La meva "A la carretera": Les Highlands. Segona part

Us deixo a continuació la segona part del viatge que vaig fer l'estiu del 2000 i que em va venir de gust escriure després d'haver llegit "A la carretera" de Kerouac. La primera part la podeu trobar aqui.

A mitja tarda vam aconseguir aparcar el Cívic a prop de l’estació de metro de Bayswater, a tocar del Hyde Park. El Joan ens havia dit que l’alberg on vivia estava per allà i que ens esperaria tota la tarda per veure si aconseguíem algun llit per dormir. El vam trobar sense dificultats i els quatre o cinc dies que vaig passar allà dins van ser, probablement, els més esperpèntics de la meva vida. L’alberg era una torre de Babel de motxillers d’arreu del món i d’Europeus que venien a passar l’estiu a Londres amb la idea de guanyar-se uns diners i millorar l’idioma. Allò era un batiborrull de nacionalitats, idiomes i pintes vàries, una torre de babel dins d’una Arca de Noé que convertia aquell edifici de quatre plantes en un espai màgic on respirar llibertat. Ràpidament en Joan ens va posar en antecedents i ens va dir que fóssim sincers amb la propietària i que li diguéssim el que realment necessitàvem. Com anàvem escurats, vam establir  ràpidament una estratègia i vam decidir demanar un sol llit: -Good afternoon, we are Joan’s friends. We are four and we need one bed. Es va fer el silenci. La dona ens va mirar atentament, va mirar al Joan, que reia (sempre reia) i va dir:

-Ok, do you have any problema with Squat room? Algun problema? Li acabàvem de dir a la cara que érem quatre i que només volíem pagar un llit i ens diu que si tenim algun problema amb l’Squat Room? Senyora, vostè és una santa! L’Squat room era una habitació petita amb tres lliteres i espai suficient per a que tres o quatre persones més poguessin dormi a terra, damunt de la higiènica moqueta. El pla per a distribuir-nos era el següent: En Joan estava liat amb una japonesa (mai vam saber-ne el nom, i entre nosaltres sempre va ser la japo), així que ens deixava el seu llit. Un altre dormiria al llit que pagàvem i els altres dos a terra amb les màrfegues. Home sweet home! Vam passar la primera tarda tranquil·lament a la cuina de l’alberg, bevent cerveses que havíem comprat en un supermercat proper i xerrant amb el Joan, que ens explicava les seves vivències per Londres. Segons ell, el que feia la majoria de gent que estava a Londres per millorar l’anglès era treballar com un esclau en algun bar rentat plats i petar-se els diners en festes, alcohol i drogues el dia que lliuraven. Ens va explicar que cada divendres es muntaven “raves” i que tot l’alberg hi anava. La del proper divendres seria especial perquè era l’aniversari d’un company de l’alberg i la festassa s’anunciava grossa. Ens ho vam apuntar a l’agenda. Aquell dia vam anar a sopar d’hora i vam ficar-nos dins de l’Squat a una hora raonable, després d’una entretinguda tertúlia a la cuina de l’alberg. Allà vam conèixer a l’Amparo, una valenciana que com el Joan, estava passant l’estiu a Londres per millorar el seu anglès. Era una noia morena de cabells rinxolats, alegre i prima. Tenia uns ulls vius i ganes de festa, així que va ser una més de la colla durant els dies que vam estar per Londres. Crec que tots quatre ens hi vam enamorar. La sang ens bullia aquell estiu i les feromones s’escampaven pel cel de Londres fent escampar la boira i deixant al descobert un cel blau que convidava a l’alegria.

Als pocs minuts de ficar-nos dins dels sacs de dormir, l’Squat room es va anar omplint de gent i en un tres i no res es va muntar allà una gresca important. Sonava música, es fumàvem porros i la gent xerrava alegrement. Ens vam unir al grup i a poc a poc la tertúlia va anar pujant de to. La gent s’explicava les anècdotes del dia i sobretot, es planificava la logística per a la rave del divendres: Que si primer muntem un sopar, que si demanem ja les pastilles, que si jo vaig tranqui aquesta vegada, que això és impossible, que és l’aniversari d’en James i ho hem de donar tot.... No sé d’on, però van començar a aparèixer cerveses a l’habitació. En pocs minuts ens vam ajuntar en el petit replà on teníem estirades les dues màrfegues més de 10 persones. La llum era suau, la música tranquil·la i un fum espès embolcallava les veus que a poc a poc anaven pujant de to. Començàvem a entendre que volia dir ser a l’Squat room. Era el punt de trobada nocturn de l’alberg, el centre d’operacions. I així vam anar passant els minuts i possiblement les hores, fins que de cop i volta, de la penombra d’un dels llits baixos d’una llitera, una veu femenina va cridar:-Silence! I just arrived today from America and I need to rest. Primer es va fer el silenci a l’Squat, perquè ningú s’havia adonat que hi havia una persona dormint i ens vam emportant un gran ensurt al sentir el crit de súplica, però pocs minuts després, la festa va tornar al lloc on l’havíem deixat i ens vam tornar a oblidar de la noia americana. Allò era l’Squat i si volies descansar, haver escollit una altra habitació o un altre alberg. La noia americana no va tornar a obrir la boca. Va donar la batalla per perduda i al cap de poc menys de 30 minuts s’alçava del llit en silenci, agafava la motxilla i després de pronunciar un imperceptible “Thank you” marxava de l’habitació i no la vam tornar a veure mai més. Havia estat aplicada la llei de l’Squat. La nostra activitat diürna per Londres va consistir, principalment, en passejar i visitar monuments i museus. Vam caminar pels voltants de Buckinham Palace i vam riure una estona veient el canvi de guàrdia. Deu ser un càstig per als soldats fer el pallasso d’aquella manera. Vam veure el Big Ben, la Torre de Londres i vam passejar per la riba del Thamessis fins a la Tate Modern Art. Quin tros de museu! Passejàvem per les sales intentant endevinar els títols dels quadres. Cadascú s’inventava un nom i després ens acostàvem al petit cartellet i guanyava qui més s’hi acostava. La sala d’en Kandisky va ser la més divertida, doncs els nostres títols no s’acostaven, ni de bon tros, al que l’artista rus volia expressar. Després era molt interessant comparar la nostra interpretació del quadre amb la que ens venia a la ment una vegada conegut el títol vertader. També vam entrar al British, però la visita va ser molt més pragmàtica. Ens vam dirigir directament a veure les peces robades més famoses, és a dir, la part d’Egipte i la part del Partenó i les Cariàtides de l’Acròpolis d’Atenes. Si el British no s’hagués fet famós per les peces que té robades i que els diferents països reclamen infructuosament tindria, segurament, la meitat de visitants. Com a mínim tenen la decència de no cobrar entrada. És gratuït. Aquell matí passejant per la riba del Thamessis vam veure el recent inaugurat i ràpidament clausurat Millennium Bridge, la flamant passarel·la de vianants del molt venerat arquitecte Norman Foster. L’Amparo ens va explicar que estava tancat perquè la gent tenia la sensació de que el pont es movia quan hi caminaven per damunt. Es veu que oscil·lava de tal manera que la gent ho percebia i es marejava. Tot un calculista el senyor Foster! La segona nit a Londres, després de sortir a fer-nos unes pintes al pub vam encaminar-nos cap a la riba del Thamessis. Quan vam ser conscients d’on érem, crec que tots cinc teníem prou clar el que anàvem a fer. Be, tots cinc no. No crec que l’Amparo s’imaginés el que anàvem a fer, però el Ferra, l’Oriol i jo ho teníem ben clar sense haver dit una sola paraula. D’això se’n diu complicitat. En moments com aquests és quan ets conscient de que la gent que t’està envoltant són amics. El catalitzador, la guspira que fa fer saltar pels aires el silenci còmplice va ser una pregunta retòrica de l’Oriol: -Què xavals, creuem el pont o què?

