Ciutats creatives, d'en Richard Florida

Aquests dies m’he llegit el llibre d'en Richard Florida, “Las ciudades creativas”. És un assaig on el controvertit investigador - escriptor americà exposa una metodologia per a que la gent analitzi en quina ciutat del món ha de viure.  Jo em considero una persona prou pragmàtica, però una petita part del meu cervell no hem permet acceptar que tot sigui mesurable. Com els que parlen de l’amor com una simple segregació de feromones! Siguem una mica més romàntics!

Jo crec que la presentació del llibre d’en Florida com un manual d’autoajuda per a saber on hem de viure (porta el subtítol de: Por qué donde vives puede ser la decisión más importante de tu vida), sorgeix d’una estratègia purament comercial ideada per ell o la seva editorial. Els llibres d’en Florida s’han convertit en best sellers, el que provoca que no sapiguem ubicar al personatge: és un escriptor de renom o un investigador social i territorial de primer ordre? Jo crec que en Florida és un bon investigador que s’ha inventat un concepte mediàtic que encaixa amb les seves investigacions per poder vendre.

I per què dic això? Els tres primers capítols del llibre m’han agradat. Expliquen com són les ciutats des de tres òptiques ben diferents i des d’uns punts de partida acadèmicament acceptats. El llibre comença descrivint i justificant com, en l’era de la globalització, la ubicació física és més important que mai. La globalització no ha convertit la terra en un espai pla, ans al contrari, ha concentrat riquesa en unes quantes regions del món i ha sumit en la obscuritat a unes altres. Ja ho deia en Castells quan analitzava com afectaria la globalització a les identitats, Doncs amb les ciutats ha passat el mateix. La globalització no ens ha repartit pel món, sinó que ens ha concentrat en ciutats cada vegada més grans. Coneixeu algun broker de Londres que se n’hagi anat a treballar a Moçambic? Coneixeu alguna empresa que gràcies a internet s’hagi pogut deslocalitzar de Madrid o Barcelona a Albacete?

Una vegada convençuts de la importància del lloc (i que aquest lloc són les ciutats), la segona part del llibre ens parla de la riquesa de la ubicació i com aquesta és diferent en cada ciutat (degut a l’especialització) i com cada persona la percep de forma diferent (no totes les persones valorem el mateix). Aquest capítol està molt focalitzat al cas dels EEUU, però les idees son fàcilment extrapolables a Europa i fins i tot a nivell nacional. Vols treballar en el món de les finances? Tindràs més oportunitats a Londres. Vols treballar al món de la moda? Ves-te’n a Milà. Vols treballar en el món de les arts? Berlín és la teva ciutat. Jo crec que aquesta simplificació peca d’un problema d’escala, però la idea teòrica de l’exposició em sembla correcta. Que cadascú l’apliqui a la seva escala de vida (món, Europa, Espanya, País Valencià...).

El tercer capítol ens introdueix en el món de la geografia de la felicitat. L’autor parteix de la hipòtesi de que les regions tenen, igual que les persones, personalitats ben definides. A partir d’aquí, intenta definir les diferents regions dels EEUU segons els cinc factors que psicològicament descriuen a les persones (oberts a experiències, minuciosos, extrovertits, afables i neuròtics), per tal de que cada individu, conscient del factor predominant del seu caràcter, sàpiga en quin tipus de ciutat ha de viure. L’objectiu d’aquest anàlisis no és cap altre que concloure que si vivim en una ciutat amb un caràcter semblant al nostre, serem més feliços.

El quart capítol és el dedicat a l’autoajuda i on l’autor intenta descriure una metodologia per a cadascú decideixi quina és la millor ciutat per viure en cada una de les seves etapes vitals. A mi no m’ha convençut molt, potser perquè aquesta idea de canviar de ciutat cada 15 o 20 anys no encaixa molt amb la mentalitat europea. En cap apartat del llibre es parla del sentiment identitari, un factor, al meu parer, important. El sentiment de pertinença a una comunitat (ja sigui país, ciutat o barri) és molt forta entre els habitants del mediterrani, el que provoca que la metodologia plantejada per Florida flaquegi en el nostre àmbit geogràfic.

Els tres primers capítols del llibre m’han agradat perquè són un bon anàlisis territorial de les ciutats. És el 70% del llibre. El 30% restant és el quart capítol que sembla embotit amb pinces. És la part mediàtica que fa que en Florida vengui milions de llibres. Sense aquestes 70 pàgines, gairebé ningú compraria les 220 restants. Seria un bon llibre acadèmic sense cap tipus de ressò mediàtic. Quants llibres ha venut Jan Gehl del Cities for people? I en Mike Davis del Planeta de ciutats misèria?

Jo no vull acceptar que la decisió d’on hem de viure es pugui fer a partir de ponderar numèricament elements com la família, el treball, les relacions socials.... En canvi si que comparteixo l’anàlisi de que la globalització, enlloc de repartir-nos pel món, ens ha concentrat en les ciutats.

Richard Florida. Las ciudades creativas. Ed. Paidós. Barcelona 2009

Places que no són places

Feia temps que tenia pensat escriure un post sobre aquells indrets de la ciutat de València anomenats places i que degut als seus dissenys (o precisament degut a la manca d’ells) no funcionen com a places. Però no ha estat fins el darrer Desayuno con Viandantes (celebrat a la plaça del Mercat) que m’he decidit a escriure’l.

Segons el diccionari normatiu de l’AVL, una plaça és un “lloc ample i espaiós, en l'interior d'una població, on solen confluir diversos carrers”. La definició no és brillant. Jo afegiria que és un espai públic amb vocació de lloc de trobada. Això és important, doncs una vorera també pot ser ampla però no està pensada per a ser lloc de trobada sinó de pas. I aquí resideix la gran diferencia. Les places són llocs per estar, asseure’s, xerrar, trobar-se amb els amics i veïns, prendre una cervesa, jugar amb els fills, llegir un llibre o el diari...

A València hi ha uns quants llocs que s’anomenen plaça i estan molt lluny de ser un espai de trobada. Us n'anomeno quatre que formen un eix prou interessant:

Plaça d'Espanya. Foto: Google Earth

Plaça d’Espanya. És un nus viari i de transport de primer ordre. Allà conflueixen la Gran Via, el carrer de Sant Vicent i el carrer Pintor Benedito. També hi ha la parada del metro de la L1, així com parades de l’autobús de la EMT i Metrovalència. Degut a l’existència de totes aquestes parades de transport públic i a que l’Estació de Renfe Rodalies i d’Alta velocitat estan molt a prop, la demanda de vianants també és molt important. En canvi l’oferta per aquest mode de transport (el més important a la ciutat) és completament insuficient, fins al punt que el carrer Sant Vicent és el punt de la ciutat on més accidents amb vianants es registra. Pot ser que l’actual plaça d’Espanya no tingui vocació de plaça. Possiblement no és un indret per estar sino per passar, però queda demostrat que la quantitat de vianants que hi circulen diàriament necessiten una oferta molt millor que l’actual.

Plaça de Sant Agustí. Foto: Street View

Plaça de Sant Agustí. La plaça de Sant Agustí és la porta d’entrada al centre de la ciutat per tots aquells ciutadans que accedeixen a ella a través del carrer Sant Vicent. Avui en dia té una secció d’allò més irracional. A part de les parades de bus de la EMT (que crec que es podrien dissenyar d’una altra manera), té quatre carrils de circulació per a vehicles, quan el carrer Sant Vicent Màrtir (accés al centre) en té dos. Crec que és un punt neuràlgic de la ciutat que s’hauria de repensar completament. Hauria de transformar-se en la porta d’entrada al centre i el vianant i el transport públic haurien de ser els principals protagonistes de la nova i vertadera plaça. I crec que aquest punt si que té vocació de plaça!

Plaça de l'Ajuntament. Foto: Google Earth

Plaça de l’Ajuntament. És un punt emblemàtic de la ciutat on trobem edificis tant importants com el propi ajuntament o l’edifici de correus. La plaça existent és un solar sense ús, pensada tant sols per a les mascletades de Falles. Al voltant de la plaça, massa carrils de circulació. Coneixeu alguna capital (de província espanyola o Europea) que per davant del balcó de l’Ajuntament hi passin cinc carrils de circulació? Jo no. De fet, la plaça de l’Ajuntament no funciona com a plaça i tota l’activitat té lloc a les voreres, on els conflictes entre les terrasses dels bars i els vianants comencen a ser preocupants. I mentrestant, a pocs metres, tenim un espai públic aïllat i desaprofitat. Cal repensar tot l’espai, des del carrer Sant Vicent (venint de la catedral), al carrer Barques i carrer Marqués de Sotelo. Cal construir una plaça de l’Ajuntament que de veritat funcioni com a plaça.

Desayuno con Viandantes a la plaça del Mercat. 20/9/2014

Plaça del Mercat. La plaça del mercat (que molts l’anomenen i no saben on es), és l’espai existent entre la llotja, el Mercat central i l’església de los Santos Juanes. De fet és un carrer amb voreres estretes que no té res de plaça. A part de que la UNESCO ha demanat que l’entorn de la llotja siga de vianants per mantenir el títol de Patrimoni de la Humanitat, l’espai hauria de ser molt més amable amb el vianant per donar resposta a les funcions socials i econòmiques que realment es donen en aquest indret. La demanda de vianants és elevada (ciutadans i turistes) i la millora de l’espai públic construint una vertadera plaça potenciaria els usos actuals millorant aquest entorn tant viu de la ciutat. Aquesta actuació hauria de ser una prioritat en l’agenda municipal.

Consulta o harakiri polític

El joc de la política cada vegada em sorprèn més. La consulta del 9N semblava una realitat a finals de juny però des de finals d’agost, i degut a les declaracions de polítics de primera fila com la Vicepresidenta Ortega o el Conseller Vila, sembla que la trempera decau. O si més no, la cosa no està tant clara.

Políticament crec que seria un haraquiri per a CiU no fer la consulta. Portem un parell d’anys de bombardeig mediàtic per fer-la i la societat civil s’ha mobilitzat com mai. Després de tot això i a dos mesos de la consulta, com pot ara el Govern tirar-se enrere? La resolució del TC no pot servir d’excusa, doncs és acceptat per tothom que en recorrerà la llei de consultes (ja veurem). Entenent que a CiU hi ha polítics de certa altura, com es que ara es tiren enrere? Què ha canviat?

El primer canvi ve donat pel divorci total entre Convergència i Unió Democràtica, escenificat amb la dimissió d’en Duran i Lleida com a número dos de la coalició (21 de juliol). Els resultats del divorci es farien evidents en les properes eleccions municipals, on Esquerra arrasaria i en Junqueras podria proclamar la República catalana tal i com va fer en Macià l’any 1931.

El segon canvi es dóna una setmana més tard, quan en Mas i en Rajoy es reuneixen a la Moncloa. D’aquella reunió tant sols en va transcendir que el President de la Generalitat li va entregar un llistat amb 23 peticions i que en Rajoy es comprometia a estudiar-les. El titulars dels diaris generalistes van reflectir un diàleg de sords: Mas reitera que celebrarà la consulta i Rajoy li recorda que és il·legal.  Crec que alguna cosa més es van dir, doncs des d’aleshores, a CiU li han començat a flaquejar les cames. Potser la bomba d'en Jordi Pujol?

Si a hores d’ara m’hagués de jugar els meus calers apostant si la consulta es celebrarà o no, us asseguro que no ho tindria clar. Ara bé, reflexionant una mica, crec que tal i com estan les coses és més factible que aquesta es celebri. Per un costat veig al govern flaquejar i per l’altre veig una societat civil tant llançada, que crec improbable que el govern no els deixi votar (l’engany seria majúscul). Si no es fa la consulta CiU (sobretot Convergència) s’haurà fet un Harakiri polític de manual, històric. Si tira endavant i la Consulta es fa (a pesar de les resolucions del TC, que ja veurem què diu), la patata calenta la tindrà en Rajoy i aquest què farà: Enviar els tancs? Tancar el parlament català a la presó? Jo crec que el 9N els catalans podran decidir. Tant sols falta veure en quines condicions.

Ens espera un final d’estiu i inici de tardor d’allò més apassionant!

“Madrid. L’adveniment de la República” d’en Josep Pla i el procés català

Com ja us vaig comentar l’estiu passat, m’he reconciliat amb en Josep Pla, i aquest darrer mes d’agost m’he llegit “Madrid. L’adveniment de la República”. El llibre narra, a mode de diari, els primers mesos de la segona República. Les reflexions d’en Pla, sempre àcides i intel·ligents, fan del llibre un document històric molt interessant per conèixer què passava a Madrid durant aquella època. Les trobades d’en Pla amb polítics (Macià i Lerroux, entre d’altres), intel·lectuals i empresaris li permeten reflexionar sobre la societat madrilenya (la capital dels terratinents andalusos i extremenys) i la política nacional des de l’òptica característica del de Palafrugell.

Després de llegir-me el llibre he pensat molt en el paper dels cronistes. Ara, tenim tanta informació en temps real que les noticies duren un parell de dies i després s’esvaeixen com si res. A les redaccions dels diaris ja no hi ha escriptors i, malauradament per a la professió periodística, hi abunden els becaris. Aquestes reflexions m’han portat a pensar en el moment social i polític que està vivint Catalunya, i com d’interessant seria que hi hagués algun periodista que escrigués un llibre de reflexions sobre tot el procés, però no un llibre polític, sino un llibre sobre els canvis que el procés està tenint en la societat, en els empresaris i en els propis protagonistes polítics. Una reflexió distant, freda però irònica, on es pogués copsar els canvis a partir dels “barrets de fong” o la gastronomia. Estic demanant un cronista del procés, un Josep Pla o un Joan Fuster del segle XXI.

Menorca....

Vacances a Menorca… descans, platges de sorra blanca al sud i pissarra negra al nord, aigües clares, paisatges de pedra seca àrids i durs, talaiots i navetes, formatges, cerveses, peix fresc, Ciutadella encantadora, bona companyia (la millor)… i el Like a Rolling Stone d’en Dylan sonant al cotxe mentre recorrem a poc a poc les carreteres de l’illa.

PD: M’he comprat la guia del Camí de cavalls. El proper viatge a Menorca serà per recórrer l’illa a peu durant 10 dies.

Cala Macarelleta

Catedral de Ciutadella

Punta Nati

Jaciment arqueològic de Talatí de Dalt

La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà

De les conseqüències de la crisi econòmica se n’ha parlat molt, sobretot d’aquelles que afecten directament a les esferes familiars i quotidianes. Però s’ha reflexionat sobre les conseqüències que a mig i llarg termini provocarà en esferes com les de la planificació urbana? La ciutat construïda: Del pla urbanístic al procés ciutadà, obre una línia de debat i reflexió entorn a aquest interrogant, a la vegada que mostra casos pràctics (i reals) de com fer ciutat dins d’aquest nou paradigma cultural.

El punt de partida del llibre, escrit per en David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia, és ben clar: Els Plans Generals d’Ordenació Urbana han perdut tota vigència doncs plantegen un creixement urbà que, donada la situació econòmica actual, no són més que una quimera. El desfasament temporal entre els plans i la seva execució efectiva s’eternitza fins a fer-los obsolets, és hora de buscar respostes àgils i ràpides a les necessitats de les nostres ciutats (pàg. 13).

Les respostes a les necessitats urbanes, econòmiques i socials que reclamen les ciutats en l’era postcrisi econòmica no les trobem en l’escala del PGOU sino en una escala de barri. La ciutat necessita accions concretes que dinamitzin el teixit associatiu, empresarial i social de l’entorn on es localitza l’actuació. Per això la necessitat de passar del pla al procés, de la teòrica d’un pla a la pràctica de la participació.

La Ciutat construïda s’estructura a través de tres blocs molt clarament diferenciats. El primer (La ciutat sota els nostres peus) explica com econòmica i socialment la ciutat mediterrània ha tingut una major resiliència a la crisi econòmica degut a la seva estructura urbana, que ha facilitat i potenciat els punts de trobada i la formació d’una xarxa de relacions socials que ha sigut bàsica per a superar (o sobreviure) la crisi econòmica. Els factors urbans i les dinàmiques ciutadanes espontànies influeixen en la resiliència de les urbs (pàg. 35). El capítol acaba llistant vuit tendències per a una València productiva.

El segon capítol (Del pla urbanístic al procés ciutadà) comença amb el desenvolupament teòric que demostra que els plans urbanístics estan en crisi (la disciplina urbanística no contempla els valors afegits derivats d’un ecosistema habitat, habitable, actiu o vital. Pàg. 45). Els tres factors que fan que els Plans urbanístics siguin paper mullat en l’actual context social i econòmic són: L’abandonament de la ciutat, que decreix enlloc de créixer com deien els plans, la falta d’adaptabilitat de l’ordenació urbanística que no respon a les necessitats reals de la ciutadania i el canvi de paradigma cultural. Un cop demostrat que el pla urbanístic no dona resposta a les necessitats actuals, què ens queda? El procés ciutadà, urbà i comunitari com a base del desenvolupament local. (Cal que ens preguntem per la necessitat de generar fórmules que a mitjà termini permeten l’aprofitament dels recursos comunitaris infrautilitzats potenciant aquestes pràctiques contextualitzades i participatives. Pàg. 51). Per últim, cal garantir que les actuacions que sorgeixen d’aquests procés ciutadà tinguin un ús (com  a eina de participació ciutadana), un disseny (com un servei no com una imposició) i una gestió que garanteixi la sostenibilitat de la ciutat.

Per últim, La ciutat construïda acaba amb un capítol anomenat Bases i aplicacions, que no és res més que un catàleg de processos urbans realitzats sota aquest nou paradigma de procés ciutadà, urbà i comunitari, el que vol dir que el què exposa el llibre no tant sols és teoria, sinó que hi ha un rerefons pràctic que ho converteix en una realitat palpable. És una porta a l’optimisme, una finestra per veure que hi ha altres maneres de fer ciutat. Es mostren els processos de “Parc-Park, oasi compartit al Carme” com a mostra de implicació ciutadana, el “Camping de dalt” com aprofitament immediat d’un espai infrautilitzat a la ciutat de València, la “Estratègia comboi” com a procés d’innovació social a Xàbia i Burjassot, el “Play-Time” com un experiment sobre les situacions quotidianes de conflicte i convivència a l’hora de ser partícips de l’entorn al casc antic de Villena i “el procés d’activació del centre històric de Calp”, com una millora de la identitat urbana.

Un llibre molt recomanable per a tota persona interessada en els processos participatius de fer ciutat, sigui quina sigui la seva disciplina.

