La policia local admet que tolera la doble fila

El passat mes de juny vaig entrar per registre a l’Ajuntament de València, una queixa – reclamació – reflexió a partir d’uns cartells que la policia Local havia penjat pels carrers del barri de Patraix, on es podia llegir que quedava prohibit l’estacionament en doble fila el dissabte dia 20 de juny. L’escrit que vaig entrar per registre preguntava, principalment, si la resta de dies de l’any l’estacionament en doble fila estava permès (tot i que l’ordenança de circulació ho prohibeix). A partir d’aquesta pregunta i coneixent la resposta que hem donaria la policia, els demanava una mica de coherència en la gestió de la mobilitat i una redacció més afortunada de les notes que enganxaven pels carrers. Aquest mes d’agost m’ha arribat la contestació escrita de la Policia Local, on es poden llegir les següents afirmacions: “La redacción de los avisos no es la más afortunada” o “los medios mecánicos (grúas) son reducidos”. Està clar, i ningú posarà en dubte, que la capacitat de redacció d’un policia local no és excepcional, però està clar també que el missatge que volien transmetre era que el dissabte en qüestió no es podia estacionar en doble fila. I posen aquest cartell perquè la resta de l’any fan la vista grossa, i la població ho sap. El que tampoc és de rebut es el dir que no poden eliminar la doble fila perquè no tenen suficients grues. I per últim és espectacular la frase on diuen que com és materialment impossible fer complir la normativa, les situacions fàctiques que s’observen poden portar a entendre que està permès l’estacionament en doble fila. Us adjunto la resposta de la policia per a que valoreu vosaltres mateixos. Jo ho tinc clar. No hi ha cap estratègia de gestió de la mobilitat i per tant, campi qui pugui, i quan s’ha d’eliminar la doble fila per algun motiu lúdic – festiu, posen uns cartellets i problema resolt. Lamentable!

Venezia. Dieci anni dopo

Tant de temps esperant les vacances i quan te’n adones, ja s’han passat! El setembre de l’any 2.000 vaig marxar cap a Venezia per fer un Erasmus. Ja han passat 10 anys i pel camí han passat moltes coses interessants. Per celebrar l’efemèride, ens hem reunit de nou a la ciutat dels canals una colla d’Ex-erasmus. Alguns ens hem retrobat amb la ciutat amb més panxa i fills però mantenint les ganes de descobrir una ciutat que té dos cares, la turística i la de la població que intenta sobreviure i fer vida en una ciutat museu. Venezia viu en una dualitat fràgil. Viu, inevitablement, del turisme. Milers de turistes arriben diàriament a Santa Lucia o a Piazzale Roma per recórrer els principals carrers de la ciutat direcció a Sant Marc o a Rialto. El turista mitjà sol visitar Venezia en un o dos dies, fent la volta per la piazza Sant Marc, visita al palau Ducal, Rialto i volta en gòndola. Poca cosa més. No surt dels itineraris marcats que indiquen els cartells grocs penjats sota els “sottoportegos”. Pel que fa al Venezià, és un personatge illenc, tancat i poc afable a la primera. Cal temps i algun spritz o vi per poder comunicar-se amb franquesa. Estan cansats de tant turista, però a la vegada viuen d’ells. Els costa trobar l’equilibri i per tant, la forma per sobreviure enmig d’aquesta dualitat es tancar-se en si mateixos i parlar un italià peculiar, el Venexià. És el seu món, la llacuna. De Venezia podríem estar escrivint pàgines i pàgines, potser per això, hi ha milers de llibres que parlen de la ciutat més diferent del món. Jo crec que cadascú ha de trobar la seva Venezia, lluny de la visió que et pot donar dos dies de visita turística. Venezia s’ha de viure, s’ha de caminar, s’ha d’escoltar, s’ha de beure i menjar, s’ha d’olorar... així a poc a poc, descobrirem una altra Venezia més enllà de Sant Marc, una Venezia amagada, quotidiana, on personatges de barri intenten fer vida normal. Hi ha una altra Venezia que no és la del glamour, que no va en iots luxosos, ni pren cafès al Florian. És la Venezia dels joves que no poden comprar-se una casa a la seva ciutat perquè és impossible i han de marxar a terraferma, és la Venezia dels drogaaddictes joves que es punxen en algun carreró petit, fosc i amagat, és la Venezia dels avis que no poden creuar els ponts i viuen presoners de la seva ciutat, és la Venezia de l’atur on més enllà del turisme no hi ha feina. En fi, una ciutat fantàstica i fascinant, diferent, silenciosa, enigmàtica.... ha estat preciós poder tornar a viure 15 dies a la llacuna! Hi tornarem segur!

