Anayet i Ben Harper per a un cap de setmana rodó

Aquest passat cap de setmana, com ja sol ser costum, hem anat a passar un parell de dies al Valle del Tena, a Osca. Un cap de setmana de muntanya i música magnífic.

El divendres a l’hora de dinar arribem a Formigal i, per la tarda, per desentumir les cames després d’unes quantes hores de cotxe, fem una passejada per la fageda que hi ha allà al costat. Fa vent fred i tot apunta a que, si el vent afluixa, tindrem una meteorologia fantàstica per gaudir de la muntanya. Per la nit sopem amb el Ferran, que està guiant a un grup, i comentem els plans per a l’endemà.

Dissabte matinem, esmorzem a l’hotel (estem al Nievesol, molt be) i a un quart de nou comencem a caminar des de l’aparcament del Portalet (1.700m.), a l’estació d’esquí de Formigal. Hi ha alguns núvols baixos i algunes vaques alletant a vedells acabats de néixer. Gent, ben poca. Els primers 45 minuts no són res de l’altre món. Caminem amunt per les pistes d’esquí fins al collado de Batallero (2.000m.), on deixem el paisatge antropitzat i agafem un petit sender de pedres, d’una escala molt més humana. En pocs minuts arribem al Ibón de La Fontaine i seguim un sender clar que, baixant una mica, passarà per sobre de la cabana de la Glera. Hem d’intentar no perdre massa alçada i no acostar-nos a la cabana. Si ens hi fixem, hi ha un sender amb fites que transcorre a mitja alçada i que, a poc a poc, comença a pujar. Pujant tranquil·lament, arribem als ibons de l’Anayet (2.200m), un paratge preciós. Es veu l’ibon, l’imponent Anayet i al fons, finalment net de núvols, el màgic Midi d’Ossau, que vam escalar al juliol del 2020.

Ibon d'Anayet amb el Midi d'Ossau al fons

Aquest indret tant bonic ha agafat renom últimament i estava ple de tendes. No les vaig comptar, però abans de les deu del matí hi havia allà més d’una vintena de tendes plantades. L’Espe i jo teníem intenció d’arribar als llacs i si teníem ganes, seguir fins a fer el Vértice de l’Anayet. Com vam pujar bé, no feia calor i encara no eren les deu, vam decidir seguir xino xano fins al cim. En mitja hora vam arribar al collado de l’Anayet (2.400m.), que geològicament és un espectacle. L’Anayet, com el Midi, és un antic pitó volcànic i la varietat de colors i tipus de roques que veiem és sorprenent. Seguim pujant cap al cim del Vértice per un marcat sender i abans de les onze del matí estem gaudint d’unes vistes impressionants des d’aquest mirador privilegiat de 2.555m. Al cim ens trobem amb quatre o cinc persones més, comentem la jugada, mengem una poma, fem algunes fotos, identifiquem els cims que tenim al davant (Midi, Arriel, Palas, Balaitus, Cresta Diablo, Gran Facha, els Infiernos amb l’espectacular Marmolada, els Garmo....) i, agraïts, comencem a baixar. 

Al cim del Vértice de l'Anayet

Com som de nou al coll a quarts de dotze, ens animem a pujar a l’Anayet. En pocs minuts arribem a les famoses cadenes. Fem una mica de cua perquè la via comença a estar prou saturada de gent. Passem sense gaires problemes i enfilem la canal de pujada al cim. Això sembla una romeria de gent pujant i baixant, alguns amb més traça que els altres i alguns amb més paciència que els altres. El perill més gros de tot això és la impaciència. A mitja canal l’Espe crida: Eres la hermana de Asun? Frase del cap de setmana, ens trobem amb coneguts fins i tot sota les pedres! Arribem al cim de l’Anayet (2.574m.), una talaia magnífica sobre una bona part del Pirineu aragonès. Com el cim està ple, fem un plàtan, un parell de fotos i comencem a baixar. A mitja canal, deixem pujar a un grup de vint persones i a les cadenes ens toca esperar 15-20 minuts més per a poder passar i baixar. És un cim tant espectacular i tan proper, que s’ha massificat fins al punt de començar a ser perillós (per la impaciència d’alguns). Una solució ben fàcil per acabar amb aquesta situació seria treure les cadenes i qui vulgui passar, que escali, com es fa al veí Midi d’Ossau. Be, en qualsevol cas hem gaudit de la caminada i de les vistes. Arribem de nou al coll i enfilem cap a baix, cap als ibons primer i cap a Formigal després, on arribem a l’hora de dinar.

