El Reial Decret Llei (Plan E de Zapatero) i la mobilitat a València

El divendres passat dia 19 de desembre, l’ajuntament de València va fer pública la llista de projectes que executarà amb els diners que li corresponen del famós Reial Decret Llei, aprovat pel govern central
Dels aproximadament 143 milions d’euros que li corresponen a la ciutat de València, 10,2 (7,1% del total) estaran destinats a millorar la mobilitat de la ciutat. Les actuacions proposades van encaminades a renovar els carrils bici, els carrils bus i a implantar pannells de informació.

No ho trobo malament, però m’agradaria recalcar que per molts carrils bus que fem, si no gestionem la mobilitat correctament i de manera global, els carrils bus serviran per al mateix que ara, per a gairebé res. A més a més de planificar cal gestionar i això implica acabar amb la indisciplina, restringir l’espai i l’accés amb vehicle privat al centre, potenciar l’ús del transport públic, organitzar l’estacionament.... s’ha de fer molt més que pintar de nou els carrils bus. S’ha de planificar i sobretot, gestionar

Josele Santiago

Avui una recomanació musical, Josele Santiago.

Instruccions: Agafeu de la vostra discoteca el CD "Nada" de Los Enemigos, publicat l'any 1998. Si no el teniu us el compreu o us el baixeu de l'emule. Poseu-lo a tot drap i lamenteu-vos de no poder veure aquesta banda en directe. Van plegar el 2002.

Ara bé, la música com el bon vi, amb el temps canvia. Agafa noves sonoritats, madura i es transforma en un projecte nou però amb cert regust a allò que era abans. Josele Santiago, lletrista, compositor i cantant de los Enemigos, està fent carrera en solitari i ja ha publicat tres discs. Sonen més tranquils, menys elèctrics, més acústics i amb un cert regust a jazz. Josele s'ha fet gran i s'ha calmat.

Ara bé, en directe la cosa canvia. Les cançons del nou disc, Loco Encontrao, sonen menys jazístiques i el format s'aproxima més a un concert de Rock. Dos guitarres, un teclat - piano, un baix i una bateria. L'espectacle que ens presenta Josele Santiago cabalga entre els concerts de rock de Los Enemigos i la versió més tranquil·la dels seus discs en solitari.

A mi em va agradar molt, molt més que els discs en solitari i possiblement menys que un concert de Los Enemigos, però com que no he tingut l'oportunitat de veure'ls, em quedaré amb el dubte. De fet, durant el concert, un espontani li va demanar a Josele una cançó de Los Enemigos dient-li que no els havia vist mai. Josele li respongué: Yo tampoco he visto a Camarón!

www.joselesantiagoweb.com

The fall

Ahir a la nit vaig anar al cinema a veure The Fall (traduïda aquí com “El sueño de Alexandria”), del director indi Tarsem Singh. La pel·lícula és de l’any 2006 i l’any següent, el 2007, va ser premiada com a millor pel·lícula fantàstica al festival de cinema de Sitges. Així que amb dos anys de retard s’estrena The Fall a casa nostra. Un actor de doblatge està greument ferit en un hospital de Los Angeles i mitjançant un conte, es farà amic d’una nena que també està a l’hospital. A partir del conte que explica l’actor sobre cinc herois que viatgen plegats per venjar-se d’un enemic comú, realitat i ficció s’enllaçaran fins a tal punt que a vegades no saps si el que està passant al conte és realitat o ficció. The Fall és un viatge a la imaginació, a la crueltat de la vida, a les ganes de viure i a l’amistat. I tot això viatjant per desenes de localitzacions repartides arreu del món: Índia, Anglaterra, Bali, Sud Àfrica, Argentina, Xile..... Per passar un bon moment. A mi m’ha recordat a Big Fish, de Tim Burton.

Descobrint arquitectures abandonades de la Guerra Civil

Aquest matí de diumenge hem fet una petita sortida per recuperar la memòria històrica. Hem estat al Grau Vell de Sagunt i a Puçol. Al Grau Vell, un poble marítim al costat del Port de Sagunt, hem visitat els refugis vigia de la guerra civil. En un petit replà a la vora del mar, hi ha cinc o sis petits refugis de formigó, tots abandonats i plens d’herbes i brutícia. És una pena com d’abandonada està aquesta part de costa, encara relativament verge tot i que el paisatge que l’envolta és molt industrial. Al costat dels refugis de la guerra civil hi ha el port íber i romà del Grau Vell, tot ocupat per plantes. Està completament abandonat! Uns metres més enllà trobem el poble de Grau Vell, amb un petit carrer molt mariner i una torre de vigilància perfectament conservada del segle XV. I si continuem més cap al sud, abans d’arribar a Puçol trobem la marjal del Moro, plena d’aus que paren a descansar camí d’Àfrica. Aquesta Marjal està protegida i relativament ben conservda, tot i que amenaçada per tots els costats. És de llibre que s’hauria d’actuar en tota aquesta franja marítima, des del Port de Sagunt a Puçol, reforçant els elements culturals i naturals que en tant poc espai podem trobar: Els refugis de la guerra civil, el port íber i romà, Grau Vell i la seva Torre i la Marjal del Moro. Potenciar un itinerari peatonal o ciclista que unís aquests elements seria relativament econòmic i posaria en valor un patrimoni històric i natural que ara per ara està abandonat. Després d’aquesta visita marítima hem marxat cap a l’interior i entre Puçol, Rafelbunyol i el Puig hem visitat uns nius d’ametralladora que serviren per defensar la València republicana de l’atac franquista. Aquests nius, situats en un petit turó a la vora de la via del tren, també estan abandonats i bruts i si no s’hi actua aviat, desapareixeran menjats pel temps. Dalt del turó hi ha una plaça amb una verge i és un molt bon mirador de la comarca. És un lloc amb un cert manteniment, així que mantenir els nius d'ametralladora, un cop restaurats, no suposaria molta feina més. A més a més, el carril bici que uneix València amb Rafelbunyol i Puçol, passa al costat d’aquest turó i no costaria res senyalar-ho i fer un manteniment mínim dels nius d’ametralladora. Recuperar elements històrics que ajudin a entendre la nostra història recent no és car, és tant sols qüestió de voluntat.

Desastre participatiu

Ahir, a les vuit de la tarda, vam ser convocats a la Comissió de Participació Ciutadana d’una ciutat on estem redactant el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible. La idea era que expliquéssim als membres de la comissió què havíem fet fins ara i quins serien els següents passos. Amb mitja hora de retard va començar la sessió i ràpidament es va veure que la cosa es complicaria. No es va votar l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, no es va donar còpia als membres de la comissió dels temes a tractar i quan es va entrar en el punt tres (pressupostos participatius) el caos ja era total. Havien de decidir els criteris socioeconómics que definirien el repartiment dels pressupostos pels barris i les dos persones de la comissió encarregades d’explicar-ho es van posar a discutir. L’alcalde demanava votar una resolució i la gent deia que no es podia votar una proposta si no estava escrita. Ningú havia passat la proposta per escrit! La discussió va anar embolicant-ho tot i al final ja s’estava posant en dubte resolucions aprovades en anteriors sessions (el valor del vot individual per barri). L’organització de la sessió per part de l’ajuntament va ser nul·la i això va provocar un fracàs estrepitós de la sessió. A més a més van barrejar la reunió de la comissió de participació amb l’assemblea de particpació i la gent no sabia si era membre de la comissió o de l’assemblea i per tant, a l’hora de votar, la gent no sabia si podia votar o no. A mi em va recordar una escena de la pel·lícula la Vida de Brian...

Finalment, a quarts d’onze i després de que tres o quatre membres de la comissió abandonessin enfadats els seus llocs, es va aconseguir votar alguna cosa i convocar una reunió extraordinària per a la setmana vinent. Acabat aquest punt, l’alcalde va dir que ja n’hi havia prou. La resta de punts (més de la meitat de l'acta del dia) es tractarien en la propera sessió extraordinària, i a nosaltres se’ns va quedar cara de idiotes. Tres hores perdudes! La participació ciutadana no es pot improvisar. Les reunions s’han de preparar i hi ha quatre regles bàsiques de procediment que s’han de complir escrupolosament. Una convocatòria ha d’anar acompanyada del text d’allò que es vulgui aprovar, per a que la gent ho pugui llegir i arribi a la reunió amb les idees estructurades. També és recomanable que s’entregui i s’aprovi l’acta de la sessió anterior i per últim, si s’ha de proposar un debat, és bàsic que la gent que el prepara vagi a una i tingui les idees clares. I si es preveu que la sessió tindrà algun punt llarg, no es pot presentar una convocatòria amb set punts. Tot això, i a la vegada, van deixar de fer els tècnics que van preparar la reunió i per tant, la sessió va ser un absolut desastre. Potser els pressupostos participatius es mereixen una sessió monotemàtica. I el Pla de Mobilitat també. Si no, les coses s’aproven per desgast i la gent es cansa d’aquestes sessions llarguíssimes i farragoses, que sols generen desil·lusió i ganes de quedar-se a casa.

Ferralla galàctica

Fa unes setmanes, un astronauta volador estava fent un passeig ingràvit per l’espai, al voltant del seu transbordador d’última generació. L’objectiu d’aquesta passejada espacial era arreglar la parabòlica per permetre, als tripulants de l’aeronau, seguir connectats al món terrenal i a la resta de la galàxia. L’astronauta, dins d’un vestit blanc, es dirigia ingràvitament cap a l’antena, portant a la mà una caixa d’eines. Un martell, una clau anglesa, una clau allen del 6 o del 12, un tornavís i una cinta americana, que va bé per a tot. Tot contemplant la galàxia, l’astronauta es va despistar i degut a la falta de gravidesa, no va ser conscient de que deixava anar la caixa d’eines. En càmara lenta, la caixa d’eines vermella i grisa va allunyar-se del transbordador i en qüestió de minuts va posar-se en òrbita al voltant del planeta terra. I així estem aquí a baix, vivint sota un munt de ferralla galàctica que està girant en l’òrbita terrestre. Satèl·lits vells en desús, satèl·lits en funcionament i ara, una caixa d’eines valorada en 200.000 euros. Com s’està tornant de car el món de la ferreteria!

Ja veureu com aviat, el gran temor dels irreductibles gals (Astèrix, Obèlix i companyia) serà una realitat. Se’ns caurà el cel al cap en forma de ferralla galàctica.

Predicant amb l'exemple

Que a València s'aparca en doble fila és sabut per tothom, però que és ilegal també ho sap la gent, tot i que com l'actuació policial contra aquest tipus de ilegalitat és nul·la, la gent aparca allà on vol amb total impunitat.

Ara bé, que la Presidenta de Les Corts, Milagrosa Martínez, aparqui el seu cotxe oficial en el carril bus, ja és passar-se de mare. D'això se'n diu predicar amb l'exemple. Quin respecte vol que tingui la gent per les lleis, si la pròpia Presidenta de les Corts se les salta "a la torera"?

És un clar exemple de que el respecte cap a una mobilitat sostenible no ha arribat als polítics valencians. I si els polítics no prediquen amb l'exemple, com pretenen demanar a la societat que compleixi amb unes lleis que ells es salten?

I encara es preguntaran per què l'autobús urbà perd passatgers any rera any!

La premsa és lliure, no hi ha manipulació!

Després de la macromanifestació del passat dissabte 27 de novembre en contra de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania en anglès i de la política educativa del govern valencià, encapçalat pel President Francesc Camps i el conseller d’educació Alejandro Font de Mora, cal denunciar la manipulació feta per Canal 9, la televisió pública valenciana. No pot ser que es manifestin 80.000 persones i que en els informatius de Canal 9 donin més importància a la creació de tres escoles d’ensenyament en anglès. Com és menja això en democràcia? Canal 9 és pitjor que el NODO. Amb la televisió franquista, el NODO era l’element de propaganda del règim i tocava callar perquè es vivia sota una dictadura, però en democràcia, Canal 9 i com a televisió pública que és, ha de donar un servei de qualitat i mirar cap a tots els colors polítics i socials. No pot ser l’eina propagandística del règim del PP. Això no és democràcia! Canal 9 ha perdut tota credibilitat i la gent li està donant l’esquena. Per no veure, la gent no veu ni els partits de futbol.

Prou d'abusos a Canal 9!

S'ha acabat la broma!

Feia dies que volia escriure sobre el tema, però no tenia molt clar com enfocar-ho, doncs no volia caure en una espècie de punkjournalism i cagar-me en tot. Avui, després de l’èxit de la manifestació d’ahir, em veig amb ànims de resumir-vos què ha passat amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania aquí al País Valencià. El govern central va modificar la llei d’educació hi va crear una assignatura titulada Educació per a la ciutadania, on s’intenta explicar als alumnes com és i com funciona el país on vivim, què és i quina constitució tenim, quines religions hi ha, quins són els drets i deures dels ciutadans…al meu entendre cap disbarat. Ara bé, la dreta, la conferència Episcopal espanyola i altres entitats properes a les idees religioses més ràncies, van veure en aquesta assignatura un atac a la religió, doncs es parla d’abortament, de matrimonis homosexuals…. Barbaritats segons la dreta! L’atac de la conferència episcopal va ser tant fort que van arribar a demanar publicament que els pares fèssin objecció de conciència a l’assignatura. I la dreta, amiga de la conferència episcopal, va veure en l’atac frontal a l’assignatura, una bona manera de desgastar al govern central. Com l’Arquebisbe de València (García Gascó) i el President Camps es porten molt bé (al President valencià se’l coneix com a Beato Camps) xerrant van arribar a una conclusió fantàstica. Com que no ens podem negar a donar l’assignatura, obligarem als professors d’història i filosofia (els que per llei han de donar l’assignatura) a que la donin en anglès. A més a més, direm que d’aquesta manera potenciem els idomes i que els nostres alumnes, des de ben petits, són trilingües. La majoria absoluta ha portat al govern valencià a caure en un error estratègic greu. S’han cregut que poden fer el que els hi dona la gana i han intentat utilizar als professors i alumnes per mantenir una confrontació amb el govern central. I arribats a aquest punt, els professors han dit prou. Una conselleria que permet que durant anys els alumnes estudiin en barracons, una conselleria que és incapaç de garantir un ús mínim del valencià (incomplint la llei d’ús), ara preten potenciar una assignatura que han de donar els professors d’història en anglès. Com es menja aixó? Els professors d’història s’han negat a donar l’assignatura en anglés i la conselleria ha tingut la brillant idea de que a la clase hi hagin dos professors, el d’història i el d’anglès, que traduirà el que diu el d’història. Esperpèntic i insultant, doncs gastar recursos d’aquesta manera amb les necessitats reals que hi ha, és de jutjat de guàrdia. Total, que els professors, sindicats i associacions de pares i mares han sortit al carrer, han fet tancades als instituts i l’assignatura s’està donant en valencià o castellà, tot i les inspeccions i amenaces de la conselleria. Vist el percal que s’estava generant, el conceller Font de Mora va fer un intent de marxa enrera (per guanyar temps) i va dir que aplicaria una moratòria a l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès fins que es pugin destinar els recursos per a donar-la amb garanties. La Plataforma per l’ensenyament públic (formada per sindicats i associacions de pares i mares) ha dit que no acepta una moratòria i que no pararan de mobilitzar-se fins que que el govern valencià derogui el decret que obliga a donar l’assignatura en qüestió en anglès i potencii de veritat, una educació pública de qualitat. Ahir va haver a València la primera gran manifestació. 45.000 persones segons la policía, 80.000 segons els organitzadors, van sortir al carrer per a dir-li al conseller Font de Mora i al President Camps que “La broma s’ha acabat”. Que els problemes entre el govern valencià i l'espanyol els sol·lucionin ells. Els professors i alumnes no són peons a les seves ordres, no són monedes de canvi i l'ensenyament, encara que no s'ho creguin, és un tema molt seriòs amb el que no es pot jugar.

El conceller Font de Mora, té les hores comptades. Si no s’arriba a cap acord en les dues setmanes següents, el dia 17 de desembre hi ha convocada una vaga general. La batalla no ha acabat, però vist l’èxit de la manifestació d’ahir, el govern valencià haurà de recular. Com? Derogant la llei, fent una remodelació de govern (que toca aviat) i canviant al conseller d’educació (que no tindrà el valor de dimitir), que pagarà els plats bruts.

Wagner Pa

Durant aquesta tardor i hivern, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, el col·lectiu La Casa Calba està coordinant un cicle de música titulat Notes al peu. I ahir dijous tocava Wagner Pa i òbviament, allà estàvem l’Espe i jo per gaudir d’aquesta música brasilera amb regust a carrer Escudellers. I sabeu qui està acompanyant a en Wagner Pa en aquest nou projecte en solitari? Doncs en Sandro Lustosa i en Cesc Pascual. Us sonen? En Sandro Lustosa és aquella bèstia de percusionista que a principis del 2000 ens feia salta com animals durant els concerts de Macaco. Aquell personatge que durant les gires de El Mono en el ojo del Tigre i Rumbo submarino ens meravellava amb els instruments més exòtics i sonoritats més espectaculars. El mateix. Ara amb més senzillesa (una caixa, un parell de panderetes i algun instrument petit) ens transmet la mateixa màgia. És un crak que omple l’escenari i un fabulós fitxatge per a la proposta musical d’en Wagner Pa. A la guitarra està en Cesc Pasqual. Jo no el coneixia, però remenant per internet he descobert que és un personatge amb quilòmetres a l’esquena i que actualment té en mà el projecte Myriam Swanson&Cesc Pasqual i que antigament era membre de la banda “Nueva amenaza para la paz mundial”, junt amb Carlos Rivolta i Martin Fucks (ex Dusminguet i Macaco respectivament). Un bon guitarrista. Així de ben acompanyada és presenta la nova proposta musical de Wagner Pa, després de dissoldre Brazuca Matraca. Ell canta i toca la flauta travessera, mentre que en Sandro i en Cesc omplen l’escenari amb la percussió i la guitarra. Un plaer de concert, que vam viure en una petita sala amb menys de 30 persones. Una d'elles, en Sargento Garcia, que venia a veure als amics! PD: Si al Google poseu el nom d’aquests músics, trobareu els corresponents Myspace, on podreu escolar el que fan conjuntament (Wagner Pa) i per separat (Sandro Lustosa i Cesc Pasqual). Us adjunto el link del Octubre Centre de Cultura Contemporània, on tenen una agenda cultural potent. wwww.octubre.cat

Els camagrocs són una plaga!

