Hi ha cims que es resisteixen, que pels motius que sigui, no aconsegueixes
assolir. Ens ha passat amb els Eristes. Vam voler anar-hi el juny del 2023 i va
ploure. Vam intentar-ho de nou al 2024 i va tornar a ploure. Aquest 2025 vam
endarrerir la sortida al juliol per minimitzar el risc de pluges i el dijous
abans de fer les motxilles la previsió meteorològica era, de nou, un drama.
Aquesta vegada vam decidir no buscar un pla alternatiu com els darrers anys.
Volíem Pirineu, volíem intentar-ho, així que amb una previsió de primera hora
del divendres encara prou grisa vam enfilar cap a la Vall de Biadós. Teníem
clar que el divendres tarda ens mullaríem, però potser dissabte i diumenge al
matí tindríem una finestra de bon temps. Aquesta era la nostra oportunitat.
Ens trobem, el Fra, l’Oriol i jo, a Ainsa per a dinar. Ens agrupem en un sol cotxe i enfilem cap San Juan de Plan i, després, cap a Biadós. Llarga i magnífica vall, primaveral encara, verda, florida i amb tots els rierols plens d’aigua, recollint el desgel de les darreres capes de neu que es veuen en cotes altes. Deixem el cotxe a l’aparcament del camping El Forcallo (1.580 m.) i comencem a caminar. La idea es dormir dues nits al ibon de Millares (2.381 m.) i intentar fer un dia els Eristes i l’altre els Forqueta. Així, amb un armari considerable i amb la certesa de que ens mullarem, comencem a enfilar els 800 metres de desnivell que tenim per davant. Passem pel refugi i bordes de Biadós, amb unes vistes privilegiades sobre el massís del Posets i seguim el GR direcció al coll d’Eriste. Deixem les pastures que envolten les bordes i comencem una pujada forta i constant entre boscos de pi negre. Quan deixem el bosc enrere, sota el tozal Blanco, virem a la dreta per pujar cap a l’Ibon, deixant el GR a l’esquerra. En poc menys de dues hores i mitja estem al ibon de Millares i, miraculosament, no ha plogut i el cel es manté relativament clar. Son dos quarts de nou del vespre, plantem la tenda, sopem i a dormir. De moment, estem de sort!
A les bordes de Biadós
El dissabte el despertador sona a les sis del matí. Ja fa estona que
clareja i el cel es manté net, amb alguns núvols allunyats. Esmorzem i a dos
quarts de set comencem a pujar cap al coll de Millares. Pujada maca,
entretinguda, buscant els passos que des de baix es veuen impossibles. Pugem a
bon ritme i arribem be al coll, des d’on comencem la pujada al Eriste Nord, a
través d’una pala interminable de blocs de pedres. Abans d’arribar a l’avant
cim flanquegem pel costat sud-est, d’es don veiem un pedregà infinit que baixa
dels Eriste fins als llacs de Bagueña. Espantem un grup immens d’isards (en
vaig arribar a contar 37) que corren pendent avall a una velocitat increïble, fugint
de tres excursionistes matiners. Abans de les nou del matí fem l’Eriste nord (o
Tuca de Bagüeñola nord o Pico Beraldi) de 3.025 m. Trenquem així un malefici de
tres anys i, per fi, coronem un dels Eriste.
Al cim de l'Eriste Nord (3.025m.)
Estem contents i gaudim del paisatge, però ràpidament comencem a baixar per dirigir-nos cap a l’Eriste Central. La baixada es fa direcció coll de Millares, però intentant anar a buscar la pedrera que ens permeti passar per sota de l’Eriste nord i, sense perdre molta alçada, anar a buscar el pas de la Gralla, sempre per la vessant sud-est. Quan som a mig camí del pas, comença a tronar. Primer lluny, però pocs minuts després, de forma més forta i continua. Breu reunió i, finalment, decidim donar mitja volta i baixar. Una tempesta a 3.000 m. no és molt recomanable així que guanya la prudència i comencem a desfer el camí per arribar al coll de Miralles. Comença a ploure fort i abans d’arribar al coll ens toca fer alguna desgrimpada delicada amb les pedres mullades i relliscoses. Moment tens, però que finalment superem sense problemes. Ja de baixada cap al Ibon de Millares, para de ploure i inclús surt el sol. Ja no plourà durant tot el dia, però això no ho sabem i ja estem de baixada. Abans de les onze del matí estem al llac. Descansem, dormim, mengem, xarrem, suquem els peus a l’aigua freda i passem la tarda tranquil·lament, sense fer res, agraint a la vida la possibilitat de desconnectar i de gaudir d’aquests moments. Tot i això, ens queda un gust agredolç. Hem fet, finalment, un Eriste però la pluja ens ha privat de pujar els altres dos. Podríem dir que després de tres intents, de tres anys intentant-ho, hem signat unes taules.
 |
| Ibon de Millares |
Diumenge repetim la jugada, però aquesta vegada cap als Forqueta. Abans
però, recollim la tenda i baixem una mica fins a trobar l’encreuament amb el
GR. Allà deixem amagat el material i comencem una forta pujada cap al coll
d’Eriste (2.862 m). Hi ha trenta minuts de pujada espectacular, molt forta,
però és qüestió d’anar a poc a poc i trobar el ritme. A l’alçada del coll del
Tozal Blanco, la pujada es suavitza i trobem alguna pala de neu que ens
facilita el caminar. Tota l’estona tenim la cara sud-oest del Posets damunt
nostre, més de mil metres de paret que cauen verticalment dels cims del Pavots
i el Diente Royo. Impressiona les dimensions d’aquest mur, que ens fa sentir
petits, petits... A dos quarts de nou som al coll i comencem una divertida i
entretinguda grimpada fins a la Forqueta. Bufa el vent i algun pas s’ha de fer
amb compte. Deixem les motxilles a la forqueta i ens enfilem per una petita
xemeneia fins al Forqueta SE (3.008 m.). Estem dalt d’un mirador privilegiat
del Posets. Veiem tota la cresta de Espadas, darrera el Perdiguero, una mica a
la dreta el massís de la Maladeta i darrera nostre, a tocar, els tres Eriste. A
l’esquerra, al fons, Ordesa amb el Mont Perdut. Retornem al collet i enfilem cap al cim de la
Forqueta (3.011 m.), aquest sense cap complicació. Després del dia agredolç
d’ahir, avui ho hem gaudit de valent. Una pujada molt bonica i unes vistes
magnífiques. Fem les fotografies de rigor i baixem cap al coll d’Eriste, on
iniciem una baixada trepidant, lliscant damunt les plaques de neu. El que ens
ha costat una hora i mitja pujar ho baixem en 40 minuts.
Cim del Forqueta SE 3.008 m.
Fem un mos, bevem i omplim de nou les motxilles amb els sacs, la tenda,
fogonets..... A les onze del mati iniciem la baixada cap a Biadós i a dos
quarts d’una estem al càmping fent-nos la merescuda cervesa final. Cap de
setmana memorable, amb la millor de les companyies i amb un paisatge magnífic.
Hem gaudit de nou del Pirineu!!
Cervesa final al bar del camping Forcallo