La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà. Fundació Nexe. Col. Demos núm. 6. Juny 2014.

Podeu descarregar-vos el llibre del següent enllaç de la Fundació Nexe: 

http://www.fundacionexe.org/documents/demos006.pdf

Parklets de poble

Fa poc us parlava dels “Parklets” com a eines per aconseguir espai públic urbà a costa de l’espai d’estacionament per a vehicles. Aquesta fórmula, que està sent utilitzada en grans ciutats (São Paulo, Mèxic, San Francisco...) i reivindicada en moltes altres (València, per exemple), sembla que sorgeixi d’un gran laboratori d’idees de disseny urbà. Doncs bé, res més lluny de la realitat. El concepte de parklet s’ha de vestir de disseny i d’idea futurista a les grans ciutats perquè la pressió del vehicle privat és tant gran, que eliminar una plaça d’estacionament a vegades sembla una feina de titans, un David contra Goliat.

Ara bé, en molts pobles del nostre país, on la pressió del vehicle privat no és tant exagerada i els urbanistes han fet les mateixes voreres de metre i mig, les solucions cauen pel seu propi pes sense tant de rebombori i disseny. Si passegem amb ulls atents pels nostres pobles, veurem com l’antiga tradició de treure la cadira al carrer al capvespre per a xerrar a la fresca, no tant sols no s’ha perdut, sinó que molts bars l’estan aplicant amb més o menys gràcia estètica.

Des de la delimitació de l’espai a partir de tres tanques metàl·liques a l’estructura coberta. Les idees són variades i tot depèn del pressupost de cada bar i de la gràcia del propietari. Sigui com sigui, el fet és que la terrassa no cap a la vorera i aleshores, el propietari del bar ha decidit col·locar-la allà on estacionen els cotxes. Suposo que ho ha fet amb el vist-i-plau municipal, però el que és segur es que ho ha fet sense rebombori ni queixes veïnals, amb tota la naturalitat del món. De fet, si expliquéssim a aquests propietaris que estan fent una cosa que a les grans ciutats del món es considera revolucionaria, no s’ho creurien.

Crec que si apliquéssim aquesta política a les grans ciutats ens enduríem una bona sorpresa, doncs estic convençut que les queixes serien mínimes i podríem visualitzar com la gent prefereix espais de trobada (encara que en aquest cas siguin d’ús privat pels bars) que espais per a estacionar els cotxes. El que passa a les grans ciutats és que el cotxe viu sobreprotegit i al polític, tot el que sigui tocar-lo li produeix urticària. A vegades, les ciutats haurien d’aprendre dels pobles!

Parklet bàsic a l'avinguda Ramón i Cajal d'Alberic. Unes tanques són sufucient.

Parklet una mica més elaborat. Gespa artificial i celosia. Av. Ramón i Cajal d'Alberic

Parklet estil "Chill out" a la Glorieta d'Alberic

Parklet amb tanca verda, gespa artificial i parasol. Glorieta d'Alberic

 Parklet cobert amb esructura metàl·lica. Av. Ramón i Cajal d'Alberic

Oportunitats perdudes: El carril bici de Sant Josep de Calassanç

Obres al carrer de Sant Josep de Calassanç. Estiu 2014

L’estiu, aprofitant que la ciutat està mig adormida o estirada als pobles de platja, és el moment idoni per fer aquelles petites obres de manteniment que la ciutat necessita. Ara bé, també és el moment idoni per corroborar la poca coordinació entre les diferents àrees de l’ajuntament i per comptar les innumerables oportunitats perdudes.

A finals de juny van començar les obres de millora del serveis que circulen sota la vorera del carrer Sant Josep de Calassanç, entre la plaça Bisbe Amigo i l’avinguda Pérez Galdós. Es va tallar la vorera i es va eliminar l’estacionament per permetre la circulació de vianants, protegits per unes tanques d’obra.

Ara que s’eliminava momentàniament l’estacionament del costat esquerra del carrer Sant Josep de Calassanç, hagués estat el moment perfecte per, una vegada acabades les obres de la vorera, implantar el carril bici previst en el pla de mobilitat que connecta el del carrer Conca (que acaba a la plaça Bisbe Amigo venint del centre) amb el de l’Avinguda del Cid i el carrer Mestre Bellver, a través d’aquest tram de Sant Josep de Calassanç.

Junt amb les obres que s’han fet al carrer Sant Josep de Calassanç, hagués estat molt senzill i econòmic implantar aquest petit tram de carril bici, que permetria una connexió directa i segura des de l’avinguda del Cid i rodalies al centre de la ciutat.

Tot plegat demostra una manca de coordinació entre departaments i una nul·la voluntat d’implantar un pla de mobilitat que permetria construir una ciutat una mica més amable.

Una oportunitat perduda (una més)

Curitiba, un exemple per a la reflexió

A cada país hi ha alguna ciutat que és referent en temes de planificació de la mobilitat urbana. A Espanya ho són les tres capitals basques i potser també Barcelona. A Itàlia sempre es parla de Bolongna. A França podríem citar Lyon i Rouen (n’hi ha alguna més). Copenhagen també és un bon exemple de ciutat per parlar de bicicletes i espai públic. I a Amèrica llatina? Allà moltes ciutats estan començant a fer coses interessants (sobretot les grans capitals), però si n’hi ha una que està estretament lligada a la planificació de la mobilitat des de fa anys és, sense cap mena de dubte, Curitiba (Paraná, Brasil).

Si Donostia està lligada al nom de l’ex alcalde Odón Elorza i Copenhagen a la de l’arquitecte Jan Gehl, Curitiba és referent a nivell mundial per la feina feta per l’ex alcalde i arquitecte Jaime Lerner. En Lerner va fer el que tot bon alcalde hauria de fer: Imaginar-se quina ciutat volia a llarg termini i treballar per assolir el somni, deixant unes bases sòlides per a que els que vinguin al darrera tinguin el camí clar.

