Lectures d'estiu

Aquests mesos d’estiu, tot i fer tant sols una setmana de vacances, he aprofitat l’aire condicionat del bus i la fresca del capvespre a la terrassa, per llegir un parell de llibres interessants i que, per motius diferents, us recomano.

El primer es La Barraca, de Vicente Blasco Ibáñez. Publicat l’any 1.898, retrata d’una forma crua la vida a l’horta valenciana, les tensions entre els camperols i els terratinents i entre la gent d’horta i els nouvinguts. Aquest triangle de tensions i odis es manté durant tota la novel·la, esdevenint al final, inevitablement, la tragèdia. Amb grans descripcions naturalistes de l’horta valenciana, la novel·la és llegeix ràpid, enganxa i fins i tot es pateix per gairebé tots els personatges. Tret dels terratinents, la resta de personatges són camperols d’horta, pobres, algun més humil que l’altre, però gent de camp que treballa la terra de sol a sol. I tota l’horta està unida contra els terratinents i contra una família nouvinguda que ha ocupat una barraca i unes terres que feia anys que estaven abandonades. I aquí comença el conflicte de l’horta contra els nouvinguts, però també de l’horta cap als terratinents. Un bon llibre d'un referent cultural i polític (republicà) de la València de principis del SXX. Com a reflexió final, m’ha quedat el mal regust de boca de no saber, avui en dia, contra qui lluitem. Abans, l’enemic tenia cara i nom i el motiu de lluita social era molt clar. Avui en dia, no sabem qui te la culpa del que passa (Govern, empreses...) i per tant, la societat s’adorm, s’abandona, s’acomoda... i perd!

El segon llibre que us vull recomanar, radicalment diferent al primer, és La Isla de Arturo, de Elsa Morante. En aquest cas també hi ha un motiu de lluita, però personal, la lluita interna d’un adolescent que viu gairebé sol en una illa i descobreix l’amor cap a una dona impossible: La seva madrastra. És una novel·la iniciàtica, on el protagonista ens descriu, en primera persona, les seves desventures, els seus temors, il·lusions i desenganys. La novel·la comença amb la il·lusió del nen per viatjar, per seguir els passos dels seu pare, que te idealitzat i a mesura que passen els mesos i amb l’arribada de Nunzziata (la madrastra), aquesta il·lusió es transforma en angoixa per un amor impossible i l’illa comença a convertir-se en una petita presó.

La Barraca. Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Cátedra

La Isla de Arturo. Elsa Morante. Ed. Espasa Calpe-Relecturas Narrativa

El Castell de Guadalest

Aquest cap de setmana hem marxat a Guadalest, la Marina Baixa, a descansar, a desconnectar i a conèixer l'interior d'Alacant. Ens hem allotjat a la casa rural el Molinet del Governador, situada entre Callosa d'en Sarrià i Guadalest i des d'allà, hem visitat el poblet del Castell de Guadalest i l'embassament del mateix nom.

Aquests pobles es troben situats en una llarga i estreta vall, dominats per la serra d'Aitana al sud i la Serrella al nord. El paisatge calcari, ple d'oliveres i nisprers és prou mediterrani, però la imatge de penyassegats per damunt dels 1.200 metres que cauen des de les serres cap a la vall, dóna al paisatge un aire "muntanyenc".

Dissabte al matí vam estar passejant pel Castell de Guadalest, un petit poble amb un castell d'orígen morisc enfilat dalt d'una cinglera, la qual dóna accès al poble a través d'un túnel per a vianants. El poble està molt ben conservat, el paisatge és realment impressionant. L'únic problema és que és un poblet molt turístic i està ple de gent que va de visita. Fins aquí seria tot prou normal, el que passa és que el poble no ha sabut controlar aquest turisme ni la qualitat de les tendes i comerços que hi proliferen. No pot ser que en un indret tant bonic com Guadalest et trobis que a les botigues et venen bats de beisbol del Liverpool. I pel que fa als bars, no n'hem trobat cap de descent. Tots de tapes, entrepans i plats combinats. Què se n'ha fet de la gastromia de la zona? Guadalest paga la pena una visita, però recomanem anar a dinar a Benimantell, el poble del costat, on podreu gaudir d'una olleta o d'una bona carn a la brasa.

Per cert, l'home de la casa rural ens va dir que Guadalest era, després de Santillana del Mar, el poble més visitat d'Espanya. Bé, no hi ha res com valorar i estimar el que tenim a prop, però tampoc està de més voltar i conèixer món per poder ser crític amb el que tenim a casa.

Diumenge vam estar passejant pels voltants del embassament i vam caminar una estona per la Serrella, però uns núvols grisos ens van fer girar cua i tornar cap al Molinet. Mentre dinàvem, una tempesta amb granissada, llamps i trons ens acomiadava de la Marina Baixa.

Fins a la propera!

