S'ha acabat la broma!

Feia dies que volia escriure sobre el tema, però no tenia molt clar com enfocar-ho, doncs no volia caure en una espècie de punkjournalism i cagar-me en tot. Avui, després de l’èxit de la manifestació d’ahir, em veig amb ànims de resumir-vos què ha passat amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania aquí al País Valencià. El govern central va modificar la llei d’educació hi va crear una assignatura titulada Educació per a la ciutadania, on s’intenta explicar als alumnes com és i com funciona el país on vivim, què és i quina constitució tenim, quines religions hi ha, quins són els drets i deures dels ciutadans…al meu entendre cap disbarat. Ara bé, la dreta, la conferència Episcopal espanyola i altres entitats properes a les idees religioses més ràncies, van veure en aquesta assignatura un atac a la religió, doncs es parla d’abortament, de matrimonis homosexuals…. Barbaritats segons la dreta! L’atac de la conferència episcopal va ser tant fort que van arribar a demanar publicament que els pares fèssin objecció de conciència a l’assignatura. I la dreta, amiga de la conferència episcopal, va veure en l’atac frontal a l’assignatura, una bona manera de desgastar al govern central. Com l’Arquebisbe de València (García Gascó) i el President Camps es porten molt bé (al President valencià se’l coneix com a Beato Camps) xerrant van arribar a una conclusió fantàstica. Com que no ens podem negar a donar l’assignatura, obligarem als professors d’història i filosofia (els que per llei han de donar l’assignatura) a que la donin en anglès. A més a més, direm que d’aquesta manera potenciem els idomes i que els nostres alumnes, des de ben petits, són trilingües. La majoria absoluta ha portat al govern valencià a caure en un error estratègic greu. S’han cregut que poden fer el que els hi dona la gana i han intentat utilizar als professors i alumnes per mantenir una confrontació amb el govern central. I arribats a aquest punt, els professors han dit prou. Una conselleria que permet que durant anys els alumnes estudiin en barracons, una conselleria que és incapaç de garantir un ús mínim del valencià (incomplint la llei d’ús), ara preten potenciar una assignatura que han de donar els professors d’història en anglès. Com es menja aixó? Els professors d’història s’han negat a donar l’assignatura en anglés i la conselleria ha tingut la brillant idea de que a la clase hi hagin dos professors, el d’història i el d’anglès, que traduirà el que diu el d’història. Esperpèntic i insultant, doncs gastar recursos d’aquesta manera amb les necessitats reals que hi ha, és de jutjat de guàrdia. Total, que els professors, sindicats i associacions de pares i mares han sortit al carrer, han fet tancades als instituts i l’assignatura s’està donant en valencià o castellà, tot i les inspeccions i amenaces de la conselleria. Vist el percal que s’estava generant, el conceller Font de Mora va fer un intent de marxa enrera (per guanyar temps) i va dir que aplicaria una moratòria a l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès fins que es pugin destinar els recursos per a donar-la amb garanties. La Plataforma per l’ensenyament públic (formada per sindicats i associacions de pares i mares) ha dit que no acepta una moratòria i que no pararan de mobilitzar-se fins que que el govern valencià derogui el decret que obliga a donar l’assignatura en qüestió en anglès i potencii de veritat, una educació pública de qualitat. Ahir va haver a València la primera gran manifestació. 45.000 persones segons la policía, 80.000 segons els organitzadors, van sortir al carrer per a dir-li al conseller Font de Mora i al President Camps que “La broma s’ha acabat”. Que els problemes entre el govern valencià i l'espanyol els sol·lucionin ells. Els professors i alumnes no són peons a les seves ordres, no són monedes de canvi i l'ensenyament, encara que no s'ho creguin, és un tema molt seriòs amb el que no es pot jugar.

El conceller Font de Mora, té les hores comptades. Si no s’arriba a cap acord en les dues setmanes següents, el dia 17 de desembre hi ha convocada una vaga general. La batalla no ha acabat, però vist l’èxit de la manifestació d’ahir, el govern valencià haurà de recular. Com? Derogant la llei, fent una remodelació de govern (que toca aviat) i canviant al conseller d’educació (que no tindrà el valor de dimitir), que pagarà els plats bruts.

