Brasília: Del Plano Piloto a la dispersió urbana

Les casualitats a les que ens sotmet la vida de tant en tant són interessants. La setmana passada em vaig acabar de re-llegir el clàssic de Jan Gehl “La Humanización del espacio urbano” mentre escrivia una oferta per a fer el pla de mobilitat de vianants de Brasília, la ciutat icònica del urbanisme modern que tant criticava Gehl en el seu llibre.

Un llibre esdevé clàssic quan anys després de la seva publicació encara manté la vigència argumental i l’interès social. La humanización del espacio urbano d’en Jan Gehl, publicat per primera vegada l’any 1971, ha esdevingut per mèrits propis un clàssic de la literatura urbanística. Possiblement no ha transcendit tant com el Muertey vida de la grandes ciudades (1961), de la Jane Jacobs, però ha deixat una base metodològica per treballar l’espai públic molt més potent.

Els treballs de la Jane Jacobs i d’en Jan Gehl publicats ara fa més de 40 anys tenen un punt de partida comú: la critica al moviment modern i al funcionalisme que durant la primera meitat del S.XX va oblidar per complet el paper que jugaven les persones en l’espai urbà i les relacions socials que allà es generaven. “La humanización del espacio urbano” presenta una metodologia de treball per planificar i dissenyar espais urbans entre edificis que siguin vius, atractius i segurs i que donin resposta a les tres activitats principals que es poden donar en el carrer: Necessàries, opcionals i socials. Després en Gehl analitza com la qualitat del disseny urbà impacta en aquests tres tipus d’activitats.

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de passejar-me per Brasília i mirar-la amb ulls crítics. Com es pot humanitzar una ciutat que s’ha construït de cero a partir d’un pla (Plano Piloto, 1957) de marcat caràcter “modern”? En Lúcio Costa va dissenyar una ciutat d’avingudes amples i edificis alts relativament aïllats, amb molta llum i ben orientats, com gira-sols buscant el sol. Ara bé, des del punt de vista del vianant, l’escala de la ciutat i de les seves avingudes és del tot desproporcionat.

La gran avinguda Eixo Monumental, que estructura la part central de la ciutat de nord-oest a sud-est, té 8,5Km. de llarg i 250 metres d’ample entre façanes (a València la distància entre la ronda nord y la ronda sud és de 6Km.) En aquesta avinguda estan tots els edificis icònics d’Oscar Niemeyer (Catedral, Biblioteca, Museu Nacional, Palau Itamaraty...) el que passa es que per anar de l’un a l’altre gairebé resulta impossible anar-hi a peu. Els itineraris de vianants són inexistents o sense continuïtat. Els carrers no tenen passos de vianants i tant sols alguns tenen semàfors. Anar a peu des del Palau de Buriti fins al Congrés Nacional (5Km.), passant per tots els elements arquitectònics que han forjat la identitat de Brasília és gairebé una aventura de risc. I no només això, sinó que resulta avorrit perquè entre icona i icona arquitectònica no hi ha res, no passa res. Només parcs buits, aparcaments, vials i de tant en tant algun edifici alt sense uns baixos comercials que generi una mica de vida de barri. Els carrers, clarament, són només lloc per passar i si es passa en cotxe millor que a peu.

Eixo Monumental vist des de la Torre de TV. 

Amb aquests condicionants de partida la ciutat ha passat del pla al procés. Eixo Monumental ha quedat com un museu obert a l’aire lliure i com a centre administratiu (estan tots els ministeris del país) i l’activitat s’ha centrat al voltant dels eixos viaris Nord i sud, que creuen perpendicularment Eixo Monumental. I després ha passat el que ha passat a tot el Brasil, que els processos de periferització han sigut molt importants. El Plano Piloto original estructurava la ciutat a través de l’Eixo Monumental i els vials Nord i sud, en una àrea de 9 per 12 quilòmetres. Actualment la ciutat de Brasília creix fins als límits de l’estat de Goiânia, a més de 25 quilòmetres de l’Eixo Monumental.

Així doncs si el repte d’inici era humanitzar una zona urbana planificada a finals dels anys 50 sota un prisma de marcat caràcter modern, la realitat actual ens empeny a planificar la mobilitat d’una ciutat de més de 2,4 milions d’habitants amb els mateixos problemes de dispersió urbana que a la resta de ciutats del Brasil, amb la única diferencia que en aquest cas, el centre, és un gran museu a l’aire lliure on els desplaçaments a peu brillen per la seva absència, molt al contrari del que passa als centres vius i actius de Rio de Janeiro o São Paulo.

Plano Piloto. Lúcio Costa, 1957

Voreres a Eixo Monumental, a prop del Palau Buriti

Edificis al llarg de l'Eixo Monumental

La nova Brasília, lluny del centre i dels paràmetres establerts pel Plano Piloto

Museu Nacional (Niemeyer). Places de formigó al voltant dels edificis icònics 

Los Suaves. València 2016. Un epitafi

Los Suaves estan rodant des de fa uns mesos “La música termina”, la gira de comiat que els està portant per les principals ciutats d’Espanya i algunes d’Europees. Els d’Ourense han anunciat que el proper mes de novembre, després de més de 35 anys dalt dels escenaris, es dissoldran. Sembla ser que en Yosi, “alma mater” del grup, té greus problemes de salut i per prescripció mèdica ha de parar.

Los Suaves arrosseguen una nodrida tropa de incondicionals allà on toca el grup i el divendres passat a la Gran Fira de Juliol de València en vaig ser testimoni: Nit calorosa a Vivers, plaça gairebé plena, mànigues llargues, samarretes negres amb el gat, cabells llargs qui l’edat ha perdonat, moltes ganes de cantar i poc (o gens) esperit crític.

És tant gran el nivell de fanatisme cap a Los Suaves que als assistents els va donar igual que en Yosi (José Manuel Domínguez Álvarez, Ourense, 23 de gener del 1948), ni entonés les cançons ni fos capaç de cantar-les íntegrament en la seva majoria. Només les guitarres potents, com sempre, van mantenir viu un concert que en qualsevol altra circumstància hagués estat un fracàs absolut. En aquest cas el concert sobreviu perquè hi ha un personatge que és un mite i canta himnes i per tant se li perdona tot. Si en Yosi no pot cantar dóna igual. La banda segueix tocant, el públic canta fins a l’última estrofa i en Yosi es passeja per l’escenari estirant-se la samarreta o donant les gràcies al públic, postrant-se davant l’exèrcit d’incondicionals que l’han convertit en mite i llegenda del Rock ibèric del S.XX.

Conscients de que així no poden continuar molt de temps Los Suaves han decidit plegar i vist el concert del passat divendres fan be. No cal estirar la corda. En el record quedaran concerts mítics, alguns dels millors discs de Rock del segle XX i unes lletres plenes de perdedors que han donat cos a himnes ja populars. Los Suaves seran una icona del Rock espanyol i probablement la tomba d’en Yosi a Ourense serà motiu de pelegrinatge pels amants de la banda actuals i futurs.