En aquella època una pregunta així no era una pregunta. Era un repte. Recordo algunes vegades caminat pel Pirineu, preguntes de l’estil: -Baixem corrents o què? I ja ens teniu a tots els nois, tal com galls dins d’un galliner, corrent cap avall com si el món s’acabés aquella mateixa tarda, despenyant-nos mil metres muntanya avall en pocs minuts. Aquella nit, abans de que l’Oriol acabés d’enunciar la pregunta, el Ferran i jo ja estàvem enfilant-nos a la tanca per saltar damunt de la passarel·la. El Marc tampoc s’ho va pensar gaire i l’Amparo, després de dubtar un parell de segons i mirar a banda i banda, va acceptar la mà del Ferran per enfilar-se a la tanca i saltar àgilment a l’altre costat. Era negra nit i només les llums dels edificis il·luminaven la riba. A mesura que caminàvem per la passarel·la, l’ambient era més fosc i el silenci més profund. Anàvem tots cinc caminant a poc a poc, abraçats intentant percebre l’oscil·lació del pont. Després d’un inici palpitant, el batec del cor s’anava normalitzant. Era com si l’acte il·legal fora saltar la tanca, no passejar-se per la passarel·la. Ens vam anar relaxant i vam començar a gaudir de la passejada i del paisatge. Quan vam arribar al capdamunt de la passarel·la, ens vam apropar a la barana i ens vam quedar en silenci mirant les llums, la foscor de l’aigua i les barques que hi navegaven. Seguíem abraçats gaudint d’aquest gran moment de complicitat. Pel Thamessis no paraven de passar barques, algunes amb grans festes a bord. Sentíem la música i veiem a la gent ballar. El silenci es va trencar quan l’Oriol es va posar a cridar a unes noies que ballaven damunt la coberta d’una barca. Aquestes van alçar el cap i en veure’ns damunt del pont ens van tornar la salutació. A partir d’aleshores ens vam posar a saludar a tot aquell que passés per sota nostre, fent un xivarri escandalós enmig de la negror del Thamessis. Era qüestió de temps que passés, però nosaltres ni ens ho havíem plantejat. Al cap d’uns minuts de salutacions, va passar una barca petita i fosca per sota nostre. També els vam cridar per saludar: -Hello, good night!!! De sobte la barca va encendre unes llums blaves i vermelles i una sirena va trencar el silenci. Era la policia, que ràpidament dirigia la barca cap a la riba. Instintivament els cinc ens vam posar a corre com a desesperats cap a la riba oposada. Vam corre com si ens anés la vida. No miràvem enrere, només teníem fixada la mirada a la tanca que ens separa de Queen Victoria Street. La vam saltar amb una agilitat sorprenent i quan vam ser al carrer, vam seguir corrents. Haguéssim pogut corre fins a l’alberg, però de sobte vam sentir a l’Amparo cridar: -Al bus!!! Ens vam aturar, vam mirar enrere i vam veure que no hi havia bobis a la vista i esbufegant vam entrar a l’autobús que ens va allunyar de l’escena del crim. Quan vam recuperar l’alè, asseguts a la planta baixa de l’autobús, ens vam mirar en silenci i vam somriure. Vam tornar a l’Squat amb ganes d’explicar les nostres aventures al companys, però l’ambient que hi vam trobar va ser decebedor. L’Alberg estava ben mort, així que ens vam cuinar un sopar lleuger i vam fer una mica de tertúlia a la cuina tot fent-nos unes cerveses. Després vam pujar a l’habitació i vam caure rendits, després d’un dia ple d’activitat. No sé quanta estona vam aconseguir dormir, però a mitja nit, l’Squat tornava a bullir. Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser una noia asseguda en una cadira al llindar de la porta que li estaven tallant els cabells. L’Squat també era la perruqueria de l’alberg i què millor que tallar-se els cabells de matinada! Segurament havia lluna plena o nova o jo que collons sé, però segur que l’alineació astral deia que aquell era el moment idoni per tallar-se els cabells. Ens vam despertar del tot i ens vam afegir a la tertúlia, que com cada nit, va anar pujant de to a mesura que l’habitació s’anava omplint de gent, beguda i fum. El dia següent el vam dedicar a passejar Candem i el seu arxiconegut mercat. Hi havia gent per tot arreu. El dia acompanyava, feia bon temps i això convidava a passejar tranquil·lament pels carrerons del barri. Vam entrar a la botiga de Cyberdog i vaig pensar que mai en la vida tindria els pebrots necessaris per posar-me una samarreta dos talles més petita i amb piles i llums incorporades. Aquell tipus de roba estava a anys llum del que jo estava acostumat a veure al carrer Santa Maria del meu poble. Em sentia com en Peter Camenzind, construint la meva pròpia identitat entre dos contextos completament oposats. Londres era així, intens, modern, vivencial i vibrant. I per fi va arribar el divendres i amb ell el gran dia.  Jo no havia anat mai a una rave i l’únic que en sabia era que eren festes que s’organitzaven en llocs abandonats i per tant, prohibits. Bé, doncs no era una novetat per a mi. Un 31 de desembre, després de no aconseguir llogar un local per a muntar la festa de cap d’any, vam ocupar un antic hotel abandonat a Valldoreix (La Reserva), on en les seves bones èpoques s’hi va allotjar fins i tot el FC. Barcelona. Vam connectar-nos a la llum pública a través d’una farola del carrer, van tocar en directe els Black Coffe i vam aconseguir reunir prop de 400 persones, que van ballar com mai damunt de la moqueta roja de La Reserva. La policia va fer acte de presència, va saludar i veient el merder que hi havia, va decidir marxar tal i com havia vingut. Era cap d’any. La festa va acabar quan les faroles del carrer es van apagar per anunciar que el primer dia de l’any ja havia arribat. Així doncs, jo m’imaginava la rave com la festa que havíem fet al meu poble per cap d’any. A l’hora de sopar vam anar a una hamburgueseria i quan les campanades van anunciar l’hora establerta, el Joan va treure un paperet de la butxaca i des d’una cabina vermella va marcar el número assenyalat. Un contestador automàtic li va donar una direcció i va penjar. Era tot tant surrealista que tots, un a un, vam entrar i trucar al número de telèfon per sentir al contestador anunciar-nos el lloc on es celebraria la rave. Ens vam fer una cervesa en algun pub del barri i cap allà les 11 vam decidir encaminar-nos cap a la festa. Per arribar-hi vam pujar a un dels molts taxis il·legals que funcionaven per Londres, vam pactar un preu per arribar a les afores de la ciutat i ens vam encaminar cap a la gran festa. El taxi va parar al costat d’un gran mur de totxos vermells. En un extrem del carrer es veia una petita porta de ferro pintada de verd militar. Era minúscula comparada amb l’alçada del mur. Vam acostar-nos a la porta i vam picar amb el puny sobre el fred metall. La porta es va obrir i un noi ens va fer passar. Vam pagar i aleshores es va obrir davant nostre un pati gran tot abandonat. Era de terra, però pels racons hi havia males herbes que s’enfilaven pel costat de les màquines abandonades. A l’extrem oposat del pati hi havia una gran nau industrial d’on venia un soroll tronador. La sala era immensa i fosca. A la part esquerra hi havia una tarima amb els dj i unes torres d’altaveus altíssimes que escopien un soroll terrible, repetitiu i industrial. Ens vam acostumar i ens capbussarem enmig de la gent. Allò era espectacular. En cap festa, en cap concert, en cap festival he vist gent tant estranya com la que vaig veure aquella nit. El primer que ens va sorprendre veure va ser un noi abraçat als altaveus. Estava fortament agafat a la torre i movia cul i cames. O era sord o s’hi quedaria ben aviat, però això no sembla importar-li gaire, perquè gràcies a les pastilles que devia portar al damunt, va aconseguir passar-se tota la nit així. No es va moure d’allà en hores. La gent ballava en petits grups i molts escoltaven individualment la música. Les drogues col·loquen a la gent en una altra dimensió i en molts casos això s’ha de viure i percebre individualment. Vam trobar-nos ballant al costat d’un noi alt, vestit amb uns pantalons i una jaqueta feta amb paper de plata. Em sembla que també portava un cas platejat. Tenia els peus ancorats a terra, el tronc rígid i tant sols movia els braços per fer anar uns “nuntxacos”. Espectacular. Aquest tampoc es va moure en tota la nit. 12 hores plantat movent tant sols els braços i l’arma blanca. Ballant, xerrant, observant a la gent i bevent alguna cervesa vam passar la nit. Una gran nit. Quan el sol estava a punt de sortir vam decidir plegar. Vam agafar un taxi i li vam demanar que ens portés cap al Hyde Park, a prop de l’alberg. Com sabíem que la rave s’allargaria fins a la matinada i a l’endemà volíem agafar de nou la carretera per seguir cap al nostre objectiu final, vam decidir deixar l’alberg el dia abans. Vam pensar que la gespa del Hyde Park sería un bon lloc per descansar. La sorpresa va ser gran quan vam veure que el parc tancava per la nit. Però, be, res que no es pugui solucionar escalant una mica. Vam acomodar-nos en un racó de gespa tova protegit per uns matolls i vam dormir algunes hores fins que la llum de l’agost i el xivarri de la canalla jugant pel parc ens va despertar. Vam anar a esmorzar a l’alberg per acomiadar-nos del Joan, de l’Amparo i de la colla i ja que estàvem allà vam aprofitar per dutxar-nos. Vam carregar les motxilles al Civic i a primera hora de la tarda sortíem de Londres camí de Oxford.

Palmira. Patrimoni cultural de la humanitat en perill de mort

Fa temps que fullejo amb por les noticies que vénen de Síria. Espero, trist, la crònica d’una mort anunciada. Farà un parell de mesos el grup terrorista EI va conquerir la ciutat de Palmira i vist el currículum d’aquests bàrbars, el jaciment arqueològic de la reina Zenobia està greument amenaçat. De fet, ahir, es van fer públiques les primeres imatges de la destrucció d’alguns dels mausoleus que hi ha a les afores del jaciment.

Cada vegada que sento a les noticies que els terroristes han dinamitat el seu propi patrimoni arqueològic em poso molt trist. I dins meu es genera una gran contradicció, doncs sóc molt més sensible a aquestes notícies que a les matances que cada dia es perpetuen arreu del món. Suposo que el martelleig diari d’assassinats arreu del món fa que ens insensibilitzem davant la més gran de les barbaries. En canvi, no estem acostumats a veure la destrucció d’un patrimoni històric únic al món. En fi, o com a mínim així justifico jo les meves contradiccions.

L’any 2006 vam estar de vacances a Síria, un país encantador ple de gent oberta, acollidora i amb un patrimoni històric immens. Síria ha estat històricament una cruïlla de cultures i això es veia reflectit en el seu ric patrimoni històric. La guerra s’ho ha endut tot per davant i ha aconseguit fer bo al dictador Bashar al-Asad. Massa interessos han coincidit a Síria els darrers anys i la incapacitat de gestionar-los o arribar a acords internacionals ha abocat al país cap a un desastre humà i cultural sense precedents, una llosa que tardarà dècades en aixecar.

Quan vam viatjar per Síria de la mà de Hala, vam estar un parell de dies a la ciutat de Palmira. Ens va rebre el director del museu arqueològic (Hala el coneixia perquè ella es arqueòloga). Ens va convidar a un cafè curt i dens i ens va explicar una mica la història de la ciutat. Vam recorre el museu i després ens va deixar el seu xofer i unes claus gegantines per tal de poder anar a visitar els mausoleus que hi ha a les afores de la ciutat. Allunyar-se de Palmira era espectacular. Ràpidament el cotxe s’endinsava al desert de sorra ataronjada i deixava enrere l’oasi de palmeres verdes on estava assentada la Palmira antiga i nova. Els mausoleus eren estructures de dues plantes fetes de pedres grosses. Eren senzills però impressionant de veure en el seu conjunt, doncs motejaven de color negre un desert de sorra i pedres. De tornada a la ciutat de Palmira, el xofer ens va deixar davant de la porta del temple de Bel. El director del museu ens va deixar dormir en la caseta que acollia als arqueòlegs que treballaven al jaciment. Era una petita construcció de dues plantes construïda dins del temple de Bel. Crec que ha estat un dels llocs més impressionants on he pogut dormir mai. Quan el sol va caure, vam poder gaudir del cel estrellat del desert des de l’interior del temple romà més oriental del món. L’endemà vam passejar el jaciment de Palmira: El passeig de columnes empedrat (decumanus) amb l’arc característic donant-nos la benvinguda, el teatre, el Tetrapylon, els banys, els temples funeraris... sempre vigilats pel castell que s’alça en el turó proper al jaciment. Un plaer! Síria era un país amb poc turisme i vam gaudir de la passejada amb tranquil·litat.

En aquests moments el jaciment, declarat patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO, està farcit de mines i en qualsevol moment pot desaparèixer. L’altre dia hi havia un article interessant a El País (Mutilar el pasado de un país para destruir su futuro) explicant els motius d’EI per dinamitar el patrimoni. Un d’ells era amagar el saqueig i contraban de peces d’art com a font important de finançament. I aquestes peces, majoritàriament, acaben en mans privades americanes. L’avarícia d’uns rics occidentals finança la barbàrie de l’Estat Islàmic. Les autoritats haurien de ser implacables contra els compradors de peces d’art d’origen il·lícit per mantenir el patrimoni públic i per eliminar una font de finançament important dels grups terroristes.

Jesús i Espe al temple de Bel

Arc al decumanus

L'oasi amb el jaciment de Palmira al fons

El jaciment de Palmira vist des del castell

El Tetrapiló de Palmira amb el castell al fons

Un dels mausoleus a les afores de Palmira

El Regatxol pel Mas de Lino i la Canal del Rito

El primer cap de setmana de juny, el mateix que el Barça va aconseguir la cinquena orelluda davant la Vecchia signora a Berlin, també es van alinear els astres. Les agendes, miraculosament, havien deixat en blanc aquell cap de setmana i ho vam aprofitar, gairebé improvisadament, per organitzar una trobada com les d’abans: una trobada excursionista solopitxes!

L'Oriol, el Xesco, el Fra i el Ferran

El divendres, el Ferran, l’Oriol, el Fra i jo mateix ens vam trobar a Roquetes per sopar i fer-nos unes cerveses i ja amb la panxa plena i fosca nit, enfilar les corbes del Caragol fins al Mascar, al cor del Parc natural del Port. La idea era dormir a casa i l’endemà fer una excursió de tot el dia amb la única premissa d’arribar a casa abans de les 20:45. Quan vam arribar a casa vam repartir-nos per les habitacions, vam ordenar el menjar que havíem pujat i ens vam fer una mistela tot estudiant el mapa i les opcions per l’endemà. Jo tenia la idea d’arribar al Regatxol a remullar el cul, però evitant la pista del Tall Nou. Després de descartar una volta excessivament llarga, vam acordar que pujaríem a la Mola de Catí, la travessaríem fins al Mas de Lino i pel PR baixaríem fins al Regatxol. Remuntaríem el riu Ulldemò i tornaríem a pujar a la Mola per la Canal del Rito. Una bona volta circular amb el regal, a mig camí, del bany a les aigües clares del Regatxol.

Dissabte vam matinar i a un quart de nou ja estàvem enfilant el sender que, passant per la casa de Panxampla, ens pujaria fins a la Mola. Un cop a la mola, vam endinsar-nos al bosc de pins i boixos a través d’un simpàtic i agradable sender que serpenteja còmodament. Creuar la Mola (un altiplà boscós a 1.200 metres) és agradable. Caminàvem i xerràvem a bon ritme. Vam parlar, com gairebé sempre de política, del paper emergent de Podemos, de com afrontarà la Colau la gestió de Barcelona, del canvi polític a València, de com recaptar impostos i què fer amb ells, de les start –ups ... i companys, ens estem fent grans, perquè aquesta vegada la conversa no va acabar com ho feia normalment, que era a base de dinamita. No vam dinamitar res ni ningú.

Xerrant xerrant vam creuar la Mola sense adonar-nos. Després d’un revolt de la pista forestal s’obre davant nostre les vistes feréstegues de la Terra Alta. Barrancs escarpats de roca calcària tacats de pins i alzines cauen abruptament cap al nord. Nosaltres seguim una pista forestal tancada al trànsit cap al Mas de Lino, un mas ben arreglat situat en un coll privilegiat. Abans d’arribar-hi fem una parada en una punta rocosa. Grimpem una mica i gaudim de les vistes bevent una mica d’aigua. Veiem perfectament el Penyagalera, les Foies i el Barranc de les Valls...

El Penyagalera vist des de les proximitats del mas de Lino

Abans d’arribar al Mas de Lino trenquem a la dreta per un sender que ens hauria de connectar amb el PR. Ens perdem una mica i seguim un petit barranc fins arribar a un precipici on és impossible seguir endavant. Això ens permet situar-nos al mapa. El Ferran triangula i corrobora la nostra posició. Des del llindar del precipici gaudíem de les vistes del barranc del Regatxol, 500 o 600 metres sota els nostres peus. Uns voltors ens fan un espectacle aeri i gaudim del seu vol durant uns minuts. A mi les botes noves em comencen a fer mal i ja m’han fet unes petites llagues. Em poso betadine, uns compeeds i tirem enrere per buscar el PR, que el Fra troba demostrant que retè olfacte muntanyenc!

