Grècia ens assenyala el camí a seguir

L’anunci fet el passat dilluns pel Ministre De Guindos m’ha sonat a que a Espanya li cau un rescat econòmic de la Unió Europea en breu. La crisi econòmica a poc a poc va avançant, igual que l’atac que rep una persona afectada per una malaltia degenerativa i finalment terminal. Cap dirigent polític ha sabut encertar-la amb el remei. Van començar amb un Pla Zapatero i acabaran amb retallades que ens retornaran al S. XIX.

Cap remei, ni el més Keynesià ni el més neoliberal, servirà per a res. Els mercats, tal com l’ordinador Hal 9000 a 2001 l’Odissea de l’espai, han pres vida pròpia i s’estan carregant, un a un, tots els Estats Europeus. Ja no importa les mesures que prenguem, hem perdut el control de la nau.

Bé, potser no importen les mesures que prenguem si les seguim prenent dins dels paràmetres econòmics dominants. Posats perdre, potser ha arribat l’hora d’experimentar, de ser radical i trencar amb aquest sistema que ha fallat. I el moment de fer-ho és abans de la intervenció econòmica. Si deixem que ens intervingui, ja haurem fet tard.

També tinc clar que aquesta ruptura no la portaran a cap ni el PP ni el PSOE. S’ha de trencar amb els dos partits majoritaris i evitar caure en populismes oportunistes. Crec que Espanya, però també Europa necessita d’un nou lideratge polític que anteposi les idees i el projecte de país als mercats. Ens volen fer veure que la política ha mort, que un Estat el pot governar un tecnòcrata, fins i tot de forma no democràtica (Monti a Itàlia n’és un bon exemple). Jo no hi estic d’acord. Això representa la mort de la democràcia, de les idees i la claudicació a una dictadura tecnòcrata estretament lligada als poders econòmics.

Segueixo amb atenció el que està passant a Grècia i no només des del punt de vista econòmic, sino des del punt de vista polític. Cansats de tantes retallades i de perdre tantíssims drets socials, els grecs han donat l’esquena als dos partits majoritaris. I és interessant, perquè la majoria de Grecs volen seguir dins d’Europa, el que ve a dir que Europa si, però no d’aquesta manera. Serà interessant veure que passa a Grècia després de les properes eleccions dels 17 de juny i veure si Europa és capaç d’esperar i acceptar la decisió democràtica que prenguin els Grecs. Potser els Grecs ens estan assenyalant el camí que seguirem alguns dels països europeus en els següents anys. I no parlo d’economia, parlo de democràcia, de que el poble sobirà decideixi el seu camí.

Bob Dylan. DF, 11 de maig 2012

A principis dels 90 (amb 15 anys) estava completament enganxat als Dire Straits. Em sabia de memòria un munt de cançons que cantava a tota hora i anava a la fira del disc a la recerca de cares B i discs pirates. Tot el que estava relacionat amb els Dire Straits m’atreia. Una tarda qualsevol, remenant els discs dels meus pares, em va caure a les mans un LP que portava per títol Slow train coming. Era un disc de Bob Dylan de l'any 1979. A mi el cantant de Minnesota em sonava, però igual que em podia sonar l’Elvis, en Raimon o el Moustaki, cantants que rondaven per casa. Però aquella tarda, llegint els crèdits del LP d’en Dylan vaig fer una gran descoberta: El guitarrista solista del Slow train coming era el mismíssim Mark Knopfler i el bateria en Pick Withers. Havia descobert una relació entre els Dire Straits i en Dylan i si en Knofpler es dignava a tocar la guitarra per algú altre, aquest havia de ser bo. Així que vaig posar-me el LP Slow train coming i així vaig descobrir a en Bob Dylan. Després d’aquesta trobada en Dylan m’ha acompanyat al llarg d’aquests 20 anys.

Vaig tenir la sort de veure a en Dylan per primera vegada un 24 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Va ser més emocionant el fet de poder escoltar al mite que el concert en si, que no el recordo especialment brillant. Pocs anys més tard, un 22 d’abril de 1999, el vaig torna a veure al Palau d’Esports de BCN. De teloner estava en Calamaro, presentant Alta Suciedad. Van ser dos bons concerts, però el millor de tot va ser descobrir en Calamaro, una altre músic que des d’aleshores m’ha acompanyat arreu. Com podeu veure, el directe d’en Dylan dels anys 90 no era per a tirar coets. Anava en consonància amb la seva producció discogràfica d’aleshores.

Ara bé, l’any 1997, amb la publicació del Time out of mine en Dylan renaix i firma un disc, al meu entendre, molt bo. 4 anys més tard publica Love and theft (2001) i el 2006 el que per mi és el millor disc de Dylan en 25 anys, Modern Times. Together throught life (2009) manté la bona línia, acostant-se al blues, i aconsegueix firmar una primera dècada del segle XXI fantàstica.

Tot i estar de gira constantment (Never ending tour) feia més de 10 anys que no assistia a un concert d’en Dylan. I després d’aquesta segona joventut del cantant de Minnesota, tenia moltes ganes de veure’l, de retrobar-me amb un Dylan amb material nou suficientment bo i consistent com per poder fer un concert sense dependre dels clàssics dels 60. I aquesta nit al PepsiCenter de la Ciutat de Mèxic, en Dylan ha defensat l’estil musical dels seus darrers treballs, més propers als blues que al rock i evidentment que al folk. Les cançons del segle XXI s’han barrejat perfectament amb els clàssics dels 60. Aquesta nit hem fet un repàs brillant als últims 50 anys de la història de la música. Quin gran concert!

Un Dylan en plena forma ha tocat gairebé dues hores acompanyat per una banda de cinc músics molt potents. Dos guitarres, una bateria, un baix – contrabaix i un hammond. Pel seu costat en Dylan s'ha anat alternant als teclats, la guitarra i l’harmònica, amb ovació del públic cada vegada que la feia sonar, recordant aquells inicis més folks. L’escenari auster, com ha de ser: Una cortina negra, bon joc de llums i tot el centre d’atenció sobre els músics, vestits de negre.

