Forats a les butxaques

No volia escriure aquest post, de veritat. He intentat passar de llarg, no fer-li cas a la broma i oblidar-ho tot. Però no he pogut. Les ànsies de posar el crit al cel han estat més fortes que la meva primera voluntat de silenci i oblit.

Si amics, parlo de la publicació dels bens dels diputats a les Corts valencianes. I vist el resultat, proposo crear una ONG per ajudar als pobres membres del Consell, i sobretot al president Camps, que no té un duro.

Del que s’ha pogut llegir, destaca la situació econòmica del President Camps. Com a immoble només ha declarat una vivenda d’un preu cadastral de 110.000 euros que té al 50% amb la seva dona. Després ha declarat un Saab 900 de l’any 1995 i ha manifestat que té dos comptes corrents, un a nom seu amb un saldo de 900 euros y un altre compartit amb la seva dona amb un saldo de 1.400 euros. Per acabar, té un pla de pensions amb 8.300 euros. Estem de broma o què? Es què es pensem que ens mamem el dit?

Tenint en compte que Camps cobra 80.000 euros a l’any (aproximadament 4.000 euros nets al mes amb 14 pagues), faig les següents consideracions, no excloents entre elles i si acumulatives:

1) Publicar els bens dels diputats no serveix per res perquè publiquen el que els hi dona la gana. Ningú es creu el que hem vist publicat.

2) Si ens creiem el que ha publicat el President Camps, només se m’acut pensar que té les butxaques foradades. En què es gasta doncs els diners? Potser si que és cert que els vestits se’ls ha pagat ell!

3) Si Camps governa econòmicament el País Valencià tant malament com la seva economia casolana, pel bé tots, que plegui.

En fi, un despropòsit darrera de l’altre. Si teniu temps i voleu cotillejar els bens dels Diputats, podeu descarregar-vos les dades del Butlletí oficial de les Corts Valencianes nº 212 - VII legislatura de 23 de febrer 2010. http://www.cortsvalencianes.es/bocvesp/default.htm

Xiulada monumental

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Bilbao la final de la Copa del Rei de bàsquet. El Barça ha guanyat el títol passant per damunt del Reial Madrid en una final còmoda pels blaugrana. Però no vull parlar de bàsquet. El més interessant d’aquesta final va ser la monumental xiulada que va rebre el rei Joan Carles quan va fer acte de presència a la llotja i mentre sona una versió del himne espanyol super redux.

Comença a ser habitual que al rei se’l xiuli sempre que fa acte de presència en esdeveniments esportius. El mes de maig de l’any passat, durant la final de la Copa del rei de futbol celebrada a València, el monarca va haver d’aguantar una esbroncada de les afeccions catalana i basca monumental. L’escàndol va ser majúscul i fins i tot es va acomiadar el responsable d'esports de TVE per intentar tapar la xiulada.

Doncs bé, la casa reial no pren nota del que passa al carrer i ahir, rei i reina, s’encaminen (en helicòpter) cap a Bilbao. I més del mateix, però sense censura televisiva. Això si, l’himne versió super redux per a que l’esbroncada pública fos la més curta possible.

Ja que la corona és intocable, el poble només pot demostrar el seu desacord amb aquesta institució d’origen feudal durant actes públics d’aquest caràcter, tipus finals de la Copa del rei de futbol i bàsquet. La resta dels dies de l’any, els reis viuen en una bombolla, allunyats del poble i fent actes protocol·laris on l’accés està molt restringit i controlat. Per això diuen que és una institució ben vista, perque gairebé no hi ha ocasió per criticar.

A partir d’ara hauran de repensar què fer en les finals de Copa. Si van al camp hauran d’aguantar l’esbroncada, que a poc a poc s’anirà convertint en un clàssic. Si volen estar a prop del poble que coneguin el que pensa el poble. I si decideixen no fer acte de presència en actes d’aquest tipus, doncs que es quedin a casa i que les copes deixin de portar el seu nom i passin a dir-se “La Copa”, sense cognom monàrquic.

Diners tirats a l'aigua

Aquesta setmana es celebra a València la 33 America’s Cup. Després de milers de litigis entre els propietaris dels equips Oracle i Alinghi, la competició ha quedat reduïda a tres simples regates entre els dos equips més poderosos. Es a dir, que dos catamarans es dedicaran a competir durant tres matins en aigües de València. Si, tres matins feiners! Dilluns, dimecres i si fes falta un desempat, una darrera regata el divendres.

Quants espectadors aniran entre setmana al Port de València a veure una competició que té lloc a alta mar i que des de terra no es veu “un pijo”? D’acord que al País Valencià estem al capdavant pel que fa a número d’aturats, però aquests no crec que estiguin amb ànims de veure com dos fortunes mundials es barallen damunt d’uns vaixells caríssims. Els visitants al Port seran mínims i per la tele, ho veurem en la secció d’esports dels diferents informatius (i gràcies). Bé, segur que a Canal 9 estaran les 24 hores amb els barquets, però Canal 9 no compta!

Vist el impressionant impacte mediàtic d’aquesta edició de la Copa Amèrica, em pregunto: Com es justifica que l’Ajuntament – Generalitat s’hagin gastat 7,8 milions d’euros en aquesta broma de regata? 7,8 milions d’euros per tres matins de regates en dies feiners.

Els vaixells de dos famílies riques naveguen amb diners públics per la mar mentre el País Valencià naufraga econòmicament. I a la gent tant se li’n fot, perquè la culpa és sempre de Zapatero. “Pa i circ”.

19 sentències desobeïdes

La cosa ja és una mica cansina, però cal remarcar-la cada vegada que succeeix. De nou, i ja en van 19, el tribunal suprem ha emès una nova sentència deixant clara la unitat de la llengua catalana. La sentència diu literalment que "no hi ha cap raó jurídica que permeti de sostenir que Filologia Catalana no constitueix titulació suficient per a eximir de la realització de les proves de coneixement de valencià, perquè aquesta llicenciatura avala sobradament el coneixement de la llengua d'aquesta comunitat, denominada oficialment valencià en el seu Estatut d'Autonomia i en l'àmbit acadèmic català".

En aquest sentit hi ha 16 sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana i 3 del Tribunal Suprem. Tot i això, el Govern de la Generalitat Valenciana, amb Camps al capdavant i amb Font de Mora com a responsable d’educació, es neguen a acatar la sentència.

La meva pregunta és: No és delicte no acatar les sentències dels tribunals? No es podria denunciar a Camps i Font de Mora per incompliment de les 19 sentències? De que ens serveixen els tribunals si les sentències que dicten ens les podem saltar a la lleugera? No estan, des del govern, deslegitimant la funció dels tribunals?

Més info a:

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/condenas/Supremo/Generalitat/catalan/elpepuespval/20100202elpval_9/Tes

http://www.vilaweb.cat/editorial/3684675/dinou.html

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/el-suprem-torna-a-illegalitzar-el-secessionisme-lingueistic-del-consell/

Visions oposades de les 3R. Davos vs la Resta del món

Aquesta setmana comença a Davos el Fòrum econòmic mundial, on es reuniran les elits econòmiques i polítiques mundials per a menjar bé, divertir-se i intentar arreglar el món a la seva mida.

Escric aquest post perquè he vist que aquest any la cimera de Davos porta per lema Repensar, Redisenyar i Reconstruir i m’ha fet gràcia veure com de lluny estan de la realitat que els envolta. Son tres verbs del tot grandiloqüents però que no concreten res de res. Moltes paraules i pocs fets. Repensar: Què voleu repensar, el sistema econòmic mundial? no us interessa, així que com a molt, repensareu com mantenir el sistema actual, que us ha col·locat allà on esteu. I ja us està be. Redisenyar: Primer voleu repensar per a després redisenyar el mateix sistema. No hi haurà cap rediseny suficientment trencador com per solucionar els problemes econòmics mundials. Aquest rediseny, n’estic segur, no naixerà a Davos, sinó de reunions i fòrums molt més terrenals, molt més propers a la gent i als seus problemes. I Reconstruir. Aquí és on se us veu el “plumero”. Voleu seguir fent el mateix de sempre. Construir, construir i construir, que vol dir consumir, consumir i consumir. No sé a la resta del món, però aquí a la península, el construir ens ha portat a la cua d’Europa.

I mentre a Davos inventen lemes d’allò més pomposos però molt genèrics i poc concrets, la societat civil fa anys que treballa amb unes altres 3R més concretes i útils per al dia a dia. Reduir, Reciclar i Reutilitzar. Hem de reduir el consum actual, que a totes totes és exagerat i insostenible. Què tal un decreixement? Després hem d’intentar reutilitzar les coses que consumim. Hem d’allargar la vida dels objectes i hem d’acabar amb la cultura d’un sol ús. Prou d’utilitzar i llençar. I per últim, i en el supòsit de que les coses no es puguin reutilitzar, les hem de reciclar.

Uns parlem i fan cimeres i els demés treballen i actuen

Aldaia potencia la intermodalitat cavall - bicicleta

Al municipi d'Aldaia (Horta Oest), per a potenciar la intermodalitat cavall - bicicleta, han permés estacionar els animals en els estacionaments de bicicleta pública.

Tot sigui per la mobilitat urbana sostenible. Que tornin els cavalls i els carros a passejar pels nostres carrers!

Lectures per a començar l'any

Per començar l’any amb bon peu, us vull recomanar tres llibres ben diferents que m’he llegit aquest gener i que com m’han agradat bastant, vull compartir amb vosaltres. El primer és El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada. Moncada ens transporta a la Mequinensa de la postguerra per a explicar-nos, a través de relats breus, històries quotidianes dels vilatans. Les rivalitats futbolístiques amb els pobles veïns, les xafarderies explicades i exagerades al bar, els viatges amb els llaüts cap a Tortosa on a més a més de la feina esperen les prostitutes, les relacions amb la guàrdia civil, els conflictes, els amors... tot el que pot passar en un poble, però explicat amb la ploma fina de Jesús Moncada. Aquest llibre va marcar el punt de sortida per a, tres anys més tard, publicar Camí de sirga, la seva gran novel·la. El segon llibre que us vull recomanar també és de relats curts, però d’un registre ben diferent. És Bestiario, de Julio Cortázar. Mai havia llegit uns textos on la realitat i els malsons dels protagonistes es barregen de tal manera que no arribes a saber, en cap moment, si el que està passant és realitat o ficció. Un home que vomita conills, una parella que és expulsada de casa seva per uns sers estranys i invisibles (només sorolls), uns cuidadors de mancuspies que pateixen tot tipus de trastorns mentals, una passatgera d’autobús que se sent amenaçada pel conductor... És colpidor i del tot surrelista! Per últim, us vull recomanar 40 anys amb ulls d'infant, un llibre recopilatori amb les vinyetes de Frato (el pseudònim de Francesco Tonucci) que tenen als infants per protagoniostes. Per als que treballen amb temes de mobilitat, Francesco Tonucci és un referent, doncs ha creat una metodologia de planificació urbana pensada des de l'òptica dels infants. Frato, a través de les seves vinyetes sencilles però directes i plenes de contingut, ajuda a fer arribar el missatge de que els infants són més llestos del que la majoria d'adults es pensen. Gràcies a Josep, Laura i Clara per compartir lectures!

El cafè de la granota. 1985. Jesús Moncada. Ed. 62.

Bestiario. 1951. Julio Cortázar. Ed. Alfaguara Bolsillo.

40 anys amb ulls d'infant. 2007. Frato (Francesco Tonucci). Ed. Graó

BURROcràcia

Aquest dies he estat fent papers i burocràcia. Vaig anar al registre civil a inscriure a la Neus i com havia nascut en un municipi diferent al de València, la funcionaria de torn em va dir que havia de venir també la mare. Jo pensava que al no estar casats, l’Espe m’hauria d’acompanyar al registre. Vaig trucar i em va dir que no feia falta, que jo sol, amb els papers de l’hospital, podia inscriure-la. Doncs tot content vaig cap al registre, faig dos hores de cua i als dos minuts la funcionaria em diu: si ha nascut a Manises i vol inscriure-la a València, ha de venir la mare. Per què? pregunto trasbalsat. És la llei, em respon. Doncs bé, al cap de dos dies, l’Espe i jo tornem. Presentem els mateixos papers davant la mateixa funcionaria i en 30 minuts tot solucionat. Marxem del registre civil amb mala llet, però amb el llibre de família a les mans. Ja som una família legal! Però encara hi ha més. Després de passar per l’oficina a recollir els papers de la baixa, vaig cap a la seguretat social a presentar la sol·licitud de la meva baixa i a inscriure a la Neus a la seguretat social. Quan arribo, hi ha tal quantitat de gent fent cua que ja no donen números. Em tocarà tornar un altre dia, abans de que obrin, per tal de ser un dels primers i tenir la sort d’aconseguir un maleït número per fer un tràmit burocràtic. La imatge de l’oficina de la seguretat social rebentada de gent , m’ha semblat la d’un país tercermundista, allunyat de les noves tecnologies. Si es té un fill, no seria possible que el mateix hospital públic envies un informe mèdic a la seguretat social i automàticament es fessin tots els tràmits? O no seria possible que al mateix registre civil donessin d’alta al nadó a la seguretat social? Al cap i a la fi, no és la mateixa administració central? Tant difícil és fer una finestreta única? Per què, a l’any 2010, encara he de perdre quatre matins per fer tràmits burocràtics? No els podria fer per Internet? Estem, fatal!

S'acosten dates règies

S’acosten dates règies. La nit del 5 de gener és per a molts, petits i grans, una de les nits més màgiques de l’any. Arriben els Reis Mags d’Orient, que d’amagat, entraran a les nostres llars i al costat de les nostres sabates ens deixaran els regals tant esperats. No faran soroll, beuran una mica de mistela i faran un mos al torró que els haurem deixat preparat, ens deixaran els presents i marxaran. L’endemà al matí, ben d’hora, ens llevarem neguitosos, obrirem la porta del menjador i veurem com de nou, com cada nit del 5 de gener, els reis mags han passat per casa nostra. Per casualitats de la vida, el dia 5 de gener també és l’aniversari d’en Juan Carles de Borbó, el rei d’Espanya. Dels reis mags d’Orient se’n parlarà una mica el dia cinc, per explicar les cavalcades dels principals pobles i ciutats del país. De l’altre rei, del que enlloc de porta-nos regals es gasta els nostres impostos sense cap mena de control parlamentari en parlaran, els mitjans de comunicació, tota la setmana. No seran articles crítics ni editorials serioses, sinó com sempre, hagiografies més pròpies de la premsa rosa que d’un país amb llibertat d’expressió. Però la societat moderna comença a cansar-se d’un monarca i d’una família que fan ben poc i gasten molt. I a poc a poc van sortint llibres crítics que donen una mica de llum a la vertadera vida política del rei. Per fer front a la censura que protegeix a la monarquia (recordem, per exemple, el cas de la vinyeta del Jueves o del paper del monarca durant el 23-F, cada vegada més qüestionat) certes editorials s’atreveixen a publicar llibres crítics i biografies no autoritzades. Per celebrar una setmana tant règia com la que s’acosta, us vull recomanar dos llibres per a que descobriu, una mica més a fons, aquest personatge que tenim per rei i per a que després, decidiu si voleu seguir vivint en un règim d’origen feudal o en un règim plenament democràtic com seria una República. El primer llibre que us recomano és una biografia ben documentada i molt ben estructurada sobre la figura de Juan Carles, mentre que el segon, ens presenta una visió critica de la monarquia feta des del dia a dia del senador del PNV Iñaki Anasagasti. Un Rey Golpe a Golpe. Biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón. Patricia Sverlo (Pseudonim). Ed. KaleGorria. (Us podeu descarregar el PDF de Internet) Una monarquía protegida por la censura. Iñaki Anasagasti. Ed. Foca.

l'AVE i Cristiano Ronaldo

El dia 18 de desembre vaig anar a visitar les obres del AVE a València (túnel d’accés i estació). És una gran obra infraestructural que permetrà connectar València i Madrid en alta velocitat i esperem que en breu, també amb Barcelona. Les obres duraran aproximadament dos anys i estan generant uns dos-cents llocs de treball directes. Un cop finalitzada les obres i posat en funcionament el servei d’alta velocitat, també es crearan nous llocs de treball. S’hauran de contractar maquinistes i tot el personal d’abord dels trens, així com el personal de l’estació i el de les botigues que allà s’ubicaran. Les obres de tot això tenen un cost de 90 milions d’euros. El traspàs de Cristiano Ronaldo, del Manchester United al Real Madrid, ha costat el mateix. Les reflexions les deixo per a que cadascú pensi el que li doni la gana. Jo ho tinc molt clar, i espero que aquest 2010 ens porti una mica més de sentit comú a tots.

Amb el solstici d'hivern arriba la Neus

Aquest Nadal no he tingut sopars multitudinaris. No m’he prodigat socialment, ni dinars, ni sopars, ni quintos de Nadal. I per Cap d’any no sortiré de festa, que carai, com si fos obligatori divertir-se fins veure sortir el sol. Tampoc sé quin número ha estat el de la grossa, però suposo que si m’hagués tocat, algú trucaria. El que passa és que tampoc agafo totes les trucades. Va com va, com deia l’Ovidi. De fet, no sé que passa al món, doncs des de diumenge que no encenc ni la tele ni la ràdio. La última notícia exterior que em ve al cap és la del Barça de les sis copes. Perdó, de les SIS COPES. Ep, i nos us penseu que estic trist o que com fa molt de fred i neva a tot el país prefereixo quedar-me a casa tancat. Simplement és que ha amb el fred, amb el solstici d’hivern, ha arribat la Neus i hem decidit passar un Nadal diferent, estrenant família de tres i gaudint de cada un dels minuts que passen. Així de maco, així de senzill!

Èxit social, fracàs polític

Aquest diumenge, en 166 municipis de Catalunya s’ha realitzat una consulta popular per la independència de Catalunya. Estaven convocats a les urnes 700.000 persones, o el que és el mateix, el 10% de la població catalana. Fent un anàlisis crític del que ha succeït aquest diumenge a Catalunya, extrec les següents conclusions: En primer lloc, les consultes populars han estat un èxit social. La capacitat organitzativa de la societat civil catalana ha quedat demostrada. Organitzar i coordinar una consulta popular en 166 municipis no és fàcil i la coordinadora ho ha aconseguit amb nota. Catalunya gaudeix d’una salut associativa envejable. En canvi, al meu entendre, les consultes han estat un fracàs polític. La participació no ha arribat al 30%, tot i que s’ha votat en municipis tradicionalment nacionalistes. De l’àrea metropolitana de Barcelona, on viu el 50% de catalans, tant sols Sant Cugat ha votat. Què passarà si un dia es fa un referèndum a tota Catalunya i també voten les ciutats tradicionalment no nacionalistes? Si en els municipis petits i governats per nacionalistes, la participació ha estat inferior al 30%, que passarà quan votin totes les ciutats? Les consultes han estat un èxit social i un exemple d’educació democràtica i participativa, però han fracassat en l’objectiu polític.

Amb fred, podrem analitzar quina repercusió tindran (si en tenen) aquestes consultes en la sentència del tribunal constitucional sobre l'Estatut d'autonomia i en les properes eleccions al Parlament. Si políticament les consultes han fallat, ha quedat clar, com a mínim, que Catalunya té capacitat d'organitzar-se. I això, en certs sectors, preocupa.

Resultat de les consultes per municipis: http://www.referendumindependencia.cat/main.asp?opc=3

Buscando a Eric, de Ken Loach

Ahir a la tarda vam anar al cinema a veure la darrera pel·lícula de Ken Loach, Buscando a Eric. Com en totes les pel·lícules del director anglès, amb pocs recursos i un guió ben treballat, ens explica coses tant universals com el valor de l'amistat, els amors perduts, els errors que es cometen al llarg de la vida, ens parla del perdó, de la relació pares i fills... tot això en una pel·lícula que utilitza el futbol, i concretament el personatge d’Eric Cantona, com a fil conductor. L’Eric Bishop té una vida personal desastrosa. Casat i separat dos vegades, viu amb dos fillastres que comencen a delinquir i no pot ajudar a la seva filla gran amb el nen que té, perquè això implica veure a la seva primera dona, la Illy, de la qual segueix profundament enamorat. Un dia a casa, fumant-se un porro i meditant sobre com sortir-se’n de tota aquesta espiral negativa, se li apareix l’Eric Cantona, el seu ídol futbolístic. Els consells del futbolista i la relació d’amistat que manté amb els companys de feina i que com ell, són seguidors del Manchester United, el faran tirar endavant i enfrontar-se als seus grans temors.

Com totes les pel·lícules de Ken Loach, molt recomanable!

Podeu veure el trailer de la pel·lícula a:

http://www.youtube.com/watch?v=lbYuefWKOGQ

Contenidors urbans sense contingut

Fa poc m’he llegit el llibre de Francesc Muñoz “Urbanalización, paisajes comunes, lugares globales” i aquest pont de desembre, passejant per València, he pogut corroborar algunes de les hipòtesis del llibre. A València hi ha una sèrie de contenidors que són un reclam pel simple fet d’estar. El contingut o el pla d’usos de l’edifici és secundari o inexistent. Són contenidors sense contingut. Un bon exemple d’això que ús estic parlant és l’edifici Veles e Vents de l’arquitecte David Chipperfield i del grup b720. L’edifici Veles e Vents es va construir farà tres anys amb motiu de la Copa Amèrica i es va convertir en l’edifici estrella de la competició. Doncs bé, tres anys després, l’edifici està abandonat. Les tres plantes que conformen l’edifici estan buides. Ni oficines, ni restaurants, ni bars. Res. Tant sols l’edifici enmig del port. La gent passeja, puja al mirador que hi ha, li fa fotos (l’edifici és maco) i prou. Hi ha un contenidor (l’edifici) però no hi ha contingut (l’edifici està buit i no hi ha cap projecte d’explotació al darrera). Una cosa semblant passa amb el complex de la Ciutat de les Arts i les ciències. Hi ha tal saturació d’edificis espectaculars (Oceanogràfic, Àgora, Museu de la Ciència, Imax, Òpera i umbracle) que la demanda existent de visitants no és suficient per omplir tota l’oferta cultural que es programa. La solució ha estat, com dicta el mercat, buscar el punt d’equilibri entre l’oferta i la demanda. I el punt d’equilibri ha consistit en programar 6 òperes a l’any, amb la qual cosa, de 365 dies que té l’any, només 75 està en ús. La resta de dies, l’edifici està tancat. L’oceanogràfic es veu que funciona mitjanament be (té un contingut i un projecte clar) i el museu de la ciència, el fotografien més per fora que per dins (el projecte museogràfic no està a l’alçada). Es a dir, que valoren més el contenidor que el contingut. Per acabar, l’Àgora és la nova perla del conjunt. De nou un bonic contenidor sense un contingut o pla d’usos definit. Ningú sap per a què servirà i de moment, roman tancat, però molt fotografiat. Les reflexions que ens hem de fer giren entorn a: Compensa tenir contenidors a les ciutats? Es pot quantificar realment l’atracció turística que generen aquest contenidors? Per què no es creen a València contenidors amb un bon contingut? (el Guggenheim de Bilbao és un bon exemple de feina ben feta). Calen tants contenidors a València, o amb un n’hi hagués hagut prou? És aquest el model de ciutat que volem o necessitem?

Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Francesc Muñoz. Ed. Gustavo Gili. Barcelona. 2008

Contra les bicicletes a cops de martell

Aquesta setmana el regidor d’enllumenat públic de València (Juan Vicente Jurado), a fet retirar, de mala manera i per personal no autoritzat, sis bicicletes que estaven estacionades en faroles d’un carrer de vianants. Segons he pogut llegir en un article del diari El País, el regidor en qüestió, mentre passejava pel carrer Moratín, ha ordenat als treballadors de l’empresa encarregada del manteniment del enllumenat públic (IMESAPI), trencar a cops de martell els candaus de les bicicletes i enretirar-les de la via pública. Evidentment, quant els vianants han vist que uns operaris d’obra estaven destrossant les bicicletes a cops de martell, ha saltat l’alarma, ha aparegut la policia, la gent s’ha posat a fer fotos i s’ha originat l’escàndol. El senyor Juan Vicente Jurado segueix la doctrina Fraga “la calle es mía”. Vostè és regidor i prou, no és el sheriff de València i com a càrrec públic, ha de saber que els únics agents autoritzats per a retirar els vehicles de la via pública són els policies locals. Primer error, i greu! En segon lloc, li recordo, que l’ajuntament al qual representa (i el seu partit que governa en majoria absoluta) ha aprovat una ordenança de bicicletes on permet estacionar les bicicletes en faroles si no hi ha cap estacionament de bicicletes en 50 metres i si no redueix la visibilitat. Amb la normativa a la mà, les bicicletes que el senyor Jurado ha fet enretirar, estaven ben estacionades. València està construint, aquests últims mesos, desenes de carrils bici, s’ha aprovat una ordenança de circulació i en breu implantarà un sistema de lloguer de bicicleta pública (contracte adjudicat a JC Decaux). En principi, l’Ajuntament està donant els passos adequats per a fomentar l’ús de la bicicleta. Doncs bé, incidents com el d’aquesta setmana estan fora de lloc. Un regidor ha de conèixer la llei i ha de ser el primer en complir-la i fer-la respectar. Si al senyor Jurado no li agrada l’ordenança aprovada perquè permet estacionar les bicicletes en les “seves faroles”, doncs mala sort, l’ha aprovat el seu partit i ha tingut temps suficient per a mostrar el seu desacord. Si els seus companys de partit no han tingut en compte les seves peticions, voldrà dir que no té pes suficient dins del govern municipal i per tant, o plega i se’n va a casa, o respecta l’ordenança existent.

I tant sols un darrer comentari. Si actuen d'aquesta manera tant brutal contra les bicicletes, perquè no fan el mateix amb els cotxes estacionats en doble i tercera fila un dia de partit al voltant del camp del Mestalla?

Foto El País© EDICIONES EL PAÍS, S.L.

L'Estatut

Estava jo reflexionant sobre tot el merder que s’està muntant al voltant de la propera sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i pensava que, com gairebé sempre, amb una mica més de sentit comú, tot hagués pogut ser (o podria ser) molt més senzill. Per un costat, per què el Tribunal Constitucional ha d’emetre sentència després de que l’Estatut hagi estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés espanyol, firmat pel Rei i aprovat en referèndum? No hagués estat més fàcil que primer s’hagués emès sentència i després aprovar el text? Possiblement si, però com els senyors i senyores del Constitucional tarden anys (en porten 3) en dictar una sentència (tanta feina tenen?), un polític, que té una visió de govern de quatre anys, no es pot esperar. L’ordre dels factors, en aquest cas, si que altera el producte. Des d’un altre punt de vista, pot un tribunal dictaminar que un text aprovat per dos governs legítims, firmat per un Rei i aprovat pel poble de Catalunya en referèndum és il·legal? Sovint ens diuen que tot objectiu polític s’ha d’aconseguir a partir d’unes eleccions i de l’actuació d’uns polítics escollits democràticament. L’Estatut ha estat aprovat pels representants polítics escollits democràticament i aprovat en referèndum (un acte de participació que s’hauria d’exercir més sovint). És legítim declarar-lo inconstitucional? No farà trontollar la base democràtica del país? Poden 12 jutges anar en contra de la voluntat política de dos governs, un Rei i un poble? Si l’Estatut ens diuen que és inconstitucional, quin camí ens queda, esgotat el de la democràcia?

Per cert, en aquest link us podeu descarregar l'Estatut, que segurament el 80% de la gent que opina a favor o en contra, tant catalans com espanyols, no se l'han llegit

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut/

Les radios i els "Singles" que no hi tenien cabuda

Les emissores tradicionals demanen cançons curtes i de tonada fàcil. Tres – quatre minuts de single i poca cosa més. Ara bé, al llarg de la història de la música moderna, hi ha hagut grups que han trencat amb aquesta norma no escrita i s’han presentat a les ràdios amb singles llargs, molt llargs. Aquestes bandes, primer que res, han hagut de convèncer al productor de que la cançó s’ho valia i després, han fet el que han pogut amb les ràdios. Les que han tingut vista, criteri i voluntat, les han fet sonar i n’hi ha hagut d’altres que han comès errors històrics i s’han negat a emetre cançons que amb el pas dels anys han estat “mítiques”. Alguns exemples:

Hurricane de Bob Dylan, sobre la història del boxejador negre Rubin Carter, acusat injustament d’homicidi. La cançó és de l’any 1976, publicada al disc Desire i té una duració de 8 minuts i 33 segons. Telegraph Road, de Dire Straits, publicada al disc Love Over Gold, de l’any 1982. La cançó, que descriu l’evolució d’un poble, té una durada de 14 minuts i 22 segons. El single que va catapultar a la fama als Dire Straits, Sultan of Swing, de l’any 1978 té una durada de 5 minuts i 50 segons. Tampoc va ser fàcil trobar-li un lloc a les ràdios. Bohemian Rapsody, dels Queen. Va ser publicada l’any 1975 al disc A night at the Opera. Tot i no ser excessivament llarga va tenir problemes importants per sonar a les ràdios degut a que barreja l’òpera, un cant a capela i un solo de guitarra al més pur estil heavy. I a més a més dura 6 minuts. Una barreja explosiva per a les ràdios de l’època. L’últim disc d’Extremoduro, La Ley Innata (2008) tant sols té sis cançons. La més curta té una duració de 5 minuts i 49 segons, mentre que la més llarga dura 11 minuts i 43 segons. L’any 1995, Extremoduro publicà el disc “Pedrá”. Aquest disc tant sols tenia una cançó que durava 30 minuts. Qualsevol nit por sortir el sol, de Jaume Sisa, té una duració de 6 minuts i 52 segons.... i és un clàssic.

Bé, la llista podria ser molt més llarga, però aquests títols són els primers que m’han vingut al cap. Potser un altre dia escric un post parlant de les cançons curtes que han marcat una època o una generació....

El deute dels ajuntaments

Aquesta setmana, llegint un article en premsa, he conegut alguns deutes municipals i al calcular el deute per càpita, he pogut extreure algunes conclusions molt interessants.

Madrid. PP. Alberto Ruiz Gallardón. Deute total: 7.126 M€. Deute per càpita: 2.218€. És l’ajuntament amb un major deute públic. La diferència amb el deute de les altres ciutats és abismal! La major part del deute públic de la ciutat de Madrid és fruit de les obres faraòniques de les M que tendeixen a l’infinit. Inversió en infrastructura viària. Saragossa. PSOE. Alberto Belloch. Deute Total: 690M€. Deute per càpita: 1.054€. La segona ciutat amb un major deute per càpita és Saragossa, governada pel PSOE. L’Expo de l’any passat li pesa a la capital aragonesa. València. PP. Rita Barberà. Deute Total: 801M€. Deute per càpita: 1.004€. La tercera ciutat de la llista és València. El motiu? “Los grandes eventos”. Que si la Fórmula 1, la Copa Amèrica, la visita del Papa, l’Àgora i les diferents comisions pagades a un tal “Bigotes”. Sevilla. PSOE. Alfredo Sánchez Monteseirín. Deute Total: 422M€. Deute per càpita: 604€. Quin és el principal motiu de que Sevilla sigui la quarta ciutat més endeutada? Molt possiblement la forta inversió en tramvia i metro que l’ajuntament està fent a la ciutat. Inversió en Transport Públic! Barcelona. PSOE. Jordi Hereu. Deute Total: 770M€. Deute per càpita: 483€. Molt per sota de les altres ciutats es troba Barcelona, governada pel tripartit i amb un deute per càpita gairebé la meitat que el de València. Mitjana capitals de província. Deute Total: 12.846. Deute per càpita 860€.

Algunes reflexions. Fa pocs dies, Aznar reclamava “noves idees i reformes profundes per a superar la crisi econòmica front al socialisme intervencionista i l’increment del deute públic”. Bé, que segueix amb la cantarella del deute 0. Doncs bé, Aznar diu una cosa i els seus col·legues de partit, quan estan al poder, en fan una altra. Sigui com sigui, queda clar que els discursos teòrics del senyor Aznar són això, pura teoria i que els seus companys són els primers en generar deute municipal quan estan al càrrec d’algun ajuntament. I encara podem anar més enllà i analitzar el principal motiu d’aquest deute. Madrid el genera fent infrastructura pels cotxes (pa per avui fam per demà), València en Fòrmules 1 i altres esdeveniments efímers d’un o dos dies de durada. Sevilla, en canvi, amb un deute semblant al de València, inverteix en transport públic. I Barcelona, conté el deute i sembla que és la ciutat que més s’aproxima a les teories econòmiques d’Aznar. Tot plegat, molt interessant! En definitiva, que hi ha dos línies de debat obert. La primera és econòmica i gira entorn al fet de si és positiu o negatiu generar un deute públic. Mirant l’exemple dels nostres ajuntaments, podríem arribar a la conclusió de que si no és positiu, com a mínim és inevitable, i per tant entraríem de ple en el debat sobre el finançament municipal. La segona línea de debat, molt més política, gira entorn al fet de com és justifica el deute. És el mateix generar un deute per càpita de 1.000€ a base de grans esdeveniments que fent-ho construint línies de metro? Jo crec que no!

Els murs

Aquesta setmana se celebra els vint anys de la caiguda del mur de Berlín. Tots els polítics actuals i els que ho van fer possible aleshores, descriuen el fet com un moment històric per a la llibertat de la humanitat. No hi ha dubte que la caiguda del mur va suposar, per damunt de tot, el retorn a la normalitat per a milers de persones i famílies que van quedar separades dins d’una mateixa ciutat. Després, a més a més, se’n poden extreure altres consideracions: Que si va suposar la fi del comunisme i de la guerra freda, que si va marcar l’inici de la hegemonia americana i del capitalisme com a únic model econòmic vàlid.... Sigui com sigui, sempre és motiu d’alegria que caiguin els murs i per tant, també és bo recordar-ho, per no caure en els mateixos errors. Ara bé, per a ser crítics, m’agradaria fer algunes reflexions que hem venen al cap després de llegir, ahir, un article a Vilaweb. La caiguda del mur de Berlín va suposar, per a una Europa política i econòmica que s’estava consolidant, la peça final d’un trencaclosques que no s’ajustava al model econòmic definit. Amb la caiguda del mur, s’homogeneïtzava el mapa d’Europa i es donava el tret de sortida a la Europa que vivim avui en dia. És per tant, un símbol de llibertat per als europeus, res més. Políticament parlant, no té cap simbolisme més enllà de la construcció europea. Per què doncs, els europeus o occidentals no estem legitimats a exportar la imatge de la caiguda del mur de Berlín com a símbol de llibertat mundial? Perquè avui en dia, a l’any 2009, hi ha més murs aixecats al món que els existents l’any 1989. No estem doncs, anant enrera? Hi ha murs entre Ceuta i Melilla i el Marroc, entre Mèxic i Estats Units, entre la Xipre Grega i la Xipre Turca, entre Palestina i Israel, a Irlanda, per separar Republicans de Unionistes... I n’hi ha més a l’Àfrica i a l’Àsia (entre les Corees, a Caxemira....). Celebrem la caiguda del mur de Berlín en el moment històric que més murs hi ha separant persones. La caiguda del mur de Berlín va ser un èxit per a Europa, però alguns dels murs existents segueixen sent una vergonya per a Europa.

Dos concerts i una manifestació

La setmana passada va ser moguda culturalment i socialment parlant. Dijous va anar a la sala Wah Wah a escoltar les cançons del darrer treball de Joan Miquel Oliver, Bombón Mallorquin. Els concerts en sales petites cada vegada m’agraden més. Si la sala està plena, el grup amb ganes i el públic entregat, es crea un clima que de cap de les maneres es pot crear en un recinte més gran. I això va passar a la Wah Wah! En Joan Miquel Oliver, acompanyat per en Pere Debon a la bateria i en Toni Pastor al baix i al llaüd, va enganxar al públic amb les seves cançons, més despullades i simples que les que interpreta quan va acompanyat dels Antònia Font. Sa Núvia morta, Hansel i Gretel, Lego o Final feliç van ser la banda sonora d’una bona nit de dijous. Recomanable, ara que encara toca en recintes petits. I divendres, vam anar cap a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, on actuava, per celebrar els Premis Octubre, en Miquel Gil, un mestre. El seu va ser un recital diferent, doncs li van demanar que cantés les cançons que l’han marcat al llarg de la seva vida professional. Així que a través de la veu i la guitarra de Miquel Gil vam fer un viatge cap a la història musical de la nostra terra. Va cantar cançons de Quico Pi de la Serrra, d’Ovidi Montllor, de Raimon, alguna seva i va cantar poemes de d’Enric Casasses entre d'altres. Una meravella! I per acabar, dissabte vam anar a la manifestació contra Camps i la corrupció al País Valencià. Un èxit brutal. Una gentada. Evidentment no érem ni els 50.000 que deia la organització (una associació, diuen, nascuda a través del facebook) ni els 2.000 que deia la poli. Es igual. Allà ens vam reunir una gentada, de colors polítics diferents (també del PP), d’edats diferents i amb motivacions diferents. El crit, però, era comú: Camps dimissió. La gent vol recuperar la dignitat política. Mentrestant, en Camps inaugurava la temporada d’Òpera al palau de les Arts i pocs minuts després, al telenotícies, Canal 9 dedicava 1 minut a la manifestació, per dir que un reduït grup de manifestants amb banderes independentistes protestaven contra el govern de la Generalitat. Es conegut per tothom (s’estudia a les universitats) que Canal 9 manipula la informació, però quan ets protagonista de la manipulació, et quedes de pedra! És increïble.