Wagner Pa

Durant aquesta tardor i hivern, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, el col·lectiu La Casa Calba està coordinant un cicle de música titulat Notes al peu. I ahir dijous tocava Wagner Pa i òbviament, allà estàvem l’Espe i jo per gaudir d’aquesta música brasilera amb regust a carrer Escudellers. I sabeu qui està acompanyant a en Wagner Pa en aquest nou projecte en solitari? Doncs en Sandro Lustosa i en Cesc Pascual. Us sonen? En Sandro Lustosa és aquella bèstia de percusionista que a principis del 2000 ens feia salta com animals durant els concerts de Macaco. Aquell personatge que durant les gires de El Mono en el ojo del Tigre i Rumbo submarino ens meravellava amb els instruments més exòtics i sonoritats més espectaculars. El mateix. Ara amb més senzillesa (una caixa, un parell de panderetes i algun instrument petit) ens transmet la mateixa màgia. És un crak que omple l’escenari i un fabulós fitxatge per a la proposta musical d’en Wagner Pa. A la guitarra està en Cesc Pasqual. Jo no el coneixia, però remenant per internet he descobert que és un personatge amb quilòmetres a l’esquena i que actualment té en mà el projecte Myriam Swanson&Cesc Pasqual i que antigament era membre de la banda “Nueva amenaza para la paz mundial”, junt amb Carlos Rivolta i Martin Fucks (ex Dusminguet i Macaco respectivament). Un bon guitarrista. Així de ben acompanyada és presenta la nova proposta musical de Wagner Pa, després de dissoldre Brazuca Matraca. Ell canta i toca la flauta travessera, mentre que en Sandro i en Cesc omplen l’escenari amb la percussió i la guitarra. Un plaer de concert, que vam viure en una petita sala amb menys de 30 persones. Una d'elles, en Sargento Garcia, que venia a veure als amics! PD: Si al Google poseu el nom d’aquests músics, trobareu els corresponents Myspace, on podreu escolar el que fan conjuntament (Wagner Pa) i per separat (Sandro Lustosa i Cesc Pasqual). Us adjunto el link del Octubre Centre de Cultura Contemporània, on tenen una agenda cultural potent. wwww.octubre.cat

Els camagrocs són una plaga!

Aquest darrer cap de setmana he marxat sol a la muntanya. L’Espe tenia un comiat de soltera d’una amiga i marxaven tot el cap de setmana a una casa rural. La Tere i jo, amb ganes d’estirar les cames, decidirem fer un intent al Mulleres. Vaig llogar el cotxe, vaig fer-me la motxilla i divendres al matí em truca la Tere i em diu que té torticolis. Ho haurem de deixar per a un altre cap de setmana. I jo, què faig amb la motxilla feta i el cotxe llogat? Doncs marxar igualment, però fent un canvi de plans. Enlloc de fer-me sis hores de cotxe fins al Pirineu (el dia abans havia tornat de Múrcia i ja estava una mica fart de cotxe), vaig decidir anar a Ports de Beseit, a casa! Vaig arribar divendres a la nit, una sopa calenta ràpida i a dormir. Dissabte, a les 10 del mati, ja estava caminant amb la motxilla a l’esquena, direcció als tallats del Regatxol, a la Mola, però per culpa de coses que passen a la tardor, no vaig arribar al meu objectiu. Els camagrocs en van ser els culpables. Estaven per tot arreu.... i jo em vaig passar el mati tirat a terra, arrossegant-me entre els boixos i els pins, collint bolets sense parar (camagrocs, fredolics i rovellons). Vaig estar així fins a l’hora de dinar, que vaig parar una estona per fer-me un entrepà i un glop d’aigua, tot contemplant les vistes d’un Port solitari (no em vaig trobar a ningú en tot el dia). Després de dinar, vaig decidir caminar una mica i en una hora i mitja vaig retornar a casa passant per l’antic amagatall del bandoler Panxampla. Com a quarts de sis ja és fosc, vaig passar la tarda llegint a la vora del foc. He consumit, completament enganxat pàgina a pàgina, Annapurna. Primer 8.000, de Maurice Herzog, un clàssic de la literatura de muntanya que recomano de veritat. Per sopar, òbviament, truita de camagrocs i sopa de fredolics. La natura és sàbia i proveeix. Diumenge al matí vaig seguir enganxat a la cacera dels bolets, però aquesta vegada per darrera de casa. Èxit rotund! Els camagrocs són una plaga... Després de dinar (sopa de camagrocs, què us pensaveu!) vaig retornar cap a València amb el portaequipatges ple de bolets, descansat i amb les piles carregades. Què be que va caminar per la muntanya! Quan vaig arribar a casa, vaig dedicar-me a escampar per l’habitació els 3,5 quilos de camagrocs, que si tot va bé, d’aquí a 15 dies els tindré ben secs i llestos per ser cruspits durant tot l’any, acompanyant sopes, carns, pastes.....

