S'ha acabat la broma!

Feia dies que volia escriure sobre el tema, però no tenia molt clar com enfocar-ho, doncs no volia caure en una espècie de punkjournalism i cagar-me en tot. Avui, després de l’èxit de la manifestació d’ahir, em veig amb ànims de resumir-vos què ha passat amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania aquí al País Valencià. El govern central va modificar la llei d’educació hi va crear una assignatura titulada Educació per a la ciutadania, on s’intenta explicar als alumnes com és i com funciona el país on vivim, què és i quina constitució tenim, quines religions hi ha, quins són els drets i deures dels ciutadans…al meu entendre cap disbarat. Ara bé, la dreta, la conferència Episcopal espanyola i altres entitats properes a les idees religioses més ràncies, van veure en aquesta assignatura un atac a la religió, doncs es parla d’abortament, de matrimonis homosexuals…. Barbaritats segons la dreta! L’atac de la conferència episcopal va ser tant fort que van arribar a demanar publicament que els pares fèssin objecció de conciència a l’assignatura. I la dreta, amiga de la conferència episcopal, va veure en l’atac frontal a l’assignatura, una bona manera de desgastar al govern central. Com l’Arquebisbe de València (García Gascó) i el President Camps es porten molt bé (al President valencià se’l coneix com a Beato Camps) xerrant van arribar a una conclusió fantàstica. Com que no ens podem negar a donar l’assignatura, obligarem als professors d’història i filosofia (els que per llei han de donar l’assignatura) a que la donin en anglès. A més a més, direm que d’aquesta manera potenciem els idomes i que els nostres alumnes, des de ben petits, són trilingües. La majoria absoluta ha portat al govern valencià a caure en un error estratègic greu. S’han cregut que poden fer el que els hi dona la gana i han intentat utilizar als professors i alumnes per mantenir una confrontació amb el govern central. I arribats a aquest punt, els professors han dit prou. Una conselleria que permet que durant anys els alumnes estudiin en barracons, una conselleria que és incapaç de garantir un ús mínim del valencià (incomplint la llei d’ús), ara preten potenciar una assignatura que han de donar els professors d’història en anglès. Com es menja aixó? Els professors d’història s’han negat a donar l’assignatura en anglés i la conselleria ha tingut la brillant idea de que a la clase hi hagin dos professors, el d’història i el d’anglès, que traduirà el que diu el d’història. Esperpèntic i insultant, doncs gastar recursos d’aquesta manera amb les necessitats reals que hi ha, és de jutjat de guàrdia. Total, que els professors, sindicats i associacions de pares i mares han sortit al carrer, han fet tancades als instituts i l’assignatura s’està donant en valencià o castellà, tot i les inspeccions i amenaces de la conselleria. Vist el percal que s’estava generant, el conceller Font de Mora va fer un intent de marxa enrera (per guanyar temps) i va dir que aplicaria una moratòria a l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès fins que es pugin destinar els recursos per a donar-la amb garanties. La Plataforma per l’ensenyament públic (formada per sindicats i associacions de pares i mares) ha dit que no acepta una moratòria i que no pararan de mobilitzar-se fins que que el govern valencià derogui el decret que obliga a donar l’assignatura en qüestió en anglès i potencii de veritat, una educació pública de qualitat. Ahir va haver a València la primera gran manifestació. 45.000 persones segons la policía, 80.000 segons els organitzadors, van sortir al carrer per a dir-li al conseller Font de Mora i al President Camps que “La broma s’ha acabat”. Que els problemes entre el govern valencià i l'espanyol els sol·lucionin ells. Els professors i alumnes no són peons a les seves ordres, no són monedes de canvi i l'ensenyament, encara que no s'ho creguin, és un tema molt seriòs amb el que no es pot jugar.

El conceller Font de Mora, té les hores comptades. Si no s’arriba a cap acord en les dues setmanes següents, el dia 17 de desembre hi ha convocada una vaga general. La batalla no ha acabat, però vist l’èxit de la manifestació d’ahir, el govern valencià haurà de recular. Com? Derogant la llei, fent una remodelació de govern (que toca aviat) i canviant al conseller d’educació (que no tindrà el valor de dimitir), que pagarà els plats bruts.

Wagner Pa

Durant aquesta tardor i hivern, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, el col·lectiu La Casa Calba està coordinant un cicle de música titulat Notes al peu. I ahir dijous tocava Wagner Pa i òbviament, allà estàvem l’Espe i jo per gaudir d’aquesta música brasilera amb regust a carrer Escudellers. I sabeu qui està acompanyant a en Wagner Pa en aquest nou projecte en solitari? Doncs en Sandro Lustosa i en Cesc Pascual. Us sonen? En Sandro Lustosa és aquella bèstia de percusionista que a principis del 2000 ens feia salta com animals durant els concerts de Macaco. Aquell personatge que durant les gires de El Mono en el ojo del Tigre i Rumbo submarino ens meravellava amb els instruments més exòtics i sonoritats més espectaculars. El mateix. Ara amb més senzillesa (una caixa, un parell de panderetes i algun instrument petit) ens transmet la mateixa màgia. És un crak que omple l’escenari i un fabulós fitxatge per a la proposta musical d’en Wagner Pa. A la guitarra està en Cesc Pasqual. Jo no el coneixia, però remenant per internet he descobert que és un personatge amb quilòmetres a l’esquena i que actualment té en mà el projecte Myriam Swanson&Cesc Pasqual i que antigament era membre de la banda “Nueva amenaza para la paz mundial”, junt amb Carlos Rivolta i Martin Fucks (ex Dusminguet i Macaco respectivament). Un bon guitarrista. Així de ben acompanyada és presenta la nova proposta musical de Wagner Pa, després de dissoldre Brazuca Matraca. Ell canta i toca la flauta travessera, mentre que en Sandro i en Cesc omplen l’escenari amb la percussió i la guitarra. Un plaer de concert, que vam viure en una petita sala amb menys de 30 persones. Una d'elles, en Sargento Garcia, que venia a veure als amics! PD: Si al Google poseu el nom d’aquests músics, trobareu els corresponents Myspace, on podreu escolar el que fan conjuntament (Wagner Pa) i per separat (Sandro Lustosa i Cesc Pasqual). Us adjunto el link del Octubre Centre de Cultura Contemporània, on tenen una agenda cultural potent. wwww.octubre.cat

Els camagrocs són una plaga!

Aquest darrer cap de setmana he marxat sol a la muntanya. L’Espe tenia un comiat de soltera d’una amiga i marxaven tot el cap de setmana a una casa rural. La Tere i jo, amb ganes d’estirar les cames, decidirem fer un intent al Mulleres. Vaig llogar el cotxe, vaig fer-me la motxilla i divendres al matí em truca la Tere i em diu que té torticolis. Ho haurem de deixar per a un altre cap de setmana. I jo, què faig amb la motxilla feta i el cotxe llogat? Doncs marxar igualment, però fent un canvi de plans. Enlloc de fer-me sis hores de cotxe fins al Pirineu (el dia abans havia tornat de Múrcia i ja estava una mica fart de cotxe), vaig decidir anar a Ports de Beseit, a casa! Vaig arribar divendres a la nit, una sopa calenta ràpida i a dormir. Dissabte, a les 10 del mati, ja estava caminant amb la motxilla a l’esquena, direcció als tallats del Regatxol, a la Mola, però per culpa de coses que passen a la tardor, no vaig arribar al meu objectiu. Els camagrocs en van ser els culpables. Estaven per tot arreu.... i jo em vaig passar el mati tirat a terra, arrossegant-me entre els boixos i els pins, collint bolets sense parar (camagrocs, fredolics i rovellons). Vaig estar així fins a l’hora de dinar, que vaig parar una estona per fer-me un entrepà i un glop d’aigua, tot contemplant les vistes d’un Port solitari (no em vaig trobar a ningú en tot el dia). Després de dinar, vaig decidir caminar una mica i en una hora i mitja vaig retornar a casa passant per l’antic amagatall del bandoler Panxampla. Com a quarts de sis ja és fosc, vaig passar la tarda llegint a la vora del foc. He consumit, completament enganxat pàgina a pàgina, Annapurna. Primer 8.000, de Maurice Herzog, un clàssic de la literatura de muntanya que recomano de veritat. Per sopar, òbviament, truita de camagrocs i sopa de fredolics. La natura és sàbia i proveeix. Diumenge al matí vaig seguir enganxat a la cacera dels bolets, però aquesta vegada per darrera de casa. Èxit rotund! Els camagrocs són una plaga... Després de dinar (sopa de camagrocs, què us pensaveu!) vaig retornar cap a València amb el portaequipatges ple de bolets, descansat i amb les piles carregades. Què be que va caminar per la muntanya! Quan vaig arribar a casa, vaig dedicar-me a escampar per l’habitació els 3,5 quilos de camagrocs, que si tot va bé, d’aquí a 15 dies els tindré ben secs i llestos per ser cruspits durant tot l’any, acompanyant sopes, carns, pastes.....

