L'Estatut

Estava jo reflexionant sobre tot el merder que s’està muntant al voltant de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i pensava que, com gairebé sempre, amb una mica més de sentit comú, tot hagués pogut ser (o podria ser) molt més senzill. Per un costat, per què el Tribunal Constitucional ha d’emetre sentència després de que l’Estatut hagi estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés espanyol, firmat pel Rei i aprovat en referèndum? No hagués estat més fàcil que primer s’hagués emès sentència i després aprovar el text? Possiblement si, però com els senyors i senyores del Constitucional tarden anys (en porten 3) en dictar una sentència (tanta feina tenen?), un polític, que té una visió de govern de quatre anys, no es pot esperar. L’ordre dels factors, en aquest cas, si que altera el producte. Des d’un altre punt de vista, pot un tribunal dictaminar que un text aprovat per dos governs legítims, firmat per un Rei i aprovat pel poble de Catalunya en referèndum és il·legal? Sovint ens diuen que tot objectiu polític s’ha d’aconseguir a partir d’unes eleccions i de l’actuació d’uns polítics escollits democràticament. L’Estatut ha estat aprovat pels representants polítics escollits democràticament i aprovat en referèndum (un acte de participació que s’hauria d’exercir més sovint). És legítim declarar-lo inconstitucional? No farà trontollar la base democràtica del país? Poden 12 jutges anar en contra de la voluntat política de dos governs, un Rei i un poble? Si l’Estatut ens diuen que és inconstitucional, quin camí ens queda, esgotat el de la democràcia?

Per cert, en aquest link us podeu descarregar l'Estatut, que segurament el 80% de la gent que opina a favor o en contra, tant catalans com espanyols, no se l'han llegit

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut/

Les radios i els "Singles" que no hi tenien cabuda

Les emissores tradicionals demanen cançons curtes i de tonada fàcil. Tres – quatre minuts de single i poca cosa més. Ara bé, al llarg de la història de la música moderna, hi ha hagut grups que han trencat amb aquesta norma no escrita i s’han presentat a les ràdios amb singles llargs, molt llargs. Aquestes bandes, primer que res, han hagut de convèncer al productor de que la cançó s’ho valia i després, han fet el que han pogut amb les ràdios. Les que han tingut vista, criteri i voluntat, les han fet sonar i n’hi ha hagut d’altres que han comès errors històrics i s’han negat a emetre cançons que amb el pas dels anys han estat “mítiques”. Alguns exemples:

Hurricane de Bob Dylan, sobre la història del boxejador negre Rubin Carter, acusat injustament d’homicidi. La cançó és de l’any 1976, publicada al disc Desire i té una duració de 8 minuts i 33 segons. Telegraph Road, de Dire Straits, publicada al disc Love Over Gold, de l’any 1982. La cançó, que descriu l’evolució d’un poble, té una durada de 14 minuts i 22 segons. El single que va catapultar a la fama als Dire Straits, Sultan of Swing, de l’any 1978 té una durada de 5 minuts i 50 segons. Tampoc va ser fàcil trobar-li un lloc a les ràdios. Bohemian Rapsody, dels Queen. Va ser publicada l’any 1975 al disc A night at the Opera. Tot i no ser excessivament llarga va tenir problemes importants per sonar a les ràdios degut a que barreja l’òpera, un cant a capela i un solo de guitarra al més pur estil heavy. I a més a més dura 6 minuts. Una barreja explosiva per a les ràdios de l’època. L’últim disc d’Extremoduro, La Ley Innata (2008) tant sols té sis cançons. La més curta té una duració de 5 minuts i 49 segons, mentre que la més llarga dura 11 minuts i 43 segons. L’any 1995, Extremoduro publicà el disc “Pedrá”. Aquest disc tant sols tenia una cançó que durava 30 minuts. Qualsevol nit por sortir el sol, de Jaume Sisa, té una duració de 6 minuts i 52 segons.... i és un clàssic.

Bé, la llista podria ser molt més llarga, però aquests títols són els primers que m’han vingut al cap. Potser un altre dia escric un post parlant de les cançons curtes que han marcat una època o una generació....

El deute dels ajuntaments

Aquesta setmana, llegint un article en premsa, he conegut alguns deutes municipals i al calcular el deute per càpita, he pogut extreure algunes conclusions molt interessants.

Madrid. PP. Alberto Ruiz Gallardón. Deute total: 7.126 M€. Deute per càpita: 2.218€. És l’ajuntament amb un major deute públic. La diferència amb el deute de les altres ciutats és abismal! La major part del deute públic de la ciutat de Madrid és fruit de les obres faraòniques de les M que tendeixen a l’infinit. Inversió en infrastructura viària. Saragossa. PSOE. Alberto Belloch. Deute Total: 690M€. Deute per càpita: 1.054€. La segona ciutat amb un major deute per càpita és Saragossa, governada pel PSOE. L’Expo de l’any passat li pesa a la capital aragonesa. València. PP. Rita Barberà. Deute Total: 801M€. Deute per càpita: 1.004€. La tercera ciutat de la llista és València. El motiu? “Los grandes eventos”. Que si la Fórmula 1, la Copa Amèrica, la visita del Papa, l’Àgora i les diferents comisions pagades a un tal “Bigotes”. Sevilla. PSOE. Alfredo Sánchez Monteseirín. Deute Total: 422M€. Deute per càpita: 604€. Quin és el principal motiu de que Sevilla sigui la quarta ciutat més endeutada? Molt possiblement la forta inversió en tramvia i metro que l’ajuntament està fent a la ciutat. Inversió en Transport Públic! Barcelona. PSOE. Jordi Hereu. Deute Total: 770M€. Deute per càpita: 483€. Molt per sota de les altres ciutats es troba Barcelona, governada pel tripartit i amb un deute per càpita gairebé la meitat que el de València. Mitjana capitals de província. Deute Total: 12.846. Deute per càpita 860€.