El PR cau cap al Regatxol esquivant punxes de roca calcària. El sender serpenteja verticalment a la recerca de l’aigua. Portem tres hores caminant i no ens hem trobat a ningú. Jo dic que per aquests camins hi camina molt poca gent, que ara tothom fa el GR-7 i els Estels del Sud. Dit això ens creuem amb un parell de grups que estan pujant cap al mas de Lino. Més de 20 persones. Callo per sempre més i les sensacions de soledat i aïllament que em transmet el Port me les guardo per a mi.
A mesura que perdem alçada i que el rellotge s’aproxima al migdia, la temperatura augmenta. Quan arribem al fons del barranc (a prop del Mas d’en Rogeli, a uns 600 metres d’alçada) la calor és sufocant. Comencem a remuntar el riu i als pocs minuts de caminar saltant de pedra en pedra trobem unes gúbies idíl·liques. No ens ho pensem gaire. Ens despullem i de cap a l’aigua freda i transparent del riu Ulldemò. De fet el Fra no s’ho pensa gens i gairebé és tira a l’aigua abans de treure’s els calçotets. El Ferran tampoc s’ho pensa molt. Jo em mullo clatell i mans i també m’hi tiro. El xoc amb l’aigua freda és important. Esbufego, crido una mica i una vegada superat l’ensurt el cos és relaxa i puc gaudir del bany. Això és pau i desconnexió, això és sentir-se viu! L’oriol, després de torturar-se una mica sucant les cames, també s’uneix al grup. Passem una bona estona remullant-nos de gúbia en gúbia, fent-nos hidromassatges en una petita cascada i prenent el sol estirats en unes pedres llises. Semblem quatre paleolítics passant el dia al riu. Tot plegat molt paleo! A l’hora de dinar decidim buscar un lloc amb ombra. Caminem uns minuts remuntant el riu fins a trobar l’ullal de la Figuerassa, a la vora d’una platja de pedres. Aigua freda a la vora del riu, un tros de pa, embotits i formatges. Allà ens estirem a dinar i a descansar. Algú fins i tot arriba a roncar...

Remullada al Regatxol (riu Ulldemó)

A les 16:00 decidim arrancar de nou. Ens queda un camí llarg encara. Remuntem el riu Ulldemó, a vegades per sender, a vegades saltant de pedra en pedra i en un parell de trams remullant les cames. En 45 minuts aproximadament arribem al sender que ens pujarà de nou a la mola. Abans però, omplim de nou les cantimplores en un ullal. La pujada a la Mola per la canal del Rito té dos trams ben diferenciats. El primer és dur. Puja fort i en poc temps es guanya alçada. Les llagues comencen a fer-me mal de veritat. Pujo a poc a poc però sense parar. Els companys m’avancen i de tant en tant m’esperen. Després de trenta minuts de forta pujada el sender es torna més suau i serpenteja enmig del bosc fins arribar al capdamunt de la Mola. Travessar la Mola de tornada a casa se’ns fa llarg i pesat. Agafem el sender que passa per davant de Cova Cambra per no fer tanta pista i a les 20:00, 12 hores després d’haver sortit, arribem de nou a casa.
Davant de casa estirem una mica, ens fem una cervesa i anem al bar a buscar gel.  És l’avantmatx de la final de Champions. El partit, les cerveses, el sopar regat de vi, els gin-tonics i els riures ja no formen part d’una ressenya excursionista així que es quedarà en la intimitat de quatre bons amics que de tant en tant, quan s’alineen els astres, es trobem per caminar, xerrar i gaudir de l’amistat. 

Mapa recomanat: Estels del Sud. La travessa del massís dels Ports. Editorial Piolet. 2007 Escala 1:25.000

Wikiloc. Track de l'excursió. 27 kilómetres i 1.750 metres de desnivell positiu. 8 hores 30 minuts de caminada real (12 amb descansos)

València torna a ser d'esquerres

Els resultats electorals del passat 24 de maig al País Valencià han estat espectaculars de Vinaròs a Oriola. El partit Popular ha perdut gairebé totes les majories absolutes que tenia i si l’esquerra fa els deures i arriba a acords de govern, esborrarà al PP de gairebé totes les institucions. El PP perd moltes de les grans ciutats, però cal destacar per simbòlic les tres capitals de província (espectacular el treball de Compromís a la capital del Túria), la Diputació d’Alacant, la de València i com no la Generalitat.

Després de 20 anys de governs de dretes, el País Valencià torna a ser d’esquerres. Ximo Puig, amb un dels pitjors resultats de la història socialista valenciana serà president si arriba a acords amb Compromís i Podem. A València, Joan Ribó ha acabat amb Rita Barberà i posa fi a 24 anys de majories absolutes (i absolutistes) d’una alcaldessa que feia temps que havia perdut el nord. S’enceta així no només una nova època, sinó una nova manera de fer i entendre la política. Una època de canvis i de pactes que ens permetin dignificar aquest territori prostituït per l’avarícia d’uns pocs i que ha estat exemple, durant aquests anys de crisi, de com de malament s’han fet les coses.

I si no s’assoleixen els objectius no servirà d’excusa l’herència rebuda. Això ho ha dit la dreta aquests darrers anys per justificar les retallades a l’estat del benestar. Si no hi ha diners hi ha imaginació. No calen grans inversions. Calen pactes i actes a vegades simbòlics, però valents, per fer canviar el rumb de la nau.
Un 11 de desembre del 2006 en Lluís Llach, en un recital a Sant Cugat, ens va dir que després d’unes eleccions guanyades per l’esquerra el que calia fer era caminar i treballar per a que al cap de quatre anys poguéssim seguir saltant d’alegria i no estar avergonyits i amagats sota de la taula. Paraules sabies. Així doncs, a treballar amb responsabilitat i valentia! 

La paraula contrària, d'Erri De Luca

Erri De Luca està sent jutjat per dir en una entrevista que les obres de la línia de tren d’Alta velocitat que passa per la Vall de Susa i que uneix Lió amb Torí havien de ser sabotejades. L’empresa francesa responsable de les obres el va denunciar per instigar al sabotatge i el judici ha començat aquest passat mes de març a Torí.

Aquest és el punt de partida de "La paraula contrària" el petit llibret que ha escrit Erri De Luca. De la mateixa manera que Thoreu, a mitjans del S. XIX, defensava el seu dret de no pagar impostos a un govern que permetia l’esclavitud i iniciava una guerra contra Mèxic, De Luca defensa el seu dret a la paraula contrària.

L’escriptor napolità defensa en el seu llibre que no es pot demostrar l’existència d’una causa efecte arran de les seves declaracions i que el que estan jutjant de veritat és la voluntat d’eliminar el dret constitucional a la paraula contrària. Anar en contra de la voluntat política. Eliminar la veu dels David contra els Goliat. L’escriptor denuncia que està patint un abús de poder per part de l’acusació que vol sabotejar el seu dret de manifestació verbal. Per això repeteix vàries vegades que si opinar és un delicte no deixarà de delinquir.

Mitjançant una prosa clara, Erri de Luca escriu un manifest de defensa per fer saber a tothom el que pensa dir i fer durant el judici que se celebrarà a Tori aquest 2015. És un petit manifest però alhora també és una declaració universal del deure que tenim com a ciutadans de protestar. De Luca diu que protestar és més un deure que un dret. És el deure que tenim com a ciutadans de fer, mitjançant la paraula contrària, un món millor i més just. És un llibre que transcendeix el fet particular per convertir-se en universal. El deure (i jo dic també dret) a la paraula contrària ha de poder ser exercit per tothom qui en tingui necessitat. És el dret que té la població a ser escoltada, a participar de les decisions polítiques... en definitiva, el dret a la paraula contrària és el que ens converteix en ciutadans en una societat justa.

La Paraula contrària l’edita en valencià Sembra Llibres. Segona edició abril 2015

Programes electorals de mobilitat per a la ciutat de València. Eleccions 2015

La setmana passada es va celebrar a la UIMP el debat “polítiques de ciutat, mobilitat i bicicleta” que servia per donar inici a la campanya electoral per als comicis municipals del proper 24 de maig. Estaven convidats els responsables de mobilitat de cada un dels 7 partits polítics que, segons les enquestes, entraran a l’ajuntament. El debat va ser prou descafeïnat, principalment perquè no es va mesurar correctament el temps necessari per a que els 7 polítics exposessin amb claredat els seus programes i quedés temps suficient per a generar un debat interessant amb el públic. El temps restant per al debat va ser gairebé nul.

Ara bé, alguns missatges van quedar ben clars. En línies generals tothom està d’acord en les estratègies a seguir però discrepen frontalment en les formes i els terminis. Mentre uns aposten per canvis ràpids, significatius i simbòlics, els altres demanen canvis moderats sense alterar el “status Quo” dominant. Es a dir, que saben on hem d’anar però no tenen cap presa en arribar-hi.

