Noruega, de Rafa Lahuerta. Quan l’escenari s'imposa a la trama

Doncs a mi, Noruega, que voleu que us digui... La història de Beto Sanchis Bermell em sembla una successió de catastròfiques desgràcies que tant sols serveixen d’excusa per poder parlar del que realment interessa, que és l’evolució urbana de la ciutat de València entre els anys 80 i principi del S.XXI.

Després de llegir-lo, el primer pensament que em ve al cap és que Noruega es queda a mig camí entre una Historias del Kronen (José Ángel Mañas, 1994) i la fabulosa La Ciudad de los prodigios (Eduardo Mendoza, 1986), però no arriba a l’extrem salvatge de la primera ni a la fantasia de la segona. Noruega és una altra cosa, és la descripció de la desaparició i destrucció del centre de València i troba el seu paral·lelisme en la vida d’Albert. Ciutat i protagonista connectats per la decadència d’un entorn urbà que comença a canviar.

El que ha intentat fer Rafa Lahuerta és realment complicat. Com teixir la trama d’una novel·la on el protagonista és el propi paisatge urbà? I així, el problema de Noruega és que és un llibre molt explícit físicament. Això que pot ser positiu per als que han viscut en primera persona aquesta transformació urbana, per als que van viure els 80 i els 90 al centre de València, no és suficient per als qui no ho van fer. Rafael Chirbés, en Crematorio o En la Orilla, descriu perfectament la decadència d’una societat corrupta centrant-se en els personatges i inventant-se un decorat (Olba i Misent). En canvi, Noruega, anteposa el decorat a la trama de la novel·la. El que li passa a Beto és, simplement, l’excusa per descriure el que li passa a la ciutat. I acaba no sent creïble. Pel costat de la disbauxa, podríem comparar-lo també amb el psicodèlic llibre de Cantavella, El Dorado, on la visita del Papa Ratzinger a València l’any 2013 serveix d’excusa per presentar-nos una història hilarant. Però aquí, de nou, la trama està per damunt de l’escenari, que és el que no passa a Noruega, on la trama la conforma el propi paisatge de la novel·la. Així doncs, Beto és el fil conductor necessari per donar vida al vertader protagonista de la novel·la, el centre de València. I aquest protagonista vertader és tan explícit que tant sols t’atrau amb força si l’has viscut en primera persona. I no és el meu cas. Jo m'acabo perdent amb tants noms de bars que no he conegut i quan busco com a mínim una trama interessant on agafar-me, no la trobo. Hem quedo amb les descripcions d'un paisatge urbà en transformació.

I per últim, i encara que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ho accepti, que en el llibre s’escrigui “vacacions” o “desenrotllament” a mi em fa mal als ulls. Potser és un intent d’apropar el valencià a nous lectors demostrant un distanciament clar (polític?) amb el valencià acadèmic (en Fuster apareix malparat un parell de vegades al llarg del llibre). Més o menys com va fer la Rosalia amb el seu famós “cumpleanys”.  No tinc clar que sigui una bona estratègia.... Encara que suposo que Noruega es vendrà molt més que, posem per cas, El professor d’Història (Joan Francesc Mira, 2008) on, per cert, també és descriu perfectament la transformació de València a principi del S. XXI.

Noruega. Rafa Lahuerta (2020). Ed. Drassana (Premi Lletraferit de Novel·la 2020)