Múrcia

Aquesta setmana estic a Múrcia, ciutat llunyana i desconeguda per catalans i de sentiments contradictoris per valencians. I us preguntareu: Què faig per Múrcia? Doncs bé, ens han adjudicat la redacció del Pla Director de la Bicicleta de la ciutat (430.000 habitants) i aquí estic, planificant com la bicicleta pot guanyar presència en aquesta ciutat. El resultat final, al juny del 2009! Així que a partir d’ara i fins a l’estiu de l’any vinent estaré, de tant en tant, per Múrcia. I que faig sol per aquestes terres quan no treballo? Doncs passejo i em començo a conèixer la ciutat. Ahir a la nit, per exemple, passejant vaig descobrir la filmoteca i vaig entrar a veure Gomorra, una pel·lícula sobre la Camorra italiana que no està malament, però tampoc és espectacular. El Padrino ha deixat el llistó molt i molt alt! I una recomanació. Si mai aneu cap al sud, cap Andalusia, i passeu per Múrcia amb una mica de temps, pareu a dinar i a passejar pel centre. Deu ser un dels centres urbans tancats al trànsit més grans de la península. Places i terrasses per parar un tren en un casc antic de carrers i carrerons, molt mediterrani (per l’estructura). Podem deixar els perjudicis a l’entrada de la ciutat, que és prou lletja, per poder gaudir del casc antic, que de veritat, m’ha sorprès.

La fotografia correspon a la plaça de la Catedral, amb l'edifici vell de l'Ajuntament i el modern (de l'arquitecte Rafael Moneo). Una estampa prou trencadora que envolta una plaça amb molta vida.

Albert Pla i La Diferencia

Que és primer, el disc o l’espectacle? Aquesta és la pregunta que ens podem fer dels darrers treballs i gires d’Albert Pla. L’últim disc d’Albert Pla, La Diferencia, no és molt brillant en el seu conjunt. Individuialment té peces molt bones (Corazón, Fantasma, Hongos…), però li manca aquell fil conductor que doni unitat als disc. De fet, La Diferencia l’escoltes i tens la sensació d’estar escoltant un recopilatori, doncs hi ha peces que ja fa més de cinc anys que sonen en directe i hi ha cançons que sonen a No solo de rumba vive el hombre i unes altres a Veintegenarios. Al disc li falta unitat, però repeteixo, individualment les cançons són bones, amb històries brillants. Per contra, la gira La Diferencia ens permet veure a l’Albert Pla en estat pur. Cada vegada més actor, més joglar, més contacontes i ara una mica menys músic, doncs tot sol dalt de l’escenari perd. La guitarra l’utilitza per agafar-se a alguna cosa i l’absència d’en Diego Cortés és notable. La Gira la Diferencia es per veure’l a ell sol dalt de l’escenari, recitant i explicant les històries del seu últim treball (només dos cançons velles i tres que encara no ha gravat però fa anys que canta). Unes històries que van de la tendresa a la violència canviant tant sols un vers. Del recitar en veu baixa als crits més propers al punk. És un bon espectacle i l’Albert Pla és, avui en dia i al meu entendre, un contacontes espectacular. Només per això, per sentir-lo recitar les seves històries, paga la pena de veure’l.

I tanmateix la remor persisteix

Fa cinc anys vaig escriure:

Quan la idea és clara, aigua de riu. Quan la paraula és força, vent de tramuntana. Quan el vers és bell, paisatge de la plana. Quan el poema viu,

Miquel Martí i Pol.

Aquesta setmana fa cinc anys de la mort d’en Miquel Martí i Pol i tanmateix la remor persisteix. La poesia sol ser un gènere literari minoritari, desconegut i poc promogut per editorials i administració, però de tant en tant, algun poeta sobresurt i fa de la senzillesa de paraula, poesia. Aquest és el cas d’en Miquel Martí i Pol, un poeta que ha apropat amb un llenguatge clar i quotidià, la poesia al poble. I el poble, agraït, l’ha llegit i l’ha cantat. Tant sols volia retre un petit homenatge al poeta de Roda de Ter i per fer-ho, res millor que llegir-lo. El llibre Poesia completa, de l’editorial Labutxaca, és un bon llibre de capçalera.