Neil Young, l’estrella més coherent de l’univers del Rock

En Neil Young a Barcelona. Foto. X. Mercadé

Ja ha passat la tempesta. He tardat aproximadament 10 dies en assimilar el concert del Neil Young i Promise of the Real del passat 20 de juny al Poble Espanyol de Barcelona. El que vaig viure aquella nit va ser una tempesta perfecta de Rock&Roll com feia temps que no veia. Un concert que va començar en format solo acústic, amb el canadenc al piano o a la guitarra i a la harmònica tocant de primeres alguns dels seus himnes (Heart of gold, per exemple). Després van aparèixer els Promise of the Real, sàvia nova i jove per a fer oblidar els Crazy Horse i començar a electrificar el recital. En Neil Young sempre ha anat per davant, sempre ha innovat. Als 70 quan es feia folk ell feia rock i quan als 90 la gent feia rock ell va inventar el grunge. Així que és prou lògic que quan ha hagut de buscar-se una banda nova es fixara en gent jove. Els Promise of The Real li aporten més a Neil Young que no pas al revés, encara que alguns crítics diuen que als fills de Willie Nelson els ha tocat la loteria.

Després d’hora i mitja de concert en Young va agafar la Les Paul “Old Black” i va començar un torrent elèctric imparable que va durar una hora més. Mansion on the Hill, Vampire Blues o Rockin' in the Free World van ser algunes de les cançons del tram final del concert que va acabar amb Cortez the killer, l’únic bis de la nit, i la banda abraçada enmig de l’escenari saltant com si fossin una bona colla d’amics després d’una gran festa. Ells s’ho van passar bé i nosaltres també!

Quan es van encendre les llums del Poble Espanyol la gent va romandre encara uns minuts mirant fixament l’escenari, completament hipnotitzats. Necessitàvem uns minuts per desconnectar de tanta càrrega elèctrica i tornar a la realitat. Jo a mitja nit vaig pujar al cotxe i vaig tornar cap a València. Pensava que el cansament podria amb mi però l’adrenalina que portava al damunt i l’energia que encara corria per les meves venes em va permetre arribar a València sense problemes.
En Young és un clàssic del Rock&Roll, una llegenda viva que recomano a tot amant del Rock que, com a mínim una vegada a la vida, el vegi en directe. Dona igual que coneguis o no les cançons, la tempesta serà tant brutal que hi haurà un abans i un després d’aquell concert. Neil Young, l’estrella més coherent de l’univers del Rock!

Ressenya del concert a Mondosonoro.

El fuego inconmensurable de Neil Young, Crónica del concert del Mad Cool de Madrid

Mercaderies per carretera o per ferrocarril? Història d'un despropòsit

Megacamió

El passat mes de novembre del 2015 el govern espanyol aprovava la circulació de maga – tràilers per les autopistes i autovies de l’Estat modificant el Reglament General de Vehicles. Amb aquesta modificació s’obria la porta als camions de 60 tones i 25 metres de llarg. El govern justificava aquesta modificació per col·laborar en la millora de la logística del transport terrestre i perquè aquests megacamions arriben a estalviar entre un 15 i un 50% els costos logístics. Evidentment no expliquen l’impacte econòmic negatiu d’aquesta iniciativa degut al desgast que provocarà en la infraestructura una bestia de 60 tones. Només per a comparar: Un boing 737-300 pot arribar a transportar 58 tones, dos menys de les que transportaran els megacamions.

Comparativa megacamió - Boing 737-300

Fins ara a Espanya podien circular camions de fins a 18,75 metres, però per Europa aquesta moda de mega – tràilers ja està prou implantada. Alemanya, Països Baixos, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i algunes zones de Noruega ja compten amb aquests megacamions de 25,25 metres. Al Regne Unit ja s’han realitzat proves amb camions de 34 metres, mentre que a Suècia les han fetes amb camions de 32 metres.

Amb aquesta política de deixar circular cada vegada camions més grans, quin paper juga en tot això el ferrocarril? Aquesta política per permetre la circulació de magacamions, al meu parer, xoca frontalment amb les directives europees de fomentar el transport de mercaderies per ferrocarril. No és de rebut que estiguem defensant el corredor mediterrani, per exemple, o que ens omplim la boca amb declaracions benintencionades sobre el transport de mercaderies per ferrocarril, però que a l’hora de la veritat, els vertaders avenços es facin en el camp del transport de mercaderies per carretera.

La cadena modal teòrica era clara. El ferrocarril hauria de servir per a transportar les mercaderies al llarg de corredors de llarga distància i posteriorment, els camions farien el repartiment entre les estacions intermodals i els centres de distribució. Permetre la circulació dels megacamions (només poden circular per autopistes i autovies i 50Km per carreteres convencionals) li fa la competència clarament als corredors ferroviaris de càrrega. O apostem pel ferrocarril o apostem pel camió, però dir que hem de fer una cosa i fer-ne un altra no té sentit.

Proposta de Siemens per electrificar les carreteres

Si amb tot això no n’hi havia prou, avui he llegit una noticia de Siemens espectacular. L’empresa ha presentat un sistema de recàrrega elèctrica dinàmica en carretera formada per catenàries intermitents que permetran als camions elèctrics recórrer llargues distàncies sense haver de carregar amb enormes (i pesades) bateries. Es a dir, que la solució és posar catenàries al les autopistes i autovies. Sincerament, si totes les normatives demanen potenciar el ferrocarril de mercaderies, perquè les empreses pretenen electrificar les infraestructures terrestres? Què estem fem malament? Què ha de fer el ferrocarril per ser atractiu? Per què l'administració potencia el transport per carretera? Anem com els crancs, cap enrere!

Del “Thirtyfour parking lots” a “Nación Rotonda”: 50 anys d’urbanisme absurd

Imatge del Thirtyfour parking lots, d'Edward Ruscha

Fa uns dies vaig anar a veure l’exposició “Perdidos en la ciudad” a l’IVAM, una exposició fotogràfica sobre les diferents visions que artistes d’arreu del món han tingut de les ciutats al llarg del segle XX.

D’entre totes les obres que vaig veure em va cridar l’atenció un petit llibre de fotografies d’en Edward Ruscha, titulat “Thirtyfourparking lots” de l’any 1967. Edward Ruscha és un artista americà que va treballar des de la fotografia a la pintura i es considerat, junt amb Roy Lichtenstein, Andy Warhol, Robert Dowd, Phillip Hefferton, Joe Goode, Jim Dine i Wayne Thiebaud, com un dels precursors del popart.

