Una de les coses més interessants de conèixer altres països i cultures és endinsar-se en l’art del seus fogons. Crec que a través de la gastronomia d’un país (o regió) podem apropar-nos una mica més a la cultura que ens està acollint.
A Mèxic és pot menjar bé, però bona part de la societat està adquirint hàbits gastronòmics propis del veí del nord, els Estats Units, i això ha comportat que en pocs anys, Mèxic s’hagi convertit en el segon país del món pel que fa a obesitat (i el problema és especialment crític amb els joves).
A DF, les grans distàncies que s’han de recórrer entre casa i el lloc de treball fa que la gran majoria de ciutadans dinin a la feina i molt pocs, es porten el dinar cuinat de casa. Per tant, tots a dinar al carrer. Per això han proliferat els llocs de dinar ràpid, que en bona mesura estan acabant amb la cultura del bon menjar, d’assentar-se a taula. A DF, pots dinar al carrer uns tacos per poc menys de 50 pesos (3 euros) o un entrepà i una beguda per 80 pesos. Ara bé, també hi ha un munt de restaurants interessants a preus assequibles (150 - 300 pesos – 9 -18 euros), així que el principal problema crec que és cultural. Mèxic s’està americanitzant i es veu no només en els hàbits alimentaris, sinó en la mida de les coses. Molt sovint, quant surto de l’hotel al matí, esmorzo un batut en algunes de les moltes paradetes que hi ha al carrer, i la mida petita és de ¾ de litre (14 pesos). A Mèxic, tot és molt gran!
Bé us passo a descriure algunes coses bones de la gastronomia mexicana. Anem per parts:
Per picar o com a entrants s’han de provar les “quesadillas”, els “tacos” o les “sopes”. Les quesadillas són empanades fregides, normalment farcides de formatge encara que també es poden trobar farcides de carn o verdures. Els tacos són els clàssics rollitos mexicans que ens venen als súpers europeus (“tortitas de maiz”), doblegats i plens, normalment, de carn en salsa. Per últim, les sopes són els mateixos rollitos, sense doblegar, amb carn, verdures i formatge per damunt. Les varietats poden ser múltiples... Aquests entrants els pots comprar pel carrer per menjar-te’ls mentre passeges (20 pesos) o també com a entrants als restaurants. Als restaurants, com a entrants, sempre hi ha un plat de guacamole (a vegades picant) o altres salses acompanyades per “tortitas de maiz”
Pel que fa als plats principals, com a gairebé tot arreu, es divideixen en plats de cullera, carn o peix. Per menjar amb cullera està espectacular el “pozole de maciza”. A mi que les sopes i potajes m’agraden, el pozole no és més que una sopa amb moltes verdures i carn de vedella. La verdura principal del pozole és un gra de blat de moro immens, de la mida d’un cigró. Pel que fa a les carns, les cuinen molt a la planxa o a la brasa, tant carn vermella com pollastres i solen anar acompanyades de verdures. Un plat típic de carn és la enchilada. Aquest plat consisteix en farcir un rollito de blat de moro de carn i acompanyar-ho amb una gran varietat de salses. És més gran, més complet i més elaborat que els tacos. I per acabar el peix. El peix principal a Mèxic és el Guachinango, un peix del pacífic que cuinat a la planxa està molt bo.
Pel que fa als postres no us puc dir molta cosa. Per mi, el millor dels postres mexicans són les fruites i la seva gran varietat. I en aquesta línia, els jugos, aguas o liquados, són una bona manera de consumir fruita.
I per acabar, la beguda. Com he comentat abans, hi ha milers d’oportunitats de beure un bon batut o suc a preus molt econòmics (14 soles) així que cal aprofitar-ho. Si entrem en el món de les begudes alcohòliques cal remarcar la cervesa i el tequila (les margarites no les he provat així que no opino). De cerveses produïdes a Mèxic n'hi ha unes quantes (Sol, Pacífico, Bohemia, Corona....) i una manera curiosa de consumir-les es fent una michelada. Una michelada no és més que servir una cervesa “lager” en una copa gran amb tres o quatre dits de suc de llimona natural i sal. El primer glop se’t fa estrany però després la combinació amb la llimona i la sal la fa molt refrescant. I per acabar, el tequila. Jo no sóc de tequiles i crec que no en prenia des d’alguna festa de cap d’any de ja fa temps, quan algú que no vull anomenar, quan ja clarejava, cridava: Tequiles! Doncs bé, sense comparació. A mitja setmana vam anar a dinar al restaurant Diana de l’hotel St. Regis i a part de menjar-me un guachinango embolicat amb una fulla de panotxa de blat de moro espectacular, vaig provar un tequila realment bo, un Don Julio Reposado! Quan vam arribar al restaurant, el director de l’àrea de consultoria demana, com a entrants per a tots, uns tequiles. Jo pensava: impossible! Doncs no companys, busqueu-lo i proveu-lo... a mi m’ha canviat la visió que tenia dels tequiles (encara que segueixo preferint els jugos de fruites i les cerveses).