Durant les dos hores de concert en Dylan ha anat barrejant clàssics amb peces dels seus darrers treballs, però estranyament no n’ha tocat cap del Together throught life. Ha obert el concert amb Leopard-Skin Pill-Box Hat del disc Blonde on Blonde (1966) i a partir d’aquí ha anat alternant clàssics (Desolation row, tangled up in blue, Highway 61 revisited...) amb peces dels seus últims treballs (spirit on the water, Love sick, Summer days o Thunder on the mountain...). La recta final ha estat impressionat: Ballad of a thin man, Like a Rolling Stone (cantada a crits per un PepsiCenter a rebentar) i All along the watchtower. Rock&Roll elèctric, molt elèctric per acabar un concert emotiu i enèrgic. Després, per acabar, un solitari i irreconeixible bis: Blowin in the wind, que si no fos perquè el canta sovint en l’actual gira, podríem dir que era una missatge de Pau cap a un país que ha registrat més de 40.000 assassinats en els darrers 5 anys.

PD: Per fer créixer el mite, en Dylan no ha dit ni piu durant tot el concert. Tant sols quan ha presentat a la banda s’ha sentit un “gracias amigos”. Què gran!

Set List del concert

Nàpols vs València, Itàlia vs Espanya

La primera setmana de maig he estat a Nàpols i veient la que ens està caient a Espanya i a Itàlia econòmicament parlant, m’agradaria fer algunes reflexions tot comparant Nàpols amb València o Itàlia amb Espanya.

A Nàpols tot allò que és responsabilitat de l’Estat falla. El servei d’escombraries, per exemple, el controla la Màfia i quan volen muntar un pollastre gros omplen els principals carrers de la ciutat de merda. A València de moment els carrers estan mitjanament nets i no se’ns acumula la merda a la porta de casa. Això si, els polítics també han fet negoci amb la merda al més pur estil mafiós.

A Itàlia el 13% del PIB està controlat per la Màfia, és a dir que els impostos que hauria de generar aquest 13% l’Estat ni els olora. I si aquest 13% és per a la mitjana del país, no vull ni imaginar-me quin percentatge és a la Campania. A València en canvi, la màfia estructurada com la coneixem a Itàlia no existeix (o la desconeixem). Tenim polítics corruptes i llaços d’influències entre polítics, banquers, empresaris i jutges, però estic gairebé segur que els milions que mou la corrupció no arriben, ni de lluny, al 13% Italià.

I amb tot això i segons les dades publicades per l’Eurostat el percentatge d’atur a la Campania era del 14% a finals del 2010. A València era del 23,3%. Gairebé 10 punts percentuals més! I quan un es passeja pels voltants de Nàpols (Boscotrecasse, Torre Annunziata, etc) diria que l’atur és del 30 o el 40%. Uns altres número que conviden a la reflexió: A finals del 2011 la taxa d’atur a Espanya era del 21,7%, mentre que a Itàlia era del 8,4% (13 punts per sobre). I si analitzem la taxa d’atur de les regions econòmicament més fortes veiem com a Catalunya era del 17,8%, al País Basc del 10,5% i a la Lombardia (Milà) del 5,6%. La diferència de la taxa d’atur entre la Lombardia i la Campania és inferior a la registrada entre el País Basc i València. Increïble!

Amb aquest números tant aclaparadors un es pregunta: Què passa? Fem tots els països els números igual? Com pot un territori en vies de desenvolupament (Nàpols) estar millor econòmicament que València? Com poden tenir una taxa d’atur inferior? Quin paper té l’economia submergida en cada territori? Com pot estar més desequilibrada la relació País Basc – València que la relació Lombardia – Campania? Què estan fent bé els napolitans i malament els valencians?

Tinc dos hipòtesi per respondre a aquestes preguntes i totes dues s’han de veure des de l’escala nacional: la primera és que simplement és una qüestió de números i que a “als mercats” els bé més de gust fer caure a Espanya que a Itàlia, sense tenir en compte la realitat dels seus territoris. Miren els números macroeconòmics i aquests són clarament millors a Itàlia. Han posat la xinxeta vermella damunt del mapa d’Espanya i ja està. Després vindrà Itàlia.

La segona hipòtesi es que el “cafè para todos” espanyol ha significat la ruïna per a les arques de l’administració de l’estat. Hem dotat d’infraestructures punteres i equipaments a una sèrie de territoris que potser tenien altres necessitats. És políticament incorrecte dir-ho, però potser és així (si voleu podem començar a fer la llista de ciutats que no necessitaven AVEs, aeroports, palaus de congressos...). Haguéssim pogut fer com Itàlia, que ha abandonat el sud (no sé si econòmicament però si política i socialment) aconseguint un Estat desequilibrat, però amb uns números macroeconòmics (tan estatals com regionals) millors que els espanyols. I per tant als ulls dels mercats i d’Europa està millor que Espanya.

Vosaltres mateixos. Quina Europa voleu?

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tgs00010&plugin=1

Adéu Napoli

En els darrers 10 anys crec que he viatjat a Nàpols cinc o sis vegades, és a dir que cada any o cada dos anys m’he passat una setmana per la Campania i s’ha de dir que la ciutat de Nàpols em tenia el cor robat. La decadència que mostra al turista que viatja sense presa, junt amb la seva riquesa històrica, cultural, paisatgística i gastronòmica fan del sud d’Itàlia un bon lloc per passar-hi unes vacances. Un es pot perdre pels carrerons del Nàpols antic, recorre Spaccanapoli i arribar al capvespre a la plaça del Plebiscito a través de la concorreguda i globalitzada Via Toledo. Si el turista surt de Nàpols, pot visitar l’archifotografiada Pompeia, pot pujar al Vesubi o pot tastar un limonchelo ben fred en alguna de les terrasses de Sorrento, tot contemplant el mediterrani i l’illa der Capri.

Ara bé, quan el turista torna cada any a Nàpols deixa de ser turista, se sent una mica napolità perquè s’ha fet seva la ciutat i aleshores comença a ser crític amb certes coses. Les escombraries i l’abandó generalitzat de l’espai públic és el primer que un comença a criticar. Una cosa és l’aspecte decadent de la ciutat i l’altre es tenir els carrers plens de merda o el soterranis del “centro Dirizionale” (centre de negocis de la ciutat per on passen unes quantes línies d’autobús urbà) talment com la pel•lícula Mad Max.

