Adjudicacions sota sospita

Un dels punts més cridaners alhora de generar corrupteles són les adjudicacions públiques. La majoria de concursos públics tenen nom i cognoms abans de ser adjudicats i moltes vegades, l’empresa que serà adjudicatària, ja porta mesos treballant en el tema. Jo puc entendre que un càrrec públic vulgui donar-li un contracte a alguna empresa de confiança i no només perquè sigui amic seu sinó perquè sap que ho farà bé (si surt malament se la carrega el càrrec públic). Ara bé, cal fer, com a mínim, l’adjudicació com mana la llei. No pot ser que les empreses estiguin treballant abans de que es faci públic el concurs, no pot ser que una empresa faci una baixa temerària i sigui finalment adjudicatària, no pot ser que s’incompleixi la nova llei de contractes i s’obri abans l’oferta econòmica que la tècnica, no pot ser que els modificats s’aprovin amb facilitat.... i no poden ser moltes més coses. Xerrant amb un bon amic, amb el que puc passar-me hores discutint sobre el funcionament de l’administració pública, em va dir que la única fórmula per a que una adjudicació pública fos justa, seria fent un sorteig. S’obre el plec de condicions administratives i tota empresa que compleixi els requisits bàsics (solvència econòmica i tècnica) entre en el “bombo”. Quan m’ho va explicar li vaig dir que no, que segur que hi havia alguna solució més “racional”. Doncs bé, han passat uns mesos i cada vegada estic més convençut de l’opció sorteig. O deixem que l’administració contracti a dit obertament, el que reduiria i agilitzaria els terminis d’adjudicació i redacció dels projectes (el que provocaria un augment brutal de regals, maletes i suborns) o apliquem la llei del sorteig. No hi ha terme mig!

Manel

Sí senyors, gran concert el d’ahir a la nit a la Sala El Loco. Els Manel van omplir la sala el dia de Sant Jordi i ens van regalar un final de diada esplèndid. Jo anava una mica atemorit per la resposta del públic, doncs tenia els meus dubtes de que la sala s’omplís. Però companys i companyes, el boca a boca ha fet feina i no sé ben bé com, els Manel han penjat el cartell de “Sold out”. El concert va estar molt bé. Una hora i mitja que va donar per repassar el seu primer treball sencer (Els millors professors europeus) amb introduccions narrades en forma de contes o històries fictícies dels diferents membres del grup, i tres cançons no incloses al CD, una d’elles una versió de Shakira espectacular! Manel seran (si no ho són ja), el grup revelació de la música cantada en català d’aquest 2009. Històries senzilles, quotidianes, però sempre des d’un punt de vista molt perceptiu. El detall de les situacions del dia a dia, les percepcions més subtils, els temors comuns... Cançons com “En la que el Bernat se’t troba”, “Ai Dolors”, “Al mar”, “Els guapos són els raros”, “Captatio benevolentiae” o “ corranda de la parella estable” són històries en la que molts de nosaltres, al llarg dels anys, ens hem pogut veure reflectits. Preneu nota gent, perquè dels Manel en sentirem a parlar. Doneu-li una ullada al seu myspace, escolteu algunes de les cançons que tenen penjades i mireu quan actuen al vostre poble o al poble veí, doncs estan de gira. http://www.myspace.com/gatmanel

La Festa de la primavera. Aproximació antropològica a la societat murciana.

Com ja us he anat comentant últimament, aquest any estic viatjant sovint a Múrcia, doncs estem redactant el Pla Director de la Bicicleta. A part de l’activitat estrictament professional, estic coneixent, a base de passar dies en aquesta ciutat, la manera de ser dels murcians. Be, de fet, crec que aquesta afirmació és agosarada, doncs a mi no m’agrada generalitzar i no crec que és pugui dir que un poble és així o aixà. Generalitzant naixen els tòpics, moltes vegades erronis i a mi m’agradaria estructurar-me una imatge personal dels murcians, lluny dels tòpics i dels perjudicis que tenim. I entenc que aquest acte dependrà de la gent amb la que em creui en el camí, que poden o no representar el prototip Murcià (si és que aquest existeix). Sigui com sigui, a vegades la personalitat d’un poble és veu reflexada en les festes populars. Aquesta setmana a Múrcia s’està celebrant la festa de la primavera i entre els actes a remarcar hi ha la la muntada de “Ventorrillos”. Els Ventorrillos són paradetes on les associacions “huertanas” serveixen tot de plats típics de la zona. És un bon lloc per anar a sopar, descobrir la gastronomia murciana d’horta i pagar uns preus molt populars. La canya de cervesa encara està a 85 cèntims i tot està a petar de gent amb ganes de festa. I tot sopant en un d’aquests Ventorrillos i llegint la carta, me’n dono compte de com de complicat és el vocabulari Murcià. Atenció a alguns dels noms dels plats: zarangollo, michirones, picamorros, vergelitos, paparajotes... A més a més, si a la complexitat dels topònims gastronòmics hi afegim la pèssima pronunciació dels murcians, el resultat és la incomprensió total i absoluta entre el cambrer i el comensal. Sigui com sigui, l’origen d’horta està arrelat en la població murciana i crec que és una cosa de la qual la gent se’n sent orgullosa. I d’això els visitants ens en aprofitem, doncs aquest origen ha generat un gastronomia rica en plats d’horta. Ara bé, en tota festa hi ha algun element extern que s’ha introduït ves a saber com i a poc a poc es va arrelant. El dissabte celebren l’enterrament de la sardina i ho fan cremant-la. Com? En forma de Falla. Si, heu sentit bé, Múrcia planta una Falla en forma de sardina d’uns 20 metres d’altura i el dissabte a la nit la cremen. Ara mateix m’estic llegint un llibre de Joan Fuster titulat “Combustible per a Falles” on el de Sueca descriu com eren les falles a la ciutat de València durant els anys 60. I el que queda molt clar en el llibre és que les falles eren la festa de la capital, no la festa dels pobles. Què diria Fuster si s’alçara de la tomba i descobrira que les falles han arribat a Múrcia?

Morir d'èxit

Hi ha activitats que neixen amb l’esforç d’uns quants (algú en dirà il·luminats), i a mesura que avança el temps i passen els anys, l’activitat es converteix en un acte popular fortament arrelat a la ciutat, poble o comarca. Hi ha milers d’exemples, arreu del pais, d’actes populars que van començar amb una participació simbòlica i que amb el pas dels anys són milers de persones les que participen de l’activitat. Ara bé, hi ha un punt en que la massificació de gent pot ofegar l’activitat. És el que popularment es coneix com morir d’èxit. La feina s’ha fet tant bé i la resposta de la gent ha estat tant bona, que la participació ha desbordat les previsions o capacitat de l’organització. I el més difícil de tot això és trobar la manera de controlar-ho sense perdre l’essència i la identitat de l’esdeveniment. Com posar límit a un esdeveniment que s’ha convertit en popular? Aquest cap de setmana hem gaudit de dos esdeveniments que estant a punt de morir d’èxit. El primer va ser la marxa a peu al Camp de Morvedre, una caminada popular de 16 quilòmetres que aquest any celebrava la vuitena edició. Van començar amb 400 participants aproximadament i aquest any ja n’erem 1.100. Cues als senders, cues a les pujades.... més que una marxa a peu semblava una romeria. Per sort, l’ambient festiu que envolta la marxa (xocolatada a l’inici, músics tocant en directe durant la marxa i un dinar popular al final de la marxa) fa que la massificació es relativitzi. Això si, crec que ha arribat l’hora de que es plantegin com solucionar els col·lapses durant la marxa i tenen el repte d’aconseguir-ho sense perdre el caràcter popular de la mateixa. De ben segur que ho resoldran amb èxit! L’altre acte que ha mort d’èxit és la fira de caves, vins, licors i aliments tradicionals, que es celebra cada any a l’antic llit del riu Túria. Aquest dissabte hi vam anar amb la intenció de catar uns vins i fer-nos unes tapes per sopar i les cues van ser del tot exagerades. Més de 30 minuts de cua per aconseguir una tapa trista i pobre. La qualitat ha baixat proporcionalment a l’èxit d’assistència. Ja no es fan cates ni degustacions... la gent fa cua per a menjar-se qualsevol cosa. L’èxit ha matat la fira i en aquest cas si que no hi ha solució...

