Reflexions postelectorals: Futur fosc amb alguna petita escletxa de llum

He intentat reflexionar sobre el resultat de les eleccions i no hi veig molta llum. El PP ha arrasat al País Valencià de forma contundent. Sense pal·liatius. Hi ha optimistes que diuen que això és l’inici del fi, que el PP ha començat a perdre vots (70.000, 30.000 dels quals ha València). Jo tant sols veig que governarà amb majoria absoluta la Generalitat i les tres capitals de província. I el PSPV ha perdut més de 200.000 vots.

L’única cosa per a celebrar és que el PP i el PSPV no estaran sols a les Corts. La coalició Comprimís i EUPV hi estaran representats. El mateix passarà a l’ajuntament de València. Espero que això serveixi per a que el PP es trobi amb una oposició ferma, constructiva i coherent, que obligui a la dreta ha haver de discutir i defensar tot el que proposa i aprova.

A partir d’ara m’agradarà veure com el PP gestiona el govern d’un País Valencià amb més d’un 20% d’aturats i sense indicis de sortir aviat d’una profunda crisis econòmica. Crec, sincerament, que el pitjor està per arribar.

A més, haurem de veure com reacciona en Camps quan el jutgi el condemni per corrupció, a ell o als seus col·laboradors. Jo crec que dimitirà dient que el condemnen els socialistes, però que el poble valencià, a les urnes, l’ha absolt. Ens esperen temps difícils, molt difícils!

A Catalunya la cosa tampoc està per llançar coets. En un moment de profunda crisi econòmica i amb un percentatge d’atur proper al 20%, l’entrada d’un govern de dretes no és esperançador per als drets socials. Ja veurem com en Mas dirigeix l’hegemonia convergent a tota Catalunya. I compte amb la pujada de Plataforma per Catalunya. En temps de crisi el discurs xenòfob funciona i al senyor Anglada (i al PP de Badalona) li ha donat bons resultats.

I una cosa per a celebrar. El resultat obtingut per Bildu és un clar indicador de la voluntat del poble Basc. Diran el que voldran, però a Bildu l’han votat 276.000 persones (el 25% dels electors), gairebé el mateix percentatge que al PNV (30%). A aquesta quantitat de gent no se li pot negar l’opció de votar a una formació abertzale. Espero que això sigui l’inici d’un període de normalitat política que porti a la fi del terrorisme d’ETA. Si obrim la via política, facilitem el tancament de la via armada.

Eleccions 2011. Propostes de mobilitat per a la ciutat de València

A continuació us faig arribar les propostes del PP, PSPV i Compromís per a millorar la mobilitat a la ciutat de València. Aquestes s'han extret dels corresponents programes electorals. En alguns casos, m'he permés la llicència d'afegir un comentari al final de la proposta (en cursiva).

PP- Valencia Comunicada

Ampliar las medidas puestas en marcha en materia de movilidad sostenible, enfocadas a reducir el tráfico rodado en Valencia, mediante el fomento del transporte público, el uso de la bicicleta y del incremento de zonas peatonales.

Impulsar la promoción de un Plan Municipal de Movilidad, con el fin de unir esfuerzos entre las instituciones con competencia en este ámbito.(Impulsar la promoció de un PMUS vol dir licitar-lo, adjudicar-lo i executar-lo? Deurien ser més clars. Redactar i aprovar un PMUS!

Crear una web de la movilidad en Valencia, a través de la que los ciudadanos podrán acceder a la información sobre la red de autobuses de la EMT y Metro Valencia, carril bici y aparcamientos y conocer las opciones de desplazamiento.

Rediseñar y modernizar la red de líneas de la EMT mejorando y simplificando los itinerarios y optimizando los recursos para dar el mejor servicio de forma eficiente a los ciudadanos. (Redissenyar i eficiència si, reduïr quilòmetres per estalviar costos no)

Desarrollar la plena integración tarifaria con el resto del transporte público que atiende las necesidades de desplazamiento de los valencianos en nuestra ciudad.

Continuaremos conquistando nuevos espacios para los ciudadanos que deseen desplazarse caminando por la ciudad, con itinerarios peatonales que favorezcan su movilidad

Desarrollar nuevos itinerarios ciclistas y ampliar las ciclocalles

Tras su implantación en el centro, extender la Zona 30 a otros ámbitos, con el fin de mejorar la circulación interior de los barrios y favorecer el tránsito ciclista

Estudiar fórmulas que permitan reordenar el tráfico haciendo convivir la circulación de vehículos de motor y de bicicletas, evitando la invasión de las aceras por los ciclistas

Ampliar el alcance de Valenbici a toda la ciudad.

Crear la Agencia Municipal de la Bicicleta, como órgano de coordinación que integre las actuaciones relativas a la movilidad en bicicleta, promocionando este medio de transporte y el seguimiento y mejora de las infraestructuras ciclistas

Facilitar a los ciudadanos la recuperación de su bicicleta, en caso de robo, a través de un chip, conectado con la base de datos de la Policía Local

Crearemos nuevos aparcamientos subterráneos en los barrios donde sea necesario para ampliar esta dotación para residentes.(Els que s'han fet fins ara estan mig buits. Si no s'atura la doble fila, fer aparcaments soterrats es tirar els diners)

Continuaremos la implantación de la zona naranja en otros barrios de la ciudad con escasez de plazas de aparcamiento para residentes.

Circulación fluida, ecológica y segura: Ampliación puente avenida del Cid sobre la V-30, ampliación tercer carril A-3, ampliación V-30, ampliación V-21 y ampliación puente Ausias March.(La gran proposta. Aqui se'ls veu el plumero. Circulació fluida i ecològica? Què vol dir aixó? Ampliació d'un munt de grans vies i ponts?)

PSPV – Movilidad Sostenible

Elaboraremos un Plan de Movilidad Sostenible. El Plan de incluirá una amplia red de itinerarios verdes peatonales y la ampliación de aceras y calles exclusivas para el peatón que permitan plantar 100.000 nuevos árboles. Ni una calle sin árboles. (Què fem, un PMUS o plantem arbres?. Una mica de serietat no?)

Elaboraremos un Plan de Aparcamientos que contemple la creación de aparcamientos disuasorios en los accesos a la ciudad, conectado con otros modos de trasporte sostenible como el transporte público o en bicicleta, así como aparcamientos para residentes en el casco urbano, gestionados por AUMSA y vendidos a precio de coste.

Desarrollaremos programas de concienciación ciudadana para modificar sus actuales hábitos de transporte y fomentar un cambio en el actual modelo de movilidad.

Ampliaremos de la red de transporte público colectivo así, como su horario.

Desarrollaremos medios de transporte público colectivos específicos para acceder a los centros de estudios, hospitales, centros municipales y otros centros que producen gran cantidad de desplazamientos, así como lugares de interés turístico.

Adecuaremos el transporte público de la EMT para facilitar la movilidad de las mujeres, fomentando la interconexión del transporte con el área metropolitana.(Actualment els perfils d'usuari de la EMT són els jubilats i les dones)

Impulsaremos el uso de la bicicleta y transporte público como solución óptima al transporte urbano.

Adoptaremos una normativa de diseño integral homogéneo para mejorar la seguridad en todos los cruces donde incida un carril bici o itinerario ciclista, de forma que éste quede visible y diferenciado del entorno.

Crearemos aparcamientos para bicicletas, especialmente en todos los centros públicos dependientes de las administraciones y en centros educativos, así como en paradas o estaciones de medios de transporte público colectivo, con el fin de facilitar el intercambio modal.

Promoveremos el uso adecuado de la bicicleta creando una verdadera red de carril bici continua, conectada en toda su extensión, situada preferentemente sobre la calzada, segregada de la circulación y segura.

Regularemos y revisaremos la actual ordenanza municipal ciclista. Regularemos y mejoraremos el funcionamiento del actual sistema de préstamo municipal de bicicletas, Valenbisi.

Restringiremos el acceso al vehículo privado al centro histórico de la ciudad

Fomentaremos los vehículos energéticamente más eficientes o de combustibles alternativos, sobre todo, en los vehículos oficiales de los organismos municipales. Por ellos sustituiremos toda la flota de vehículos oficiales por vehículos eléctricos.

Llevaremos a cabo un Plan de Impulso del Vehículo Eléctrico, acompañado por un Programa de Infraestructuras que planificará puntos de recarga por toda la ciudad.

Reduciremos la flota de vehículos oficiales

Reduciremos el espacio destinado a la circulación de vehículos privados para el aumento de espacio para los peatones y los carriles bici, especialmente en las grandes vías de la ciudad.(Reduireu un carril a Giorgieta? A les Grans Vies? No us ho creieu!)

Eliminaremos todas las pasarelas actuales de las grandes vías para garantizar la comunicación peatonal de las personas entre los diferentes barrios.(Si, i com creuem l'avinguda del Cid? Amb un semàfor de vianants amb verd suficient per a creuar 20 carrils?)

Fomentaremos el comercio en los barrios para evitar el máximo de desplazamientos.

Fomentaremos los aparcamientos en el extrarradio de la ciudad con conexión directa con trasporte público y con el servicio Valenbisi.

Estableceremos medidas disuasorias para el uso de los vehículos privados en las calles, barrios o conjunto de la ciudad, como la implantación de áreas de prioridad peatonal, áreas de prioridad residencial, de acceso restringido, áreas 30, etc.

Calmaremos el tráfico mediante la implantación de dispositivos destinados a controlar y reducir la velocidad de los vehículos y mejorar la seguridad de los peatones.

Nos comprometemos a mantener el carácter de servicio público de la empresa municipal EMT a partir de su conclusión en el año 2014 en las condiciones actuales.

Nos comprometemos a negociar con el Gobierno de la Nación y la Generalitat Valenciana subvenciones al transporte público al nivel adecuado que garantice la sostenibilidad económica.

Implantaremos la línea 37 de la EMT por las rondas externas de la ciudad para que conecte la Nueva Fe con todos los barrios de la ciudad y sirva para dar servicios a otros centros de actividad ciudadana.(La Orbital ja funciona. Feu tard)

Dotaremos de un mayor número de autobuses y de los conductores necesarios las líneas donde se han prolongado los recorridos para dar servicio a zonas de expansión urbana, pedanías y polígonos industriales o de nuevas dotaciones, como los casos de las líneas 8, 18 y 64 hasta la Nueva Fe.(Potser no calen més autobusos, sinó una major velocitat comercial)

Instaremos a la Generalitat Valenciana, a través de FGV, a concluir la red de metro y tranvía prevista en El Plan de Infraestructuras Estratégicas 2010-2020 (Però si ningú té un duro. Qui ho pagarà?)

Impulsaremos la creación de Caminos Escolares, consistentes en hacer del itinerario de ir o volver de la escuela a casa un entorno seguro, acogedor y formativo.

Creación del pacto por la movilidad y del consejo consultivo de la movilidad.


Compromís. Sostenibilidad

Puesta en marcha de Planes de Movilidad Sostenible y Transporte Público de calidad. Puesta en marcha de un Plan de Movilidad Segura, que se fije como objetivo prioritario el cumplimiento del límite de velocidad de 50Km/h (Podriem ser més ambiciosos no?)

Creación de una tarjeta para el transporte público en València para estudiantes y personas paradas a precio simbólico (I qui paga el dèficit? La gratuitat del transport públic no comporta un augment de la demanda)

Potenciación de los transportes colectivos en el ámbito del trabajo, sobretodo hacia los numerosos polígonos industriales

El incremento del número de autobuses que circulan para mejorar la frecuencia de paso y la extensión notable del horario del servicio (No calen més autobusos. Cal augmentar la velocitat comercial)

La eliminación de la doble fila y los aparcamientos en el carril bus (per fi una mica de llum!)

La modificación de la percepción del transporte público como un transporte de baja calidad, reservado a mayores, estudiantes y clase baja, para convertirlo en un transporte competitivo, eficiente y seguro

Aprobación de un Plan Rector de la Bicicleta y creación de la oficina municipal de la bicicleta

Reconversión de los actuales carriles bici, poco funcionales por estar la mayoría de ellos en acera, en vías ciclistas. Ampliación y finalización de la red de vías ciclistas, para que llegue a las grandes vías y a las avenidas de la ciudad, hasta alcanzar una verdadera red capilar.

Potenciación y extensión del Valenbisi.

Promoción del uso masivo de la bicicleta en las áreas urbanas, en combinación con los otros transportes públicos

Instalación de aparcabicis en número suficiente de acuerdo con la demanda creciente

Peatonalización gradual de amplias áreas de las ciudades, especialmente los barrios históricos.

Zona30: hacerla efectiva con la instalación de los renombrados guardias dormidos (badenes) que obligan a reducir la velocidad de los coches, sin necesidad de implantar complicados y caros sistemas electrónicos de detección (radares o semejantes); ampliar el radio de acción de la zona 30 a otros barrios, primer paso hacia la peatonalización de estos. (Una mica de tecnologia no fa mal!)

Tarjetas de aparcamiento para residentes, la renombrada tarjeta naranja, que permita reservar plazas a los ciudadanos que habitan en su barrio a precios asequibles.