Praça Santos Andrade

Amb aquest objectiu, en Lerner va treballar durant els anys 70 per convertir Curitiba en una ciutat amable per al vianant. Potser el més visible ha estat el sistema de BRT (el primer del món - 1974) que va implantar amb les seves icòniques parades, però hi va haver una actuació global encaminada a ubicar a les persones en el centre de totes les decisions que va ser cabdal per a transformar la ciutat. L’espai públic està cuidat i el vianant és protagonista en la major part dels carrers del centre. I per a fer del vianant el protagonista de la ciutat, ha fet falta garantir un sistema de transport públic eficient (la Red Integrada de Transporte amb el famós BRT) i restringir l’oferta d’estacionament per al vehicle privat al centre. Res de nou, és de manual, però poques ciutats s’atreveixen a implantar-ho d’una forma tant clara com Curitiba.

BRT Curitiba.

Curitiba és actualment una ciutat de 1.7 milions habitants (menys de mig milió als anys 70), que ha demostrat que sense grans inversions (no té metro ni tramvia) es pot canviar el model de ciutat. El que cal, però, es visó de ciutat, lideratge, una planificació global de tots els modes de transports que garanteixi un equilibri del sistema i un pla de treball per a executar-ho.

Aquestes actuacions van ser implantades a Curitiba durant els anys 70 i 80! I és precisament per això que la capitat de l’Estat de Paranà és un referent, perquè va canviar el model de ciutat molt abans que s’oficialitzés el canvi de paradigma. De fet, encara avui en dia, hi ha ciutats que no s’han assabentat que les coses estan canviant. Si una ciutat del Brasil com Curitiba ha estat capaç de convertir-se en una ciutat referent a nivell mundial en temes de planificació urbana i de mobilitat, per què la meva ciutat segueix vivint en un immobilisme malaltís?

BRT Curitiba

Hi ha un llibre d’en Jaime Lerner que us recomano: Acupuntura urbana. (IAAC 2005, Barcelona)

Eix de vianants Rua XV Novembro

Micro espais públics o parklets

Cities for people - Jan Gehl

La diferència més visible entre un país desenvolupat i un en vies de desenvolupament és l’estat de conservació de l’espai públic. A Europa disposem de places i llocs de trobada més o menys cuidats, però a Brasil i Mèxic, per exemple, aquests espais brillen per la seva absència (més enllà dels centres de les ciutats). La incapacitat, principalment econòmica, de l’administració pública per planificar i mantenir aquests espais així com la inseguretat que es genera en certs espais de la via pública són dos factors determinants d’aquest dèficit d’espais de trobada a Amèrica llatina. De fet, els dos motius van de la mà. Els espais poc treballats o mal planificats normalment són més insegurs. Si planifiquem i treballem el disseny dels espais públics els estem revaloritzant des d’un punt de vista social a la vegada que millorem la seva seguretat. En  Jan Gehl explica molt gràficament com un espai públic d’alta qualitat fa augmentar les activitats opcionals (recreatives) i les socials. 

Parklet a São Paulo. Instituto da mobilidade verde

En aquest sentit, Brasil i Mèxic estan començant petits projectes per millorar els espais públics. Trobo especialment interessants els projectes "Parque de bolsillo" a Mèxic (promogut per la Autoridad del Espacio Público del Gobierno del DF) i els Parklet al Brasil (promogut per l'Instituto Mobilidade verde de São Paulo). Aquests projectes consisteixen en construir petits espais públics en aquells llocs de la ciutat amb dèficit d’ells. Ciutats com el DF han crescut molt ràpidament en els darrers anys i amb una planificació urbana gairebé nul·la. Es per això que tret dels dos o tres parcs grans que té la ciutat, els barris no disposen de petites places o llocs de trobada. És aquí on neix el projecte de “Parque de Bolsillo” que consisteix en identificar petits espais urbans i arreglar-los per construir llocs de trobada. L’eliminació de dos places d’estacionament en calçada sol ser una eina recurrent per aconseguir guanyar espai per als vianants.

Parque de Bolsillo. Ciutat de Mèxic

Parklet a São Paulo. Instituto da mobilidade verde

Park(ing)day a València, carrer Colón. Grup Compromís

A la ciutat de València fa anys que el Grup Municipal de Compromís, durant la setmana per la mobilitat, realitza (o intenta, si l'ajuntament els deixa) el Park(ing)day, una idea sorgida al 2005 a San Francisco i que s’ha estès per tot el món per reivindicar la millora de l’espai públic en detriment de l’espai dedicat al vehicle privat. Aquests acte consisteix simplement en eliminar dues places d’estacionament i crear un petit espai públic de trobada.

A la ciutat de València disposem de moltes places de barri i per tant l’objectiu de construir aquests micro espais públics no ha de ser el mateix que al Brasil o Mèxic. A València (i a les ciutats mediterrànies en general) tenim un desigual repartiment de l’espai públic en gairebé totes les seccions dels carrers, que genera unes voreres amb unes amplades insuficients per a la demanda existent (el vianant és el mode de transport més usat a les nostres ciutats). Aquest escenari, ja de per si deficient, empitjora amb la tendència cada vegada més extensa de posar les terrasses dels bars a les voreres, sigui quina sigui l'amplada d’aquesta.

Per resoldre aquesta problemàtica, serien de gran utilitat aquests micro espais. La filosofia sorgida a partir del Park(ing)day i que a cada país s’ha estès amb noms diferents (parklets, parques de bolsillo...) és la de recuperar l’espai públic per a un ús obert. Això pot xocar frontalment amb la idea de que aquests espais es creïn per a un ús privatiu, com pot ser una terrassa de bar. Crec que una cosa no treu l’altra. A València, aplicar aquesta metodologia per a recuperar les voreres per al vianant crec que és una molt bona solució. Aquell bar que no garanteixi una amplada mínima de vorera per al vianant (3 metres), ha d’ubicar la seva terrassa en dos places d’estacionament en calçada. En alguns pobles, on la pressió que exerceix el vehicle privat no és tant gran com a les ciutats, hi ha bars que amb quatre tanques d’alguna marca cervesera ja acoten el seu espai en la calçada. I això no seria incompatible amb construir parcs de butxaca públics i oberts en aquells milers de racons de la nostra ciutat. Segur que tots en tenim més d’un al cap?

Són petites i econòmiques actuacions amb un gran impacte urbà. Com deia Jaime Lerner, acupuntura urbana!

Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals

Llegir novel·les generacionals serveix, entre d’altres coses, per autoflagelar-se. Quan érem adolescents i llegíem les “Histories del Kronen” o “Transpotting” no hi havia molt que pensar. Era qüestió de veure qui la feina més grossa i qui de debò s’havia de preocupar eren els nostres progenitors. Però ara, camí dels 40, les novel·les que escriuen els de la nostra generació tenen un rerefons reflexiu molt més potent. I de fons, la gran pregunta: Estem contents amb el camí recorregut? Si la resposta és afirmativa, endavant, però si no tenim clara la resposta, la següent pregunta és: Som a temps per canviar el rumb de la nostra vida o ja fem tard?

Suposo que aquestes reflexions se les han fet totes les generacions des de l’època de la Grècia antiga. Ara bé, cada generació ha tingut el seu “entorn” que al cap i a la fi és el que diferencia cada una de les generacions. I la meva generació ha tingut un entorn idoni per escriure novel·les: La pitjor crisis econòmica des del crack del 22.

La novel·la que m’acabo de llegir porta per títol “Primavera, estiu, etcètera” i el signa la Marta Rojals. L’Elisenda, una jove arquitecta en crisi de 34 anys que viu a Barcelona, retorna uns dies al seu poble, als peus del Montsant, a la Ribera Alta. Fa poc temps que l’ha deixat la seva parella i al poble retroba una gent i un espai que l’ajuda a reflexionar sobre la seva vida personal i professional. Aquest fet serveix d’excusa per teixir una novel·la generacional clàssica, que enganxa perquè l’entorn està molt ben treballat. Els personatges, la vida de poble i la relació d’amor-odi amb la ciutat de Barcelona i tot el que representa per a la protagonista acompanyen i omplen un llibre on el més important són les reflexions que es fan sobre el fet de fer-se gran i el què farem demà.

Les llargues hores collint olives amb el pare, però sobretot les xerrades i la tensió sexual que es crea amb l’amic retrobat Bernat, serveixen per a plantejar converses sobre el camí que hem recorregut i com, a poc a poc, hem anat canviant. 

Una bona novel·la, que enganxa i que molt probablement, els de la meva generació s'hi trobaran reflectits en més d'una ocasió (i els que tinguin arrels de poble i hagin emigrat a una gran ciutat per estudiar i treballar, molt més).

(Una altra novel·la generacional molt recomanable és la que ha escrit en Xavier Aliaga: Vides desafinades. Menys reflexiva i amb més acció, també parla dels dubtes personals i professionals a les portes dels 40)

Felip VI necessita el seu propi "23F"

Felip VI saluda al President Mas, amb Rajoy a l'ombra

Espanya ja té rei nou. Un nou Borbó ocupa, per decisió dinàstica que no democràtica, la “jefatura del reino de España”. No vull entrar a discutir en aquestes línies el caspós paper que han jugat les televisions i els mitjans generalistes aquests dies. Simplement diré que m’ha semblat deplorable i d’una falta de rigor típic d’un país sense llibertats.

Molta gent diu que en Joan Carles ha abdicat per a que el seu fill faci de mediador entre Catalunya i el govern (la paraula mediador és en aquest cas del tot errònia, doncs el paper del rei és del tot partidista). Doncs bé, la primera visita oficial del nou monarca serà al Vaticà. Tota una declaració d’intencions. Després sembla ser que viatjarà a França, Portugal. Estats Units... Quan trauran a passejar a en Felip VI per les Espanyes? Que potser tenen por que la societat l’escridassi? Pensa defensar la unitat d’Espanya sense trepitjar Catalunya? Jo crec que d’amagat, en Felip VI i en Mas es faran unes trucades, però que tardarem en veure el rei per terres catalanes, perquè amb un regnat nou de trinca, no l’interessa una escridassada pública a les primeres de canvi. I tenen la certesa que això, tard o d’hora, passarà. Simplement estan gestionant “el quan” i “el com”.

Amb tot això, les vacances escolars i polítiques ja se’ns han tirat al damunt i quan a mitjans de setembre tornin tots morenos, el 9N ja el tindrem a tocar. I aleshores en Rajoy s’adonarà que ha fet tard. Què passarà el 9N i sobretot què passarà a partir del 10N és tot un misteri. Jo crec que hi haurà convocatòria d’eleccions, però això és la solució fàcil i amb aquestes coses mai se sap.

I el rei, el nou, les haurà vist passar igual que en Rajoy i haurà perdut el somni de tenir el seu propi 23F. En Felip VI necessita una victòria que li doni crèdit per mantenir-se al poder 40 anys com va fer el seu pare. Vendre que ell ha aconseguit mantenir la unitat d’Espanya davant d’un repte sobiranista com el català, pot ser el seu particular 23F. Pot ser el seu manà. Ell sap que necessita un cop d’efecte per vendre una victòria que justifiqui la monarquia, però crec que va just de temps i arriba tard. I el que és més important, el procés català està dirigit per l’empenta de la població, majoritàriament republicana o com a mínim clarament antiborbònica. I això s’escapa de qualsevol control polític i sobretot reial. Pinten bastos per al rei.

El rei abdica. Per què ara?

El rei ha abdicat. I per què precisament ara? Tot indicava que es mantindria amb la corona al cap fins que el cas Noos tingués sentència ferma, per tal de poder deixar el camí net al seu hereu. Què ha passat doncs per precipitar aquesta renúncia? Hi ha dos possibilitats:

La primera és que en Joan Carles està tant fotut de salut que ja no pot ni amb la seva ànima i per tant, no li ha quedat més remei que abdicar. Vivim en un món on una imatge val més que mil paraules, així que els estrategues de la casa reial han pensat que la imatge que donava el rei, arrossegant-se en tots els actes públics, ja no era l’adequada. Amb en Felip s’asseguren que, com a mínim, les relliscades ja no seran físiques.

La segona possible causa de l’abdicació del rei crec que té molt a veure amb els resultats de les darreres eleccions europees. Tot indica que el parlament que surti de les properes eleccions generals (desembre 2015) tindrà una forta presència de partits polítics poc o gens amics de la monarquia: ERC, Sortu, Podemos, EU, Compromís i fins i tot UpD. Tant sols PP i PSOE garanteixen la continuïtat de la corona i és més que probable que aquests dos partits no sumin el 50% dels parlamentaris en la propera legislatura. Us imagineu un parlament així debatent una llei d’abdicació? Cal recordar que la Constitució no contempla la figura de l’abdicació i que per tant, el Parlament té l’obligació d’inventar-se alguna patranya legal per fer-ho viable. Això serà possible amb la composició actual del Parlament, doncs la majoria absoluta de PP i PSOE ho facilita. Què passaria si aquest tràmit s’hagués de fer amb una minoria de PP i PSOE? El debat sobre la monarquia seria molt més profund, hi hauria debat i la possibilitat de que la llei no tirés endavant seria més que probable. Així doncs, millor abdicar ara que la successió està garantida que deixar-ho per més endavant!