Una cosa es que el transport públic sigui caòtic degut al trànsit (que ja de per si és inacceptable), però un altre es que el propi conductor, quan li demanes on pots comprar un bitllet senzill de bus, et digui que pugis sense pagar (al tuo rischio em va dir).

Una cosa es que el taxi sigui car i que per anar de Napoli Centrale als jardins de Capodimonte et cobrin 18 euros, però una altra cosa és que a cap taxista de Nàpols li doni la puta gana d’engegar el taxímetre, que el tenen allà estalviant bateria. Això si, el taxista és xerraire, simpàtic, t’explica mil coses per cadascun dels carrers per on passes i al final, casi que et sap greu no deixar-li propina.

Una cosa es que unes obres del metro a la plaça Garibaldi siguin llargues i l’altre que portin 10 anys i ningú vegi la llum al final del túnel.

I la llista podria seguir i seguir.... però a mode de resum crec que a Nàpols li passa el que sempre dic que passa als països en vies de desenvolupament: els falla l’esfera pública. Tot allò que és responsabilitat de l’Estat (via pública, transport públic, etc) falla. I jo parlo d’aquestes coses perquè son les que un turista pot arribar a percebre, però puc imaginar-me que la sanitat i l’educació tampoc deuen ser per tirar coets.

I totes aquestes coses, que un turista no arriba a percebre perquè viatja amb bona voluntat i amb ganes de passar-s’ho bé, si que es veuen i arriben a cansar quan cada any un es passa una setmana sencera a Nàpols.

Potser ha arribat el moment de refredar la meva relació amb Nàpols, separar-nos per un temps i que cadascú faci el seu camí. Potser d’aquesta manera, si la vida ens torna a fer coincidir algun dia (que segur que si), retrobarem l’amor d’aquests darrers anys. Adéu Napoli i sort en el camí.

PD: La fotografia està feta a l'illa de Procida, un petit tresor

La matrícula escolar: Línia en valencià o centre educatiu?

Després de 5 anys i mig vivint en aparent normalitat lingüística a València, ha arribat el moment de tastar en pell pròpia l’esquizofrènia que pateix aquest país amb el tema de la llengua. Aquest mes de maig volem inscriure a la Neus a l’escola pública i ens trobem amb el dilema d’haver de decidir entre centre educatiu o educació en català o castellà.

Tenim molt clar que volem matricular a la Neus a l’escola pública i ens agrada el Col•legi Lopez Rosat. És una escola petita, de barri, amb un equip de mestres actiu, amb ganes de fer coses i proper. Ara bé, l’escola té una línia en català i una altra en castellà. Aquí comencen els maldecaps. Tenim clar que la matricularem en primera opció al Lopez Rosat en valencià, però què fem en segona opció? En castellà al Lopez Rosat o en català en un altre centre que no ens agrada tant? Què prioritzar, el centre o la llengua?

Un país bilingüe que visqués amb normalitat la seva riquesa cultural no tindria aquests mals de caps. Un inscriuria el seu fill al centre que li correspongués i si s’apliqués la llibertat de càtedra, possiblement rebria les classes en català (encara que potser algun professor ho fes en castellà, i no passaria res). És el que passava a Catalunya quan jo estudiava. Jo no m’apuntava a cap línia i recordo algunes classes en castellà i moltes d’altres en català. I a la universitat igual.

La solució plantejada a València (línies), a més de no integrar a la totalitat dels estudiants en la llengua del país, té altres problemes derivats de la divisió de l’alumnat en línies. La primera és que els professors, per a poder donar classes a les línies en valencià, han d’acreditar que saben parlar-ho. I no sé què passa, però em consta que més d’un s’ha trobat portant el fill a la línia en valencià i el professor parlar castellà.

I un segon problema (al meu entendre més greu) és que molts pares apunten als seus fills a la línia en valencià, no perquè tinguin interès en que el seu fill conegui i aprengui l’idioma, sinó perquè els grups son més petits (i per tant pensen que l’educació és més personalitzada) i sobretot, perquè hi ha menys immigrants (aquests s’apunten majoritàriament a castellà). És a dir que es converteix en una via per a la segregació social a la vegada que es redueixen les places dels que tenen interès real en que el seu fill sigui educat en valencià.

Igual que diuen que no és bo separar als alumnes entre bons i dolents, crec que tampoc és bo separar als alumnes per línies idiomàtiques. Ara bé, aleshores com defensem o potenciem l’ús de la llengua? Com aconseguir un aprenentatge bilingüe amb garanties tot potenciant la llengua minoritària? Com implantar-ho amb èxit al País Valencià?

Opcions polítiques per estalviar en medicaments

Jo no n’entenc molt d’economia ni tampoc de com funciona el món farmacèutic, però he estat atent al que han comentat els mitjans de comunicació aquests darrers dies pel que fa a la proposta del govern de fer pagar els medicaments i no hi estic d’acord. Segons el govern, la sanitat pública és molt cara i cal estalviar. Jo no sé si és cara o no, però si que tinc claríssim que aquesta ha de seguir sent pública, gratuïta i de qualitat.

A partir d’aquesta premissa, crec que hi ha fórmules millors per estalviar i sobretot fer que aquest estalvi que vol el govern no recaigui en la societat, sinó en les farmacèutiques. Per simplificar: el govern vol que si avui en dia una caixeta de 40 pastilles ens costa 5 euros, en paguem 5,5 o 6. Volen que paguem més per la mateixa caixa de medicaments. El que crec que s’hauria de potenciar és el consumir tant sols el que necessitem per al nostre tractament. Si el metge em recepta 1 pastilla cada 8 hores durant una setmana, perquè em veig obligat a comprar una caixa de 40 pastilles? Avui en dia estic comprant 19 pastilles que caducaran a l'armari i que pagarem entre el govern i jo. I les farmacèutiques contentes perquè seguiran venent 40 pastilles.

Així doncs, crec que s’hauria de potenciar el consum just de medicaments. D’aquesta manera potenciaríem la cultura del consum responsable (consumir el que necessitem) alhora que traslladaríem el pes de l’estalvi a les farmacèutiques, no a la societat. El govern parla d’estalvi i estalviar com vol el govern implica que la gent gasti més en medicaments (el govern estalvia, la societat gasta més i les farmacèutiques es queden igual). El que crec que s’hauria de fer es que el govern gasti menys, que la societat gasti menys i que les farmacèutiques produeixin tant sols el que necessita la societat.

Així doncs la pregunta és clara: Sobre qui volem fer recaure el pes d’estalviar en sanitat? Jo ho tindria clar. El govern crec que també ho té clar i vol que la societat pagui per a que les farmacèutiques segueixin produint i cobrant més del que necessitem. Com sempre i com ja comença a ser habitual en aquesta llarga crisi econòmica, el govern escull la decisió fàcil, la de perjudicar a la societat per acontentar a les grans empreses.

La cacera del rei

Alguna cosa està passant dins de la família dels Borbons quan en poc menys de tres mesos aconsegueixo escriure tres o quatre posts demanat la III República.

Que el senyor Marichalar permeti al seu fill Froilán jugar amb una escopeta per tal de que el nen es rebenti el peu i seguir així fent gran la llegenda Borbònica de fets “tràgics” relacionats amb l’armament (recordeu que el Joan Carles va matar al seu germà gran disparant-li un tret al cap), no és res més que anecdòtic. En el fons em sap greu pel nen, perquè és ell qui perdrà un tros de peu per tenir un pare irresponsable.

Però el tema de la cacera d’elefants del rei és un tema que no ho pot defensar ni el més borbònic de tots. El país està patint una crisi galopant, amb més de 5 milions d’aturats, amb una economia sota el punt de mira de la UE i dels mercats, a punt de ser intervinguda... i el senyor rei se’n va a caçar elefants a Botswana (quina gran propaganda pel país. Algú era capaç de situar Botswana en un mapa?).

Primer que res hi ha un tema d’immoralitat ambiental. Els elefants són una espècie en perill d’extinció. Hi ha una gran pressió internacional per a que els països africans que tenen elefants endureixin la llei per protegir aquesta espècie. Tanzania o Kenia, per exemple, han vist en la protecció de la biodiversitat animal una important font de recursos, impulsada a través del turisme. Ara bé, mentre hi hagi gent disposada a pagar 45.000 euros per caçar una bèstia d’aquestes característiques, sempre hi haurà països que tindran una legislació laxa que permeti aquestes atrocitats. I no és de rebut que en Joan Carles sigui un d’aquests personatges indesitjables que s’aprofita de la legislació d’aquests països per realitzar activitats completament il•legals a la resta del món. Es com si s’enganxés al monarca fumant marihuana a Amsterdam. Si, és legal i té el dret individual de fer-ho, però ell té unes responsabilitats associades al càrrec que l’obliguen a comportar-se d’una manera més adequada.

Si l’acte en si ja és immoral des del punt de vista ambiental, la situació econòmica i social d’Espanya el converteix en repobrable. Em dona igual si el govern estava al corrent o no del viatge del rei. Un personatge d’aquestes característiques deuria actuar en consonància amb el que està passant al país i si li agrada anar de cacera, que se’n vagi a per conills, perdius o senglars. L’acte en si demostra una deixadesa i una irresponsabilitat política total. Sembla com si el rei penses “per als dies que em queden...jo a gaudir”. I amb aquesta actitud, aquest personatge no pot seguir sent rei d’Espanya.

Ara bé, com la llei no contempla la figura de l’abdicació (igual que no contempla les activitats i responsabilitats de l’hereu), el rei seguirà en actiu, fent de les seves, fins que finalment li plantem un pi a la panxa.

Crec que fets com aquests haurien de servir per a que els partits polítics, tots a una, li demanessin explicacions al rei. I ja seria hora de que alguna vegada, al monarca, li toqués donar la cara.

Llei de transparència per a tots menys per al rei

El govern espanyol ha presentat l’avantprojecte de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Segons l’article 1 de la llei, l’objecte d’aquesta és: “ampliar y reforzar la transparencia de la actividad pública, reconocer y garantizar el derecho de acceso a la información relativa a aquella actividad y establecer las obligaciones de buen gobierno que deben cumplir los responsables públicos así como las consecuencias derivadas de su incumplimiento”

En línies generals hi estic d’acord, però sóc pessimista pel que fa al seu compliment. A València, els partits de l’oposició porten anys demanant els contractes que ha firmat la Generalitat amb el senyor Ecclestone o els contractes relacionats amb la trama Gurtel i no hi ha hagut manera d’accedir-hi. També és difícil demanar als ajuntaments la liquidació del pressupost i per llei haurien de fer-ho públic. Veurem, quan aquesta llei entri en vigor i la ciutadania comenci a demanar informació, si aquesta llei s’ha fet per a quedar bé o realment per a fer un govern (estatal, autonòmic i local) més transparent.

També trobo a faltar una menció al rei. Sembla que ser que la transparència l’han d’exercir tots els estaments públics de l’estat menys el rei. Segons la constitució el que fa el rei és activitat pública (representa a l’estat) i per tant deuria entrar de ple en la llei de transparència. Amb aquesta meditada exclusió, es segueix donant carta blanca al rei, la qual cosa provocarà indignació cap a una institució que en els darrers anys ha perdut prestigi i suport popular. Crec que la llei hauria de demanar al rei la publicació del pressupost (el que rep directament del pressupost estatal més el que rep dels diferents ministeris) així com la liquidació anual de comptes, com fa tot organisme públic.

Us adjunto un link del Ministeri de Presidència on podeu descarregar-vos la llei per a llegir-la i on podeu opinar i demanar que s'inclogui al rei en la l’esmentada llei.

Avantprojecte llei de transparència

Espais neutres

Estic a la sala VIP d’Iberia de la T4S de l’aeroport de Barajas llegint “Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar en España”.

Hi ha quelcom que no quadra en la escena i no sé què és. Podria ser jo, doncs crec que de tots els elements que conformen l’escenari, inclòs el llibre, sóc el que està més fora de lloc. Hi ha sofàs de pell, televisors penjats de les parets, un càtering decent per ser barra lliure, gent llegint i carregant maletes, una vidriera immensa i un munt d’avions esperant per enlairar-se....Estic com desubicat, com si m’haguessin agafat d’una biblioteca de la Universitat i m’haguessin deixat caure en un espai estrany, còmode, no hostil, però completament aliè a mi. Completament neutre. Neutre de veritat.... amb un ph neutre, que no malmet ni la pell ni la ment.