Una de referèndums

El dia 13 de setembre està previst que a Arenys de Munt es celebri un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. L’associació que ho organitza és la MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació) i l’Ajuntament hi ha donat suport públicament amb un acord al ple municipal. Fins aquí tot bé. Jornada lúdico festiva sense cap altre interès, doncs el resultat del referèndum no és vinculant per a ningú. Com a molt, pot tenir un cert pes simbòlic per als arenyencs i arenyenques i poca cosa més. Ara bé, el jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha anul·lat l’acord del ple perquè diu que envaeix competències del govern central (convocar referèndums). Quina sucada de pota! De que li serveix anul·lar l’acord del ple si el referèndum el convoca i organitza una associació? Els membres de l’associació deuen estar tant contents com quan et toca la grossa de Nadal. Són notícia fins i tot en els diaris d’àmbit estatal. El referèndum es farà igualment, però enlloc de votar a la biblioteca o a l’ajuntament, es votarà a la plaça o al carrer. No cal donar-li més voltes ni intentar prohibir una cosa que no té cap valor legal. És una festa, una consulta popular que organitza un col·lectiu i ja està. Per què és fiquen els jutges en aquests merders i a més a més d’una forma tant barroera i tant poc útil per als interessos dels nacionalistes espanyols? Tanta por tenen a que la gent s’expressi? A més a més, si llegim la definició que fa de referèndum el “diccionario de la lengua española” tenim: Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone. Està clar que el que es fa a Arenys no és un referèndum, doncs no és cap procés jurídic. Per tant, el jutge que ha anul·lat l’acord del ple ho ha fet pensant que s’estava proposant la celebració d’un referèndum quan veritablement s’està proposant una enquesta sense valor legal. Per tant, jurídicament, no és un referèndum. Més coses i incongruències. Si seguim el fals supòsit de que a Arenys es celebrarà un referèndum, l’article 149 punt 32 de la Constitució espanyola diu que és competència de l’Estat donar les autoritzacions per a la realització de les consultes populars en forma de referèndum. Doncs bé, a la Universitat, m’ensenyaren que l’Estat està format pel Govern central, els governs autonòmics i els governs locals. No hauria de dir l’article 149 que la competència és del govern central? Si diu que la competència és de l’Estat, els ajuntaments no són Estat? Per acabar i per posar una mica de sentit comú, que en falta i molt, trobo que hi ha certs sectors polítics i socials amb molta por de preguntar a la societat civil certes coses. Preguntar no fa mal, educa en el procés de participació democràtica i legitima les decisions polítiques. Podríem prendre nota del que fan a Suïssa o als Estats Units.

Bachimala

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb el Fra i l’Ori, fent muntanya, caminant, escalant una miqueta, banyant-nos als rius i convivint dos dies, que ens venia molt de gust. Divendres al vespre ens vam trobar a Ainsa i vam pujar en cotxe fins al refugi de Tabernes (1.700 m), a la Vall de Gistau. Allà muntarem la tenda i sopàrem en companyia d’una desvergonyida guineu que ens volia robar l’entrepà. L’endemà ens vam aixecar d’hora i a les 5.30 del matí ja estàvem caminant cap al Bachimala. La idea inicial era que tots tres féssim la cresta del Bachimala, que enllaça Los Picos de la Pez amb el Bachimala i la Punta del Sabre, però cap allà els 2.100 metres, vaig veure que anava prou més lent que els meus companys i vaig decidir pujar al Bachimala per la via normal, deixant que l’Ori i el Fra seguissin a bon ritme cap a la cresta. En una cresta s’ha de ser ràpid i àgil i jo no tenia el dia. Així que xino xano vaig enfilar-me cap al cim del Bachimala (3.174 metres), on vaig arribar a les 12 del migdia. Menjant festucs vaig estar observant com el Fra i l’Oriol avançaven a bon ritme per la cresta, fins que passats uns minuts de la una de la tarda, feien cim. Al cim, i per a que després diguin que el món no és petit, ens vam trobar amb el Jesús Gracia. Redéu, quina casualitat! Cap allà les dues vam emprendre el llarg camí de baixada. 1400 metres de forta pendent fins al refugi de Tabernes, on vam arribar a les 5.30 de la tarda, prèvia parada al riu per a remullar peus i cul. Per celebrar-ho, vam baixar al camping de la Virgen Blanca a fer-nos unes cervesa i per a sopar, un bon somontano per acompanyar l’entrepà, el vi amb essència de Pirineus. L’endemà el Fra ens va despertar a les 7.30 del matí, encara no sabem ben bé per què. Doncs així, de bon matí, com a bons muntanyencs que som, vam agafar el cotxe i ens encaminarem cap a Ligüerre de Cinca amb la intenció d’escalar unes hores. Ens vam perdre i vam descobrir carreteres, pobles i paisatges molt interessants i pintorescos, però vam acabar plantant-nos a peu de via a les 12 del migdia, sota un sol d’agost de justícia. Vam fer tres vies i abans de caure deshidratats i insolats, vam decidir baixar a remullar el cul al pantà de Grado. Quin bany! Per acomiadar el cap de setmana, dinar, clareta i gairebé sis hores de cotxe fins a València. Companys, quan tornem a coincidir els tres, hem de muntar una sortida plegats encara que sigui a Collserola! M’ho he passat molt be!

Sembla mentida...

Fa uns dies escrivia sobre la fòrmula 1 a València i vaticinava, segons el meu punt de vista, la fi del circ a la ciutat del Túria. La crisi econòmica, la poca afluència de públic, la necessitat imperiosa d’un Fernando Alonso per omplir les graderies, la mentida de Schumacher, les pèrdues milionàries per a l’empresa Valmor Sport, el cost desorbitat de tot plegat ... tot això feia pensar en una retirada, en una plegada de veles. Doncs no. Sóc un pardal i un innocent. Enlloc de plegar veles, el Consell ha decidit que com tot això és deficitari i l’empresa Valmor Sport no pot (o no vol) pagar-ho, la mateixa administració valenciana farà front als 90 milions d’euros de cànon (directes a la butxaca del senyor Ecclestone) per a poder seguir amb el circ dels cotxets cinc anys més. L’empresa Valmor Sport ha declarat que en cas de tenir beneficis, els donarà a la Generalitat. Però senyors, és això seriós? Però quin xollo d’empresa han muntat aquests de Valmor? Resulta que organitzen la Fòrmula 1 a València però el GTP els hi paga la construcció del circuit i la Generalitat el cànon de 18 – 26 milions a l’any (no queda clar quants milions són) i ells ha cobrar els drets de imatge, televisió i entrades. Què collons paguen? El muntatge de les graderies? Jo vull ser empresari, que la Generalitat m’ho pagui tot i jo ha cobrar. Si després de tot, un cop cobrat un bon sou, etc, em sobra alguna cosa, doncs ja li tornaré a l’administració la calderilla. Ja tarda l’oposició ha demanar el contracte entre Generalitat i Valmor Sport, ha demanar els números oficials del preu del cànon, ha demanar una auditoria del Gran Premi de l’any passat i d’aquest any.... si l’administració es deixarà 90 milions, els números han de ser clars, molt clars. I tot plegat fa pudor. Qui és Valmor Sport? El senyor Aspar, el senyor Roig i Bancaixa. Qui presideix Bancaixa? El senyor Olivas. Qui és Olivas? El ex-President de la Generalitat, que va governar menys de mig any entre Zaplana i Camps. No serà que hi ha molta pasta a repartir i molts favors que pagar? I si amb la Fòrmula 1 no n’hi havia preu, el Consell (que li deu sobrar la pasta en temps de crisi) ha avalat 72 milions d’euros al València Club de Futbol, per a que el Consell d’administració actual pugui fer front a l’ampliació de capital. Festival! La Generalitat avalant una pasta a un grup de gestors privats que en el darrers anys només han fet que pifiar-la i saquejar les arques del club. Quina garantia ha demanat la Generalitat? Demà aniré al banc per a comprar-me un pis i demanaré que m’avali la Generalitat? Per què al valència CF si i a mi no? Jo demano menys diners i sóc infinitament més seriós que tots els dirigents del València plegats. Després d’aquesta setmana de despropòsits només em falta sentir que l’Ajuntament de València pagarà la construcció del camp del nou Mestalla, que porta quatre mesos amb les obres parades per falta de diners. Vivim en un país amb una falta de crítica alarmant i els polítics, d'això, se'n aprofiten.

Napoli

S’han acabat les vacances, aquest any curtes, molt curtes. A part de descansar un parell de dies pel Port i per Alberic, he estat cinc dies a Nàpols, aquella ciutat del sud d’Itàlia que tant em fascina. Nàpols és una ciutat de contrastos, és una ciutat a mig camí d’Europa i del Magrib. Si el mediterrani hagués de tenir una capital que representés les dues ribes d’aquest petit mar càlid jo votaria, sense cap mena de dubte, per Nàpols. La gent diu que Itàlia es divideix en dos, el nord i el sud i que la línia fronterera es troba a Roma. La capital del nord és Milà i la del sud Nàpols. Les diferències entre una ciutat i l’altre són tant grans que Milà la podríem comparar amb una ciutat germànica i Nàpols amb una del Magrib. La ciutat de Nàpols està plena de gent per tot arreu. La població fa molta vida al carrer, com es feia fa anys als pobles. Quan cau el sol, els carrers s’omplen de gent que s’asseu a xerrar i la ciutat desperta. Les botigues obren fins tard abocant tots els productes al carrer i les parades de menjar per emportar, amb els aparadors portàtils de vidre, es multipliquen per totes les cantonades. Trossos de pizzes, arancinis, calzones, prosciuto e mozzarella...tot acompanyat d’una bona cervesa. L’altre cosa típica de Nàpols és la circulació. Diuen que els italians condueixen malament i jo crec que la mala fama la tenen per culpa dels napolitans. És la única ciutat del món (junt amb València) on he vist un cotxe, a ple dia, circulant tranquil·lament per la vorera. A part d’això, les retencions són constants i la prioritat del transport públic és nul·la, fins a l’extrem que la plataforma del tramvia i trolebús també és utilitzada pels cotxes. I tot i el caos existent i la lentitud de les obres (la plaça de l’estació porta més de cinc anys d’obres), la ciutat va rodant, va funcionant. Nàpols té el seu ritme fora de tota lògica capitalista occidental. Tot això passa a la ciutat de Nàpols, però més enllà dels límits municipals, hi ha una àrea metropolitana de gairebé quatre milions d’habitants on les diferències són espectaculars. Podem trobar zones de luxe com l’illa de Capri o Sorrento o pobles completament abandonats per l’administració com Boscotrecase o Torre Annunziata. I enmig de tot això, d’aquesta maranya de pobles que conformen l’àrea metropolitana de Nàpols, està Pompeia, el jaciment romà per excel·lència, excursió obligada per tot turista que visiti la zona, fins i tot abans que la pròpia ciutat de Nàpols. I així és Nàpols, ciutat de contrastos, palaus luxosos i carrers bruts, iots blancs i cotxes abandonats, turistes rics i àvies demanant diners, social, roja, sindicalista i governada per polítics venuts a la màfia, Europa i Magrib, un fort pes històric i un present que no avança....És el mirall de la mediterrània.

Receptes d'estiu

Us adjunto dos receptes que us ajudaran a passar millor l’estiu. Gaspatxo Per a fer un bon Gaspatxo necessiteu: ½ quilo de tomàquets madurs, ½ cogombre o un de sencer si es petit, 1 pebrot verd no molt gran, una dent d’all, 100 grams de molla de pa (millor si és pa sec), quatre cullerades soperes d’oli, dues cullerades soperes de vinagre i 1,5 litres d’aigua. Els tomàquets es pelen (es poden escaldar per treure la pell més fàcilment), es talla el cogombre i el pebrot a trossets petits i s’afegeix la dent d’all. La molla de pa sec es posa a remullar i quan ja esta tova s’afegeix a la verdura tallada. S’afegeix l’aigua, l’oli i el vinagre i es passa tot pel turmix. Fàcil oi? La idea es tallar-ho tot, ajuntar-ho tot i passar-ho pel turmix. A partir d’aquí hi ha variants mils. Poc o més vinagre, amb pa o sense pa.... Llet merengada Per a fer llet merengada necessiteu: 1 litre de llet, un tros de canyella, un tros de pell de llimona, una clara d’ou i 12 cullerades de postre de sucre. Poseu a bullir la llet amb la canyella i la pell de llimona. Manteniu-ho bullint cinc minuts. Després ho deixeu refredar. Mentre es refreda la llet, munteu la clara d’ou fins a punt de neu i quan ho tingueu, ho afegiu a la llet junt amb les 12 cullerades de sucre. Col·loqueu el recipient al congelador i al cap d’un parell d’hores (depenent del congelador), quan encara no estigui completament congelat, ho traieu del congelador i ho passeu pel turmix. Després ho podeu guardar a la nevera o al congelador depenent de com us agradi de fred i de textura. Bon profit i bones vacances!

Spotify

Darrera d’aquestes sigles s’amaga un dels últims invents de la xarxa per a gaudir, gratuïtament, de tota la música del món mundial i sembla ser, que aquesta vegada, de forma legal. La publicitat paga, tu t’he l’empasses cada tres cançons i mentrestant... música gratuïta. El dia que la publicitat se’n vagi a norris, crec que el sistema entrarà profundament en crisi. Sembla ser que tot ho paga la publicitat i d’aquesta manera tenim, gratuïtament i com els romans “panem et circenses”. Però be, analitzem el Spotify. Hi ha una munt de música... gairebé tota. Els clàssics estan tots, nacionals, internacionals, famosos, menys famosos... només si busques amb mala llet i amb la intenció de trobar algun artista que no hi sigui, pots amb el sistema. Els Esquirols, per exemple no hi son! Jo em considero un bitxo estrany perquè encara compro música. Tinc ganes de conèixer algun artista, em passo per la botiga (si aquell lloc estrany on hi ha caixes de plàstic amb el CD original a dins, normalment amb un llibret) i aquella tarda, a casa, em deixo portar pels sons de la nova adquisició. Ara em puc deixar portar amb el Spotify i comprar-me tant sols els discs de les meves bandes incondicionals. Amb això se’ns obre un univers infinit de música i aquí pot estar el problema del Spotify. No hi ha ningú capaç d’assimilar tanta música! Engegues l’ordinador, mires la pantalla d’inici del Spotify i penses: Què vull escoltar? I com no tens l’univers d’elecció acotat, com passa quan mires la discoteca de casa, et satures. Et penses que ho tens tot i a la vegada no tens res. Tot és efímer. I aquí està el quid de la qüestió. La música s’ha transformat en un producte efímer i de mala qualitat. Ja ningú gaudeix de tenir un CD a les mans, llegir-se el llibret o comentar el disseny de la portada. I pitjor és que ja no interessa un àlbum de 10 o 12 cançons. La gent vol peces soltes, una cançó d’aquí, una cançó d’allà. Es perd així l’oportunitat d’escoltar un àlbum amb continuïtat, de sentir una història, d’apreciar una obra artística. Per això triomfa el Spotify. Música efímera, sense format, sense text, ràpida i gratuïta. On queda l’art? El format ja no importa, ha perdut valor artístic, tant se val que sigui un CD, en MP3 o amb l’Spotify. Per als que ens agrada la música com a expressió artística, tant sols ens queden els concerts. Fins quan?

La F1 a València. Un despropòsit

A mitjans d’agost es celebra a València el Gran premi d’Europa de Fórmula 1. A dia d’avui, i quan tant sols falten vint dies per a la celebració de la carrera, només s’han venut 30.000 entrades de les 75.000 disponibles (l’any passat havia un aforament de 112.000 espectadors). Per acabar de donar un impuls a la venda d’entrades, han anunciat que Renault i per tant Fernandito Alonso, no podrà còrrer a València perquè a Hongria han fet alguna cosa que no tocava i els han sancionat. Per animar el cotarro i intenar vendre alguna cosa més, Ferrari li ha preguntat a Schumacher si li ve de gust corre. Té 40 anys i en fa tres o quatre que no competeix. Tot plegat molt professional. Un despropòsit. A aquest pas, hi hauran més pilots, mecànics i convidats que espectadors. Suposo que si tenen una mica de vista es posaran a regalar entrades a tort i a dret per tal de que les imatges de TV mostrin unes grades amb una mica de color. Prou trist i lleig és el recorregut “urbà” com per a que les graderies es vegin buides. S'adjunta foto del circuit al seu pas per un magnífic solar ple de merda. Sigui com sigui, espero que la reflexió final sigui plegar veles. València té un contracte de 6 anys amb el senyor Ecclestone, però amb tant sols dos anys, s’està veient que això de la Fórmula 1 no és tant rentable com es pensaven. L’any passat es van perdre 3 milions d’euros (declarats) i per cada Gran Premi es paguen 26 milions al senyor Ecclestone. I el pitjor de tot és que la ciutadania no sap ben be qui paga i perd els diners, si l’administració pública o l’empresa privada organitzadora (Valmor Sports), adjudicatària de tot el “tinglado” a dit, sense concurs públic. Estic gairebé convençut que aquest agost serà l’últim amb Gran Premi a València. Això si, segur que s’inventen qualsevol excusa per tancar la paradeta sortint per la porta gran. Sigui com sigui, el que han de fer és plegar, deixar de fer el ridícul i gastar-se els diners en coses més útils per a la ciutat.

Es crema el Port

Quan la força de la naturalesa es mostra amb virulència, l’ésser humà tant sols pot callar i esperar. Som molt poca cosa, petits, insignificants. Una riuada ens arrenca de casa, un terratrèmol converteix la ciutat en un castell de cartes, un huracà transforma en plomes allò més pesat i un incendi forestal s’ho menja tot. Aquesta setmana s’ha celebrat l’efemèride de l’arribada de l’home a la lluna, però som incapaços de controlar un incendi forestal a Horta de Sant Joan. Ja han mort cinc bombers i s’han cremat 1.200 hectàrees de Parc Natural del Port. S’estan cremant les faldes del Port (allà he après a anar amb bici i a gaudir de la muntanya), el barranc de Canaletes, els voltants de les Roques d’en Benet (inspiradores del primer cubisme de Picasso), el paisatge de Prat de Comte i Horta de Sant Joan i ves a saber quants racons més. S’està cremant un patrimoni natural que no té preu, que no recuperarem mai. Al mes de març, amb l’Espe, vam estar cinc dies fent la travessa Estels del Sud. L’etapa de Paüls a Arnes era preciosa. Paisatge dur, pins blancs, ametllers, oliveres, conglomerat, barrancs estrets i rius d’aigua clara, masos abandonats que amb silenci recorden com de dur és el camp. Doncs aquest paisatge, aquesta part de la nostra història, se’ns crema. I no hi ha marxa enrera.

Xesco Boix. 25 anys

El 21 de juliol de 1984 moria, a Malgrat de Mar, en Xesco Boix. Ara fa 25 anys. I com passa el temps. En Xesco va néixer a Barcelona l’any 1946 i amb 17 va marxar a estudiar als Estats Units. Era l’any 63 i allà va entrar en contacte amb gent tant influent com Bob Dylan, Joan Baez i sobretot Pete Seeger. Després d’un any als Estats Units, retorna a Catalunya per començar els estudis de pedagogia. Arriba a casa amb la música de protesta social a flor de pell i a terres catalanes, amb una societat que políticament i culturalment comença a mobilitzar-se, sorgeix la Nova Cançó. En Xesco crea, amb músics com Pau Riba, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet o Jaume Arnella, el Grup de Folk. La influència americana és clara. D’aquesta primera època del Grup de Folk són les primeres traduccions al català de les cançons de Dylan, Baez i Seeger.

Al maig del 68, es celebra el festival de Folk i 10.000 persones es donen cita al Parc de la Ciutadella per cantar, durant 9 hores, les cançons del grup. En paraules d’en Xesco "Tots el que hi vam participar teníem el convenciment que amb la nostra tasca podíem canviar les coses, tots nosaltres érem plens de sentiments revolucionaris, d’ànsies de llibertat...sota la mirada dels grisos de sempre, que ho veien i no s’ho acabaven de creure...era com una sola veu escampant un bon grapat de cançons...allí es creà un oasi de llibertat. Aquell dia crèiem que tot era possible". El grup de Folk va continuar treballant durant dos anys i després cadascú va emprendre els seu camí en solitari. En Xesco Boix, atret per la pedagogia, va encaminar la seva carrera musical cap a l’animació. L’any 1971 fundà, amb en Jordi Roure, el grup Ara va de bó. El pas del temps i la seva experiència van convertir en Xesco Boix en un dels millors animadors infantils d'Europa, va crear un model d'animador i una filosofia de vida que el convertiren en mestre d'altres animadors que, 25 anys més tard, segueixen el seu camí. Jo recordo cantar en Xesco Boix a casa i després als campaments d’estiu. Cançons infantils primer amb els LP d’Ara va de Bó, que encara deuen estar per casa i després les versions de Dylan al cançoner d’estiu. I m’agradava. I com aquest juliol es celebren els 25 anys de la mort d'en Xesco Boix, aquí va el meu granet de sorra, el meu petit homenatge. Sempre és un bon moment per recordar un músic que, enlloc de dedicar-se als grans, va dedicar part de la seva vida als infants.

I com no es pot fer un post per explicar tota la biografia i discografia d'en Xesco Boix, us paso uns quants links interessants: http://www.xesco.cat/ - biografia (d’on jo he extret el post), discografia, contes, material didàctic, links... la pàgina per excel·lència!

http://www.vilaweb.tv/?video=5740 - Vídeo “25 anys Xesco Boix: Vull ser lliure” a Vilaweb.

http://vol-oreneta.blogspot.com/ - Blog de Jordi Roura (membre de Ara va de Bo) sobre Xesco Boix

El número de juliol de la revista Enderrock també ha publicat un número especial centrat en la figura d’en Xesco Boix, amb el DVD “25 anys Xesco Boix. Vull ser lliure”

Pirineos Sur 2009

De nou, el Festival Pirineos Sur es converteix en una bona excusa (i ja en van quatre) per escapar-se al Pirineu un parell de dies i muntar unes jornades de multiactivitat d’allò més divertides. Divendres, després de treballar, enfilo l’autovia de Mudèjar tot escoltant Lou Reed i a les nou del vespre ja estic a Rodellar, enmig de la Sierra de Guara. Busco un lloc amb vistes, planto la tenda i me’n vaig a una terrassa a fer-me una cervesa, a llegir i a esperar al Ferran, que arriba una mica més tard. Dissabte al mati esmorzem al camping de Rodellar tot llegint les ressenyes d’escalada de la zona. Ens decidim pel sector “La Fuente” i abans de les 12 ja estem amb els peus de gat i els arnesos penjats de les parets calcàries del barranc de Mascún. Treballem tres vies divertides, d’uns 15 – 20 metres i d’un grau màxim de 5+. Disfrutones! Després d’escalar, bany al riu (quin fred redéu), cotxe i cap a Sallent de Gàllego a gaudir del Festival de música Pirineos sur 2009. Abans, però, parada tècnica a Sabiñanigo per recollir al Fernando i a la Susana. Ja hi som tots, comença la festa! I ara us dono unes bones raons per anar al festival: La mitjana d’edat està per damunt dels 30, no està massificat, l’entrada val 20 euros, el cubata val 6 euros, no fa calor, la programació es bona, hi ha bon ambient.... Dissabte per la nit vam gaudir de l’espectacle Casser le mur, una producció del festival Pirineos sur i L’Boulevard Festival de Casablanca. Primer van tocar Nass El Ghiwane i Jil Jilala, dos bandes que naixen al Marroc als anys 70 i que van revolucionar el panorama musical al país veí, sobretot per l’atreviment de les seves lletres. Jo els vaig trobar, musicalment, massa clàssics i com les lletres no les entenia, doncs em vaig quedar una mica a mitges. Però vam escalfar motors, i després va pujar a l’escenari una superbanda de 14 músics. El grup Biella Nuei (d’Aragó), el grup Azawan (Marroc) i el DJ marroquí Mood, han format una banda i un espectacle que et fa ballar des del Pirineu aragonès a les muntanyes de l’Atlas. Ritmes berebers, marroquins, sons tradicionals aragonesos... tot una barreja per ballar i ballar! Molt bon concert. Farà falta veure com això es tradueix en un CD i quina continuïtat pot tenir com a banda. En directe, molt recomanable. El 19 de setembre actuen al Mercat de la Música Viva de Vic. Preneu nota. I després festa fins a les 6 amb Dj Panoja i DJ Wagner Pa (Brazuca Matraca). Diumenge al migdia cafè al bar de Lanuza i bany al pantà per despertar-se. Per dinar, entrecot al roquefort a Panticosa i per pair, cinc hores de cotxe fins a València, tot escoltant en Calamaro, en Bowie, en Lou Red...

http://www.biellanuei.com/azawan.html

http://www.myspace.com/casserlemur

Redefinint el concepte de desenvolupament sostenible

El G-8 va anunciar l’altre dia que de cara el 2050 es comprometen a reduir el CO2 en un 80%. Això es com dir que jo de cara al 2050 em comprometo a saber volar. Per al 2050 queden 40 anys. Berlusconi, Merkel, Brown i la majoria de polítics presents a la cimera del G8 estaran ja morts. Si tot va bé, jo tindré 72 anys. Quina compromís polític és aquell que s’ha d'avaluar quan tu ja no hi ets? A mi em sona més a una necessitat de desentendre’s del problema, d’una sortida endavant, que no pas d’una proposta realista. Ni som capaços, ara per ara, de reduir en un 80% les emissions, ni és raonable plantejar-ho per a un horitzó de 40 anys. Això equivaldrà a que seguirem igual, emetent cada vegada més i que ja pensarem com solucionar el problema quan ens acostem al 2050. I seran uns altres els que hauran d’afrontar el problema. No seria més realista i factible plantejar-nos una reducció del 15-20% de cara al 2020? Jo crec que si, però no interessa perquè això implicaria, de veritat, posar-nos a treballar: canviar el model econòmic, el model de consum, el model de valors, el concepte de desenvolupament... Anem malament i per tant, deixem la feina per a les següents generacions. És el camí més fàcil i còmode. Vist això, jo redefiniria el concepte de sostenibilitat, tant maltractat a Aquila aquests dies. La nova definició podria ser: El desenvolupament sostenible es aquell que és capaç de satisfer les necessitats actuals, deixant per a les generacions futures la decisió de comprometre o no els recursos i possibilitats de les seves futures generacions.

Ortografia urbana

Si fa poques setmanes analitzava un text escrit en una paret del carrer (emigartes no), avui reflexiono sobre una greu falta ortogràfica detectada en el cartell anunciador del taller mecànic de sota de casa. En aquest cartell, a part d’anunciar “detector radar Guardia civil”, que no tinc molt clar que sigui legal, anuncia "Detector aprosimacion marcha atras sonoro" Si, tal com sona, aproximación amb S! (Accents a part) La pintada de l’altre dia era greu perquè demostrava la incultura de l’autor, però aquest cartell demostra una manca d’interès col·lectiu per l’ortografia, doncs el cartell en qüestió no l’ha editat en Manolo, el cap del taller. Estic segur que en Manolo li va passar el text al dissenyador gràfic, aquest va fer la proposta de disseny i la va enviar a la impremta. Com a mínim, el text ha passat per tres mans i cap d’aquests personatges ha caigut en un error ortogràfic tan greu. Fer faltes d’ortografia és humà, però en un cartell anunciador d’un establiment, hauria d’estar prohibit! Demostra, simplement, un gran desinterès per la llengua i una manca de professionalitat important.

Passejant per la ciutat amb ulls oberts, es veuen coses molt interessants!

