dimecres, 11 de juliol de 2007

El Xoc de civilitzacions com eina per assolir el poder

Des de que l’any 631 morí assassinat Alí, el fill de Mahoma, i vint anys més tard Hussein, fill d’Alí i net de Mahoma, Chiites i Sunites es maten els uns als altres amb l’excusa de ser els legítims descendents de Mahoma. Porten així 1.300 anys. Religió i poder es barregen a les altes esferes, empenyent a la població civil a un odi irracional vers al seu veí, oblidant completament l’inici llunyà i ja absurd del conflicte. No es barallen per Mahoma, es barallen per assolir el poder i que la seva branca islàmica tingui certs privilegis damunt de l’altre branca. A Irlanda del Nord, Catòlics i Protestants s’han estat matant durant anys, quan l’origen del conflicte era territorial, no religiós. Com aquests, podríem trobar milers d’exemples més arreu del món. En nom de les religions s’han fet i es fan les més grans de les barbaritats. En Huntington va parlar del xoc de civilitzacions i en Bush i companyia es van llençar, en públic, a una guerra contra l’Islamisme més radical per salvar la fe catòlica, quan en el fons, el que volien era mantenir el poder energètic mundial. I qui moren no són ells, són soldats joves, amb pocs recursos, molts d’ells immigrants. La classe alta fa la guerra i és la classe baixa qui mor. Igualment passa amb el radicalisme islàmic. Els caps terroristes no són part de la població civil oprimida i pobre. Son membres d’una classe social alta, rica, benestant, amb una ànsia de poder tant o més gran que la dels polítics occidentals. I de nou utilitzen la religió per aconseguir els seus objectius de poder. Els morts d’aquest bàndol són pobres, aturats, gent sense recursos que veuen en el missatge del radicalisme islàmic una porta d’eixida a la seva situació. De nou els poderosos, s’utilitzen de les classes socials més baixes per aconseguir els seus objectius de poder. La solució d’aquest conflicte no serà feina fàcil, però crec que cal desenvolupar dos línies d’actuació extremadament importants. Una primera, corre a càrrec de les pròpies religions. Crec que ja n’hi ha prou de que els governants facin i desfacin en nom de la religió per aconseguir quotes de poder particulars. El silenci els fa partícips d’aquesta guerra. Una segona línia d’actuació hauria de ser la de la població civil. Tant aquí com al món àrab hi ha milers d’associacions que estant fartes de tanta guerra en nom de les religions. La població civil no té per què rebre més per culpa de les ànsies de poder dels polítics mundials. Articular aquesta voluntat social a nivell mundial i donar-li veu és una feina ingent, potser impossible, però seria una gran porta a la pau, i deixaria despullats davant la guerra a aquells que realment la volen.
Sé que escriure sobre aquest tema és complicat i que en tant poques línies pot semblar fins i tot que banalitzi el conflicte al deixar-me de comentar els milers de matisos que envolten tota la problemàtica. No ha estat la meva intenció. Ahir vaig estar rellegint el diari de viatge a Síria de l’estiu passat i vaig recordar com de bé ens va tractar la gent d’allà. Estic convençut que la població Europea té els mateixos interessos, dubtes, pors, alegries i somnis que la població àrab. Som gent treballadora que aprofitem les estones lliures per estar amb la família o per anar a fer una cervesa o un té amb els amics. Som iguals i estem manipulats de la mateixa forma per unes elits que tant sols busquen el seu benefici particular.

Cap comentari: