Parc Nacional Izta - Popo

Aquest cap de setmana que he passat a Mèxic he decidit, amb uns companys de feina, sortir del DF, escapar de la ciutat i pujar cap als volcans Popocatepl i Izta, a respirar aire pur i a tenir cert contacte amb la natura.

El Popocatepl, amb 5.458 metres i el Iztaccíhuatl amb 5.284, són el segon i el tercer pic més alt de Mèxic. El primer està actiu mentre que el segon està inactiu i estan situats a menys de 60 quilòmetres del DF. La mitologia asteca explica que Iztaccíhuatl va ser una princesa que es va enamorar del guerrer Popocatepl. El rei el va enviar a una batalla a Oaxaca, amb la promesa de que si tornava victoriós i amb el cap de l’enemic enganxat a la llança li entregaria a la seva filla. Al cap d’uns mesos Popocatepl va retornar victoriós i amb el cap del l’enemic al capdamunt de la llança. Però la promesa no es va poder complir, doncs la princesa Iztaccíhuatl havia mort uns dies abans. El guerrer va portar el cos de la princesa a la muntanya i allà els Deus la convertiren en un volcà inactiu. Després el guerrer Popocatepl va agafar una torxa, la clavà a terra i va prometre que el foc que vetlla el cos de la seva estimada mai s’apagarà. Dit això els Deus el convertiren en un volcà actiu, de tal forma que el guerrer Popocatepl, amb el seu foc, vetlla eternament pel seu amor Iztaccíhuatl, o la princesa dormida.

Amb la llegenda de rerefons, el diumenge vam llogar un cotxe i després de sortir una hora i mitja tard del DF ens encaminem cap al Paso Cortes, el coll que separa els dos volcans. Allà paguem el 27 pesos que costa l’entrada al Parque Nacional Izta – Popo i deixem el cotxe a La Joya, a una alçada de 3.900. Son les 12.30 del migdia. Som uns “domingueros” amb ganes de caminar una mica i tot i que som un grup de 4 prou heterogeni, decidim començar a pujar per la ruta que porta al cim de l’Izta, amb la intenció de com a mínim arribar al primer portilló.

El sender és molt clar, molt enfangat i relliscós al principi però bonic. A les nostres esquenes està sempre vigilant el Popocatepl, amb la seva fumerola característica i davant nostre, quant els núvols ens deixen, divisem els tres cims de la princesa dormida. I dos mil metres més avall, el Valle de México.

En poc més d’una hora arribem al primer portilló, a 4.260 metres. Comença a nevar una mica i la visibilitat empitjora. Fem un mos, unes fotos i donem per finalitzada la nostra matinal. Desfem el camí i tornem a la Joya. No ha estat una gran excursió, però m’ha servit per sortir del DF, contactar amb la natura i conèixer de primera mà l’itinerari d’ascens al Izta. Queda pendent el cim.

Amb el Popocatepl al fons

El cim de l'Izta cobert de núvols

El camí de pujada cap a l'Izta

Quan el govern té por, treu les porres al carrer

Goya pintava l’any 1780 el quadre “La letra con sangre entra”, posant de relleu el mètode educatiu que imperava per aquelles èpoques i que es va allargar fins a la fi del franquisme. Ja en democràcia, s’ha apostat per altres mètodes educatius, deixant de banda els crits, les pors, les amenaces i els cops de pal.

Però aquesta setmana i veient el que ha succeït a València, penso en un retorn a la metodologia educativa del segle XVIII. Davant de les retallades anunciades pel Consell en educació i del impagament per part de la Generalitat de serveis tant bàsics com llum o calefacció als instituts els estudiants, cansats de patir en carn pròpia aquestes retallades, han sortit al carrer a manifestar-se. I han rebut molts pals.

Un acte tant important, legítim i constitucional com és el dret de manifestar-se, que fins i tot crec que pedagògicament és important que els estudiants coneguin i practiquin, ha estat brutalment represaliat per una policia nacional a les ordres de la delegada del govern a València (la senyora Sánchez de León) i amb el suport en forma de silenci del govern del President Fabra.

Torna el PP i a la primera de canvi tornen els pals. I apallissen a menors d’edat. No sé si es bo comparar o no, però quan el moviment 15M va estar acampat setmanes a la plaça 15M de València (o plaça de l’Ajuntament), la policia no va donar ni un sol cop. No vull ni imaginar-me que hagués passat amb el PP al govern!

Què pensaran aquest adolescents quan practiquen legítimament un dret fonamental com el manifestar-se i la policia els estomaca de forma brutal? Realment volen que confiïn en un govern democràtic que els fa anar a escola en mantes perquè prefereix pagar una fórmula 1 que la calefacció d’un institut? Com volen que creiem en unes forces de seguretat que apallissen de forma brutal a uns estudiants que denominen l’enemic? Aquesta és la visió de la policia?

Jo crec que els fets que estan tenint lloc a València només demostren una cosa: Que el govern té por. Té por que la població, cansada de tantes retallades i cansada de pagar per culpa d’una mala (i delictiva) gestió política es llanci al carrer i demani, finalment, que aquesta crisi la pagui qui l’ha provocat. Entre ells els polítics.

És per això que l’única solució que li queda a un govern i a una classe política que sap que la culpa d’aquesta crisi és seva, és l’exercici de la violència, sigui contra adults o contra menors. Ja ho va dir el nou ministre d’Interior, el senyor Fernández Díaz: “Durant aquesta legislatura practicarem mà esquerra però també mà dreta”. Tota una declaració d’intensions que no ha tardat en posar a la pràctica.

També crec que els estudiants del Lluis Vives i tots els demès estudiants que s’estan manifestant arreu de l’Estat han après una gran lliçó. Han aprés que la democràcia que tenim no és del tot democràtica i han demostrat al govern que la frase del quadre de Goya del S. XVIII “la letra con sangre entra” ja no funciona amb els estudiants del S. XXI. Aquests tenen consciència, són crítics, pensen i saben defensar els seus drets. I els polítics que en prenguin nota, perquè això pot ser l’inici d’una revolta que se’ls pot escapar de les mans i llavors el poble decidirà.

Old ideas. Leonard Cohen

Tal i com està la situació política i econòmica del país i molt especialment al País Valencià, no m’estranyaria que en pocs mesos algú se’n canses de tot i li tirés una sabata (o alguna cosa més dura) a Rita, a Camps o al Fabra. Jo, veient el que estic veient dia a dia (els periodistes són cecs o busquen les noticies a la wikipedia?) arribo a casa alterat, nerviós i no vull ni pensar que faria si sortint de l’oficina a les vuit del vespre em creues amb algun d’aquests pseudopolítics.