Aquest darrer cap de setmana he marxat sol a la muntanya. L’Espe tenia un comiat de soltera d’una amiga i marxaven tot el cap de setmana a una casa rural. La Tere i jo, amb ganes d’estirar les cames, decidirem fer un intent al Mulleres. Vaig llogar el cotxe, vaig fer-me la motxilla i divendres al matí em truca la Tere i em diu que té torticolis. Ho haurem de deixar per a un altre cap de setmana. I jo, què faig amb la motxilla feta i el cotxe llogat? Doncs marxar igualment, però fent un canvi de plans. Enlloc de fer-me sis hores de cotxe fins al Pirineu (el dia abans havia tornat de Múrcia i ja estava una mica fart de cotxe), vaig decidir anar a Ports de Beseit, a casa! Vaig arribar divendres a la nit, una sopa calenta ràpida i a dormir. Dissabte, a les 10 del mati, ja estava caminant amb la motxilla a l’esquena, direcció als tallats del Regatxol, a la Mola, però per culpa de coses que passen a la tardor, no vaig arribar al meu objectiu. Els camagrocs en van ser els culpables. Estaven per tot arreu.... i jo em vaig passar el mati tirat a terra, arrossegant-me entre els boixos i els pins, collint bolets sense parar (camagrocs, fredolics i rovellons). Vaig estar així fins a l’hora de dinar, que vaig parar una estona per fer-me un entrepà i un glop d’aigua, tot contemplant les vistes d’un Port solitari (no em vaig trobar a ningú en tot el dia). Després de dinar, vaig decidir caminar una mica i en una hora i mitja vaig retornar a casa passant per l’antic amagatall del bandoler Panxampla. Com a quarts de sis ja és fosc, vaig passar la tarda llegint a la vora del foc. He consumit, completament enganxat pàgina a pàgina, Annapurna. Primer 8.000, de Maurice Herzog, un clàssic de la literatura de muntanya que recomano de veritat. Per sopar, òbviament, truita de camagrocs i sopa de fredolics. La natura és sàbia i proveeix. Diumenge al matí vaig seguir enganxat a la cacera dels bolets, però aquesta vegada per darrera de casa. Èxit rotund! Els camagrocs són una plaga... Després de dinar (sopa de camagrocs, què us pensaveu!) vaig retornar cap a València amb el portaequipatges ple de bolets, descansat i amb les piles carregades. Què be que va caminar per la muntanya! Quan vaig arribar a casa, vaig dedicar-me a escampar per l’habitació els 3,5 quilos de camagrocs, que si tot va bé, d’aquí a 15 dies els tindré ben secs i llestos per ser cruspits durant tot l’any, acompanyant sopes, carns, pastes.....

Múrcia

Aquesta setmana estic a Múrcia, ciutat llunyana i desconeguda per catalans i de sentiments contradictoris per valencians. I us preguntareu: Què faig per Múrcia? Doncs bé, ens han adjudicat la redacció del Pla Director de la Bicicleta de la ciutat (430.000 habitants) i aquí estic, planificant com la bicicleta pot guanyar presència en aquesta ciutat. El resultat final, al juny del 2009! Així que a partir d’ara i fins a l’estiu de l’any vinent estaré, de tant en tant, per Múrcia. I que faig sol per aquestes terres quan no treballo? Doncs passejo i em començo a conèixer la ciutat. Ahir a la nit, per exemple, passejant vaig descobrir la filmoteca i vaig entrar a veure Gomorra, una pel·lícula sobre la Camorra italiana que no està malament, però tampoc és espectacular. El Padrino ha deixat el llistó molt i molt alt! I una recomanació. Si mai aneu cap al sud, cap Andalusia, i passeu per Múrcia amb una mica de temps, pareu a dinar i a passejar pel centre. Deu ser un dels centres urbans tancats al trànsit més grans de la península. Places i terrasses per parar un tren en un casc antic de carrers i carrerons, molt mediterrani (per l’estructura). Podem deixar els perjudicis a l’entrada de la ciutat, que és prou lletja, per poder gaudir del casc antic, que de veritat, m’ha sorprès.