Algunes reflexions. Fa pocs dies, Aznar reclamava “noves idees i reformes profundes per a superar la crisi econòmica front al socialisme intervencionista i l’increment del deute públic”. Bé, que segueix amb la cantarella del deute 0. Doncs bé, Aznar diu una cosa i els seus col·legues de partit, quan estan al poder, en fan una altra. Sigui com sigui, queda clar que els discursos teòrics del senyor Aznar són això, pura teoria i que els seus companys són els primers en generar deute municipal quan estan al càrrec d’algun ajuntament. I encara podem anar més enllà i analitzar el principal motiu d’aquest deute. Madrid el genera fent infrastructura pels cotxes (pa per avui fam per demà), València en Fòrmules 1 i altres esdeveniments efímers d’un o dos dies de durada. Sevilla, en canvi, amb un deute semblant al de València, inverteix en transport públic. I Barcelona, conté el deute i sembla que és la ciutat que més s’aproxima a les teories econòmiques d’Aznar. Tot plegat, molt interessant! En definitiva, que hi ha dos línies de debat obert. La primera és econòmica i gira entorn al fet de si és positiu o negatiu generar un deute públic. Mirant l’exemple dels nostres ajuntaments, podríem arribar a la conclusió de que si no és positiu, com a mínim és inevitable, i per tant entraríem de ple en el debat sobre el finançament municipal. La segona línea de debat, molt més política, gira entorn al fet de com és justifica el deute. És el mateix generar un deute per càpita de 1.000€ a base de grans esdeveniments que fent-ho construint línies de metro? Jo crec que no!

Els murs

Aquesta setmana se celebra els vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Tots els polítics actuals i els que ho van fer possible aleshores, descriuen el fet com un moment històric per a la llibertat de la humanitat. No hi ha dubte que la caiguda del mur va suposar, per damunt de tot, el retorn a la normalitat per a milers de persones i famílies que van quedar separades dins d’una mateixa ciutat. Després, a més a més, se’n poden extreure altres consideracions: Que si va suposar la fi del comunisme i de la guerra freda, que si va marcar l’inici de la hegemonia americana i del capitalisme com a únic model econòmic vàlid.... Sigui com sigui, sempre és motiu d’alegria que caiguin els murs i per tant, també és bo recordar-ho, per no caure en els mateixos errors. Ara bé, per a ser crítics, m’agradaria fer algunes reflexions que hem venen al cap després de llegir, ahir, un article a Vilaweb. La caiguda del mur de Berlín va suposar, per a una Europa política i econòmica que s’estava consolidant, la peça final d’un trencaclosques que no s’ajustava al model econòmic definit. Amb la caiguda del mur, s’homogeneïtzava el mapa d’Europa i es donava el tret de sortida a la Europa que vivim avui en dia. És per tant, un símbol de llibertat per als europeus, res més. Políticament parlant, no té cap simbolisme més enllà de la construcció europea. Per què doncs, els europeus o occidentals no estem legitimats a exportar la imatge de la caiguda del mur de Berlín com a símbol de llibertat mundial? Perquè avui en dia, a l’any 2009, hi ha més murs aixecats al món que els existents l’any 1989. No estem doncs, anant enrera? Hi ha murs entre Ceuta i Melilla i el Marroc, entre Mèxic i Estats Units, entre la Xipre Grega i la Xipre Turca, entre Palestina i Israel, a Irlanda, per separar Republicans de Unionistes... I n’hi ha més a l’Àfrica i a l’Àsia (entre les Corees, a Caxemira....). Celebrem la caiguda del mur de Berlín en el moment històric que més murs hi ha separant persones. La caiguda del mur de Berlín va ser un èxit per a Europa, però alguns dels murs existents segueixen sent una vergonya per a Europa.

Dos concerts i una manifestació

La setmana passada va ser moguda culturalment i socialment parlant. Dijous va anar a la sala Wah Wah a escoltar les cançons del darrer treball de Joan Miquel Oliver, Bombón Mallorquin. Els concerts en sales petites cada vegada m’agraden més. Si la sala està plena, el grup amb ganes i el públic entregat, es crea un clima que de cap de les maneres es pot crear en un recinte més gran. I això va passar a la Wah Wah! En Joan Miquel Oliver, acompanyat per en Pere Debon a la bateria i en Toni Pastor al baix i al llaüd, va enganxar al públic amb les seves cançons, més despullades i simples que les que interpreta quan va acompanyat dels Antònia Font. Sa Núvia morta, Hansel i Gretel, Lego o Final feliç van ser la banda sonora d’una bona nit de dijous. Recomanable, ara que encara toca en recintes petits. I divendres, vam anar cap a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on actuava, per celebrar els Premis Octubre, en Miquel Gil, un mestre. El seu va ser un recital diferent, doncs li van demanar que cantés les cançons que l’han marcat al llarg de la seva vida professional. Així que a través de la veu i la guitarra de Miquel Gil vam fer un viatge cap a la història musical de la nostra terra. Va cantar cançons de Quico Pi de la Serrra, d’Ovidi Montllor, de Raimon, alguna seva i va cantar poemes de d’Enric Casasses entre d'altres. Una meravella! I per acabar, dissabte vam anar a la manifestació contra Camps i la corrupció al País Valencià. Un èxit brutal. Una gentada. Evidentment no érem ni els 50.000 que deia la organització (una associació, diuen, nascuda a través del facebook) ni els 2.000 que deia la poli. Es igual. Allà ens vam reunir una gentada, de colors polítics diferents (també del PP), d’edats diferents i amb motivacions diferents. El crit, però, era comú: Camps dimissió. La gent vol recuperar la dignitat política. Mentrestant, en Camps inaugurava la temporada d’Òpera al palau de les Arts i pocs minuts després, al telenotícies, Canal 9 dedicava 1 minut a la manifestació, per dir que un reduït grup de manifestants amb banderes independentistes protestaven contra el govern de la Generalitat. Es conegut per tothom (s’estudia a les universitats) que Canal 9 manipula la informació, però quan ets protagonista de la manipulació, et quedes de pedra! És increïble.

