Una setmana al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc

 

Aquest estiu, després de passar uns dies entre Narbona i Colliure (departaments de l’Aude i Pirineus Orientals respectivament, a la Regió d’Occitània) vam dirigir-nos cap al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc. Situat a cavall dels departaments d’Aveyron, Hérault i Tarn, als primers contraforts del Massís central francès, aquest espai protegit des de l’any 1973 compta amb una superfície de 2.600 km² i una població propera als 90.000 habitants. Anàvem una mica a l’aventura, no teníem referències de ningú que hagués estat per aquestes terres, però ens va semblar una bona opció per combinar ciutats mitjanes, platja i una mica de muntanya sense haver de fer grans tirades de cotxe. I ha estat tot un encert!

El parc és prou gran i vam decidir allotjar-nos a la part sud, la zona més propera del lloc d’on veníem (Narbona). Com sempre que anem a França, vam buscar un càmping municipal i aquesta vegada vam anar a parar al Camping Les Claps, proper al llogarret de Tarrasac, al municipi de Mons la Trivalle. És un càmping senzill, però els serveis estan nets, les parcel·les tenen ombra, enlloc de piscina tenen una gran zona de bany al riu Orb i tenen un restaurant més que digne. I, a més a més, és un magnífic punt de partida per a les activitats que es poden fer al parc natural, que n’hi ha moltes i per a tots els gustos. Ens hi vam estar una setmana i vam visitar poblets petits carregats d’història, vam caminar gorges, vam pedalejar per la via verda i vam llençar-nos en canoa per les aigües mogudes del riu Orb. La nostra activitat es va centrar en la part sud del parc, la que pertany al departament d’Hérault. Amb una alçada mitjana relativament baixa (200 metres) els dies d’agost foren calorosos, però a l’ombra dels boscos o de les cases velles dels pobles s’estava bé i a la nit, les temperatures baixaven i podíem dormir be, que és una de les poques coses irrenunciables de les vacances. 

El primer dia, per situar-nos, vam decidir visitar els poblets que hi ha situats al llarg del riu Le Jaur, un afluent de l’Orb. Olargues, el primer que vam visitar, ens va encisar. Municipi petit i costerut, té una història complexa i un patrimoni que paga la pena visitar. Fundat pels romans, per Olargues hi van passar també els visigots i, a l’edat mitjana, s’hi va construir el castell. Simó de Montfort, que va encapçalar la croada albigesa contra els senyors feudals occitans que donaven protecció als càtars, va assetjar el municipi el 1.210. A Olargues cal visitar les restes del Castell, pujar per les escales de la Commanderiee, que connecten el carrer de la plaça amb l’església de Saint Laurent, travessar el Pont del Diable (S. XI) i deixar-se portar pels carrerons del poble, amunt i avall. És divertit, també, recórrer a peu uns metres de la via verda fins al Pont “tipus Eiffel”. I per dinar, us recomano l’Hotel Bar Restaurant Laissac-Speiser. Terrassa magnífica i bon menjar!

Pont del Diable a Olargues

D’Olargues ens vam encaminar fins a Minerva, conegut poblet on en Simó de Monfort va passar a foc a un grup de 150 perfectes càtars després d’assetjar el municipi durant un mes. Minerva s’alça bonica damunt d’una petita península rocosa sobre les gorgues formades pels rius Cesse i Le Brian. Vam poder recórrer els dos carrers del poble, visitar el petit museu arqueològic i paleontològic i caminar els dos ponts naturals que ha format el riu Cesse (impressionant formació geològica).

Pont natural a Minerva

De tornada al càmping per sopar, vam parar a Mons, el municipi que tenim més proper. No té molt per visitar, però vam descobrir un bon bar on fer-nos alguna cervesa freda i una limonade, i vam adonar-nos que l’únic supermercat que teníem a mà era la petita epicerie del poble. El supermercat més gran de la contornada està a Saint-Pons-de-Thomières, a 30 minuts en cotxe.

