“L'escriptura o la vida" (l’original en francès “L'écriture ou la Vie”)
és una obra autobiogràfica de Jorge Semprún que reflexiona sobre la seva
experiència com a presoner en el camp de concentració nazi de Buchenwald i la
seva vida posterior com a escriptor. Semprún explora la relació entre
l'escriptura i l'experiència del patiment i com, en contra del que es pot
pensar, escriure sobre aquestes vivències just després de ser alliberat el
conduïa de nou cap a la mort. Per això l’escriptura o la vida, perquè ell,
l’any 45, va escollir la vida i no va ser fins anys després que va poder
començar a escriure sobre les seves vivències a Buchenwald.
A través de “L’escriptura o la vida” Semprún aborda temes com la memòria,
la culpa o la barbàrie perpetuada pels homes als camps de concentració i
extermini nazis, però el llibre, d’un pes intel·lectual majúscul, és molt més
que tot això, es un viatge a través de la segona meitat del segle XX. Dividit
en tres clares parts, la primera descriu la supervivència a Buchenwald i el
retorn a Paris després de l’alliberament del camp per part de l’exèrcit
americà. Aquí es descriu l’horror absolut, la maldat suprema, l’arrel del mal (radikal
böse) però també totes les contradiccions
que ha de superar un cop es troba alliberat (aparegut, segons ell, ja que de la
mort no és sobreviu).
El segon capítol narra els intents d’escriure poc després de retornar a
Paris. Té malsons, passeja molt, té llargues converses amb amics, llegeix, però li és
impossible posar sobre paper l’experiència viscuda. Ho amaga al fons de la seva
ànima, no ho explica a les noves amistats... ha escollit la vida enlloc de
l’escriptura.
El tercer i últim capítol, comença el dia de la mort de Primo Levi, l’any
1987. És la retrobada amb l’escriptura quaranta anys després d’aparèixer de nou
a la vida. És tanca un cercle, de mort i vida, que s’escenifica quan en Semprún
retorna al camp de Buchenwald l’any 1992 per gravar un documental de la televisió alemanya. Torna a la vida, a l’escriptura i, l’any 1995, publica “L'escriptura o la vida”.
Després d’aquesta lectura i veient com va el món, trobo d’una amnèsia col·lectiva
galopant que estiguem en una situació on, l’extrema dreta puja de nou amb
força. Dimarts vinent, d’aquí tant sols una setmana, pot tornar a ser President
dels EEUU un personatge que diu, públicament, que li agradaria tindre generals
com els que tenia Hitler. I la llista de personatges així cada vegada és més
llarga i cada vegada estan en llocs de poder més importants i visibles. Israel
està exterminant el poble palestí (trobo increïble que els jueus, que van patir
l’Holocaust, estiguin fent el mateix amb els palestins) i al costat de casa,
tenim una guerra que ja fa dos anys que mata i que sembla que estan esperant a
veure que passa als EEUU per decidir com acaba. Si es que interessa que acabi.
Res no pinta bé, la dinàmica és cap a unes tenebres que ens poden retornar a
uns escenaris com els que descriu en Semprún a l’inici del llibre. Ens tocarà
preguntar-nos de nou el mateix que es preguntava en Primo Levy: És això un
home? Per què no tenim memòria? Han passat només vuitanta anys, és això el temps
necessari per oblidar? Fa 20 anys vaig estar a Mathaussen, i us asseguro que
l’horror no es pot oblidar. Què hem fet malament com a societat per oblidar
això?
Potser, hem deixat de llegir llibres tant cabdals com el de Jorge Semprún.
L'escritura o la vida, de Jorge Semprún. Editorial Tusquets, 1995