Democràcia i corrupció

El principal problema de la corrupció de la classe política no és que s’enriqueixin a costa nostra, sinó que dinamiten la confiança de la població en la democràcia, que de moment, és la forma menys dolenta de govern que coneixem. Per a reforçar la democràcia i que la població se la cregui i en confiï, cal actuar en molts fronts, principalment en el polític, el social i el judicial. Políticament, els partits haurien de ser transparents amb els seus comptes (prou de donacions anònimes) i tenir l’acta de renúncia de tota persona electa del partit, per tal de poder expulsar-lo en cas de transfuguisme o imputació per corrupció. Han de perdre el càrrec polític, però també l’escó. Judicialment, els processos oberts per corrupció contra càrrecs electes haurien de ser molt més ràpids del que són actualment. Un procés pot durar anys i això la societat no ho entén. La fiscalia ha de ser ràpida i contundent, doncs ens estem jugant el prestigi de la democràcia. No pot ser que la societat percebi o pensi que els polítics corruptes gaudeixen d’immunitat i que mai paguen pels delictes que cometen. Pel que fa a la societat civil, cal que aquesta sigui més crítica. La frase de bar “si governessin els altres farien el mateix” no mostra res més que una indiferència total cap a la forma de govern que tenim. I això s’ha de canviar, sinó, tendirem cap a una forma de govern que anomenarem democràcia però que no serà res més que una oligarquia “maquillada” de democràcia.

Aquest dissabte 31 d’octubre hi ha un manifestació contra la impunitat de Francesc Camps. A les 18:00 hores a la plaça de Sant Agustí de València. "MANIFESTACIÓ-PROCESSÓ" PER LES VÍCTIMES DE LA CORRUPCIÓ. Reviscolem la democràcia!. Convoca: Col·lectiu contra la corrupció.

" A buen entendedor...

...pocas palabras bastan"

Barack Obama, Nobel de la Pau

Aquest passat divendres esmorzava tranquil·lament a casa escoltant la ràdio, quan de sobte, una notícia d’última hora, em treia del meu estat de pau enmig del cafè amb llet i les torrades. Barack Obama era el nou premi Nobel de la Pau! No hi estic d’acord. I no perquè Barack Obama no hagi fet coses en favor de la Pau, sinó perquè es una persona que acaba de començar. Fa menys d’un any que és president dels Estats Units i al meu entendre, un Nobel de la pau s’ha de donar com a reconeixement d’una trajectòria vital, d’una vida dedicada a la Pau. Potser en Barack Obama és un potencial Nobel de la Pau, però no ha fet mèrits per rebre’l ara. Ha donat passos importants, sobretot en millorar les relacions orient – occident (famós ja el discurs donat fa uns mesos a Egipte), però no és suficient. En Barack Obama, com a president dels EEUU, tindrà pressions importants, lobbies de pressió que li demanaran que actuï de forma políticament poc correcta, haurà de defensar els interessos econòmics americans, moltes vegades en contra d’altres països i haurà de mantenir l’exèrcit més potent del món. En definitiva, que el seu pas per la presidència americana no serà un camí de roses i li costarà fer creïble el premi que li acaben de concedir. Mirat així, podria entendre’s el Nobel de Obama com un premi preventiu. Potser l’acadèmia sueca ha pensat que si aquest home ha vingut amb bones intencions i li concedim el premi, es veurà obligat, moralment, a actuar de forma correcta. Potser els suecs han pensat així, però aleshores, han pecat de ingenuïtat i de manca de visió geopolítica. En Barack Obama tindrà temps suficient per a demostrar-se legítim posseïdor del Nobel de la Pau o per avergonyir a l’acadèmia sueca de la seva decisió. El temps dirà! A més a més, si actua bé, si treballa en favor de la Pau mundial, possiblement en les següents eleccions presidencials no guanyi. Sóc bastant pessimista i aquest Nobel a Obama, per respecte a molts altres Nobels de la Pau, no el trobo adequat. No hi estic d’acord!

Presentació del llibre "Urbanalización" a València

El proper dia 15 d'octubre a València, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, tindrà lloc el debat sobre les dinàmiques globalitzadores en espais urbans i periurbans i es presentarà el llibre Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales, de Francesc Muñoz.

En paraules de l'autor, geògraf i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona "tot acaba semblant-se. Pertot arreu reconeixem espais configurats idènticament. Els paisatges s'han tornat comuns i els llocs han esdevingut globals"

Muñoz ha batejat aquesta maniobra de copy&paste amb el neologisme encunyat per ell mateix "urbanalització". La construcció d'espais s'ha tornat banal. Afectats per aquest fenomen els espais perden identitat i acaben sent còpies de còpies, cobrint sense límits el territori i imposant els estils de vida que porten associats.

A la presentació del llibre i al debat intervendran: Francesc Muñoz: geògraf, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor del llibre. Josep Ramoneda: director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Joan Romero: catedràtic de Geografia de la Universitat de València. Jordi Bernado: arquitecte i fotògraf.

L'acte tindrà lloc el dia 15 d'octubre a les 19.30 a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carrer Sant ferran 12, València.

Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Editorial Gustavo Gili. Barcelona. 2008

Televisió sense fronteres

Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) és una iniciativa ciutadana per aconseguir l’aprovació d’una llei mitjançant la recollida de signatures. Els impulsors del projecte presenten la proposta de Llei a la Mesa del Congrés espanyol i a partir d’aquest moment, es disposa d’un màxim de 9 mesos per a recollir un mínim de 500.000 signatures vàlides en el conjunt de l’Estat. Un cop recollides les signatures necessàries, la proposició de Llei es vota en el Congrés i pot ser aprovada o rebutjada. Sindicats, partits i associacions han presentat a València la Iniciativa Legislativa Popular "Per una Televisió Sense Fronteres, per TV3 al País Valencià", impulsada per Acció Cultural del País Valencià. El projecte de llei que es presenta no només pretén resoldre l'intent de tancament de TV3 al País Valencià, sinó que també vol aconseguir el reconeixement dels espais de comunicació català, basc i gallec. S’intenta així, assolir el reconeixement legal de l’existència de les realitats lingüístiques i culturals catalana, basca i gallega i dels seus respectius espais de comunicació. La proposta de llei que es vol presentar no pretén modificar cap llei sinó desenvolupar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (signada pel Govern espanyol el 1992, en època de Felipe Gonzàlez, i ratificada pel Parlament espanyol el 2000, en època de José María Aznar), que en el seu article 12.2 estableix que els governs signants han de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen alguna d’aquestes llengües europees, encara que siguin administracions diferents.

Al meu entendre, crec que seria interessant que sense cap tipus de restriccions, des de qualsevol comunitat autònoma es poguès veure qualsevol televisió pública d'arreu de la península. Ara, tenim fins al 10 de març del 2010 per a recollir mig milió de signatures. Hem d’aconseguir que signi tothom, quanta més gent millor. Hem de fer córrer la veu. Són molts els punts on poder signar. A València, entre altres llocs, podeu signar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i a Sant Cugat al Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC). Jo també tinc alguns fulls per a signar, així que no hi ha excusa. Els exiliats més enllà de l’Atlàntic tampoc. DNI? Podeu trobar més informació a: http://www.televisiosensefronteres.cat/

Les obres d'estiu i la mobilitat

Entre les obres d’estiu i les obres promogudes pel Plan E, aquests mesos la ciutat de València ha fet algunes actuacions encertades. En primer lloc ha ampliat la xarxa de carrils bici eliminant estacionament o reduint l’ample de la calçada, eliminant així la possibilitat d’estacionar en doble fila. Es troba a faltar que la malla plantejada estigui connectada i tingui continuïtat o que la implantació dels carrils bici es faci en les vies de primer ordre, però bé, esperem que això sigui un primer pas.

Com a punt negatiu, cal dir que el paviment escollit per als carrils bici no és l’adequat. Els carrils bici s’estan pavimentant amb rajoles, un material desaconsellat en el llibre “La bicicleta en la ciudad. Manual de políticas y diseño para favorecer el uso de la bicicleta como medio de transporte”, del Ministeri de Foment. A part de ser un material incòmode per al ciclista, és més car que el formigó. I el pitjor de tot és que els carrils bici existents que estaven pavimentats amb formigó, s’estan pavimentant amb rajoles.

Un altre punt positiu de les obres d’estiu o les del Plan E ha estat l’ampliació de les voreres, eliminant espai d’estacionament i de circulació, d’alguns carrers del centre. Sembla una aposta clara pel vianant i per reduir la presència del vehicle privat al centre de la ciutat. Enhorabona! Ara bé, esperem que aquesta política es faci extensiva als barris i serveixi per a millorar l’espai públic de tota la ciutat. I aquí es on es troba a faltar coordinació entre les diferents obres. En molts carrers s’ha canviat el clavegueram i hagués estat una oportunitat magnífica per a modificar la secció, ampliant voreres i eliminant la possibilitat d’estacionar en segona fila. Suposo que no hi havia pressupost per a tant, però posats a fer obres i a tancar els carrers durant mesos, es pot considerar una oportunitat perduda.

Sigui com sigui i amb certs clarobscurs, la ciutat de València ha aprofitat les obres d’estiu i del Plan E per a fer tímids avanços en temes de mobilitat ciclista i de vianants.

Leonard Cohen

Feia dies que volia parlar sobre en Leonard Cohen, però enmig de la voràgine setmanal, no havia trobat el moment de pau per dedicar-li unes ratlles al cantautor – poeta canadenc. Abans de l’inici del concert fallit d'en Cohen a València, amb els amics parlàvem, en broma, de fer-li un monument a la ex-manàger del cantant. Gràcies a ella i als tres milions d’euros que li ha robat, el cantautor ha hagut de pujar-se de nou als escenaris per a recuperar els diners que li garantien una plàcida jubilació. Gràcies a ella, la generació que era menor d’edat quan en Cohen va abandonar els escenaris, el pot gaudir ara amb trenta anys passats. En Cohen es va pujar per última vegada a un escenari amb 60 anys. Era l’any 1.994. L’any passat, amb la intenció de recuperar caixa, tornava als escenaris. La setmana passada, el dia 21 de setembre, celebrava al escenari del palau Sant Jordi de Barcelona, 75 anys. Els que hi van ser, la premsa i la crítica, diuen que el recital, de tres hores, va ser magnífic! Abans però, el divendres 18 de setembre, en Cohen es pujava a l’escenari del velòdrom Lluis Puig de València, davant de 3.000 incondicionals. La mitjana d’edat rondava els quaranta i més d’una família venia al complet. Concert multigeneracional per gaudir d’un cantant amb més de 40 anys de carrera. Algú va dir fa poc, que era un privilegi poder ser contemporani a Leonard Cohen. Hi havia ganes de Cohen al velòdrom, sabíem tots que era l'última oportunitat i per a molts, la primera i última. Seria una gran nit, màgica, plena de clàssics, d’emoció i qui sap si d’alguna llàgrima. Amb tant sols cinc minuts de retard, un elegant Cohen, com sempre amb barret, va pujar-se dalt de l’escenari acompanyat per cinc músics i tres coristes. Sense dir res, va començar a cantar Ain’t no cure for love, que va empalmar amb The future i Dance me to the end of love. Sonava perfecte, la veu greu, les llums càlides.... En Leonard Cohen de tant en tant s’ajupia, s’alçava, però tot sonava i semblava perfecte. Al final de la quarta cançó (Bird on a wire) i mentre en Mas feia un solo de guitarra, en Cohen es recolzava sobre la tarima de la bateria. I en aquest moment, es desmaiava. Queia com un plom damunt de l’escenari. El públic emmudia. Ràpidament les coristes i el guitarrista l’agafaren i el tragueren de l’escenari enmig d’una gran ovació del públic. Nervis, incertesa, dubtes.... A les onze de la nit, després d’una hora d’espera, el guitarrista Mas ens comunica que el concert es cancel·la. En Cohen ha patit un tall de digestió i tot i que es troba bé, els metges li recomanen cancel·lar l’actuació i descansar. Decepció entre els assistents. Amb cares llargues, el públic encara les portes de sortida del velòdrom. La gent ja no fa bromes amb la ex – mànager. Com una persona pot robar-li els estalvis a un avi de 75 anys? Deu estar d’humor en Cohen per pujar-se als escenaris després d’aquesta estafa? Li ha retrobat el gust a actuar, o tant sols pensa en acabar i retirar-se de nou?

I només un però. Si en Cohen s’hagués desmaiat a Barcelona o Madrid, possiblement s’hagués trobat una nova data per a l’actuació. A València, ens hem quedat amb quatre cançons i les ganes de més. Seguirem escoltant-lo les nits fredes d'hivern!

Lectures d'estiu

Aquests mesos d’estiu, tot i fer tant sols una setmana de vacances, he aprofitat l’aire condicionat del bus i la fresca del capvespre a la terrassa, per llegir un parell de llibres interessants i que, per motius diferents, us recomano.

El primer es La Barraca, de Vicente Blasco Ibáñez. Publicat l’any 1.898, retrata d’una forma crua la vida a l’horta valenciana, les tensions entre els camperols i els terratinents i entre la gent d’horta i els nouvinguts. Aquest triangle de tensions i odis es manté durant tota la novel·la, esdevenint al final, inevitablement, la tragèdia. Amb grans descripcions naturalistes de l’horta valenciana, la novel·la és llegeix ràpid, enganxa i fins i tot es pateix per gairebé tots els personatges. Tret dels terratinents, la resta de personatges són camperols d’horta, pobres, algun més humil que l’altre, però gent de camp que treballa la terra de sol a sol. I tota l’horta està unida contra els terratinents i contra una família nouvinguda que ha ocupat una barraca i unes terres que feia anys que estaven abandonades. I aquí comença el conflicte de l’horta contra els nouvinguts, però també de l’horta cap als terratinents. Un bon llibre d'un referent cultural i polític (republicà) de la València de principis del SXX. Com a reflexió final, m’ha quedat el mal regust de boca de no saber, avui en dia, contra qui lluitem. Abans, l’enemic tenia cara i nom i el motiu de lluita social era molt clar. Avui en dia, no sabem qui te la culpa del que passa (Govern, empreses...) i per tant, la societat s’adorm, s’abandona, s’acomoda... i perd!

El segon llibre que us vull recomanar, radicalment diferent al primer, és La Isla de Arturo, de Elsa Morante. En aquest cas també hi ha un motiu de lluita, però personal, la lluita interna d’un adolescent que viu gairebé sol en una illa i descobreix l’amor cap a una dona impossible: La seva madrastra. És una novel·la iniciàtica, on el protagonista ens descriu, en primera persona, les seves desventures, els seus temors, il·lusions i desenganys. La novel·la comença amb la il·lusió del nen per viatjar, per seguir els passos dels seu pare, que te idealitzat i a mesura que passen els mesos i amb l’arribada de Nunzziata (la madrastra), aquesta il·lusió es transforma en angoixa per un amor impossible i l’illa comença a convertir-se en una petita presó.

La Barraca. Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Cátedra

La Isla de Arturo. Elsa Morante. Ed. Espasa Calpe-Relecturas Narrativa

El Castell de Guadalest

Aquest cap de setmana hem marxat a Guadalest, la Marina Baixa, a descansar, a desconnectar i a conèixer l'interior d'Alacant. Ens hem allotjat a la casa rural el Molinet del Governador, situada entre Callosa d'en Sarrià i Guadalest i des d'allà, hem visitat el poblet del Castell de Guadalest i l'embassament del mateix nom.

Aquests pobles es troben situats en una llarga i estreta vall, dominats per la serra d'Aitana al sud i la Serrella al nord. El paisatge calcari, ple d'oliveres i nisprers és prou mediterrani, però la imatge de penyassegats per damunt dels 1.200 metres que cauen des de les serres cap a la vall, dóna al paisatge un aire "muntanyenc".

Dissabte al matí vam estar passejant pel Castell de Guadalest, un petit poble amb un castell d'orígen morisc enfilat dalt d'una cinglera, la qual dóna accès al poble a través d'un túnel per a vianants. El poble està molt ben conservat, el paisatge és realment impressionant. L'únic problema és que és un poblet molt turístic i està ple de gent que va de visita. Fins aquí seria tot prou normal, el que passa és que el poble no ha sabut controlar aquest turisme ni la qualitat de les tendes i comerços que hi proliferen. No pot ser que en un indret tant bonic com Guadalest et trobis que a les botigues et venen bats de beisbol del Liverpool. I pel que fa als bars, no n'hem trobat cap de descent. Tots de tapes, entrepans i plats combinats. Què se n'ha fet de la gastromia de la zona? Guadalest paga la pena una visita, però recomanem anar a dinar a Benimantell, el poble del costat, on podreu gaudir d'una olleta o d'una bona carn a la brasa.

Per cert, l'home de la casa rural ens va dir que Guadalest era, després de Santillana del Mar, el poble més visitat d'Espanya. Bé, no hi ha res com valorar i estimar el que tenim a prop, però tampoc està de més voltar i conèixer món per poder ser crític amb el que tenim a casa.

Diumenge vam estar passejant pels voltants del embassament i vam caminar una estona per la Serrella, però uns núvols grisos ens van fer girar cua i tornar cap al Molinet. Mentre dinàvem, una tempesta amb granissada, llamps i trons ens acomiadava de la Marina Baixa.

Fins a la propera!

Una de referèndums

El dia 13 de setembre està previst que a Arenys de Munt es celebri un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. L’associació que ho organitza és la MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació) i l’Ajuntament hi ha donat suport públicament amb un acord al ple municipal. Fins aquí tot bé. Jornada lúdico festiva sense cap altre interès, doncs el resultat del referèndum no és vinculant per a ningú. Com a molt, pot tenir un cert pes simbòlic per als arenyencs i arenyenques i poca cosa més. Ara bé, el jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha anul·lat l’acord del ple perquè diu que envaeix competències del govern central (convocar referèndums). Quina sucada de pota! De que li serveix anul·lar l’acord del ple si el referèndum el convoca i organitza una associació? Els membres de l’associació deuen estar tant contents com quan et toca la grossa de Nadal. Són notícia fins i tot en els diaris d’àmbit estatal. El referèndum es farà igualment, però enlloc de votar a la biblioteca o a l’ajuntament, es votarà a la plaça o al carrer. No cal donar-li més voltes ni intentar prohibir una cosa que no té cap valor legal. És una festa, una consulta popular que organitza un col·lectiu i ja està. Per què és fiquen els jutges en aquests merders i a més a més d’una forma tant barroera i tant poc útil per als interessos dels nacionalistes espanyols? Tanta por tenen a que la gent s’expressi? A més a més, si llegim la definició que fa de referèndum el “diccionario de la lengua española” tenim: Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone. Està clar que el que es fa a Arenys no és un referèndum, doncs no és cap procés jurídic. Per tant, el jutge que ha anul·lat l’acord del ple ho ha fet pensant que s’estava proposant la celebració d’un referèndum quan veritablement s’està proposant una enquesta sense valor legal. Per tant, jurídicament, no és un referèndum. Més coses i incongruències. Si seguim el fals supòsit de que a Arenys es celebrarà un referèndum, l’article 149 punt 32 de la Constitució espanyola diu que és competència de l’Estat donar les autoritzacions per a la realització de les consultes populars en forma de referèndum. Doncs bé, a la Universitat, m’ensenyaren que l’Estat està format pel Govern central, els governs autonòmics i els governs locals. No hauria de dir l’article 149 que la competència és del govern central? Si diu que la competència és de l’Estat, els ajuntaments no són Estat? Per acabar i per posar una mica de sentit comú, que en falta i molt, trobo que hi ha certs sectors polítics i socials amb molta por de preguntar a la societat civil certes coses. Preguntar no fa mal, educa en el procés de participació democràtica i legitima les decisions polítiques. Podríem prendre nota del que fan a Suïssa o als Estats Units.

Bachimala

Aquest cap de setmana he estat al Pirineu amb el Fra i l’Ori, fent muntanya, caminant, escalant una miqueta, banyant-nos als rius i convivint dos dies, que ens venia molt de gust. Divendres al vespre ens vam trobar a Ainsa i vam pujar en cotxe fins al refugi de Tabernes (1.700 m), a la Vall de Gistau. Allà muntarem la tenda i sopàrem en companyia d’una desvergonyida guineu que ens volia robar l’entrepà. L’endemà ens vam aixecar d’hora i a les 5.30 del matí ja estàvem caminant cap al Bachimala. La idea inicial era que tots tres féssim la cresta del Bachimala, que enllaça Los Picos de la Pez amb el Bachimala i la Punta del Sabre, però cap allà els 2.100 metres, vaig veure que anava prou més lent que els meus companys i vaig decidir pujar al Bachimala per la via normal, deixant que l’Ori i el Fra seguissin a bon ritme cap a la cresta. En una cresta s’ha de ser ràpid i àgil i jo no tenia el dia. Així que xino xano vaig enfilar-me cap al cim del Bachimala (3.174 metres), on vaig arribar a les 12 del migdia. Menjant festucs vaig estar observant com el Fra i l’Oriol avançaven a bon ritme per la cresta, fins que passats uns minuts de la una de la tarda, feien cim. Al cim, i per a que després diguin que el món no és petit, ens vam trobar amb el Jesús Gracia. Redéu, quina casualitat! Cap allà les dues vam emprendre el llarg camí de baixada. 1400 metres de forta pendent fins al refugi de Tabernes, on vam arribar a les 5.30 de la tarda, prèvia parada al riu per a remullar peus i cul. Per celebrar-ho, vam baixar al camping de la Virgen Blanca a fer-nos unes cervesa i per a sopar, un bon somontano per acompanyar l’entrepà, el vi amb essència de Pirineus. L’endemà el Fra ens va despertar a les 7.30 del matí, encara no sabem ben bé per què. Doncs així, de bon matí, com a bons muntanyencs que som, vam agafar el cotxe i ens encaminarem cap a Ligüerre de Cinca amb la intenció d’escalar unes hores. Ens vam perdre i vam descobrir carreteres, pobles i paisatges molt interessants i pintorescos, però vam acabar plantant-nos a peu de via a les 12 del migdia, sota un sol d’agost de justícia. Vam fer tres vies i abans de caure deshidratats i insolats, vam decidir baixar a remullar el cul al pantà de Grado. Quin bany! Per acomiadar el cap de setmana, dinar, clareta i gairebé sis hores de cotxe fins a València. Companys, quan tornem a coincidir els tres, hem de muntar una sortida plegats encara que sigui a Collserola! M’ho he passat molt be!