l'Avellà

Després d’una setmana amb molta feina i durant la qual ens han robat la bicicleta, L’Espe i jo necessitàvem un cap de setmana de natura, de descans i de desconnexió. El indret escollit ha estat l’Avellà, un balneari situat a cinc quilòmetres de Catí, un poble de l’interior de Castelló conegut pels seus exquisits formatges. L’Avellà és un petit nucli on hi ha un baleneari amb un hotelet, un parell de cases rurals, una ermita i una gran plaça amb una font boníssima. Nosaltres ens hem allotjat en un apartament rural, on ens hem pogut cuinar els esmorzars i algún sopar. Dissabte al matí ens llevàrem a les 9, esmorzàrem un bon café amb llet i ens encaminàrem cap al poble abandonat de Salvassòria, situat dos hores vall endins de l’Avellà. El que va pasar és que al cap d’una hora de caminar, arribàrem a una tanca on un cartell anunciava: “Cuidado, reses bravas”. La tensió es va apoderar de nosaltres i després de quinze minuts caminat entre bous immensos (aquest cap de semana ho he vist clar, els toreros están idiotes), vam donar mitja volta i tornàrem a la seguretat del sender que condueix cap a l’Avellà. Ràpidament albirarem un altre objectiu. Des de la finca dels bous, un antic mur de pedra seca pujava directament cap al cim de la zona. Així que dit i fet. Ràpidament trobàrem un sender que seguint el mur pujava cap al cim, entremig de boscos d’alzines, pedra calcària i algún bolet podrit. Vam passar per una antiga nevera (on recollien la neu de l’hivern per guardar la carn, fer gelats o tallar hemorràgies i que funcionàren fins a principis del SXX) i en poc més d’una hora estàvem al cim de Els Fustés (1.294 metres), una mola allargada rodejada de cingles des d’on veiem tota la vall de Salvassòria (poble abandonat inclòs) per un costat i tota la vall de Catí en l’altre. Des del cim vam buscar una canal per on poder baixar. Després d’unes desgrimpades trobem un sender que en una hora més de caminada ens torna al balneari. A l’apartament ens fem una amanida i unes llesques de pa amb embotit, fem una bona migdiada i…. cap al balneari. Si senyors, m’he fet gran i he anat a un balneari. I què? Per 18€ vam poder gaudir durant dues hores de sauna, jacussi, bany turc, bany escocés i pediluvi. I va estar molt bé! Et poses el banyador, les xancles i acabes arrugat com un avi, doncs et passes tota l’estona sota l’aigua. Per la nit vam anar a sopar al restaurant del balneari. Una bona sopa, una carn a la brassa i de postre, una quallada increíble. I diumenge, després de parar a comprar formatges a Catí, anàrem a Ares del Maestrat. Ares és un poble característic perque té una moleta just darrera de l’església i es veu des de tota la comarca. Davant del poble hi ha la Mola d’Ares, un cim pla de 1.300 metres, al qual nosaltres li hem donat la volta. Del poble hem anat al llevador municipal i d’allà hem pujat cap a l’única nevera de planta rectangular que queda al País Valencià. De la nevera hem seguit pujant una mica fins al cim de la Mola (hem tocat neu!) i d’allà, caminant entre cingles, hem retornat a Ares. Quin bon cap de semana!

Boletada 2008

Ni les nevades dels dies anteriors ni l'amenaça de pluja i fred van fer-nos desistir del nostre desig de natura i de cacera de bolets. Així que el divendres pujàrem al cotxe cinc valents i ens encaminarem cap al Port. La mitjanit ens sorprenguè pujant per una carretera amb clapes de neu, però una vegada dins del bosc i davant de casa, només se sentia humitat i fred. No hi havia neu. Una primera recerca amb llanterna no va ser molt esperançadora. Molta humitat i bolets podrits, per l'aigua i el fred. Però pel matí la cosa va canviar. El dia era fred i gris, però no plovia. Abans de fer el café, vam fer una volta pels voltants de casa i ja ens vam prendre el café amb cinc rovellons ben bons i un bon grapat de fredolics. Amb la panxa calenta ens vam llençar al bosc, cistell en mà i amb ganes de no deixar-ne ni un. De rovellons en vam trobar uns quants (ja s'acaben), de fredolics vam omplir un bon cistell i de camagrocs n'agafarem per parar un tren. Vam estar tant engescats que ens sentàrem a taula a dinar a les quatre. Després de fer la sobretaula vam donar una altra volta, però la nit se'ns va tirar al damunt ràpidament. Per la nit, a la vora del foc, netejàrem els rovellons i sopàrem com uns senyors! De primer sopa de fredolics i de segon, truita de camagrocs i carn a la brasa amb rovellons! De postre, mistela i castanyes, per celebrar com cal la castanyada. Diumenge va ploure, així que ens quedàrem per casa jugant al trivial del 1984 (dos alemanies, URSS i el mundial 82 sortit del forn) fins l'hora de dinar. Després de dinar vam netejar la casa, ens repartirem els camagrocs que havien sobrat i ens encaminàrem de nou cap a València, amb l'objectiu més que complert.

