Sempre ens quedarà la democràcia. L’exemple italià

Si en les passades eleccions gregues va ser el partir Syriza i la Ultradreta d’Aurora Dorada els que van treure bons resultats, ara Itàlia va un pas més enllà i converteix a Beppe Grillo i al seu Movimento 5 Stelle en el guanyador de les eleccions d’aquest cap de setmana.

La lectura ràpida que se’n fa d’això és que la societat s’ha cansat dels governs imposats per Europa. Mario Monti, un tecnòcrata posat a dit, ha tret uns resultats deplorables, el que demostra que la societat està farta de que la tractin com a titelles. I quan toca votar, expressa el seu descontent donant suport a noves formacions, amb el perill que això pot comportar.

Sigui com sigui el missatge és clar. La societat italiana ha donat l’esquena a un govern de tecnòcrates imposat per Europa, a un govern no democràtic (a Monti no el va votar el poble italià) que s’ha dedicat a escanyar a la societat italiana. Aquest descontent ha afavorit el movimento 5 Stelle però també, i incomprensiblement, el ressorgiment del populista Silvio Berlusconi. Tot plegat un perill per a Itàlia però també per a Europa.

Potser és el moment de que Europa es replantegi les polítiques d’austeritat, que no han fet res més que crear una desafecció política mai vista. També va sent hora de que els partits polítics majoritaris entenguin el missatge de les urnes i canviïn de veritat el seu discurs i sobretot les seves prioritats. Si no ho fan, que s’atenguin als resultats de les urnes, que ara per ara sembla ser l’única arma fiable que li queda a la societat.

Desafecció política i actitud deliberadament transformadora

El títol d’aquest post pot semblar un oximorón, però no ho és. La desafecció cap a la política es pot canalitzar cap a una actitud individual deliberadament transformadora. M’explico:

Els casos generalitzats de corrupció que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes han provocat una sotragada important als meus fonaments polítics. A vegades tinc una sensació de cansament absoluta cap a tot allò que té a veure amb la política. Jo era del parer de que el polític, per naturalesa, era una persona que es volia dedicar a millorar la societat a la qual pertany. També era del parer de que per culpa d’uns pocs corruptes, la imatge de tots els polítics es veia perjudicada. Ara tinc seriosos dubtes de que siguin pocs. Per primera vegada estic tenint certa desafecció cap a la política, sobretot autonòmica i estatal. De moment, la política local encara la salvo.

Aquesta sensació de desafecció política que estic tenint últimament ha fet que em tanqui en mi mateix i comenci a pensar i actuar individualment. Tinc la sensació que, col•lectivament, no es poden canviar les coses perquè apuntem molt amunt, i la metralla se’ns dispersa. Ara prefereixo, individualment, fer un treball de formiga (o de corcó) però deliberadament transformador. Jo no puc lluitar contra els bancs, però si que puc canviar de banc i optar per altres tipus de banca (Triodos, Fiare, Coop57). I com aquest exemple, milers. Petits actes quotidians que fan que com a mínim jo i la meva família intentem viure amb coherència (i no és feina fàcil). Potser sona egoista, però ara per ara ho veig així i és la lluita que puc fer i que crec que a mig o llarg termini ens pot donar millors resultats. I recordeu, els corcons acaben fent caure grans armaris.

Mecambio (web amb alternatives de consum interessants)

Revista Opcions

Amour, de Michael Haneke

La setmana passada vaig anar a veure Amour, la darrera pel•lícula del director austríac Michael Haneke, i vaig sortir del cinema colpit. La cinta és d’una senzillesa sublim, les imatges, els silencis, les mirades (en primer pla) i fins i tot el simbolisme d’algunes escenes, com la del colom per exemple, omplen una pel•lícula de poques paraules. 

Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva (els dos personatges centrals de la pel•lícula) omplen cada una de les escenes de la pel•lícula, rodada íntegrament a l’interior del pis on viuen. No hi ha efectes especials, no hi ha exteriors, no hi ha paisatges... hi ha primers plans, mirades i silencis que ho diuen tot. I de fons, molt de tant en tant, una banda sonora subtil: un piano amb peces de Schubert, Beethoven i Bach.

Amour ens explica els últims dies d’una parella d’octogenaris que ha arribat al zenit de la seva vida estimant-se de debò. Anne, una professora de piano, té una complicació en una operació de caròtida i queda parcialment paralitzada. A partir d’aquí, el film explica els esforços de la parella per tirar endavant i afrontar una malaltia que cada dia va apagant una mica més la vida d’Anne. El film convida a la reflexió sobre la vellesa, la malaltia i la mort, però també un ens regala un homenatge a l’amor i a la vida en parella.

Amour descriu amb una bellesa colpidora els últims dies d’una llarga i plena vida en parella. És dur, cruel, trist però alhora preciós.

Trailer de la pel·lícula

La Generalitat assumeix el deute del València CF

En moments de crisis com l’actual, les notícies que posen de manifest com de malament s’han fet les coses els darrers anys de bonança provoquen una estranya sensació, que transita entra la impotència i l’odi passant per la indignació.

Quan al país hi havia diners a dojo es gastava sense miraments i el que és pitjor, sense control. Ara que venen maldades surten a la llum tots aquests desficacis, com el que una administració pública avali una Societat Anònima Esportiva. 

Degut a aquesta mala praxis, justificada en el seu moment pels sentiments cap a una samarreta i uns colors i que ningú es va atrevir a criticar (o molts pocs ho van fer i amb nul ressò mediàtic... els de sempre, els que no estimen València) ara, la Generalitat, ha de fer-se càrrec d’un deute de 87 milions d’euros quan no té ni per a pagar la llum d’escoles, hospitals, ambulatoris o estacions de metro.

Jo no sé que pot fer la Generalitat per no assumir aquest deute que a més d’immoral crec que és il•legal, però alguna idea se m’acut. A l’Orient mitjà hi ha uns quants xeics amb diners per avorrir i crec que buscar-ne algun amb interès per comprar el València per un euro a canvi de quedar-se amb el deute no ha de ser feina molt difícil. Un club històric com el València, dels millors d’Espanya i sempre present a la Champions per 87 milions d’euros és una ganga. Crec que vendre’s el club és el millor que pot fer la Generalitat. Un bon negoci per a tothom.

I a la merda els colors, la samarreta, els sentiments i demès floritures que tant sols han servit per a empobrir-nos més com a societat i fer el ridícul més enllà d’aquestes tres províncies nascudes per a ofrenar noves glòries a Espanya. 

Mammoth Hunters: un entrenador de PaleoTraining virtual

A principis d’any solem fer una llista de bons propòsits per al curs: Deixar de fumar o matricular-se a un gimnàs solen ser els dos grans clàssics, que cap allà el mes de març han passat de propòsit a fita irrealitzable. Doncs ara que comencem l’any us vull parlar del PaleoTraining, un mètode innovador i divertit per mantenir-se en forma, per tal del que el bon propòsit de principi d’any és converteixi en una realitat.

L'ésser humà té definides 15 funcions motrius pròpies: asseure’s, saltar, tirar-se al terra i aixecar-se, girar, llançar, tirar, empènyer, elevar pesos, fer força, desplaçar-se, reptar, grimpar, pujar muntanyes, caminar i estabilitzar-se. Aquestes habilitats foren adquirides per l’ésser humà durant els milers d’anys que va viure en el paleolític i segueixen sent les activitats que ens ajuden a sobreviure.

Els humans també ens hem adaptat a la manera com executem aquests moviments. Els antics caçadors recol·lectors no sabien mai què haurien de fer aquell dia per sobreviure, per tant tenien que estar preparats per a la sorpresa. Perseguir les preses requeria recórrer llargues distàncies durant moltes hores, però en qualsevol moment podia sorgir un perill inesperat que requerís respostes d’alta intensitat (ràpides i explosives). Les raons per moure´s variaven des d’aconseguir menjar i recursos fins a lluitar o escapar de perills, per tant sempre hi havia una recompensa emocional al final de l’activitat física. Com que el menjar era escàs calia optimitzar el moviment per no malgastar precioses calories i òbviament els moviments que es feien eren tots amb una finalitat, tenien una raó funcional darrera.

Aquesta manera de fer exercici és a la que estem adaptats i malauradament no s’assembla gaire a la que actualment seguim en la nostra vida quotidiana, en les nostres estones de lleure o quan entrenem en un gimnàs. És per això que un seguit de terapeutes i científics han desenvolupat un mètode d’entrenament que simula de la manera més acurada aquest “entrenament paleolític”. El resultat d’això és el PaleoTraining™, una corrent d’entrenament que ja porta uns quants anys quallant dintre els cercles de l’esport d’alt nivell.

En paral·lel la nostra societat està vivint una transformació cap a l’atenció personalitzada. L’accés que tenim a la tecnologia ens permet rebre una atenció més adaptada a les nostres necessitats. Un exemple clar és la tendència cap a la medicina personalitzada que en uns anys ens ajudarà a identificar els tractaments òptims per a cada persona, maximitzant els beneficis i minimitzant els efectes secundaris.

De la unió d’aquestes dues tendències: la de tornar als orígens i la de l’atenció personalitzada, ha sorgit Mammoth Hunters, una web que ofereix un servei d'entrenament personal online seguint els preceptes del PaleoTraining.

Podeu trobar més informació i apuntar-vos a: Mammoth Hunters

Valentia i Viatge pel meu país

Per acabar l’any m’agradaria recomanar-vos dos llibres de recent publicació, a veure si encara us queda algun regal pendent i us serveix com a idea.

El primer porta per títol Valentia i l'ha editat Norma Editorial. Valentia és un còmic col·lectiu (36 autors) de 23 petites històries on el fil conductor de totes elles és la ciutat de València. L’estil, la ubicació temporal i els guions de les 23 històries són molt diverses però en totes elles la ciutat de València, els seus carrers o fins i tot les seves llegendes hi són presents. Hi ha relats històrics, fantàstics, còmics, tots dibuixats per artistes de la capital del Túria. Una bona elecció per descobrir València des d’un altre punt de vista. El del novè art.

 

La segona recomanació porta per títol Viatge pel meu país, de Joan Garí. L’any 1962 Joan Fuster va escriure El País Valenciano, un encàrrec de la editorial Destino. Per portar a bon port aquest encàrrec el de Sueca va recórrer tot el país alhora que reflexionava sobre quina cosa érem els valencians. 50 anys més tard, Joan Garí recórrer els mateixos camins que Fuster i ens explica què ha canviat i què roman igual, tant des del punt de vista purament físic com mental.

 

Valentia. Llibre col·lectiu. Edita Norma Editorial

Viatge pel meu país. Joan Garí. Editorial 3i4

Quatre números sobre la privatització dels túnels de Vallvidrera i Cadí

La setmana passada vaig llegir en premsa que Abertis havia guanyat, mitjançant un procés negociat amb la Generalitat (el concurs públic previ havia quedat desert), l’explotació dels túnels de Vallvidrera i del Cadí durant 25 anys. L’acord estipula que ABERTIS pagarà a la Generalitat 430 milions d’euros per poder explotar durant 25 anys aquestes vies de peatge.

Donada la meva deformació professional, he volgut saber si aquests 430 milions d’euros són un negoci just per a la Generalitat o és un regal per a Abertis, que s’aprofita de la manca de liquidesa de la Generalitat per quedar-se amb la gestió de les dues vies de peatge. I les fonts d'informació estan a la mà de tothom: Les memòries econòmiques dels túnels del Cadi i Vallvidrera.

La memòria de l’any 2011 mostra uns resultats d’explotació positius de 10,2 milions d’euros per al Túnel del Cadí i de 16,6 per als de Vallvidrera. En total 26.8 milions d’euros. Si la IMD (intensitat Mitjana diària de Vehicles que circulen per aquestes vies) es mantingués estable durant 25 anys, es podria registrar un resultat positiu de 670 milions d’euros.

Però la IMD no es estable. Si mirem la memòria econòmica de l’any 2008 (abans de l’inici de la crisi econòmica i per tant amb una IMD major als túnels), els resultats d’explotació eren bastant millors als túnels de Vallvidrera: 21,6 milions d’euros (al Cadí es manté).

Es a dir, que si la situació econòmica de Catalunya no remuntés i es quedés com està actualment durant 25 anys, TABASA hagués registrat uns resultats d’explotació positius de 670 milions (26,8 milions anuals). Quan la situació econòmica millori i les intensitats de trànsit augmentin o simplement recuperin els valors del 2008, aquest resultat d’explotació podria arribar als 795 milions d’euros.

La Generalitat ha adjudicat a ABERTIS l’explotació d’aquestes vies per 430 milions d’euros. Veieu el marge que s’emporta ABERTIS no? I això suposant que ABERTIS mantingui la plantilla d’aproximadament 100 treballadors que actualment treballen a TABASA i que la concessió l’obligui a un manteniment de la infraestructura de la mateixa o millor qualitat que la registrada actualment.

Quan es vol fer una infraestructura nova, té molt de sentit concessionar l’obra, l’explotació i el manteniment de la infreastructura, però per què privatitzar una explotació pública que està donant resultats positius? En aquest cas per la necessitat de la Generalitat de fer caixa ràpid. ABERTIS pagarà a la Generalitat aquest mateix 2012 310 milions d’euros. A canvi, la Generalitat accepta perdre a llarg plaç (25 anys), com a mínim, 240 milions d’euros.

És el que té necessitar diners, que t’obliga a malvendre les coses que funcionen.

Els nacionalistes reculen. L'Esquerra independentista guanya

Si alguna cosa hem après en aquestes eleccions és que les enquestes no solen ser fiables. Dies abans del 25N, el dubte era si CiU arribaria a la majoria absoluta o no. Després del 25N i veient el daltabaix de CiU, se’ns obre un nou panorama per a Catalunya.

CiU ha guanyat les eleccions de forma clara, aconseguint 50 escons. Ara bé, aquesta victòria té un gust agredolç per als nacionalistes degut a que el que buscaven era una majoria aclaparadora i aquesta no tant sols no ha arribat sinó que han perdut 12 escons. Els estrategues de CiU s’han cobert de glòria i al meu entendre han sucat la pota d’una manera espectacular!

Crec que CiU s’ha vist penalitzat per dos factors clars. CiU demanava el vot per a emprendre una ruta cap a la independència, per a donar resposta a les reivindicacions socials expressades massivament després de la manifestació del 11 de setembre. I la gent ha dit que sí a aquest camí però no guiat majoritàriament per CiU. Els convergents tenen una llarga història d’amors i desamors amb el PP que crea recel al ciutadà nacionalista. Per això ERC ha pujat tant. Els electors nacionalistes que no van votar al 2010 i que si que ho han fet aquest 2012 han depositat la seva confiança en ERC i la CUP.

La tensió generada per CiU ha mobilitzat a 534.000 electors més que en les eleccions del 2010, però aquesta mobilització se li ha girat en contra. CiU perd 92.000 vots i entre la CUP i ERC en sumen 400.000 més. Uns resultats aclaparadors. L’altre extrem de l’arc parlamentari també es veu afavorit per la tensió generada i PP i Ciutadans guanyen 250.000 electors més que el 2010 (Ciutadans triplica la seva representació parlamentària). El PSC segueix a la deriva perdent 52.000 vots i 8 escons i ICV guanya 127.000 vots i tres escons.

L’altre factor que crec que ha pesat a CiU ha estat la gestió del govern durant aquests dos anys. Els Convergents es pensaven que focalitzant la campanya sobre el dret a decidir la ciutadania no tindria en compte les salvatges retallades fetes pel govern. Les retallades han tingut efectes devastadors en tots els governs que han tingut unes eleccions ençà del 2008. CiU ha salvat els mobles, però les retallades li han costat 92.000 vots i 12 escons.

Amb tot això el resultat de les eleccions catalanes l’ha definit molt bé el diari francès Le Monde: “Les nationalistes catalans reculent face à la gauche indépendantiste”. I és cert, els nacionalistes de dreta reculen davant el fort augment de l’esquerra independentista. Les forces favorables al referèndum sobre el dret a decidir tant sols sumen un escó més que al 2010 (el 64% del Parlament), però les forces d’esquerra partidàries d’aquest procés passen de 24 a 37 escons. Aquest nou repartiment de forces dificultarà i molt la feina del nou govern. CiU podrà arribar a acords puntuals amb ERC en temes d’avançar cap a l’autodeterminació, però els dos partits estan a les antípodes en temes econòmics i socials. Què farà aleshores CiU? Recular en temes de retallades? Pactar amb el PP? O serà Esquerra qui s’empassarà les retalles de CiU? Pot el PSC garantir l’estabilitat que necessita CiU? Els votants de CiU entendrien un pacte amb el PSC?

Encetem una nova legislatura plena de reptes amb un Convergència debilitada, una ERC crescuda i un President tocat. I les CUP, de cavall de Troia, dins del Parlament.

 

Resultats eleccions Parlament 2012

L'Agència Valenciana de la Mobilitat tanca

La reestructuració de les entitats públiques que està fent el Consell, dirigit pel senyor Fabra, afectarà a l’Agència Valenciana de la Mobilitat (AVM). Dels 39 treballadors actuals se’n acomiadaran 31, és a dir que desmunten completament l’Agència. El Dectert llei 7/2012 del 19 d’octubre, de mesures de reestructuració i racionalització del sector públic empresarial i fundacional del Consell ja preveia la supressió d’aquesta Agència.

A partir del moment que s’executi l’ERE, l’exercici de les funcions que fins ara desenvolupava l’AVM recauran sobre la Conselleria de Infraestructures, Territori i Medi Ambient. Les tasques que seguirà fent l’AVM seran bàsicament les des seguir controlant el sistema de pagament sense contacte (targeta Mobilis) i la distribució dels ingressos entre els diferents operadors.

Al meu entendre l’AVM va néixer amb l’objectiu de coordinar les diferents polítiques de mobilitat a les tres àrees metropolitanes del País Valencià (València, Alacant i Castelló), però degut a factors externs (pressupostaris i sobretot competencials) no ha aconseguit, ni de lluny, assolir l’objectiu, convertint-se en un simple gestor econòmic de la targeta mobilis.

Les competències en Planificació no han recaigut mai en l’AVM, el que ha provocat que la Conselleria segueixi planificant sense coordinar-se amb els ajuntaments implicats. Com a exemple l’Estudi de mobilitat que va fer la Conselleria l’any 2010 per a l’àrea metropolitana de Valencià o el Pla de Mobilitat que està fent l’Ajuntament de Valencia aquest 2012. No hi ha un ent que hagi coordinat aquest dos treballs, ni ningú que hagi entès que la mobilitat de l’àrea metropolitana no es por planificar de forma separada. Una pena.

L’AVM no ha aconseguit ser l’ent que coordini les polítiques públiques de mobilitat ni que aconsegueixi unificar els criteris de planificació en les diferents àrees metropolitanes del país. Al meu entendre hagués hagut de convertir-se en el que a Madrid és el Consorcio de Transportes o a Catalunya l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) i per això hagués fet falta incloure en el consell de direcció de l’Agència als ajuntaments implicats (i al Ministeri de Foment). I això la Conselleria no ho ha potenciat ni els ajuntaments ho han demanat.

Tant sols espero que aquesta eliminació de l’AVM serveixi per a replantejar-se com cal planificar i gestionar la mobilitat al País Valencià (sobretot en les tres àrees metropolitanes) i que aquesta necessària reflexió ens porti en un futur proper a la creació d’una entitat amb capacitat i competència per a millorar la mobilitat a les nostres ciutats.

Notícia a Las Provincias

"Annus horribilis" per a la casa reaial

L’octubre de l’any passat el CIS publicava l’últim baròmetre on la societat espanyola valorava el paper de la monarquia. En aquell baròmetre, per primera vegada, la monarquia suspenia. Ha passat un any i el CIS no ha tornat a preguntar pel rei. Suposo que veient la que els està caient i la greu situació econòmica i social que travessa el país, la casa reial ha ordenat no preguntar per ells (o no fer públics els resultats). Silenci. D’això no se’n diu censura? Si periòdicament el CIS enquestava a la societat per valorar el paper de les seves institucions, perquè quan van maldades deixa de preguntar pel rei? Una mostra més de que el rei és intocable.

I tal i com es presenten les coses, crec que el CIS seguirà sense preguntar-nos què opinem del rei. Aquesta setmana el fiscal ha demanat una fiança de 4 milions d’euros per al gendre del rei, el senyor Urdangarin. La seva filla, la Cristina, cada vegada està més a prop de ser imputada, però suposo que les pressions de la casa reial per a que no la toquin són importants. A canvi, l’Urdangarin carregarà amb les conseqüències. La societat no entendria una absolució i tal i com està el pati, necessitem condemnes exemplars ja!

Però en Juan Carles té més problemes. Ell que es pensava que podria viure els últims anys de la seva vida tranquil•lament, de cacera en cacera, ara li toca intentar salvar la imatge de la monarquia per garantir el futur laboral del seu fill. Si us heu fixat, aquests darrers mesos (després del cas Urdangarin i la cacera d’Elefants), la Casa reial ha fet moviments per netejar la seva imatge i intentar apropar-se al poble: Ha presentat una nova pàgina web, ha publicat el pressupost de la casa reial (no la liquidació de comptes que és el que realment interessa) i s’ha prodigat en actes públics nacionals i internacionals. Quina feinada!

Tots aquests moviments no han impedit que en totes les manifestacions que es registren arreu del territori casi diàriament, les banderes republicanes ondegin cada vegada amb més força i visibilitat i que les xiulades als actes presidits per membres de la casa reial siguin cada vegada més importants i nombrosos (Premis Príncipe de Astúries a Oviedo o Premis Jaume I a València, per posar alguns exemples recents). I això no ho pararà ningú!

El problema de la casa reial és que representa una institució enquistada en el passat i que degut a la seva idiosincràsia, mai es podrà actualitzar. Com pretenen actualitzar o modernitzar una institució que defensa que el poder sigui hereditari? En quina societat moderna i democràtica té cabuda una institució així? La monarquia espanyola és com una poma podrida, que amb el temps caurà. Tant sols hem d’esperar que alguna ventada n'avanci la caiguda.

Sondejos 25N: A CiU li surt el tret per la culata

Aquesta setmana he fullejat els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya pronosticats pels diferents sondejos que s’han publicat i en trec una clara conclusió: A CiU li pot sortir el tret per la culata.

CiU havia plantejat aquestes eleccions amb el clar objectiu d’aconseguir una majoria absoluta per a continuar retallant sense demanar permís. Per aconseguir aquest objectiu, ha promès una ruta cap al sobiranisme mitjançant una consulta popular que ha crispat a la dreta més reaccionaria (tant catalana com espanyola). I a CiU aquest pla l’hi ha fallat perquè altres formacions tenen un discurs independentista més creïble i no tenen l’herència que té la dreta catalana de pactes amb el PP. El més beneficiat, ERC.

El que ha aconseguit el President Mas avançant les eleccions és que la dreta espanyola pugi (el PP es manté i Ciutadans dobla la seva representació) i l’esquerra independentista també . ERC registra una pujada forta i la CUP pot donar la campanada el 25N amb una entrada històrica al Parlament. A més a més, el PSC segueix en caiguda lliure i els fruits els recull IC-V, amb un discurs clar i coherent.

D’aquesta manera si agrupem per afinitats o ideologies, veiem com els partits sobiranistes o independentistes aconsegueixen 4 escons més que al 2010 (bàsicament el que puja ERC menys els 4 escons que perd SI i a l'espera de veure que passa amb la CUP), mentre que els nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) en guanyen 3. ICV, que en alguns temes (dret a decidir) donaria suport a CiU, obté 4 escons més que al 2010. El PSC perd 11 escons. Enlaire queda l’entrada de la CUP al Parlament, tot i que alguna enquesta els dona 4 parlamentaris. Seria una agradable sorpresa i realment un gra al cul per als partits majoritaris.

Així doncs, i si els resultats del 25N s’assemblen als dels sondejos, per a què haurà servit avançar les eleccions? Potser, i sense que en Mas ho volgués, per a legitimar l’arrencada vertadera d’un procés sobiranista. ERC i la CUP s’encarregaran de recordar-li-ho durant els propers 4 anys. Estarem atents als resultats del 25N

Patti Smith. València 17 de novembre de 2012

La Patti Smith acaba de tocar per primera vegada a València i el concert ha estat un èxit. El canvi de local, anunciat pel promotor del concert a última hora, presagiava un fracàs doncs enlloc de tocar al Pavelló del Cabanyal ho faría a la sala Noise, l’antiga Roxy. D’un lloc amb capacitat per a 1500 0 2000 persones passàvem a una petita sala amb capacitat per a 500. Per als assistents, un luxe. Haver sentit un bon concert de la Patti Smith en un lloc tant petit (ple absolut) no té preu.

La Patti ha controlat molt bé el tempo del concert i fins i tot la resposta del públic (de 40 anys cap amunt). I dic això perquè sortint de la sala he passat per davant de la taula de control de llums i li he demanat al tècnic la tracklist del concert i no corresponia del tot amb el que havia sonat a la sala. Potser la Patti Smith fa com en Dylan, que dona llistes falses per a que els periodistes que fan la crítica des de casa s’equivoquin. O potser veient el lloc i la resposta de la gent ha modificat la llista i l’ordre de les cançons sobre la marxa (entre cançó i cançó parlava molt amb els membres de la banda).

El concert ha començat puntual a les 22.00 i ha estat, fonamentalment, acústic. La Patti Smith ha encetat el concert amb April Fool, el single del seu nou àlbum Banga. Després ha anat barrejant clàssics com Redondo beach o Ghost dance (amb dedicatòria per als veïns del Cabanyal) amb algunes peces del nou treball (Fuji-San o Mosaic). La primera meitat del concert s’ha acabat amb Dancing barefoot, el primer gran clàssic de la nit. A partir d’aquí el ritme i la temperatura han pujat i durant els següents tres quarts d’hora han sonat, entre d’altres, Southern Cross, Pissing the river, Banga i els tres “melocotonazos”: Because the night, Gloria i People have the power, amb una arenga important a la societat, recordant-nos que el futur és a les nostres mans i que cal lluitar perquè la vida és bonica!

Després d’una hora i vint minuts de concert la banda s’ha retirat. Quan la Patti ha pujat de nou a l’escenari ha dit que València era una ciutat molt rockera i que la propera vegada vindria amb les guitarres elèctriques. Ha sonat, potent, Rock N Roll Nigger!

 

www.pattismith

El per què de la independència

Estic llegint últimament que el que més preocupa a uns i altres és si una Catalunya independent estaria dins o fora de la UE. És de calaix que si s’independitza quedarà fora de la UE i no hi podrà entrar fins que Espanya deixi de vetar-ne l’accés. També n’hi ha que justifiquen la independència des d’un punt de vista econòmic. Què vol dir això? que si Espanya invertís més en territori català ja no es voldria la independència? 

Jo crec que la independència es vol per un motiu purament identitari. Tenim una llengua pròpia, una cultura i un tarannà diferent i per tant volem tenir el dret a créixer, encertar i equivocar-nos nosaltres solets. I m’és igual si m’he de quedar fora de la UE o acabo perdent diners. Això és secundari i dependrà de la societat catalana i dels meus governants solucionar-ho.

Per tant, jo no me’n refio de qui demana la independència per un motiu purament econòmic. És un motiu feble i mesquí.

El Banc dolent... dolent per a nosaltres bo per a la banca

Ja portem unes setmanes parlant del futur Banc dolent (Sareb) i, o no he entès com funciona o crec que és un regal de Nadal impressionat per als bancs, que segueixen sense pagar la desfeta que han provocat.