Múrcia

Aquesta setmana estic a Múrcia, ciutat llunyana i desconeguda per catalans i de sentiments contradictoris per valencians. I us preguntareu: Què faig per Múrcia? Doncs bé, ens han adjudicat la redacció del Pla Director de la Bicicleta de la ciutat (430.000 habitants) i aquí estic, planificant com la bicicleta pot guanyar presència en aquesta ciutat. El resultat final, al juny del 2009! Així que a partir d’ara i fins a l’estiu de l’any vinent estaré, de tant en tant, per Múrcia. I que faig sol per aquestes terres quan no treballo? Doncs passejo i em començo a conèixer la ciutat. Ahir a la nit, per exemple, passejant vaig descobrir la filmoteca i vaig entrar a veure Gomorra, una pel·lícula sobre la Camorra italiana que no està malament, però tampoc és espectacular. El Padrino ha deixat el llistó molt i molt alt! I una recomanació. Si mai aneu cap al sud, cap Andalusia, i passeu per Múrcia amb una mica de temps, pareu a dinar i a passejar pel centre. Deu ser un dels centres urbans tancats al trànsit més grans de la península. Places i terrasses per parar un tren en un casc antic de carrers i carrerons, molt mediterrani (per l’estructura). Podem deixar els perjudicis a l’entrada de la ciutat, que és prou lletja, per poder gaudir del casc antic, que de veritat, m’ha sorprès.

La fotografia correspon a la plaça de la Catedral, amb l'edifici vell de l'Ajuntament i el modern (de l'arquitecte Rafael Moneo). Una estampa prou trencadora que envolta una plaça amb molta vida.

Albert Pla i La Diferencia

Que és primer, el disc o l’espectacle? Aquesta és la pregunta que ens podem fer dels darrers treballs i gires d’Albert Pla. L’últim disc d’Albert Pla, La Diferencia, no és molt brillant en el seu conjunt. Individuialment té peces molt bones (Corazón, Fantasma, Hongos…), però li manca aquell fil conductor que doni unitat als disc. De fet, La Diferencia l’escoltes i tens la sensació d’estar escoltant un recopilatori, doncs hi ha peces que ja fa més de cinc anys que sonen en directe i hi ha cançons que sonen a No solo de rumba vive el hombre i unes altres a Veintegenarios. Al disc li falta unitat, però repeteixo, individualment les cançons són bones, amb històries brillants. Per contra, la gira La Diferencia ens permet veure a l’Albert Pla en estat pur. Cada vegada més actor, més joglar, més contacontes i ara una mica menys músic, doncs tot sol dalt de l’escenari perd. La guitarra l’utilitza per agafar-se a alguna cosa i l’absència d’en Diego Cortés és notable. La Gira la Diferencia es per veure’l a ell sol dalt de l’escenari, recitant i explicant les històries del seu últim treball (només dos cançons velles i tres que encara no ha gravat però fa anys que canta). Unes històries que van de la tendresa a la violència canviant tant sols un vers. Del recitar en veu baixa als crits més propers al punk. És un bon espectacle i l’Albert Pla és, avui en dia i al meu entendre, un contacontes espectacular. Només per això, per sentir-lo recitar les seves històries, paga la pena de veure’l.

I tanmateix la remor persisteix

Fa cinc anys vaig escriure:

Quan la idea és clara, aigua de riu. Quan la paraula és força, vent de tramuntana. Quan el vers és bell, paisatge de la plana. Quan el poema viu,

Miquel Martí i Pol.

Aquesta setmana fa cinc anys de la mort d’en Miquel Martí i Pol i tanmateix la remor persisteix. La poesia sol ser un gènere literari minoritari, desconegut i poc promogut per editorials i administració, però de tant en tant, algun poeta sobresurt i fa de la senzillesa de paraula, poesia. Aquest és el cas d’en Miquel Martí i Pol, un poeta que ha apropat amb un llenguatge clar i quotidià, la poesia al poble. I el poble, agraït, l’ha llegit i l’ha cantat. Tant sols volia retre un petit homenatge al poeta de Roda de Ter i per fer-ho, res millor que llegir-lo. El llibre Poesia completa, de l’editorial Labutxaca, és un bon llibre de capçalera.