Una de les píldores que he trobat per a relaxar-me (a part de dutxar i donar el sopar a la Neus, que m’ajuda a desconnectar) és la música. I la troballa musical d’aquesta setmana és una aposta segura. El mestre Leonard Cohen ha presentat el seu nou disc d’estudi: Old ideas. El títol no és molt suggeridor, però el poeta canadenc ha fet un bon àlbum. La veu característica d’en Cohen (en alguns moments, per primera vegada, se’l sent vell) acompanyada per una molt bona banda. Alguns crítics diuen que s’acosta al blues. No sé si hi estic d’acord. És en Cohen, lletres murmurades, ritmes tranquils, música per a calmar a les feres. Recomanable.

Justícia

Imagineu-vos un escenari on part de la classe política ha tingut barra lliure durant anys, fent i desfent a plaer, gastant sense miraments i incomplint les normes més bàsiques del sentit comú, del deure amb la societat i fins i tot les lleis.

Imagineu-vos un escenari on el tercer poder de l’Estat, el judicial, encobreix les accions il•legals del poder polític. Els encobreix perquè ells també formen part del joc, del sistema i de la classe alta i dirigent del país que ens governa amb una falsa democràcia.

Imagineu-vos un escenari on la societat, cansada d’aquest joc brut, comença a impartir justícia pel seu propi compte.

Imagineu-vos el caos i la revolta.

Les retallades al metro de València. Una mala solució

L’objectiu de tota ciutat que es consideri europea i que vulgui “fardar” de ser sostenible (aquest mot tant maltractat i fins i tot prostituït), ha d’aconseguir un repartiment modal on els sistemes de transport públics i els no motoritzats ( a peu i en bicicleta) representin un 60 – 70% del total de desplaçaments diaris.

Això s’aconsegueix tenint clara una estratègia de mobilitat municipal i planificant la mobilitat amb una visió global, tenint present tots els modes de transport. En aquest sentit, les decisions tècniques o polítiques preses sobre un mode de transport, tenen repercussions en la demanda de la resta de modes que conformen l’esquema de mobilitat municipal. La mobilitat és un sistema que funciona en equilibri i quan es toca una peça, el sistema busca el nou punt d’equilibri. L’objectiu de tota administració és anar movent les peces per a que el punt d’equilibri es vagi movent cap a l’esfera de la sostenibilitat. Farà un any aproximadament, l’ajuntament de València va implantar el sistema de bicicleta pública Valenbisi. Ara, cada dia, es registren 40.000 viatges en bicicleta, desplaçaments que anteriorment es feien a peu, en autobús i possiblement algun en cotxe o moto. Era moure una bona peça.

Però que ha passat ara? Dins d’aquesta espiral de retallades fetes, al meu parer, en calent i sense profundes reflexions de les conseqüències que tindran a mig i llarg termini, la Generalitat ha decidit pujar el bitllet del metro un 5% i reduir l’oferta un 10%. Un còctel explosiu que tindrà un efecte directe en el repartiment modal, movent el punt d’equilibri cap a una ciutat insostenible, on el cotxe seguirà sent el rei.

Retallar en el transport públic, eliminant 50 combois al dia, vol dir que la demanda baixarà i que aquests usuaris s’hauran de buscar una altra alternativa de transport. Si les retallades fossin a EMT, podríem tenir l’esperança de que els desplaçaments a peu o en bicicleta captessin part de la demanda, però qui pot captar la demanda que perdrà el metro? (desplaçaments més llargs). El cotxe. Si el preu de la gasolina no es torna prohibitiu (que va camí de ser-ho), la demanda que perdrà el metro la captarà, majoritàriament el cotxe, empitjorant d’aquesta manera el repartiment modal de la ciutat i allunyant-nos de les directrius proposades per la unió Europea.

Retallar en transport públic és contraproduent, doncs no només estem empitjorant un servei públic, sinó que estem omplint els carrers de més cotxes, més contaminació, més retencions, més accidents... i això també té un cost per a les arques públiques, el que passa és que aquestes externalitats mai es tenen en compte a l’hora de fer els números, perquè les decisions es prenen en calent, sense reflexionar, sense un criteri polític que vagi més enllà de la curta visió del moment.

Una llàstima i un pas enrere. I compte, que la EMT pot seguir pel mateix camí.

Tenerife

Aquestes vacances de Nadal hem marxat a Tenerife, a gaudir de les “afortunades”.

Els pobles no són res de l’altre món. Quatre carrers ben conservats a cada poble i un urbanisme desaforat que al nord s’enfila sense cap ordre cap al Teide, sempre present i majúscul, i al sud es menja les platges amb hotels alts i ressorts de vull i no puc.

Però més enllà de l’urbanisme, la màgia de Tenerife resideix en els seus espais naturals, ja siguin de costa o l’espectacular paisatge lunar del Teide. El cap de Teno, els penya-segats de Masca, el paisatge del Mal País de la Rasa, les passejades per Arenas Negras, els boscos de pi canari o els paisatges d’un altre món per sobre de la quota de 2.000 metres, amb el Teide vigilant, són fotografies que es queden gravades en la ment del turista atent. Desconnexió absoluta!

Només per veure aquests paisatges tant diferents dels que tenim a la mediterrània, paga la pena visitar les afortunades i en concret Tenerife.

Cabo de Teno

Cabo de Teno

Arenas Negras

Arenas Negras

Pico Mostaza, amb el Teide al fons

Al cim del Teide. 3.718 msnm

El pressupost desglossat de la família reial

Comencem un any 2012 que serà “canyero” des del punt de vista polític i social. El govern del PP anuncia retallades importants en àmbits socials de primera magnitud i es de suposar que la societat no restarà agenollada mentre la maquinaria liberal li trepitja els seus drets.

I com aquest passat 2011 la Casa Reial li ha vist les orelles al llop i a més a més té la patata calenta del cas Urdangarin, ha decidit fer un acte de maquillatge i mostrar-se a la societat com una entitat transparent, per tal de intentar quedar-se al marge de les més que possibles manifestacions contra les retallades i classes dirigents

Per això, ha publicat per primera vegada el pressupost de les seves despeses. Doncs bé, li he fet una ullada a aquest desglossament de la despesa i fa riure. Algú se’l creu? Realment es creuen que som tant estúpids? Anem per parts:

Primer que res el que han presentat és el pressupost de les despeses, no la liquidació de comptes. És a dir que ens han ensenyat el que tenien previst gastar i no el que realment s’han gastat. La diferència és notable i sabent que els comptes de la Casa Reial no estan sotmesos al tribunal de comptes i que l’auditoria interna la fa el propi tresorer de la casa reial, no hi ha manera de saber si el que han fet públic és cert o no o si aquest pressupost s’assembla a la despesa real.

Dels 8.400.000 euros que percep el rei dels pressupostos generals, 292.700 corresponen al sou del rei i 146.300 al príncep. Amb aquestes dades, el rei cobra tres vegades més que el President del Govern. Quan cobraria un president de la República?

El pressupost mostrat per la casa del rei diu que la reina, la Leticia i les infantes no tenen sou assignat, sino que cobren en funció dels actes de representació i que la despesa per aquest concepte no pot superar els 375.000 euros. Quanta informació! Per què no diuen l’assignació que han tingut al llarg del 2011?

Els sous del personal de la casa del rei pugen a 4.000.000 milions d’euros. Que ben pagat que està el silenci! I 3.200.000 euros van destinats a despesa corrent, sense més detalls! Es a dir, per a invertir en negocis privats, doncs el manteniment de les propietats les paga el ministeri d’interior.

Si ho analitzem fredament, el que han publicat és una pantomima. No podrien detallar més? I el que és més important, seguim sense conèixer el patrimoni acumulat per la família reial en aquest 35 anys de monarquia així com el cost real de mantenir aquesta institució, doncs es desconeix el pressupost que els ministeris de Defensa, Exteriors i Interior dediquen a la casa reial.

Per cert, la revista Forbes estima la fortuna del rei en 1.790 milions d’euros. Volem l’aigua clara i la xocolata espessa. Que no ens prenguin per idiotes! III República ja!

Pressupost casa del rei

Del cordó a la bateria: Augment indiscriminat de l'oferta d'estacionament

Fa uns mesos que al carrer Conca (entre Giorgieta i Baró de Patraix) han modificat la tipologia d’estacionament, passant-lo de cordó a bateria. D’aquesta manera impossibiliten la doble fila a la vegada que guanyen oferta d’estacionament en calçada. I em consta que s’està fent en més carrers de la ciutat. En temps de crisis, aquesta solució no és dolenta. No és la desitjable, però és efectiva.

Si València tingués una estratègia de mobilitat municipal clara, tindria una política d’estacionament que avalaria o prohibiria aquestes accions. A més oferta d’estacionament en calçada més demanda i mentrestant, els aparcaments públics que està concessionant l’Ajuntament segueixen a mig gas. La política actual de l’Ajuntament està consistint, únicament, en augmentar l’oferta de places d’aparcament, ja sigui en calçada o soterrades, quan l’estratègia hauria de consistir en mantenir l’oferta (canviant places en calçada per places soterrades) per tal de traure els cotxes de la via pública i guanyar espai públic per a altres usos (carril bus segregat, voreres més amples, distribució urbana, carrils bicis....). Es a dir, que l’ajuntament no gestiona, simplement augmenta l’oferta despreocupant-se de l’efecte que això produeix en la demanda.

El canvi de la tipologia d’estacionament (passar de cordó a bateria) és a curt plaç efectiu, perquè elimina la doble fila amb un cost d’implantació molt baix (només senyalització horitzontal – pintura). Ara bé, es perd la possibilitat de canviar la secció del carrer per a introduir usos més socials. Es veritat que aquests canvis són més cars (amb imaginació no molt més cars) però una vegada s’ha perdut l’oportunitat, costa molt tornar a fer un canvi. Eliminar la doble fila per introduir un carril bici o un carril bus o ampliar la vorera és legítim doncs estàs eliminant una il•legalitat. Amb l’estacionament en bateria implantat, qui serà el polític que s’atrevirà a eliminar places d’estacionament legals? Sense una estratègia de mobilitat municipal que li recolzi les actuacions, cap polític donarà el pas.

I ja posats a fer el canvi i convertir l’estacionament en cordó a bateria, cal fer-ho bé. L’estacionament en bateria dificultat la visibilitat en les interseccions, tant per als vehicles privats com per als vianants. I es veu que els tècnics municipals això no ho saben, doncs han pintat la bateria més enllà del límit de la vorera, pròpiament damunt de la intersecció (veure foto adjunta).

Plaça en bateria dificultant la visibilitat

Com ja he comentat anteriorment la solució a curt plaç la puc entendre (no compartir), però el que no es pot permetre és que es posi en perill la seguretat viària. Una bona proposta per a solucionar aquesta problemàtica i garantir la visibilitat en les interseccions es pintar places d’estacionament per a motocicletes o implantar aparcabicis en les places més properes a les interseccions. Ara bé, la policia local multaria els vehicles que aparquessin damunt de les places de motos? O faria la vista grossa com fa amb la doble fila?

Vehicles en bateria quan l'estacionament està pintat en cordó

La gestió de la mobilitat (i per tant de l’estacionament) ha d’anar acompanyada del compliment de la legislació vigent. I si està prohibit estacionar en doble fila, cal multar-la, igual que caldrà multar als vehicles que estacionin damunt de les places de motos impedint així la visibilitat i posant en risc la seguretat dels vehicles i vianants. Perquè si la policia no fa complir la llei, s’acaba planificant la ciutat pensant en el comportament il•legal dels conductors, posant en perill la seguretat viària dels ciutadans. A més a més, si la ciutadania sap que la policia no multa, acaba ocupant l’espai a plaer, com succeeix en alguns carrers de la ciutat, on els vehicles ja estacionen en bateria quan l’estacionament està pintat en cordó, ocupant un carril de circulació.

Necessitem urgentment una estratègia de mobilitat municipal, una planificació integrada de les actuacions i que la policia faci complir la llei.

Leviatán, de Paul Auster

L’any 2002 em vaig llegir per primera vegada una novel•la de Paul Auster (Trilogia a Nova York) i no vaig acabar d’entrar-hi, possiblement perquè la vaig llegir en unes condicions que no eren les adequades. Aquesta setmana, i aprofitant les 24 hores d’avió que he fet pel viatge llampec al DF, m’he llegit Leviatán. I m’ha agradat.

Ell llibre comença amb un home que mor manipulant un explosiu. El cos gairebé queda desintegrat i el FBI comença una investigació per identificar el cadàver. En Peter Aaron, que llegeix la noticia al diari, identifica ràpidament al mort, el seu amic Benjamin Sachs, i decideix escriure un llibre per explicar el per què d’aquest final tant tràgic.