Potenciación de modalidades de transporte colectivo tipo car sharing

Implantación de medidas fiscales que primen los transportes menos contaminantes y que castiguen los vehículos de gran cilindrada que emiten más CO2.

Creación de un ticket único integrado en toda el área metropolitana, entre autobuses, metro y tranvías.

Creación de la concejalía de Espacio Público, movilidad y Sostenibilidad (Bàsic)

Contra la indiferència

Ara que el PP tornarà a guanyar les eleccions autonòmiques al País Valencià amb majoria absoluta, em ve de gust ressenyar-vos un llibre que convida a la reflexió, no sé si per a fer-nos conscients de que tot està perdut o potser per, a través de la raó crítica, veure enmig de la foscor una escletxa de llum.

El llibre porta per títol “Contra la indiferencia” i l’ha escrit el filòsof Josep Ramoneda. És un llibre difícil, on a partir de la política, l’estètica i la ètica es reflexiona sobre el paper de l’individu en la societat actual i la seva capacitat per pensar i decidir per si mateix (emancipació humana).

La primera part del llibre (política) m’ha agradat molt. Fa un repàs històric al paper que va tenir la il·lustració, Maquiavel i Kant en la definició de l’individu modern. Com aquesta etapa històrica va assentar les bases de les democràcies modernes i com, a poc a poc, les hem anat transformant, empobrint i destruint en nom de la seguretat (enfront un enemic comú – islamisme radical) i de l’economia capitalista. I contra aquests dogmes, ningú ha alçat la veu. Ans al contrari, ha regnat la indiferència, el principal totalitarisme del segle XXI. (Ja ho cantaven els Hechos contra el Decoro: “la nueva forma de censura es el consenso”)

La segona part del llibre (estètica) l’he trobat una mica fluixa. Hi ha un diccionari sobre el malestar en la cultura i un assaig sobre el teatre, com a element simbòlic per a recuperar el paper de la paraula en una societat que accepta acríticament els dogmes que li cauen de dalt.

En la tercera part del llibre (ética) hi ha un assaig lúcid sobre la llibertat d’expressió i la Pau, dos elements en boca de tothom però malinterpretats. La llibertat d’expressió moltes vegades la eliminem per por a ofendre i “on només s’admet una paraula no cap altre cosa que la dominació”. I la paraula Pau, tant utilitzada i tant maltractada. “La pau és una condició però l’objectiu és la llibertat, doncs l’absència de guerra no és garantia de Pau, a vegades només ho és de dominació. Per això la llibertat és un valor superior a la Pau”. I per això sempre ens parlen de Pau, mai de llibertat.

Finalment el llibre acaba amb un epíleg, on en Ramoneda, després de criticar severament la mercantilització de la societat i la dissolució de la democràcia en l’individualisme, demana transformar la irritació en indignació i aquesta en política. L’autor defineix el llibre com un manifest, escrit amb la intenció de que la societat torni a pensar en termes de projecte.

El dubte que em sorgeix a mi és com despertar consciències, com transformar aquesta indiferència (que farà guanyar al PP per majoria absoluta) en irritació i després en indignació. No sé si ja és massa tard. O potser ens cal estar encara molt pitjor per a que la societat desperti.

Contra la indiferencia (2010). Josep Ramoneda. Ed. Galaxia Gutenberg.

Una multa contra tots

Editorial conjunt dels mitjans de comunicació en solidaritat amb ACPV.

El 17 de febrer Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a suspendre les emissions de TV3 al País Valencià, després de vint-i-sis anys. En tots aquests anys TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normal al País Valencià, i s'hi havia distingit per la qualitat i com una de les poques ofertes audiovisuals en català. Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, d'obrir un seguit d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El mes d’octubre de l'any passat ACPV ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara n'ha de pagar dues més, que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagats 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre, la continuïtat de la qual pot posar en perill. Durant aquests quatre anys Acció Cultural ha coordinat l’amplíssim suport a TV3 de País Valencià, fins a l’èxit de la manifestació de València del 16 d’abril proppassat. També cal recordar les 651.650 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' per a legalitzar la recepció de totes les televisions en català al conjunt del domini lingüístic, i que ara pot entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol. Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat al Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents, si no vol que li embarguin els comptes corrents i béns mobles i immobles. En aquesta greu situació, el nostre deure és de contribuir a pagar col·lectivament una multa que, en realitat, castiga tots els qui creiem en la pluralitat informativa i en la llibertat d’expressió. Per això, avui uns quants mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural. De la mateixa manera que junts vam aconseguir les 651.650 signatures per la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per a assegurar la continuïtat d’Acció Cultural.

Ajudes econòmiques: http://www.acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1

Napoli

Nàpols té un atractiu que costa d’explicar i que és difícil de percebre per al turista que fa una visita llampec. Aquesta afirmació queda confirmada quan els turistes que arriben a la capital de la Campania en creuer els diuen que se’n vagin a Pompeia enlloc de passejar per Nàpols.

Nàpols és una ciutat caòtica i cada dia més bruta. El caos circulatori és impressionant, el vianant se la juga cada vegada que creua un carrer, els semàfors hi son però no funcionen (ningú els respectaria), no hi ha cap estació adaptada, el tramvia comparteix plataforma i retencions amb els vehicles que circulen impunement pel seu espai i els trens semblen sortits d’una pel·lícula apocalíptica: Bruts, vells i sorollosos.

Si al caos circulatori li sumem la cada vegada més preocupant falta de recollida de brossa, ens trobem amb una ciutat caòtica i bruta. Molt bruta. El poc espai públic que li queda al vianant és ple de merda. Aquest any, la brutícia tirada pel carrer m’ha semblat exagerada. L’autobús que ens va portar de l’aeroport a Nàpols ens va deixar a la plaça Garibaldi. Es van obrir les portes i la vorera on havíem de baixar era plena d’escombreries i coloms que es menjaven tot allò que podien. La plaça Garibaldi, que porta 10 anys d’obres (quan a la màfia li doni la gana acabaran la feina), és un femer. Spaccanapoli, Via Toledo i la plaça del Plesbicito aguanten i mantenen el caràcter vital de la ciutat però la resta, pateix un abandó públic greu.

I si ens allunyem de Nàpols i ens endinsem en les ciutat de l’àrea metropolitana, el desastre és dantesc. El paisatge típic de Torre Annunziata, Boscotrecase, Boscoreale, Torre del Greco, Castellammare... és el d’edificis vells, bruts, estructures metàl·liques oxidades i de formigó abandonades, d’escombreries en qualsevol racó, moltes d’elles cremades pels propis ciutadans per fer-les desaparèixer.

Fa 10 anys que viatjo periòdicament a Nàpols i puc assegurar que van enrera. Enlloc de millorar van retrocedint. Els drets privats estan més o menys assegurats. La gent treballa (no sé quin percentatge d’atur hi ha però el percentatge de població treballant en negre deu ser espectacular), condueixen bons cotxes, vesteixen bé i porten bons telèfons mòbils. Es a dir, com qualsevol societat europea avançada. Ara bé, tot el que pertany a l’esfera pública, és un desastre. La recollida d’escombraries és inexistent, els transports públics són deficients, la cura per l’espai públic (places, voreres...) és nul·la.

Com a societat, els napolitans s’han acostumat a viure sense estat. A Nàpols l’estat no compleix amb els seus deures (ofertar un servei públic de qualitat). Per què? La resposta fàcil és la màfia. La màfia ho controla tot i per tant l’administració no té la capacitat econòmica ni estructural per prestar els serveis bàsics. Potser la resposta és que l’administració és part de la màfia i per tant ja li va bé que això funcioni així. Potser a bona part de la ciutadania també.

La solució per sortir d’aquesta situació és complexa. Potser hauria de sortir de la pròpia ciutadania, que es manifestés i demanés a l’administració el compliment dels deures que li pertoca.

La foto és de la plaça de Garibaldi, on es troba l'estació central de Ferrocarrils.

Volar en preferent enganxa, sobretot si no pagues tu

Els Eurodiputats espanyols han votat en bloc contra la proposta de l’eurodiputada alemanya Helga Trüpel d’establir, coma regla general, la compra de bitllets d’avió en classe turista per a vols inferiors a les quatre hores per als eurodiputats. Dels 41 Eurodiputats espanyols presents en la votació, el 85% ho va fer en contra, el 5% es va abstenir i el 10% va votar a favor (un de CiU, un d’ERC, un d’ICV i un del PP). I un altra pregunta: Espanya té 54 eurodiputats. On estaven els 13 que faltaven? Cobren una barbaritat i no estan a Brusel·les quan es vota una proposta?

Senyors eurodiputats, que Amancio Ortega vulgui volar en preferent em sembla fantàstic perquè són els seus diners, però els recordo que vostès cobren un sou alt (95.000 euros a l’any més dietes) que prové del que paguem d’impostos. Per tant, crec que és de rebut que deixin de volar en preferent. No els estem demanant que vagin a Brussel·les en autobús.

La diferència de preu entre un vol en turista i un en preferent pot ser del voltant de 200 euros. Per 50 viatges l’any a Brussel·les són 10.000 euros. Per 700 eurodiputats són 7 milions d’euros. Em sembla vergonyós que el Parlament Europeu tiri a les escombraries 7 milions d’euros per culpa de la vanitat dels eurodiputats, la majoria polítics defenestrats als seus països d’origen per haver perdut les eleccions o perquè el seu partit ha passat a l’oposició.

http://www.elpais.com/articulo/espana/eurodiputados/socialistas/dicen/rechazaron/error/volar/turista/elpepuesp/20110407elpepunac_19/Tes

Bulevard dels Francesos

El darrer llibre d’en Ferran Torrent, Bulevard dels Francesos, ens situa en dos escenaris temporals diferents. Per un costat la història transcorre a la València franquista dels anys 60, amb uns incipients i il·legals moviments comunistes i nacionalistes que intenten fer-se visibles a la universitat i al carrer, intentant escapar de la forta repressió portada a terme per la policia politicosocial. Per un altre costat, el llibre relata la València actual, aquella que es menja l’horta per construir pisos i on la població, tira com pot amb els seus treballs i les seves coses.

Les dos històries estan molt ben entrellaçades mitjançant la història de la família Baixauli. Primer amb un pare Maqui, després amb un fill comunista i finalment amb el germà llanterner. I tot envoltat d’un munt de personatges secundaris ben treballats i històries que s’entrecreuen involuntàriament les unes amb les altres. Una vedet, un ex professor republicà, un policia bo i un de molt dolent, un camell, un lladre de guant blanc, una hereva rica, un professor de tenis, un capellà...

Tres generacions que transcorren per la segona meitat del segle XX i serveixen per fer una radiografia a la història recent de València i sobretot, per fer-nos entendre que tant durant el franquisme com actualment amb democràcia, els ideals i les utopies sempre xoquen frontalment amb el poder, ja sigui polític, militar o econòmic.

Ferran Torrent. Bulevard dels Francesos. Columna Edicions. 2010

El debat energètic

La situació crítica de la central nuclear de Fukushima, al Japó, ha fet reviure de nou, el debat sobre l’energia nuclear. Nuclears si o no?

La pregunta no és banal. A França, més del 60% de l’energia que es consumeix té origen nuclear. A Espanya aquest percentatge és del 20% i a Catalunya del 53%.

Amb aquesta situació de partida jo em pregunto: Per què ningú parla de reduir el consum energètic? Sempre que es parla d’estalvi energètic es fa des del punt de vista de l’eficiència energètica, que implica consumir el mateix gastant menys. Es a dir, no implica un canvi de model de consum energètic.

Crec que individualment a casa i col·lectivament als llocs de treball i en els centres públics, es podria reduir de manera notable el consum d’energia. No gastar-la de forma més eficient (que també) sinó consumir menys. Per què no tenim connectats els ordenadors del treball a unes regletes que es puguin desconnectar de nit? Per què ningú tanca l’ordinador quan marxa a casa a dinar? Per què mantenim els aires condicionats encesos durant la nit? Per què no tenim horaris laborals més eficients energèticament?

El debat de fons ha d’anar més enllà de quines han de ser les fonts d’energia i encarar el que jo crec que és el problema capdal: Com canviar els hàbits i costums de la població per reduir el consum energètic. Estem disposats a renunciar a certes “comoditats”?

I una última reflexió. Serveix d’alguna cosa que Espanya tanqui les seves centrals nuclears si França manté en funcionament els seus 58 reactors nuclears?

Sopa de Cabra, 10 anys després

Sento que els Sopa de Cabra tornen, llegeixo la nota de premsa i m’entra certa nostàlgia. Diuen que el 2011 és un any ple de simbolisme per a ells i que per això els fa il·lusió celebrar-ho amb un concert. Fa 10 anys de la dissolució del grup i 20 del mític concert al palau Sant Jordi amb Els Pets, Sangtraït i Sau.

M’entra vertigen. Recordo perfectament l’últim concert que vaig veure dels Sopa a Barraques de Girona l’any 2001 i també recordo el rebombori mediàtic del concert del Sant Jordi (jo no hi era, ho reconec. Tampoc vaig estar a Seattle quan tocava ni a Paris el maig del 68... i què? Potser tinc aquesta virtut, no estar mai allà on toca).

Aquest vespre m’he posat el “Ben endins” i he pensat que estaria molt be anar al Sant Jordi el dia 9 de setembre. Però també he pensat en no ser-hi (per mantenir-me virtuós en faltar a les grans cites) i escoltar un mes després el CD del concert per l’Spotify i emocionar-me al menjador de casa quan en Gerard Quintana cridi “Bona nit malparits!”.

Sovint penso que no calen aquests retorns (Sopa, Brams, Pixies, Police....), però després d’escriure aquestes línies, crec que l’ésser humà té certes debilitats i una d’elles és la necessitat de certs moments de nostàlgia.

Despropòsits del vehicle elèctric

Des de fa mesos es parla amb insistència del vehicle elèctric i es diuen un parell de barbaritats que m’agradaria comentar.

La primera de les barbaritats que he sentit a dir és que la introducció del vehicle elèctric resoldrà els problemes de congestió de les ciutats. El VE no deixa de ser un cotxe i per tant, els problemes de congestió persistiran. El VE per si sol no solucionarà el problema de la congestió, que només es solucionarà apostant pel transport públic i reduint de forma notable el número de vehicles que circulen pels carrers de les nostres ciutats. Si avui circulen 20.000 vehicles per una via congestionada, aquesta seguirà congestionada si els 20.000 vehicles passen a ser elèctrics. Es reduiran les emissions, però no la congestió.

El segon despropòsit es el que anuncia que la introducció del vehicle elèctric implicarà un estalvi energètic. Mentida. Estalvi vol dir consumir menys i la introducció del vehicle elèctric no potencia una reducció del consum actual d’energia sinó que planteja un canvi d’energia (diversificació energètica). Canvia petroli per energia elèctrica. Per tant, la implantació del VE s’ha de vendre com una manera de diversificació energètica. Però la situació es greu perquè el que plantegen les distribuïdores elèctriques es que la recarrega dels VE es faci de nit, quan la punta de demanda elèctrica es baixa, per tal de que la corba de demanda diària d’energia sigui plana. Això no vol dir estalvi energètic, sinó un augment important del consum energètic nocturn. Volen que consum de nit la mateixa quantitat d’energia que consumim de dia. Qui guanya? Les distribuïdores (Iberdrola, Endesa....). On és l’estalvi energètic? No hi ha estalvi, sinó un augment del consum energètic.

Altres barbaritats que he sentit fan referència a la implantació de sistemes tipus “Bicing” amb vehicles elèctrics, a omplir l’espai públic de punts de recarrega pagats per l’administració pública (aquests només s’haurien d’implantar en estacionament soterrats), a permetre la circulació dels VE per zones de vianants....

En definitiva, que el vehicle elèctric tant sols servirà per reduir les emissions i la contaminació acústica. Dos elements d’un gran trencaclosques que tindrà un èxit ambiental i social capdal si va acompanyat d’altres actuacions encaminades a potenciar el transport públic i a millorar l’espai públic urbà per al vianant i les bicicletes.

TV3 i democràcia

Ja ha passat gairebé una setmana des del tancament de TV3 al País Valencià i pensava que amb el pas dels dies podria escriure amb certa fredor sobre els fets, però cada vegada que hi penso (i ho faig sovint) m’escalfo.

Ahir vam anar a la concentració que es va fer a la plaça de la Mare de Déu de València i érem un munt de gent (més de 5.000 persones) indignada i impotent davant l’actitud feixista del senyor Camps.

A València no hi ha democràcia. És així de clar. La majoria absoluta del PP ha provocat que l’actitud de l’equip de govern sigui despòtica. El President no assisteix al Parlament, no dona rodes de premsa amb torn de preguntes obertes, està imputat en el cas Gurtel i manipula els mitjans de comunicació per tal de poder controlar-ho tot. Canal 9 s’assembla al Nodo de l’època franquista i TV3, que era una escletxa de llum per a bona part de la societat però una palla molesta en l’ull d’en Camps, l’han tancat. Després diran que Hugo Chavez és un dictador per tancar mitjans de comunicació. Doncs en Camps actua igual. Actua dictatorialment, modificant lleis per poder controlar i tancar els mitjans de comunicació. Està tant malalt i viu tant esquizofrènicament que l’altre dia va dir públicament que era el candidat polític amb més suport social de tota la història de les democràcies occidentals. Aquesta declaració és de malalt. I no ens mereixem un President així.

Ahir al vespre la gent demanava la dimissió de Camps i una regeneració de la classe política valenciana. Volem viure en una democràcia plena, conscient, amb diàleg, participativa...que no tanqui ni manipuli mitjans de comunicació, que dialogui, que pacti enlloc de que imposi.

Una cosa tan senzilla, tant de sentit comú, sembla avui en dia utòpic al País Valencià.

“Les canyes només esdevenen llances quan hom les empunya amb esperit de lluita”. Miquel Martí i Pol

Ja no es veu TV3 al País Valencià

Declaració pública d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

València, divendres, 18 de febrer del 2011

Reunida la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià el dijous 17 de febrer del 2011, ha pres la decisió de cessar les emissions de TV3 al País Valencià. Això és provocat per les renovades amenaces de noves multes del govern valencià. La nostra entitat ja ha pagat una primera multa de 126.943,9 euros i ara ha de fer efectives dues multes més que sumen 600.000 euros. La data límit per a fer-ho és el 20 de març, si no volem que s’inicie el procés de constrenyiment i embargament de comptes corrents, ajudes i propietats, com l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Ara, a més, se’ns amenaça amb noves multes que significarien 120.000 euros més cada mes.

Davant aquesta decisió, Acció Cultural considera:

Primer. Aquesta campanya de persecució contra Acció Cultural és obra del Molt Honorable Senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana.Un dels motius fonamentals és utilitzar el tancament de TV3 com a pantalla de les greus acusacions que pesen sobre la seua persona com a encausat en el cas Gurtel.

Segon. Aquesta persecució contra Acció Cultural per part del Sr. Francisco Camps va contra l’esperit de tota la normativa europea.Tots els tractats internacionals garanteixen la llibertat de circulació dels productes àudio-visuals. Així s’evita que les fronteres polítiques i administratives siguen un obstacle per a la promoció de la diversitat lingüística i cultural europea.

Tercer. El Sr. Francico Camps ha modificat arbitràriament i expressament la legislació valenciana per a poder forçar al tancament de TV3.Ha arribat a l’extrem d’impulsar una modificació de llei, amb la nostra entitat com a únic objectiu i destinatari: es tracta de la modificació de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, per la Llei 16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. Subratllem que encara no han passat dos mesos de la modificació de la llei.

Quart. El Sr. Francisco Camps sap que sí que ha existit la reciprocitat de TV3 i Canal 9Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que impulsà la creació de Canal 9. També, des del 1989, va ser la que impulsà l’arribada de Canal 9 a Catalunya. Posteriorment, el govern català va facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre esperava tancar un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana. Aquest acord va ser rebutjat pel Sr. Francisco Camps i es continuà la persecució de TV3.

Cinquè. El Sr. Francisco Camps nega als valencians una televisió en la seua pròpia llengua.Considerem que aquesta discriminació és un atac gravíssim a la llengua i la cultura del País Valencià, contra els interessos del nostre poble.

Per tot això, demanem

Que el Partit Popular substituesca el Sr. Francisco Camps com a candidat a les properes eleccions autonòmiques, perquè entenem que és una persona que no respon als interessos valencians. Només així es podran resoldre els preocupants nivells de degradació de la democràcia que actualment pateix el nostre país i aconseguirem que les institucions valencianes recuperen la seua dignitat.

Tot i això, Acció Cultural no considera tancada la història de TV3 al País Valencià. Primer, perquè el fons del conflicte jurídic resta pendent de resolució al Tribunal Suprem i, posteriorment, si cal a unes altres instàncies europees. Perquè tenim la raó.

Finalment, volem agrair l’esforç i la solidaritat que, tant durant els darrers 26 anys com en aquests moments, han mostrat cap a Acció Cultural del País Valencià els seus socis, centenars de milers de ciutadans dels País Valencià, Catalunya i les illes Balears i tota la societat civil del nostre país, siguen associacions, partits polítics, sindicats, etc. A tots, moltes gràcies.

Estrategia de ciutat, estrategia de mobilitat. Seminari Ciutats_011

Aquest mes de febrer l’Institut del Territori està organitzant el seminari Ciutats_011, centrat en la planificació i gestió de la mobilitat a les ciutats. Hi ha hagut dos ponències molt interessants que conviden a la reflexió sobre com estant fent les coses a la ciutat de València. Diuen que les comparacions sempre són odioses, però a vegades cal fer-les per comprendre la magnitud de la tragèdia a la nostra ciutat.

En Ricardo Marques, de la universitat de Sevilla, ens va parlar del cas d’èxit del foment de la bicicleta a Sevilla. En 4 anys han passat de 6.000 usos diaris a gairebé 70.000. En aquests 4 anys, Sevilla ha implantat 120 quilòmetres de carrils bici segregats eliminant carrils de circulació o estacionament, ha posat en funcionament el sistema de lloguer de bicicleta pública “Sebici” i ha aprovat una nova ordenança de circulació. Però es que han anat més enllà. Han convertit en carrers de vianants bona part del centre històric, per l’avinguda de la Constitució, on fa quatre anys circulaven 20.000 vehicles, ara només hi circula el tramvia, els vianants i les bicis. Sevilla té una estratègia de mobilitat i el que és més important, té un projecte clar de ciutat.

Ahir ens van explicar el cas de Donostia. Des de fa anys, l’equip de govern amb Odón Elorza al capdavant, aposta pel que ells anomenen “Estímul i dissuasió”. Estimular entre la població l’ús de modes de transport sostenibles (anar a peu, bicicleta i transport públic) i dissuadir el vehicle privat del centre. De nou, una estratègia de ciutat que obliga a actuar en diferents fronts, no en un de sol. Han reduït carrils de circulació al centre, han implantat una potent xarxa de transport públic d’autobusos amb prioritat semafòrica (mouen 29 milions de passatgers a l’any), han potenciat l’ús de la bicicleta amb una bona xarxa de bidegorris i un sistema de lloguer de bicicleta pública i han portat a terme una potent actuació d’estacionaments dissuasoris i estacionaments per a residents. La senyora Dafauce (regidora de mobilitat de Donostia) va acabar la xerrada dient que el més important de tot per a planificar i gestionar la mobilitat en una ciutat és tenir un pla, un projecte de ciutat que et marqui el camí a seguir.

Després d’aquestes dos xerrades, és necessari i urgent preguntar-se quin pla té la ciutat de València. Quin és el projecte de ciutat? Hi ha algun projecte de ciutat? València no té un Pla de Mobilitat (ni se l’espera). Fa actuacions soltes, descoordinades, a vegades contradictòries unes amb les altres. Implanta una xarxa de carrils bici allà on no molesti als vehicles, sense eliminar estacionament ni carrils de circulació, implanta una zona 30 al Carme quan el que s’hauria de fer es tancar-lo al trànsit, construeix aparcaments soterrats per a residents però com permet l’estacionament en doble fila en superfície aquests es queden buits (qui paga el dèficit?), EMT transporta 90 milions de passatgers a l’any (si funcionés igual de bé que el bus de Donostia hauria de transportar 126 milions), cada anys perd més passatgers, té una velocitat comercial baixa i unes freqüències millorables.

A València li fa falta un Pla de Mobilitat i el que encara és més important, una estratègia de ciutat. S’ha preguntat mai Rita quina és la València que ella vol o s’imagina per al 2020? Jo si, i no anem per bon camí!

Europa, tard i malament

Segueixo amb atenció els esdeveniments que s’estan produint a Tunísia, Egipte, Jordània... i tot i que són esperançadors, no deixa de molestar-me l’actitud i el paper hipòcrita de la diplomàcia europea i americana, que va acompanyada d’una falta de rigor periodístic alarmant.. El País porta dies encapçalant les noticies amb el titular: “Ola de cambio en el mundo árabe”.

Fa mig any, Tunísia o Egipte eren països completament estables. Ningú criticava l’acció de govern de Ben Ali ni de Mubarak. Donaven estabilitat a una zona conflictiva del planeta, eren bons aliats occidentals, garantien la Pau amb Israel i ja està. La llibertat d’expressió i la llibertat política i democràtica (ara tant reclamada) eren anhels socials que podien seguir sent reprimits si servia per mantenir l’estabilitat de la zona. I a Europa i als Estats Units ja els estava bé. Eren còmplices d’aquesta situació.

Ara bé, finalment la societat ha esclatat. L’atur i els escàndols de corrupció (i les xarxes socials) han mobilitzat a la societat del magreb per sortir al carrer, cridar ben fort que ja n’hi ha prou i demanar una democratització dels seus governs. Ha hagut de ser la societat civil del magreb la que ha sortit al carrer a demanar llibertat, perquè des de fa anys, Europa i EEUU eren còmplices dels governs dictatorials. Ara, a correcuita, EEUU i algun país europeu (de nou la política comú exterior europea ha estat lamentable) reclamen canvis a Tunísia i a Egipte. De nou, com gairebé sempre al llarg de la història, van tard i malament.

Si ens creguéssim de veritat que Europa i EEUU volen ser els principals garants de la democràcia al món, haurien de criticar igual que critiquen ara l’acció de Mubarak, les polítiques portades a terme pels governs de la Xina o dels Emirats Àrabs. Per què tant sols demanen democràcia a Tunísia o a Egipte? Perquè la revolta ja ha començat i no hi marxa enrere. I per què no demanen el mateix a la Xina? Perquè la Xina ja controla el món i ningú s’atreveix a alçar la veu contra ells. I als Emirats Àrabs? Perquè hi ha diners i grans inversions occidentals i sols faltaria que amb la crisi que patim rebentéssim la bombolla dels emirats àrabs. Com sempre, els diners és el que vertaderament compta i la resta (democràcia, llibertat...) són termes secundaris.

Seria desitjable que els mitjans de comunicació seguissin igual de crítics amb els governs totalitaris àrabs un cop s’aclareixi la situació d’Egipte, Tunísia i Jordània (compte amb Jordània, que el 60% de la població del país són Palestins refugiats).

Demanar democràcia als països pobres (Egipte, Tunisia...) i girar el cap a la situació política dels països rics (Xina, Emirats Àrabs...) només demostra la hipocresia imperant en la democràcia occidental. Esperem que això canviï.

Els que no fumem també tenim dret al sol

Els no fumadors hem començat l’any 2011 d’enhorabona. Ja podem entrar als bars, anar a dinar als restaurants o sortir de nit a fer-nos una copa sense haver de suportar l’olor del tabac dels fumadors. Ja era hora!

Ara bé, que passarà quan arribi la primavera i l’estiu? Enlloc d’entrar als bars ens voldrem seure a les terrasses a gaudir del sol i del bon temps, com ara, a l’hivern, fan els fumadors, que aguanten i fumen estoicament sota les estufes de butà que proliferen pels carrers de les ciutats. Voldrem però no podrem!

Els no fumadors tornarem a respirar el fum del tabac i de nou haurem d’escollir, com hem fet fins ara. O ens amaguem a dins del bar, on no hi haurà fum, o sortim al carrer a gaudir del sol i a empudegar-nos de fum.

Així que companys, proposo encetar una nova campanya per refer de nou la llei antitabac i promulgar la versió 3.0, on es prohibeixi fumar també a les terrasses dels bars i restaurants.

Cal que recuperem les terrasses sota l’eslògan “els que no fumem també tenim dret al sol”

Les llengües al Senat

Estic content que de tant en tan aquest país faci passos endavant per normalitzar situacions esquizofrèniques. No era de rebut que no es poguessin fer servir les quatre llengües oficials de l’estat al Senat. I segueix sent lamentable que encara no es puguin fer servir al Congrés.

S’ha fet un pas endavant (un pas simbòlic i per tant important) però encara hem d’anar més enllà per aconseguir una plena normalitat lingüística. I si al PP no li agrada, que no posi per excusa el cost dels traductors simultanis i que digui la veritat: Les llengües cooficials li generen malestar.

La mostra de que el cost anual de les traduccions simultànies al Senat no és car, la trobem dins del mateix PP. La senyora de Cospedal cobra, anualment, 240.000 euros, el mateix que costa fer les traduccions simultànies al senat. Com es que el PP no surt en tromba queixant-se del sou de la senyora de Cospedal? Proporcionalment trobo molt més exagerat que una persona cobri 240.000 euros que no pas el servei de traducció simultània per a tot l’any.

El PP, abans de queixar-se de l’elevat cost d’alguns serveis públics hauria de mirar dins de casa seva. (Recordem, per exemple, que l’Ajuntament de València es gasta cada any 32.000 euros en un creuer per a les falleres).

ETA passa la pilota al govern central

L’anunci de treva realitzat per ETA la setmana passada és interessant. Sempre s’ha de celebrar un fet així, doncs ens apropa una mica més a la Pau. Ens en podem fiar o no, però l’anunci està fet i ara li toca moure fitxa al govern central.

Estic convençut que hi ha dos camins paral·lels en un procés de Pau. El que surt als mitjans de comunicació i on cada bàndol intenta contentar als seus i el que fan els mediadors entre ETA i el govern, que és manté en secret. Els mediadors van fent camí i mesura que el procés de negociació avança, es van donant noticies als mitjans de comunicació. Està tot detalladament estudiat i planificat.

Crec que és positiu que ETA hagi anunciat que la treva pot ser supervisada per mediadors internacionals. És un primer pas. El següent pas l’ha de donar el govern. I el punt problemàtic són les eleccions municipals del mes de maig. Si li demanem a ETA que deixi les armes i participi en el joc polític i democràtic, hem de deixar que es presentin a les eleccions.

En els seus millors moments (eleccions de 1.998) Batasuna aconseguia 14 diputats, els mateixos que el PSE. En les eleccions del 2005, les últimes que es va presentar abans de ser ilegalitzada, va treure 9 diputats. Aralar actualment en té 4. Si Batasuna es pogués presentar a les eleccions municipals d’aquest mes de maig i els resultats fossin positius, arribaria amb força a les eleccions autonòmiques del 2013. Què vol dir això? Que els PSE, amb Patxi Lopez al capdavant, perdria la lehendakaritza. És capaç el govern central de donar un pas endavant i deixar que Batasuna (o com vulguin dir-li) es presenti a les eleccions sabent que perdran el govern d’Euskadi? Per mi aquesta és la pregunta. I com sempre, és qüestió de saber si voldran anteposar el bé comú al bé del partit.

ETA ha donat el primer pas (en públic) i n’ha de donar molts més durant aquests propers mesos, però ara la pilota la té el govern central, a qui li toca moure fitxa.

Istanbul

Aquest Nadal hem fet una visita a Istambul, una ciutat històrica, plena de llegendes i mites però alhora viva, actual i moderna.

La Istanbul moderna neix el 1923, quan l’oficial de l’exèrcit turc, Mustafa Kemal Atatürk, aboleix el sultanat posant fi a 600 anys d’Imperi Otomà. La nova Turquia és defineix com a república democràtica laica. Des d’aleshores, el garant de la laicicitat de Turquia és l’exèrcit turc, fidel seguidor dels principis d’Atatürk. Aquest fet és de vital importància, ja que quan un partit islàmic accedeix al poder (com ara el AKP d’Erdogan) l’exèrcit és l’encarregat de posar fre a les aspiracions del govern de barrejar religió i estat.

Amb aquesta base política, Turquia, però sobretot Istanbul, s’ha convertit en una ciutat moderna, occidentalitzada, viva i plena de contradiccions. No conec Turquia, però em dona la sensació que Istanbul no s’assembla en res a la resta del país. Hi ha dos països, Istanbul i Turquia, que conviuen entre la laicicitat i el modernisme de la primera i el conservadorisme de la segona.

Istanbul i la seva àrea metropolitana formen una megalopolis de més de 14 milions d’habitants. Tot i això, el que un turista vol veure amb cinc o sis dies de visita es concentra en un espai relativament reduït, delimitat per la plaça de Taksim al nord, la mesquita de Suleiman a l’oest i Santa Sofia i la mesquita Blava a l’est (a part de la visita obligada a la part asiàtica de la ciutat i un altra visita a la mesquita d’Ortakoi, sota el primer pont del Bòsfor, molt proper al barri de Besiktas). Movent-se amb els dos funiculars de la ciutat (Kabatas – Taksim i Tünel) i amb la línia 1 de tramvia es pot arribar a gairebé tots els indrets interessants de la ciutat.

Istanbul, com moltes ciutats de la mediterrània, s’ha de caminar abans de visitar. Abans d’entrar a veure mesquites, basíliques, museus i basars, és interessant donar una passejada per situar-se, per empapar-se una mica de l’ambient i per familiaritzar-se amb els diferents barris de la ciutat. Sultanhamet és la història, l’herència bizantina i otomana de la ciutat, mentre que Beyoglu i l’eix comercial d’Istiklal caddesi fins a Taksim és la zona moderna, comercial, on cal anar a sopar i a viure la nit istambulí.

I Àsia. La visita a la part asiàtica de la ciutat d’Istanbul serveix per donar la raó a Kavafis. El destí no és important, sinó el camí. La part asiàtica de la ciutat no té res especialment interessant per veure en una visita de cinc dies a Istanbul, però el viatge en ferri des de Besiktas o Eminönü a Kadiköy paga la pena, encara que només sigui anar i tornar.

Algú deia que si assequéssim el Bòsfor o aquest pogués parlar, el que descobriríem seria increïble. Aquest tros de mar, que connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre, és un pas estratègic en la navegació europea des de l’època grega. Fa per tant més de 3.000 anys que totes les potencies europees han volgut controlar aquests pas. Per aquí van passar els romans, els bizantins i els otomans. Bizanci, Constantinopla i Istanbul, tres noms per designar una mateixa ciutat.

I que cal visitar? Jo recomano passejar. Començar a caminar a Taksim, recorre Istiklal i baixar per Beyoglu fins al pont de Galata. Creuar la Banya d’Or, passar per davant de la nova Mesquita, olorar el basar de les espècies i arribar a la zona de Santa Sofia i la mesquita Blava. Un cop fet aquest primer contacte cal entrar a la basílica de Santa Sofia, a la mesquita Blava, a la mesquita de Suleiman, a les cisternes, pujar a la torre de Galata i perdre’s pel gran basar i pel basar de les espècies. Per reposar, és important de tant en tant parar-se, respirar, contemplar el paisatge i hidratar-se amb un çhay. Si falta energia, un blaklava ajuda. La visita al palau Topkapi paga la pena, però per veure’l en calma necessitareu un matí sencer, igual que el museu arqueològic.

Per dinar, al barri de sultanhamet trobareu un munt de llocs tradicionals - turístics on menjar. Hi ha locals molt acceptables. Per sopar, millor els restaurants de Istiklal i voltants. Cuina turca moderna, acompanyada d’un vi turc o d’una Efes Pilsen ben freda si el restaurant serveix alcohol.

Che Guevara i Joan Fuster

Che Guevara i Joan Fuster van ser, cadascú a la seva manera, dos revolucionaris que els va tocar viure en el complex moment històric dels anys 50-60.

El primer, Argentí de naixement, es va embarcar al Gramma l’any 1956 per acompanyar a Fidel Castro a enderrocar la dictadura de Batista. Dos anys de guerra de guerrilles van convertir al Che en un mite de la revolució cubana. Però volia més. El seu somni de panamericanisme i certs desacords amb Fidel (més proper al comunisme Rus que al Xinès admirat per en Guevara) van provocar que el Che abandonés la vida còmoda de Ministre que tenia a Cuba. El seu primer destí fou el Congo on fracassà absolutament. Després del fracàs africà va veure clar que el seu objectiu seguia sent Amèrica llatina. L’objectiu d’aconseguir la unitat d’Amèrica llatina i la lluita conta l’imperialisme ianqui en terres sud-americanes no l’havia abandonat i ell era fidel als seus ideals revolucionaris. El destí final Bolívia. Allà fracassà de nou i el govern bolivià, amb la col·laboració estreta de la CIA, el detingué i afusellà un 9 d’octubre del 1967. Tenia 39 anys.

En un post anterior us recomanava la lectura de la biografia del Che escrita per Jon Lee Anderson. Espectacular. Per als que no us vingui de gust enfrontar-vos a aquest “totxo” però vulgueu saber una mica més sobre el Che (un Che més enllà del tòpics i ben contextualitzat en un moment històric), s’ha editat una novel·la gràfica (o com es deia abans un còmic) sobre la vida del Che Guevara. De fàcil lectura i prou entenedor. Crec que han aconeguit sintetitzar amb èxit la complexa vida del Che.

I mentre en Che reformava Cuba, en Joan Fuster escrivia “Nosalteres els valencians” (1962). Les seves armes, una estilogràfica. El seu campament base: Sueca. Dues maneres ben diferents de fer una revolució. En Joan Fuster va ser un avançat als seus temps. Aquests dies m’he llegit “Ser Joan Fuster” i hi ha articles que avui, 40 anys més tard, estan de rabiosa actualitat. Als anys 60 l'escriptor de Sueca parlava de recuperar l’espai urbà, de recuperar els aliments de temporada, de l'efecte de la propaganda sobre la societat de consum, de les drogues, del paper de la justícia .... i tot això escrit en català. Ningú posa en dubte, avui en dia, la figura de Fuster (la poden silenciar, però no obviar). Visionari i revolucionari. Aquest llibre que us recomano és una bona manera per endinsar-se en el món fusterià i descobrir, per compte propi, com n’és d’actual la literatura d’en Fuster.

Che, vida y leyenda de Ernesto Guevara. Sid Jacobson y Ernie Colón. Ediciones B. 2010

Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians. A cura de J.A. Fluixà i A. Martínez. Ed. Bromera 1991