Boris Godunov, de La Fura dels Baus

Quan està justificada la violència? On acaba el dret a la legítima defensa i on comença el terrorisme? La frontera entre defensa i terrorisme és clara? Qui posa els límits? El govern? Un Govern terrorista? Si un govern es defensa, és terrorisme o és violència legítima? Es pot legitimar la violència en algún cas? La democràcia que tenim ens fa lliures? És legítim utilitzar la violència per aconseguir la democràcia? La violència serveix per alguna cosa més que per aconseguir poder? Per imposar unes idees? Totes aquestes reflexions són les que et passen pel cap un cop surts del teatre després d’haver vist la darrera obra de la Fura dels Baus, Boris Goudunov. Els elements que provoquen totes aquestes reflexions són la coronació com a Tsar de Rússia de Boris Godunov (1.598), que per aconseguir el poder va manar assassinar el legítim hereu de 10 anys i l’ocupació del teatre Dubrovka, a Moscou, l’any 2002. A partir de la narració d’aquest dos fets, les reflexions sobre violència, poder i democràcia es succeeixen en un ambient tens, doncs els espectadors estem segrestats per un grup terrorista, que exerceix el seu dret a la legítima defensa. Qui té raó? Qui paga les conseqüències? Com gairebé sempre en la trajectòria de la Fura dels Baus, molt recomanable. I com ja van fer en l’obra Imperium, La Fura segueix analitzant com el poder atrau a les persones, les corromp i acaba generant una violència que sempre paga la societat civil. Podeu saber-ne més i veure properes actuacions a : http://www.borisgodunov.es

Sargento Garcia

Ahir per la tarda vaig acabar la memòria del màster. Vaig fer el PDF correspnent i li vaig enviar al tutor. Sóc lliure! Un cop acabat, vaig posar-me a remenar per internet l’agenda cultural de València i vaig descobrir que aquella mateixa nit tocava, a la sala El Loco Mateo, el Sargento Garcia. Quin bon plan! Dit i fet. A quarts de nou vam sortir cap al Loco a veure si quedaven entrades. Un cartell anunciava que a les deu de la nit posarien a la venta les entrades que quedaven aixi que per a fer fer temps, vam anar a sopar un parell de tapes i una canya a la Valero i a les deu i quart ja estavem dins de la sala. 15 euros. I concertàs. En Sargento Garcia ha recuperat una banda potent. La darrera vegada que el vam veure tenia una banda reduida a la mínima expresió i s’havia decantat, pel meu gust, massa cap al rap i el ragga. Ara, nou músics (el col·lectiu Iye Ife) l’acompanyen i torna el so de festa que el va fer conegut. Dos vents, baix, guitarra, teclats, acordió, bateria i percussió s’apretaven com podien damunt del petit escenari del Loco. I el públic, a suar, a ballar i a cantar! I el repertori prou variat. Clàssics com “acabar mal”, “amor pa mi”, “Que palique” o “9 vidas” van sonar junt amb els temes de Máscaras, el darrer àlbum. Estem de sort, torna el Sargento Garcia més “fiestero”.

Web de la sala El Loco: www.lococlub.org

Web Sargento Garcia: http://www.sergentgarcia.com/

Com fer olives partides

Fa deu dies, els pares de l’Espe ens van donar un munt d’olives verdes que havien collit d’una olivera. Per menjar-les, l’Espe i jo les hem fet partides, que és una manera cómoda i sencilla de preparar-les. Us explico com es fa, per si algun dia d’aquest us cauen a les mans un grapat de bones olives verdes. El primer que cal fer és partir les olives. Per fer-ho, cal agafar les olives una a una i amb una pedra, partir-les (no esclafar-les). Donant un petit cop a la oliva ja n’hi ha prou per trencar-la. Després cal posar-les en una galleda amb aigua, per treure l'amargor. Les tindrem així durant una setmana i cada dos dies canviarem l’aigua de la galleda. Al cap d’una setmana posarem les olives en el recipient definitiu (gerres o pots de vidre). Omplirem mig recipient d’aigua i el saturarem de sal. Per saber que està saturat de sal, tirarem un ou i quan suri, ja tindrem l’aigua saturada. Un cop tinguem el recipient amb aigua i sal, anirem afegint olives entre capes de sajolida, llimona, garrofera borda i fulles de llimona. Si no tenim sajolida, podem fer servir pebrella. Deixarem el recipient reposar durant cinc- sis dies i aleshores, ja tindrem les olives preparades per a menjar. Bon profit!

