Ahir a la nit, el Consell de Ministres de la Unió Europea va aprovar ampliar de 48 a 65 hores la setmana laboral. Una salvatjada. Ara ho ha d’aprovar el Parlament Europeu (que ho farà segur) i per a que es pugui aplicar, cal que cada país membre ho aprovi individualment. Espanya ja ha dit que no ho aprovarà, que aquesta llei és un retrocés en els drets socials dels treballadors. En canvi, Alemanya i Anglaterra estan a favor i, segurament, ho aprovaran.
La meva reflexió sobre el tema és més malèfica. Mentre aquí estem lluitant per conciliar la vida laboral amb la vida personal, la Unió Europea aprova una llei que permet jornades laborals de 13 hores. Com s’explica aquesta contradicció? Crec que el que el Parlament Europeu pretén, es pressionar als nous països membres de la Unió Europea (i els candidats com Turquia) per a que es converteixin en la factoria barata d’Europa. Els països de l’est, amb salaris més baixos, seran els que es veuran obligats a aprovar aquestes jornades maratonianes, per tal de que la producció de les grans empreses que es deslocalitzen cap a aquests països, augmentin els seus beneficis.
Diuen que tot dependrà d’un acord entre empresa i treballador. Jo imagino el diàleg de la següent manera: - Et va bé fer una jornada de 13 hores? - No, prefereixo fer-ne 8 – Molt bé, doncs cap a casa, aquí no treballes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada