Atletes baixin de l'escenari, Manel

No volia fer cap crítica, ni constructiva ni destructiva, del nou disc dels Manel sense abans haver-lo escoltat vàries vegades. Després de tres setmanes, crec que tinc assimilat “Atletes, baixin de l’escenari” i m’atreveixo a comentar-vos-el.

Que els Manel han evolucionat des d’aquell ja llunyà “Els millors professors europeus” (2008) és una obvietat. En cada un dels discs que han tret han fet un pas endavant, allunyant-se del so més folk per apropant-se al pop anglès. Qui ho havia de dir que el “Common people” que versionaven en la primera gira ens estava assenyalant el camí que seguirien.

Si el disc “10 milles per veure una bona armadura” (2011) va suposar el primer pas endavant, carregant les cançons d’instruments i amb uns arranjaments més treballats, en aquest “Atletes baixin de l’escenari” (2013) van més enllà, abandonen l’Ukelele i la secció de vents i sonen més elèctrics, encara que massa sovint també més plans.

Per aquest motiu, fer passos endavant no sempre és sinònim d’èxit. A mi, personalment, el “10 milles...” em va semblar un molt bon disc, amb la dificultat afegida de fer un segon bon disc, que sempre diuen que és el més difícil després de tenir un èxit rotund amb el disc de debut. De les deu cançons que formen el “10 milles...”, vuit em semblen molt bones i d’aquestes vuit quatre són memorables (Benvingut, el Gran Salt, Boomerang i Aniversari).

No passa el mateix amb el darrer treball. “Atletes baixin de l’escenari” és més irregular. Té cançons molt bones, però es perden enmig de la mediocritat de la resta. I potser mediocre no és la paraula, però si que em dona la sensació de que moltes lletres són rebuscades i acaben explicant històries que s’allunyen de la quotidianitat que caracteritzava les primeres lletres i històries dels Manel (un bon exemple d’això que us explico és la cançó “mort d’un heroi romàntic”). I en alguns casos la música tampoc acompanya, doncs moltes cançons sonen planes i monòtones i perds el fil de la història per culpa d’una música sense ritme.

Ara bé, el disc s’aguanta perquè té tres molt bones cançons (Ai Yoko, Teresa Rampell i A veure què en fem) i tres que aguanten bé el tipus (Desapareixíem lentament, Quin dia feia amics i Ves bruixot). Després hi ha tres cançons que sonen bé, amb històries interessants però completament planes (Ja era fort, Deixar-te un dia i fes-me petons) i, al meu parer, n’hi ha quatre que són prescindibles (Banda de rock, Història d’un heroi romàntic, un directiu em va acomiadar i Imagina’t un nen).

En definitiva, és un disc acceptable però que no arriba a l'alçada dels dos precedents. Tampoc podem ser tant exigents, doncs el llistó estava molt alt.

Fermin Muguruza. Burjassot, 27 d’abril de 2013

Estem donant voltes amb el cotxe, sota una pluja intensa d’una nit freda d’abril, pels carrers de Burjassot. No hi ha manera de trobar la casa de Cultura i pels carrers mullats no camina ni una ànima. De sobte, passen dos furgones de la Policia Nacional. Les seguim amb la total certesa de que es dirigeixen cap a la Casa de Cultura, cap al concert d’en Fermin Muguruza. Encertem!

El concert d’aquest 25 d’Abril (organitzat per Acció Cultural del País Valencià) ens ha portat a en Fermín Muguruza i a la seva nova banda, la Kontrakantxa. Feia 6 anys que el compositor basc no feia gira (i l’actual s’anomena No More Tour) i 12 que no es pujava a un escenari del País Valencià. L’últim concert d’en Fermin a València es va celebrar a la sala República al setembre del 2001 (Dub manifest Tour). Després, durant la gira del 2004 (Komunikazioa Tour) les pressions dels grups d’extrema dreta aconseguiren cancel·lar els concerts previstos a Borriana i València.

Però la situació ha canviat i finalment (i feliçment) podem gaudir a València d’un gran concert d’en Fermin Muguruza i la seva banda, 8 músics potents que omplen l’escenari d’energia i ràbia (3 vents, una bateria, uns plats, un acordió, baix i guitarra), encara que, personalment, jo he trobat a faltar una veu femenina com la que portava en altres gires.

El concert és fàcil. En Fermin no presenta material nou, així que és dedica durant poc més d’una hora a cantar els clàssics dels seus discs en solitari (Brigadistak Sound System, FM 99 Dub Manifest, In-Komunikazioa, Euskal Herria Jamaica Clash i Asthmatic Lion Sound Sistema) gravats entre el 99 i el 2008. Toca tots els temes coneguts... crec que no se’n deixa ni un. El concert manté el ritme, pocs discursos, molta música i un so que podem considerar acceptable si estàs de mig amfiteatre cap endavant. Per acabar la primera part del concert, canta En la linea de frente, de Kortatu. Moment àlgid.

Després, a partir de l’hora i poc de concert comença la part més populista del concert. Fa pujar a l’escenari a Xavier Sàrria i Miquel Gironés, d’Obrint Pas. Dedicatòria a Guillem Agulló, públic a la butxaca i tots a cantar Kolore Bizia (de Negu Gorriak) que es va sentir pèssimament. En acabar, lamentable l’error d’en Fermin cridant: Miguel Agulló, ni oblit ni perdó. En fi. Després torn per a compartir escenari amb At Versaris, que junt amb Orxata van completar el cartell d’aquest concert del 25 d’Abril. Més abraçades, més consignes i poca cosa més.

Després, per acabar i ja sols d’alt de l’escenari, en Fermín i la seva Kontrakanxa van tocar Dub Manifest i Sarri Sarri, de Kortatu. Apoteosi final i tots contents cap a casa.

El Rei segueix caient en picat

Seré ràpid i concís. Feia 18 mesos que el CIS no preguntava per la Monarquia en el baròmetre que realitza mensualment, o com a mínim no en donava resultats. A l’octubre de 2011 la ciutadania suspenia a la corona per primera vegada des de la reinstauració de la institució (1975). Li posaven un 4,89. 18 mesos més tard i unes quantes portades després sobre el cas Noos, la nota que els espanyols donen a la monarquia segueix caient en picat. Aquest mes d’abril, la valoració ha estat d’un 3,6 (no recordo a partir de quan es considerava molt deficient, però deuen estar a prop).

Les meves més sinceres felicitacions per al responsable del CIS que ha decidit, després de 18 mesos, fer públics uns resultats que esperàvem amb il•lusió. Un primer pas cap a la transparència... i un més d’indignació!