Per qui vulgui visitar i conèixer Venezia una mica més enllà d’allò típicament turístic, recomano dos llibres guia que estan traduïts al castellà: Venezia es un pez, de Tiziano Scarpa. Ed. Minúscula, 2007 La Venecia secreta de Corto Maltés. de Guido Fuga i Lele Vianello. Norma Editorial 2010

Ciutat de lladres

A continuació us recomano una lectura per aquest estiu, un llibre escrit amb enginy, gràcia i crec que bastant ben documentat. El llibre en qüestió es titula Ciutat de lladres i ha estat escrit per David Benioff. L’escenari del llibre és la ciutat de Leningrad durant el setge nazi de la Segona Guerra Mundial. Dos homes són detinguts, un per desertar de l’exèrcit i un altre per robar a un soldat alemany mort. En aquests casos, la pena és la mort, però aquest dos personatges se’ls encomana una missió. Si se’n surten salvaran la vida, sinó moriran. Tenen quatre dies per a complir l’objectiu. La filla d’un general rus es casa el divendres i vol un pastís de noces. Per a fer el pastís falten ous i a la ciutat de Leningrad, durant l’hivern i sota un setge ferotge alemany, el menjar és escàs. La gent és mor de gana i el racionament consisteix en una espècie de pa dur. Trobar una dotzena d’ous sembla una missió impossible. Però es el camí per a salvar la vida. Ciutat de lladres. Editat per Columna edicions (2008) Ciudad de ladrones. Editat per Seix Barral (2009)

El Bono Bus Plus: El ciutadà paga la manca d'estratègia de mobilitat

La ciutat de València es caracteritza per no tenir una estratègia de mobilitat clara. Construeix quilòmetres de viari (rondes) igual que de metro o tramvia, simplement amb l’objectiu d’ampliar oferta però sense un objectiu clar de modificar el repartiment modal actual a la ciutat.

Aquesta manca d’estratègia de mobilitat ha provocat que la EMT de València perdi 10 milions de viatgers en 2 anys. Per molt que els tècnics de la EMT s’escarrassin en donar un bon servei a la ciutat, si no existeix una estratègia municipal per restringir l’accés del cotxe a la ciutat, per gestionar l’estacionament correctament i per apostar decididament pel transport públic (preferència semafòrica, plataformes reservades…), el repartiment modal no variarà i a poc a poc, la quota de mercat de la EMT, disminuirà.
I si aquesta quota de mercat disminueix, l’augment del dèficit d’explotació el pagarà l’Ajuntament. Aquest any més de 60 milions d’euros. Qui sap quants seran l’any vinent.
La solució per tapar una mica aquest forat ha estat la creació del Bono BusPlus, un abonament de transport que permet fer ús dels autobusos de la EMT durant 1 hora. Un abonament perfecte per a una ciutat on la taxa de transbordament és alta, no per a València, on no transborda gairebé ningú entre autobusos de la EMT.
En definitiva, que els usuaris pagaran la incapacitat política per gestionar la mobilitat. Si aquest increment de preu li sumem la posada en marxa del sistema de bicicleta pública Valenbisi, compte amb la possible davallada d’usuaris d’EMT aquest 2010.

Llarga vida als Plans d'Actuació Integrada (PAI)

Quan s’aprova un PAI (Pla d’Actuació Integrada), la llei establia un període de tres anys per començar a executar-los. Si no es complia el tràmit, el sòl en qüestió es desclassificava. Doncs bé, això funcionava així fins la setmana passada, però ara, el Consell, i veient que començaven a “caducar” un munt de PAI, ha decidit aprovar una llei de mesures urgents per agilitzar el desenvolupament d'activitats productives i generar ocupació, que diu que “els PAI que no s’han executat en el període establert, queden automàticament prorrogats, sempre hi quan els ajuntaments no diguin el contrari”.

Es a dir, que el Partit Popular del País Valencià segueix pensant que el que ens traurà de la crisi és el mateix sistema productiu que ens ha portat on estem: El totxo!. D’això se’n diu innovar, ser imaginatiu i tenir un programa polític ben fundamentat i adaptat als temps actuals.

La llei té l’afegitó de “sempre i quan els ajuntaments no diguin el contrari”. Així doncs, ens queda l’esperança municipal, però com tampoc hem aprofitat la crisi per canviar el model de finançament municipal, els ajuntaments no mouran un dit per desclassificar un PAI que ells mateixos han aprovat.

De nou, una altra oportunitat perduda. Caldrà veure, però, si hi ha algun ajuntament que ens sorprèn. La foto que us adjunto és d’un dels PAIS que, amb la nova llei, salvarà el cap si l’Ajuntament no diu el contrari (Cullera).

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/el-consell-sentossudix-a-fomentar-lurbanisme-malgrat-lesgotament-del-model/

L'altre mundial

Ja s’ha acabat el mundial de futbol i ja podem començar a reflexionar sobre algunes de les coses que han passat aquestes darreres setmanes a Sudàfrica.