Encara que aquesta sensació la podrien tenir, en el mateix moment, les desenes de persones que comparteixen sala VIP i silenci amb mi. I si m’aixeco i crido ben fort: Qui n’està fins als collons?

A la play list que m’he fet estant sonant els Pixies.

Parc Nacional Izta - Popo

Aquest cap de setmana que he passat a Mèxic he decidit, amb uns companys de feina, sortir del DF, escapar de la ciutat i pujar cap als volcans Popocatepl i Izta, a respirar aire pur i a tenir cert contacte amb la natura.

El Popocatepl, amb 5.458 metres i el Iztaccíhuatl amb 5.284, són el segon i el tercer pic més alt de Mèxic. El primer està actiu mentre que el segon està inactiu i estan situats a menys de 60 quilòmetres del DF. La mitologia asteca explica que Iztaccíhuatl va ser una princesa que es va enamorar del guerrer Popocatepl. El rei el va enviar a una batalla a Oaxaca, amb la promesa de que si tornava victoriós i amb el cap de l’enemic enganxat a la llança li entregaria a la seva filla. Al cap d’uns mesos Popocatepl va retornar victoriós i amb el cap del l’enemic al capdamunt de la llança. Però la promesa no es va poder complir, doncs la princesa Iztaccíhuatl havia mort uns dies abans. El guerrer va portar el cos de la princesa a la muntanya i allà els Deus la convertiren en un volcà inactiu. Després el guerrer Popocatepl va agafar una torxa, la clavà a terra i va prometre que el foc que vetlla el cos de la seva estimada mai s’apagarà. Dit això els Deus el convertiren en un volcà actiu, de tal forma que el guerrer Popocatepl, amb el seu foc, vetlla eternament pel seu amor Iztaccíhuatl, o la princesa dormida.

Amb la llegenda de rerefons, el diumenge vam llogar un cotxe i després de sortir una hora i mitja tard del DF ens encaminem cap al Paso Cortes, el coll que separa els dos volcans. Allà paguem el 27 pesos que costa l’entrada al Parque Nacional Izta – Popo i deixem el cotxe a La Joya, a una alçada de 3.900. Son les 12.30 del migdia. Som uns “domingueros” amb ganes de caminar una mica i tot i que som un grup de 4 prou heterogeni, decidim començar a pujar per la ruta que porta al cim de l’Izta, amb la intenció de com a mínim arribar al primer portilló.

El sender és molt clar, molt enfangat i relliscós al principi però bonic. A les nostres esquenes està sempre vigilant el Popocatepl, amb la seva fumerola característica i davant nostre, quant els núvols ens deixen, divisem els tres cims de la princesa dormida. I dos mil metres més avall, el Valle de México.

En poc més d’una hora arribem al primer portilló, a 4.260 metres. Comença a nevar una mica i la visibilitat empitjora. Fem un mos, unes fotos i donem per finalitzada la nostra matinal. Desfem el camí i tornem a la Joya. No ha estat una gran excursió, però m’ha servit per sortir del DF, contactar amb la natura i conèixer de primera mà l’itinerari d’ascens al Izta. Queda pendent el cim.

Amb el Popocatepl al fons

El cim de l'Izta cobert de núvols

El camí de pujada cap a l'Izta

Quan el govern té por, treu les porres al carrer

Goya pintava l’any 1780 el quadre “La letra con sangre entra”, posant de relleu el mètode educatiu que imperava per aquelles èpoques i que es va allargar fins a la fi del franquisme. Ja en democràcia, s’ha apostat per altres mètodes educatius, deixant de banda els crits, les pors, les amenaces i els cops de pal.

Però aquesta setmana i veient el que ha succeït a València, penso en un retorn a la metodologia educativa del segle XVIII. Davant de les retallades anunciades pel Consell en educació i del impagament per part de la Generalitat de serveis tant bàsics com llum o calefacció als instituts els estudiants, cansats de patir en carn pròpia aquestes retallades, han sortit al carrer a manifestar-se. I han rebut molts pals.

Un acte tant important, legítim i constitucional com és el dret de manifestar-se, que fins i tot crec que pedagògicament és important que els estudiants coneguin i practiquin, ha estat brutalment represaliat per una policia nacional a les ordres de la delegada del govern a València (la senyora Sánchez de León) i amb el suport en forma de silenci del govern del President Fabra.

Torna el PP i a la primera de canvi tornen els pals. I apallissen a menors d’edat. No sé si es bo comparar o no, però quan el moviment 15M va estar acampat setmanes a la plaça 15M de València (o plaça de l’Ajuntament), la policia no va donar ni un sol cop. No vull ni imaginar-me que hagués passat amb el PP al govern!

Què pensaran aquest adolescents quan practiquen legítimament un dret fonamental com el manifestar-se i la policia els estomaca de forma brutal? Realment volen que confiïn en un govern democràtic que els fa anar a escola en mantes perquè prefereix pagar una fórmula 1 que la calefacció d’un institut? Com volen que creiem en unes forces de seguretat que apallissen de forma brutal a uns estudiants que denominen l’enemic? Aquesta és la visió de la policia?

Jo crec que els fets que estan tenint lloc a València només demostren una cosa: Que el govern té por. Té por que la població, cansada de tantes retallades i cansada de pagar per culpa d’una mala (i delictiva) gestió política es llanci al carrer i demani, finalment, que aquesta crisi la pagui qui l’ha provocat. Entre ells els polítics.

És per això que l’única solució que li queda a un govern i a una classe política que sap que la culpa d’aquesta crisi és seva, és l’exercici de la violència, sigui contra adults o contra menors. Ja ho va dir el nou ministre d’Interior, el senyor Fernández Díaz: “Durant aquesta legislatura practicarem mà esquerra però també mà dreta”. Tota una declaració d’intensions que no ha tardat en posar a la pràctica.