Sembla mentida...

Fa uns dies escrivia sobre la fòrmula 1 a València i vaticinava, segons el meu punt de vista, la fi del circ a la ciutat del Túria. La crisi econòmica, la poca afluència de públic, la necessitat imperiosa d’un Fernando Alonso per omplir les graderies, la mentida de Schumacher, les pèrdues milionàries per a l’empresa Valmor Sport, el cost desorbitat de tot plegat ... tot això feia pensar en una retirada, en una plegada de veles. Doncs no. Sóc un pardal i un innocent. Enlloc de plegar veles, el Consell ha decidit que com tot això és deficitari i l’empresa Valmor Sport no pot (o no vol) pagar-ho, la mateixa administració valenciana farà front als 90 milions d’euros de cànon (directes a la butxaca del senyor Ecclestone) per a poder seguir amb el circ dels cotxets cinc anys més. L’empresa Valmor Sport ha declarat que en cas de tenir beneficis, els donarà a la Generalitat. Però senyors, és això seriós? Però quin xollo d’empresa han muntat aquests de Valmor? Resulta que organitzen la Fòrmula 1 a València però el GTP els hi paga la construcció del circuit i la Generalitat el cànon de 18 – 26 milions a l’any (no queda clar quants milions són) i ells ha cobrar els drets de imatge, televisió i entrades. Què collons paguen? El muntatge de les graderies? Jo vull ser empresari, que la Generalitat m’ho pagui tot i jo ha cobrar. Si després de tot, un cop cobrat un bon sou, etc, em sobra alguna cosa, doncs ja li tornaré a l’administració la calderilla. Ja tarda l’oposició ha demanar el contracte entre Generalitat i Valmor Sport, ha demanar els números oficials del preu del cànon, ha demanar una auditoria del Gran Premi de l’any passat i d’aquest any.... si l’administració es deixarà 90 milions, els números han de ser clars, molt clars. I tot plegat fa pudor. Qui és Valmor Sport? El senyor Aspar, el senyor Roig i Bancaixa. Qui presideix Bancaixa? El senyor Olivas. Qui és Olivas? El ex-President de la Generalitat, que va governar menys de mig any entre Zaplana i Camps. No serà que hi ha molta pasta a repartir i molts favors que pagar? I si amb la Fòrmula 1 no n’hi havia preu, el Consell (que li deu sobrar la pasta en temps de crisi) ha avalat 72 milions d’euros al València Club de Futbol, per a que el Consell d’administració actual pugui fer front a l’ampliació de capital. Festival! La Generalitat avalant una pasta a un grup de gestors privats que en el darrers anys només han fet que pifiar-la i saquejar les arques del club. Quina garantia ha demanat la Generalitat? Demà aniré al banc per a comprar-me un pis i demanaré que m’avali la Generalitat? Per què al valència CF si i a mi no? Jo demano menys diners i sóc infinitament més seriós que tots els dirigents del València plegats. Després d’aquesta setmana de despropòsits només em falta sentir que l’Ajuntament de València pagarà la construcció del camp del nou Mestalla, que porta quatre mesos amb les obres parades per falta de diners. Vivim en un país amb una falta de crítica alarmant i els polítics, d'això, se'n aprofiten.

Napoli

S’han acabat les vacances, aquest any curtes, molt curtes. A part de descansar un parell de dies pel Port i per Alberic, he estat cinc dies a Nàpols, aquella ciutat del sud d’Itàlia que tant em fascina. Nàpols és una ciutat de contrastos, és una ciutat a mig camí d’Europa i del Magrib. Si el mediterrani hagués de tenir una capital que representés les dues ribes d’aquest petit mar càlid jo votaria, sense cap mena de dubte, per Nàpols. La gent diu que Itàlia es divideix en dos, el nord i el sud i que la línia fronterera es troba a Roma. La capital del nord és Milà i la del sud Nàpols. Les diferències entre una ciutat i l’altre són tant grans que Milà la podríem comparar amb una ciutat germànica i Nàpols amb una del Magrib. La ciutat de Nàpols està plena de gent per tot arreu. La població fa molta vida al carrer, com es feia fa anys als pobles. Quan cau el sol, els carrers s’omplen de gent que s’asseu a xerrar i la ciutat desperta. Les botigues obren fins tard abocant tots els productes al carrer i les parades de menjar per emportar, amb els aparadors portàtils de vidre, es multipliquen per totes les cantonades. Trossos de pizzes, arancinis, calzones, prosciuto e mozzarella...tot acompanyat d’una bona cervesa. L’altre cosa típica de Nàpols és la circulació. Diuen que els italians condueixen malament i jo crec que la mala fama la tenen per culpa dels napolitans. És la única ciutat del món (junt amb València) on he vist un cotxe, a ple dia, circulant tranquil·lament per la vorera. A part d’això, les retencions són constants i la prioritat del transport públic és nul·la, fins a l’extrem que la plataforma del tramvia i trolebús també és utilitzada pels cotxes. I tot i el caos existent i la lentitud de les obres (la plaça de l’estació porta més de cinc anys d’obres), la ciutat va rodant, va funcionant. Nàpols té el seu ritme fora de tota lògica capitalista occidental. Tot això passa a la ciutat de Nàpols, però més enllà dels límits municipals, hi ha una àrea metropolitana de gairebé quatre milions d’habitants on les diferències són espectaculars. Podem trobar zones de luxe com l’illa de Capri o Sorrento o pobles completament abandonats per l’administració com Boscotrecase o Torre Annunziata. I enmig de tot això, d’aquesta maranya de pobles que conformen l’àrea metropolitana de Nàpols, està Pompeia, el jaciment romà per excel·lència, excursió obligada per tot turista que visiti la zona, fins i tot abans que la pròpia ciutat de Nàpols. I així és Nàpols, ciutat de contrastos, palaus luxosos i carrers bruts, iots blancs i cotxes abandonats, turistes rics i àvies demanant diners, social, roja, sindicalista i governada per polítics venuts a la màfia, Europa i Magrib, un fort pes històric i un present que no avança....És el mirall de la mediterrània.