L'Anayet des del coll

L'Espe a les cadenes

Després d’una bona dutxa i una migdia, abans de les set baixem cap a Sallent a donar una passejada, fer una cervesa i a sopar. I abans de les nou fem camí cap a Lanuza, al concert d’aquest vespre de Pirineos Sur. Avui toca el gran Ben Harper amb els The Innocent Criminals, un dels grans que ens faltava per veure. I mare meva, quin concertàs. 90 minuts que passen volant, on el bo d’en Harper ens fa viatjar a través del seu so característic, transitant pel blues, el folk, el soul i el reggae. Sold out a l’auditori de Lanuza per viure una gran nit de la mà d’un músic gran, molt gran.

Ben Harper a l'auditori de Lanuza. Foto: Pirineos Sur

Cap de setmana rodó!

IFSC World Cup Madrid 2025

 

Aquest passat cap de setmana hem viatjat a Alcobendas per viure, de primera mà, la copa del món d’escalada (IFSC climbing world cup), de l’especialitat “dificultat”. El divendres vam gaudir d’unes magnífiques i disputades semifinals, on els 48 escaladors i escaladores intentaven superar un mur complicat que els obris les portes a la final del dissabte. De fet, tant sols l’americana Annie Sanders va aconseguir fer top. El dissabte, després d’un matí de visita al museu Thyssen-Bornemisza, tornem cap a Alcobendas per viure unes autèntiques finals de la Copa del Món. Els americans ColinDuffy i Brooke Raboutou així com l’Alberto Ginés (el medallista olímpic espanyol) eren els nostres favorits però, després de les semifinals vam afegir a la nostra llista altres escaladors que no coneixíem: la italiana Laura Rogora, la eslovena Rosa Rekar i el japonès Satone Yoshida, que després de patir un cop fort a les semifinals va aconseguir entrar a la final i endur-se el bronze.

Hi ha moltes coses que ens han agradat d’aquesta experiència, de poder gaudir de la nostra primera copa del món d’escalada. La primera, l’espectacularitat de l’especialitat. El mur d’escalada, de 15 metres i pràcticament desplomat en tot el seu recorregut, obliga als escaladors a fer passos acrobàtics, inversemblants... I com només disposen de sis minuts per intentar arribar al top, la competició és fa molt amena. I aquesta espectacularitat va lligada amb el bon ambient que es respira. Aquí no s’insulta a ningú. S’anima a tothom i s’aplaudeixen tots els passos difícils que es superen. L’ambient es d’un bon rotllo fantàstic, que costa de veure en altres competicions d’àmbit mundial.

Després, ens ha sorprès molt gratament la proximitat amb els escaladors. Els hem vist estudiant les vies abans de les competicions, hem pogut parlar amb ells i fer-nos fotos quan estaven entrant a l’àrea d’aïllament i, també, quan després de competir sortien cap a la zona reservada als equips i esportistes. Una meravella, res a veure amb altres esports. Els més petits estaven encantats!

Amb Colin Duffy

Amb Alberto Ginés

Amb Brooke Raboutou

I, finalment, és magnífic observar com la paritat entre homes i dones, en les competicions d’escalada, és real. Les competicions d’homes i dones juntes, el mateix cap de setmana, els mateixos horaris, dins d’un tot que és el cap de setmana de la competició. I els premis econòmics, iguals: 6.000€ per a cada campió.

I tot i que la valoració del cap de setmana ha estat bona (ho hem passat molt be) també hi ha coses a millorar. Algunes recomanacions:

Avui en dia al juliol, a Madrid, hauria d’estar prohibit fer qualsevol activitat a l’aire lliure sense garantir unes condicions de confort mínimes. Fer la Copa del món en un solar asfaltat, sense ombres, amb activitats interesants a les cinc de la tarda, té delicte. A mi m’hagués agradat assistir a la xerrada dels germans Pou, però no hem vaig atrevir. Després de veure i patir el descampat asfaltat divendres, dissabte vam entrar a les 19:00, quan el sol començava a baixar. Una llàstima que aquestes coses no es cuidin una miqueta més.

