenofobes, populistes, d’ultradreta i d’una gran irresponsabilitat política. Una persona així no pot ser candidata a la presidència del govern. Trist, molt trist.

El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver

Antònia Font ha estat el grup que, musicalment, m’ha impactat més aquests darrers tres anys. Bones lletres, imaginatives, divertides i crítiques, acompanyades d’una música pop intel·ligent. Ara bé, una cosa és escriure cançons i l’altre escriure una novel·la. No és el mateix i a en Joan Miquel Oliver li surt millor escriure cançons que llibres. Per transportar el seu món galàctic i caòtic de les cançons al llibre (El misteri de l'amor), ha optat per no escriure majúscules, no fer servir punts i apart, barrejar-ho tot, perdre el fil de la història.....és un caos de llibre, que de tant en tant té moments brillants però que acabes per llegir-lo transversalment perque vas del tot perdut. I cansa. Crec que l’editorial Empúries ha publicat El misteri de l'amor, d’en Joan Miquel Oliver, perque és el personatge mediàtic cultural del moment i l’hi ha donat igual l’estil, la forma o la qualitat literària. Una pena, però bé, la pasta és la pasta i jo he picat.

.

El misteri de l'amor, d'en Joan Miquel Oliver. Ed. Empúries. Narrativa

Calamaro

El diumenge per la nit l’Espe i jo vam anar a un concert d’Andrés Calamaro a la sala Greenspace de València. La sala estava a petar i abans de que sortissin els músics ja estàvem suant la samarreta. Amb deu minuts de retard, en Calamaro i els sis músics que l’acompanyen, van saltar a l’escenari i van començar a tocar ben fort “El Salmón”. La posada en escena era 100% roquera, bastant diferent al concert de la gira El Regreso. Dalt del escenari, en línia, quatre guitarres i un baix i darrera, un teclat i la bateria. Guitarres contundents per a una passejada sonora a la discografia d’en Calamaro. Van sonar quatre o cinc temes de Los Rodríguez i quatre cançons del darrer treball, la Lengua Popular. Després, els clàssics de sempre, combinant les peces de Rock&Roll (em va faltar Clonezepan y Circo, que hauria de sonar sempre) amb algun tango. Van ser dos hores de concert potent, on al Calamaro i a la banda se’ls veia contents. Crec que després de “El Regreso” i el fiasco del “Palacio de las flores” en Calamaro torna a estar en estat de gràcia i va llençat. Pur Rock&Roll! Que bueno que finalmente viniste!

Per seguir el bloc que escriu el propi Calamaro: http://www.calamaro.com

Expo Saragossa 2008 (o la culpa és del Xinesos)

Aquest divendres i dissabte he estat a Saragossa per fer una visita al Ferran i aprofitar per veure l’Expo. Aquesta visita s’hagués hagut de fer al juny o juliol, però per motius de calendari que ara no venen a cuento, ho he retrassat fins al penúltim cap de setmana d’Expo, amb els inconvenients que aixó comporta: tothom ha fet igual i el recinte estava a petar, igual que casa del Ferran, on m’he trobat amb el Fernando, l’Eva, la Rut i unes amigues de l'Eva.... Però molt bé, doncs aquestes trobades al mogollón molen. A més a més el Ferran, que és un crak, ens tenia reservades hores en un munt de pavellons i no hem fet cua enlloc. Hem vist el pavelló d’Espanya, d’Alemania, d’Aragó, i els africans, els espectacles Agua extrema i el Hombre vertiente i el pabellón puente i la Torre del agua. En un sol dia no està malamet oi? En línies generals, el contingut expositiu dels pavellons m’ha agradat. Avui en dia amb pasta i bones intencions, es poden fer exposicions molt bones. L’espectacle Agua extrema l’he trobat una mica catastrofista, tot i que el simulador està molt ben aconseguit. No existeixen catàstrofes naturals. Aquestes han existit sempre i si ara provoquen milers de víctimes mortals, és perque la humanitat s’està assentant en llocs que no són els adequats. També és una mica catastrofista el video introductori del pavelló d’Espanya, però el pitjor de tot és que subliminalment li donen la culpa a la Xina. Si aquest video el veu algún alt polític xinés és munta un pollastre diplomàtic del mil.

I arquitectònicament el recinte està ben aconseguit. La pasarela de vianants sobre l'Ebre és espectacular, la Torre de l'Aigua també és un edifici xulo i l'únic que no m'ha agradat és el Pabellón puente. És un mamotreto de pont per a vianants, que quan acabi l'Expo m'agradarà veure qui s'atreveix a passar per allà una tarda de gener tot sol. Farà por.