Receptes d'estiu

Us adjunto dos receptes que us ajudaran a passar millor l’estiu. Gaspatxo Per a fer un bon Gaspatxo necessiteu: ½ quilo de tomàquets madurs, ½ cogombre o un de sencer si es petit, 1 pebrot verd no molt gran, una dent d’all, 100 grams de molla de pa (millor si és pa sec), quatre cullerades soperes d’oli, dues cullerades soperes de vinagre i 1,5 litres d’aigua. Els tomàquets es pelen (es poden escaldar per treure la pell més fàcilment), es talla el cogombre i el pebrot a trossets petits i s’afegeix la dent d’all. La molla de pa sec es posa a remullar i quan ja esta tova s’afegeix a la verdura tallada. S’afegeix l’aigua, l’oli i el vinagre i es passa tot pel turmix. Fàcil oi? La idea es tallar-ho tot, ajuntar-ho tot i passar-ho pel turmix. A partir d’aquí hi ha variants mils. Poc o més vinagre, amb pa o sense pa.... Llet merengada Per a fer llet merengada necessiteu: 1 litre de llet, un tros de canyella, un tros de pell de llimona, una clara d’ou i 12 cullerades de postre de sucre. Poseu a bullir la llet amb la canyella i la pell de llimona. Manteniu-ho bullint cinc minuts. Després ho deixeu refredar. Mentre es refreda la llet, munteu la clara d’ou fins a punt de neu i quan ho tingueu, ho afegiu a la llet junt amb les 12 cullerades de sucre. Col·loqueu el recipient al congelador i al cap d’un parell d’hores (depenent del congelador), quan encara no estigui completament congelat, ho traieu del congelador i ho passeu pel turmix. Després ho podeu guardar a la nevera o al congelador depenent de com us agradi de fred i de textura. Bon profit i bones vacances!

Spotify

Darrera d’aquestes sigles s’amaga un dels últims invents de la xarxa per a gaudir, gratuïtament, de tota la música del món mundial i sembla ser, que aquesta vegada, de forma legal. La publicitat paga, tu t’he l’empasses cada tres cançons i mentrestant... música gratuïta. El dia que la publicitat se’n vagi a norris, crec que el sistema entrarà profundament en crisi. Sembla ser que tot ho paga la publicitat i d’aquesta manera tenim, gratuïtament i com els romans “panem et circenses”. Però be, analitzem el Spotify. Hi ha una munt de música... gairebé tota. Els clàssics estan tots, nacionals, internacionals, famosos, menys famosos... només si busques amb mala llet i amb la intenció de trobar algun artista que no hi sigui, pots amb el sistema. Els Esquirols, per exemple no hi son! Jo em considero un bitxo estrany perquè encara compro música. Tinc ganes de conèixer algun artista, em passo per la botiga (si aquell lloc estrany on hi ha caixes de plàstic amb el CD original a dins, normalment amb un llibret) i aquella tarda, a casa, em deixo portar pels sons de la nova adquisició. Ara em puc deixar portar amb el Spotify i comprar-me tant sols els discs de les meves bandes incondicionals. Amb això se’ns obre un univers infinit de música i aquí pot estar el problema del Spotify. No hi ha ningú capaç d’assimilar tanta música! Engegues l’ordinador, mires la pantalla d’inici del Spotify i penses: Què vull escoltar? I com no tens l’univers d’elecció acotat, com passa quan mires la discoteca de casa, et satures. Et penses que ho tens tot i a la vegada no tens res. Tot és efímer. I aquí està el quid de la qüestió. La música s’ha transformat en un producte efímer i de mala qualitat. Ja ningú gaudeix de tenir un CD a les mans, llegir-se el llibret o comentar el disseny de la portada. I pitjor és que ja no interessa un àlbum de 10 o 12 cançons. La gent vol peces soltes, una cançó d’aquí, una cançó d’allà. Es perd així l’oportunitat d’escoltar un àlbum amb continuïtat, de sentir una història, d’apreciar una obra artística. Per això triomfa el Spotify. Música efímera, sense format, sense text, ràpida i gratuïta. On queda l’art? El format ja no importa, ha perdut valor artístic, tant se val que sigui un CD, en MP3 o amb l’Spotify. Per als que ens agrada la música com a expressió artística, tant sols ens queden els concerts. Fins quan?