Aquest Nadal no he tingut sopars multitudinaris. No m’he prodigat socialment, ni dinars, ni sopars, ni quintos de Nadal. I per Cap d’any no sortiré de festa, que carai, com si fos obligatori divertir-se fins veure sortir el sol.
Tampoc sé quin número ha estat el de la grossa, però suposo que si m’hagués tocat, algú trucaria. El que passa és que tampoc agafo totes les trucades. Va com va, com deia l’Ovidi.
De fet, no sé que passa al món, doncs des de diumenge que no encenc ni la tele ni la ràdio. La última notícia exterior que em ve al cap és la del Barça de les sis copes. Perdó, de les SIS COPES.
Ep, i nos us penseu que estic trist o que com fa molt de fred i neva a tot el país prefereixo quedar-me a casa tancat. Simplement és que ha amb el fred, amb el solstici d’hivern, ha arribat la Neus i hem decidit passar un Nadal diferent, estrenant família de tres i gaudint de cada un dels minuts que passen. Així de maco, així de senzill!
El segon llibre que us vull recomanar, radicalment diferent al primer, és La Isla de Arturo, de Elsa Morante. En aquest cas també hi ha un motiu de lluita, però personal, la lluita interna d’un adolescent que viu gairebé sol en una illa i descobreix l’amor cap a una dona impossible: La seva madrastra. És una novel·la iniciàtica, on el protagonista ens descriu, en primera persona, les seves desventures, els seus temors, il·lusions i desenganys. La novel·la comença amb la il·lusió del nen per viatjar, per seguir els passos dels seu pare, que te idealitzat i a mesura que passen els mesos i amb l’arribada de Nunzziata (la madrastra), aquesta il·lusió es transforma en angoixa per un amor impossible i l’illa comença a convertir-se en una petita presó. 