Ara a Saragossa li queda el vertader repte. Saber aprofitar el recinte, omplir-lo i utilitzar-lo. Sort!

L'origen dels dies festius

Fullejant les primeres pàgines de l’agenda (aquelles que cada 1 de gener penses en arrencar perquè mai fas servir) he descobert una cosa que m’ha semblat molt interessant. En una pàgina surten escrits els dies festius d’un munt de països europeus, americans i asiàtics i he vist com en tots, l’origen de les festes nacionals és de caràcter religiós. I en certa manera no ho trobo malament. Nadal, per molt religiós que sigui, és Nadal i està molt bé trobar-se amb tothom. De fet, tenim tant interioritzades les festes que no ens plantegem ni l’origen ni el per què. Simplement fem festa, viatgem, descansem, ens trobem amb la família i els amics i trenquem amb la rutina del dia a dia. Però entre tots els països que hi ha a l’agenda, n’he descobert un que trenca amb aquesta tendència. Els dies festius al Japó no tenen origen religiós. Celebren el dia dels adults, dels nens, dels grans, de la gent, de l’esport, de la cultura, de l’equinocci i de la verdura. No està malament oi? Als països de tradició cristiana, l’origen de la festa també era per un acte social (excepte Nadal i Setmana Santa), però el nom de la festa requeia, i recau encara, en el nom del Sant del dia, no en l’acte o motiu originari de la festa (la verema, la sega de blat, la collita de l’arròs o de les fruites, el solstici d’estiu). Potser en el fons no som tant diferents del japonesos, però la tradició cristiana ens ha maquillat el vertader sentit de la festa.

Els altres determinismes

El pas del temps ha desmuntat el determinisme ambiental clàssic. El clima i l’orografia ja no condicionen les societats (deixant de banda, òbviament, els extrems). Les tuneladores i els aires acondicionats eliminaren el debat sobre el determinisme ambiental. Jo era dels que pensaven que aquest debat estava tancat, que les noves tecnologies havien apropat a les societats i que frases cèlebres com “els andalusos són ganduls perquè passen molta calor” eren ja part del passat. Ara bé, després de viatjar i viure durant els últims cinc o sis anys una tensió territorial per culpa d’un recurs natural com l’aigua, començo a pensar que altres determinismes ens condicionen (o ens poden arribar a condicionar). La manca d’aigua (per culpa d’una nul·la planificació territorial) o la manca d’energia (per culpa d’un consum desmesurat) poden fer aparèixer nous determinismes. Segurament la tecnologia resoldrà i farà desaparèixer els nous determinismes ambientals, però sense ser-ne conscients caurem en un determinisme tecnològic que ens mantindrà entre la vida i la guerra i que probablement generarà nous determinismes ambientals (necessitats de nous recursos naturals). Si no hi ha solució tecnològica, la guerra esdevindrà inevitable. Vivim en una espècie de bucle determinista. El determinisme tecnològic ens haurà de salvar d’un determinisme ambiental fruit d’una mala gestió del territori i d’un consumisme excessiu. El sentit comú seguirem sense fer-lo servir. De nou, es pensa en com mantenir i augmentar el volum de consum sense malmetre el medi ambient. Ens pensem que la tecnologia pot amb tot. I la tecnologia pot amb moltes coses (sort en tenim d’ella), però no pot donar resposta immediata a un creixement sostingut i desmesurat de consum. Les iniciatives que potenciïn una davallada del consum i de la despesa energètica, així com la gestió racional del territori seran les que ens alliberaran d’un determinisme tecnològic massa delicat i perillós. La tecnologia és l’eina, no la solució.

La Cordillera Blanca. L'altra banda serà la fàcil

Els dos darrers dies per Perú, els vam passar fent una excursió per la Quabrada Llanganuco, enmig dels pics Huascarans, Chopicalqui, Huandoys, Chacras i el Pisco, tots ells d'entre 5.700 i 6.700 metres. El diumenge a les 6 del matí sortírem de Huaraz el Marc Roda, l'Espe i jo. Vam fer una hora de colectivo fins a Yungay i d'allà una hora i quart de taxi fins a Llamacorral, a 3.900 metres. Allà ens vam posar a caminar cap al refugi Perú, situat a 4.700 metres. El Marc en dos hores (perquè casi que ja és un autòcton) i l'Espe i jo en dos i mitja, ens plantàrem al refugi i tinguérem tota la tarda per contemplar un paisatge espectacular. El Chopicalqui il·luminat per un sol ponent i els Huandoys tancant un circ increïble ens digueren bona nit. Per sopar, un bon caldo i pollastre amb patates i a les vuit de la tarda al llit.