Juliol mediterrani

T’aixeques pel mati adormit després de que el despertador hagi sonat dos o tres vegades. Un acte tant quotidià com pot ser dutxar-se o fer-se un got de llet et suposa un gran esforç i una suada important. Normalment vas a la feina a peu. Vint minuts de passejada que et serveixen per ser conscient de que el dia ha començat. Ara és impossible. La calor i la humitat fan que l’agradable passejada es converteixi en un mal son. Decideixes anar amb bus. El 71, que ara a l’estiu passa cada 15 minuts. L’espera a la parada és un suplici i quan ets dalt del bus, embotit entre milers de dones (els homes no van en bus), t’adones que la temporada d’estiu només ha començat per als de l’EMT. La resta del món, al juliol, treballa. Cansat i potser encara adormit, arribes a la feina. Obres la porta i una bocanada d’aire fresc et dona la benvinguda. L’aire condicionat s’ha inventat per a mantenir el nivell de productivitat a les empreses! No és un invent per millorar la qualitat de vida de la població. En un ambient primaveral ( a vegades generador de conflictes) passes el matí, però quan a les dues de la tarda surts al carrer per a marxar a casa a dinar, l’impacte físic és espectacular. Els 35 graus i la humitat del 80 – 90% és una hòstia a la cara amb totes les de la llei. Només de pensar en caminar vint minuts fins a casa, ja et provoca una suada important. Però camines, lent però sense parar, perseguint ombres, parant a comprar el pa, respirant a poc a poc. Arribes a casa xop, et canvies, et poses en calçotets, et rentes la cara, et beus un got d’aigua fresca i crides ben fort: aquest no és el meu clima! El repòs a casa et senta bé, però quan te’n adones, has de marxar de nou, amb la mateixa calor però a més a més amb la panxa plena. Penses en marxar caminant o agafar el bus. La idea d’arribar a la feina tot suat no et motiva, així que decideixes passar calor a la parada i esperar el bus. Es repeteix l’escena del matí. Per sort, quan a les vuit del vespre surts al carrer, la temperatura ha baixat a 30, però la humitat es manté alta. Camines cap a casa i segueixes suant, però com saps que la jornada ja s’ha acabat, la suor té un altre significat, no emprenya tant. Arribes a casa, et canvies de nou, et rentes la cara i surts a la terrassa a llegir tot fen-te una cervesa ben fresca. Segueix sense ser el teu clima, però has resistit un dia més i ja queda un menys per a la tardor!

Senyalització orientativa a l'estació de Metro de Beniferri: un nyap!

Farà dos o tres mesos que han inaugurat la nova estació de la L1 de metro de Beniferri. Les obres han consistit en fer l'estació accessible i ampliar el vestíbul i realment ha quedat molt bé. Ara bé, com moltes altres vegades i degut a la legislació existent, hi ha un detall important que falla: la senyalització orientativa.

Quan arribes al vestíbul hi ha dos cartells nous, bonics i grans que t'indiquen el nom dels carrers de les dos sortides. Això no serveix per res, doncs la gent que utilitza esporàdicament aquella parada ho fa buscant equipaments molt concrets, com pot ser el Media Mark. Doncs bé, els cartells d'informació orientativa no l'anomenen i la gent es desorienta. O es desorientava i cada tres per quatre anaven a les guixetes a preguntar quina era la sortida del centre comercial.

La solució, dos mesos després d'haver inaugurat una estació que ha costat una milionada, ha estat penjar un DIN-4 amb celo, explicant el que realment vol saber la gent. Quina és la sortida del Media Mark.

No seria difícil arribar a un acord amb el Media Mark per a que pagués els cartells de senyalització. D'aquesta manera es donaria un bon servei i l'estació, que és nova, seria completament funcional i accessible.

Mobilitat i decreixement

Aquesta setmana m’he comprat un bitllet d’avió i per compensar el que contaminaré, em proposen que pagui dos euros per a que no sé quina ONG planti un arbre al Delta del Llobregat. Estem de conya o què? Fins on hem arribat? Ens movem massa per què volem, per què podem o per què ens obliguen? Aquesta setmana faré aproximadament 2.500 quilòmetres per motius diversos i evidentment no és molt productiu doncs representa passar-me un munt d’hores dalt d’un cotxe, tren o avió. Cal moure’s tant? La facilitat de mobilitat ens obliga a plantejar-nos desplaçaments que abans eren impensables. Pujar i baixar de Barcelona a Múrcia en un dia, per exemple, fa uns anys era inimaginable. Ara, a més a més de ser possible, és barato: 83€. Per a una empresa, “la torna”. El que passa es que tinc seriosos dubtes de si aixó és bo o no. No és sostenible, però et permet estar allà on vols, no és productiu però si que produeix, no és lògic però és real... Fa poc em vaig llegir un llibre titulat “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche. Tampoc en vaig treure aigua clara. Més idees, més caos. El fons, revolucionari, molt interessant, la posada en pràctica difícil. Potser per això diuen que la societat del decreixement ha de ser revolucionària. El pas d’un model de societat a un altre, ha estat i serà, novament, revolucionari. En el fons, el que compta, és l'actitud ferma i decidida de l'acció individual. Potser el pas intermig per arribar a una societat del decreixement passa per un consum conscient i responsable. No és la revolució, però és un pas endavant. Doncs potser amb la mobilitat passarà el mateix. Igual que el cotxe va canviar el model de fer ciutat als anys 40 i això va suposar un canvi de paradigma en molts camps (econòmic, social, arquitectònic, industrial, urbanístic, geogràfic...), hem d’esperar que arribi un nou canvi de paradigma. Ara crec que estem a mig camí. Comencen els dubtes, les preguntes, les queixes, les accions aïllades, les empreses van perdudes i et proposen plantar arbres... Però quin serà el vertader catalitzador? Aquesta és la pregunta. Serà la gasolina a 5 euros el litre? Serà una crisi energètica? Serà una III Guerra Mundial? Serà una crisi alimentària? Fins que aquest catalitzador no entri a formar part de l’equació, seguirem igual. Tindrem dubtes, aconseguirem petits avanços, algun retrocés... El que està en crisi no és la sostenibilitat del planeta sinó el propi sistema, que no és sostenible. Més, més, més, més, més... Quin gran embolic!