Ara a en Felip li tocarà gestionar la més que probable condemna al seu cunyat i guanyar-se una ciutadania que n’està fins als collons de personatges com aquests (de cunyats, prínceps i reis). Quan el model d’Estat que tenim tant sols l’ha votat la gent que va nàixer abans del 1.960 (els majors de 54 anys), que no ens demanin a la resta que hi estiguem d’acord. Volem votar per decidir el model d’Estat. I jo vull la III República!

El comissari Montalbano, d'Andrea Camilleri

Andrea Camilleri

Si les televisions haguessin de viure de les hores que miro la tele, aquest aparell encara estaria per inventar. No miro la tele massa sovint, i quan ho faig (tret d’algun partit de futbol) és per mirar coses que no es solen comentar a la feina mentre la gent es fa el cafè amb llet. Ara està de moda parlar de series, comentar-les i dir que n’estàs tant enganxat que t’has baixat els capítols que encara no s’han estrenat aquí. Un cas extrem l’he viscut fa un parell de setmanes a Mèxic, quan una companya de feina explicava que s’havia enganxat a les sèries coreanes. Bé, doncs jo estic enganxat al Comissari Montalbano, la sèrie italiana que fan a la Dos i que recrea les històries de l’inspector de policia de Vigata inventat per l'Andrea Camilleri. Si, i què?

Lluny de la tecnologia i la ciència ficció americana, la sèrie Montalbano recrea perfectament el món literari d’Andrea Camilleri. És respira autenticitat i humanitat en cada pla i si teniu la fortuna de conèixer Sicília, la veureu perfectament reflectida en cada una de les històries.

Luca Zingaretti dóna vida al comissari Montalbano

Els casos que ha de resoldre en Montalbano són humans. Històries que naixen de l’anàlisi profund que en Camilleri fa de la condició humana. Fets universals però perfectament ancorats a Sicília. La sèrie del Comandant Brunetti (Dona Leon), que també hem pogut veure a la Dos, tracta temes més rebuscats i fins i tot més escabrosos, que estan ubicats geogràficament a Venezia, però que perfectament podrien rodar-se a Nova York, Barcelona o Tokio. En aquest cas l’escriptora és americana, les històries ambientades a Venezia i la sèrie rodada per alemanys. En Montalbano està inventat per un Sicilià, ambientat a Sicília i rodat per italians. Amb les històries d’en Camilleri, tot i parlar de temes universals, és impossible extreure-les del seu context sicilià. I és precisament això el que la converteix en una bona sèrie. I si la veieu en versió original, molt millor, encara que algun diàleg en sicilià és francament difícil d’entendre.

Els personatges que inventa en Camilleri per donar forma a les novel·les d’en Montalbano són d’anar per casa: el cambrer del bar on va a dinar, la veïna testimoni de l’assassinat, el lladregot que té algun lligam amb la màfia, els companys de comissaria... en fi, una sèrie de personatges que podrien ser perfectament els del nostre barri. Res d’herois, ni superpolicies, ni superdetectius, ni alta tecnologia o armament d’última generació. En Camilleri ens descriu gent de carn i ossos que ha d’enfrontar-se a la realitat de cada dia, plorant, rient, suant, estimant....

I per acabar una anècdota. En Camilleri va inventar-se el personatge de Montalbano fa relativament pocs anys. Diu que és va enganxar a escriure novel·la negra llegint les histories del detectiu Pepe Carvalho, de l’escriptor barceloní Vázquez Montalbán i d’aquí, a mode d’homenatge, el nom del seu protagonista. Si us agrada la novel·la negra, heu de fer-vos amb un llibre d’en Camilleri i si alguna nit de dissabte la passeu per casa, connecteu-vos a la Dos i deixeu-vos portar!

 

Edicions 62 té publicades en català les novel·les del Comissari Montalbano, d'Andrea Camilleri

Eleccions Europees 2014. Algunes reflexions

Jordi Sebastià (Compromís) felicitat per Mónica Oltra

Ja han passat gairebé cinc dies de les eleccions europees i als mitjans ja no es reflexiona sobre els resultats. Tant sols interessa el procés obert per Rubalcaba per escollir nou Secretari del PSOE i intentar desprestigiar a Podemos i més concretament a la seva cara visible, Pablo Iglesias.

Jo crec que hi ha dos punts interessants sobre els que cal reflexionar. Un és la baixa participació, el que demostra com de lluny estan els eurodiputats de la ciutadania. Uns dies abans de les eleccions em vaig mirar la llista dels eurodiputats espanyols, i tret de dos o tres dinosaures que estan allà perquè els seus respectius partits no saben on posar-los a Espanya (Vidal – Quadras i Alonso en són dos grans exemples), la resta no sabia qui eren. I jo no em considero un expert polític, però si una persona amb interès polític que intenta estar al dia del que passa pel món.

No és de rebut que tant sols voti el 44,7% dels electors espanyols i que la participació a Europa sigui encara més minsa: 43%. Segueixo pensant que el percentatge d’abstenció hauria de comptar en el repartiment d’escons, de tal manera que en aquest cas tant sols s’haurien d’ocupar el 43% dels llocs previstos pels eurodiputats. Potser així farien esforços reals per fomentar la participació. A Itàlia, per exemple, ha votat el 60% de l’electorat degut, potser, a que es pot votar fins a les 11 de la nit.

Un altre tema greu del qual sembla ser que ningú en parla és la forta pujada de l’ultradreta. El cas més excepcional ha estat la victòria del Front Nacional a França amb el 25% dels vots, però n’hi ha més. Si mirem els resultats obtinguts per l’ultradreta en altres països la situació que tenim és preocupant: FPO (Àustria): 19,5%; HSP (Croàcia): 41,2%; DF (Dinamarca) 26,6%; VS (Finlàndia): 12,9%;  JOBBIK (Hongria):  14,7%; VL (Letònia): 14%; TT (Lituània): 14,3%; UKIP (Regne Unit): 28%. I crec que no és un fenomen estretament lligat a la crisis econòmica doncs, tret de Grècia on Aura Daurada ha tingut cert pes, l’ultradreta brilla per la seva absència en els quatre països més castigats per la crisis. Penso que és un tema per reflexionar i donar resposta des de dins de cada un dels països, però també des d’Europa.