A les sis del matí sonà el despertador i després d'un esmorzar digne ens posàrem a caminar. Cal dir que els del refugi foren una mica ràncids, doncs cobraven en dòlars i si pagaves en soles et sortia més car (molt bé pel país).

La volta circular que vam fer ens va portar cap a la laguna 69, passant per un collet de gairebé 5.000 metres. Les vistes foren espectaculars i tot i la dificultat per respirar, vam gaudir de la caminada com a animalets. Després del coll descobreixes, per sorpresa, el Chacraraju, un cim de més de 6.000 metres que espanta. Que maco que és! Del coll vam baixar a la llacuna 69, on ens reberen dos anecs que nadaven tranquil·lament pel llac blau turquesa. Allà vam fer un mos i continuàrem cap al fons de la vall. A les 12, després de cinc hores de caminada i una mica acalorats, arribàrem de nou a la parada de taxis. Tres hores més tard estavem fent-nos uns jugos de maduixa amb llet a Huaraz!

I ja està. Aquestes línies us les escrivim ja des de València, on demà comencem de nou a treballar. Snif!

La Rinconada

Ahir a la tarda vam estar gaudint del quart festival de muntanya de Huaraz i d'entre les pel·lícules que més em van sorprendre estava la peruana: La Rinconada. La Rinconda és la ciutat habitada més alta del món. 20.000 persones viuen a 5.400 metres, al altiplano peruano, prop del llac Titikaka. Allà hi ha una mina d'or i les condicions humanes, laborals i ambientals són deplorables, però per a la gent més necessitada representa una última oportunitat. Treballen trenta dies gratis i el dia trenta un treballen per a ells. L'or que trobin aquell dia els servirà per viure el mes següent. Les deixalles s'acumulen als voltants de la ciutat i l'or l'extrauen amb l'ajuda del mercuri, que es barreja amb els rius i amb l'aigua que beuen. Una bomba de rellotgeria per a la salut de la població de la Rinconada i per als pobles d'aigües avall. És un documental molt recomanable que si mai teniu oportunitat de veure'l, feu-ho!

I avui em estat a Chavin de Huántar. La cultura Chavin va existir al Perú cap allà el 1.200 - 800 AC (Íbers a la península) i van arribar a assolir una cultura arquitectònica impressionant. Em visitat el temple religiòs de Chavin de Húantar, amb les seves places, temples i galeries subterrànies. Però el més divertit del dia ha estat la tornada a Huaraz. Quan ha arribat el bus procedent de San Marcos quedaven poques places lliures i unes 10 persones ens hem quedat de peu al passadís del bus. Al cap de gairebé dues hores de trajecte, el noi que cobra els bitllets ens ha dit que la gent que anem de peu ens hem de baixar al poble de Catac. Al bus hi ha hagut una petita revolució i després de queixar-nos, hem aconseguit que ens tornin el 30% del preu del bitllet. A Catac hem agafat un col·lectivo de no més de quinze places on ens hem embotit fins a vint-i-dos persones. En 40 minuts més de viatge ens hem plantat a Huaraz.

I aquesta nit anem a sopar amb la gent de la FEEC, que marxem demà cap a Barcelona i anem a acomiadar-los.

Nosaltres demà passat marxem cap al refugi del Pisco, a tocar el sostre del nostre viatge.

Cap al nord

Després de deu dies al Cusco deixem aquesta ciutat amb un profund sentiment d'agraiment, no sols als seus pobladors, sinó també als seus carrers que ens han acollit, divertit i cuidat durant la nostra estada. Adeu a Sonia, Darwin, Cristina, Lucho, els gossets, Julia i el Buen Pastor. Adeu a la Ayllu, Fidel i el home de Lima...

Tot i això el meu despertar ha sigut brusc. A les 6:45 ha sonat el despertador i li l'he passat a Xesco tot incorporant-me. En eixe moment he sentit un colp sec al meu cap TOC!!! Xesco m'ha arreat en el mòbil en tot el cap. Perquè? em preguntava jo però la son ha pogut més.