Petit tractat del decreixement serè, de Serge Latouche. Ed. Tres i Quatre i Institut del Territori. 2009

III Marxa de Cap de Rec

Aquest dissabte he participat a la III Marxa de resistència de Cap de Rec, organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat i puntuable per a la Copa Catalana de marxes de resistència. Per resumir breument la marxa, us diré que té un recorregut de 51 quilòmetres, 5.100 metres de desnivell acumulat i la pujada amb més desnivell de totes les curses que formen la Copa Catalana: 1.350 metres de desnivell d’una tirada, d’Andorra al coll del Perafita. En total, 2.550 metres de pujada i 2.550 de baixada. Fer la marxa ha estat una experiència gratificant, ja que he gaudit d’un paisatge espectacular. La vall de la Llosa i la vall de Madriu són precioses i al juny, està tot tant verd que enamora. Només per veure el paisatge ja paga la pena fer la marxa. El problema és que són molts quilòmetres i per tant, no pots estirar-te en cada un dels llacs que veus. S’ha d’anar per feina. Hi ha certa presa i com se sol dir... la prisa mata amigo! I aquí es on entra en acció la part freak de la cursa. Hi havia uns 400 inscrits, el 80% dels quals fan tota la Copa catalana, es a dir que cada cap de setmana estant fent patejades de més de 50 quilòmetres. Hi ha gent que va fer la cursa amb 6 hores i la majoria ho van fer entre 10 i 12. La gent corre, van vestits com a marcianos i a Andorra, quan ja portavem caminats 30 quilòmetres i s’acostaven els 1.300 metres de pujada, van treure les farmacioles. Voltarens, aspirines, antiinflamatoris varis, glucoses en pastilla i en ampolles líquides... un arsenal. Enlloc de l’entrepà de botifarra que repartia la família Soto (un avituallament collonut amb entrepans d’embotit, fruita i molts líquids) s’alimentaven de farmaciola. El Fra i jo vam preferir botifarra, pit i collons i amunt! El Fra va apretar i em va esperar al refugi del Perafita, 1000 metres per damunt d’Andorra. Jo, a poc a poc, vaig arribar 45 minuts més tard, però pel camí se’n van quedar uns quants. Aquesta pujada és infernal. Un cop al coll del Perafita i finiquitada la pujada, tant sols ens quedava baixar a Cap de Rec i desmaiar-nos una estona. En total, 13 hores de caminada entre un paisatge preciós i una colla de freaks d’allò més simpàtics. Realment, l’ambient entre la gent i els ànims que entre tots ens donàvem a la pujada, era espectacular. Un molt bon exemple de l’esperit no competitiu d’aquestes marxes.

L’estacionament a València. Utilitzar la crisi per amagar una mala gestió municipal

Llegeixo al diari d’avui que la ciutat de València perd 5 aparcaments soterrats, amb un total de 2.300 places, degut a la crisi econòmica. Diuen que les empreses no poden fer front a les despeses de construcció i explotació dels aparcaments i que per tant, s’ha d’esperar a que la situació millori.

La noticia també diu que un dels fets que ha motivat les empreses a renunciar a la construcció dels aparcaments, és la molt baixa reserva de places que els veïns han fet, el que ha posat en dubte la viabilitat dels projectes. Els constructors i l’equip de govern diuen que la crisi econòmica dificulta la compra d’un aparcament i que per tant, les empreses tampoc volen construir un aparcament per a que aquest es quedi buit.

Jo estic d’acord en que la crisi econòmica dificulta la compra d’una plaça d’estacionament, però crec que el motiu principal de la renúncia a la construcció d’aquests cinc aparcaments, és la laxa política municipal contra la indisciplina d’estacionament. La doble fila és una constant a la ciutat de València, està tolerada i no es multa. Amb aquesta situació de partida, per què cal comprar-se una plaça d’estacionament? Per què m’he de gastar 20.000 euros si puc aparcar on i com en doni la gana?

L’estacionament de l’avinguda Tres Forques fa dos anys que està obert només per a veïns (concessió a 90 anys) i està ocupat al 50%. Si passegeu pels carrers del voltant (carrer Conca per exemple), veureu com la calçada està plena de vehicles estacionats en doble fila.

Així que la crisi afecta a la venda de places d’estacionament, però afecta més encara el fet de que l’ajuntament segueixi permetent la doble fila a tort i a dret. ¿Quin empresari es gastarà diners en construir un aparcament si sap que en tots els carrers del voltant es pot aparcar impunement en doble fila?

Cal enfocar l’arrel del problema i no utilitzar la crisis per amagar una mala gestió municipal.

El barranc del Carrer Ample

El dissabte passat vam fer una bonica excursió al Parc Natural del Port. Amb la intenció d'entrenar una mica per a la marxa de Cap de Rec del dia 13 de juny, el Ferran i jo, acompanyats per l'Espe, l'Oriol i l'Andraina, vam pujar al Port. Vam dormir a casa (a Caro) i l'endemà de bon matí, mentre la resta de l'equip es quedava per casa descansant, el Ferran i jo empreniem la caminada.

De casa (Refugi de Caro) vam seguir el GR-7 fins al refugi de les Clotes (1 hora 30 de caminada). Passat el refugi vam deixar el GR i ens encaminàrem cap a la pista que baixa al Mas de la Franqueta, sota la Punta Serena. Després d'una hora més de caminada arribàrem a l'inici del barranc del carrer Ample. A partir d'aquí, pujada suau però incòmoda pel barranc. Al principi no és molt espectacular, però al final d'un sender, la vall s'obre per tornar a tancar-se de cop, i després d'un revolt, et trobes davant d'un plegament espectacular. L'ambient és una mica "marciano" i per tant és un indret recomanable.

Seguim el barranc amunt fins a sortir a les Rases del Maraco, una carena amb vista a la vall de l'Ebre, on girem a dreta (sudoest) per seguir el GR-7 de retorn al refugi de les Clotes. La volta circular refugi de les Clotes - Barranc - refugi de les Clotes ens ha costat cinc hores i mitja, parant a fer-nos un bocata i gaudint del paisatge. Un cop a les Clotes, una hora i mitja més i de nou a casa. En total, 8 hores i 30 minuts de caminada, un bon entrenament pel dia 13 i unes agulletes el dilluns que no estaven gens malament!

Per cert, al arribar a casa, cerveseta de la bona i fresca!