http://marxapeu.net/

Diumenge de Rams

Hi havia una vegada un petit llogarret a la vora d’un riu d’aigües clares, envoltat de camps d’arrossos i d’horta. Els habitants del poble vivien principalment de l’agricultura, cultivant arròs, fent planter d’arròs i cultivant a l’horta tot tipus de verdures, sobretot enciams. Quan l’hivern acabava i ja havien estrenat la primavera, amb els camps d’arrossos ja ben inundats, es dedicaven de manera intensa a cuidar l’horta. Els llauradors, abans de que sortís el sol, marxaven, aixada en mà, cap als camps. Ho feien a peu, en bicicleta, en mula o qui s’ho podia permetre, en motocicleta. Enmig de tanta feina i dedicació al camp arribava, sense adonar-se’n, diumenge de Rams. Diumenge de Rams significava l’inici no escrit del bon temps. A partir de diumenge de Rams, el temps canviava, el sol començava a apretar, es guardaven els jerseis de llana a l’armari, es trien les camises de cotó i els més petits començaven a menjar-se els primers gelats. Però diumenge de Rams era molt més que tot això. Al poble, es celebrava la fira agrícola i això volia dir que tota la comarca vindria al poble. Els carrers s’omplirien de gent mudada, famílies senceres que venien d’altres pobles en carros a vendre o a comprar tot el que la fira els podia oferir. Era moment de gresca, de xerrades, de prendre cassalla al bar i de retrobar-se amb vells amics. També era el moment d’enamorar i enamorar-se, de trobar aquella noia que al poble no existia. Però per què tanta gent en una fira d’un poble tant petit com aquest? El motiu de tant rebombori no era la fira en si, sinó el concurs que s’hi celebrava. Una vegada a l’any, el diumenge de Rams pel matí, al poble es celebrava el concurs d’enciams. Llauradors de tota la comarca venien amb els seus millors enciams, grans, verds, plens de vida…. A la muntanyeta, al camí que puja cap a Santa Bàrbara, tots els participants posaven, damunt d’uns taulons de fusta, les seves peces més boniques. Tots els llauradors cuidaven els enciams com si fossin peces delicades de vidre. Els netejaven la terra, els treien els cargols que hi havien entre les fulles, els humitejaven per a que brillessin com ho fan de matinada degut a la rosada… Abans de missa de dos, el jurat llegia el veredicte, un veredicte difícil, ajustat i a vegades criticat, però sempre celebrat per tothom. Ja hi havia guanyador del concurs d’enciams, un llaurador que aquell mateix dia marxaria a casa amb el carro buit i les butxaques plenes. Li prendrien els enciams de les mans, doncs aquella setmana, tothom voldria les amanides amb l’enciam del llaurador guanyador. I així passaven els anys. Arribava l’estiu i tornava la feina als arrossars, a la tardor el camp d’arròs estava sec fins que es tornava a omplir d’aigua a finals de l’hivern. I quan l’arròs deixava una mica de temps, tocava encarregar-se de l’horta. El camp és un no parar, faci fred o calor, sigui estiu o primavera, sigui dimarts o diumenge. I de sobte, una altre vegada Diumenge de Rams. Però amb el pas del temps les coses van canviar. Els tarongers van substituir l’arròs i d’horta en va quedar ben poca. Entre taronges i finques, l’arròs va desaparèixer i l’horta va reduir-se a la mínima expressió. Però la festa de diumenge de rams seguia vivia. Era l’excusa per trobar-se, per sortir a passejar, per celebrar que arribava el bon temps, per fer el canvi d’armari…. Així que ara, molts anys després de que els llauradors de la comarca vinguessin al poble en carros a ensenyar-nos els seus enciams, les entitats del poble segueixen la tradició i el camí que puja cap a Santa Bàrbara, encara ara, cada matí de diumenge de Rams, s’omple d’enciams.

Estels del sud

Del 18 al 22 de març l’Espe i jo hem completat la ruta “Estels del Sud”, una travessa de cinc dies pel massis del Parc Natural de Els Ports, a cavall de Tarragona, Terol i Castelló. És una travessa dura (7-9 hores de caminada al dia), però molt recomanable. Els dos primers dies recorres la serra pel nord, de Paüls a Arnes i de Arnes a Beseit, passant per sota de les roques d’en Benet, pujant al cim del Penyagalera i travessant barrancs tant espectaculars com el d’Arnes o el riu de les Valls o l’Ulldemó. El tercer dia t’endinses al parc natural a través del barranc del Parrissal. A l’estiu pots creuar l’estret nedant, però per aquestes dates, el fred t’obliga a grimpar pel pas del Romeret, una via ferrata d’aquelles que es fan bé però no t’equivoquis! El quart dia és més tranquil i carenejant, pujant i baixant, travesses el Port per dins, des del refugi de la Fontferrera al refugi de Caro. Per acabar, l’últim dia baixes del Port cap a Paüls, travessant les Foies i les rases del Maraco. Si disposeu de cinc dies, és una travessa que us recomano de veritat. Coneixereu un indret espectacular, variat i depenent de l’època de l’any, podreu fer parades per a banyar-vos en cada un dels barrancs que creueu. A l'estiu potser farà massa calor, però teniu el bany assegurat. I si voleu apretar, hi ha gent que la fa en tres o quatre dies.... aquí que cadascú decideixi què vol fer i com ho vol fer.

I l'allotjament està molt bé. Als pobles de Paüls, Arnes i Beseit es dorm en allotjaments rurals i dins del Parc, als dos refugis guardats que hi ha, el de la Fontferrera i el de Caro. Bon sopar, esmorzars descents i picnics amb entrepans, fruites, fruits secs i xocolates, el que et permet fer la travessa amb una motxilla petita (30 litres).

Res gent, si teniu ganes de conèixer el Parc Natural dels Ports, Estels del Sud és una molt bona manera de fer-ho.

Ex Libris

Caludi Ptolomeu, fou un geògraf, astrònom, químic i matemàtic, nascut a Toleimada l’any 100 i mort a Alexandria, Egipte, l’any 170. Es considerat com un dels pares de la geografia, doncs a la seva gran obra titulada "Geografia" descriu, amb gran detall, el món conegut de la seva època. Per a poder representar la superfície esfèrica del globus sobre una superfície plana, en Ptolomeu va inventar-se un sistema de projeccions, en que els paral·lels són cercles al voltant del Pol Nord i els meridians línies rectes que convergeixen en el Pol. Amb aquesta tècnica va arribar a descriure el mediterrani i part del món conegut amb un detall excel·lent i els seus mapes van ser copiats, durant anys, pels seus deixebles. Jo associo a Ptolomeu amb la feina de conèixer món, de descriure les ciutats, els paisatges i les persones que conformen el caràcter de cada una de les ciutats, potser d’unir cultures. Pel meu aniversari l'Espe m'ha regalat un Ex-Libris. El dibuix és un dels mapes fets per Ptolomeu. Diuen que un Ex Libris ha de ser com una carta de presentació d’un mateix, ha de ser un dibuix o text amb el qual et sentis identificat. Ptolomeu, a més a més de ser geògraf, era un viatjant i possiblement un enamorat de la mediterrània. I jo també ho sóc, de geògraf, d’enamorat de les dues ribes de la mediterrània i de viatjant.

Per Falles... a la muntanya!

Aquestes darreres setmanes he anat una mica "de cul", molta feina, viatges a Múrcia, a Sevilla, cap de setmana amunt i a vall per motius personals... L'Espe i jo necessitem parar, relaxar-nos i desconectar una mica. I que millor que aprofitar la setmana de Falles per marxar de València, abandonar la voràgine de gent i aïllar-nos del món mundial enmig de les muntanyes.

Doncs això farem. Dimarts marxem cap a Paüls, un poble de 600 habitants de la comarca del Baix Ebre, situat a les faldes del Parc Natural del Port de Beseït. Allà començarem la ruta "Estels del Sud", una volta circular de cinc dies, que passant per Arnes, Beseït, la Font Ferrera i Caro, ens permetrà conèixer un dels indrets més dsesconeguts de Catalunya, Aragó i el País Valencià. Prometo crònica i fotos de la ruta!

Que tingueu bona setmana i una molt bona entrada a la primavera!

Us adjunto el link de la travessa

http://www.estelsdelsud.com

Indisciplina policial

A la Gran Vía Marqués del Túria amb el carrer Conca hi ha la comissaria de la policia Nacional. Doncs bé, cada día, matí o tarda, hi ha un o dos cotxes aparcats damunt de la vorera. Un Peugot 206 i/o un Citroen C4. Tenen el detall de no estacionar damunt del carril bici, però ho fan constantment damunt de la vorera.

Potser seria el moment de que algú els fes saber que la vorera és per a passejar, no per estacionar i que l'ordenança de circulació l'ha de complir tothom, els cossos policials també.

Pla de mobilitat a l’Àrea Metropolitana i implantació del sistema de bicicleta pública

La Conselleria d’Infrastructures i Transports de la Generalitat Valenciana està en procés d’adjudicar l’estudi de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de València. El preu del concurs (200.000) no és per tirar a coets doncs amb aquest pressupost no es pot fer un treball de camp en condicions. Per a un univers de població de més d’un milió d’habitants, farien falta 400.000 euros per a fer una enquesta de mobilitat amb cara i ulls. Sigui com sigui, això indica que comença ha haver, dins de la conselleria, una necessitat de planificar la mobilitat a nivell d’àrea metropolitana i aquesta actitud, ja és per a celebrar. Ara tant sols falta que s’ho creguin i que hi destinin els recursos necessaris per fer una feina ben feta.