Espe, que és una manipuladora, no ha explicat la veritat. Com ella és un poc "perrita" és incapaç d'apagar el mòbil. Me l'ha passat a mi i quan anava a deixar-lo de nou a la tauleta de nit, ella ha interposat el seu cap amb la intenció de poder fer-se la víctima la resta del dia i fer-me sentir culpable. Però no, resistiré a les seves artimanyes!

Sigui com sigui, tot això va passar el dia 19. Ara ja estem al nord, al cor de la Cordillera Blanca. Huaraz és una ciutat què no té res d'especial, però a la vegada s'ajunta aquí tothom qui vol caminar o escalar els pics de més de 6.000 metres que envolten la ciutat. És un bon punt de trobada. I aqui ens hem trobat amb el Marc Roda, que porta dos anys per amèrica llatina i amb el Marc Beltran, que ha vingut amb el grup de tecnificació de la FEEC. I aquí estem, gaudint del paisatge, veient el 4 festival de muntanya de Huaraz i preparats per visitar Chavin de Huantar i fer la nostra excursió d'alçada.

Machu Picchu

El viatge més econòmic per anar de Cusco a Aguas calientes, sense perdre dos dies fent combinacions vàries per la selva, és agafar el tren al poble de Ollantaytambo. Tot i això, aquest bitllet de tren val 62 dòlars anar i tornar (40 kilòmetres). Una vergonya! Un cop a Aguas Calientes, pagues un preu elevat per un hostal que no ho val, però com dorms poc, és igual. Al dia següent et lleves a les 4.30 de la matinada i vas al INC a comprar l'entrada per a Machu Picchu. 40 dòlars (20 si tens el carnet d'estudiant). I per anar d'Aguas Calinetes a Machu Picchu, pagues 15 dòlars per al bus. A les 5.30 del matí, quan surt el primer bus, hi havia una cua de més de 500 persones (sense exagerar). Bé, la broma barata de veure Machu Picchu costa com a mínim 120 dòlars per persona (més el que et costi l'hostal d'Aguas Calientes).

Però paga la pena. Machu Picchu és un jaciment preciós. Et fas una idea clara del que era una ciutat Inca de la selva, perque està pràcticament sencera, està molt cuidada i té un entorn increïble. És un jaciment molt fotogènic!

El que més ens va sorprendre van ser les construccions aterrassades al costat del precicipi. "Jean Michael, hazme una terraza en el precipicio! Y con escaleritas!" (Jesús, Jean Michael aquí també va currar de valent).

Dentoles i mocosin s'ho han passat molt bé. Arribar a Machu Picchu és complicat, està tot organitzat per a paquets turístics o Tours Operadors, però un cop aconsegueixes entrar al jaciment, tot el mal humor se't passa. És un indret molt recomanable.

Demà marxem cap a Puno, al llac Titicaca, una ciutat situada a 3.800 metres sobre el nivell del mar. El que deiem, un viatge d'altura!

Un bon dia pels voltants de Cusco

Aquest viatge estem menjant molt be: Cebiche, batuts, mates de coca, panqueques, tequeños, arròs chaufa, alpca i elements de pastisseria variats. Ara bé, ahir vam tenir un sopar diferent. l'Espe va demanar un saltado de pollo i per art de màgia li portàren un plat d'espaguetis amb pollastre. Per beure vam demanar un mate i una aigua i ens la van portar de postre. De primer vam demanar una sopa de quinoa i una sopa de verdures (que amb el fred que fa entren la mar de bé), que resultaren ser la mateixa cosa. Tot ixò mentre les tres cambreres entraven i sortien del restaurant amb els plats plens i bruts. On anaven? Si sabem on anava el cuiner, que de tant en tant sortia corrents i tornava amb un bric de llet, una ampolla d'aigua, unes llimones.... Anava a la botiga del costat! (d'això se'n diu just in time aplicat a la restauració).

I avui ha estat un gran dia. Em començat visitant Tambomachay, un jaciment Inca on es poden veure una sèrie de fonts. Entre orda i orda de turistes, hem gaudit del paisatge tranquil·lament. Després, a peu, ens hem dirigit cap a Pukapukara, un jaciment que servia per acollir als viatgers. No és gran cosa, però les vistes són boniques. I després ha vingut el millor del dia. Ens hem dirigit a peu fins al jaciment de Quenqo. El recorregut, de poc menys d'una hora, va per una vall bonica i hem vist gairebé de tot: Porcs, porquets i arqueòlegs treballant en un parell de jaciments que potser d'aqui uns anys seran visitables, doncs l'entorn és preciós. A Quenqo hem dinat uns entrepans que portàvem i hem xerrat amb un limeny que estava de turisme per Cusco i ens ha dit, resumint, que el món li deu molt i de tot al Perú!