Anem per bon camí. Ni una pàgina web nova, ni els falsos intents de transparència (volem conèixer la liquidació dels pressupostos de la casa del Rei no els pressupostos), ni l’ostracisme de les infantes, ni l’atapeïda agenda de la Letícia han servit per a remuntar el vol. De fet res del que han fet durant aquest 18 mesos ha servit ni tant sols per a frenar la caiguda.

La pregunta que cal fer-se ara és la següent: Quan la població està descontenta amb un partit polític la intenció de vot cau (com es veu en el baròmetre d’aquest mes). Què passa amb la Monarquia? Passen a ser de les institucions pitjor valorades i no podem fer res? Estem abocats a deixar passar el temps i que per avorriment millorin els resultats de l’enquesta del CIS? D’aquí a quan? 18 mesos més, 24?

El millor de tot és que l’horitzó segueix sent molt favorable per als republicans. El rei no aixeca cap, al jutge José Castro li queden dies de glòria si el deixen treballar amb llibertat (el podem proposar per President de la III República) i la societat espera expectant una sentència que ens demostri que, com a mínim, ens queda la justícia. Perquè si, crec que la societat està mancada d’això, d’actes de justícia, que demostrin que la impunitat que practicaven alguns s’ha acabat i que els actes de corrupció es paguen. Sense diferència de classe.

Abril, mes de llibres!

El mes d’abril és el mes del llibre per excel·lència, doncs celebrem Sant Jordi el dia 23 i a les acaballes de mes té lloc, a Vivers, la Fira del Llibre de València. A continuació us proposo algunes propostes que pinten interessants:

Vides desafinades, de Xavier Aliaga (edicions 62). Una novel·la fresca i àgil sobre la vida a l’equador dels 30. La maduresa, la crisi econòmica, amors, desamors, decisions, desencants, fracassos, algunes cerveses, concerts... tot plegat es barreja perfectament amb una narrativa que enganxa. Us adjunto un link amb una magnífica ressenya del llibre: Vides desafinades

En defensa del decreixement, de Serge Latouche. La col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, de l’editorial 3i4 torna a publicar un llibre de Serge Latouche sobre el decreixement. El llibre Petit Tractat del decreixement serè em va semblar molt clar i entenedor tot i abordar un tema tant complex com el del decreixement. Espero que En defensa del decreixement mantingui la línea i em permeti aprofundir una mica més en aquesta branca de l’economia social.

Caminaràs entre elefants. Ferran Torrent. (Editorial Columna) En Ferran Torrent escriu un llibre d’entrevistes i reflexions sobre la política més ben valorada del Consell, la Mónica Oltra, de Compromís. Veurem que en surt de la barreja de dos personatges com aquests.

7 d’Estellés, de Bertomeu (Edicions del Bullent). Aquest CD – llibre ens presenta 7 poemes d’Estellés musicats per Bertomeu (Albert Ortega). L’elecció dels poemes està ben feta, doncs tret de “assumiràs...” defuig dels poemes més clàssics i potser fàcils del de Burjassot. Preciós el setè poema (no musicat), un inèdit que Estellés va dedicar a Enric Ortega (membre d’Al Tall i pare de Bertomeu).

El Pas dels Maulets, de Pau Tobar (edicions del Bullent). Que els amics comencin a publicar llibres, a més de demostrar que valen, vol dir que ens fem grans. En Pau Tobar, historiador, ens endinsa en la Guerra de Successió a través de l’Alícia i el Toni, dos amics que apuren les darreres setmanes de vacances a Altea.

Els fantàstics llibres voladors del Sr.Morris Lessmore, de William Joyce (Andana Editorial). Una història preciosa per inculcar l’amor pels llibres als més petits. Maquíssim! Per cert, hi ha un curtmetratge d’animació del llibre que també us recomano de veritat. Curtmetratge

La escalada del Cervino, d’en Edward Whymper

Hi ha una col·lecció dels anys 50 de l’editorial Juventud que està dedicada als grans clàssics de l’alpinisme. A poc a poc, remenant en fires de llibre vell o buscant per "Iberlibro" quan me’n recordo, intento completar la col·lecció. L’última compra ha estat la novel·la d’en Edward Whymper “La Escalada del Cervino”, publicada per primera vegada per l’editorial Juventud l’any 1947 i reeditada varies vegades. De fet en Whymper va publicar l’any 1871 “Scrambles amongst the Alps in the years 1860-1869” on relatava les seves conquestes alpines durant gairebé 10 anys. El que va fer l’editorial Juventud l’any 47 va ser fer un resum del llibre d’en Whymper per centrar-se en la conquesta del Cerví. (L’editorial Barrabés també ha publicat més recentment el resum de Scramble... però amb el títol “La conquista del Cervino”).

En aquest llibre (La escalada del Cervino) l’alpinista anglès ens explica la primera ascensió al Cerví (o Matterhorn), però també ens parla, i molt, de com per aconseguir aquest somni va haver de fer sis temptatives prèvies.

Dels llibres de muntanya de la segona meitat del S XIX i primera del XX m’agrada sobretot la descripció que fan del procés prova – error per trobar la millor ruta d’ascens. Avui en dia tots els cims del Pirineu i dels Alps estan trillats però a finals del S. XIX, a partir d’on l’herba ja no creix i regnen les pedres, la neu i el glaç començava un món desconegut. Per fer cim calia descobrir una vall, trobar un camí, superar un coll, enfilar-se a una cresta, equivocar-se i tornar enrere.

Aquesta és doncs la part que més m’ha agradat del llibre d’en Whymper. El procés d’aprenentatge del cim, com cada estiu, entre el 1861 i 1865, l’escalador es va familiaritzant amb la muntanya, per finalment vèncer-la. Aquesta manera de fer muntanya del SXIX la trobo molt romàntica, doncs l’ascens no consistia tant sols en trepitjar el cim, sinó que implicava temps, esforços, fracassos, conèixer valls, no només cims, i el que és més important, conèixer gent, fer amics, fer lligams... Avui en dia es pot arribar a Zermatt pel matí, pujar a dormir al refugi Hornli i l’endemà fer cim i tornar a Zermatt. “Aquí te pillo aquí te mato”.

El llibre acaba amb la descripció del descens del Cerví. Durant aquest vindria el desastre que ha convertit aquesta efemèride en tràgica: una relliscada d’en Hadow s’endú precipici avall a quatre membres de la cordada, el propi Hadow, en Croz, en Douglas i en Hudson. Part de la corda es trenca per l’estrebada i això fa que en Whymper i els dos guies (Peter el Vell i el seu fill) sobrevisquin.

El llibre d'en Whymper va acompanyat per una serie de làmines precioses dibuixades per ell mateix i on es pot apreciar molt bé les tècniques i equips utilitzats a finals del Segle XIX

Recife

Recife (capital de l’estat de Pernambuco) és la segona ciutat que he visitat del Brasil i és completament diferent a la primera, Santa María. Be, de fet no crec que es puguin comparar perquè una té 1.5 milions d’habitants, és capital d’estat i està a la costa i l’altra en té 260.000 i està enmig de la pampa. Però si fossin ciutats paregudes tampoc es podrien comparar. El clima és diferent, el paisatge, la gastronomia, la gent, la manera de parlar...són dos mons ben diferents 3.000 quilòmetres canvien moltes coses. (És la mateixa distància que hi ha entre València i Moscou).

Vaig arribar a Recife la mitjanit del dilluns i em van donar la benvinguda 30 graus de temperatura i una humitat tant alta que es podia palpar. Quan viatges, la gent et sol preguntar pel Jet lag, però crec que a mi m’afecta molt més els canvis d’estació (passar de l’hivern a l’estiu en qüestió de 10 hores) que no pas passar de les 4 de la matinada a les 12 de la nit. Té algun nom això? Jet season?

Sense arribar a estar suat però amb la sensació de que la roba estava enganxada al cos vaig arribar a l’hotel Recife Plaza. Quin fiasco! Crec que és l’hotel més cutre que he estat en 9 anys de carrera professional. En el primer lloc del pòdium d’hotels per no repetir tenia la Pensión Vicente d’Alcantarilla (Múrcia) i no sé si per cutre, que també, o perquè em va tocar veure sol com el Barça d’en Rijkaard guanyava la Copa d’Europa. I jo ho celebrava sol en terra hostil. Però crec que després de 7 anys, l’Hotel Recife Plaza ha pujat al lloc més alt del caixó. Les parets de l’hotel fa anys que no les han pintat, no hi ha una sola rajola del terra que no estigui picada, el minibar està buit i desconnectat, hi ha una barra a mode de taula per treballar amb la làmina de fusta aixecada, la cadira de l’habitació és la típica de plàstic d’una terrassa de bar, l’aire condicionat fa el mateix soroll que una moto de 50cc d’un macarra i per tant per a dormir l’he d’apagar (i suportar els 30 graus i la humitat), la finestra no tanca bé i a les 5.30 de la matinada sento els cotxes i els camions perfectament (i estic en un lateral de l’edifici), la dutxa amb cortina i les estanteries de l’armari estan fetes de plafons de fusta que ni s’han pintat ni vernissat amb anys. Em recorda als caixons de fusta que hi ha a les entrades dels refugis de muntanya per deixar les botes brutes i posar-te les sabatilles després d’un dia dur de caminada. Els llençols nets i el llit em va semblar correcte, doncs després de 16 hores de viatge em vaig desmaiar allà al damunt.

La nit no ha estat brillant per la calor, pel soroll i perquè m’he deixat el mòbil encès (error) i m’han començat a trucar a quarts de sis del matí (9:30 del matí a València) i ja no he tornat a enganxar la son. Així que cap allà quarts de vuit he anat a esmorzar i les coses s’han arreglat una mica. El buffet m’ha semblat correcte així que he començat el dia amb millor peu.

Després d’esmorzar he estat una estona arreglant coses de feina i després me’n he anat cap al centre (havia quedat amb el soci a les 11.30). Recife, com la majoria de ciutats d’Amèrica Llatina està plena de gent pel carrer i hi ha milers de botigues, de grans, de petites, de formals i d’informals. El trànsit també es caòtic. Hi ha cotxes per tot arreu, moltes motos i una flota d’autobusos urbans vells et deuen portar fins a l’últim racó de la ciutat. I enmig de tot això, caminant per la Rua Conde de Boa Vista m’ha sobtat veure a tres adolescents completament tirats i dormint damunt de la vorera i la gent esquivant-los com qui esquiva un quiosc o una merda de gos. Potser forma part del paisatge urbà quotidià de Recife, però a mi m’ha sobtat. Eren mulats.

I dic que eren mulats perquè ha Recife n’hi ha molts. El nord del país és terra mestissa, però quan he estat reunit al Ministerio das Cidades, n’he vist ben pocs, de fet només el que ens ha portat l’aigua i el cafè mentre parlàvem amb el Secretari. Diuen que Brasil no és un país racista, però potser les estructures socials que tenen fan perdurar vells estigmes. No ho sé... són impressions extretes d’una visita molt curta.

La reunió de la una ha durat fins a quarts de cinc (aquí dinen de 12 a 13.00). Fins a les 6 he estat per l’hotel acabant unes coses i després me’n he anat a donar una volta pel barri de Santo Antonio, l’origen de Recife, ubicat en una illa rodejada pel riu Capibaribe i l’oceà Atlàntic. He sortit de l’hotel amb ganes de caminar i quan ja fosquejava (sol de 6 a 6) he creuat de Boa Vista a Santo Antonio pel pont de Santa Isabel. L’extrem occidental de l’illa és institucional. Hi ha oficines públiques, el jutjat, palaus i el teatre de Santa Isabel, però la cosa és posa interessant quan te’n vas cap a la zona oriental de l’illa. Quan passejo per una ciutat que desconec i no tinc informació de cap a on anar sempre busco el mercat principal i el  de São José és el de Recife. M’he dirigit cap a l’oest per la Rua Martins de Barros, observant a l’altre costat de la desembocadura del riu l’altre illa de Recife, però quan he començat a veure bullici pels carrers de l’interior de barri m’hi he capbussat. He enfilat per la Rua Imperador Pedro II cap al mercat i a mesura que m’hi atansava l’ambient bullia més i els carrers es feien més estrets. Hi he arribat de nit i amb el mercat tancat, però els carrers del voltant eren plens de parades (no sé si formals o informals) de fruites i verdures, carn, peix i un munt d’herbolaris portats per dones més velles que l’art de recollir herbes.

És un tòpic parlar dels olors dels mercats, però no sé si per la calor que fa a Recife, aquests m’han sorprès. Per la tarda, quan érem reunits al ministeri i ens hem alçat per anar al despatx del Secretari, m’ha vingut una flaire de cafè. El cafè és molt present al Brasil i en totes les dependències públiques el cafè va i ve com l’aigua. I l’ambient s’impregna d’aquest olor fort però agradable. Ja pel vespres, passejant per la Rua Martins de Barros l’olor que m’ha vingut m’ha recordat moltíssim a Venècia. Les aigües del riu Capibaribe arriben molt manses a l’Atlàntic, igual que les aigües de la llacuna que circulen pels canals de Venècia. De fet l’olor que he sentit és l’olor d’aigua estancada. Puzza diuen els italians (no els venecians). Doncs jo aquesta tarda he tingut aquest flash olfactiu que m’ha transportat de l’Atlàntic oriental a l’Adriàtic. I un cop al mercat, els olors s’han barrejat tant que és difícil descriure una única sensació. Les parades de fruites i verdures feien molt bona olor, predominant la de papaya, però pocs metres més enllà l’olor que arribava era de pixat i més enllà una fortor que podia ser de peix. Segueixo pensant que és un tòpic molt recorrent parlar de les olors, però us asseguro que quan després de passejar pels voltants del mercat de São Jose (rua Padre Muniz e Tv. da Forte) he arribat a la plaça Dom Vital, el meu nas ha descansat.

Després del veure l’ambient del mercat m’he deixat portar per la gent. Tothom anava cap a la mateixa direcció així que he pensat en fer el mateix. Hem caminat per la Rua das Calçadas, per on antigament devien circular els tramvies de la ciutat (encara es podien veure els rails entre els empedrats del carrer) i a poc a poc i entre carrerons i carrerons plens de botigues i botiguers que tancaven, hem arribat a l’estació central de Recife. Tota aquella mar de gent que anava en la mateixa direcció eren els treballadors del mercat i de les botigues del barri de Santo Antonio que anaven a pujar a un tren o al metro per tornar a casa i donar la jornada per acabada. I jo he fet el mateix.

He deixat l’illa i he entrar de nou al barri de Boa Vista pel pont de nom homònim. He enfilat pel carrer de vianants de Aragão fins a la plaça Maciel Pinheiro que després de passejar per la zona del Mercat, aquesta m’ha semblat del tot descafeïnada (també és cert que estaven totes les botigues tancades o fent-ho). I d’aquí a buscar la Rua Condes de Boa Vista, sopar a les 7:30 i cap a l’hotel. Una bona passejada de capvespre per conèixer una mica Recife després d’un dia llarg de reunions.

Les Falles i la mobilitat

Vagi per davant que jo no sóc Faller. No milito en cap casal faller ni m’agraden els petards i sempre que puc, per Sant Josep, m’allunyo de la ciutat.

Ara si, m’encanta veure com la ciutat es posa cap per avall. M’encanta veure com tallen els carrers, com la gent passeja per improvisats carrers de vianants. M’encanta veure com les Falles demostren que la ciutat pot ser molt més amiga dels vianants del que ho és durant la resta de l’any.

Desconec si des de l’Ajuntament tenen una planificació de la mobilitat durant els 15 dies de falles o tot és més o menys improvisat. Entenc que la EMT té certs protocols d’actuació durant la mascletada de les 14.00 i que les línies que es veuen afectades per algun tall de carrer tenen un itinerari alternatiu senyalitzat. De cara al ciutadà, no és percep res més. I per què percebo això?

Aquest cap de setmana passejant per la ciutat he vist la pintada que podeu llegir en la fotografia que acompanya aquest post. Per falles, totes les voreres de la ciutat estan envaïdes per xiringuitos de bunyols de carabassa, xurros, porres i xocolata desfeta. Ara bé, algú estudia la ubicació d’aquestes paradetes? En molts casos, com el de la fotografia, la ubicació dificulta enormement el pas dels vianants incomplint, segurament, els principis bàsics d’accessibilitat.

El cas de la fotografia és excepcional. Enmig de la plaça d’Espanya (no entendré mai perque es diu plaça a aquesta gran cruïlla) han col·locat una paradeta davant de l’accés al metro i al costat d’un mupi de Clear Channel. El pas que queda per als vianants en un punt tant concorregut és de menys de dos metres. Algú de l’ajuntament ha donat el permís per col·locar aquí i d’aquesta manera aquesta paradeta? Per què amb la quantitat de carrers que es tallen, aquestes paradetes no es posen a la calçada? I algú ja s'ha queixat escrivint a la paradeta un avís amenaçador: "Aqui molesta. Quitar o quemar"

Crec que la planificació de la mobilitat a la Falles és important per pensar en quelcom més que els autobusos. Si durant les Falles el vianant és el protagonista de la ciutat, donem-li les condicions per a que ho sigui de ple dret.

Sempre ens quedarà la democràcia. L’exemple italià

Si en les passades eleccions gregues va ser el partir Syriza i la Ultradreta d’Aurora Dorada els que van treure bons resultats, ara Itàlia va un pas més enllà i converteix a Beppe Grillo i al seu Movimento 5 Stelle en el guanyador de les eleccions d’aquest cap de setmana.

La lectura ràpida que se’n fa d’això és que la societat s’ha cansat dels governs imposats per Europa. Mario Monti, un tecnòcrata posat a dit, ha tret uns resultats deplorables, el que demostra que la societat està farta de que la tractin com a titelles. I quan toca votar, expressa el seu descontent donant suport a noves formacions, amb el perill que això pot comportar.

Sigui com sigui el missatge és clar. La societat italiana ha donat l’esquena a un govern de tecnòcrates imposat per Europa, a un govern no democràtic (a Monti no el va votar el poble italià) que s’ha dedicat a escanyar a la societat italiana. Aquest descontent ha afavorit el movimento 5 Stelle però també, i incomprensiblement, el ressorgiment del populista Silvio Berlusconi. Tot plegat un perill per a Itàlia però també per a Europa.

Potser és el moment de que Europa es replantegi les polítiques d’austeritat, que no han fet res més que crear una desafecció política mai vista. També va sent hora de que els partits polítics majoritaris entenguin el missatge de les urnes i canviïn de veritat el seu discurs i sobretot les seves prioritats. Si no ho fan, que s’atenguin als resultats de les urnes, que ara per ara sembla ser l’única arma fiable que li queda a la societat.

Desafecció política i actitud deliberadament transformadora

El títol d’aquest post pot semblar un oximorón, però no ho és. La desafecció cap a la política es pot canalitzar cap a una actitud individual deliberadament transformadora. M’explico:

Els casos generalitzats de corrupció que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes han provocat una sotragada important als meus fonaments polítics. A vegades tinc una sensació de cansament absoluta cap a tot allò que té a veure amb la política. Jo era del parer de que el polític, per naturalesa, era una persona que es volia dedicar a millorar la societat a la qual pertany. També era del parer de que per culpa d’uns pocs corruptes, la imatge de tots els polítics es veia perjudicada. Ara tinc seriosos dubtes de que siguin pocs. Per primera vegada estic tenint certa desafecció cap a la política, sobretot autonòmica i estatal. De moment, la política local encara la salvo.

Aquesta sensació de desafecció política que estic tenint últimament ha fet que em tanqui en mi mateix i comenci a pensar i actuar individualment. Tinc la sensació que, col•lectivament, no es poden canviar les coses perquè apuntem molt amunt, i la metralla se’ns dispersa. Ara prefereixo, individualment, fer un treball de formiga (o de corcó) però deliberadament transformador. Jo no puc lluitar contra els bancs, però si que puc canviar de banc i optar per altres tipus de banca (Triodos, Fiare, Coop57). I com aquest exemple, milers. Petits actes quotidians que fan que com a mínim jo i la meva família intentem viure amb coherència (i no és feina fàcil). Potser sona egoista, però ara per ara ho veig així i és la lluita que puc fer i que crec que a mig o llarg termini ens pot donar millors resultats. I recordeu, els corcons acaben fent caure grans armaris.

Mecambio (web amb alternatives de consum interessants)

Revista Opcions

Amour, de Michael Haneke

La setmana passada vaig anar a veure Amour, la darrera pel•lícula del director austríac Michael Haneke, i vaig sortir del cinema colpit. La cinta és d’una senzillesa sublim, les imatges, els silencis, les mirades (en primer pla) i fins i tot el simbolisme d’algunes escenes, com la del colom per exemple, omplen una pel•lícula de poques paraules. 

Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva (els dos personatges centrals de la pel•lícula) omplen cada una de les escenes de la pel•lícula, rodada íntegrament a l’interior del pis on viuen. No hi ha efectes especials, no hi ha exteriors, no hi ha paisatges... hi ha primers plans, mirades i silencis que ho diuen tot. I de fons, molt de tant en tant, una banda sonora subtil: un piano amb peces de Schubert, Beethoven i Bach.

Amour ens explica els últims dies d’una parella d’octogenaris que ha arribat al zenit de la seva vida estimant-se de debò. Anne, una professora de piano, té una complicació en una operació de caròtida i queda parcialment paralitzada. A partir d’aquí, el film explica els esforços de la parella per tirar endavant i afrontar una malaltia que cada dia va apagant una mica més la vida d’Anne. El film convida a la reflexió sobre la vellesa, la malaltia i la mort, però també un ens regala un homenatge a l’amor i a la vida en parella.

Amour descriu amb una bellesa colpidora els últims dies d’una llarga i plena vida en parella. És dur, cruel, trist però alhora preciós.

Trailer de la pel·lícula

La Generalitat assumeix el deute del València CF

En moments de crisis com l’actual, les notícies que posen de manifest com de malament s’han fet les coses els darrers anys de bonança provoquen una estranya sensació, que transita entra la impotència i l’odi passant per la indignació.

Quan al país hi havia diners a dojo es gastava sense miraments i el que és pitjor, sense control. Ara que venen maldades surten a la llum tots aquests desficacis, com el que una administració pública avali una Societat Anònima Esportiva. 

Degut a aquesta mala praxis, justificada en el seu moment pels sentiments cap a una samarreta i uns colors i que ningú es va atrevir a criticar (o molts pocs ho van fer i amb nul ressò mediàtic... els de sempre, els que no estimen València) ara, la Generalitat, ha de fer-se càrrec d’un deute de 87 milions d’euros quan no té ni per a pagar la llum d’escoles, hospitals, ambulatoris o estacions de metro.

Jo no sé que pot fer la Generalitat per no assumir aquest deute que a més d’immoral crec que és il•legal, però alguna idea se m’acut. A l’Orient mitjà hi ha uns quants xeics amb diners per avorrir i crec que buscar-ne algun amb interès per comprar el València per un euro a canvi de quedar-se amb el deute no ha de ser feina molt difícil. Un club històric com el València, dels millors d’Espanya i sempre present a la Champions per 87 milions d’euros és una ganga. Crec que vendre’s el club és el millor que pot fer la Generalitat. Un bon negoci per a tothom.

I a la merda els colors, la samarreta, els sentiments i demès floritures que tant sols han servit per a empobrir-nos més com a societat i fer el ridícul més enllà d’aquestes tres províncies nascudes per a ofrenar noves glòries a Espanya. 

Mammoth Hunters: un entrenador de PaleoTraining virtual

A principis d’any solem fer una llista de bons propòsits per al curs: Deixar de fumar o matricular-se a un gimnàs solen ser els dos grans clàssics, que cap allà el mes de març han passat de propòsit a fita irrealitzable. Doncs ara que comencem l’any us vull parlar del PaleoTraining, un mètode innovador i divertit per mantenir-se en forma, per tal del que el bon propòsit de principi d’any és converteixi en una realitat.

L'ésser humà té definides 15 funcions motrius pròpies: asseure’s, saltar, tirar-se al terra i aixecar-se, girar, llançar, tirar, empènyer, elevar pesos, fer força, desplaçar-se, reptar, grimpar, pujar muntanyes, caminar i estabilitzar-se. Aquestes habilitats foren adquirides per l’ésser humà durant els milers d’anys que va viure en el paleolític i segueixen sent les activitats que ens ajuden a sobreviure.

Els humans també ens hem adaptat a la manera com executem aquests moviments. Els antics caçadors recol·lectors no sabien mai què haurien de fer aquell dia per sobreviure, per tant tenien que estar preparats per a la sorpresa. Perseguir les preses requeria recórrer llargues distàncies durant moltes hores, però en qualsevol moment podia sorgir un perill inesperat que requerís respostes d’alta intensitat (ràpides i explosives). Les raons per moure´s variaven des d’aconseguir menjar i recursos fins a lluitar o escapar de perills, per tant sempre hi havia una recompensa emocional al final de l’activitat física. Com que el menjar era escàs calia optimitzar el moviment per no malgastar precioses calories i òbviament els moviments que es feien eren tots amb una finalitat, tenien una raó funcional darrera.

Aquesta manera de fer exercici és a la que estem adaptats i malauradament no s’assembla gaire a la que actualment seguim en la nostra vida quotidiana, en les nostres estones de lleure o quan entrenem en un gimnàs. És per això que un seguit de terapeutes i científics han desenvolupat un mètode d’entrenament que simula de la manera més acurada aquest “entrenament paleolític”. El resultat d’això és el PaleoTraining™, una corrent d’entrenament que ja porta uns quants anys quallant dintre els cercles de l’esport d’alt nivell.

En paral·lel la nostra societat està vivint una transformació cap a l’atenció personalitzada. L’accés que tenim a la tecnologia ens permet rebre una atenció més adaptada a les nostres necessitats. Un exemple clar és la tendència cap a la medicina personalitzada que en uns anys ens ajudarà a identificar els tractaments òptims per a cada persona, maximitzant els beneficis i minimitzant els efectes secundaris.

De la unió d’aquestes dues tendències: la de tornar als orígens i la de l’atenció personalitzada, ha sorgit Mammoth Hunters, una web que ofereix un servei d'entrenament personal online seguint els preceptes del PaleoTraining.

Podeu trobar més informació i apuntar-vos a: Mammoth Hunters

Valentia i Viatge pel meu país

Per acabar l’any m’agradaria recomanar-vos dos llibres de recent publicació, a veure si encara us queda algun regal pendent i us serveix com a idea.

El primer porta per títol Valentia i l'ha editat Norma Editorial. Valentia és un còmic col·lectiu (36 autors) de 23 petites històries on el fil conductor de totes elles és la ciutat de València. L’estil, la ubicació temporal i els guions de les 23 històries són molt diverses però en totes elles la ciutat de València, els seus carrers o fins i tot les seves llegendes hi són presents. Hi ha relats històrics, fantàstics, còmics, tots dibuixats per artistes de la capital del Túria. Una bona elecció per descobrir València des d’un altre punt de vista. El del novè art.

 

La segona recomanació porta per títol Viatge pel meu país, de Joan Garí. L’any 1962 Joan Fuster va escriure El País Valenciano, un encàrrec de la editorial Destino. Per portar a bon port aquest encàrrec el de Sueca va recórrer tot el país alhora que reflexionava sobre quina cosa érem els valencians. 50 anys més tard, Joan Garí recórrer els mateixos camins que Fuster i ens explica què ha canviat i què roman igual, tant des del punt de vista purament físic com mental.

 

Valentia. Llibre col·lectiu. Edita Norma Editorial

Viatge pel meu país. Joan Garí. Editorial 3i4

Quatre números sobre la privatització dels túnels de Vallvidrera i Cadí

La setmana passada vaig llegir en premsa que Abertis havia guanyat, mitjançant un procés negociat amb la Generalitat (el concurs públic previ havia quedat desert), l’explotació dels túnels de Vallvidrera i del Cadí durant 25 anys. L’acord estipula que ABERTIS pagarà a la Generalitat 430 milions d’euros per poder explotar durant 25 anys aquestes vies de peatge.

Donada la meva deformació professional, he volgut saber si aquests 430 milions d’euros són un negoci just per a la Generalitat o és un regal per a Abertis, que s’aprofita de la manca de liquidesa de la Generalitat per quedar-se amb la gestió de les dues vies de peatge. I les fonts d'informació estan a la mà de tothom: Les memòries econòmiques dels túnels del Cadi i Vallvidrera.

La memòria de l’any 2011 mostra uns resultats d’explotació positius de 10,2 milions d’euros per al Túnel del Cadí i de 16,6 per als de Vallvidrera. En total 26.8 milions d’euros. Si la IMD (intensitat Mitjana diària de Vehicles que circulen per aquestes vies) es mantingués estable durant 25 anys, es podria registrar un resultat positiu de 670 milions d’euros.

Però la IMD no es estable. Si mirem la memòria econòmica de l’any 2008 (abans de l’inici de la crisi econòmica i per tant amb una IMD major als túnels), els resultats d’explotació eren bastant millors als túnels de Vallvidrera: 21,6 milions d’euros (al Cadí es manté).

Es a dir, que si la situació econòmica de Catalunya no remuntés i es quedés com està actualment durant 25 anys, TABASA hagués registrat uns resultats d’explotació positius de 670 milions (26,8 milions anuals). Quan la situació econòmica millori i les intensitats de trànsit augmentin o simplement recuperin els valors del 2008, aquest resultat d’explotació podria arribar als 795 milions d’euros.

La Generalitat ha adjudicat a ABERTIS l’explotació d’aquestes vies per 430 milions d’euros. Veieu el marge que s’emporta ABERTIS no? I això suposant que ABERTIS mantingui la plantilla d’aproximadament 100 treballadors que actualment treballen a TABASA i que la concessió l’obligui a un manteniment de la infraestructura de la mateixa o millor qualitat que la registrada actualment.

Quan es vol fer una infraestructura nova, té molt de sentit concessionar l’obra, l’explotació i el manteniment de la infreastructura, però per què privatitzar una explotació pública que està donant resultats positius? En aquest cas per la necessitat de la Generalitat de fer caixa ràpid. ABERTIS pagarà a la Generalitat aquest mateix 2012 310 milions d’euros. A canvi, la Generalitat accepta perdre a llarg plaç (25 anys), com a mínim, 240 milions d’euros.

És el que té necessitar diners, que t’obliga a malvendre les coses que funcionen.

Els nacionalistes reculen. L'Esquerra independentista guanya

Si alguna cosa hem après en aquestes eleccions és que les enquestes no solen ser fiables. Dies abans del 25N, el dubte era si CiU arribaria a la majoria absoluta o no. Després del 25N i veient el daltabaix de CiU, se’ns obre un nou panorama per a Catalunya.

CiU ha guanyat les eleccions de forma clara, aconseguint 50 escons. Ara bé, aquesta victòria té un gust agredolç per als nacionalistes degut a que el que buscaven era una majoria aclaparadora i aquesta no tant sols no ha arribat sinó que han perdut 12 escons. Els estrategues de CiU s’han cobert de glòria i al meu entendre han sucat la pota d’una manera espectacular!

Crec que CiU s’ha vist penalitzat per dos factors clars. CiU demanava el vot per a emprendre una ruta cap a la independència, per a donar resposta a les reivindicacions socials expressades massivament després de la manifestació del 11 de setembre. I la gent ha dit que sí a aquest camí però no guiat majoritàriament per CiU. Els convergents tenen una llarga història d’amors i desamors amb el PP que crea recel al ciutadà nacionalista. Per això ERC ha pujat tant. Els electors nacionalistes que no van votar al 2010 i que si que ho han fet aquest 2012 han depositat la seva confiança en ERC i la CUP.

La tensió generada per CiU ha mobilitzat a 534.000 electors més que en les eleccions del 2010, però aquesta mobilització se li ha girat en contra. CiU perd 92.000 vots i entre la CUP i ERC en sumen 400.000 més. Uns resultats aclaparadors. L’altre extrem de l’arc parlamentari també es veu afavorit per la tensió generada i PP i Ciutadans guanyen 250.000 electors més que el 2010 (Ciutadans triplica la seva representació parlamentària). El PSC segueix a la deriva perdent 52.000 vots i 8 escons i ICV guanya 127.000 vots i tres escons.

L’altre factor que crec que ha pesat a CiU ha estat la gestió del govern durant aquests dos anys. Els Convergents es pensaven que focalitzant la campanya sobre el dret a decidir la ciutadania no tindria en compte les salvatges retallades fetes pel govern. Les retallades han tingut efectes devastadors en tots els governs que han tingut unes eleccions ençà del 2008. CiU ha salvat els mobles, però les retallades li han costat 92.000 vots i 12 escons.

Amb tot això el resultat de les eleccions catalanes l’ha definit molt bé el diari francès Le Monde: “Les nationalistes catalans reculent face à la gauche indépendantiste”. I és cert, els nacionalistes de dreta reculen davant el fort augment de l’esquerra independentista. Les forces favorables al referèndum sobre el dret a decidir tant sols sumen un escó més que al 2010 (el 64% del Parlament), però les forces d’esquerra partidàries d’aquest procés passen de 24 a 37 escons. Aquest nou repartiment de forces dificultarà i molt la feina del nou govern. CiU podrà arribar a acords puntuals amb ERC en temes d’avançar cap a l’autodeterminació, però els dos partits estan a les antípodes en temes econòmics i socials. Què farà aleshores CiU? Recular en temes de retallades? Pactar amb el PP? O serà Esquerra qui s’empassarà les retalles de CiU? Pot el PSC garantir l’estabilitat que necessita CiU? Els votants de CiU entendrien un pacte amb el PSC?

Encetem una nova legislatura plena de reptes amb un Convergència debilitada, una ERC crescuda i un President tocat. I les CUP, de cavall de Troia, dins del Parlament.

 

Resultats eleccions Parlament 2012

L'Agència Valenciana de la Mobilitat tanca

La reestructuració de les entitats públiques que està fent el Consell, dirigit pel senyor Fabra, afectarà a l’Agència Valenciana de la Mobilitat (AVM). Dels 39 treballadors actuals se’n acomiadaran 31, és a dir que desmunten completament l’Agència. El Dectert llei 7/2012 del 19 d’octubre, de mesures de reestructuració i racionalització del sector públic empresarial i fundacional del Consell ja preveia la supressió d’aquesta Agència.

A partir del moment que s’executi l’ERE, l’exercici de les funcions que fins ara desenvolupava l’AVM recauran sobre la Conselleria de Infraestructures, Territori i Medi Ambient. Les tasques que seguirà fent l’AVM seran bàsicament les des seguir controlant el sistema de pagament sense contacte (targeta Mobilis) i la distribució dels ingressos entre els diferents operadors.

Al meu entendre l’AVM va néixer amb l’objectiu de coordinar les diferents polítiques de mobilitat a les tres àrees metropolitanes del País Valencià (València, Alacant i Castelló), però degut a factors externs (pressupostaris i sobretot competencials) no ha aconseguit, ni de lluny, assolir l’objectiu, convertint-se en un simple gestor econòmic de la targeta mobilis.

Les competències en Planificació no han recaigut mai en l’AVM, el que ha provocat que la Conselleria segueixi planificant sense coordinar-se amb els ajuntaments implicats. Com a exemple l’Estudi de mobilitat que va fer la Conselleria l’any 2010 per a l’àrea metropolitana de Valencià o el Pla de Mobilitat que està fent l’Ajuntament de Valencia aquest 2012. No hi ha un ent que hagi coordinat aquest dos treballs, ni ningú que hagi entès que la mobilitat de l’àrea metropolitana no es por planificar de forma separada. Una pena.

L’AVM no ha aconseguit ser l’ent que coordini les polítiques públiques de mobilitat ni que aconsegueixi unificar els criteris de planificació en les diferents àrees metropolitanes del país. Al meu entendre hagués hagut de convertir-se en el que a Madrid és el Consorcio de Transportes o a Catalunya l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) i per això hagués fet falta incloure en el consell de direcció de l’Agència als ajuntaments implicats (i al Ministeri de Foment). I això la Conselleria no ho ha potenciat ni els ajuntaments ho han demanat.

Tant sols espero que aquesta eliminació de l’AVM serveixi per a replantejar-se com cal planificar i gestionar la mobilitat al País Valencià (sobretot en les tres àrees metropolitanes) i que aquesta necessària reflexió ens porti en un futur proper a la creació d’una entitat amb capacitat i competència per a millorar la mobilitat a les nostres ciutats.

Notícia a Las Provincias

"Annus horribilis" per a la casa reaial

L’octubre de l’any passat el CIS publicava l’últim baròmetre on la societat espanyola valorava el paper de la monarquia. En aquell baròmetre, per primera vegada, la monarquia suspenia. Ha passat un any i el CIS no ha tornat a preguntar pel rei. Suposo que veient la que els està caient i la greu situació econòmica i social que travessa el país, la casa reial ha ordenat no preguntar per ells (o no fer públics els resultats). Silenci. D’això no se’n diu censura? Si periòdicament el CIS enquestava a la societat per valorar el paper de les seves institucions, perquè quan van maldades deixa de preguntar pel rei? Una mostra més de que el rei és intocable.

I tal i com es presenten les coses, crec que el CIS seguirà sense preguntar-nos què opinem del rei. Aquesta setmana el fiscal ha demanat una fiança de 4 milions d’euros per al gendre del rei, el senyor Urdangarin. La seva filla, la Cristina, cada vegada està més a prop de ser imputada, però suposo que les pressions de la casa reial per a que no la toquin són importants. A canvi, l’Urdangarin carregarà amb les conseqüències. La societat no entendria una absolució i tal i com està el pati, necessitem condemnes exemplars ja!

Però en Juan Carles té més problemes. Ell que es pensava que podria viure els últims anys de la seva vida tranquil•lament, de cacera en cacera, ara li toca intentar salvar la imatge de la monarquia per garantir el futur laboral del seu fill. Si us heu fixat, aquests darrers mesos (després del cas Urdangarin i la cacera d’Elefants), la Casa reial ha fet moviments per netejar la seva imatge i intentar apropar-se al poble: Ha presentat una nova pàgina web, ha publicat el pressupost de la casa reial (no la liquidació de comptes que és el que realment interessa) i s’ha prodigat en actes públics nacionals i internacionals. Quina feinada!

Tots aquests moviments no han impedit que en totes les manifestacions que es registren arreu del territori casi diàriament, les banderes republicanes ondegin cada vegada amb més força i visibilitat i que les xiulades als actes presidits per membres de la casa reial siguin cada vegada més importants i nombrosos (Premis Príncipe de Astúries a Oviedo o Premis Jaume I a València, per posar alguns exemples recents). I això no ho pararà ningú!

El problema de la casa reial és que representa una institució enquistada en el passat i que degut a la seva idiosincràsia, mai es podrà actualitzar. Com pretenen actualitzar o modernitzar una institució que defensa que el poder sigui hereditari? En quina societat moderna i democràtica té cabuda una institució així? La monarquia espanyola és com una poma podrida, que amb el temps caurà. Tant sols hem d’esperar que alguna ventada n'avanci la caiguda.

Sondejos 25N: A CiU li surt el tret per la culata

Aquesta setmana he fullejat els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya pronosticats pels diferents sondejos que s’han publicat i en trec una clara conclusió: A CiU li pot sortir el tret per la culata.

CiU havia plantejat aquestes eleccions amb el clar objectiu d’aconseguir una majoria absoluta per a continuar retallant sense demanar permís. Per aconseguir aquest objectiu, ha promès una ruta cap al sobiranisme mitjançant una consulta popular que ha crispat a la dreta més reaccionaria (tant catalana com espanyola). I a CiU aquest pla l’hi ha fallat perquè altres formacions tenen un discurs independentista més creïble i no tenen l’herència que té la dreta catalana de pactes amb el PP. El més beneficiat, ERC.

El que ha aconseguit el President Mas avançant les eleccions és que la dreta espanyola pugi (el PP es manté i Ciutadans dobla la seva representació) i l’esquerra independentista també . ERC registra una pujada forta i la CUP pot donar la campanada el 25N amb una entrada històrica al Parlament. A més a més, el PSC segueix en caiguda lliure i els fruits els recull IC-V, amb un discurs clar i coherent.

D’aquesta manera si agrupem per afinitats o ideologies, veiem com els partits sobiranistes o independentistes aconsegueixen 4 escons més que al 2010 (bàsicament el que puja ERC menys els 4 escons que perd SI i a l'espera de veure que passa amb la CUP), mentre que els nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) en guanyen 3. ICV, que en alguns temes (dret a decidir) donaria suport a CiU, obté 4 escons més que al 2010. El PSC perd 11 escons. Enlaire queda l’entrada de la CUP al Parlament, tot i que alguna enquesta els dona 4 parlamentaris. Seria una agradable sorpresa i realment un gra al cul per als partits majoritaris.

Així doncs, i si els resultats del 25N s’assemblen als dels sondejos, per a què haurà servit avançar les eleccions? Potser, i sense que en Mas ho volgués, per a legitimar l’arrencada vertadera d’un procés sobiranista. ERC i la CUP s’encarregaran de recordar-li-ho durant els propers 4 anys. Estarem atents als resultats del 25N

Patti Smith. València 17 de novembre de 2012

La Patti Smith acaba de tocar per primera vegada a València i el concert ha estat un èxit. El canvi de local, anunciat pel promotor del concert a última hora, presagiava un fracàs doncs enlloc de tocar al Pavelló del Cabanyal ho faría a la sala Noise, l’antiga Roxy. D’un lloc amb capacitat per a 1500 0 2000 persones passàvem a una petita sala amb capacitat per a 500. Per als assistents, un luxe. Haver sentit un bon concert de la Patti Smith en un lloc tant petit (ple absolut) no té preu.

La Patti ha controlat molt bé el tempo del concert i fins i tot la resposta del públic (de 40 anys cap amunt). I dic això perquè sortint de la sala he passat per davant de la taula de control de llums i li he demanat al tècnic la tracklist del concert i no corresponia del tot amb el que havia sonat a la sala. Potser la Patti Smith fa com en Dylan, que dona llistes falses per a que els periodistes que fan la crítica des de casa s’equivoquin. O potser veient el lloc i la resposta de la gent ha modificat la llista i l’ordre de les cançons sobre la marxa (entre cançó i cançó parlava molt amb els membres de la banda).

El concert ha començat puntual a les 22.00 i ha estat, fonamentalment, acústic. La Patti Smith ha encetat el concert amb April Fool, el single del seu nou àlbum Banga. Després ha anat barrejant clàssics com Redondo beach o Ghost dance (amb dedicatòria per als veïns del Cabanyal) amb algunes peces del nou treball (Fuji-San o Mosaic). La primera meitat del concert s’ha acabat amb Dancing barefoot, el primer gran clàssic de la nit. A partir d’aquí el ritme i la temperatura han pujat i durant els següents tres quarts d’hora han sonat, entre d’altres, Southern Cross, Pissing the river, Banga i els tres “melocotonazos”: Because the night, Gloria i People have the power, amb una arenga important a la societat, recordant-nos que el futur és a les nostres mans i que cal lluitar perquè la vida és bonica!

Després d’una hora i vint minuts de concert la banda s’ha retirat. Quan la Patti ha pujat de nou a l’escenari ha dit que València era una ciutat molt rockera i que la propera vegada vindria amb les guitarres elèctriques. Ha sonat, potent, Rock N Roll Nigger!

 

www.pattismith

El per què de la independència

Estic llegint últimament que el que més preocupa a uns i altres és si una Catalunya independent estaria dins o fora de la UE. És de calaix que si s’independitza quedarà fora de la UE i no hi podrà entrar fins que Espanya deixi de vetar-ne l’accés. També n’hi ha que justifiquen la independència des d’un punt de vista econòmic. Què vol dir això? que si Espanya invertís més en territori català ja no es voldria la independència? 

Jo crec que la independència es vol per un motiu purament identitari. Tenim una llengua pròpia, una cultura i un tarannà diferent i per tant volem tenir el dret a créixer, encertar i equivocar-nos nosaltres solets. I m’és igual si m’he de quedar fora de la UE o acabo perdent diners. Això és secundari i dependrà de la societat catalana i dels meus governants solucionar-ho.

Per tant, jo no me’n refio de qui demana la independència per un motiu purament econòmic. És un motiu feble i mesquí.