Paral·lelament, l’Ajuntament de València ha publicat els plecs de condicions tècniques i administratives per adjudicar la gestió del servei de bicicleta pública a la ciutat. El títol del plec s’assembla més a una llista de la compra a l’IKEA que a un plec de bicicleta pública, doncs han lligat la implantació de la bicicleta a la publicitat urbana. El títol del plec és: instalación, gestión y mantenimiento en el dominio público municipal de un sistema de transporte público individualizado mediante la puesta a disposición al público de 2500 bicicletas y la implantación de 250 paradas para su estacionamiento, así como información institucional e información horaria y de temperatura, mediante soportes de mobiliario urbano para uso publicitario.

Sigui com sigui, els requisits de partida semblen correctes (2.500 bicicletes i 250 parades) i tant sols ens queda esperar que la gestió i el manteniment també ho siguin.

El més segur és que el concurs el guanyi JCDecaux, que són els mateixos que gestionen amb èxit el servei de bicicleta pública a Sevilla. L’únic dubte que em queda, és el fet que estigui lligat a la publicitat. És el millor model? Cal lligar la gestió de la mobilitat a la publicitat o hauria de ser un recurs més per a finançar el sistema? El resultats diran!

Recomanacions musicals

Fa temps que no comento les últimes adquisicions musicals, així que us vaig a fer algunes recomanacions. Des de fa un temps estic escoltant bastant a en Jack Johnson. No sé ben be que fa o com ho fa aquest personatge de Hawaii, però té el do de transmetre un bon rotllo increïble. Arribes a casa cansat de la feina, li dones al play de l’equip de música i ja està, l’estat d’ànim millora amb una música suau i agradable. L’últim CD, Sleep through the static. Farà tres o quatre anys, vaig descobrir a Amadou&Marian i l’any passat, al festival Pirineos Sur vaig tenir l’oportunitat de veure’ls en directe. El disc Dimanche a Bamako els va fer mitjanament coneguts l’any 2005. La producció de Manu Chao era evident i tot i ser un bon disc, es notava massa la mà de l’ex-Mano Negra (per a bé i per a dolent). Ara, amb nou productor, presenten Welcom to Mali. El so Manu Chao desapareix i potser per això, aquest darrer disc és més Amadou&Mariam en estat pur. Músiques de l’Àfrica i occident barrejades amb gust i ritme. Khaled és un músic argelià afincat a Paris, que des de fa anys ens fa ballar al ritme del rai, i per això se’l coneix com a rei del Rai. L’any 2008 ha publicat un recopilatori (Best of Khaled), un CD esplèndid per descobrir i aprofundir en el coneixement (i divertiment) d’aquests ritmes tant característics d’argèlia i que en Khaled, tant sàbiament, barreja amb músiques occidentals. En definitiva, músiques del mediterrani! No sé si per gust, tradició o veneració, cada vegada que Macaco treu un CD nou, jo me’l compro. Sempre diré que es troba a faltar part de la banda originària (sobretot a Martín Fucks), però en Dani ha sabut mantenir el tipus. Aquesta setmana acaba de publicar el cinquè disc de la seva carrera, Puerto presente. Amb col·laboradors de luxe, Macaco presenta un disc optimista (potser en excés) amb els ritmes i la veu de sempre, que al cap i a la fi, son els trets diferencials d’aquesta banda. L’he escoltat un parell de vegades així que encara estic en procés d’assimilació. I per últim Manel i el seu primer treball Els millors professors europeus. D’ells ús en parlaré en un post del proper mes d’abril, doncs venen a tocar a València i allà estaré, atent i a punt per redactar-vos la crònica del concert. Apa, aneu de compres o feu servir l’emule, però que no us enxampin!

www.jackjohnsonmusic.com

www.amadou-mariam.com

http://khaled-lesite.artistes.universalmusic.fr/

www.macaco.to

http://es.myspace.com/gatmanel

El Montrotón

Aquest cap de setmana hem marxat a Yàtova a celebrar el comiat de soltera de Mila. Ella i Carlos han muntat un comiat com Déu mana, res de nois per un lloc i noies per un altre. El dissabte a dinar ens vam ajuntar més de 40 persones, paella per a tothom i per la tarda, partides de ping pong i a preparar les representacions teatrals que la gent s’havia currat. Després de sopar, espectacle, teatre, música i festa! Ja que estàvem a Yàtova, comarca de la Hoya de Bunyol, l’Espe i jo vam decidir matinar i pujar al Montrotón, un cim de 700 metres que vigila el municipi. Així que diumenge, amb son i mentre tothom encara dormia, l’Espe i jo ens llevàrem, esmorzàrem alguna cosa, preparàrem uns entrepans i sortirem a caminar. Després de perdre’ns pels carrers de Yàtova, arribem al cementiri, aparquem el cotxe i comencem a caminar. El camí comença suau, seguint uns minuts una carretera asfaltada, que deixem aviat per agafar un sender que puja fins a un coll. Des del coll, hi ha un sender clar amb un cartell que posa Montrotón, però a l’Espe i a mi ens va fer gràcia pujar per la carena, seguint uns indicis de camí que des del coll enfilava directament cap al cim. Els primers metres el camí va ser clar, però després es difuminava enmig d’argelagues que ens destrossaven les cames. Avançant com podíem i grimpant un parell de trams, ens menys d’una hora vam ser al cim. Allà, l’entrepà de rigor i a gaudir de les vistes i del sol! Per tornar, vam buscar el sender tradicional, que des del cim, baixa cap al sud. Aquest està molt ben marcat i en mitja hora estàvem de nou al coll, sense esgarrapades d’argelagues ni grimpades. A les dues estàvem de nou al cotxe (tres hores de caminada), a les tres a casa, dinar, dutxa i, sense voler, migdia fins a les 8 del vespre per recuperar-nos, bàsicament, de la festa del dissabte!

Avui què toca?

Estem sotmesos a un bombardeig de notícies constant, que ens impedeix, junt amb la voràgine de la feina, prendre’ns uns minuts (o unes hores) a reflexionar sobre tot el que està passant, a contrarestar la informació llegint mitjans de comunicació diversos i a dibuixar una realitat (la nostra) de tot el que ens envolta. Aquest darrer mes ha estat especialment ric en notícies interessants. Tot va començar amb la trama d’espionatge dins del Partit Popular de Madrid. Trifurques, interessos, poder, successions... semblava talment l’argument d’una bona novel·la negra. Però de cop i volta l’interès de la premsa canvia. Ara ens interessa la trama de corrupció vinculada al PP de Madrid i València, descoberta pel superjutge Garzón. Que si Orange Market, el Bigotes, l’amic de l’un, l’amic de l’altre, els contractes que t’he adjudicat a dit, que si tu ets amic d’un, que si jo no el conec... en política avui ets amic meu i demà ni et conec. I envoltant tot això la crisi, què si no es venen suficients cotxes (perfecte per assolir els objectius de Kyoto, hem de ser positius no?), que si les vendes d’habitatges cauen.... que si caceres inoportunes... i el més fort de tot, la policia sortint a patrullar amb la llista de la compra: Avui hem de detenir a 20 immigrants marroquins, 15 de nigerians i 3 de equatorians! I encara hi ha més coses. Enmig de tot això, campanya electoral a Galícia i a Euskadi, on en 15 dies escullen al President autonòmic de torn. Què dir d’un país que celebra eleccions i no deixa que hi participin totes les forces polítiques? Després ens queixarem de la democràcia d’Iran, de Venezuela.... per què critiquem el que tenim tant lluny i som incapaços de fer autocrítica d’allò que tenim tant a prop? Per què el que demanem per uns països no ho volem per al nostre? En fi, tot és molt efímer. Com la informació, com l’interès del lector de diaris, que oblida el que va llegir ahir quan obre el diari d’avui, fent-se un cafè amb llet al bar. I jo, sense temps de pair notícies, reflexionar, pensar i escriure.

Planeta de ciutats misèria

En els països occidentals, moltes vegades caiem en la utopia de pensar com seran les ciutats del futur. Pensem en ciutats jardí, amb espais oberts, amb edificis blancs supermoderns, amb transports ecològics, sense cotxes… Doncs bé, la realitat té una cara ben diferent. L’any 1950 tant sols Nova York superava els 10 milions d’habitants. L’any 2004 hi havia al món 20 ciutats que superaven aquesta barrera i totes (tret de Nova York) es troben en països en vies de desenvolupament, sobretot a Xina, Àfrica i Amèrica llatina, on l’estat no ha volgut o no ha pogut garantir les necessitats dels nouvinguts, que s’han instal·lat com han pogut i on han pogut. Han nascut així les ciutats hiperdegradades, el vertader rostre de les ciutats del segle XXI. Ciutats com Karachi, Dacca, Yakarta, Lagos, Teheran... que ens costaria ubicar-les en un mapa, superen els 10 milions d’habitants. Però aquestes 20 mega ciutats tants sols són la punta del iceberg. Es calcula que aproximadament 1.000 millons de persones viuen en zones urbanes hiperdegradades, una xifra que supera la població d’Europa i Estats Units junta. Només a l’Àfrica nergra, 332 millons de persones viuran dins de les àrees urbanes hiperdegradades. Tota aquesta informació l’he descobert llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria (Planet of slums), un llibre colpidor que amb moltes cites i dades, ens mostra la cara menys coneguda de les ciutats del món, aquelles ciutats allunyades del disseny, del turisme, del benestar.....però que són el sostre de la majoria de població urbana mundial. Com hem arribat a aquesta situació? Una de les causes ha estat la política agrària del BM i del FMI, encaminada a liberalitzar el camp, que ha obligat a petits propietaris (tots els treballadors dels països en vies de desenvolupament) a abandonar les seves terres i marxar cap a les ciutats a buscar altres oportunitats. I allà s’han trobat amb administracions que no han sabut o no han pogut planificar la ciutat i els serveis necessaris per donar resposta a aquest procés.

“Así pues, las ciudades del futuro se encuentran lejos del cristal y del acero con que las imaginaban generaciones aneteriores de urbanistas: La realidad nos presenta un panorama de ladrillo sin cocer, paja, plástico reutilizado, bloques de cemento y tablones de madera. En lugar de ciudades de luz elevándose hacia el cielo, la mayor parte del mundo urbano del siglo XXI se mueve en la miseria, rodeado de contaminación, desehechos y podedumbre” Mike Davis, Planeta de ciudades miseria. Ed. Foca 2007.

Original: Planet of slums. Ed. Verso 2006

El David de Vilafranca no entrarà a la presó

Finalment s’ha imposat el sentit comú i el David no ingressarà a la presó. Un recurs presentat a l’Audiència Provincial de Barcelona ha revocat la resolució del jutjat penal de Barcelona, reconeixent que les causes que se li imputen han prescrit i que per tant, queda extingida la seva responsabilitat criminal. Per més info veure el post del 9 de gener o el bloc: http://davidvilafranca.blogspot.com/

Una pregunta incòmoda

Ahir a la nit em vaig empassar, gairebé sencer, el programa “tengo una pregunta para usted” que la TV1 va fer al President Zapatero. El programa en si no és molt interessant perquè la gent pregunta una cosa i el President respon el que li dona la gana, agafant com a base la pregunta del espectador. És un aparador per a que el President expliqui les seves idees. Ara bé, sempre hi ha alguna pregunta incòmoda i per a mi, aquesta vegada n’hi ha hagut una de molt incòmoda, tant incòmoda que ni la premsa se’n ha fet ressò. Un traductor li va preguntar sobre el comerç d’armes i sobre la incongruència de que un país que porta com a bandera la Pau, sigui una potencia exportadora d’armes. En Zapatero es va posar visiblement incòmode, segurament no havia preparat una pregunta així i no tenia dades. El noi va apretar al President dient-li que Espanya havia venut armes a Israel i si sabia quants Palestins havien matat les armes espanyoles. Sota aquesta pressió Zapatero va cometre, al meu entendre, dos errors greus. El primer va ser dir que el comerç d’armes entre Espanya i Israel era insignificant, de menys d’un milió d’euros, sense tenir les dades clares. Després es va atrevir a dir que segurament, les armes no havien estat utilitzades en aquesta guerra i que per tant, no havien mort Palestins. Jo, que sóc molt curiós, m’he descarregat de la pàgina web d’Amnistia Internacional l’informe anual que elaboren diverses ONG (AI, Intermon-Oxfam, Geenpeace i la Fundació per la Pau) i que porta per títol “Analisis de las exportaciones españolas de armamento 2007. Continuan las transferencias irresponsables de armas”. Algunes dades: Espanya és un dels 10 majors exportadors d’armes mundials, facturant anualment 932 milions d’euros (2007), amb increments anuals superiors al 10%. El 70% de les exportacions van dirigides a països de l’OTAN i de la UE, però hi ha un 30% d’aquestes exportacions que va a destinacions preocupants (incompleixen el codi de conducta de la UE hi la pròpia legislació espanyola). Entre aquest països, l’informe inclou a Israel. Espanya exporta a Israel material militar valorat en 1,5 milions d’euros, principalment equips d’imatge, armes de foc de baix calibre, materials energètics, bombes, coets, torpedos i míssils. Està clar que Israel no és el principal client espanyol en la venta d’armes, però si que compra armes que maten. Si no, per a què es fan les armes?

Espanya guanya anualment 1.000 milions d’euros en venta d’armes, dels quals 300, provenen de països que incompleixen totes les garanties de seguretat europees. El negoci de les armes és tant potent i està tant mal vist, que al President li incomoda parlar-ne i als mitjans de comunicació fer-ne el pertinent ressò mediàtic. Una cosa és incòmoda quan saps que el que estàs fent no està bé. I el President estava incòmode! Podeu descarregar-vos l’informe a : http://www.controlarms.org/es/descarga/informe17.htm

Què va primer, l'oferta o la demanda. Reclamació a Metrovalència

El dia 31 de desembre vaig posar una reclamació a metro València per reduir el servei durant la nit de cap d'any. Aquella nit, el servei que donava metro València era inferior al d'un diumenge normal, quan la majoria de ciutats del món, augmenten la freqüència per donar un servei òptim durant una nit de molt moviment.