Els que volen un canvi significatiu de model són Compromís, EUPV, PSPV i València en Comú, mentre que els que demanen un canvi moderat i tranquil son Ciutadans i el PP. UPyD no sap a que juga i el seu paper en el debat va fregar el ridícul.

Aquesta nit he fet una llegida de la part de mobilitat dels programes electorals. El Partit Popular i Ciutadans, cinc dies després d’haver iniciat la campanya, no tenen penjat a la web el programa específic per a la ciutat de València (o no l’he trobat, el que vol dir que el tenen molt amagat). Aquí van les meves reflexions a cada un dels programes:

València en Comú: El programa de Mobilitat de València en Comú està poc treballat i cau massa sovint en llocs comuns. Es percep bona voluntat però també una manca important d’experiència. Alarmant és la proposta de construir noves línies de metro a la ciutat després del fracàs absolut i sonat de la T2 o la de municipalitzar el sistema de Valenbisi. Programa València en Comú

PSPV:  És una bona senyal que un dels punts del programa del PSPV porti per títol “model de ciutat” i que dins d’aquest apartat hi hagin les propostes d’ordenació del territori i mobilitat. Després, el desenvolupament de les propostes és correcte però no brillant. És el mínim que s’hauria d’esperar de tot govern municipal per a obtenir un aprovat. Les propostes estan dividides en 6 grups (vianants, ciclistes, transport públic, transport privat, distribució urbana i seguretat vial), sent les més desenvolupades les que fan referència al vianant. Programa PSPV.

Compromís per València: M’agrada que el programa de mobilitat comenci identificant eixos referencials i línies inspiradores de l’acció de govern. És una manera original de fer una diagnosi de la situació de partida i sobretot, de marcar molt clarament l’estratègia que es seguirà des de l’Ajuntament. Els 10 eixos referencials són: València ciutat amable, Compliment de la legislació actualment ignorada, València ciutat 30, Trànsit reduït, Cultura del transport públic, València ciutat del vianant, Ciutat de la bici, Comerç i economia de proximitat, Ús racional de l’automòbil i Mobilitat participativa. Després d’explicar les línies inspiradores de cada eix, el programa de compromís descriu les propostes d’actuació que li corresponen a cada eix. És un programa treballat, ben desenvolupat, amb un bon assessorament i on es sedimenta el treball d’oposició d’aquests darrers quatre anys. Programa Coalició Compromís

EUPV: Les propostes de mobilitat no tenen un punt individualitzat dins del programa d’EUPV. Es podria entendre, per tant, que La mobilitat no és una qüestió cabdal per a EUPV. Ara bé,  llegint el programa un se n’adona que la mobilitat és entesa com un tema transversal, doncs apareix en punts del programa tant diferents com “Cap a una ciutat de proximitat i pluricèntrica” o “València diversa amb les persones majors”. Sigui com sigui, el programa respira poca mobilitat, el que fa pensar que el tema de la mobilitat no està molt treballat dins d’EUPV. Programa EUPV

Fira del llibre de València 2015. Alguns títols

Un repàs als llibres que ens acompanyaran els propers mesos:

Costumari de records, de Sergi Durbà. En el marc de la 50ª edició de la Fira del Llibre de València s’ha presentat Costumari de records, un llibre que endinsarà el lector en les arrels del poble valencià i la seua memòria col•lectiva. (Redacció Morvedre.info). Edita 3i4.

Barbaritats valencianes. De la visita del papa al “caloret” de Rita. Un repàs de l’esperpent valencià. El títol ho diu tot. Una visó satírica i mordaç del que ha passat per aquestes terres en els darrers anys. De Xavi Castillo (Pot de Plom) i Lalo Kubala. Edita Pot de Plom

La paraula contrària, de Erri De Luca. "Seré processat per exercir el meu dret a la paraula contrària. Si l’opinió és un delicte, no deixaré de cometre’l". Reflexions d’Erri de Luca arran del seu procés judicial per haver-se expressat en contra d’una línia d’alta velocitat a Itàlia. Edita Sembra

Blitz, de David Trueba desconcerta al lector i desafia els tabús en la potent novel·la curta que habita en el cor d’aquesta novel·la breu (Babelia). Edita: Anagrama

El Lector del tren de las 6.27 de Jean-Paul Didierlaurent. Un conte modern. A la monotonia relativa del protagonista se li aplica una lleugeresa i una poesia que en els temps que corren de crisi econòmica i identitaria reconforten (Le Figaro). Edita: Seix Barral

I per als més menuts de la casa Amunt i avall de Oliver Jeffers i Llavors de paper de Bea i Silvia Gil

La meva "A la carretera". Les Highlands

Aquest passat mes de març m'he llegit el llibre "A la carretera" de Jack Kerouac, en la nova edició que ha publicat Edicions 62 i que presenta el text tal i com va ser escrit per l'escriptor de Massachusetts entre els anys 1948-49 i publicat per primera vegada, amb nombroses modificacions, l'any 1957. El text narra, en primera persona, els viatges que en Kerouac i els seus amics fan pels Estats Units i Mèxic a finals dels anys 40. Viatges esborrajats en companyia de dones, drogues i alcohol, però sobretot viatges iniciàtics per a una colla de joves que finalment esdevingueren referents per a una nova generació d'americans.

Després de llegir el llibre, vaig pensar que tothom ha tingut la seva pròpia "A la carretera", viatges amb amics que ens han servit per a formar-nos, per a conèixer món i per a entrellaçar unes amistats sòlides malgrat la distància i el pas dels anys. Jo n'he viscut unes quantes de "carreteres": Viatges als Alps, Itàlia en furgoneta, un viatge express per Aústria... però potser el viatge més vivencial que vaig fer amb els amics va ser el que ens va portar a recòrrer el Regne Unit de Londres a les Highlands:

"La primera setmana d’agost de l’any 2000 vam carregar l’Honda Civic amb les motxilles, alguna cosa de menjar, els fogons per cuinar, 10 cartrons de Marlboro i ens vam llençar a la carretera amb l’objectiu d’arribar a remullar el cul al Nord de les Highlands i tornar a Barcelona la primera setmana de setembre. Jo acabava d’arribar d’un viatge familiar per Egipte i vaig tenir un matí per fer dues rentadores, una tarda de sol d’agost per eixugar la roba i un matí per fer la maleta. Menys de 24 hores després d’haver aterrat a El Prat tornava estar de viatge. El pla del viatge que teníem per davant era prou obert. La idea era parar uns dies a Londres aprofitant que l’Oriol hi tenia un bon amic i després pujar cap a Edimburg tot parant en algun parc Nacional per estirar les cames. A Edimburg hi teníem a l’Elena, que estava fent un postdoctorat en alguna universitat d’allà i aprofitaríem per trobar-nos amb ella i amb el Fra, el seu company. La idea primogènita era passar uns dies per Edimburg gaudint del Fringe Festival i després continuar cap al nord, cap a les Highlands, passant pel cim del Ben Nevis. L´única premissa fixa era ser de tornada a Barcelona la primera setmana de setembre, doncs jo, a finals de mes començava un Erasmus a la universitat de Ca Foscari, a Venècia, i havia de fer encara alguns papers. Vam acabar sortint més tard del que teníem plantejat, entre altres motius perquè a última hora vam decidir parar en un estanc a comprar cartrons de Tabac. I no és que fuméssim com a descosits, sinó que aquesta compra formava part d’un pla deliberat per a subvencionar-nos part del viatge i conèixer noies. Cap de nosaltres fumava, però ens havíem dit que el tabac a Anglaterra estava pels núvols i que venent-lo als pubs podríem treure’ns fàcilment un dineral. El càlcul era ràpid: Un paquet en un estanc ens costava 350 pessetes i allà on anàvem el venien a 3,80 lliures (unes 800 pessetes). I nosaltres anàvem carregats amb 100 caixetes. El pla era infal·lible! A mig matí estàvem creuant la Jonquera. Anàvem a poc a poc per no gastar gaire benzina. El Cívic tenia un sistema de control del consum que ens va acabar posant nerviosos a tots doncs si es conduïa de forma suau i sense córrer molt, s’encenia una llum verda amb les lletres ECO. S’havia d’evitar accelerades brusques i no sobrepassar els 100 quilòmetres hora. Ens vam proposar arribar a Londres amb la llum verda d’ECO encesa en tot moment. Arribar-hi ens va costar dos dies. La primera nit no recordo on la vam fer. Devia ser alguna d’aquestes espectaculars àrees de servei franceses, on tenies a la teva disposició banys decents, dutxes, zones enjardinades... era la primera evidència de que havíem creuat els Pirineus i ens trobàvem realment a Europa. Vam sopar uns entrepans que portàvem de casa i vam estirar els sacs de dormir en la perfecta gespa francesa. L’endemà vam llençar-nos d’hora i vam llançar-nos de nou a la carretera i a mitja tarda arribàvem al Port de Calais. Vam esperar el primer ferry, carregarem el cotxe i pujàrem a coberta a veure com a poc a poc ens allunyàvem de l’Europa continental per acostar-nos al nostre objectiu. El sol començava a caure i una brisa fresca ens anunciava que l’estiu a les Highlands seria fresc. Vam baixar del ferry a Dover i ens va donar la benvinguda una boira espessa. Semblava fet expressament, tal com si a Lloret sempre ens hagués de donar la benvinguda el sol i a Dover la boira, el puto fog, una marca de identitat turística! Vam arrancar el cotxe i el primer que vam veure en sortir del port va ser una rotonda amb uns cartells grocs fluorescents que es deurien veure a milers de metres de distància si no fos que allà viuen sempre dins la boira. Anunciaven, de forma alarmant, que en entrar a la rotonda havies de girar cap a l’esquerra. Suposo que després de desenes d’accidents per culpa d’Europeus que no entenen que els anglesos circulen al revés, algú va decidir anunciar-ho de forma clara. Després d’entendre què havíem de fer vam endinsar-nos en la boira i vam buscar, infructuosament, un lloc per dormir. Vam donar voltes i voltes per carreteres i carrers, buscant algun indret on poder deixar el cotxe i estirar els sacs, però no hi va haver manera. Tot eren carrers amb tanques de cases enganxades a la calçada, ni un parc, ni un bosc, ni una àrea de servei francesa amb totes les comoditats d’un gran hotel. Finalment i com ja era negra nit, vam decidir parar el cotxe en un voral, davant d’una tanca blanca de fusta. El voral devia tenir un parell de metres, però era d’herba. Suficient per estirar-hi les màrfegues, els sacs i descansar unes hores. L’endemà al matí, en despertar-nos, vam veure que havíem acampat en una urbanització benestant, davant d’una casa immensa i en un barri on no devien estar acostumats a que quatre dropos estiressin, damunt de la seva herba ben cuidada, els sacs de dormir. Vam decidir marxar d’allà el més ràpidament possible i encaminar-nos, definitivament, cap a la city. L’entrada a Londres no va ser gaire glamurosa. Se’ns va fer l’hora de dinar abans d’arribar al centre i com no teníem cap pressa i si molta gana, vam decidir parar a dinar. L’estacionament d’un gran magatzem de bricolatge va ser el lloc escollit. Vam aparcar el cotxe i entre la porta del Cívic i les màrfegues vam construir un paravent perfecte per encendre els fogonets i cuinar-nos uns macarrons amb tomàquet espectaculars. Cuina mediterrània a les portes de Londres!"

Tracker, d'en Mark Knopfler

La meva afició per la música crec que naix a partir dels inicis dels anys 90, amb 13 o 14 anys. A setè o vuitè d’EGB traficàvem amb cassets gravats que ens passàvem entre els companys de classe i fèiem recopilatoris del que sentíem a la ràdio. No hi havia molt de criteri, escoltàvem de tot, però a poc a poc i a base d’empassar-nos qualsevol cosa, cadascú va anar modelant els seus gustos musicals.

Jo vaig tenir la sort de tenir per veïns uns grans melòmans i posteriors professionals del món de la música (els Germans Saltor). Recordo els caps de setmana intercanviar cassets i dics entre la colla que formàvem el veïnat del carrer Sant Salvador. Hi havia discs de Transvision Vamp, d’Heroes del Silencio, de Europe, de Pink Floyd, de Joe Cocker la discografia dels pares (Dylan, Elvis, Llach, Raimon, Serrat, Moustaky...) i alguns d’altres que no m’atreveixo a citar. Entre aquells intercanvis musicals es va colar una banda anglesa anomenada Dire Straits. Em vaig enganxar. Vaig gravar-me tots els cassets possibles, vaig comprar-me llibres per poder llegir les lletres, vaig comprar-me CD pirates a la Fira del disc i al rebost de Revòlver al carrer Tallers i em vaig penjar algun pòster d’en Knopfler, amb la cinta vermella al cap i la Fender roja a les mans, a la paret de l’habitació. El 1991 els Dire Straits publicaven el seu darrer treball (On every street) i a l’octubre del 1992 tocaven al Palau Sant Jordi de Barcelona. Aquest va ser el meu primer concert d’una banda internacional! Tenia 15 anys.

Des d’aleshores he seguit la trajectòria irregular d’en Knopfler i he escoltat sovint els discs dels Dire Straits, sobretot el Dire Straits (78), el Communiqué (79) i el Making Movies (80). Aquest mes de març el músic de Glasgow ha tret el seu darrer àlbum en solitari, el vuitè, que porta per nom Tracker i al meu parer, després d’un bon Privateering, ha punxat de nou.

En Knopfler es deixa portar més pel folk que pel blues i al mi m’agrada més el so proper al blues. El folk escocès d’en Knopfler em cansa, se’m fa repetitiu i avorrit i la veu ja cascada del de Glasgow crec que té més joc acostant-se al blues que no pas al folk. De fet la cançó que tanca el disc, Wherever I go, és de les poques que sona bastant bé perquè l’acompanya a les veus la Ruth Moody.

Així el disc, de 11 peces (15 en l’edició Deluxe) passa lentament, sense cap guitarra enèrgica i amb una secció de vents protagonista que a mi em sobra. Tant sols Beryl, el single del disc, aguanta prou bé el tipus. Ritme i guitarres. Per això ha estat el single, no hi havia moltes més opcions.

Eleccions a la Generalitat 2015. Una aritmètica difícil

Rita i Fabra. Els aconseguirem fer fora?

Feia gairebé 6 mesos que no escrivia cap post sobre política. L’últim va ser arran de la consulta del 9N i d’ençà ja ha plogut molt. A mi m’agrada parlar de política i els darrers mesos i sobretot el que ens queda d’aquí a les eleccions generals del proper mes de desembre serà espectacular. Ara bé, circula tanta informació pels mitjans de comunicació i les xarxes que les noticies duren tant sols un dia, a vegades fins i tot tant sols unes hores. Anem tant de presa que no hi ha lloc per a la reflexió. Un s’ha d’apartar de les micronotícies del dia a dia i intentar reflexionar sobre les tendències.

Els focs artificials començaran el 24 de maig, amb les eleccions municipals i autonòmiques. Al País Valencià estem nerviosos. Si no hi ha un canvi ara, què més ha de passar? La gent dona per fet que tornarà a guanyar el Partit Popular, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de València. Ara bé, també gairebé tothom dona per fet que perdran la majoria absoluta, el que els dificultarà enormement la possibilitat de formar govern i obrirà les portes a un canvi de govern a través de futures coalicions. Fa poc menys d’un any les enquestes donaven per fet un tripartit PSPV-Compromís-EU per governar a gairebé tot arreu. Ara a les enquestes ha irromput Podemos i a tret el cap Ciutadans. Les enquestes a la Generalitat (l’última de El Mundo al gener 2015) donen un 30% d’intenció de vot per al PP. En segon lloc situen a Podemos (21%) i en tercer lloc al PSPV (19%). Compromís arriba al 9% i a certa distància de la triada capdavantera estan Ciutadans, EU i UpD, amb un 4% cadascun d’ells. Fer números amb aquest resultat és complicat. La única aritmètica fàcil seria una coalició PP – PSPV (a l’alemana), però aquí és inviable. Ningú l’entendria i significaria la defunció del PSPV en el supòsit que fes President a en Fabra. Un pacte així la ciutadania ho veuria com una fugida endavant per mantenir els privilegis de la “casta” governant. Necessitem un canvi... necessitem fer neteja!

Així que s’han de buscar altres possibilitats, que passen per formar governs tripartits. Una possibilitat seria PSPV – Podemos – Compromís, encara que si Podemos el que ven és fer neteja, no sé com s’ho prendrien els cercles pactar amb Ximo Puig, tot i que el PSPV no trepitja la Generalitat des de fa 20 anys. Podria ser una opció... potser la única.

L’altre opció és deixar al PP governar amb minoria i que hagi de debatre, discutir i pactar-ho tot... que li toqui exercir la democràcia de veritat, no com ha fet durant els anys que ha governat absolutistament des de la majoria absoluta. El problema d’aquesta opció és que no es fa neteja i que tots els afins del partit seguiran en les seves poltrones mantenint les xarxes i estructures clientelars.

