dijous, 16 de juliol de 2015

Ciudades rebeldes, de David Harvey

David Harvey (1935, Kent, Anglaterra) és, possiblement, el geògraf urbà més popular. Geògraf radical i Marxista declarat, porta tota una vida investigant el que passa a les ciutats, sempre des d’un punt de vista crític i posant-se del costat dels més oblidats per les polítiques urbanes, els ciutadans, que al cap i a la fi són els que fan ciutat i haurien de decidir com i cap a on va el seu territori.
En el llibre Ciudades rebeldes, del derecho de la Ciudad a la revolución urbana (Ed. Akal 2013), el geògraf exposa, en dos parts ben diferenciades, com els ciutadans hem perdut al llarg de la història el dret a la ciutat (i explica què és aquest dret) i com, a partir de certs moviments socials que s’han donat arran de la crisis global iniciada al 2008, podem recuperar-lo.
La primera part del llibre (El derecho a la Ciudad) parteix de la premissa que des de que existeix capitalisme les elits han aprofitat l’excedent de capital per construir. L’urbanisme i per tant la construcció ha estat, històricament, un bon refugi per als excedents de capital generat pel capitalisme. L’autor fa un repàs històric (el Paris 1870, EEUU 1942...) als moments més àlgids del desenvolupament urbà i ho relaciona amb posteriors crisis socials. Ha estat, i segueix sent, un cercle viciós que és repeteix al llarg de la història perquè el capitalisme no ha estat capaç de trobar un refugi més rentable que l’urbanisme per a l’excedent que produeix. L’autor demostra que aquest procés s’ha exercit a costa de impetuosos processos de destrucció creativa que impliquen la despossessió de les masses urbanes de qualsevol dret a la ciutat. Amb aquest procés, no sols s’ha desposseït a milers de persones de les seves cases en nom de la millora urbana, sinó que s’ha eliminat la possibilitat de que la població decideixi la ciutat que vol. La ciutadania no participa del procés urbà.
Jo comparteixo aquest anàlisis, sobretot en actuacions a gran escala. Fa poc llegia uns articles on s’acusava al Banc Mundial de fomentar l’expulsió de desenes de milers de persones de diferents barris de faveles de Nigeria amb l’excusa de que s’anaven a reurbanitzar. Ara bé, també es posa en dubte les actuacions de millora urbana en barris de ciutats occidentals que han generat el que es coneix com procés de gentrificació (el barri del Raval a Barcelona o Russafa aValència en són dos bons exemples). Jo crec que l’autor hauria de deixar més clar que millorar l’espai urbà dels barris és positiu sempre hi quan es faci amb participació dels veïns.
En aquest sentit i lligat amb la premissa inicial del llibre (l’absorció de l’excedent de capital per part de l’urbanisme), crec que val la pena afrontar el gran quid de la qüestió. Per què l’urbanisme (i no altres activitats més productives) és qui absorbeix aquest excedent de capital? La resposta és evident. Perquè al invertir en sòl estàs esperant obtenir un benefici sobre unes expectatives de creixement del preu del sòl i no sobre una activitat productiva. Sense fer res, et creixen els diners a la butxaca. En aquest sentit, en Josep Lluis Miralles en el seu llibre “El darrer cicle immobiliàri al País Valencià” en donava una bona solució: Eliminar per llei l’especulació amb el sòl urbà. Només s’obtindrien rendes per la construcció de l’habitatge (activitat productiva), no per l’expectativa de creixement del preu del sòl (activitat especulativa). D’aquesta manera s’elimina la gran atracció dels excedents de capital cap a l’urbanisme i s’obre un ventall de possibilitats d’atracció cap a activitats més productives (possiblement menys lucratives que l’urbanisme però també amb menys possibilitats de generar bombolles). Amb això s’aconseguiria apartar les elits del urbanisme i la ciutadania podria controlar, de forma participativa, el desenvolupament urbà de la ciutat. Una bona reflexió sobre com planificar la ciutat des de processos ciutadans la trobem a “La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà”.
El segon capítol del llibre porta per títol “Ciudades rebeldes” i comença fent un repàs històric als moviments socials urbans i intenta entrellaçar-ho amb el que hi ha avui en dia, proposant actuacions o preguntes a les quals deurien donar resposta els moviments urbans actuals. Aquesta part, sincerament, la trobo fora de context, bàsicament perquè l’estructura social urbana actual no te res a veure amb la de principis del S.XX. És un bon document històric, però crec que el món, la societat i les ciutats han canviat tant i tant ràpid que no crec que les estructures marxistes ens serveixin de base avui en dia. Hi ha pocs treballadors sindicats, la industria és gairebé insignificant i la majoria dels treballadors es guanyen la vida en el sector serveis, en petites o mitjanes empreses, el que fa que el “proletariat” estigui del tot desconnectat. Hem d’inventar-nos noves formes d’organitzar la societat urbana: les associacions de veïns poden ser un bon instrument o també, com a passat a ran de la crisis econòmica, agrupar-nos políticament a partir del rebuig a polítiques públiques poc socials (Podemos o Guanyem són bons exemples).

El llibre acaba amb dos reflexions prou bàsiques dels moviments Occupy Wall Street i de Londres 2011. Si en Harvey hagués escrit el llibre un parell d’anys més tard hagués pogut analitzar el cas del 15M i el naixement i creixement de Podemos o el cas de Barcelona, on una líder de la Plataforma contra els Desnonaments ha esdevingut alcaldessa de la ciutat. Segur que molts geògrafs urbans (possiblement el mateix Harvey) estaran mirant amb lupa el que passa a Barcelona aquests propers anys.  Si més no, és una novetat social i política en els 40 anys de democràcia espanyola. Aconseguiran canviar les dinàmiques urbanes? Guanyarà la ciutadania el seu dret a la ciutat robat durant tants anys? Què passarà a Madrid? I a Galicia? I a València? Crearan xarxes aquest moviments socials per crear sinèrgies? O la dinàmica del poder els amansirà? Què passarà a les generals del novembre 2015?