Aquest relat li serveix a Auster per diseccionar una sèrie de personatges que viuen a Nova York durant la dècada dels 80 i creuar les seves històries a partir de fets aparentment fortuïts, però que condicionaran i molt les seves vides. Els personatges del llibre, tant els principals com els secundaris, són personatges complexos però alhora propers i reals. Auster escriu una novel•la coral que li serveix per parlar de la psicologia de les persones, de les pors, de les frustracions, dels somnis, de com assimilem el pas dels anys i com ens adaptem a aquest procés. Parlar també, i molt, de l’amistat, del valor que donem als amics i de la importància que aquests tenen en la construcció de les nostres vides.

M’he retrobat amb Paul Auster i m’ha agradat.

Leviatán, de Paul Auster. Ed.Anagrama

Música i lletra. Feliu Ventura

Bob Dylan va comentar a algun periodista que no havia sentit cap disc decent en els darrers vint anys. Potser és exagerat, però també he sentit a dir que els discs ja es produeixen per ser sentits en centres comercials o supermercats... com a fils musicals mentre consumim i que principalment s’escolten en aparells digitals que no estan fabricats per a escoltar música (ordinadors, telèfons...). I això es nota en la producció i en el so del disc. I hi estic d’acord. Tots els grups moderns que venen milions de discos sonen igual. Jo confonc a Lady Gaga amb la Britney o la Shakira. Fins i tot el Bruce Springsteen comença a sonar malament (que em perdoni el Boss).

La música ja no es consumeix a casa, amb un bon equip de música. S’està perdent la cultura de posar-se un CD i assentar-se al sofà de casa, relaxar-se i deixar-se endur per la música i la lletra de les diferents cançons del disc. Si, perquè un disc està format per cançons, històries que ens expliquen alguna cosa. I fins i tot s’està acabant amb això. El consum actual (internet, I-Tunes, Spotify...) potencia el consum de cançons individuals oblidant el conjunt, el disc. Vivim tant ràpid, que ja no podem consumir discos i sols ens queda temps per assaborir alguna cançó solta, aïllada. Quan fa que no escolteu un CD sencer, de dalt a baix?

Dins d’aquest panorama desolador, és d’agrair que hi hagi músics que decideixin anar a contracorrent. I un bon exemple de resistència és en Feliu Ventura, que no sols pública un disc amb un so més auster que el seu darrer treball, sinó que vol que ens fixem en les lletres, titulant el disc Música i Lletra. Podríem dir que en Feliu és un transgressor, potser un romàntic, però alguna cosa no funciona en el món de la música quan un bon músic ens ha de recordar que un disc es compon de música i lletres. Això em recorda una conversa amb un company d’Universitat que em deia que el seu avi, productor de vi, abans de morir li va dir: Recorda que el vi prové del raïm. Potser de tant en tant cal que ens recordin d’on vénen les coses, quines són les arrels per a no perdre el nord.

I en Feliu Ventura, en el seu darrer treball, ens regala simplement això, bona música i bones lletres. Música i lletra és un disc més despullat que Alfabets de Futur amb la intenció clara de donar protagonisme a les lletres. I amb això no vull dir que la música perdi pes. L’equip Ventura – Penalba torna a funcionar perfectament, en un equilibri que permet donar protagonisme a la música a la vegada que es pot seguir perfectament les històries de cada una de les 11 cançons que componen aquest nou treball.

Enhorabona Feliu, l'espera ha pagat la pena!

Música i lletra

L'ordenança de circulació a València

Llegeixo al diari, que la policia local de València està multant als ciclistes que incompleixin l’ordenança de circulació. Es a dir, que a partir d’avui, la policia pot multar a un ciclista per no portar aparells reflectants de nit, per circular per les voreres, per circular pel carril bus (Art.36) o per lligar la bicicleta al mobiliari urbà (Art.40).

Es pot discutir si l’ordenança està ben redactada o no o si serveix per potenciar i fomentar l’ús de la bicicleta. Ara bé, un cop aprovada, és legítim que la policia multi als ciclistes que la incompleixen. Podem estar o no d'acord, però és la llei.

El que jo demano des d’aquestes línies és que la policia faci complir l’ordenança de circulació a tots els usuaris, conductors de cotxes també. Es a dir, que no només multi a ciclistes, sinó que també multi als conductors de cotxes que incompleixen l’ordenança, per exemple circulant a més de 50Km/h. per les vies urbanes, rondes incloses (Art.20), circulant pel carril bus (Art.8), estacionant en doble fila (Art.53), avançant a una bicicleta deixant menys de 1,5 metres (Art. 41), etc.

Si fem complir l’ordenança de circulació (com ha de ser) complim-la tots, no només les bicis. El que no pot ser és que només es demani a una part de la societat complir amb la llei mentre la resta pot fer i desfer amb total impunitat.

Adjunto ordenança de circulació de València i algunes noticies relacionades:

Ordenança de circulació 2010

Notícia a Las provincias

La llei electoral

Comença a cansar-me la cançoneta de que cal canviar la llei electoral. I em comença a cansar perquè a aquestes alçades és un fet que demana tothom per raons i objectius ben diferents i crec que la qüestió és tant complicada que no es pot banalitzar.

L’actual llei electoral es basa en circumscripcions, que corresponen amb les províncies i a cada una d’elles li pertoca un número determinat de Diputats. L’article 68 de la constitució espanyola diu que la llei electoral distribuirà el número total de Diputats (un màxim de 400) assignant una representació mínima inicial a cada circumscripció i distribuint els demés en proporció a la població.

Aquest principi és el que garanteix que cada província tingui representació parlamentaria. Si dividíssim els 350 diputats entre els 35 milions d’electors, fent d’Espanya una circumscripció única, obtindré un diputat costaria 100.000 vots. Ceuta, Melilla, Terol o Soria no tindrien representació parlamentaria i províncies com Lleida, Girona o Castelló en veurien disminuïda la seva. En canvi, les quatre províncies més poblades (Barcelona, Madrid, València i Sevilla) coparien el 33% dels diputats del congrés.

Si fem d’Espanya una circumscripció única centrarem l’atenció política en les zones urbanes més poblades i desatendrem les zones rurals i de muntanya. Compte amb la cohesió territorial i la igualtat d’oportunitats. En el cas de Catalunya, el pes de l’àrea metropolitana de Barcelona seria aclaparador. Actualment el 65% dels diputats de Catalunya són escollits a la circumscripció de Barcelona (que ja és). Si féssim d’Espanya una circumscripció única, a Barcelona s’escollirien el 77% dels Diputats que per població li pertocarien a Catalunya. Qui faria campanya a Sort? I a la Seu d’Urgell? I a Tortosa?.