Jornada de recreació històrica a Kelin

Avui hem anat a Caudete de las Fuentes a gaudir d'unes jornades de recreació històrica íberes. Des de fa alguns anys, hi ha grups, col·lectius i universitats que s'estan dedicant a fer aquests tipus de recreacions. Les recreacions històriques són jornades on s'explica, de forma teatral, com vivien els nostres avantpassats. Hi ha grups de reacreació històrica d'època Romana, Grega, Íbera, de la segona guerra mundial, etc. Cal dir que la base de tota recreació històrica és científica. Els murals, les pintures i la literatura serveixen per recrear l'estil de vida, la vestimenta, les activitats quotidianes, la música, la gastronomia, etc. No és Hollywood!

A Caudete hi ha un jaciment ibèric (Kelin) i avui celebraven el seu dia. La visita al jaciment estava guiada pels propis pobladors. Un guerrer íber ens donava la benvinguda al poblat, unes teixidores ens explicaven com feien les teles, un obrer ens mostrava l'art de fer els atobons per a construir les cases i un comerciant ens ensenyava com moldre el gra.

Després, a la casa de cultura, mitjançant uns tallers podíem aprendre a fer monedes, collars o provar la gastronomia íbera (pure de llenties i carn de porc amb mel). Per acabar, un grup de soldats grecs (contemporanis als íbers) ens ensenyaven els seus trucs de guerra.

Aquest matí hem fet un viatge en el temps i hem conegut el jaciment de Kelin d'una manera ben divertida.

Pàgina web del jaciment: www.uv.es/kelin/

En Haider s'ha matat

Avui s’ha matat, en accident de trànsit, en Haider. La ultradreta parla d’assassinat, ja que els resultats obtinguts pel BZO d’en Haider a les eleccions del passat 28 de setembre convertien el partit en peça clau per a formar govern i tornaven a situar a Àustria en el punt de mira de la UE. Tonteries. Estem a la vida real, no en una pel·lícula de James Bond. En Haider s’ha matat, com molta gent cada any, per circular massa ràpid. L’accident ha tingut lloc en una avinguda d'un poble proper a Klagenfurt. Segons un testimoni, el potent VW Phantom d’en Haider ha adelantat un altre vehicle, ha perdut el control i ha xocat. L’accident ha estat mortal. I només cal veure la foto del cotxe sinestrat per saber que en Haider no circulava a 50 quilòmetres hora, velocitat màxima en zona urbana. Cal recordar que en Haider, fa un parell d’anys, demanava augmentar el límit de velocitat a 160 quilòmetres hora. La velocitat mata i no sap diferenciar entre rics, pobres, famosos, polítics, joves, vells, homes o dones. Anem en compte!

Castell de l'Alfandec

El diumenge pel matí vaig decidir prendre’m el dia lliure i desconnectar una mica de tanta memòria i Màster. El cap a vegades necessita desconnectar per a poder rendir. És com fer un reset, l’apagues i tornes a començar. Així que l’Espe i jo vam fer la motxilla i ens dirigirem cap al poble de Simat de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Vam caminar una hora entre camps de tarongers, des del monestir cistercenc de la Valldigna fins a la vall que s’endinsa cap a la serra del Mondúver. En una d’aquestes primeres estribacions, hi ha les restes del castell àrab de l’Alfandec (també conegut com Marinyen o de la Reina Mora). La pujada va durar aproximadament una hora, caminant entre roques calcàries, pins, garrofers, margallons i figueres de moro. Paisatge mediterrani en estat pur. Una petita portalada ens dóna la benvinguda i dalt del rocam, s’entreveuen les restes d’una segona muralla. Voregem l’esperó rocós per la dreta, tot pujant i buscant l’accés al castell. S’entreveuen fins a tres nivells de muralla construïts damunt de la roca calcària. Avui en dia, la roca, la muralla i les figueres de moro que han crescut a la paret, fan del tot inaccessible el castell. Seguim el sender fins al punt més alt del turó, on la muralla s’obre allà on abans deuria haver-hi una gran portalada. Ja estem a dins! La capella del castell es ben visible. Els nervis són preciosos i l’estructura molt elegant. Al costat, la cisterna i unes escales en mal estat que pugen cap al que queda de la Torre de l’Homenatge, que lluita contra la gravetat. Rodegem la Torre de l’Homenatge per l’est, per un petit sender entre la roca i el precipici. La llegenda diu que la última reina mora que habità el castell, es llançà pel precipici abans de caure presonera dels cristians. Arribem a una petita explanada des d’on s’albira tota la Valldigna: Simat, Benifairó i tots els camps de tarongers. Més enllà, la serra d’Alzira. Ens enfilem roca amunt fins a la Torre de l’Homenatge i al costat d’una segona cisterna, mig plena amb aigua de les darreres pluges, fem un glop d’aigua i ens mengem uns plàtans, tot contemplant la vall. Xerrem amb una parella que també estan visitant el castell i plegats fem el camí de descens. Un cop arribem al pla, la parella s’ofereix a dur-nos en cotxe fins a Simat. Estalviar-se una hora de pista, després d’unes hores de caminar, sempre s’agraeix. Res, que vam aprofitar el matí de diumenge, visitant un bonic castell.