I per la tarda, com sempre, migdiadeta, berenar i passejada per la ciutat de Cusco, que és encantadora.

Demà matinem i marxem cap a Machu Pichu. D'aquí un parell o tres de dies us expliquem que tal (de moment us puc dir que molt car).

Des de la capital Inca: el Cusco

Hola gent, ja fa tres dies que estem a el Cusco. Després d'un primer dia on el soroche (mal d'altura) va fer acte de prescència, ara ja estem del tot aclimatats. El Cusco està a 3.300 metres d'alçada i les primeres hores costa adaptar-se. Vam fer-nos uns mates de coca, uns batuts, uns iboprufenos i una bona migdiada per a superar-ho. I ja està, com a casa. Bé, com a casa no, perque fa bastant de fred. Al migdia el sol, apreta, però no arriba a fer molta calor i quan cau la nit ( a les 6 de la tarda) el fred es fa intens. Diumenge vam anar a Pisac, un jaciment del Valle Sagrado. Passejàrem pel jaciment (fil musical de flauta quecha non stop) i baixàrem a peu fins al poble actual, on s'estava celebrant el mercat dominical. Vam dinar un cebiche de truita de riu bonísssssssim! I avui hem anat a Sacsahuaman, un jaciment inca situat al costat del Cusco. Hem estat per allà passajent i ens hem fet uns entrepans per a dinar. El jaciment és imponent. Hi ha unes muralles en sig zag que representen les dents d'un puma, amb pedres de més de tres metres d'altura. I per la tarda, com sempre, berenar al bar Ayllu, on ens hem aficionat als batuts i als panqueques (creps). Demà passat marxem cap a Machu Picchu. Tot plegat és una mica com un circ, però bé, és el jaciment més important del país i està muntat així. I nosaltres hi volem anar així que a tragar, a posar bona cara i a gaudir-ho. Ja us explicarem què tal! Una abraçada des de Cusco Espe i Xesco

Un dia a Lima

Hola gent, després dun viatge de més de 24 hores i un estres del copón a laeroport de Paris, vam arribar (nosaltres i les maletes) a Lima fets un desastre. Vam posar-nos horitzontals al llit i ens vam desmaiar. Aquest matí, després de dormir gairebé 12 hores i fer-nos un bon esmorzar, hem marxat cap centre de Lima a visitar la plaza de armas, la catedral (on esta soterrat francisco Pizarro) i el convent de Sant Francesc, on uns antropolegs molt ordenats es van dedicar a excavar 30.000 tombes i posar tots els ossos ordenats. Els femurs en un lloc, les tibies en un altre i al final, tots els cranis junts (l,Espe s,ha posat dels nervis). Després de veure morts hem anat a dinar. Ha caigut el primer arros chaufa del viatge! Hem dinat per dos euros per cap, primer segon i beguda! Per baixar el dinar hem anat al parc de la Muralla, al costat de la plaza de armas. Alli, veient-nos la cara de internacionals que tenim, han decidit fitxar-nos per a una pel.lícula que será la sensació de l,any. L-adaptació literaria del llibre City of clowns. Hem fet d,extres, pero tot és comencar. I ara estem a punt de marxar a sopar, al barri de Barranco, on estem allotjats. Demá matinem de nou i viatge cap a Cusco. Una abracada a tots. Espe i Xesco PD: no hi ha accents oberts ni apostrofs, així que no és que escrigui malament, sinó que hi ha el que hi ha.

Cap al Perú

Després de quatre mesos sense parar (que lluny que queda ja Setmana Santa) toca descansar una mica i canviar d’aires. Aquest darrer cap de setmana hem mig començat les vacances amb una jornada lúdico gastronòmica al Marenyet de Cullera. Ens hem currat una paella com Déu mana, migdiada a l’ombra d’una parra i al vespre, bany a la platja. L’excusa de la trobada era que el Sergi ha aprovat les oposicions i ja és professor de secundària de ple dret. Però també vam aprofitar per acomiadar a la Laura i al Ramón, que la setmana vinent se’n van cap a Denver a viure un any. I també vam celebrar que ja estem casi de vacances! Per carregar energies, l’Espe i jo marxem aquest dimecres cap al Perú, a descobrir la zona de Cusco, Machu Pichu, el llac Titicaca i la Cordillera Blanca. Ens deixarem moltes coses per veure però les que veurem, les veurem com cal, a poc a poc i sense preses, fent-nos els mates i batuts que facin falta, xerrant amb qui sigui i descansant on ens vingui de gust. Quan tinguem Internet intentarem escriure quatre línies al bloc, per a que sapigueu per on estem i com ens va aquest viatge d’altura.