En el treball de Thirtyfour parking lots en Ruscha destaca la vulgaritat de l’urbanisme americà en els nous desenvolupaments urbans i comercials a través de fotografies aèries de grans aparcaments buits. Des de l’any 1962, quan publica Twentysix Gasoline Stations, en Ruscha dedica una part important del seu treball a reflexionar sobre les noves infraestructures construïdes per al vehicle privat. Les imatges són desoladores i ens aboquen a reflexionar sobre com estem consumint el territori. Com sempre, el que converteix en universal una obra artística com aquesta és el fet de veure-la gairebé 50 anys després de la seva publicació i que encara ens commogui i ens faci reflexionar sobre com de malament estem fent les coses actualment.

Imatge de Nación Rotonda

En aquest sentit si Thirtyfour parking lots d’en Ruscha convidava a la reflexió sobre la banalitat del nou urbanisme americà de l’any 67, actualment tenim un projecte viu com “Nación Rotonda” on a través de fotografies aèries ens mostren com hem omplert Espanya de rotondes absurdes. Separats per 50 anys, són dos projectes que partint de disciplines diferents (la fotografia i l’arquitectura) ens conviden a reflexionar sobre el mateix mal: l’urbanisme absurd.

Es interessant veure com des d’òptiques i disciplines diferents es denuncia un mateix mal. És curiós comprovar, per exemple, com en Ruscha publica Thirtyfour parking lots tant sols 6 anys després que la Jane Jacobs publiqués el seu cèlebre Muerte y vida de las grandes ciudades. Desconec si van arribar a compartir xerrades sobre urbanisme, però el que si que queda clar és que a finals del 60 es vivia als EEUU un gran moviment contra el desenvolupament urbà expansiu provocat per l’aparició massiva del vehicle privat.
Recomano als amants de les ciutats, als que viuen i treballen les ciutats des de diferents òptiques i disciplines, que passin per l’IVAM a veure l’exposició de “Perdidos en la Ciudad” i que els professionals de la ciutat (arquitectes, urbanistes, sociòlegs, fotògrafs, geògrafs, enginyers, disenyadors, politòlegs...) obrin els ulls a disciplines veïnes. És una tasca enriquidora de veritat.

26J. La visió pessimista

Jo era dels convençuts que hi hauria pacte, encara que fos a la catalana, no pel vessant polític sinó pel futbolístic: a l’últim minut, sobre la botzina i quan tothom ja donava el matx per perdut. Podemos i Socialistes arribarien a un pacte de govern (junt amb Ciutadans) simplement per fer fora al PP i sobretot per aprofitar l’oportunitat de governar, una llepolia massa dolça per a uns personatges àvids de poder.

Però han sigut curts de mires fins i tot per això. En Pedro Sánchez ha pensat més en desactivar al PP i a part del seu partit pactant ràpidament amb Ciutadans que en estructurar una proposta de govern acord a les necessitats aritmètiques dels resultats electorals. Pablo Iglesias, un cop consumat el pacte PSOE – CS, probablement ha estat més pendent de les enquestes i les calculadores que no pas de negociar un pacte, sabent que en unes noves eleccions en sortiria beneficiat.

La qüestió de tot plegat és que ens veiem abocats a unes segones eleccions, un fet inèdit en democràcia. I jo, que políticament sóc pessimista de mena, crec que tornarà a governar el PP. Aquí va la meva porra per als dies post 26J. Si les enquestes que estan sortint aquests dies marquen una tendència i es consuma el “sorpasso”, el PP governarà de nou. El PSOE quedant com a tercera força entrarà directament a la UCI (o a la morgue). El merder intern que tindran serà tant bèstia que acabaran per no pactar amb ningú, ni amb el PP ni amb Unidos Podemos. La gent d’esquerres diu que en aquesta situació el PSOE pactaria amb Unidos Podemos per fer fora al PP. Mentida. El PSOE no farà mai president a Iglesias, entre d’altres coses perquè Ciutadans ja ha dit que si passa això trenca el pacte de govern a Andalusia. Recordeu qui mana al PSOE? I amb qui? El PSOE Tampoc farà president a Rajoy perquè això seria com fer-se un harakiri sense possibilitats de retorn polític. I s’abstindrà perquè si vota en contra ens envia a unes terceres eleccions, un infern per a uns socialistes en descomposició. Una solució divertida seria donar llibertat de vot als diputats socialistes en la segona votació d’investidura. Aquí tothom quedaria retratat, per al bo i per al dolent. Ho tenen realment magre...

Així doncs, quin escenari ens queda? Una primera votació d’investidura on Rajoy no treu majoria però una segona, on pactant amb Ciutadans i aconseguint l’abstenció socialista, el PP renova la presidència. En aquest escenari hi ha un perjudicat, el propi senyor Rajoy, que patiria el mateix escarni que l’Artur Mas. Ciutadans, per justificar un pacte amb el PP, demanarà el cap de Rajoy per vendre als seus que ha aconseguit fer neteja. El diari El País, en la portada d’aquest diumenge, ja preparava el terreny per aquest escenari. La Soraya o la Cifuentes tenen números de convertir-se en la primera dona Presidenta del govern espanyol. 

Em costa veure un escenari diferent a aquest amb un PSOE com a tercera força. Si el PSOE aguanta i no hi ha “sorpasso” és probable veure un Sánchez President amb el suport de Unidos Podemos i Ciutadans... perquè a unes terceres eleccions no ens faran anar veritat?

Res, que avui m’he llevat pessimista i és dilluns. 

Bruce Springsteen & The E-Street Band, The River Tour. Barcelona 14 de maig 2016

El Bruce amb els guitarristes de la E-Street Band Nils Lofgren i Steven Van Zandt

La meva afició pel Bruce és tardana. El vaig descobrir l’any 1996 a Lleida, a la residència Sant Anastasi, compartint habitació amb un fanàtic del Boss del Vendrell. A mi evidentment el Bruce em sonava, havia escoltat els grans himnes però poca cosa més. Aquell any vaig absorbir els clàssics, del “Greetings from Asbury Park NJ” al “The River”, 7 anys de Rock&Roll (1973-1980) que forjaren el mite i la història de la música contemporània.