La vessant esportiva la deixaré de banda, doncs és l’únic tema que han abordat tots els mitjans de comunicació generalistes i crec que ja estem saturats d’informació. Sols diré que el nivell dels professionals de la informació m’ha semblat molt baix. Els locutors de les retransmissions semblaven holigans en lloc de periodistes. Un tema a millorar!

El que m’interessa del mundial és com aquest, suposadament, ha posat a l’Àfrica en el mapa mundial. O com a mínim això és el que la FIFA ha volgut vendre al món. Jo crec que un Mundial no és res més que una festa de la FIFA on només participen els occidentals. Pel que he pogut llegir, el 95% dels sudafricans no han pogut accedir als estadis degut a l’elevat preu de les entrades. La major part de l’Àfrica ha viscut el mundial al carrer, seguint els partits per les retransmissions radiofòniques (tampoc la tele es accessible a tots). Mentrestant, els estadis s’omplien d’estrelles, de famosos, de polítics, de reialesa i d’occidentals que s’han gastat més de 3.000 euros per gaudir d’unes vacances futbolístiques. El poble africà, per seguretat (de qui?), no ha pogut ni apropar-se als estadis.

Així doncs, què ha aportat aquest mundial a Sudàfrica, on l’esport nacional és el beisbol? Doncs el de sempre, empenta per a construir quatre estadis, hotels plens tres setmanes i poca cosa més.

No ha aportat riquesa a llarg termini, no ha acabat amb la pobresa i ha augmentat la segregació social durant tres setmanes.

Així doncs, no cal que ens segueixin enganyant amb el manar dels grans esdeveniments esportius. La FIFA hauria de ser més honesta i dir clarament que el mundial l’organitza el millor postor i que no té cap objectiu més enllà de l’esportiu i el de passar tres setmanes de festa en qualsevol racó de món.

La via política no serveix

Ja tenim sentència del Constitucional sobre l’Estatut i tothom content i enfadat a parts iguals. M’explico. A tres mesos vista de les eleccions catalanes, aquesta sentència que invalida certs articles de l’Estatut, no és res més que combustible del bo per a la campanya electoral.

Amb aquest escenari de crispació, Convergència tornarà a ocupar la Generalitat, possiblement amb l’ajuda d’ERC, però el rerafons polític seguirà sent el mateix. El discurs serà més o menys crític i dur amb Madrid, però no hi haurà radicalitat en les accions. Mig any després de les eleccions catalanes, possiblement en Rajoy necessiti de l’ajuda Convergent per a ser president d’Espanya. Aquí hi pot haver una bona subhasta a favor de Catalunya i un canvi de discurs. Però de nou, poc més. I a aquestes alçades, ningú se’n recordarà de l’Estatut i de la sentència del Constitucional. Regnarà un “deixar fe” i així anirem tirant. Cap partit polític es sortirà de la línia marcada per la legalitat imposada. Ens manifestarem, signarem declaracions i manifestos però seguirem igual que avui. Els partits polítics no són la solució perquè s’ha demostrat que la via política no és la solució.

El que m’interessa, i molt, de tot plegat, és com s’ha demostrat d’inviable la via política per a que un poble decideixi el seu camí. El Parlament de Catalunya aprova per majoria l’Estatut de Catalunya, també l’aprova el Parlament espanyol i el text el signa el Rei. Finalment, els catalans aproven en referèndum el text estatutari (cosa que no han fet altres autonomies amb les modificacions dels seus Estatuts). I de cop i volta, per culpa de quatre jutges i una institució del tot desprestigiada, tot aquest procés se’n va a camp pistraus.

La meva pregunta és: Com pot decidir el seu futur una societat, si s’ha demostrat que el camí polític no serveix? Per què un text és il·legal si l’aproven prèviament dos parlaments? Per què té més força el Constitucional que un Parlament escollit democràticament?

Crec que la solució passa per la mobilització de la societat civil, independent de qualsevol partit polític. Aquest moviment, molt fort i estructurat a Catalunya, pot ser la única via per a pressionar als partits polítics i que aquests es vegin obligats a realitzar moviments més radicals. Arribats a aquest punt, la política ha d’innovar, mutar i no hi ha canvi radical sense ruptura.

La doble fila i la gestió policial de la mobilitat

L'estacionament en doble fila a la ciutat de València està socialment acceptat i fins i tot ben vist. La societat pensa que si no hi ha lloc per estacionar i en doble fila el puc deixar sense molestar, quin mal faig? Deixo el fre de mà sense posar i si algú ha de moure el meu cotxe, doncs que el mogui uns metres i punt. D'això em podríem dir autogestió de la mobilitat urbana!

El problema es que darrera de la doble fila, gairebé sempre surt malparat el vianant o el transport públic. I aixó té un cost social elevadíssim (pèrdua d'espai per al vianant degut al sobredimensionament dels carrers, baixa velocitat comercial del transport públic, etc), que de moment l'Ajuntament ignora.

El que passa és que hi ha una ordenança de circulació que en el seu article 53 punt 15, deixa molt clar que l'estacionament en doble fila està prohibit.

Es trobem, doncs, amb una ordenança que prohibeix la doble fila i amb un Ajuntament que, de tant en tant i sense un criteri molt clar que mostri una voluntat de gestió de la mobilitat i no pas un afan recaptador, posa alguna multa als vehicles estacionats en doble fila. Fins aquí, l'actuació municipal és qüestionable i criticable, però comprensible dins dels paràmetres polítics del Partit Popular (el tráfico no se toca!).

Ara bé, el que ja no té ni cap ni peus és l'actuació de la policia local posant cartells com els que ens hem trobat aquest darrer cap de setmana. El cartell deia: "Estacionamiento prohibido en doble fila el próxima dia 20 de junio de 2010 de 18 a 20 horas".

Què vol dir això, que la resta de l'any és legal estacionar en doble fila? Però si l'ordenança de circulació municipal deixa ben clar que la doble fila està prohibida sempre! No coneix la policia l'ordenança? Hi ha algún pacte no escrit on es digui que es permet la doble fila, encara que s'incompleixi la llei? Quina cara li quedarà al veí que ha vist el cartell de la policia i que la setmana anterior l'havien multat per estacionar en doble fila? (90 euros + grúa). Servirà la fotografia del cartell per recorrer les multes en doble fila de la resta de dies de l'any?

Sigui com sigui, és inadmissible que la policia pengi cartells que vagin en contra de l'ordenança de circulació. Si la policia no compleix la llei, l'hem de complir els ciutadans? Així es gestiona la mobilitat a València?Lamentable!

Ivan Illich

L’editorial 3i4 amb la col·laboració del Institut del Territori està editant una sèrie de llibres, sota la col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, molt interessants. Si fa uns mesos us ressenyava el llibre “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche, ara m’he llegit, i us recomano, Textos escollits d’Ivan Illich.

L’Ivan Illich va ser un filòsof, teòleg i ambientalista nascut a Viena l’any 1926. Després de realitzar els seus estudis a Europa i viure entre EEUU i Amèrica Llatina, el 1966 s’instal·la a Cuernavaca, Mèxic, on crea el Centro Intercultural de Documentació (CIDOC) i comença a escriure sobre qüestions socials i interculturals. En aquesta època comença a criticar la supremacia cultural occidental i la burocràcia. A partir d’aquí, la seva tasca es centra en escriure sobre el medi ambient, el consum, la energia, el sòl, la sanitat... en una època (anys 70 – 80) on el desenvolupament industrial i el model econòmic eren inqüestionables.

Per això, quaranta anys més tard, paga la pena recuperar la figura i els textos d’Illich, doncs molts el consideren com el pare del decreixement, del ambientalisme... un avançat als seus temps i per tant, en plena actualitat al segle XXI. Illich morí a Bremen l’any 2002.

Els textos escollits d’Illich que en Jordi Pigem ens presenta en aquest llibre, són un recull de les principals temàtiques tractades per l’autor al llarg de la seva vida. Parla de la sanitat i de com gastem més en curar-nos que en portar una vida sana, de com hem perdut el costum d’habitar i la nostra relació amb el sòl, del paper de l’aigua, de l’armament nuclear....

Són petits textos, senzills, que conviden a pensar i a reflexionar sobre la societat de consum i sobre la nostra relació individual amb el món i la terra.

Alguns dels llibres més importants d'Illich són: Celebració de la consciència, La societat descolaritzada, Eines per a la convivialitat, Energia i equitat, Medical nemesis, Gènere o H2o i les aigües de l'oblit.

Ivan Illich. Textos escollits. A cura de Jordi Pigem. Edicions 3i4. 2009. València

Col·lecció Gaia de 3i4 à http://www.tresiquatre.com/cataleg_cer_result.php?col=GA

Model d'estat i crisi econòmica

En època de retallades pressupostaries, sempre surten il·luminats amb idees brillants per ajudar al país a sortir de la crisi.

Si alguna cosa tenim en comú tots els habitants d’Espanya és que no ens posarem mai d’acord en definir quin model d’estat volem i encara diria més, hi ha un desconeixement alarmant (i potser intencionat) del funcionament de l’estat de les autonomies. Potser interessa no definir el model actual per no acabar d’enfadar a uns i altres. Vivim en la incertesa i així sobrevivim!

Doncs enmig d’aquesta indefinició del model d’estat, hi ha qui tira cap a un model jacobí i aprofita la crisi per demanar d’eliminar les autonomies i estalviar així un munt de milions d’euros en funcionariat (quina imaginació!). I posats a eliminar, també he sentit a dir que hauríem d’acabar amb totes les televisions públiques. Som-hi tots, que les tisores ja tallen!

Doncs bé, l’altre dia al diari va sortir publicat (us adjunto la imatge) el número de funcionaris per càpita de cada una de les comunitats autònomes i el mateix càlcul per als països de la UE.

Primera conclusió. El model d’estat francès, el jacobí per excel·lència, té més funcionaris per càpita que el model autonòmic espanyol o el federal alemany. Així que senyors nacionalistes espanyols, busquin una altra manera d’estalviar.

Segona conclusió. Dins de l’estat de les autonomies, l’indret on més funcionaris per càpita hi ha és a Ceuta i Melilla. Catalunya, Euskadi i el País Valencià són les tres autonomies amb menys funcionaris per càpita.

Així doncs, proposo que amb els números a les mans, enlloc de tendir cap a un model d’estat jacobí per tal de retallar funcionariat, retornem a Marroc Ceuta i Melilla. Millorarem les relacions amb un soci preferent de la UE alhora que ens estalviarem una fotracada de milions.

Si només pensem en estalviar, potser la solució no és la via centralista, sinó la de deixar anar les amarres.

La recepta del FMI per a Europa

Jo d’economia no en sé o en sé poc, però m’agradaria saber-ne per entendre que està passant al món.

Per exemple, m’agradaria saber quin benefici té per a l’economia real (la de la gent de carrer, la de les petites i mitjanes empreses, la del dia a dia) que l’Estat redueixi la despesa pública amb l’objectiu de reduir el dèficit. No acabo de veure el benefici i en canvi veig molt clar la pèrdua de llocs de treball que això comportarà.

La setmana passada, al diari Público, en Vicenç Navarro (catedràtic d'economia aplicada de la Universitat de Barcelona i catedràtic de ciències polítiques i socials de la universitat Pompeu fabra) em va aclarir alguns dubtes. I com m’imaginava, darrera de tot està el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, que tenen per objectiu salvar el cul dels bancs a costa nostra.

És conegut per tots que les receptes aplicades pel FMI a Amèrica Llatina, Àsia o Àfrica han estat un fracàs social absolut (suposo que pels bancs ha estat un èxit), però no podíem arribar a imaginar-nos que aquestes mateixes “medicines” ens les receptarien a nosaltres. La bibliografia al respecte és abundant i ens molts foros fa temps que es posa en dubte el paper del FMI. (Com a lectura jo recomano El malestar en la globalización, del Nobel de economia i ex-vicepresident del BM J.E.Stiglitz)

Bé, tot sigui per salvar els bancs, que quan guanyen, guanyen molt i quan perden, som nosaltres els qui hem de pagar. Un xollo de negoci!

Podeu llegir l’article del Vicenç Navarro a http://www.vnavarro.org/ (¿Que mercados finacieros?, del 20 de maig) i aprofitar per conèixer una web prou interessant per saber com funciona el món.

Automòbil ecològic?

Aquesta setmana s’ha celebrat a Madrid el “Salón Internacional del vehículo ecológico y la movilidad sostenible”. Jo, amb esperit crític i amb ganes de descobrir coses interessants, vaig encaminar-me cap allà.

Com a coses positives de la fira, cal destacar que el vehicle híbrid és ja una realitat i que durant el 2011, gairebé totes les marques estaran comercialitzant models híbrids, fins i tot turismes de gran cilindrada (impressionant l’A8). Pel que fa al vehicle elèctric pur, la cosa va lenta, però a poc a poc avança.

I ja està, poca cosa més ha aportat un saló del automòbil que en lloc d’anomenar-se del vehicle ecològic i la mobilitat sostenible deuria anomenar-se del vehicle elèctric. Parlar de vehicle ecològic és un oximoró i posar-li el subtítol de mobilitat sostenible és grotesc. Les grans marques automobilístiques no pretenen res més que allargar el model de mobilitat basat en el vehicle privat. Per molt que un vehicle sigui híbrid o elèctric, no deixa de ser un cotxe i per tant, desplaçar-se en un d’aquests vehicles no és mobilitat sostenible.

Així que el saló no ha estat res més que un saló del automòbil on les marques de sempre han presentat els models híbrids i elèctrics que comercialitzaran en breu. I si, hi havia en un racó del saló dos empreses que instal·laven punts de recàrrega elèctrica i una que explicava la proposta de carsharing elèctric a la ciutat de Sagunt. I prou. Poques i amagades.

Jo buscava quelcom més. No sé, alguna cosa més que donés sentit al nom del saló, que no ha estat ni ecològic ni sostenible.

Adéu al cinema Albatros

La cara més amarga de la crisi és l’atur, sense cap mena de dubte. Ara bé l’atur, si l’analitzem globalment, tard o d’hora es recuperarà. En canvi, hi ha negocis que la crisi ha destruït i que ja no tornaran a obrir.

És el cas del cinema Albatros de València, un cinema on es projectaven pel·lícules europees en versió original. Si aquest tipus de sales ja ho tenien complicat per sobreviure, degut a la competència de les grans sales i a la poca promoció que es dona al cinema europeu, la crisi ha suposat “la puntilla”. I és una pena, perquè no hi ha marxa enrere. Si un cinema d’aquest tipus tanca, no torna a obrir. És com un negoci de barri, com el forner, com el sabater o el carnisser. Si un d’aquests negocis tanca, és complicat que torni a obrir les portes.

Amb la baixada de la persiana del cinema Albatros, tanca molt més que un cinema. Tanca un referent cultural a València, un oasis de bon cinema. D’aquesta manera la cultura, a poc a poc i degut a la crisi, s’homogeneïtza. Perdem oferta cultural i per tant, la societat s’empobreix.

D’aquesta crisi, la que afecta a la cultura, se’n parla poc, però també destrueix llocs de treball, ens empobreix com a societat i el que és més greu, és molt complicat que un cop passada la crisi, torni a obrir les portes.

Sant Jordi 2010

Encara que amb alguns dies de retard, us adjunto les adquisicions literàries de Sant Jordi.

El viaje íntimo de la locura. Roberto Iniesta. Ed. El Hombre del Saco. 2009

Ivan Illich. Textos escollits. A cura de Jordi Pigem. Ed. 3i4. 2009

Diario del descubrimiento de las fuentes del Nilo. J. H. Speke. Ed. Espasa Calpe. 2003

El Petit Príncep. Joann Sfar. Ed. Salamandra. 2010

Paraularbres. Jordi Garcia Vilar - Joana Baldó. Ed. Denes. 2009

Musiqueries. Dani Miquel. Ed. El Cantacançons. 2009

El futur de la societat urbana està en el consum local

Llegint un article d’en Carles Riba sobre recursos energètics i crisi, he reflexionat bastant sobre la necessitat que tenim, com a societat, de canviar els nostres hàbits de consum. Un cop superem el Peak oil, no hi haurà recurs energètic al món que ens permeti seguir mantenint els nivells de consum d’energia actuals, per molt que en diversifiquem les fonts.

Un dels sectors que es veurà més afectat serà el del transport. S’està investigant molt sobre les possibilitats del vehicle elèctric, però sempre pensant en desplaçaments de menys de 200 quilòmetres diaris. Que farem amb la indústria aèria? I amb el transport de mercaderies per carretera? I amb el transport de contenidors per mar?

La solució la tenim molt més a prop del que ens imaginem. El consum local. Els costos del transport seran tan elevats, que ens haurem d’acostumar a consumir el que produïm a casa. Ens haurem d’alimentar d’allò que produeixen les nostres hortes (gràcies a les cooperatives de consum això ja és una realitat) i serà el moment de potenciar el comerç de proximitat, de recuperar les botigues de barri. La possibilitat de consumir Kiwis de Nova Zelanda o jugar amb una videoconsola fabricada a Corea s’haurà acabat. I en aquest escenari, els àmbits rurals tindran una transició més fàcil. A les ciutats, o comencem a canviar ja d’hàbits, o la transició serà difícil (potser violenta).

Els romans convertiren les ciutats en el centre del món. Quan l’imperi romà caigué, les ciutats entraren en decadència i la humanitat es traslladà, de nou, al camp. El segle XX ha estat el de l’explosió urbana i demogràfica. Més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats, milions en condicions lamentables (Planeta de ciudades miseria, Mike Davis). Com ens preparem per viure després del Peak Oil, ens conduirà cap a una societat urbana o cap a una segona decadència del món urbà, amb conseqüències socials imprevisibles.

Com diu en Carles Riba, “necessitem un nou model de desenvolupament humà lligat al decreixement del consum d’energia”. Això salvarà el món urbà.

Article de Carles Riba: http://www.pelcanvi.org/activitats/decreixement/recursosenergeticsicrisi.pdf

La bogeria dels 8.000

Aquesta setmana l’Edurne Pasaban acaba de fer cim a l’Annapurna, el seu 13e cim de més de 8.000 metres. Del camp base de l’Annapurna se’n va pitant cap al camp base del Shisha Pangma per tal de fer cim abans que la coreana Oh Eun-Sun, que està escalant l’Annapurna per ficar-se a la butxaca el 14ª vuit mil. Qui serà la primera dona en escalar els 14 vuit mils? Aquesta és l’única pregunta que sembla interessar als mitjans de comunicació generalistes. Ningú parla d’estil, de quins mitjans estan utilitzant, de quants sherpes porten, de quants metres de corda fixa han instal·lat, de si utilitzen oxigen... tot això no importa. En aquest cas els mitjans justifiquen, i molt, el fi.

Als anys 80 en Reinhold Messner es va convertir en el primer home en assolir els 14 vuit mil, però per davant de tot això, se’l reconeix per implantar l’estil alpí al Himàlaia i per demostrar que és possible fer cim sense ús d’oxigen complementari.

Ni l’Edurne Pasaban ni la Oh Eun-Sun passaran a la història per innovar a l’Himalàia. Una d’elles, la primera en aconseguir l’objectiu, passarà a la historia, simplement, per ser la primera dona en completar la llista dels 14. I amb una mica de sort, podrà viure d’això.

I com elles són conscients que l'únic que compta és ser la primera, s’han llençat a aquesta carrera sense cap tipus de mesura. Esperem tant sols, que no haguem de lamentar mals majors i que tard o d'hora, aquesta falera per col·leccionar 8.000 passi de moda.

D'Egunkaria a Fermin Muguruza

Acaba de fer-se pública la sentència de l’audiència espanyola absolent als cinc dirigents d’Egunkaria, l’únic diari escrit integrament en basc, que va ser clausurat temporalment fa set anys sota l’acusació de pertinença a banda armada. Les associacions que exercien l’acusació, Dignidad y Justicia i l’Associació de Víctimes del Terrorisme han pixat fora de test. El jutge Bermúdez no tant sols a absolt als responsables d’Eugankaria, sinó que ha posat en dubte la legalitat de tancar temporalment un diari. A la pàgina 8 de la sentència podem llegir: “El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de dificil encaje en nuestro ordenamiento jurídico”. El tancament cautelar del diari (7 anys), entre altres coses, va suposar l’acomiadament de tots els seus treballadors. Qui repara ara els danys socials i econòmics d'aquesta desproporcionada (i il·legal) mesura cautelar?

En una línea més “light” però amb connotacions semblants, es troba el músic Fermín Muguruza. En Fermín és un músic de reconegut prestigi internacional, però a certes ciutats d’Espanya se li prohibeix tocar perquè segons els censors (ajuntaments dirigits pel PP) està pròxima a ETA. Per a certs dirigents o polítics, tot el que sigui parlar, escriure o cantar en basc significa estar pròxim a la banda terrorista. I això és un error de base garrafal. Mentre hi hagi persones que pensin d’aquesta manera, el conflicte basc persistirà.

Per cert, mentre aquí ignoren la feina d’en Fermin Muguruza, ell presenta arreu del món el documental Chekpoint Rock, sobre la música que es fa a Palestina. Fruit d’aquest documental, la cadena AlJazeera li ha encarregat un documental de 13 capítols sobre la música actual als països àrabs. Ignorat a casa, geni i figura a l’estranger. Una pena.

La sentència absolutòria d'Egunkaria us la podeu descarregar del següent link: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/sentencia_egunkaria.pdf

Pàgina web de Fermin Muguruza: http://www.muguruzafm.com/

Compte amb el vehicle elèctric!

Es sabut per tots que en època de crisi, tots els governs (autonòmics i central) destinen quantitats ingents de diners en facilitar la compra de vehicles. Sempre he pensat que és un greu error que un dels indicadors de la situació econòmica d’un país sigui la venta de cotxes. Si estem tots d’acord en que s’ha de reduir l’ús del vehicle en les nostres ciutats, no és una gran contradicció que la venta de vehicles sigui un indicador de salut econòmica? Crec que el indicador econòmic deuria ser el nombre de tramvies, metros i autobusos venuts i les ajudes estatals deurien anar enfocades a potenciar el transport públic.

En els últims mesos em sentit a parlar molt del vehicle elèctric. Sembla la última esperança occidental per aguantar una indústria que demana a crits deslocalitzar-se. La I+D que suposa el desenvolupament de les tecnologies aplicades al VE sembla que és el que ha de mantenir les indústries automobilístiques al nostre país. Fins aquí jo hi estic d’acord. Ara bé, cal no perdre el nord!

La UE fixa uns objectius de mobilitat on el vehicle privat no ha de tenir un percentatge de repartiment modal superior al 30%. El futur de la mobilitat ha de ser el transport públic i el recuperar els desplaçaments a peu o en bicicleta dins de les nostres ciutats.

Ara bé, quan es parlar del vehicle privat elèctric, sembla que es perdi de vista tots els objectius plantejats per la UE en matèria de mobilitat sostenible. En l’actual “estrategia integral para el impulso del vehículo eléctrico en España”, presentada pel Govern espanyol, hi ha una sèrie de propostes per incentivar l’ús del VE que es contradiuen amb els objectius de la UE. M’ha sorprès negativament, per exemple, la proposta de deixar circular als VE per zones de vianants (zones restringides al trànsit. Pàg 19). Com? Això significar un retrocés no tant sols en matèria de mobilitat, sinó en el concepte de ciutat i espai públic. Per molt elèctric que sigui no deixa de ser un cotxe!

Després, l’estratègia defineix quina ha de ser la demanda del vehicle elèctric: “El mercat natural del VE se situa en el àmbit urbà i periurbà, que representa el 50% de la mobilitat diària de persones i mercaderies”. Pretenen que el 50% dels desplaçaments urbans es faci en vehicle elèctric, el que contradiu els objectius de la UE (30%).

Jo entenc que es vulgui potenciar el VE i ho trobo bé, sempre i quan no es perdi de vista quin és el model de mobilitat que volem a les nostres ciutats i quin paper volem donar al cotxe (sigui elèctric o de combustió). Compte amb el vehicle elèctric!

Mals carrers

Al Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) podem veure, fins al 9 de maig, l'exposició Mals carrers. El projecte expositiu Mals carrers "tracta de donar una visió tan global i interdisciplinària com sigui possible sobre com s’ha conformat, durant l’últim segle, la representació de l’espai públic, dels carrers i de les places de la ciutat. Els carrers són un dels elements més importants del teixit urbà; les seves modificacions, esdeveniments i estructures són fonamentals per a entendre aspectes essencials de la vida en les ciutats. Conéixer els processos de modificació i canvi que s’han succeït durant les últimes dècades en els carrers ens ajudarà a entendre d’una manera més completa i millor les experiències i els sentiments humans".L'objectiu de l'exposició és ambiciòs i jo he sortit pensant que qui molt abarca, poc apreta. Hi han moltes referències literèries, musicals i fotogràfiques però jo he trobat a faltar una crítica a la funció de l'espai públic en l'actualitat. Potser s'ha degut a la meva deformació professional i no era l'objectiu de l'exposició.

Sigui com sigui, crec que entre el que s'escriu al catàleg i el que es pot veure a l'exposició hi ha una gran diferència. Al catàleg hi han refelexións i articles interessants sobre la funció de l'espai públic, amb autors destacats com Manuel Delgado.

Si no podeu anar a veure l'exposició us recomano, com a mínim, que doneu una ullada al catàleg, que us podeu descarregar gratuitament del següent enllaç:

http://www.ivam.es/catalogopdf/0538/

El cas Matas i la feblesa del sistema d'adjudicacions

Aquest migdia he fullejat per sobre l’auto del jutge de Palma José Castro Aragón, pel cas Palma Arena contra Jaume Matas. És un totxo de 150 pàgines, amb una literatura espessa que convida poc a la lectura. Si els jutges tinguessin gràcia escrivint, amb la de coses interessants i safareig que conté un auto, podrien convertir cada cas en un best –seller. Una oportunitat perduda per a la literatura!

Doncs bé, d’aquesta lectura, a part de quedar clar que en Mates és un lladre, queda al descobert la feblesa del sistema d’adjudicacions públiques. I d’això no en parla cap diari.

S’ha de perseguir la corrupció, però també hem de canviar les normes per tal de que sigui més difícil posar la mà a l’arca pública. Hauria d’estar prohibit que d’un projecte es poguessin fer modificats d’obra per sobre d’un percentatge superior al 5% del pressupost. Això implica fer el projecte i la supervisió amb rigor. I en cas d’haver d’aprovar-se un modificat, ho hauria de fer el mateix tècnic que ha aprovat el projecte, de tal manera que aprovant el modificat deixa implícit el seu error en la fase del projecte. En el cas de Palma Arena, els modificats (en plural) superen el 100% del pressupost del projecte (d’això, Calatrava, la Generalitat i l’Ajuntament de València en saben un munt).

I després s’ha de posar més ordre i control en les milers d’empreses públiques que hi ha en cada ajuntament. Aquests organismes (exempts de control administratiu previ) no fan res més que ocultar els números de tot allò que toquen. Provoquen que els comptes municipals no siguin transparents i per tant, fan menys democràtiques (i més corruptes) les nostres institucions. En el cas Palma Arena, l’organisme gestor era el “Consorcio para la construcción del velodromo Palma Arena” participat per la fundació Illesport, creada pel Govern, el Consell i l’Ajuntament.

A València ens hauríem de fer mirar les relacions entre Valmor Sports i la Generalitat pel tema de la Fórmula 1 (ningú ha vist el contracte amb l’Ecclestone, Valmort havia de pagar i ara paga la Generalitat....) o les activitats de la Fundació Ciutat de les Arts i de les Ciències. Ja toca que algú ens expliqui per què el pressupost s’ha multiplicat per 2 i qui s’ha embutxacat la diferència. Segur que Calatrava no s’ho ha emportat tot!

I per acabar, és necessari un control més estricte de les empreses públiques municipals relacionades amb l’urbanisme, tipus Nous Espais, GUMSA o SUMPA.

Per evitar nous casos com el de Palma Arena, cal començar a refer el sistema d'adjudicacions, doncs s'ha demostrat que es pot corrompre fàcilment.

Si teniu curiositat i ganes de fullejar l'auto judicial del cas Palma Arena, us el podeu descarregar des d'aquest enllaç de Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/matasinformejutge.pdf