Al País Valencià la situació no seria tant desigual al existir dos àrees metropolitanes importants (València i Alacant), però Castelló perdria un Diputat i l’escletxa entre províncies s’aixamplaria.

Un altre tema important de la llei electoral (i que molesta a UPyD) és que la fórmula existent permet accedir al Parlament amb grup propi a partits polítics nacionalistes, que només tenen representació parlamentaria en algunes províncies. En aquest cas la llei també és clara. Tindrà grup parlamentari propi aquell partit que obtingui un 5% dels vots o un 5% dels vots en totes les circumscripcions on es presenti. Es a dir, que CiU té grup propi perquè té més d’un 5% dels vots a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i UPyD no el té perquè no ha arribat al 5% dels vots.

La senyora Rosa Diez es queixa de que amb 1 milió de vots no té grup parlamentari propi i que tant sols obté 5 diputats quant li pertocarien, amb circumscripció única, 10 o 11. Bé, d’això se’n diu demagògia, doncs allà on s’ha presentat i li ha anat be, sempre ha estat la quarta força. En altres llocs ni això (8ª força a Catalunya amb només 30.000 vots). I jo em pregunto: Un partit polític que en algunes circumscripcions és la vuitena força, ha de tenir grup parlamentari propi? O es preferible que tingui grup parlamentari propi un partit nacionalista que ha guanyat les eleccions en les seves circumscripcions (CiU, AMAIUR, PNV, CC....) i que representa la voluntat d’aquell territori? Canviar la llei electoral per convertir Espanya en circumscripció única implica canviar el model d’Estat. Passar d’un model plurinacional (on es dona representació als diferents territoris) a un model centralista i unitari. Jo ho tinc clar, però per resoldre això caldria un debat sobre el model d’Estat, que tal i com estan les coses, en Rajoy no encetarà.

A part de la circumscripció única, segurament hi ha altres variants per canviar la llei electoral. Seria òptim que la llei mantingués la representació actual dels partits nacionalistes (AMAIUR, CiU, ERC, Compromís, PNV, CC...) a la vegada que donés més pes als partits minoritaris d’àmbit espanyol (IU, UpYD, EQUO, PACMA). Així aconseguiríem tenir un congrés més plural (que no fragmentat), i més difícil de gestionar per als dos partits majoritaris, raó per la qual seguirem molts anys amb el model electoral que tenim.

Be companys, tant sols pretenia escriure unes reflexions per a que quan sentim que es vol canviar la llei electoral, tinguem clar que la qüestió no és senzilla ni banal, com pretén fer-nos veure algú.

                      

President Rajoy. Llobarro o llop amb pell d'ovella?

Ja està. El que semblava inevitable s’ha fet realitat i el llobarro (o el llop amb pell d’ovella, el temps dirà) d’en Mariano Rajoy ja és el President del Govern espanyol.

El PP ha arrasat en les eleccions del passat dia 20 de novembre i governarà amb una majoria absoluta demolidora. 186 diputats front als 110 del PSOE. La tercera força serà CiU amb 16 diputats i la quarta IU amb 11. El PP ha obtingut 10,83 milions de vots mentre que el PSOE n’ha obtingut 6,97. I amb aquestes dades es poden començar a fer les primeres reflexions.

El PP ha obtingut tant sols 552.000 vots més que en les eleccions del 2008. Aquest mig milió de vots li ha permès passar de l’oposició a governar el país amb majoria absoluta. Per què? Principalment perquè el PSOE ha perdut 4.300.000 vots. En Mariano Rajoy és President per demèrits del PSOE i no pas per mèrits propis.

I un tema important. La participació ha estat del 71%, tres punts inferior a la registrada en les eleccions del 2008. Amb aquesta abstenció tenim que el PP governarà amb majoria absoluta (farà i desfarà a plaer) amb tant sols el 31% del suport de la població amb edat de votar. De cada 10 espanyols, tant sols 3 han votat al PP. Compte amb aquesta dada.

Però bé, deixant de banda la guerra dels dos grans, anem a per temes més interessants. Hem trec el barrat davant la lliçó del poble Basc. ETA ha deixat les armes (falta la dissolució de la banda i l’entrega de les armes) i AMAIUR ha tret 7 Diputats (un més que el PNV) aconseguint un suport de més de 330.000 persones (24% de l’electorat d’Euskadi). Simplement espectacular. S’haurà de veure com gestionen el nou mapa polític d’Euskadi tant en Patxi López com en Rajoy. El primer té els dies comptats i al segon li demanem responsabilitat política, perquè ves a saber si li tocarà gestionar la fi d’ETA amb un Lendakari de Batasuna (AMAIUR o BILDU).

A Catalunya CiU ha guanyat unes eleccions generals per primera vegada, aprofitant el daltabaix socialista. El que passa és que les aspiracions sobiranistes surten, al meu entendre, malferides. El PP ha guanyat tres diputats (n’aconsegueix 11) i es consolida com a tercera força. Només un 23% de la població (vots més abstenció) ha votat CiU o ERC. Lluny del panorama basc, on més del 47% ha votat AMAIUR + PNV. A més a més CiU perd la possibilitat de condicionar el govern de Rajoy, així que la feina d’en Duran a Madrid serà del tot inútil. Ara en Mas es farà amic d’ERC i es dedicarà a demanar totes les coses que no hagués demanat si en Rajoy hagués necessitat el suport dels convergents. Catalunya té per davant 4 anys difícils.

Al País Valencià el PP ha obtingut un diputat més tot i perdre 30.000 vots. De nou el daltabaix socialista, que ha perdut 430.000 vots, ha fet bo i guanyador al PP. El més interessant de tot però, és que tant Compromís-Q com Esquerra Unida del País Valencià aconsegueixen representació parlamentaria.

És una llàstima que aquesta legislatura, amb un parlament més plural des del punt de vista dels partits representats (i no fragmentat com diuen els mitjans de comunicació) estigui governat per una majoria absoluta del PP. Compte que venen maldades!

http://www.generales2011.mir.es/99CG/DCG99999TO_L1.htm

L'Urdangarin i la Fundación Nóos. Fent camí cap a la República.

Que content que estic. Dos post en contra de la Monarquia en menys d’un mes! I es que cada vegada són més sapastres aquest de sang blava. Si segueixen així, en breu albirarem la III República.

Dins de les investigacions del cas Palma Arena, la fiscalia ha demanat investigar la Fundación Nóos, presidida pel gendre del rei, l’Iñaki Urdangarin. Es veu que aquesta fundació ha rebut 4 milions d’euros per organitzar esdeveniments ficticis. El govern balear li va pagar 2,3 milions d’euros per organitzar dos congressos esportius que no es van fer mai (any 2005 i 2006) i la Generalitat Valenciana li va pagar 1,7 milions d’euros per organitzar, entre el 2004 i el 2006, el Valencia Summit, que tampoc es va fer mai (i si s’hagués arribat a fer, el preu estava completament fora de mercat).

La meva pregunta és: Per que un tipo que té la vida assegurada, suca la pota d’aquesta manera? L’Urdangarin i la seva dona, la filla del rei, tenen la vida assegurada, però porten un tren de vida (i han de mantenir unes aparences) que els obliga a treballar, i com no en saben, viuen de les influències que els aporta ser familiars directe del rei.  La solució fàcil és muntar una fundació per assessorar a qui vulgui pagar una quantitat fora de mercat per tal de tenir accés al rei. I qui ha picat? El govern Balear i Valencià del PP, que han regalat 4 milions d’euros nostres a l’entorn del rei.

Doncs bé, estic molt content de que la fiscalia hagi obert una investigació a la Fundación Nóos i de que casos com aquests es facin públics. I espero i desitjo que si finalment es demostra que el senyor Urdangarin ha comès un delicte, caigui sobre ell tot el pes de la llei. I m’agradaria també que aquesta llei caigués sobre els familiars directes del rei (l’Elena, per exemple), que també tenen negocis de dubtosa legalitat i la premsa els encobreix per por i per manca de llibertat d’expressió. 

I també hem de demanar responsabilitat política i penal als polítics que han acceptat i pagat aquests contractes sabent que la feina no s’ha fet. No és de rebut que la Generalitat pagui a l'Urdangarin 1,7 milions per no fer res i milers de persones i empreses del País Valencià es quedin sense cobrar la feina feta.

Potser amb casos com aquest i si la premsa finalment perd la por a denunciar les irregularitats comeses per una família reial que ens costa una barbaritat de milions d’euros a l’any, aviat la població es preguntarà si no viuríem millor sent una república.

Les eleccions del 20N 2011

Feia temps que unes eleccions no es presentaven tant descafeïnades com les del proper 20 de novembre. Mariano Rajoy y el PP arrasaran i guanyaran les eleccions al parlament espanyol probablement amb majoria absoluta. De fet, l’única sorpresa que hi pot haver la nit electoral es que el PP no tingui majoria absoluta. Això, per al PSOE i sobretot per a CiU seria una gran victòria.

El PSOE ha presentat un candidat vàlid, més preparat i amb més recursos que en Zapatero, però no té res a fer i ell (i el PSOE) ho sap. En Rubalcaba ha acceptat fer de màrtir i dirigir al socialisme espanyol a través del desert que li tocarà viure els propers anys. És un home que porta més anys que Matussalem ficat en la cúpula dirigent socialista i sap que el seu tren ja ha passat. A més a més té una campanya electoral complicada, doncs està proposant iniciatives interessants però se li retreu dia si dia també que no les hagi aplicat durant aquesta legislatura.

CiU segueix instal·lada en aquesta dualitat extrema, a cavall entre la dreta espanyolista del PP i l’independentisme d’ERC. No és de rebut que CiU esperi a tancar un acord de govern al parlament de Catalunya al resultat que es doni el 20N a Madrid. Si Rajoy no obté majoria absoluta, en Mas farà president a en Rajoy i aquest li facilitarà la feina a Catalunya (parlant català en la intimitat). I ja veureu com ningú parlarà de pacte fiscal. Ara bé, si en Rajoy arrasa el 20N  i no necessita de CiU, en Mas adoptarà el discurs més nacionalista i es farà acompanyar per ERC al Parlament català. Ja tenim una edat i ja ho hem vist anteriorment. És a dir, que a CiU tant se li’n fot els ideals polítics i la independència de Catalunya. Governa mitjançant el xantatge polític al govern espanyol que el necessita. I si no el necessiten es transforma en independentista. No entenc als independentistes que voten a CiU.

A València tampoc passaran grans coses. El PP arrasarà com ja va sent costum i tant sols ens queda la il·lusió per veure si Compromís (que afegeix a Equo a la coalició), manté els bons resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. És a dir, que esperem que com a mínim al País Valencià li surti un granet al cul del PP. I que piqui!

Per cert, on s’han amagat els del 15M? Els estan silenciant mediàticament o no s’han posat d’acord per a fer-se forts durant la campanya? Sigui com sigui, la campanya és avorrida com sempre i encara no he sentit cap proposta relacionada amb la millora de la qualitat democràtica del país. Es veu que això no va ni amb el PSOE ni amb el PP.

I ja està. Rajoy President. Un home que després de perdre dos eleccions es convertirà en president no per mèrits seus sino per demèrits dels altres i sobretot, per una crisis econòmica que ha tombat a tots els governs europeus que han celebrat eleccions del 2009 ençà. Rajoy serà president per avorriment. En les darreres eleccions al parlament espanyol, una de les frases que utilitzava l’equip d’en Rajoy en campanya era “lo bueno està por llegar”.  Doncs això, agafeu-vos fort que venen maldades!

Grècia, de l'objecció fiscal al referèndum

Fa aproximadament 10 dies vaig llegir que els grecs han decidit no pagar impostos. Després de veure com el govern els ha retallat drets, sous i augmentat la jornada laboral per poder pagar el rescat demanat a Europa per fer front a la crisis financera (originada per una mala gestió dels bancs que segueixen guanyant molts diners), la ciutadania ha dit prou i ha decidit fer objecció fiscal total (no pagar impostos).

Jo sempre he estat favorable als impostos. Jo pago uns impostos per a que l’Estat em doni uns serveis bàsics de qualitat: Sanitat, educació, transport... i el fet de pagar-los em dona el dret a reclamar aquests serveis, que han de ser universals (tant per a rics com per a pobres). Però fa temps que existeixen moviments que defensen l’objecció fiscal com un dret per mostrar-se en contra de les decisions d’un govern. Al S XIX, Thoreau escrivia “Del deure de la desobediència civil” on explicava que es negava a pagar els impostos a un govern esclavista i que promovia la guerra contra Mèxic. Actualment existeix el moviment d’objecció fiscal consistent en no pagar, en la declaració de la Renda, la part proporcional al pressupost destinat al Ministeri de Defensa. Però ara els grecs van un pas més enllà i es neguen a pagar cap tipus d’impost.