A les acaballes de l’any 1995 el Bruce va treure el “The Ghost of Tom Joad”, un disc inspirat en la novel·la de “El Raïm de la ira”, de John Steinbeck. Aquest disc és per mi un dels millors treballs que ha tret el Bruce les darreres dues dècades junt amb el d’homenatge a Pete Seeger de l’any 2006 (We Shall Overcome: The Seeger Sessions) i el corresponent directe (Live in Dublin, 2007). Per a presentar el “The Ghost of Tom Joad” el Bruce va decidir fer una gira de teatres. En aquell llunyà 1996 no hi havia internet i les entrades encara s’havien de comprar físicament. La bogeria pel Bruce ja era gran a Barcelona així que imagineu-vos l’expectativa que va crear l’anunci de dos concerts al Tivoli el divendres 6 i dissabte 7 de maig. 3.200 entrades per a dos concerts. La promotora va anunciar que les entrades es posarien a la venda el dimarts 2 de maig i que la botiga que les vendria s’anunciaria per la ràdio el mateix dia a les 10 del matí. La gent va començar a fer cues a la porta del Hard Rock cafè i de Discos Castelló dos dies abans de la data anunciada. Jo estava vivint a Lleida, una mica aliè a tot l’espectacle fins que el Rafael em va dir: Què? Anem a Barcelona a intentar aconseguir entrades? A mi em va fer gràcia la proposta més pel que tenia d’aventura que per les probabilitats d’aconseguir-ne una, però l’endemà a les 8 del matí enfilàvem la N-III cap a la capital. Conduïa el Rafael i com era del Vendrell tant sols coneixia un aparcament a l’eixample, entre la Diagonal i Enric Granados. Aparcàvem el cotxe poc abans de les 10 del matí i quan vam sortir al carrer amb la intenció d’anar baixant fins a plaça Catalunya, vam engegar la ràdio. A les 10 en punt van anunciar la botiga on vendrien les entrades i va resultar ser tot una desconeguda: Planet Music, al carrer Mallorca, cantonada amb Enric Granados. Quan van dir el nom i el carrer, no ens ho podíem creure. Estàvem just al davant. Érem els primers de la cua. El 6 de maig del 1996 vam veure al Bruce des de la segona fila del Teatre Tivoli.

Aquell concert del Tivoli va ser el meu primer concert del Bruce. Després el vaig veure l’any 1999 quan va reagrupar de nou a la E-Street band després de 10 anys de carrera en solitari i va començar la gira mundial amb un concert memorable al Palau SantJordi (9 d’abril 1999). La darrera vegada el vaig veure el 17 de maig del 2003 a l’estadi Olímpic presentant el The Rising, un concert que per a mi va passar sense pena ni glòria. Aquesta setmana, 13 anys després, el vaig tornar a veure en la gira commemorativa dels 30 anys del “The River”, al Camp Nou.

Aquesta vegada el concert va ser impressionat. El Bruce, amb 66 anys, va recórrer l’escenari amunt i avall durant les 3 hores i 40 minuts que va durar el concert. Té un repertori tant extens i ple d’himnes que es podria dir que tots els concerts són fàcils. Tot i això, remirant el set list del concert, sempre hi ha lloc per a regals, com la bonica “I'm Goin' Down” o els covers de “Purple rain” de Prince o el “Twist and Shout” final popularitzat pels The Beatles. El més impressionant dels concerts del Bruce no és que durin més de tres hores o que sigui capaç de cantar més de 35 himnes Inter generacionals (la gent canta igual el Born to Run del 74 que el The Rissing del 2002), sinó la comunió que aconsegueix amb el públic. La relació Bruce – públic és tant intensa i potent que es crea una atmosfera màgica que és molt difícil d’explicar i aconseguir en un estadi amb 70.000 persones. L’any 2003 a l’Estadi Olímpic em vaig desencantar perquè tot era molt gran i per la raó que fos no vaig percebre aquesta química entre el Bruce i el públic. Aquests darrers 13 anys m’he dedicat a gaudir de concerts en llocs més petits (tret d’algun Sant Jordi), però el cap de setmana passat, al Camp Nou, vaig vibrar de nou en un espai gran.

El Bruce, a Europa, ha canviat l’estructura dels concerts de la gira del The River en comparació al que venia fent als EEUU. A casa s’atrevia a tocar l’àlbum sencer i després hi afegia alguns clàssics més d’altres treballs. A Barcelona, primer concert de la gira europea, va tocar 12 peces del The River (de 20 que en té el disc) deixant-se alguns clàssics com “Cadillac Ranch”, “Independence Day” o “You Can Look (But You Better Not Touch)”. En aquest cas si que es pot dir que el Bruce ha optat per fer una gira europea més fàcil, donant un pes important al The River (excusa de la gira), però oferint un repertori molt més ampli. Hi haurà defensor i detractor de la proposta!

Sigui com sigui, el dissabte passat vam gaudir d’un show majúscul, d’un artista que controla els tempos i el ritme del concert com ningú. Un Bruce que empalmava les cançons, una darrera de l’altre, al crit de: One, Two, Three, four! La traca final (de 45 minuts), amb les llums del Camp Nou enceses com si fos de dia, va ser apoteòsic: Purple Rain, Born in the U.S.A., Born to Run, Dancing in the Dark, Tenth Avenue Freeze-Out, Shout, Bobby Jean i Twist and Shout. Llarga vida al Boss!!

Feliu Ventura amb el Xerramequ i els aborígens. València 15 d’abril del 2016

Cartell del concert al Palau de la Música de València

La meva admiració per les lletres i músiques d’en Feliu Ventura és clara. Al meu parer és un dels millors escriptors de cançons del país. El Marc Serrats ja apuntava maneres amb els Mount Zion o els Goldfinger i als Xerramequ els segueixo des de que van publicar el fantàstic Xerramequ Tiquis Miquis l’any 2003. Quan vaig sentir, ja fa uns quants mesos, que s’havien reunit per retre un homenatge a l’Ovidi vaig pensar que en sortiria un bon espectacle. El show té per títol el poc original “faré vacances”, però el subtítol, “l’Ovidi per jamaicanes”, és del tot suggerent.

Finalment l’espectacle es va presentar a València, al Palau de la Música, el passat 15 d’abril dins del Cicle Cançó. La resposta del públic va ser molt fluixa. Potser perquè aquella nit tocava al Principal en Raimon, potser perquè el Xerramequ és un desconegut a València...Ves a saber... La qüestió és que tant sols una trentena de persones aplaudíem amb entusiasme l’entrada a l’escenari d’en Feliu, el Xerramequ i els aborígens.

En Feliu amb el Xerramequ i els aborigens a l'Auditori de BCN

L’espectacle de poc menys d’una hora i mitja repassa els temes clàssics de l’Ovidi cantats pel Feliu i passats pel sedàs del reggae del Xerramequ i els aborígens. És tot una novetat sentir en Feliu acompanyat per una guitarra elèctrica i el resultat a mi em va agradar. Interpretar l’Ovidi és tot un repte per la veu que tenia l’alcoià i per la presència dalt de l’escenari. En Feliu no té la potència de l’Ovidi i conscient d’això transforma les cançons en versions de veritat. No imita les cançons, les transforma i les reinterpreta, les jamaicanitza. I aquí està l’èxit de l’espectacle. No és un homenatge a l’ús de l’Ovidi, és una reinterpretació dels temes de sempre amb noves sonoritats i nous ritmes. La guitarra del Marc Serrats sona esplèndida i en Feliu acomoda les lletres de l’Ovidi a les seves possibilitats.

Jo m’imaginava l’espectacle en una petita plaça de festa major i de ben segur que el públic es deixaria anar pels ritmes jamaicans tot cantant “Ja no ens alimenten molles... volem el pa sencer”. Potser en una altra ocasió!