Després d’aquest dos punts que crec que són els principals ha reflexionar després de les eleccions, podem passar als comentaris de bar. Crec que unes Europees no són un bon baròmetre per fer lectures nacionals, autonòmiques o locals. Ara bé, com  tothom n’extreu conclusions, aquí van les meves:

A Catalunya ERC guanya força degut als dubtes que comença a generar CiU de cara al procés i sobretot degut al suport dels socialistes nacionalistes desencantats amb un Navarro que passarà a la història per ensorrar el PSC. La imatge dels Maragall amb ERC és demolidora per als socialistes. I el PP cau en la mateixa línia, perdent el 50% dels vots. Pinten bastos per als partits d’àmbit estatal a Catalunya. Si es manté la tendència i finalment no hi ha consulta però sí eleccions (plebiscitàries) el resultat pot ser espectacular per als Republicans. Rajoy deu estar acollonat, en Mas perdut i en Junqueras amb una rialla d’orella a orella.

Al País Valencià Compromís reafirma el seu projecte col·locant un eurodiputat a Brussel·les (Jordi Sebastià) i es confirma la tendència llargament esperada de canvi. El PP ha perdut gairebé mig milió de vots en un dels seus principals graners i ha passat del 53% dels vots al 29% , el que significa que el canvi a la Generalitat comença a ser quelcom més que un somni. I caldrà veure com reacciona Podemos a les autonòmiques, doncs s’ha col·locat com a cinquena força al País valencià amb un  8,2% dels vots. Veurem que passa d’aquí al proper mes de maig!

Pel que fa a l’Estat, el bipartidisme trontolla. PP i PSOE han perdut més de 5 milions de vots i Podemos, fruit del 15M, irromp amb força amb 5 eurodiputats, gairebé els mateixos que EU. Ara bé, el fet de que a les eleccions europees Espanya sigui circumscripció única ajuda a aquests partits. S’haurà de veure com Podemos, igual que EU, aguanta aquesta pujada en unes autonòmiques o Estatals on les circumscripcions provincials no els ajudaran gens ni mica.

I mentrestant, Rajoy segueix amb el seu “mantra” de millora econòmica, com si res hagués passat en aquestes eleccions que poc interessen a la ciutadania.

El comiat d'Obrint Pas: la llavor que ha germinat

A finals de maig els Obrint Pas, possiblement el grup valencià més internacional, penja les guitarres i dolçaines de forma indefinida. Després d’una trajectòria de 21 anys tocant pels escenaris de gairebé tot el món, han decidit parar.

Vaig tenir l’oportunitat de de coincidir amb ells l’any 1.999. Maulets ens va proposar a la Comissió de Barraques que portéssim als Obrint Pas, un grup valencià que començava a sonar amb força pel sud. Dit i fet, vam contactar amb ells, els contractarem i al més de juny feien el seu primer concert a Sant Cugat.  Recordo estar amb ells a les proves de so enmig d’un Parc de la Pollancreda solejat i amb un petit nombre de barraquistes amb cares de son. Per acabar les proves van tocar la cançó “La revolta de l’ànima”. Estaven preparats. S’acostava la primera gran nit de Barraques!

Després de les proves de so els vaig acompanyar al Centre Borja dels Jesuïtes de Sant Cugat. Ens havien demanat allotjament per a 8 o 9 persones i com el pressupost que teníem per a les primeres Barraques era raquític vam contactar amb el Jesuïta encarregat de gestionar el Casal Arrupe, una petita casa de colònies que hi ha dins del centre Borja de Sant Cugat. Els Jesuïtes s’implicaren en la festa Major i ens deixaren que els Obrint Pas passessin la nit allà. Finalment van dormir ben poc perquè entraven al casal amb les primeres llums del dia després d’un concert magnífic i una gran festa posterior, i abans del migdia ja eren de nou a la furgoneta camí del proper concert.

Després d’aquests primers concerts a Catalunya i de caminar tots els racons del País Valencià els Obrint pas es van consolidar com un dels principals grups en llengua catalana, amb un directe contundent i molt festiu. Disc rere disc, gira rere gira anaven ampliant públic i vencent fronteres: Primer Euskadi, després la resta de la península i finalment el salt internacional cap a Europa, Amèrica i Japó. I si s’ha de posar algun però a la seva trajectòria és l’abús que han fet dels discursos pamfletaris entre cançó i cançó durant els seus concerts. Tenen un directe contundent com pocs al país i unes bones lletres de denúncia que es valen per si soles. No calen discursos fàcils que sovint es fan pesats i repetitius.

Després d’Al Tall, la música en valencià necessitava un nou referent generacional. Al Tall, possiblement el grup més influent ençà de la transició, no havia generat el caldo de cultiu necessari per al creixement de nous grups durant els anys 80 i principis dels 90. Però hi va deixar llavor, que anys més tard ha germinat en múltiples direccions. Una d’elles de la mà dels Obrint Pas, que aconseguiren mesclar amb èxit el so d’arrel (la dolçaina) amb el rock, l’ska i el hardcore, modernitzant el panorama musical valencià i català. I ara la llavor ha germinat amb força. Desenes de bandes beuen de les fonts d’Obrint Pas, enriquint d’aquesta manera la cultura musical del país.

Finalment aquest mes de maig els Obrint Pas realitzaran els seus darrers concerts a la ciutat de València, al teatre Principal. Hi ha sectors que diuen que la música cantada en valencià no té mercat, però estic segur que actualment hi ha pocs grups de l’Estat espanyol que siguin capaços d’omplir tres nits seguides el Principal. Els Obrint Pas pleguen abans d’esgotar-se. Decisió difícil però sabia. Espero que descanseu, que begueu d’altres fonts, que fruïu de la vida, que inicieu nous projectes musicals i que si mai l’energia d’ajuntar-vos de nou reviu, ho feu amb la potencia i el compromís d’aquests darrers 21 anys. Com deia en Llach, que tingueu sort i que la vida us doni un camí ben llarg!