La fotografia correspon a la plaça de la Catedral, amb l'edifici vell de l'Ajuntament i el modern (de l'arquitecte Rafael Moneo). Una estampa prou trencadora que envolta una plaça amb molta vida.

Albert Pla i La Diferencia

Que és primer, el disc o l’espectacle? Aquesta és la pregunta que ens podem fer dels darrers treballs i gires d’Albert Pla. L’últim disc d’Albert Pla, La Diferencia, no és molt brillant en el seu conjunt. Individuialment té peces molt bones (Corazón, Fantasma, Hongos…), però li manca aquell fil conductor que doni unitat als disc. De fet, La Diferencia l’escoltes i tens la sensació d’estar escoltant un recopilatori, doncs hi ha peces que ja fa més de cinc anys que sonen en directe i hi ha cançons que sonen a No solo de rumba vive el hombre i unes altres a Veintegenarios. Al disc li falta unitat, però repeteixo, individualment les cançons són bones, amb històries brillants. Per contra, la gira La Diferencia ens permet veure a l’Albert Pla en estat pur. Cada vegada més actor, més joglar, més contacontes i ara una mica menys músic, doncs tot sol dalt de l’escenari perd. La guitarra l’utilitza per agafar-se a alguna cosa i l’absència d’en Diego Cortés és notable. La Gira la Diferencia es per veure’l a ell sol dalt de l’escenari, recitant i explicant les històries del seu últim treball (només dos cançons velles i tres que encara no ha gravat però fa anys que canta). Unes històries que van de la tendresa a la violència canviant tant sols un vers. Del recitar en veu baixa als crits més propers al punk. És un bon espectacle i l’Albert Pla és, avui en dia i al meu entendre, un contacontes espectacular. Només per això, per sentir-lo recitar les seves històries, paga la pena de veure’l.

I tanmateix la remor persisteix

Fa cinc anys vaig escriure:

Quan la idea és clara, aigua de riu. Quan la paraula és força, vent de tramuntana. Quan el vers és bell, paisatge de la plana. Quan el poema viu,

Miquel Martí i Pol.

Aquesta setmana fa cinc anys de la mort d’en Miquel Martí i Pol i tanmateix la remor persisteix. La poesia sol ser un gènere literari minoritari, desconegut i poc promogut per editorials i administració, però de tant en tant, algun poeta sobresurt i fa de la senzillesa de paraula, poesia. Aquest és el cas d’en Miquel Martí i Pol, un poeta que ha apropat amb un llenguatge clar i quotidià, la poesia al poble. I el poble, agraït, l’ha llegit i l’ha cantat. Tant sols volia retre un petit homenatge al poeta de Roda de Ter i per fer-ho, res millor que llegir-lo. El llibre Poesia completa, de l’editorial Labutxaca, és un bon llibre de capçalera.

l'Avellà

Després d’una setmana amb molta feina i durant la qual ens han robat la bicicleta, L’Espe i jo necessitàvem un cap de setmana de natura, de descans i de desconnexió. El indret escollit ha estat l’Avellà, un balneari situat a cinc quilòmetres de Catí, un poble de l’interior de Castelló conegut pels seus exquisits formatges. L’Avellà és un petit nucli on hi ha un baleneari amb un hotelet, un parell de cases rurals, una ermita i una gran plaça amb una font boníssima. Nosaltres ens hem allotjat en un apartament rural, on ens hem pogut cuinar els esmorzars i algún sopar. Dissabte al matí ens llevàrem a les 9, esmorzàrem un bon café amb llet i ens encaminàrem cap al poble abandonat de Salvassòria, situat dos hores vall endins de l’Avellà. El que va pasar és que al cap d’una hora de caminar, arribàrem a una tanca on un cartell anunciava: “Cuidado, reses bravas”. La tensió es va apoderar de nosaltres i després de quinze minuts caminat entre bous immensos (aquest cap de semana ho he vist clar, els toreros están idiotes), vam donar mitja volta i tornàrem a la seguretat del sender que condueix cap a l’Avellà. Ràpidament albirarem un altre objectiu. Des de la finca dels bous, un antic mur de pedra seca pujava directament cap al cim de la zona. Així que dit i fet. Ràpidament trobàrem un sender que seguint el mur pujava cap al cim, entremig de boscos d’alzines, pedra calcària i algún bolet podrit. Vam passar per una antiga nevera (on recollien la neu de l’hivern per guardar la carn, fer gelats o tallar hemorràgies i que funcionàren fins a principis del SXX) i en poc més d’una hora estàvem al cim de Els Fustés (1.294 metres), una mola allargada rodejada de cingles des d’on veiem tota la vall de Salvassòria (poble abandonat inclòs) per un costat i tota la vall de Catí en l’altre. Des del cim vam buscar una canal per on poder baixar. Després d’unes desgrimpades trobem un sender que en una hora més de caminada ens torna al balneari. A l’apartament ens fem una amanida i unes llesques de pa amb embotit, fem una bona migdiada i…. cap al balneari. Si senyors, m’he fet gran i he anat a un balneari. I què? Per 18€ vam poder gaudir durant dues hores de sauna, jacussi, bany turc, bany escocés i pediluvi. I va estar molt bé! Et poses el banyador, les xancles i acabes arrugat com un avi, doncs et passes tota l’estona sota l’aigua. Per la nit vam anar a sopar al restaurant del balneari. Una bona sopa, una carn a la brassa i de postre, una quallada increíble. I diumenge, després de parar a comprar formatges a Catí, anàrem a Ares del Maestrat. Ares és un poble característic perque té una moleta just darrera de l’església i es veu des de tota la comarca. Davant del poble hi ha la Mola d’Ares, un cim pla de 1.300 metres, al qual nosaltres li hem donat la volta. Del poble hem anat al llevador municipal i d’allà hem pujat cap a l’única nevera de planta rectangular que queda al País Valencià. De la nevera hem seguit pujant una mica fins al cim de la Mola (hem tocat neu!) i d’allà, caminant entre cingles, hem retornat a Ares. Quin bon cap de semana!