Què passa quan l’estat augmenta els impostos per fer front a un rescat? Ha de pagar la societat més impostos per culpa de la mala gestió privada d’un banc o pública d’una caixa? Encara que soni a tòpic és així: No podem privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I per no socialitzar les pèrdues, els grecs han decidit no pagar impostos, el que col•loca al govern grec en una delicada situació.

Què pot fer un govern si 1.000.000 de persones no paguen impostos? Multar-los a tots? Tancar-los a la presó? Crec que és una molt bona mesura (i moralment legitima) per pressionar als governs i que entenguin que la ciutadania no vol carregar amb la responsabilitat d’una mala gestió privada i pública. Si la mesura es perllonga en el temps i la massa social que deixa de pagar impostos augmenta, l’estat col•lapsarà. Què podrà fer l’estat per evitar aquesta deriva? Deixar caure els bancs, no salvar-los i dedicar els diners del rescat en coses més productives. O potser és necessari fer caure un estat per a que aquest pugui reinventar-se políticament i sortir de la crisis per un camí completament nou i innovador.

És en aquest punt quan el Primer Ministre Papandreu ha decidit realitzar un referèndum per preguntar als Grecs si accepten o no el rescat. Un resultat afirmatiu deixaria les coses com estan i garantitzaria que els funcionaris grecs i els pensionistes podrien cobrar els pròxims mesos, doncs arribarien el 8.000 milions de la UE. Un no deixaria als bancs francesos i alemanys sense cobrar, Grècia possiblement hauria de sortir de l’euro i tornar al dracma i s’obriria una nova via (incerta però licita) per a la sortida de Grècia de la crisis. I veient la reacció airada de Sarkozy i Merkel contra la proposta de referèndum, crec que aquesta segona opció guanya partidaris. “Els bancs pagarien la seva imprudència; la imprudència d'haver deixat diners a algú que ja sabien que no es comportava bé. Però com que a curt termini els donava uns interessos molt alts, pensaven: ara els els deixem i del que passi demà ja ens en preocuparem demà passat” (Muriel Casals, Economista UAB).

Podrà Grècia gestionar la crsisi de forma sobirana, o claudicarà a les presions franceses i alemanes? Realitzarà el referèndum o no?

Web Objecció fiscal: http://www.objecciofiscal.org/

http://www.vilaweb.cat/noticia/3945210/20111103/passaria-grecia-sortis-leuro.html

La monqruia perd la confiança dels ciutadans

L’any 1997 la confiança que els espanyols tenien per la monarquia mereixia una nota del 6,67, gairebé un notable. Avui, després de fer-se públic l’últim baròmetre del CIS, aquesta nota ha baixat gairebé dos punts, fins al 4,89 (un suspès). Per primera vegada des de que en Juan Carlos es rei, la monarquia no té la confiança dels espanyols. Avui per sopar em faré una cervesa i celebraré que no totes les notícies són dolentes!

Cada vegada la població s’adona que un rei, a part de per a gastar, no serveix per a res. Ha fet alguna declaració o acte per intentar treure’ns de la crisis? Li han retallat el pressupost de 6 milions d’euros que té per gastar sense justificar? Fa alguna cosa de profit per al país? No! No fot ni brot i a poc a poc la gent se'n cansa i més en èpoques magres com les actuals, on tothom s’estreny el cinturó menys la casa reial.

Si la confiança dels espanyols amb el rei segueix baixant cada any (fet que demostraria una maduresa social digna d’un país amb tradició democràtica), d’aquí a ben poc serà molt difícil justificar la despesa anual que suposa mantenir una monarquia. Als 6 milions d’assignació directa cal sumar el manteniment de les propietats públiques on viu, el cost de seguretat (d’ell i de tota la família quan la constitució només parla del rei), els viatges.... Potser aleshores caldrà preguntar-se si volem seguir sent una monarquia o enterrar l’últim reducte franquista que ens queda i esdevenir, finalment, una República.

L'estratègia del govern global per ofegar Wikileaks

Quan fa aproximadament un any es van filtrar a la premsa els documents de Wikileaks, el món polític, financer, judicial i diplomàtic trontollà. Semblava que les coses havien de canviar, que per fi es feia la llum. Ens pensàvem que aquestes filtracions serien el catalitzador per donar un pas endavant i fer més transparent i creïble la democràcia existent a occident.

Però no. Tant sols ens ha servit per ser conscients (o per fer visible una realitat imaginada) de que hi ha un supermón diplomàtic, financer i polític que funciona al marge de la llei, que no és democràtic i que té molt de poder. És el govern global, aquell que no és votat per cap ciutadà i viu de les interrelacions de poder entre empreses, governs nacionals i jutges. I ens dirigeix a tots sense cap mena de control democràtic.

Quan es van filtrar els documents de Wikileaks, els poders amenaçats van actuar en calent i van acusar a en Julian Assange d’assetjament sexual. Sembla que l’acusació no era molt consistent, però va servir per començar a erosionar la imatge del fundador de Wikileaks. Finalment i ja en fred, per acabar amb wikileaks han utilitzat dos elements que sempre acaben donant la victòria als governs o entitats privades: La gestió del temps i les interelacions de poder. Cada un d’aquests elements, per si sol, és demolidor per a la societat civil, però si a sobre actuen conjuntament, l’atac és converteix en un tsunami.

La gestió del temps sempre afavoreix als poderosos. Els “tempos” els marquen ells, i per tant la societat civil va a remolc. Què provoca això? Que la societat es cansa, es desgasta i acaba abandonant. Passa amb les reclamacions telefòniques, passarà amb el 15M i ha passat amb Wikileaks. El fervor inicial desapareix. La societat civil ha de treballar, pagar una hipoteca, veure el futbol i per tant, el temps que queda per a l’activisme social és redueix a una miserable fracció de temps (i això si encara tenim una mica de consciència social). Als que encara tenen certa consciència social, els queda temps per prestar atenció a un tema, que al desembre va ser Wikileaks i ara és el 15M. Qui se’n recordava de Wikileaks la setmana passada? Deixar passar el temps per a que les coses es refredin, és la millor arma dels governs per destruir un moviment molest. Ells tenen temps. Nosaltres no.

La segona arma letal dels governs per acabar amb moviments socials molestos és aprofitar les interrelacions de poder. En el cas de Wikileaks, l’atac a l’estructura financera de l’associació ha necessitat d'aquestes interrelacions de poder i del "deure de favors" dels elements que formen el govern global. Qui li ha demanat a VISA, MASTERCARD i PAYPAL que no acceptin pagaments a comptes de Wikileaks? Ho han fet per iniciativa pròpia? Que rebran a canvi? Per què han capat a Wikileaks, però no a altres entitats de dubtosa legalitat?

La gestió del temps va provocar que la societat s’anés oblidant de Wikileaks i per tant, les donacions anaven disminuint. Si a més a més eliminen la possibilitat de transferir fons a l’associació, passa el que ha hagut de fer Wikileaks aquesta setmana: Tancar la paradeta. Diuen que tanquen per a poder recaptar fons. És difícil un cop caigut, tornar-se a alçar.

Crec que un moviment social en contra del sistema global triomfarà quan aquest aconsegueixi gestionar el “tempo” dels esdeveniments i poder mantenir així a la societat connectada. Un altre factor favorable a tenir en compte i relacionat amb la gestió del temps és el percentatge d’atur d’un país. Aquesta massa social, cada vegada més important, ara té temps i si s’aconsegueix canalitzar els seus esforços en una direcció única, es converteixen en una força digna de tenir en compte. I això els governs ho saben i per això retallen en tots els camps menys en el militar.

http://wikileaks.org/

ETA declara l’aturada definitiva de l’acció armada. Km. 0 d’un procés llarg

Aquesta setmana s’ha produït una noticia històrica. ETA ha declarat, en un comunicat, l’aturada definitiva de l’acció armada. Després de mig segle d’atemptats i més de 800 assassinats, arriba l’hora de la raó i la paraula. A partir d’ara la responsabilitat de totes les parts per conduir aquest procés a bon port és màxima.

Aquest anunci no neix de la nit al dia. Bildu s’ha pogut presentar, amb més entrebancs dels desitjables, a les eleccions municipals. La resposta ciutadana cap a la proposta política de Bildu ha estat tant aclaparadora, que ETA ha hagut d’acceptar que la societat basca està cansada de les armes i que la via política té el suport necessari per defensar i aconseguir l’objectiu comú: la independència d’Euskadi. Si la via política està prohibida, només et queda la lluita armada, però ara que la via política s’ha obert (i amb èxit), les armes perden tot el sentit.

Però el camí serà llarg. La via política està oberta però cal tancar ferides, cedir i perdonar. ETA demanarà l’apropament dels presos i possiblement l’excarceració dels presos sense penes per assassinats. Jo ho veig raonable, però caldrà gestionar-ho i explicar-ho bé. Les associacions de víctimes hi diran la seva. Cal escoltar-les i fer-les partícips del procés, però des d’una perspectiva constructiva.

Per gestionar tot aquest procés els dos principals partits polítics espanyols tindran un paper i una responsabilitat històrica cabdal, que haurà d’estar per damunt de qualsevol interès partidista. Per començar, jo arribaria a un pacte per no parlar del tema durant la campanya de les eleccions del 20N. La fulla de ruta ha d’estar clara i consensuada per tots de tal manera que els possibles canvis de govern no trenquin el camí encetat aquesta setmana.

Per últim, ETA ha de seguir donant passos. Un d’important ha de ser l’entrega de les armes i l’anunci de la dissolució de la banda.

Aquest procés, que s’està generant des de fa mesos però que s’ha fet públic aquesta setmana serà llarg (anys). Cal ser pacients. Hi haurà alts i baixos però si actuem amb responsabilitat i sense intentar aprofitar l’ocasió de manera partidista, arribarem a l’escenari desitjat durant tant de temps. Un Euskadi sense terrorisme.

Henry D. Thoreau. L'home que va viure deliberadament

Potser a pocs us sona el nom de Henry D. Thoreau, però gairebé segur que tots haureu escoltat o llegit textos seus, alguns convertits en cèlebres com el que recita Robin Williams a la pel•lícula El Club dels poetes morts: “Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido”.

En Thoreau va ser un personatge nascut a Concord (Massachussets, EEUU) l’any 1817 i se l’associa amb el moviment polític, literari i filosòfic trascendentalista. Va ser un gran defensor de l’abolició de l’esclavatge als EEUU, un precursor del naturalisme i el mentor de Ghandi pel que fa a la resistència i a la desobediència civil (diuen que Ghandi sempre portava el llibre de Thoreau “Del deure de la desobediència civil” sota el braç).

I tot això va fer Thoreau perquè ell no era res. No era mestre, no era filòsof, no era biòleg però alhora era totes aquestes coses i moltes més: fabricant de llapis, agrimensor, conservador de camins rurals, escriptor, excursionista..... En Thoreau va estudiar a Harvard, però després de sortir de la Universitat va descobrir que havia aprés ben poques coses: “Si yo quisiera que un muchacho supiera algo de arte y ciencia no seguiría el proceder común, que consiste en enviarlo con un profesor, donde todo se profesa y practica menos el arte de vivir; donde el mundo es inspeccionado con un telescopio o con un microscopio y nunca con visión natural y se estudia química sin saber cómo se hace el pan”.

Thoreau va voler practicar una vida senzilla i demostrar que amb ben poques coses es podia tirar endavant d’una manera digna. Volia viure cada moment deliberadament. En aquest sentit criticava el deute que tenien els seus veïns amb els bancs, la qual cosa els impedia ser lliures i els empenyia a una vida d’esforços per a pagar, no per a viure. Llegint els textos de Thoreau un se n’adona que no hem avançat gaire. Moltes de les critiques que s’estan fent actualment al mode de vida que portem a occident (vivim de prestat per poder aparentar un nivell de vida que no podem pagar amb el nostre treball), ja les criticava Thoreau a finals del SXIX. Portem 150 anys entrebancant-nos amb la mateixa pedra.

Jo us recomano la lectura dels textos de Thoreau per a que reflexioneu sobre si la vida que porteu és la que voleu, per a que cada decisió que prengueu sigui deliberada i conscient, per a que aprecieu les petites coses, els boscos i potser per a frenar una mica, per viure menys ràpid i més feliços amb menys.

Alguns llibres recomanables:


Walden y Del deber de la desobediencia civil (els dos llibres en un sol volum). H.D.Thoreau. Editorial Juventud. Barcelona. 2010.
Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed. Acuarela Libros. Madrid 2004. Us la podeu descarregar en el següent enllaç: http://www.ehu.es/ias-research/doc/2005_ca_thoreau.pdf
H.D.Thoreau. Textos escollits. A cura d’Antonio Casado da Rocha. Ed Tres i Quatre. Valencia. 2009.