Després, no sé si perquè esperaven menys gent o perquè els va donar igual, l’espai per als espectadors estava bastant mal organitzat. Davant del mur hi havia un espai de tres o quatre fileres de cadires per als equips i escaladors i, després, unes 10 o 12 fileres més de cadires per a VIP’s, gent que tenia polseres blaves o blanques, que devien ser invitacions de la pròpia IFSC o dels patrocinadors. Després, a la dreta del mur, al costat de les cadires, hi havia un bar VIP, l’únic espai amb ombra de tot el recinte. La resta de la gent, ens havíem de posar dempeus, darrera de tots aquests elements. Ni una graderia, ni una ombra, ni un mínim interès per a que el mur es vegi bé des del lateral esquerra (el tapava l’escenari del DJ) o dret (tapat pel bar VIP). Als plebeus, ni aigua. Sort que el mur era alt, alçaves el cap i ho veies perfectament.

Zona Vip davant del mur

Una altra cosa lamentable ha estat, com no podia ser d’una altra manera, l’actitud d’un dels patrocinadors: Ecoembes, el rei del greenwashing estatal. Quan anaves comprar una beguda, et cobraven 50 cèntims per un got de plàstic que, atenció, no podies retornar. Es a dir, pagaves per un got de plàstic que després tiraves a les escombraries. Per què no gots retornables com ja es fa a la majoria de festivals?

I per últim, una darrera queixa sobre els patrocinadors. Ja sé que deu ser molt difícil dir que no a segons qui quan et falten diners, però hi hauria d’haver certa ètica o moral a l’hora d’acceptar segons quins patrocinis. Que el Banc Santander, que és el banc amb més inversions en armament d’Espanya segons els informes de Banca Armada patrocini un campionat d’escalada és abominable. Possiblement el que passa és que, aquestes competicions, d’esperit muntanyenc i tal i com deia encertadament en Pablo Batalla, ja en tenen ben poc.  

Hem vingut a veure un espectacle competitiu en un marc capitalista. Hem de ser conscients d’això, denunciar les coses que creiem que deurien canviar i gaudir de l’esport i dels escaladors. Res més. I això hem fet.

Eriste i Forquetas des de Biadós

 

Hi ha cims que es resisteixen, que pels motius que sigui, no aconsegueixes assolir. Ens ha passat amb els Eristes. Vam voler anar-hi el juny del 2023 i va ploure. Vam intentar-ho de nou al 2024 i va tornar a ploure. Aquest 2025 vam endarrerir la sortida al juliol per minimitzar el risc de pluges i el dijous abans de fer les motxilles la previsió meteorològica era, de nou, un drama. Aquesta vegada vam decidir no buscar un pla alternatiu com els darrers anys. Volíem Pirineu, volíem intentar-ho, així que amb una previsió de primera hora del divendres encara prou grisa vam enfilar cap a la Vall de Biadós. Teníem clar que el divendres tarda ens mullaríem, però potser dissabte i diumenge al matí tindríem una finestra de bon temps. Aquesta era la nostra oportunitat.

Ens trobem, el Fra, l’Oriol i jo, a Ainsa per a dinar. Ens agrupem en un sol cotxe i enfilem cap San Juan de Plan i, després, cap a Biadós. Llarga i magnífica vall, primaveral encara, verda, florida i amb tots els rierols plens d’aigua, recollint el desgel de les darreres capes de neu que es veuen en cotes altes. Deixem el cotxe a l’aparcament del camping El Forcallo (1.580 m.) i comencem a caminar. La idea es dormir dues nits al ibon de Millares (2.381 m.) i intentar fer un dia els Eristes i l’altre els Forqueta. Així, amb un armari considerable i amb la certesa de que ens mullarem, comencem a enfilar els 800 metres de desnivell que tenim per davant. Passem pel refugi i bordes de Biadós, amb unes vistes privilegiades sobre el massís del Posets i seguim el GR direcció al coll d’Eriste. Deixem les pastures que envolten les bordes i comencem una pujada forta i constant entre boscos de pi negre. Quan deixem el bosc enrere, sota el tozal Blanco, virem a la dreta per pujar cap a l’Ibon, deixant el GR a l’esquerra. En poc menys de dues hores i mitja estem al ibon de Millares i, miraculosament, no ha plogut i el cel es manté relativament clar. Son dos quarts de nou del vespre, plantem la tenda, sopem i a dormir. De moment, estem de sort!

A les bordes de Biadós

El dissabte el despertador sona a les sis del matí. Ja fa estona que clareja i el cel es manté net, amb alguns núvols allunyats. Esmorzem i a dos quarts de set comencem a pujar cap al coll de Millares. Pujada maca, entretinguda, buscant els passos que des de baix es veuen impossibles. Pugem a bon ritme i arribem be al coll, des d’on comencem la pujada al Eriste Nord, a través d’una pala interminable de blocs de pedres. Abans d’arribar a l’avant cim flanquegem pel costat sud-est, d’es don veiem un pedregà infinit que baixa dels Eriste fins als llacs de Bagueña. Espantem un grup immens d’isards (en vaig arribar a contar 37) que corren pendent avall a una velocitat increïble, fugint de tres excursionistes matiners. Abans de les nou del matí fem l’Eriste nord (o Tuca de Bagüeñola nord o Pico Beraldi) de 3.025 m. Trenquem així un malefici de tres anys i, per fi, coronem un dels Eriste.

Al cim de l'Eriste Nord (3.025m.)

Estem contents i gaudim del paisatge, però ràpidament comencem a baixar per dirigir-nos cap a l’Eriste Central. La baixada es fa direcció coll de Millares, però intentant anar a buscar la pedrera que ens permeti passar per sota de l’Eriste nord i, sense perdre molta alçada, anar a buscar el pas de la Gralla, sempre per la vessant sud-est. Quan som a mig camí del pas, comença a tronar. Primer lluny, però pocs minuts després, de forma més forta i continua. Breu reunió i, finalment, decidim donar mitja volta i baixar. Una tempesta a 3.000 m. no és molt recomanable així que guanya la prudència i comencem a desfer el camí per arribar al coll de Miralles. Comença a ploure fort i abans d’arribar al coll ens toca fer alguna desgrimpada delicada amb les pedres mullades i relliscoses. Moment tens, però que finalment superem sense problemes. Ja de baixada cap al Ibon de Millares, para de ploure i inclús surt el sol. Ja no plourà durant tot el dia, però això no ho sabem i ja estem de baixada. Abans de les onze del matí estem al llac. Descansem, dormim, mengem, xarrem, suquem els peus a l’aigua freda i passem la tarda tranquil·lament, sense fer res, agraint a la vida la possibilitat de desconnectar i de gaudir d’aquests moments. Tot i això, ens queda un gust agredolç. Hem fet, finalment, un Eriste però la pluja ens ha privat de pujar els altres dos. Podríem dir que després de tres intents, de tres anys intentant-ho, hem signat unes taules.

Ibon de Millares

Diumenge repetim la jugada, però aquesta vegada cap als Forqueta. Abans però, recollim la tenda i baixem una mica fins a trobar l’encreuament amb el GR. Allà deixem amagat el material i comencem una forta pujada cap al coll d’Eriste (2.862 m). Hi ha trenta minuts de pujada espectacular, molt forta, però és qüestió d’anar a poc a poc i trobar el ritme. A l’alçada del coll del Tozal Blanco, la pujada es suavitza i trobem alguna pala de neu que ens facilita el caminar. Tota l’estona tenim la cara sud-oest del Posets damunt nostre, més de mil metres de paret que cauen verticalment dels cims del Pavots i el Diente Royo. Impressiona les dimensions d’aquest mur, que ens fa sentir petits, petits... A dos quarts de nou som al coll i comencem una divertida i entretinguda grimpada fins a la Forqueta. Bufa el vent i algun pas s’ha de fer amb compte. Deixem les motxilles a la forqueta i ens enfilem per una petita xemeneia fins al Forqueta SE (3.008 m.). Estem dalt d’un mirador privilegiat del Posets. Veiem tota la cresta de Espadas, darrera el Perdiguero, una mica a la dreta el massís de la Maladeta i darrera nostre, a tocar, els tres Eriste. A l’esquerra, al fons, Ordesa amb el Mont Perdut.  Retornem al collet i enfilem cap al cim de la Forqueta (3.011 m.), aquest sense cap complicació. Després del dia agredolç d’ahir, avui ho hem gaudit de valent. Una pujada molt bonica i unes vistes magnífiques. Fem les fotografies de rigor i baixem cap al coll d’Eriste, on iniciem una baixada trepidant, lliscant damunt les plaques de neu. El que ens ha costat una hora i mitja pujar ho baixem en 40 minuts.

Cim del Forqueta SE 3.008 m.

Fem un mos, bevem i omplim de nou les motxilles amb els sacs, la tenda, fogonets..... A les onze del mati iniciem la baixada cap a Biadós i a dos quarts d’una estem al càmping fent-nos la merescuda cervesa final. Cap de setmana memorable, amb la millor de les companyies i amb un paisatge magnífic. Hem gaudit de nou del Pirineu!!

Cervesa final al bar del camping Forcallo