També crec que els estudiants del Lluis Vives i tots els demès estudiants que s’estan manifestant arreu de l’Estat han après una gran lliçó. Han aprés que la democràcia que tenim no és del tot democràtica i han demostrat al govern que la frase del quadre de Goya del S. XVIII “la letra con sangre entra” ja no funciona amb els estudiants del S. XXI. Aquests tenen consciència, són crítics, pensen i saben defensar els seus drets. I els polítics que en prenguin nota, perquè això pot ser l’inici d’una revolta que se’ls pot escapar de les mans i llavors el poble decidirà.

Old ideas. Leonard Cohen

Tal i com està la situació política i econòmica del país i molt especialment al País Valencià, no m’estranyaria que en pocs mesos algú se’n canses de tot i li tirés una sabata (o alguna cosa més dura) a Rita, a Camps o al Fabra. Jo, veient el que estic veient dia a dia (els periodistes són cecs o busquen les noticies a la wikipedia?) arribo a casa alterat, nerviós i no vull ni pensar que faria si sortint de l’oficina a les vuit del vespre em creues amb algun d’aquests pseudopolítics.

Una de les píldores que he trobat per a relaxar-me (a part de dutxar i donar el sopar a la Neus, que m’ajuda a desconnectar) és la música. I la troballa musical d’aquesta setmana és una aposta segura. El mestre Leonard Cohen ha presentat el seu nou disc d’estudi: Old ideas. El títol no és molt suggeridor, però el poeta canadenc ha fet un bon àlbum. La veu característica d’en Cohen (en alguns moments, per primera vegada, se’l sent vell) acompanyada per una molt bona banda. Alguns crítics diuen que s’acosta al blues. No sé si hi estic d’acord. És en Cohen, lletres murmurades, ritmes tranquils, música per a calmar a les feres. Recomanable.

Justícia

Imagineu-vos un escenari on part de la classe política ha tingut barra lliure durant anys, fent i desfent a plaer, gastant sense miraments i incomplint les normes més bàsiques del sentit comú, del deure amb la societat i fins i tot les lleis.

Imagineu-vos un escenari on el tercer poder de l’Estat, el judicial, encobreix les accions il•legals del poder polític. Els encobreix perquè ells també formen part del joc, del sistema i de la classe alta i dirigent del país que ens governa amb una falsa democràcia.

Imagineu-vos un escenari on la societat, cansada d’aquest joc brut, comença a impartir justícia pel seu propi compte.

Imagineu-vos el caos i la revolta.

Les retallades al metro de València. Una mala solució

L’objectiu de tota ciutat que es consideri europea i que vulgui “fardar” de ser sostenible (aquest mot tant maltractat i fins i tot prostituït), ha d’aconseguir un repartiment modal on els sistemes de transport públics i els no motoritzats ( a peu i en bicicleta) representin un 60 – 70% del total de desplaçaments diaris.

Això s’aconsegueix tenint clara una estratègia de mobilitat municipal i planificant la mobilitat amb una visió global, tenint present tots els modes de transport. En aquest sentit, les decisions tècniques o polítiques preses sobre un mode de transport, tenen repercussions en la demanda de la resta de modes que conformen l’esquema de mobilitat municipal. La mobilitat és un sistema que funciona en equilibri i quan es toca una peça, el sistema busca el nou punt d’equilibri. L’objectiu de tota administració és anar movent les peces per a que el punt d’equilibri es vagi movent cap a l’esfera de la sostenibilitat. Farà un any aproximadament, l’ajuntament de València va implantar el sistema de bicicleta pública Valenbisi. Ara, cada dia, es registren 40.000 viatges en bicicleta, desplaçaments que anteriorment es feien a peu, en autobús i possiblement algun en cotxe o moto. Era moure una bona peça.

Però que ha passat ara? Dins d’aquesta espiral de retallades fetes, al meu parer, en calent i sense profundes reflexions de les conseqüències que tindran a mig i llarg termini, la Generalitat ha decidit pujar el bitllet del metro un 5% i reduir l’oferta un 10%. Un còctel explosiu que tindrà un efecte directe en el repartiment modal, movent el punt d’equilibri cap a una ciutat insostenible, on el cotxe seguirà sent el rei.

Retallar en el transport públic, eliminant 50 combois al dia, vol dir que la demanda baixarà i que aquests usuaris s’hauran de buscar una altra alternativa de transport. Si les retallades fossin a EMT, podríem tenir l’esperança de que els desplaçaments a peu o en bicicleta captessin part de la demanda, però qui pot captar la demanda que perdrà el metro? (desplaçaments més llargs). El cotxe. Si el preu de la gasolina no es torna prohibitiu (que va camí de ser-ho), la demanda que perdrà el metro la captarà, majoritàriament el cotxe, empitjorant d’aquesta manera el repartiment modal de la ciutat i allunyant-nos de les directrius proposades per la unió Europea.

Retallar en transport públic és contraproduent, doncs no només estem empitjorant un servei públic, sinó que estem omplint els carrers de més cotxes, més contaminació, més retencions, més accidents... i això també té un cost per a les arques públiques, el que passa és que aquestes externalitats mai es tenen en compte a l’hora de fer els números, perquè les decisions es prenen en calent, sense reflexionar, sense un criteri polític que vagi més enllà de la curta visió del moment.

Una llàstima i un pas enrere. I compte, que la EMT pot seguir pel mateix camí.

Tenerife

Aquestes vacances de Nadal hem marxat a Tenerife, a gaudir de les “afortunades”.

Els pobles no són res de l’altre món. Quatre carrers ben conservats a cada poble i un urbanisme desaforat que al nord s’enfila sense cap ordre cap al Teide, sempre present i majúscul, i al sud es menja les platges amb hotels alts i ressorts de vull i no puc.

Però més enllà de l’urbanisme, la màgia de Tenerife resideix en els seus espais naturals, ja siguin de costa o l’espectacular paisatge lunar del Teide. El cap de Teno, els penya-segats de Masca, el paisatge del Mal País de la Rasa, les passejades per Arenas Negras, els boscos de pi canari o els paisatges d’un altre món per sobre de la quota de 2.000 metres, amb el Teide vigilant, són fotografies que es queden gravades en la ment del turista atent. Desconnexió absoluta!

Només per veure aquests paisatges tant diferents dels que tenim a la mediterrània, paga la pena visitar les afortunades i en concret Tenerife.