Si ho he entès be, el banc dolent comprarà els actius “tòxics” immobiliaris dels bancs rescatats. Primer que res em fa molta gràcia que ara anomenin tòxics als immobles que abans estimaven tant. Quina demagògia!. Ens han dit que el banc dolent comprarà aquests actius (habitatges construïts, habitatges a mig construir i solars) amb un descompte, de mitjana, del  63%. (54% per als habitatges nous) fins a un màxim de 90.000 milions d’euros (no deien que l’Estat no tenia un duro?). I aquí ve el meu primer gran dubte. Qui ha taxat el valor dels actius? Per què un 63% de descompte i no un 80%? Segons alguns diaris, alguns bancs han incrementat darrerament el preu de venda dels seus habitatges per tal de recaptar més quan el Banc dolent pagui. Un regal per als bancs.

Després, el Banc dolent serà l’encarregat de vendre aquests actius a un preu superior del que ha pagat per ells, per a poder així tenir beneficis i repartir-ho entre els inversors privats que entrin a formar part del banc. És a dir, que l’Estat compra el que els bancs no poden vendre per a intentar vendre-ho ell. L’Estat (nosaltres) assumeix el risc de quedar-se amb els immobles i alliberà als bancs (societats privades) de tota responsabilitat.

Al meu parer els habitatges construïts els podran vendre sempre i quan el descompte sigui important. Ara bé, al comprar els habitatges nous amb un descompte del 53%, ja sabem quin serà el límit del descompte. Si el mercat obliga a descomptes més importants, el banc dolent perdrà diners, diners que haurien perdut els bancs si ells s’haguessin quedat amb aquest actius. Un altre regal per als bancs.

I què passarà amb els solars? En aquest país tot el territori era edificable i s’ha especulat amb ell de manera abusiva. A qui li vendrà el banc dolent aquests solars? No pot això generar expectatives immobiliàries que ens portin de nou al mateix error? Aquests actius se’ls menjarà el banc dolent segur. Un altre regal per als bancs.

Crec que si vivíssim en una societat justa, l’Estat hauria d’obligar als bancs a desfer-se d’aquests immobles amb els seus propis mitjans. I vivint en una societat capitalista com la nostra, això s’aconseguiria baixant els preus d’una manera espectacular fins a trobar el punt d’equilibri. Però és clar, els bancs prefereixen que el govern compri amb descomptes del 53% per a habitatges nous que no pas vendre’ls al preu que posaria el Mercat, que potser seria un 80% més barat. De nou, guanyen els bancs i paga l'Estat.

A Irlanda ja van fer l’invent de posar en funcionament un banc dolent (NAMA) i el resultat ha estat esgarrifós. No aconsegueix vendre res i acabarà venent per sota del preu que ha pagat als bancs, amb la qual cosa, les pèrdues que haurien de tenir els bancs les acabarà assumint l’Estat. De nou, acabem de socialitzar les pèrdues dels bancs. Ja veureu el que passarà aquí. Temps al temps!

Per cert, això és el que jo he entès. Si algú ha entès que el Banc dolent té alguna bondat per a la societat sóc tot orelles.

 

Explicació del funcionament del Banc dolent

Ellecions a Euskadi. Què passa després del 21O?

Com sabeu m’agrada comentar les prèvies de les eleccions, els resultats que es donen i evidentment m’encanta fer càbales sobre els possibles pactes de govern i com aquests poden repercutir en altres esferes polítiques.

De les eleccions gallegues poca cosa a dir. El PP guanya sense baixar del autobús, igual que ho fa el PSOE a Andalusia. Crec que hi ha estructures socials que, segons el territori, afavoreixen a uns o altres i en el cas de Galicia és evident que el clar beneficiat és el PP. Impressionant el resultat (9 escons) obtingut per Alternativa Galega de Esquerda(AGE) nou partit del Sr. Beiras. Normalment una escissió no dona mai bons resultats però en aquest cas AGE ha superat al BNG, que perd 5 escons (passa de 12 a 7). I el PSOE segueix en caiguda lliure allà on es presenta. A Galicia ha perdut 7 escons i el PP ho aprofitar per dir que aquests resultats validen les polítiques del President Rajoy. Jo crec que no s’ha de barrejar, però entenc que el PP faci llenya de l’arbre caigut (És el nivell polític que tenim... que hi farem). Per cert, la participació ha estat del 63,8%, al meu parer molt baixa, fet que evidencia la cada vegada més gran desafecció de la població cap a la política.

I passem a Euskadi. Primer que res aplaudir el resultat de Bildu. 21 escons amb un 25% dels vots. El guanyador ha estat el PNV, que ha obtingut 27 escons (tres menys que en les darreres eleccions). De nou, el gran perdedor ha estat el PSE, que perd 9 escons. Al PP tampoc li van be les coses ha Euskadi i perd 3 escons. Amb aquests resultats el 65% dels escons del Parlament basc són per a PNV i Bildu, un escenari que deu provocar pànic al senyor Rajoy. Ara el repte és per al futur Lehendakari Urkullu, que ha de procurar gestionar de la millor manera possible aquests resultats. Té dos possibles camins. El primer governar en minoria i anar pactant puntualment amb Bildu o amb PP o PSE. És la solució que desgasta menys als partits, però també és la que fa més inestable la legislatura. Una segona opció és un pacte de govern amb Bildu. Aquest pacte l’entendria molt bé la societat basca, crearia pànic a la caverna mediàtica madrilenya i desgastaria políticament al PNV i a Bildu, que a hores d’ara no sé si estan suficientment madurs com per a segellar un pacte de govern per caminar 4 anys plegats. Veurem quins són els moviments d’Urkullu, que faci el que faci ha d’entendre que un 60% dels votants han decidit un canvi radical de rumb (PP i PSE sumen tant sols un 30% dels vots).