Josele Santiago - Matisse 9 abril 2016

A vegades hi ha retorns musicals que no feien falta. Hi ha bandes que durant els 90 van estar al capdamunt de tot i que després, per motius diversos, van decidir plegar veles. Després vingué la crisi econòmica que arrasà el món cultural, ja de per si maltractat. Aquest tsunami afectà també els concerts en sales mitjanes o petites (ara tot han de ser grans festivals) i de rebot projectes musicals de membres de grans bandes que iniciaren aventures individuals, alguns sense cap tipus de gràcia però d’altres de ben interessants.

Com els formats petits o mitjans no han sobreviscut a la crisi, el pas que han donat alguns per a poder menjar és recuperar les bandes dels 90 i girar per festivals. Aquest és el cas de Josele Santiago i Los Enemigos, grup icònic dels 90  que va decidir dissoldre’s l’any 2002, quan cregueren que ja ho havien donat tot, firmant alguns dels millors àlbums de rock de finals del S.XX (Nada, de l’any 1999).

A partir d’aleshores el seu lletrista i compositor, Josele Santiago, comença una carrera en solitari publicant quatre discs al llarg de la primera dècada del S.XXI (Las golondrinas etcètera, 2004; Garabatos, 2006; Loco encontrao, 2008 i Lecciones de vértigo, 2011). El darrer, el Lecciones devértigo, és un dels millors discs que he escoltat en els darrers 5 anys. Un discàs que no ha tingut el ressò que mereix, si de crítica, però no de públic.

Just després de publicar el Lecciones de Vértigo Los Enemigos es reuneixen de nou per fer una sèrie de concerts (Festivals). La retrobada s’allarga amb un disc en directe i un àlbum nou (vida inteligente) totalment prescindible. Aquesta retrobada fa que Josele Santiago redueixi a la mínima expressió el seu projecte individual just en el moment de màxima esplendor. Una pena.

Tot i això, de tant en tant hi ha oportunitats de veure’l en directe allunyat de Los Enemigos. El dissabte 9 d’abril, a la sala Matisse i dins de l’aniversari del programa radiofònic “Tal vez mañana”, vam tenir l’oportunitat de gaudir-lo de nou, aquesta vegada acompanyat a la guitarra pel Xarim Aresté.

Una sala Matisse mig plena d’adults per damunt dels 40 va rebre a Josele Santiago com si un amic es plantés amb la seva guitarra i un col·lega a tocar quatre cançons al menjador de casa. Cervesa en mà el públic observava com el madrileny (resident a Castelldefels per raons d’amor) començava a desgranar el seu repertori, centrat a l’inici del concert en el “Lecciones de vértigo”. L’ambient a poc a poc es caldejava amb el bon ofici i veu de Josele i del públic començaven a sonar peticions, la majoria d’elles fent referència a clàssics de Los Enemigos. Què dur ha de ser defensar un repertori propi i que el públic et demani cançons de fa 20 anys!
A diferència del concert que vam veure a El Loco Club de presentació del disc Loco encontrao (2008), en aquest cas Josele si que va tocar alguna cançó de Los Enemigos a la recta final del concert (Des del jergón). En general la sensació va ser la d’assistir a un concert d’anar per casa. Bones lletres, bona veu, bones guitarres acústiques però jo vaig trobar a faltar una banda que acompanyés. No es el mateix defensar un disc clàssic de rock com és el “Lecciones de vèrtigo” amb dos guitarres acústiques que fer-ho amb una banda de rock elèctrica. Serà que Josele està per altres coses... serà la crisi econòmica...

Les escoles com a excusa per a millorar els entorns urbans

Anell de Vianants

Fa uns dies vaig estar recorrent l’Anell de vianants que el col·lectiu “Colecamins” va proposar per a la consulta ciutadana de inversions als barris. L’objectiu d’aquest anell de vianants és connectar a través d’un itinerari de vianants segur, còmode i accessible les escoles, parcs i places de Patraix i Tres Forques.

Recorrent aquests 3,5 Km vaig ser conscient de la feina ingent que té l’Ajuntament per fer més amable els nostres barris. I no hem refereixo als solars que abunden pels nostres barris (la València inacabada), sinó a petites actuacions per tornar a la normalitat (i fins i tot a la legalitat) l’espai públic del vianant.

L’entorn de l’Escola pública Rodríguez Fornos és un vertader desficaci des del punt de vista de la mobilitat sostenible, doncs té un disseny urbà on es sobredimensiona l’espai per al vehicle privat. Aquesta sobreoferta viària en espais perifèrics de la ciutat (PAI Patraix) on el transport públic hi arriba poc i malament genera que el cotxe sigui el rei. I és el rei en el sentit més pur de la paraula. Fa i desfà com li ve en gust, amb total impunitat.

I aquí van alguns exemples gràfics del que passa quan es sobredimensiona el viari, quan el vehicle privat té impunitat i quan l’ajuntament ho legitima. Posem d’exemple el carrer de la Vall d’Uixó que dona accés a les portes de l’escola i de l’Institut Rodríguez Fornos. La secció està formada una avinguda amb mitjana i dos carrils de circulació a cada costat. El vial que ve de Fontanars i que passa per davant de l’escola sentit Av. Tres Creus té una secció de 11 metres aproximadament. El disseny inicial va plantejar dos carrils de circulació (6,40 metres) i estacionament en cordó en els dos costats (4 metres). Com el trànsit existent en aquest carrer és baix, amb un sol carril de circulació és suficient. En canvi, com la demanda d’estacionament és alta, el que han fet els veïns és estacionar en bateria en el costat més proper a l’escola. D’aquesta manera els vehicles ocupen els dos metres que tenien destinats per a l’estacionament en cordo més tres metres del carril de circulació. D’aquesta manera la secció real del carrer és de 5 metres de bateria, un carril de circulació de 3,5 – 4 metres i un cordó d’estacionament de 2 metres. Aquesta pràctica és bastant habitual a València i demostra el sobredimensionament del viàri fruit d’una llarga política urbana molt favorable al vehicle privat.

Si la situació s’acabés aquí podríem parlar d’autogestió veïnal de l’espai públic destinat al cotxe. Em sobra espai per circular i me’n falta per estaciona doncs jo me’l reparteixo segons les meves necessitats. Una bona política urbana planificaria aquesta redistribució de l’espai públic donant els metres sobrants de viari a altres usos més sostenibles, com podria ser l’ampliació de voreres davant de l’escola o implantant un bon carril bici (no com l’actual que circula per la vorera davant de l’escola). Doncs sabeu que va fer l’anterior govern en aquests casos? Senyalitzar horitzontalment l’autogestió veïnal. Es a dir, que va pintar l’estacionament en bateria i va passar de dos carrils de circulació a un. Aquesta “xapuça”, a més a més de demostrar poca voluntat per planificar la mobilitat sostenible, va deixar en inservibles les orelles dels passos de vianants, que s’havien dissenyat per a estacionaments en cordó i ara es queden curtes per a un estacionament en bateria. Aixó incrementa notablement la inseguretat del vianant i aixó és especialment greu en entorns escolars.

C/ Virgen de la Cabeza. Passar de cordó a bateria genera problemes de gestió (contenidors) i de visibilitat (les orelles actuals deixen de fer el seu paper)

C/ Vall d'Uixó. En formigó es pot veure l'espai original destinat a l'estacionament en cordó. El veïnat ha passat a estacionar en bateria i l'ajuntament ho ha senyalitzat. L'orella existent deixa de ser útil. Mentrestant, per davant de l'escola hi ha un carril bici en vorera

El més complicat de tot es que revertir aquesta situació és políticament complexa, encara que fàcil i econòmica des del punt de vista tècnic. Igual que la llotja ha servit d’excusa per tancar la plaça del Mercat al trànsit, les escoles han de servir d’excusa per fer més ambles els nostres barris.

Disseny urbà "Low cost" a València

Moltes vegades per a millorar un espai urbà no fa falta un gran projecte. Això que pot semblar una obvietat no ho ha estat tant en els darrers anys de vaques grasses. Petites actuacions que s’haguessin pogut resoldre amb projectes senzills i ben integrats als barris o carrers, s’han convertit en bèsties fora de lloc i de pressupost. Ara que vivim en èpoques de restriccions econòmiques sembla ser que parlar de disseny urbà Low cost sigui d’allò més “cool”.

Doncs bé, no hem inventat la roda. En Jaime Lerner als anys 70 ja parlava i aplicava a Curitiba el que ell anomenava “Acupuntura Urbana” i a la Ciutat de Mèxic porten un parell d’anys creant “Parques de Bolsillo”, que no consisteix en res més que transformar, mitjançant pintura i mobiliari urbà, petits espai urbans degradats o infrautilitzats. Fins i tot en Jan Gehl aplica pintura i mobiliari urbà per a pacificar Times Square! Així que a casa nostra,  que venim de la cultura del “faranoic” (Faraònic + paranoic) i ens hem vist obligats a anar cap a propostes molt més racionals, hem de parlar de quelcom revolucionari per justificar aquest gir.

Aquest canvi de paradigma (tota revolució ha de portar associat un canvi de paradigma, sinó no és revolució) en el disseny urbà ens planteja una transició senzilla, no traumàtica, perquè ens porta d’una situació insostenible (econòmicament, socialment i ambientalment) a unes propostes d’escala humana, el que permet resultats urbans més positius en les tres branques de la sostenibilitat. I crec sincerament, que el canvi ha d’estar centrat en l’escala del projecte. Necessitem més projectes de barri, petites actuacions (acupuntura) que millorin el dia a dia dels habitants de les nostres ciutats: Millorar els xamfrans dels nostres eixamples, millorar el disseny urbà de les interseccions per augmentar la visibilitat i reduir l’alt número d’atropellaments que es registren a València, guanyar voreres a les dobles files, convertir les no places en places de veritat, aprofitar els solars.... petites actuacions on les senzilles obres civils, la pintura, el mobiliari urbà, però sobretot la imaginació i la participació hi tenen molt a dir.
A la ciutat de València, després d’anys de no treballar l’escala humana, començaran aquest any a aplicar el disseny urbà low cost, que permet amb un pressupost relativament baix, canvis importants i fins i tot simbòlics. És per això que el nou equip de govern començarà per la plaça del Mercat. La llotja i l’informe de la UNESCO com a excusa per actuar però en el rerefons, una prova pilot que esperem serveixi de catalitzador per expandir aquest nou paradigma de disseny urbà low cost a la resta de barris de València. Comença la revolució!

Parque de Bolsillo al Zócalo del DF, Mèxic

Actuació de Gehl Architects a Times Square, NY

Disseny urbà autogestionat per la població del barri a Mèxic

Desayuno con Viandantes a la plaça del mercat. 09/2014

House of cards a la catalana. Història d'una negociació

Un ve i l'altre se'n va

D’ençà del 27 de setembre i fins al passat dissabte 9 de gener, la política catalana ha viscut un dels seus episodis més intensos. Els guionistes de House of Cards podrien fer una estada a Barcelona per agafar idees. Les negociacions al límit del dia 9 de gener estan a l’alçada (o per damunt) dels millors guions de Hollywood.

L’aritmètica va ser capritxosa el 27S per bastantes raons. A JxS, tot i treure uns molt bons resultats (62 diputats i 1.620.973 vots) li van faltar 6 diputats per aconseguir la majoria absoluta (68 diputats). Els partits clarament favorables al procés de independència (JxS + CUP) aconseguien majoria absoluta (72 diputats) però es quedaven a les portes d’aconseguir la majoria amb vots. El plebiscit que ells havien reivindicat es guanyava amb escreix amb diputats però no amb vots. A Madrid, que negaven el caràcter plebiscitari de les eleccions, després del 27S eren els primers en reivindicar vots i no diputats. Tot plegat per menys de 82.000 vots.

Aquest resultat obligava a buscar aliances per investir President a en Mas (número 4 de la llista de JxS). Evidentment el bloc format pel PSC, Ciutadans i PP votarien no a la investidura i molt probablement CSQEP també. Aquests sumaven 63 diputats, 1 més que JxS. Així doncs, la única solució era pactar amb els 10 diputats de la CUP, una negociació que tothom veia complicada d’inici però amb un més que previsible final feliç.

La CUP havia dit per activa i per passiva que no investiria a en Mas President i reclamaven un presidenciable nou. JxS es mantenien ferms en la decisió de proposar en Mas com a President. Les posicions s’enrocaven. La CUP aconseguia que JxS acceptés un programa de millores socials a anys llum de l’ideari polític dels convergents. ERC, socis de Convergència a JxS, callaven. En les dues sessions d’investidura de principis de novembre la CUP votava no i Mas no aconseguia ser nomenat President de la Generalitat. La data límit s’allargava fins al 10 de gener. Si aleshores no hi havia President automàticament es convocarien noves eleccions. Els mitjans de comunicació favorables a la independència pressionaven a la CUP. Aquesta realitzava assemblees territorials per decidir què fer: Investim a en Mas o no? L’Assemblea nacional de la CUP, celebrada el 27 de desembre, debat i vota sobre la investidura d’en Mas. Un sorprenent empat a 1.515 vots li passa la pilota, de nou, a JxS. L’Antonio Baños, cap de llista per la CUP, amaga en dimitir. Les reunions es multipliquen entre el 28 de desembre i el 9 de gener. Tot indica que finalment es celebraran noves eleccions, però el dissabte 9 de gener al migdia salta la noticia: Hi ha principi d’acord. En Mas plega i proposa a Carles Puigdemont (Alcalde de Girona) com a President. La CUP accepta i el diumenge 10 de gener es celebra el debat d’investidura, on en Carles Puigdemont es proclamat, en primera votació, President de la Generalitat.

L’Ovidi Montllor deia que ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer. Aquesta frase s’ha utilitzat molt aquests darrers anys. Després d’unes negociacions tant dures crec que tant sols han quedat les molles i no sé si aquestes tenen la força necessària per tirar endavant. També estic segur de que el peix gran, tot i perdre una batalla important, finalment s’ha menjat al peix petit. La CUP ha aconseguit fer fora a en Mas, però a quin preu? Paga la pena perdre tota rellevància parlamentària en una legislatura tant important tant sols pel cap d’en Mas? L’acord entre JxS i la CUP em sembla que està redactat amb mala llet, amb l’objectiu d’humiliar a la CUP. I aquest acord, no s’hauria hagut de debatre en assembles? Després de tot aquest llarg procés de negociació tinc la sensació de que JxS surt bastant més sencer de la batalla. I dins de JxS, ERC queda perfectament posicionat per a unes properes eleccions a celebrar, probablement, al setembre del 2017. El congrés per refundar Convergència també serà interessant....

Be amics, agafin-se forts que això comença!!!

PD: A Madrid, seran tant ingeniosos com els catalans? Veurem què passa allà a partir d'aquesta setmana. Hi haurà House of cards a la manxega?

El temps del llop, de Gener

Estem a les acaballes de l’any i és un plaer poder tancar-lo descobrint una bona banda de rock. Com ja va sent habitual visc dels clàssics i els descobriments musicals remarcables els compto amb els dits d’una mà. Sobrevisc escoltant el Bruce dels 70, en Dylan del S. XXI, en Van Morrison, la Patti Smith, una mica de JJ. Cale, Neil Young, Dire Straits o Senior i el Cor Brutal.
És un plaer poder escoltar una banda en directe i en acabar el concert anar ràpidament a la paradeta de merchandising per fer-me amb el disc. Això m’ha passat aquest matí amb Gener, la banda de la capital del Túria liderada per Carles Chiner. Bones lletres i un directe prou contundent. No demano més, però això que sembla senzill poques bandes ho aconsegueixen. 

Gener ha tingut 30 minuts al festival Feretes i Cançonetes, temps més que suficient per il·lusionar-me i convidar-me a submergir-me en “El temps del llop” un disc amb bones lletres, delicat però alhora enèrgic, original però arrelat a l’essència del Rock americà, que pot transitar del folk al pop o deixar-se caure, de tant en tant, en la psicodèlia. Un viatge interessant i una gran troballa que aniré assaborint, com el bon vi, a petits glops.

Podeu escoltar-lo i comprar-lo a Mesdemil o a l'Spotify

20D. Les eleccions del canvi...generacional!

Cada vegada que hi ha eleccions, el partit que es troba a l’oposició diu que són les eleccions del canvi. Aquest proper 20 de desembre, probablement i si no hi ha un daltabaix, seran les primeres eleccions del canvi de debò. Deixarem enrere més de 35 anys de bipartidisme clar i tindrem un parlament amb 4 “grans partits”. I per què aquest canvi?

La crisi econòmica ha afectat molt a PP i PSOE que han estat lents en reaccionar i quan ho han fet ha estat amb mesures poc convincents. La pujada de Podemos i Ciutadans s’ha emmarcat sovint com un fenomen contestatari a la manera de fer dels dos grans partits hegemònics clàssics. Potser si, però l'anàlisi de la gran pujada i consolidació dels dos nous és més profunda. És generacional i tots els partits comencen a ser-ne conscients.

Arran del darrer sondeig preelectoral del CIS (Novembre 2015) vaig veure publicada una gràfica on es veia molt clarament que la gent menor de 40 anys vota indistintament a qualsevol dels 4 partits ara majoritaris. A partir dels 40 anys el vot cap al PP + PSOE augmenta amb l’edat. Es a dir que el PP i PSOE conserven el seu graner de vots en la gent gran i Podemos i Ciutadans l’estan aconseguint amb la gent jove. (Més info i més detallada en un interessant article d'Oriol Bartomeus a Agenda pública).

Un exemple ràpid. El 20D estan convocats a votar aproximadament 34,69 milions de persones (majors de 18 anys, INE 2014). D’aquests, un 62% no va votar en el referèndum per ratificar la constitució de 1978. Tots els votants menors de 55 anys eren menors d’edat l’any 1978. Perquè, aleshores és tant inamovible una constitució que la gran majoria d’electors no l’hem votat? És només un exemple, però prou clar de com una nova generació de votants, amb altres objectius i perspectives està entrant en joc i s’està convertint en clau per a governar el país.

I això els partits ho saben bé i amb estratègies més o menys afortunades estan intentant esgarrapar vots en aquests perfils que generacionalment no són els seus. Dos exemples clars. Per un costat el d’un partit clàssic, el PP, que intenta “pescar” entre la gent jove. L’anunci dels Hipsters... a mi m’ha fet gràcia, encara que és realment poc creïble. Per un altre costat, l’estratègia inversa. La campanya de compromís demanant a la gent jove que parli amb els seus majors.

Aquest nou panorama polític està portant de crani a les empreses demoscòpiques, acostumades a cuinar enquestes amb mostres realment petites (el baròmetre del CIS es fa amb menys de 2.500 enquestes a tota Espanya). Repartir la intenció de vot entre PP i PSOE, quan portes fent-ho 35 anys és cosa fàcil (mecànica ja), però quan has de plantejar un escenari nou amb dos partits emergents a l’alça, tota la maquinaria trontolla. És per això que aquesta vegada les enquestes poden desafinar com no ho han fet fins ara. Les municipals i autonòmiques del passat mes de maig a València poden ser un bon exemple. Cap enquesta es va aproximar als resultats que finalment va treure Compromís.

La guerra està servida i el canvi, de moment, cuinant-se al forn!

Viena, sempre sense voler...

Rathausplatz

La primera vegada que vaig trepitjat sòl austríac ho vaig fer sense voler. Crec que ha estat l’única vegada que he anat a un país estranger sense tenir la mínima intenció d’anar-hi. Aleshores jo estava d’Erasmus a Ca’Foscari, Venècia, gastant-me les 15.000 pessetes que la Unió Europea em donava cada mes en cafès, spritz i pizzes al volo. No donava per a més... Amb els amics que ens vam ajuntar a Venècia vam llogar un cotxe per anar de viatge a Croàcia i quan ja estàvem carregant-hi les motxilles, el de l’Europcar ens va dir que a Croàcia no hi podíem anar, que no era un país membre de la Unió Europea i que per tant, la targeta verda (l’assegurança) no ens cobria al país del bàltic. Aleshores, després d’un petit debat a Piazzale Roma, vam decidir anar cap a Viena, on vam arribar una nit freda de novembre. Aquell viatge va ser un d’aquells que podríem anomenar iniciàtics. Van ser només 4 dies, però ens van passar tantes coses que el vincle d’amistat que es va construir durant aquells dies ha perdurat fins avui, 15 anys més tard. Fa poc un bon amic em deia que per a mantenir els amics cal que passin coses per tal de poder construir un relat que enforteixi l’amistat. Aquells quatre dies de tardor de l’any 2.000 vam generar tantes històries que els llaços d’amistat han quedat fortament lligats i Àustria ja forma part del nostre paisatge col·lectiu i identitari.

La setmana passada vaig trepitjar Viena per segona vegada i de nou també va ser una mica de rebot. A última hora un company de feina es quedava sense poder anar al congrés mundial de vianants Walk21 i jo aprofitava la seva plaça. Aquesta vegada el viatge ha estat del tot diferent i les poques passejades que he pogut fer les he fet amb ulls atents. El primer que em va sorprendre de Viena és la foscor, o per contraposició, la quantitat de llum artificial que tenim a València. L’avió va aterrar al capvespre, ja de nit, i el trajecte en bus de l’aeroport a Westbahnhof va transcorre enmig d’una penombra agradable. I després els horaris. A les 19:00 hores tot tancat, fins i tot les oficines de PwC, una cosa impensable als països mediterranis. Les botigues a les 19:00 totes tancades i a les 19:30 tothom a sopar. Si un mediterrani es despista i busca un restaurant més enllà de les 21:00 hores, es queda sense sopar. I no és pas broma. I ben pensat no està gens malament aquest horari.... Algun dia, a casa nostra, haurem de fer una reflexió profunda sobre els horaris laborals i comercials. Ara bé, culinàriament guanyem per golejada. Només dir-vos que el plat típic vienès (i austríac) es diu Wiener Schnitzel i no és res més que un tall de vedella arrebossat amb patates fregides. Quin nivell.... el dia que vaig menjar millor ho vaig fer al restaurant grec Mythos, que us recomano si algun dia passegeu per la ben remodelada Mariahilfer Straße. De postres, els Strudels de la cadena de pastisseries Aida estan molt bons. Alguna cosa havien de cuinar be, no? Això si, els postres no els acompanyeu amb cafè, que us cobraran 2,5€  per un expresso i de l’ensurt us ennuegareu amb els trossos de poma del strudel.

Passejar per Viena és colpidor. Els edificis, gairebé tots els que estan dins de l’anella formada per les avingudes Schubertring, Getreidemarkt, Auerspergstraße, Landesgerichtsstraße i el ramal del riu Danubi, són imponents, d’una arquitectura clàssica que espanta. Són tant grans i majestuosos que jo no parava de pensar en com collons poden donar un ús i mantenir tanta arquitectura monumental concentrada en tant poc espai. Que si el Rathausplatz (l’ajuntament), el parlament, la universitat, el Burgtheater i el Volkstheater, l’Òpera, els bessons museu d’història natural i museu d’història de l’art, la Biblioteca nacional, el palau Imperial, la catedral de Viena i la Votivkirche... i la llista podria ser interminable. Quant els costa als austríacs mantenir tanta arquitectura? Com es que no hi ha res abandonat? A València tenim la casa de la Seda que es cau a trossos o l’edifici de Bombas Gens, per anomenar-ne alguns, en estat de ruïna....i són casetes d’obra comparades amb les imperials construccions austríaques!! Reflexió companys!

I per acabar un detall. Vaig veure molts cotxes de luxe circulant per les avingudes de Viena, entre ells dos Tesla S, un vehicle elèctric (probablement el millor del món) que degut a la incompetència (i interessos) del nostre ministre d’Industria, el Sr. Soria, l’empresa Tesla ha decidit no comercialitzar decididament a Espanya. Bé, de fet, a Girona han instal·lat alguns carregadors però la presència és més simbòlica que real.... Una altra comparació odiosa entre Àustria i Viena.... Sort que nosaltres tenim sol i el cel blau, que si no, no sé que collons fem per aquestes latituds mediterrànies.

Muerte y vida de las grandes ciudades, de Jane Jacobs

Un llibre esdevé clàssic quan després de 20, 30 o 40 anys de la seva publicació el que diu segueix sent de rabiosa actualitat. Això és el que passa amb el llibre de Jane Jacobs “Muerte y vida de las grandes ciudades”, publicat per primera vegada l’any 1961.

A inicis dels anys 60 la Jane Jacobs analitzava i descrivia les ciutats amb una metodologia extremadament simple i eficaç però completament desprestigiada pels urbanistes ortodoxes de l’època (i actuals): L’observació. La investigadora americana – canadenca descrivia els processos socials i urbans dels carrers a través d’observacions. Ja aleshores ens avisava de com els models de ciutat jardí (Ebenezer Howard) o Ciutats Radiants (Le Corbusier) eren una seriosa amenaça per a la vida dels nostres carrers. La Jane Jacobs ens avisava del perill de l’urbanisme dispers, de l’urbanisme d’esquena als carrers, de l’urbanisme de voreres buides, de la segregació d’usos, de l’urbanisme que no potencia la creació de xarxes veïnals....Tant sols dos anys més tard (1963) i aquesta vegada des d’Anglaterra, en Collin Buchanan ens avisava (Traffic in Towns) del perill que suposava la massiva implantació del vehicle privat per a les nostres ciutats.

La societat ha ignorat durant més de 50 anys les premisses i recomanacions que ens van fer investigadors com en Buchanan i la Jane Jacobs. Els seus llibres s’han estudiat a les universitats, s’han convertit en clàssics però no hem estat capaços de traspassar les seves idees a l’esfera política i econòmica en el moment adequat. Durant més de cinquanta anys hem seguit urbanitzant com no deuríem i hem seguit potenciant el vehicle privat per damunt d’altres modes de transport més justos socialment. Cotxe i urbanisme, urbanisme i cotxe ha estat el tàndem totèmic del darrer segle XX. Un tàndem que ens ha donat pa per avui i fam per demà. I el pitjor de tot es que estàvem avisats, però seguíem sords.

És interessant descobrir la petjada de la Jane Jacobs, 50 anys més tard, en nombrosos projectes que avui en dia semblen innovadors. El despatx d’arquitectura d’en JanGehl ha fet bandera del vianant i es dedica, arreu del món, a millorar espais urbans. El seu magnífic llibre, “Ciudades para la gente” podria ser una bona segona part del “Muerte y vida de las grandes ciudades”. Des d’una altra perspectiva, l’urbanista Charles Montgomery està venent el concepte de “Happy City” on defensa que una ciutat diversa i compacta genera gent feliç. Parla de carrers plens de gent, de carrers econòmica i socialment actius, de carrers segurs vigilats pels milers d’ulls del veïnat... parla del mateix que la Jane Jacobs fa 50 anys. I per això “Muerte y vida de las grandes ciudades“ ha esdevingut un clàssic: Perquè no li hem fet cas en 50 anys i necessitem, urgentment, fer-li'n.

Jane Jacobs. Muerte y vida de las grandes ciudades. Ed. Capitan Swing (2011)

Llibre Happy City de Charles Montgomery (edicions Americana, Canadenca, UK i Coreana)

Ciudades para la gente. Jan Gehl. Ed. Infinito (2014)