l'Avellà

Després d’una setmana amb molta feina i durant la qual ens han robat la bicicleta, L’Espe i jo necessitàvem un cap de setmana de natura, de descans i de desconnexió. El indret escollit ha estat l’Avellà, un balneari situat a cinc quilòmetres de Catí, un poble de l’interior de Castelló conegut pels seus exquisits formatges. L’Avellà és un petit nucli on hi ha un baleneari amb un hotelet, un parell de cases rurals, una ermita i una gran plaça amb una font boníssima. Nosaltres ens hem allotjat en un apartament rural, on ens hem pogut cuinar els esmorzars i algún sopar. Dissabte al matí ens llevàrem a les 9, esmorzàrem un bon café amb llet i ens encaminàrem cap al poble abandonat de Salvassòria, situat dos hores vall endins de l’Avellà. El que va pasar és que al cap d’una hora de caminar, arribàrem a una tanca on un cartell anunciava: “Cuidado, reses bravas”. La tensió es va apoderar de nosaltres i després de quinze minuts caminat entre bous immensos (aquest cap de semana ho he vist clar, els toreros están idiotes), vam donar mitja volta i tornàrem a la seguretat del sender que condueix cap a l’Avellà. Ràpidament albirarem un altre objectiu. Des de la finca dels bous, un antic mur de pedra seca pujava directament cap al cim de la zona. Així que dit i fet. Ràpidament trobàrem un sender que seguint el mur pujava cap al cim, entremig de boscos d’alzines, pedra calcària i algún bolet podrit. Vam passar per una antiga nevera (on recollien la neu de l’hivern per guardar la carn, fer gelats o tallar hemorràgies i que funcionàren fins a principis del SXX) i en poc més d’una hora estàvem al cim de Els Fustés (1.294 metres), una mola allargada rodejada de cingles des d’on veiem tota la vall de Salvassòria (poble abandonat inclòs) per un costat i tota la vall de Catí en l’altre. Des del cim vam buscar una canal per on poder baixar. Després d’unes desgrimpades trobem un sender que en una hora més de caminada ens torna al balneari. A l’apartament ens fem una amanida i unes llesques de pa amb embotit, fem una bona migdiada i…. cap al balneari. Si senyors, m’he fet gran i he anat a un balneari. I què? Per 18€ vam poder gaudir durant dues hores de sauna, jacussi, bany turc, bany escocés i pediluvi. I va estar molt bé! Et poses el banyador, les xancles i acabes arrugat com un avi, doncs et passes tota l’estona sota l’aigua. Per la nit vam anar a sopar al restaurant del balneari. Una bona sopa, una carn a la brassa i de postre, una quallada increíble. I diumenge, després de parar a comprar formatges a Catí, anàrem a Ares del Maestrat. Ares és un poble característic perque té una moleta just darrera de l’església i es veu des de tota la comarca. Davant del poble hi ha la Mola d’Ares, un cim pla de 1.300 metres, al qual nosaltres li hem donat la volta. Del poble hem anat al llevador municipal i d’allà hem pujat cap a l’única nevera de planta rectangular que queda al País Valencià. De la nevera hem seguit pujant una mica fins al cim de la Mola (hem tocat neu!) i d’allà, caminant entre cingles, hem retornat a Ares. Quin bon cap de semana!

Boletada 2008

Ni les nevades dels dies anteriors ni l'amenaça de pluja i fred van fer-nos desistir del nostre desig de natura i de cacera de bolets. Així que el divendres pujàrem al cotxe cinc valents i ens encaminarem cap al Port. La mitjanit ens sorprenguè pujant per una carretera amb clapes de neu, però una vegada dins del bosc i davant de casa, només se sentia humitat i fred. No hi havia neu. Una primera recerca amb llanterna no va ser molt esperançadora. Molta humitat i bolets podrits, per l'aigua i el fred. Però pel matí la cosa va canviar. El dia era fred i gris, però no plovia. Abans de fer el café, vam fer una volta pels voltants de casa i ja ens vam prendre el café amb cinc rovellons ben bons i un bon grapat de fredolics. Amb la panxa calenta ens vam llençar al bosc, cistell en mà i amb ganes de no deixar-ne ni un. De rovellons en vam trobar uns quants (ja s'acaben), de fredolics vam omplir un bon cistell i de camagrocs n'agafarem per parar un tren. Vam estar tant engescats que ens sentàrem a taula a dinar a les quatre. Després de fer la sobretaula vam donar una altra volta, però la nit se'ns va tirar al damunt ràpidament. Per la nit, a la vora del foc, netejàrem els rovellons i sopàrem com uns senyors! De primer sopa de fredolics i de segon, truita de camagrocs i carn a la brasa amb rovellons! De postre, mistela i castanyes, per celebrar com cal la castanyada. Diumenge va ploure, així que ens quedàrem per casa jugant al trivial del 1984 (dos alemanies, URSS i el mundial 82 sortit del forn) fins l'hora de dinar. Després de dinar vam netejar la casa, ens repartirem els camagrocs que havien sobrat i ens encaminàrem de nou cap a València, amb l'objectiu més que complert.