Multiactivitat a Pirineos Sur

El Postfordisme ens ha donat temps lliure i això ens ha abocat a una carrera frenètica per a ocupar aquest temps fent activitats d’allò més diverses. Adduït per aquest sistema, aquest cap de setmana llarg que he tingut l’he dedicat a fer una via ferrata, a veure un concert d’Asian Dub Foundation al Festival Pirineos Sur i a fer un intent d’ascensió al pic de l’Infern. Tot això gràcies als 1.140 quilòmetres recorreguts en quatre dies. Anem per pams. Divendres agafo el cotxe des de València i enfilo cap a Saragossa on recullo al Ferran. D’allà ens dirigim a Rodellar, a la Sierra de Guara, on arribem quan ja es fa fosc. Sopem i a dormir. Dissabte al matí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel, esmorzem com a senyors i comencem la via Ferrata del Espolón de la Virgen. És una via ferrata curta, amb una aproximació d’uns 30 minuts i una ascensió d’una hora aproximadament. La via es curta però explosiva. Té un parell de trams molt exposats on estàs, literalment, penjat com un pernil. La tornada a Rodellar la fem baixant per un barranc, curt però bonic. Tres ràpels i arribem al barranc de Mascún, on ens fem un banyet abans de tornar cap a Rodellar. Un cop a Rodellar, cotxe i cap a Sallent de Gàllego, on fan el Festival Pirineos Sur. Arribem a Sandinies (un poblet proper a Sallent) a les 5 de la tarda. El Fra i l’Elena han llogat un apartament per a poder estar còmodes i que el petit Biel es senti com a casa. Mentre els pares aguanten els plors del fill, el Ferran i jo aconseguim fer una migdiada de gairebé dues hores (quins mals amics que som!). Cap allà les vuit marxem cap a la zona d’acampada del festival, a Lanuza. Plantem la tenda al costat d’unes amigues del Ferran i a les 22.00 marxem cap al concert. Descobrim a en Cheb i Sabbah (un DJ d’Algeria molt bo) i ballem com animals amb els Asian Dub Foundation. A les cinc de la matinada i una mica alcoholitzat (els aragonesos només beuen de gots de litre), marxo a dormir. Diumenge al matí és un dia de gossos. Lent despertar, bany al llac per espavilar-se i dinar a Sallent, al mercat del món, on un curry massala entra la mar de bé. A les cinc, el Ferran i jo pugem de nou al cotxe i enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la intenció d’arribar a dormir als Ibones Azules, per a l’endemà, pujar als Inferns. Caminada tranquil·la de tres hores fins als llacs, on a les 22.00 ens posem a dormir sota un cel ennuvolat. Dilluns a quarts de sis del matí sona el despertador. Fa molt de vent i el cel està ennuvolat. Decidim esperar. Esperem i el vent no para. Es fan les 9, massa tard per pujar cap a dalt, els Inferns hauran d’esperar. Fem un passeig pels llacs i a mig matí baixem cap a Panticosa. De camí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel que estan jugant en un prat proper al Balneari. Un cop al Balneari de Panticosa, descobrim que el infern és allò i no el cim que volíem fer. Les obres d’ampliació del balneari estan deixant el paratge fet un autèntic abocador. La font de Sant Agustí, per exemple, dóna pena. Una mica putejats, baixem fins al poble de Panticosa, on dinem un bon entrecot abans d’agafar de nou el cotxe i tornar cap a València. Visca el postfordisme! Visca el temps lliure!