Un cop situats, vam dedicar els següents dos dies a caminar. El primer dia vam recórrer les Gorgues d’Héric, les més conegudes del parc. L’entorn és prou espectacular, doncs el riu transcorre encaixonat entre fortes pendents i roques de gneis, formant-se gorgues boniques aptes per al bany. Vam matinar una mica i a quarts de deu començàvem a caminar. En poc més de 90 minuts i seguint una pista encimentada, vam arribar al poble abandonat d’Héric on tant sols hi ha obert, a l’estiu, un petit bar on prendre’s alguna beguda freda. Després de caminar per les restes del poble, vam emprendre la baixada, parant a dinar i a descansar en una bonica gorja. El paisatge ens va agradar, però caminar per una pista no és molt bonic...i, sobretot, si ho comparem amb la caminada del dia següent a les gorges de Colombières. Aquí, hi ha un sender que travessa les gorgues per dalt, camí natural per a poder passar d’un costat a l’altre. A Colmbières, la vall és molt més estreta, i les parets cauen pràcticament verticals fins a l’aigua blava de les gorges. Les roques de gneis també es barregen entre castanyers i alzines, tot i que no tenen l’espectacularitat d’Héric. És, igualment, una gran escola d’escalada i, de fet, vam veure més gent escalant a Colombières que a Héric. Nosaltres vam seguir el sender que recorre el llit del riu, saltant de pedra en pedra, de gorja en gorja. Als 5 minuts de caminar ja veiem gúbies d’aigua clara on prendre el bany però vam seguir riu amunt, a vegades grimpant grans blocs de roca, fins que al cap de 45 minuts vam trobar una gorja idíl·lica on passar el dia. Vam estar-nos allà 5-6 hores, llegint, prenent el sol, menjant mores, caminant pels voltants i nedant... sols, completament sols un calorós dia d’agost. Ha sigut el més emblant al paradís que ens hem trobat aquest estiu. Per a que us feu una idea de com de tranquil està tot això a l’estiu, un vespre vam tornar al punt d’inici de les gorges, on hi ha una petita “Guinguette” anomenada Le p'tit creux, on pots sopar unes bones amanides, pizzes i hamburgueses en un entorn agradable. Vam sopar tots quatre i a l’hora de pagar ens van dir que no podíem pagar amb targeta, que no tenien cobertura. Tranquil·lament, ens van dir que tornéssim a l’endemà, que a Lemalou hi ha el caixer més proper i que quan tinguéssim un moment, passéssim a pagar. Així ho vam fer. No sé si aquest tracte el trobaríem a la nostra abarrotada mediterrània.

Gorges de Colmbières

Gorges d'Héric

Després de dos dies de caminar, vam començar amb els esports. El divendres vam llogar unes bicis a Mons i vam recórrer la via verda Pass a Païs, el tram central de la Véloccitanie que connecta Bédarieux (Hérault) à Mazamet (Tarn). Nosaltres vam pedalejar un matí a través dels boscos, ponts i túnels que connecten Mons la Trivalle amb el poble termal de Lamalou-les-Bains (25 Km. anar i tornar). A Lamalou ens vam fer un cafè i vam visitar l’església romànica de Saint-Pierre de Rhèdes, amb el seu espectacular cementeri ple de mausoleus. Cada vegada ens agrada més recórrer vies verdes i és, segurament, una activitat que farem més sovint. Ara, tant sols hem fet un tastet de la Véloccitanie però ja la tenim a la llista i, per davant, més de 200 km d’aventures i grans possibilitats.

Via verda Pass a Païs (Véloccitanie)

Per acabar la nostra setmana al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc, vam llogar unes canoes i ens vam llençar Orb avall, de Colombières sur l’Orb a Tarrasac (5 km, 1,5 hores aprox.). Anàvem de dos en dos i sense tenir molta pràctica, ens deixaren una armilla salvavides, un casc, un bidó estanc i la canoa. I avall, sense cap informació addicional. A l’aventura. L’Espe i l’Aniol fluïen damunt de l’aigua tranquil·la i lliscaven elegantment pels ràpids. La Neus i jo encallàvem en tots i cada un dels ràpids, però remant fort i fins i tot baixant de la canoa per arrossegar-la, avançàvem. A l’últim ràpid abans d’arribar a port, vam bolcar. Ens vam donar un bon cop a les cames però la cosa no va anar més enllà d’un bon ensurt i, finalment, sans i estalvis vam arribar a Tarrasac. 

Una gran descoberta que us recomano visitar, caminar, pedalejar i gaudir!