Cabo de Teno

Cabo de Teno

Arenas Negras

Arenas Negras

Pico Mostaza, amb el Teide al fons

Al cim del Teide. 3.718 msnm

El pressupost desglossat de la família reial

Comencem un any 2012 que serà “canyero” des del punt de vista polític i social. El govern del PP anuncia retallades importants en àmbits socials de primera magnitud i es de suposar que la societat no restarà agenollada mentre la maquinaria liberal li trepitja els seus drets.

I com aquest passat 2011 la Casa Reial li ha vist les orelles al llop i a més a més té la patata calenta del cas Urdangarin, ha decidit fer un acte de maquillatge i mostrar-se a la societat com una entitat transparent, per tal de intentar quedar-se al marge de les més que possibles manifestacions contra les retallades i classes dirigents

Per això, ha publicat per primera vegada el pressupost de les seves despeses. Doncs bé, li he fet una ullada a aquest desglossament de la despesa i fa riure. Algú se’l creu? Realment es creuen que som tant estúpids? Anem per parts:

Primer que res el que han presentat és el pressupost de les despeses, no la liquidació de comptes. És a dir que ens han ensenyat el que tenien previst gastar i no el que realment s’han gastat. La diferència és notable i sabent que els comptes de la Casa Reial no estan sotmesos al tribunal de comptes i que l’auditoria interna la fa el propi tresorer de la casa reial, no hi ha manera de saber si el que han fet públic és cert o no o si aquest pressupost s’assembla a la despesa real.

Dels 8.400.000 euros que percep el rei dels pressupostos generals, 292.700 corresponen al sou del rei i 146.300 al príncep. Amb aquestes dades, el rei cobra tres vegades més que el President del Govern. Quan cobraria un president de la República?

El pressupost mostrat per la casa del rei diu que la reina, la Leticia i les infantes no tenen sou assignat, sino que cobren en funció dels actes de representació i que la despesa per aquest concepte no pot superar els 375.000 euros. Quanta informació! Per què no diuen l’assignació que han tingut al llarg del 2011?

Els sous del personal de la casa del rei pugen a 4.000.000 milions d’euros. Que ben pagat que està el silenci! I 3.200.000 euros van destinats a despesa corrent, sense més detalls! Es a dir, per a invertir en negocis privats, doncs el manteniment de les propietats les paga el ministeri d’interior.

Si ho analitzem fredament, el que han publicat és una pantomima. No podrien detallar més? I el que és més important, seguim sense conèixer el patrimoni acumulat per la família reial en aquest 35 anys de monarquia així com el cost real de mantenir aquesta institució, doncs es desconeix el pressupost que els ministeris de Defensa, Exteriors i Interior dediquen a la casa reial.

Per cert, la revista Forbes estima la fortuna del rei en 1.790 milions d’euros. Volem l’aigua clara i la xocolata espessa. Que no ens prenguin per idiotes! III República ja!

Pressupost casa del rei

Del cordó a la bateria: Augment indiscriminat de l'oferta d'estacionament

Fa uns mesos que al carrer Conca (entre Giorgieta i Baró de Patraix) han modificat la tipologia d’estacionament, passant-lo de cordó a bateria. D’aquesta manera impossibiliten la doble fila a la vegada que guanyen oferta d’estacionament en calçada. I em consta que s’està fent en més carrers de la ciutat. En temps de crisis, aquesta solució no és dolenta. No és la desitjable, però és efectiva.

Si València tingués una estratègia de mobilitat municipal clara, tindria una política d’estacionament que avalaria o prohibiria aquestes accions. A més oferta d’estacionament en calçada més demanda i mentrestant, els aparcaments públics que està concessionant l’Ajuntament segueixen a mig gas. La política actual de l’Ajuntament està consistint, únicament, en augmentar l’oferta de places d’aparcament, ja sigui en calçada o soterrades, quan l’estratègia hauria de consistir en mantenir l’oferta (canviant places en calçada per places soterrades) per tal de traure els cotxes de la via pública i guanyar espai públic per a altres usos (carril bus segregat, voreres més amples, distribució urbana, carrils bicis....). Es a dir, que l’ajuntament no gestiona, simplement augmenta l’oferta despreocupant-se de l’efecte que això produeix en la demanda.

El canvi de la tipologia d’estacionament (passar de cordó a bateria) és a curt plaç efectiu, perquè elimina la doble fila amb un cost d’implantació molt baix (només senyalització horitzontal – pintura). Ara bé, es perd la possibilitat de canviar la secció del carrer per a introduir usos més socials. Es veritat que aquests canvis són més cars (amb imaginació no molt més cars) però una vegada s’ha perdut l’oportunitat, costa molt tornar a fer un canvi. Eliminar la doble fila per introduir un carril bici o un carril bus o ampliar la vorera és legítim doncs estàs eliminant una il•legalitat. Amb l’estacionament en bateria implantat, qui serà el polític que s’atrevirà a eliminar places d’estacionament legals? Sense una estratègia de mobilitat municipal que li recolzi les actuacions, cap polític donarà el pas.

I ja posats a fer el canvi i convertir l’estacionament en cordó a bateria, cal fer-ho bé. L’estacionament en bateria dificultat la visibilitat en les interseccions, tant per als vehicles privats com per als vianants. I es veu que els tècnics municipals això no ho saben, doncs han pintat la bateria més enllà del límit de la vorera, pròpiament damunt de la intersecció (veure foto adjunta).

Plaça en bateria dificultant la visibilitat

Com ja he comentat anteriorment la solució a curt plaç la puc entendre (no compartir), però el que no es pot permetre és que es posi en perill la seguretat viària. Una bona proposta per a solucionar aquesta problemàtica i garantir la visibilitat en les interseccions es pintar places d’estacionament per a motocicletes o implantar aparcabicis en les places més properes a les interseccions. Ara bé, la policia local multaria els vehicles que aparquessin damunt de les places de motos? O faria la vista grossa com fa amb la doble fila?