Boletada 2008

Ni les nevades dels dies anteriors ni l'amenaça de pluja i fred van fer-nos desistir del nostre desig de natura i de cacera de bolets. Així que el divendres pujàrem al cotxe cinc valents i ens encaminarem cap al Port. La mitjanit ens sorprenguè pujant per una carretera amb clapes de neu, però una vegada dins del bosc i davant de casa, només se sentia humitat i fred. No hi havia neu. Una primera recerca amb llanterna no va ser molt esperançadora. Molta humitat i bolets podrits, per l'aigua i el fred. Però pel matí la cosa va canviar. El dia era fred i gris, però no plovia. Abans de fer el café, vam fer una volta pels voltants de casa i ja ens vam prendre el café amb cinc rovellons ben bons i un bon grapat de fredolics. Amb la panxa calenta ens vam llençar al bosc, cistell en mà i amb ganes de no deixar-ne ni un. De rovellons en vam trobar uns quants (ja s'acaben), de fredolics vam omplir un bon cistell i de camagrocs n'agafarem per parar un tren. Vam estar tant engescats que ens sentàrem a taula a dinar a les quatre. Després de fer la sobretaula vam donar una altra volta, però la nit se'ns va tirar al damunt ràpidament. Per la nit, a la vora del foc, netejàrem els rovellons i sopàrem com uns senyors! De primer sopa de fredolics i de segon, truita de camagrocs i carn a la brasa amb rovellons! De postre, mistela i castanyes, per celebrar com cal la castanyada. Diumenge va ploure, així que ens quedàrem per casa jugant al trivial del 1984 (dos alemanies, URSS i el mundial 82 sortit del forn) fins l'hora de dinar. Després de dinar vam netejar la casa, ens repartirem els camagrocs que havien sobrat i ens encaminàrem de nou cap a València, amb l'objectiu més que complert.

Boris Godunov, de La Fura dels Baus

Quan està justificada la violència? On acaba el dret a la legítima defensa i on comença el terrorisme? La frontera entre defensa i terrorisme és clara? Qui posa els límits? El govern? Un Govern terrorista? Si un govern es defensa, és terrorisme o és violència legítima? Es pot legitimar la violència en algún cas? La democràcia que tenim ens fa lliures? És legítim utilitzar la violència per aconseguir la democràcia? La violència serveix per alguna cosa més que per aconseguir poder? Per imposar unes idees? Totes aquestes reflexions són les que et passen pel cap un cop surts del teatre després d’haver vist la darrera obra de la Fura dels Baus, Boris Goudunov. Els elements que provoquen totes aquestes reflexions són la coronació com a Tsar de Rússia de Boris Godunov (1.598), que per aconseguir el poder va manar assassinar el legítim hereu de 10 anys i l’ocupació del teatre Dubrovka, a Moscou, l’any 2002. A partir de la narració d’aquest dos fets, les reflexions sobre violència, poder i democràcia es succeeixen en un ambient tens, doncs els espectadors estem segrestats per un grup terrorista, que exerceix el seu dret a la legítima defensa. Qui té raó? Qui paga les conseqüències? Com gairebé sempre en la trajectòria de la Fura dels Baus, molt recomanable. I com ja van fer en l’obra Imperium, La Fura segueix analitzant com el poder atrau a les persones, les corromp i acaba generant una violència que sempre paga la societat civil. Podeu saber-ne més i veure properes actuacions a : http://www.borisgodunov.es