I ja que tothom intenta fer una lectura en clau general dels resultats de les eleccions gallegues i basques jo donaré el meu punt de vista. Al meu entendre els resultats de les gallegues no validen les polítiques de Rajoy. Si fos així en Rajoy convocaria eleccions immediatament per aconseguir la majoria absoluta i demanar el rescat de l’economia espanyola amb el beneplàcit de les urnes. I tampoc entenc perquè el PP està content. Si estaven preocupats pel que passa a Catalunya, ara en tindran dos tasses. I compte amb el PSOE, que s’aboca a un abisme sense fons. Tenen un discurs que després de 8 anys de govern la gent no es creu i la població comença a veure en partits minoritaris d’esquerra un discurs més clar i sincer.

Següent capítol, el 25N12.

 

Resultats eleccions Euskadi

Wertgonyes i enquestes

La setmana passada van succeir algunes coses que han permès omplir les tertúlies del cafè. 

La primera de totes relacionada amb les eleccions catalanes. Amb l’espectacular resultat que traurà l’arc nacionalista – Independentista a les eleccions del dia 25 de novembre, és incomprensible que a Madrid el govern mantingui en el càrrec a un ministre com el senyor Wert, que es permet dir que per solucionar el “problema” nacionalista a Catalunya el que cal fer és espanyolitzar les escoles catalanes. Amb dos collons. I no passa res. Clar que sigui i vinga llenya al foc. Què deu pensar la senyora Camacho quan sent aquestes barbaritats? Quina gran estratègia de partit... fins i tot en Tardà els ha felicitat! Algú li ha dit al Ministre Wert que a Catalunya estan de pre campanya? Jo a vegades penso que el PP fa esforços per desaparèixer del mapa polític català. Ells s’ho busquen. Bon vent i barca nova. I mireu, ara em mullo: Cap allà el mes de gener o febrer, quan el senyor Rajoy hagi demanat definitivament el rescat i hagin passat les eleccions gallegues, basques i catalanes, si no convoca ell mateix eleccions anticipades, remodelarà el govern i un dels ministres que caurà serà el senyor Wert. Quin personatge, tota una wertgonya! (i n’ha dit de molt grosses en un any, però aquesta m’ha semblat espectacular). I per cert, sense comentaris la manera com l’alcaldessa de València ha donat suport al ministre Wert. Rita ha dit que Omnium Cultural està catalanitzant València perquè la senyora té ganes de sortir als diaris. Actualment la senyora Rita tant sols surt als mitjans de comunicació quan es parla de corrupció i com el president Fabra la té amagada a la nevera la dona ha tingut necessitat de protagonisme... i com no, ha tirat del ja cansí atac catalanista a València. En fi....

Una altra noticia interessant que haurà remogut els estómacs de la classe dirigent valenciana és l’enquesta que publicava El País on per primera vegada en molts anys, el PP perd la majoria absoluta a les Corts. Segons l’enquesta el PP perd 13 escons i no arriba a la majoria absoluta ni sumant els 6 que aconsegueix UPD, que puja espectacularment (actualment no te representació a les Corts). El PSPV segueix a la deriva i aconsegueix 25 escons, 8 menys que en les darreres eleccions. I els grans beneficiats de tot això són Compromís i Esquerra Unida, que aconsegueixen 13 escons cada un d’ells (actualment EU en té 5 i Compromís 6). Ara bé, per a que el proper President de la Generalitat no sigui un popular cal formar un tripartit PSPV – Compromís – EU. Veurem si són capaços d’arribar a un acord de govern i veurem si aquest malestar que es reflexa en l’enquesta es cristal•litza el dia de les eleccions. Sigui com sigui és una escletxa de llum després de tants anys de govern de dretes. 

Enquesta publicada per El País

València elimina carrils bus. Més cotxe i menys transport públic al centre

Si fa uns dies parlava de la manca d’estratègia municipal en la planificació i gestió de la mobilitat (tarifes d’estacionament, reducció de freqüències d’EMT al centre...) ara us vull comentar l’eliminació del carril bus del carrer de la Sang (al costat de l’Ajuntament).

Al carrer de la Sang, entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer Baró de Càrcer hi havia un carril bus (no segregat). La secció de la calçada era d’un carril per al vehicle privat i un carril per a EMT i Taxis. Com el carrer és eminentment comercial, sempre hi havia vehicles aturats davant dels comerços i donada la passivitat de la policia local, els vehicles acabaven circulant pel carril bus, que servia per a ben poc donada la indisciplina existent.

Així que l’Ajuntament, aprofitant la remodelació i posada en funcionament de l’estacionament del carrer Garrigues (més oferta per al vehicle privat al centre) ha decidit suprimir el carril bus del carrer de la Sang. És un acte simbòlic, ja que el carril bus funcionava malament, però ens indica molt clarament quines són les prioritats de l’equip de govern municipal: Més facilitat d’accés al centre amb cotxe i menys transport públic.

En la foto que acompanya aquest post podeu veure com la brigada municipal ha esborrat la pintura blanca del carril EMT - Taxi.

El Federalisme del PSOE: Tard i malament

Tard i malament, com sol ser habitual en el PSOE. Així defensa ara en Rubalcaba el federalisme espanyol. Recordo el primer any de Zapatero quan era habitual sentir a parlar de la diversitat d’Espanya, de que aquesta estava formada per un conjunt de nacions... i cançons d’aquests tipus que als 6 mesos de govern van desaparèixer dels discursos oficials.