Conciliació de la vida laboral amb la familiar

El dia 16 de setembre (dimarts) vam tenir una reunió de treball amb un tècnic de l’administració per preparar una reunió que teníem convocada pel dilluns 29. El document entregat, una presentació de gairebé 90 pàgines, li va semblar molt bo. Ens va felicitar pel treball fet. Per qüestions d’agenda d’un Director General, la reunió final es va passar del dilluns 29 de setembre al divendres 3 d’octubre. Doncs bé, el dijous 2, a les 19.30 hores apareix el tècnic a l’oficina i ens diu que el Director General ha vist la presentació i li ha semblat excessivament tècnica i que la reduïm a un màxim de 25 pàgines. Els 5 pannells A-1 que teníem fets també els hem de canviar tots. De puta mare! Els senyors han tingut la presentació 16 dies i demanen els canvis a les 19.30 hores del dia abans de la reunió! Òbviament, aquella nit vaig arribar a casa a mitjanit. I jo em pregunto: Com vol l’administració que la societat concili vida familiar i laboral si ella mateixa és la primera en no respectar uns horaris mínims? Anem per mal camí!

Concert d'Extremoduro

Què passa quan un grup que ha marcat amb força a més d’una generació, torna després de sis anys de silenci? Que arrassa i omple el recinte que li dona la gana. Extremoduro han tornat, han enregistrat un disc molt bo (La ley innata) i estan de nou de gira. Ahir, al camp de futbol de Beniparrell (València), vam veure com els Extremoduro han tornat en plena forma. Un escenari immens, un so bo i potent i un joc de llums contundent, acompanyen a la banda i a un Robe que sorprén pel bon estat de forma.

Van començar el concert amb la cançó Deltoya. Una bogeria. Després un parell més de temes vells, vint minuts de La Ley Innata i alguna cançó del Yo minoría absoluta i Canciones prohibidas. Una primera part de concert amb alguns alts i baixos, moltes cançons dels dos darrers treballs i un públic completament entregat. No hi ha res millor per a triomfar que estar-se tancat sis anys a casa i tornar per la porta gran. Sorprenentment, després de la primera hora de concert, van fer una parada de vint minuts per a “recuperar-se i prendre vitamines”. Feia anys que no veia un intermig en un concert de rock. El bajón va ser considerable, però després de la pausa van tornar per a tocar els clàssics de sempre. Lúltima hora va ser molt bona, fácil. Per acabar, Ama, ama y ensancha el alma i un record per a Platero y Tu, amb un solo de guitarra de Iñaki “Uoho”, ex Platero y Tu i ara guitarrista i productor dels renascuts Extremoduro.

La Zona 30 com eina per a recuperar l'espai urbà

Aquest any he fet el segon postgrau de planificació i gestió de la mobilitat, a la UPC, i ara n'estic patint les conseqüències. A finals d’octubre he d’entregar la memòria i aquí estic, tancat a casa tots els caps de setmana, escrivint i llegint sobre les Zones 30. Per cert, he descobert a en Colin Buchanan (es veu que és conegut, però jo l’he descobert ara), un anglés que l’any 1963 va publicar un llibre (Traffic in towns) descrivint com de negativament afectaria el cotxe a les nostres ciutats i proposant actuacions de millora com la restricció al trànsit dels centres urbans (ell en deia illes ambientals). Hem estat tant burros, que hem seguit 40 anys potenciant el cotxe quan sabiem clarament el que pasaria. I ara tenim un marró del mil. (Els lobbys de presió automobílistics hi tenen molt a dir). Doncs així estic passant els caps de setmana, entre llibres, internet, articles, ordinador.... és el segon cap de setmana que paso tancat a casa i encara me’n queden cinc més. He fet alguna escapada esporàdica al cine (Che, el argentino i El baño del Papa) i poca cosa més. Ara només penso en que arribi novembre, entregar la memòria i començar a gaudir de nou dels caps de setmana. Paciencia que ja queda poc i la temporada boletaire espera.

PD: La foto adjunta és el plano de la zona 30 implantda a Bourg en Bresse, França

Setmana per la mobilitat sostenible a València. Una oportunitat perduda

Del 22 al 29 de setembre es celebra arreu d’Europa la setmana per la mobilitat sostenible. L’Ajuntament de València ho celebra perquè seria molt lleig no fer-ho, però veient els actes previstos, millor seria no fer res, que és el que normalment fa amb la planificació de la mobilitat, que dista molt de ser sostenible. “A València el cotxe és el Rei”.

El primer despropòsit plantejat per l’Ajuntament de València és traslladar la setmana de la mobilitat sostenible a un sol dia, i a sobre a un diumenge. Si es vol potenciar un canvi en les pautes de mobilitat quotidianes, com es pot plantejar un dia sense cotxes el diumenge? Això indica que la implicació municipal amb la mobilitat sostenible és nul·la i que tant sols se la plantegen com una mobilitat d’oci, de cap de setmana. Entre setmana, el cotxe! Això si, diumenge regalaran 200.000 bitllets de transport públic. No seria més útil regalar-los entre setmana, per incentivar un canvi modal en els desplaçaments a la feina?

L’acte estrella del diumenge 21 és una volta en bici. Per on? Pel circuit de fórmula 1, que per fer-lo es van carregar el carril bici del port. Una altra declaració de principis. Aneu a la pàgina web de l’ajuntament i llegiu els actes. Una pena.

I com l’ajuntament no és mou, es mouen les associacions. Un grup d’associacions i empreses han organitzat el Bicine 08 (veure post anterior) on la participació pública es limita a Metro València. I el dissabte, València en Bici organitza una bicicletada fins a l’estació del Nord de RENFE, per demanar una major intermodalitat amb el tren. Veure programa d’actes a: www.valenciaenbici.net

Rajoy ens ensenya les banyes

Mariano Rajoy no ha pogut aguantar més la moderació de centre que ha d’aparentar, i com sol ser ja clàssic en els partits de dreta (i d’ultradreta), en moments de crisi econòmica el que atreu més vots es donar la culpa al immigrant. A partir d’aquesta premissa infal·lible, el cadàver polític de Rajoy ha dit: “Mientras 180.000 immigrantes cobran el paro en España, 20.000 españoles tienen que ir a vendimiar a França”. Con dos cojones Don Mariano! D’això se’n diu xenofòbia i el que es més greu, és enganyar als ciutadans. Si un immigrant està cobrant l’atur és perquè s’ho ha guanyat. Ha cotitzat i ara, com tothom, té dret a l’atur.

Les paraules de Rajoy són xenofobes, populistes, d’ultradreta i d’una gran irresponsabilitat política. Una persona així no pot ser candidata a la presidència del govern. Trist, molt trist.

El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver

Antònia Font ha estat el grup que, musicalment, m’ha impactat més aquests darrers tres anys. Bones lletres, imaginatives, divertides i crítiques, acompanyades d’una música pop intel·ligent. Ara bé, una cosa és escriure cançons i l’altre escriure una novel·la. No és el mateix i a en Joan Miquel Oliver li surt millor escriure cançons que llibres. Per transportar el seu món galàctic i caòtic de les cançons al llibre (El misteri de l'amor), ha optat per no escriure majúscules, no fer servir punts i apart, barrejar-ho tot, perdre el fil de la història.....és un caos de llibre, que de tant en tant té moments brillants però que acabes per llegir-lo transversalment perque vas del tot perdut. I cansa. Crec que l’editorial Empúries ha publicat El misteri de l'amor, d’en Joan Miquel Oliver, perque és el personatge mediàtic cultural del moment i l’hi ha donat igual l’estil, la forma o la qualitat literària. Una pena, però bé, la pasta és la pasta i jo he picat.

.

El misteri de l'amor, d'en Joan Miquel Oliver. Ed. Empúries. Narrativa