Sargento Garcia

Ahir per la tarda vaig acabar la memòria del màster. Vaig fer el PDF correspnent i li vaig enviar al tutor. Sóc lliure! Un cop acabat, vaig posar-me a remenar per internet l’agenda cultural de València i vaig descobrir que aquella mateixa nit tocava, a la sala El Loco Mateo, el Sargento Garcia. Quin bon plan! Dit i fet. A quarts de nou vam sortir cap al Loco a veure si quedaven entrades. Un cartell anunciava que a les deu de la nit posarien a la venta les entrades que quedaven aixi que per a fer fer temps, vam anar a sopar un parell de tapes i una canya a la Valero i a les deu i quart ja estavem dins de la sala. 15 euros. I concertàs. En Sargento Garcia ha recuperat una banda potent. La darrera vegada que el vam veure tenia una banda reduida a la mínima expresió i s’havia decantat, pel meu gust, massa cap al rap i el ragga. Ara, nou músics (el col·lectiu Iye Ife) l’acompanyen i torna el so de festa que el va fer conegut. Dos vents, baix, guitarra, teclats, acordió, bateria i percussió s’apretaven com podien damunt del petit escenari del Loco. I el públic, a suar, a ballar i a cantar! I el repertori prou variat. Clàssics com “acabar mal”, “amor pa mi”, “Que palique” o “9 vidas” van sonar junt amb els temes de Máscaras, el darrer àlbum. Estem de sort, torna el Sargento Garcia més “fiestero”.

Web de la sala El Loco: www.lococlub.org

Web Sargento Garcia: http://www.sergentgarcia.com/

Com fer olives partides

Fa deu dies, els pares de l’Espe ens van donar un munt d’olives verdes que havien collit d’una olivera. Per menjar-les, l’Espe i jo les hem fet partides, que és una manera cómoda i sencilla de preparar-les. Us explico com es fa, per si algun dia d’aquest us cauen a les mans un grapat de bones olives verdes. El primer que cal fer és partir les olives. Per fer-ho, cal agafar les olives una a una i amb una pedra, partir-les (no esclafar-les). Donant un petit cop a la oliva ja n’hi ha prou per trencar-la. Després cal posar-les en una galleda amb aigua, per treure l'amargor. Les tindrem així durant una setmana i cada dos dies canviarem l’aigua de la galleda. Al cap d’una setmana posarem les olives en el recipient definitiu (gerres o pots de vidre). Omplirem mig recipient d’aigua i el saturarem de sal. Per saber que està saturat de sal, tirarem un ou i quan suri, ja tindrem l’aigua saturada. Un cop tinguem el recipient amb aigua i sal, anirem afegint olives entre capes de sajolida, llimona, garrofera borda i fulles de llimona. Si no tenim sajolida, podem fer servir pebrella. Deixarem el recipient reposar durant cinc- sis dies i aleshores, ja tindrem les olives preparades per a menjar. Bon profit!

Jornada de recreació històrica a Kelin

Avui hem anat a Caudete de las Fuentes a gaudir d'unes jornades de recreació històrica íberes. Des de fa alguns anys, hi ha grups, col·lectius i universitats que s'estan dedicant a fer aquests tipus de recreacions. Les recreacions històriques són jornades on s'explica, de forma teatral, com vivien els nostres avantpassats. Hi ha grups de reacreació històrica d'època Romana, Grega, Íbera, de la segona guerra mundial, etc. Cal dir que la base de tota recreació històrica és científica. Els murals, les pintures i la literatura serveixen per recrear l'estil de vida, la vestimenta, les activitats quotidianes, la música, la gastronomia, etc. No és Hollywood!

A Caudete hi ha un jaciment ibèric (Kelin) i avui celebraven el seu dia. La visita al jaciment estava guiada pels propis pobladors. Un guerrer íber ens donava la benvinguda al poblat, unes teixidores ens explicaven com feien les teles, un obrer ens mostrava l'art de fer els atobons per a construir les cases i un comerciant ens ensenyava com moldre el gra.

Després, a la casa de cultura, mitjançant uns tallers podíem aprendre a fer monedes, collars o provar la gastronomia íbera (pure de llenties i carn de porc amb mel). Per acabar, un grup de soldats grecs (contemporanis als íbers) ens ensenyaven els seus trucs de guerra.

Aquest matí hem fet un viatge en el temps i hem conegut el jaciment de Kelin d'una manera ben divertida.

Pàgina web del jaciment: www.uv.es/kelin/