Van enterrar el suposat federalisme per convertir-se en un partit centralista. Pel camí es van quedar il•lustres federalistes, com el President Pasqual Maragall, que va ser substituït pel llobarro d’en Montilla (em perdonin els llobarros). I així ha sigut la història del PSOE els últims anys. Quan han estat a l’oposició s’han apuntat al federalisme moderat més per conveniència que per convicció i sempre que han tingut l’oportunitat han apartat del camí als ideòlegs més partidaris de convertir Espanya en un país Federal de debò (al PSPV em ve al cap en Joan Romero, per exemple).

I ara fan tard. De nou per conveniència (ningú es creu el federalisme d’en Rubalcaba) el PSOE s’apunta al federalisme. Jo crec que si s’hagués estructurat bé, si s’hagués cregut en una Espanya federal, aquesta hagués tingut èxit i hagués permès un encaix satisfactori de Catalunya i Euskadi. Ara bé, si el federalisme que em d’esperar és el que defensa el PSOE quan li convé, quan no sap com afrontar les demandes nacionalistes catalanes o basques, anem malament. I hem anat així de malament tants anys que ara, quan de nou el PSOE demana construir una Espanya Federal, fa tard i ningú se’l creu.

Així que ara ja no toca federalisme. Toca veure que passarà el 25 de novembre (eleccions anticipades al Parlament de Catalunya)  i veure com les forces guanyadores gestionen unes demandes d’Estat Propi que xocaran de segur amb el govern espanyol i probablement amb la resta de països europeus. Al meu parer, l’èxit català dependrà de com el Govern de la Generalitat gestioni les seves aliances internacionals.

I mentrestant, el PSOE (i també el PSC) segueix nadant perdut en una immensa mar blava.

Federalisme Ibèric?

Menys congestió i menys trànsit a València. Una fal•làcia

Aquesta setmana s’ha celebrat a València la setmana de la mobilitat sostenible i des del punt de vista institucional el més remarcable ha estat la negativa del govern municipal a celebrar el Parking (day) organitzat per Compromís a la plaça de l’Ajuntament.

També han estat per a emmarcar les declaracions del regidor de circulació i transport (no de mobilitat) Alfonso Novo. Aquest ha tret pit en una roda de premsa dient que València és de les ciutats europees amb menys congestió de trànsit i que la ciutat havia registrat un descens del 15% de les intensitats de trànsit en tres anys. Un crak! 

Si a la ciutat no es registren congestions és perquè la xarxa viaria està sobredimensionada, penalitzant-se espai urbà per a altres modes de transport (vianant, bicis, carrils bus....) o usos (voreres més amples, parcs...). I si senyor, el trànsit a València (i a totes les ciutats espanyoles) ha baixat, però no gràcies a la seva gestió de la mobilitat, sinó a la crisis econòmica galopant que estem patint, que ha fet baixar tots els indicadors de mobilitat (IMD, viatges de transport públic...).

Si durant la setmana de la mobilitat les dos úniques bones noticies que pot dir el regidor de circulació i transports són aquestes dos fal•làcies, imagineu-vos quina ha de ser la situació real de la mobilitat a València.

¿Qué vale un peatón? Ole Thorson

Privateering. Mark Knopfler

La carrera en solitari d’en Mark Knopfler està plena d’alts i baixos, però a poc a poc i amb el pas dels anys (i d’àlbums publicats) es va concretant en un estil propi, proper al blues i fàcilment reconeixible pels solos de guitarra, mítics ja quan liderava els Dire Straits.

En Knopfler acaba de publicar Privateering, el seu setè àlbum d’estudi. Des d’aquell ja llunyà i irregular Golden Heart (1996), el cantant de Glasgow ha publicat alguns treballs bons (The Ragpicker’s dream, 2002) i altres de més fluixos (Shangri-la 2004), tot  evolucionant del pop-rock cap al folk-blues.

Aquest darrer treball (disc doble amb 20 cançons noves) és un disc amb un pes important del blues, encara que també hi ha lloc per a cançons més folk (es respira de tant en tant un aire escocès). Crec que com el bon vi, en Knopfler va madurant, acostant-se al blues però sense oblidar-se de les seves arrels. Això que pot semblar positiu fa que el disc tingui salts d’estil una mica estranys. Talls d’estil blues amb bones guitarres i veus trencades es barregen amb peces folk, al meu parer, amb excés de vents (gaites i flautes). Aquesta barreja d’estils crec que és part d’una evolució personal i musical i que com han fet altres músics (el seu amic Bob Dylan, per exemple), acabarà per concretar-se en un de sol. Podríem dir que amb 63 anys en Knopfler encara no ha trobat el camí. O potser si que l’ha trobat i aquest transcorre per dos mons en principi paral•lels (el blues i el folk), però que de tant en tant es trobem, s’abracen i es tornen a separar. 

En línies generals bon disc d’en Knopfler, encara que si enlloc d’haver-lo publicat doble hagués triat una mica millor les cançons, hagués firmat un àlbum esplèndid. Una altra opció hagués estat fer un cd amb les peces més folk i un altre amb les peces més blues, de tal manera que segons el nostre estat d’ànim poguérem escollir quin disc escoltar.

També crec que aquesta barreja d’estils pot afectar al directe, doncs en un parell d’hores de concert escoltarem blues, folk i els temes clàssics dels Dire Straits. Una bona barreja d’estils que haurem de veure com és combinen d’alt d’un escenari. A l’estiu del 2013 estarà de gira i ho podrem comprovar.

Web d'en Mark Knopfler