divendres, 2 d’octubre de 2009

Leonard Cohen

Feia dies que volia parlar sobre en Leonard Cohen, però enmig de la voràgine setmanal, no havia trobat el moment de pau per dedicar-li unes ratlles al cantautor – poeta canadenc. Abans de l’inici del concert fallit d'en Cohen a València, amb els amics parlàvem, en broma, de fer-li un monument a la ex-manàger del cantant. Gràcies a ella i als tres milions d’euros que li ha robat, el cantautor ha hagut de pujar-se de nou als escenaris per a recuperar els diners que li garantien una plàcida jubilació. Gràcies a ella, la generació que era menor d’edat quan en Cohen va abandonar els escenaris, el pot gaudir ara amb trenta anys passats. En Cohen es va pujar per última vegada a un escenari amb 60 anys. Era l’any 1.994. L’any passat, amb la intenció de recuperar caixa, tornava als escenaris. La setmana passada, el dia 21 de setembre, celebrava al escenari del palau Sant Jordi de Barcelona, 75 anys. Els que hi van ser, la premsa i la crítica, diuen que el recital, de tres hores, va ser magnífic! Abans però, el divendres 18 de setembre, en Cohen es pujava a l’escenari del velòdrom Lluis Puig de València, davant de 3.000 incondicionals. La mitjana d’edat rondava els quaranta i més d’una família venia al complet. Concert multigeneracional per gaudir d’un cantant amb més de 40 anys de carrera. Algú va dir fa poc, que era un privilegi poder ser contemporani a Leonard Cohen. Hi havia ganes de Cohen al velòdrom, sabíem tots que era l'última oportunitat i per a molts, la primera i última. Seria una gran nit, màgica, plena de clàssics, d’emoció i qui sap si d’alguna llàgrima. Amb tant sols cinc minuts de retard, un elegant Cohen, com sempre amb barret, va pujar-se dalt de l’escenari acompanyat per cinc músics i tres coristes. Sense dir res, va començar a cantar Ain’t no cure for love, que va empalmar amb The future i Dance me to the end of love. Sonava perfecte, la veu greu, les llums càlides.... En Leonard Cohen de tant en tant s’ajupia, s’alçava, però tot sonava i semblava perfecte. Al final de la quarta cançó (Bird on a wire) i mentre en Mas feia un solo de guitarra, en Cohen es recolzava sobre la tarima de la bateria. I en aquest moment, es desmaiava. Queia com un plom damunt de l’escenari. El públic emmudia. Ràpidament les coristes i el guitarrista l’agafaren i el tragueren de l’escenari enmig d’una gran ovació del públic. Nervis, incertesa, dubtes.... A les onze de la nit, després d’una hora d’espera, el guitarrista Mas ens comunica que el concert es cancel·la. En Cohen ha patit un tall de digestió i tot i que es troba bé, els metges li recomanen cancel·lar l’actuació i descansar. Decepció entre els assistents. Amb cares llargues, el públic encara les portes de sortida del velòdrom. La gent ja no fa bromes amb la ex – mànager. Com una persona pot robar-li els estalvis a un avi de 75 anys? Deu estar d’humor en Cohen per pujar-se als escenaris després d’aquesta estafa? Li ha retrobat el gust a actuar, o tant sols pensa en acabar i retirar-se de nou?
I només un però. Si en Cohen s’hagués desmaiat a Barcelona o Madrid, possiblement s’hagués trobat una nova data per a l’actuació. A València, ens hem quedat amb quatre cançons i les ganes de més. Seguirem escoltant-lo les nits fredes d'hivern!