Vehicles en bateria quan l'estacionament està pintat en cordó

La gestió de la mobilitat (i per tant de l’estacionament) ha d’anar acompanyada del compliment de la legislació vigent. I si està prohibit estacionar en doble fila, cal multar-la, igual que caldrà multar als vehicles que estacionin damunt de les places de motos impedint així la visibilitat i posant en risc la seguretat dels vehicles i vianants. Perquè si la policia no fa complir la llei, s’acaba planificant la ciutat pensant en el comportament il•legal dels conductors, posant en perill la seguretat viària dels ciutadans. A més a més, si la ciutadania sap que la policia no multa, acaba ocupant l’espai a plaer, com succeeix en alguns carrers de la ciutat, on els vehicles ja estacionen en bateria quan l’estacionament està pintat en cordó, ocupant un carril de circulació.

Necessitem urgentment una estratègia de mobilitat municipal, una planificació integrada de les actuacions i que la policia faci complir la llei.

Leviatán, de Paul Auster

L’any 2002 em vaig llegir per primera vegada una novel•la de Paul Auster (Trilogia a Nova York) i no vaig acabar d’entrar-hi, possiblement perquè la vaig llegir en unes condicions que no eren les adequades. Aquesta setmana, i aprofitant les 24 hores d’avió que he fet pel viatge llampec al DF, m’he llegit Leviatán. I m’ha agradat.

Ell llibre comença amb un home que mor manipulant un explosiu. El cos gairebé queda desintegrat i el FBI comença una investigació per identificar el cadàver. En Peter Aaron, que llegeix la noticia al diari, identifica ràpidament al mort, el seu amic Benjamin Sachs, i decideix escriure un llibre per explicar el per què d’aquest final tant tràgic.

Aquest relat li serveix a Auster per diseccionar una sèrie de personatges que viuen a Nova York durant la dècada dels 80 i creuar les seves històries a partir de fets aparentment fortuïts, però que condicionaran i molt les seves vides. Els personatges del llibre, tant els principals com els secundaris, són personatges complexos però alhora propers i reals. Auster escriu una novel•la coral que li serveix per parlar de la psicologia de les persones, de les pors, de les frustracions, dels somnis, de com assimilem el pas dels anys i com ens adaptem a aquest procés. Parlar també, i molt, de l’amistat, del valor que donem als amics i de la importància que aquests tenen en la construcció de les nostres vides.

M’he retrobat amb Paul Auster i m’ha agradat.

Leviatán, de Paul Auster. Ed.Anagrama

Música i lletra. Feliu Ventura

Bob Dylan va comentar a algun periodista que no havia sentit cap disc decent en els darrers vint anys. Potser és exagerat, però també he sentit a dir que els discs ja es produeixen per ser sentits en centres comercials o supermercats... com a fils musicals mentre consumim i que principalment s’escolten en aparells digitals que no estan fabricats per a escoltar música (ordinadors, telèfons...). I això es nota en la producció i en el so del disc. I hi estic d’acord. Tots els grups moderns que venen milions de discos sonen igual. Jo confonc a Lady Gaga amb la Britney o la Shakira. Fins i tot el Bruce Springsteen comença a sonar malament (que em perdoni el Boss).

La música ja no es consumeix a casa, amb un bon equip de música. S’està perdent la cultura de posar-se un CD i assentar-se al sofà de casa, relaxar-se i deixar-se endur per la música i la lletra de les diferents cançons del disc. Si, perquè un disc està format per cançons, històries que ens expliquen alguna cosa. I fins i tot s’està acabant amb això. El consum actual (internet, I-Tunes, Spotify...) potencia el consum de cançons individuals oblidant el conjunt, el disc. Vivim tant ràpid, que ja no podem consumir discos i sols ens queda temps per assaborir alguna cançó solta, aïllada. Quan fa que no escolteu un CD sencer, de dalt a baix?

Dins d’aquest panorama desolador, és d’agrair que hi hagi músics que decideixin anar a contracorrent. I un bon exemple de resistència és en Feliu Ventura, que no sols pública un disc amb un so més auster que el seu darrer treball, sinó que vol que ens fixem en les lletres, titulant el disc Música i Lletra. Podríem dir que en Feliu és un transgressor, potser un romàntic, però alguna cosa no funciona en el món de la música quan un bon músic ens ha de recordar que un disc es compon de música i lletres. Això em recorda una conversa amb un company d’Universitat que em deia que el seu avi, productor de vi, abans de morir li va dir: Recorda que el vi prové del raïm. Potser de tant en tant cal que ens recordin d’on vénen les coses, quines són les arrels per a no perdre el nord.

I en Feliu Ventura, en el seu darrer treball, ens regala simplement això, bona música i bones lletres. Música i lletra és un disc més despullat que Alfabets de Futur amb la intenció clara de donar protagonisme a les lletres. I amb això no vull dir que la música perdi pes. L’equip Ventura – Penalba torna a funcionar perfectament, en un equilibri que permet donar protagonisme a la música a la vegada que es pot seguir perfectament les històries de cada una de les 11 cançons que componen aquest nou treball.

Enhorabona Feliu, l'espera ha pagat la pena!

Música i lletra

L'ordenança de circulació a València

Llegeixo al diari, que la policia local de València està multant als ciclistes que incompleixin l’ordenança de circulació. Es a dir, que a partir d’avui, la policia pot multar a un ciclista per no portar aparells reflectants de nit, per circular per les voreres, per circular pel carril bus (Art.36) o per lligar la bicicleta al mobiliari urbà (Art.40).

Es pot discutir si l’ordenança està ben redactada o no o si serveix per potenciar i fomentar l’ús de la bicicleta. Ara bé, un cop aprovada, és legítim que la policia multi als ciclistes que la incompleixen. Podem estar o no d'acord, però és la llei.

El que jo demano des d’aquestes línies és que la policia faci complir l’ordenança de circulació a tots els usuaris, conductors de cotxes també. Es a dir, que no només multi a ciclistes, sinó que també multi als conductors de cotxes que incompleixen l’ordenança, per exemple circulant a més de 50Km/h. per les vies urbanes, rondes incloses (Art.20), circulant pel carril bus (Art.8), estacionant en doble fila (Art.53), avançant a una bicicleta deixant menys de 1,5 metres (Art. 41), etc.

Si fem complir l’ordenança de circulació (com ha de ser) complim-la tots, no només les bicis. El que no pot ser és que només es demani a una part de la societat complir amb la llei mentre la resta pot fer i desfer amb total impunitat.

Adjunto ordenança de circulació de València i algunes noticies relacionades:

Ordenança de circulació 2010

Notícia a Las provincias