Ens queden dos mesos d’allò més emocionants.... i en dos mesos poden canviar moltes coses.... en política mai se sap i les enquestes, de moment, només són enquestes.

                                      

El Caire a través de la finestra del taxi

El paper del consultor internacional està mitificat, principalment per la desconeixença que té la societat del què realment fem. Es podria pensar que viatgem sempre en classe bussines, dinem i sopem en els millors restaurants i coneixem les ciutats més espectaculars del món. Doncs bé, jo viatjo en turista, algunes nits per no sopar sol i de tant cansat que estic, em quedo en dejú a l’habitació fins que em desmaio damunt del llit i moltes vegades, de les ciutats que visito, tant sols veig l’aeroport i l’edifici on tinc la reunió.

Aquests darrers quatre anys he viatjat principalment per Brasil i Mèxic, però la setmana passada vaig fer una incursió a El Caire, Egipte, i definitivament és un altre món. Teníem una reunió al Ministeri de Transport i una altra amb el soci local. Doncs bé, després de quatre dies, no vam aconseguir reunir-nos amb ningú del ministeri per poder començar el projecte que tenim adjudicat. Vam aconseguir reunir-nos amb el soci a l’edifici del Ministeri, un gran bloc gris, brut i buit. Allà no hi havia ningú treballant i s’assemblava més a un edifici fantasma que no pas a un Ministeri, que deuria estar ple de funcionaris. No sé si l’edifici estava buit perquè després de la primavera àrab hi ha hagut molts canvis o perquè com el ministre estava de viatge a la Xina, els funcionaris han aprofitat per agafar-se la setmana lliure. Sigui quina sigui la raó, a nosaltres ens van fer viatjar a El Caire per perdre quatre dies.

Vaig estar a Egipte l’estiu de l’any 2000 (fa ja 15 anys!). Recordo una ciutat bulliciosa, amb un centre actiu i viu. Ara, m’han reservat un hotel a Heliòpolis, un barri benestant al costat de l’aeroport i no he pogut recorre de nou els carrerons de Khan el Khalili ni gaudir de la majestuositat i tranquil·litat de la Mesquita de Muhammad Alí, allà dalt de la Ciutadella. He sigut un observador de la ciutat a través de les finestres del taxi i un turista exprés a les Piràmides de Gizeh.

Viatjar en taxi amb ulls de turista és una tortura. Un veu un munt de llocs on li agradaria parar, passejar i remenar, però l’agenda és l’agenda i el taxi accelera tot el que pot enmig del caos circulatori del Caire. Mirant per la finestra, m’adono que el Caire segueix sent caòtic des del punt de vista del trànsit. Els conductors circulen per vies de tres i quatre carrils fent sonar els clàxons i canviant de carril contínuament, com si el carril del costat fos sempre el més ràpid. I és mentida i precisament aquests canvis bruscos de carril són una de les causes del caos circulatori. Però ni ha més. Com em va fer veure el David, a les grans avingudes es circula relativament bé, però els problemes arriben a les interseccions. Al Caire no hi ha semàfors i els pocs que hi ha, o estan apagats o els conductors els ignoren. No és pot gestionar una àrea metropolitana de gairebé 20 milions de persones sense semàfors. I menys amb les prioritats de mobilitat que tenen, que només fan que afavorir al cotxe.

Però encara hi ha més disbarats. Als anys 60 -70 les ciutats espanyoles van eliminar els tramvies que circulaven des de feia dècades per les nostres ciutats. Es per tots reconegut que va ser un error històric, però la situació econòmica i política del moment ens va empènyer a fer-ho. A El Caire, coneixedors de la problemàtica de mobilitat que tenen i coneixedors de que la solució no és més cotxes sinó més transport públic, estan asfaltant alguns trams de la decrèpita xarxa de tramvies per a poder ampliar un carril de circulació.

Observant ràpidament tot el que passa a gran velocitat davant de la finestra, veig una ciutat que a mesura que t’allunyes del centre està més inacabada. És tradició aquí que els fills, quan es casen, es facin la casa damunt de la dels pares i per tant, les estructures de les edificacions semblen indicar que tot està per fer. A més a més, el Caire és una ciutat gris i polsosa. El riu Nil omple de vida una franja de terra de no més de 15 o 20 quilòmetres... una franja de verd que connecta el mediterrani amb el llac Victòria... però més enllà d’aquesta franja de vida, no hi ha res, només sorra, el desert. El Nil està lleugerament deprimit i per tant, quan el vent bufa, la sorra del desert cau lenta però insistentment sobre la ciutat i la pinta d’aquest color gris-groc trist.

Des de la finestra del taxi també es poden observar els carrers. Alguns son realment ostentosos enmig de la grisor de la ciutat. Tant ostentosos que semblen irreals. Darrera de l’hotel hi ha una casa de dues plantes que lluita constantment contra la pols per mantenir-se blanca. Els dos Rolls Royce que hi ha aparcats a la porta també guanyen la batalla a la sorra del desert i brillen immaculats. Pocs minuts de taxi més cap a l’oest, camí de Gizeh i una vegada creuat el Nil, les cases baixes han perdut la batalla a la pols. Ningú intenta pintar-les de blanc i enlloc de Rolls Royce hi ha mules que carreguen fruites, verdures o escombraries, que llençaran sense cap remordiment al petit canal que hi ha davant de les cases, a pocs metres de la única Meravella antiga que es manté dempeus: Les piràmides de Gizeh.

Un viatge de Nadal a Grècia

Grècia és un dels països amb més pes cultural i històric d’Europa i a la vegada és el gran desconegut. Tothom ha sentit a parlar de l’Acròpolis, del Partenó, dels personatges més famosos de la mitologia grega (Zeus, Apol·lo, Atenea, Afrodita...) o fins i tot dels seus filòsofs Plató o Sòcrates. Però d’això ja fa tres mil anys... la cultura clàssica nascuda en terres hel·lèniques ha marcat la identitat Europea però avui en dia poques coses sabem de la Grècia actual. Les noticies que ens arriben d’allà a través dels diaris i mitjans generalistes són, últimament, alarmistes i negatives: Què si el rescat, què si manifestacions violentes, què si Syriza, què si el deute impagable....

Aquestes vacances de Nadal hem volgut conèixer Grècia, en principi atrets pel seu patrimoni històric però també amb moltes ganes de conèixer la Grècia del S.XXI.

El Peloponès

Darrera de la Porta dels Lleons, dins de la ciutat de Micenes

La primera parada del nostre periple va ser al Peloponès, a la bonica i cuidada ciutat de Náfplio, la primera capital de Grècia després de la caiguda otomana. El mal temps i el fred ens va donar la benvinguda, però vam poder gaudir de la ciutat de Micenes, on Agamenó, Clemenestra, Egisto, Elena i Menelao van representar un dels més coneguts i tràgics “lios” de faldilles de la cultura clàssica grega, relatat per Homer a la Íliada.

El segon dia per terres d’Argòlida el vam dedicar a veure el Teatre d’Epidaure i tot el complex mèdic dedicat a Esclepi, però la pluja i el fred ens van obligar a fer una visita de metge. Per entrar en calor, ens vam refugiar en un dels bars de Nafplió, on a finals de desembre no hi respirava ni un ànima. Nafplió, que deu ser una ciutat bulliciosa a l’estiu, és un agradable i tranquil refugi a l’hivern, on tot està obert però es respira pau mentre camines pels carrerons del casc vell, vigilat per les dues fortaleses que s’enfilen a la muntanya que protegeix la ciutat del mar.

Veient que la meteorologia no milloraria en els propers dies, vam decidir dirigir-nos cap al nord, cap a la ciutat de Ioannina. Ens vam llevar a Nafplió coberts per una blanca capa de neu i a les 9 del matí ja estàvem conduint per una interminable autopista en obres, que seguint la costa nord del Peloponès ens conduí fins l’espectacular pont d’Antirion, que uneix el Peloponès amb la Grècia central. Des del S. VI A.C, els diferents governants grecs van intentar construir el canal de Corinti per facilitar les comunicacions en vaixell (finalment inaugurat a finals del S.XIX).El segle XX va finiquitar l’època dels vaixells i va convertir en dogma l’ús del transport per carretera. Aleshores va néixer la infraestructura germana a la del canal ha estat aquest mastodòntic pont de 3 quilòmetres. Després de dues setmanes per Grècia, un entén perquè els grecs clàssics tenien la necessitat de llançar-se al mar. Grècia és un continuo de muntanyes, una darrera de l’altre, el que feia molt més senzill navegar que travessar contínuament ports de muntanya. Grècia no és un país apte per a cotxes, encara que s’hagin entestat en adaptar l’orografia a les quatre rodes mitjançant infraestructures que segurament molt tindran a veure amb el famós deute del país.

Ioannina

L’Epir

A les tres de la tarda del dia 31 de desembre entràvem a Ioannina (regió de l’Epir), una ciutat universitària de gairebé 100.000 habitants envoltada de muntanyes nevades i assentada a la riba del llac Pamvótida. Ioannina ens va sorprendre molt gratament. És una ciutat mitjana però amb un casc antic perfectament limitat per les muralles bizantines. Cal passejar per la riba del llac i perdre’s pel casc antic camí de les antigues mesquites que s’alcen en el punt més alt... i gaudir del paisatge, de l’arquitectura i de la història d’una ciutat que de debò, ha estat cruïlla de cultures.

La gorja de Vikos, al Parc Natural del Pindo

Després de descansar passejant per Ioannina el primer dia de l’any, el dia 2 vam decidir endinsar-nos al parc Natural del Pindo, a les terres de Zagoria, a poc menys d’una hora de Ioannina. Als pocs minuts de sortir de Ioannina, abandonem la carretera que condueix cap a Albània i ens enfilem ràpidament cap a les muntanyes, poblades de petits llogarrets fets de cases de pedra. La primera parada la fem més enllà de Monodendri, al mirador de les gorgues del Vikos, les més profundes d’Europa (un desnivell vertical de més de 800 metres). Està tot nevat i el paisatge és impressionant. Després de patir una mica de vertigen, tornem enrere i parem en un gran prat nevat a jugar amb la neu, fer ninots i iglús. Fa un dia espectacular, fred però amb un sol que arribar a escalfar. Per dinar tornem a Monodendri i dinem prou bé asseguts a la terrassa d’un dels restaurants del poble: Pastís d’espinacs i una bona cervesa! De tornada, passem a veure els bonics ponts de pedra que hi ha camí de Kipi. Unes imatges de postal! Abandonem Zagoria quan el sol comença a pondre’s i les temperatures es precipiten més enllà dels 0 graus.

Pont de pedra camí de Kipi

El tercer dia per Ioannina el vam dedicar a visitar l’oracle de Dodoni, dedicat a Zeus, un jaciment arqueològic situat a poc menys de 30 minuts en cotxe de la ciutat. L’Oracle de Dodoni és considerat un dels tres més importants de la Grècia clàssica, junt amb el de Delfos i el d’Ammon, a Líbia. Els habitants de la regió s’encaminaven cap a aquest Orcale per demanar-li a Zeus consells. Els sacerdots i sacerdotesses interpretaven les respostes de Zeus a través de les fulles d’un gran roure que encara “perdura” enmig de les restes arqueològiques. Avui en dia es conserva en molt bon estat el teatre i les bases dels diferents temples que formaven el complex. De tornada vam visitar el  museu arqueològic de Ioannina i vam estar jugant una bona estona pel parc del costat, que té unes vistes del llac i de la ciutadella impressionants.

Meteora i Delfos

El Gran Meteor o Monestir de la Transfiguració

El dia 4 ens vam encaminar cap a Kalambaka, a la vall de Tesalia, per visitar els monestirs de Meteora. Després de deixar enrere les muntanyes del Pindo, arribar a la vall de Tesalia és un petit regal per als sentits. Vam deixar enrere un matí de neu i fred i vam arribar a Kalambaka una tarda assolellada de gener. I just allà on les muntanyes desapareixen i comença la vall, sorgeix del no res les muntanyes de Meteora, uns blocs de conglomerat impressionants. Des de temps immemorables, els eremites ocupaven les coves que hi havia entre els blocs de pedra i allà meditaven i feien vida contemplativa. Els primers anys d’ocupació otomana els monjos ortodoxes viuen tranquils pagant tributs, però cap allà el 1.600 i arran d’una revolta, els otomans ataquen els monjos i n’assassinen uns quants. A partir d’aquests fets tràgics, els monjos decideixen enfilar-se a dalt de tot d’aquests espectaculars “Cavalls Bernats” i convertir els seus espais de Pau en indrets inaccessibles, on només es podia pujar gràcies a uns enginyosos (i perillosos) sistemes de politges (canviaven les cordes quan ho decidia Deu...). I no va ser fins al 1.920, que van decidir posar els peus a terra i construir escales vertiginoses per permetre l’accés a peu i així, obrir les portes al turisme! Avui en dia hi ha actius 6 monestirs. Nosaltres em vam visitar tres i és d’agrair que no es pugui visitar tot el recinte, doncs aleshores un és conscient que no està en un indret només turístic, sinó que s’està en un monestir. Normalment es pot visitar l’església (molt ben cuidades i decorades, amb escenes d’otomans tallant caps a monjos ortodoxes...), la plaça o espais oberts per gaudir del paisatge i patir de vertigen (els nens agafats de la mà a tothora) i algun espai museístic (antigues cuines, bodegues, politges...). Impressionant i digne de veure.

Temple d'Apol·lo a Delfi

El dia 6 vam seguir cap al sud i vam fer camí cap a l’Oracle de Delfi. De nou, per arribar-hi, carreteres serpentejants per pujar i baixar ports de muntanya. Delfi és l’Orcale més famós i conegut i tot i que del temple dedicat a Apol·lo en queda ben poc, un és conscient de la importància del lloc si després de passejar pel jaciment entra en el museu. Totes les ciutats de Grècia feien ofrenes a Apol·lo i a l’oracle acudien persones de tot el món hel·lènic a fer consultes. La sacerdotessa, que controlava l’oracle, era qui interpretava les respostes d’Apol·lo i ho feia a través de l’exhalació de vapors (i no tothom quedava content amb la resposta).

Atenes

Passejant pel jaciment de Delfi el nostre petit Apol·lo, perseguint a la seva germana Atenea, va aterra de cap a terra i aquella tarda va fer la seva entrada triomfal a la ciutat d’Atenes amb el nas marcat per la batalla. Els últims quatre dies del nostre viatge el vam passar a la capital, que em va sorprendre molt gratament. Jo m’esperava trobar una espècie de Nàpols a la turca, però em vaig trobar una ciutat oberta, agradable i amb un centre viu i ben cuidat (Plaka, Monastiraki i voltants), molt lluny de la imatge que projecta últimament. Atenes és una ciutat mediterrània i aquest caràcter es palpa als carrers. Les botigues de souvenirs encara no ho han envaït tot i els barris del centre es veuen vius: bars, tavernes, botigues de roba, d’art, fruiteries...tot en un àmbit urbà semi vianantitzat que li dona un toc d’espontaneïtat que m’ha agradat molt.

El Partenó, amb grues i casetes d'obra al seu interior

Passejant pels carrerons de Plaka, un sempre intenta alçar el cap per veure l’Acròpolis, alçada majestuosament sobre un rocam calcari. I cap allà ens vam encaminar. Tota l’espectacularitat que té la Acròpolis vista des de la ciutat s’evapora quan ets a dalt. L’accés és impressionant: puges l’escalinata que et du al Propilè, deixant el temple d’Atenea Nike a la dreta i accedeixes al centre de l’Acròpolis. Aleshores veus, majestuós, el Partenó. I aquí, al meu parer, s’acaba la màgia. Les obres de restauració que s’estan duent a terme des del 1992 no ajuden a gaudir del jaciment. Crec que al S.XXI hi ha maneres més amables de restaurar un temple. No és de rebut que dins del Partenó hi hagi una grua fixada al terra amb formigó, ni que les casetes d’obra (tres contenidors, un damunt de l’altre) estiguin també dins del temple. Tampoc és de rebut que al costat de les rèpliques de les Cariàtides hi hagi unes estructures metàl·liques grises per il·luminar-les de nit. L’únic que em va semblar espectacular de la visita a l’Acròpolis són les vistes de la ciutat: una ciutat blanca, compacta i gran, que davalla de les muntanyes nevades fins al port del Pireu.

La plaça de Monastiraki

De la resta dels dies que vam passar per Atenes, m’agradaria recomanar-vos (a part de passejar i passejar per Plaka i Monastiraki i gaudir dels carrerons, bars, restaurants i botigues de tot tipus) la visita al nou museu de l’Acròpolis (modern, didàctic, d’escala humana i amb un bon restaurant) i la pujada al cim del Mont Likavetos amb el Funicular. Les vistes de la ciutat i de l’Acròpolis són esplèndides.

Efkharisto!