Apa, bones vacances a tothom i ens veiem al setembre

Dos recomanacions i una advertència cinematogràfica

Aquest mes de juliol he anat tres vegades al cinema. És el que té estar sol a casa i no tenir aire acondicionat. Al cinema s’està a gust i si a sobre l’encertes amb la pel·lícula, doncs premi. Us vull recomanar dues pelis i fer-vos una advertència. La primera recomanació, encara que ja faig tard perque fa temps que està a la cartellera, és Al otro lado, del director alemà d’origen turc Fatih Akin. Alemania i Turquia es barregen en una pel·lícula d’històries entrecreuades, protagonitzada per sis personatges que la vida els fa viure a cavall dels dos països. Molt bona. La segona recomanació és Prométeme, d’Emir Kosturika. Prométeme és més Kosturika en estat pur i dur. Un noi de poble marxa a la ciutat a complir tres promeses que li ha fet a l’avi. Entre el món de la ciutat i el món del camp es desenvolupa el món de Kosturica, ple de personatges estrambòtics, violents, alegres.... i tot, amb molta música. Si us agrada Kosturica, molt recomanable. I per últim, una advetència. No aneu veure, per res del món Tropa de Elite, de José Padilha. La pel·lícula venia avalada pel primer premi al festival de Berlín (Berlinale 2008) i perque es projectava als cinemes Babel i Albatros de València (tipus Verdi). La comparaven amb Ciudad de Dios. Doncs no. És un desastre de peli. Un policia que està mentalment tarat, s’encarrega de “netejar” les faveles de Rio a trets (tipo Rambo), mentre entrena a una sèrie de policies per a que el substitueixin quan es retiri. Un desatre.

Leonard Cohen, from the top of the hills (o l’acte friki de l’estiu)

Diumenge a la nit, al FIB de Benicàssim, tocava en Leonard Cohen, un poeta que canta. Quan en Leonard Cohen va fer 60 anys va decidir abandonar els escenaris. Ara, quinze anys més tard i amb 74 anys a l’esquena ben portats, torna als escenaris. Era potser, la primera i última oportunitat per a veure’l i sentir-lo. L’entrada d’un dia al FIB valia 90 euros, així que pagar-los per una hora de concert entre més de 30.000 persones, moltes de les quals no estaven allà per veure a en Cohen, no em motivava. La solució va ser fer-me un entrepà i pujar-me a un turó que hi ha just al final de la tanca del FIB, a uns dos-cents metres del escenari. Unes vistes fantàstiques i una sonoritat brutal. Dalt del turó, com jo, hi havia més de cent persones, totes entusiasmades de poder veure i sentir a en Cohen. Allò era un festival paral·lel. En Leonard Cohen, amb una banda de vuit músics i dos coristes, va cantar un munt de clàssics: Suzzane (gairebé a capela), I’m you’re man, Who by fire, Hallelujah, Dance me to the end of love, Manhattan i So long, Marianne. Per mi ha estat l’acte friky de l’estiu. Anar a veure i sentir a en Leonard Cohen des de un turó. Però es que a sobre, s’ha sentit bé de debò. Un concertàs!

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"A València, l'ajuntament no para de crear zones de vianants, per tal de poder dir que ha incrementat en X metres quadrats les zones per a vianants durant la present legislatura.

Però són realment zones de vianants? Com en el cas de la creació de la zona 30 al barri del Carme, on tant sols van instal·lar senyalització vertical, amb les zones de vianants fan el mateix. En solars, més o menys arreglats que s'acaben convertint en bosses no regulades d'aparcament, l'ajuntament hi col·loca la senyalització vertical de zona de vianants.

I apa, roda de premsa per a dir que la ciutat està guanyant espai per al vianant.

(La foto del solar és al carrer Guillem de Castro, però si us hi fixeu, per València hi ha un munt de casos com aquest. Una altre tema important a tractar, seria el per què l'ajuntament permet que en el centre, existeixin solars en aquesta situació)