Aquesta setmana he rebut l'explicació de FGV. En una carta breu, se'm comunica que "los horarios de circulación de trenes en días festivos se establecen en función del número y demanda de usuarios". És obvi que si no hi ha una oferta adequada, la demanda serà baixa. Ara bé, si no hi ha oferta, no vol dir que no hi hagi demanda, sinó que la demanda existent, s'ha de buscar un altre mode de transport (el cotxe, instrument perfectament perillòs per moure's una nit de cap d'any).

Per últim, la carta diu: "Ésta es una empresa que se nutre de fondos públicos para poder prestar sus servicios de transporte colectivo. Es por tanto nuestra obligación hacer un uso eficaz de los presupuestos, evitando dispendios inecesarios". És a dir, que segons FGV, donar un servei una nit de Cap any és fer un dispendi inecessari. És clar, per què gastar-me els diners públics si tothom te cotxe? 

La demanda hi és i aquesta mentalitat de FGV no em sembla la més adequada per a gestionar un metro. La demanda es crea i es crea potenciant l'oferta en transport públic (alhora que es restringeix l'ús del vehicle privat).

L'hora del lector

Els dijous a la nit, al canal 33, fan l’hora del lector, un programa conduit per Emili Manzano. I què fan? Parlen de llibres. Res més, així de sencill, així d’espectacular! Ahir, mirant-lo, reflexionava com n’és de fàcil fer un programa bo si realment hi ha voluntat. Fent un zapping per comparar la graella d'ahir a la nit, tret de dos canals que feien pel·lícules (ja no entraré a avaluar si eren bones o no), la resta de programació era lamentable. Així que entre tant programa “basura” al 33 hi ha un oasis de cultura, de pau, de tranquilitat, de conversa sense crits, on recomenen lectures diverses. Sí, recomanen llibres! I a demès, fan algún concurs, i si truques i l’encertes, et regalen llibres, res de 10.000 euros per enviar un SMS mentre mires un partit de futbol o contestes a preguntes per a deficients mentals. Potencien la lectura i avui en dia, això és tot un atreviment.

Si us agrada la lectura, us recomano l'hora del lector, els dijous a la nit al 33. Televisió pública de veritat!

http://blogs.ccrtvi.com/elsenyorboix.php?itemid=18722

La defensa terrorista com estratègia territorial

Aquest cap de setmana s’ha arribat a un “alto al foc” entre el govern de Israel i Hamas. Un alto al foc que es tornarà a trencar i es tornarà a firmar. Entre una cosa i l’altre tornarà a haver-hi 1.500 morts i com sempre, la majoria d’ells civils palestins. A mode de reflexió, tant sols volia penjar aquest plànol de l’evolució històrica (dels darrers 60 anys) de les fronteres entre Israel i Palestina. Un podria pensar, pel que llegeix als diaris generalistes, que Israel ataca Palestina per defensar-se dels atacs terroristes de Hamas. Però si analitzem amb certa visió critica els plànols, el que descobrim és una clara estratègia de divisió territorial de Palestina (divide y venceras) i una ocupació de llocs simbòlics (Jerusalem) i estratègics (front mediterrani, alts de Golan, frontera amb Egipte, accés al mar Mort...). Així doncs, com sempre, amb l’excusa del xoc entre religions, amb l’excusa dels atacs terroristes, un país sobirà està envaint un altre país, incomplint totes les resolucions de Nacions Unides.

És un clar exemple de com s'utilitza el terrorisme com excusa per assolir una estratègia territorial expansionista. Al segle XXI, hi han formes més diplomàtiques de combatre el terrorisme (suport a grups polítics moderats, cooperació, inversió econòmica, cultural i social...)

La hipocresia del futbol

No s'entèn que a Kanouté, jugador de futbol del Sevilla, se l'hagi multat amb 3.000 euros per ensenyar una samarreta on es podia llegir "Palestina".

On queda la llibertat d'expressió?

Els futbolistes són homes anuncis, tothom paga per a que les estrelles portin la seva publicitat impressa en samarretes, botes, mitjons; els estadis estan plens de publicitat i les televisions paguen el que no està escrit. I quan sorgeix un brot d'espontanietat, solidari, un gest senzill i ple d'emotivitat, es penalitza.

Estem fatal!