Henri Lefebvre (1901 – 1991) va ser un filòsof i sociòleg francès que va dedicar
gran part de la seva vida a analitzar el pensament marxista i els problemes del
món contemporani, en especial la vida quotidiana i l’urbanisme. Primer
traductor dels textos de Karl Marx al francès, ingressà al Partit Comunista l’any
1928, del qual va ser expulsat 30 anys després. És a partir d’aleshores que
centra el seu temps en l’estudi de les ciutats, de la quotidianitat, de la
producció de l’espai públic i de l’urbanisme.
Crític amb l’urbanisme modern i amb la conseqüent deshumanització de les
ciutats que aquest moviment provoca, defensa aferrissadament unes ciutats vives
i la participació activa de les societats diverses que les configuren. L’any
1967 “inventa” el concepte de “el dret a la ciutat”, activament reivindicat
durant el maig del 68 a Paris i des d’aleshores utilitzat per tot tipus de
moviments (15M, sense anar més lluny), institucions (carta del Dret mundial a
la ciutat – 2004; o Conferència de Nacions Unides Habitat III – 2016) i fins i
tot constitucions (República de Equador 2008).
Ara, 50 anys després de la seva primera publicació (Le droit à la ville,
1968), és interessant rellegir-ne el text per veure si les reivindicacions
actuals del dret a la ciutat tenen algun lligam amb les tesis exposades per
Lefebvre l’any 1968. David Harvey diu que resulta difícil pensar que les
reivindicacions i experiències vinculades al dret a la ciutat durant les dues
últimes dècades (de Porto Alegre a Nova
York o el nostre 15M) tinguin algun lligam de fons amb el llegat intel·lectual
de Lefebvre. Els moviments socials que els darrers anys han reivindicat el dret
a la ciutat han nascut fruit dels conflictes actuals que, si s’analitzen, poc
tenen a veure amb els del 68. Ara bé, el que si que pot passar es que una
vegada generat el conflicte i reivindicat novament el dret a la ciutat, la
població busqui referents intel·lectuals per construir un discurs. Si no, per
què estem tornant a Lefebvre? Per què la Jane Jacobs torna a estar de moda? Els
problemes no són els mateixos, però la base intel·lectual, la teoria que
sustenta els clàssics ens serveix avui en dia per reivindicar el nostre Dret a
la ciutat.
Lefebvre parteix d’un discurs de clara base marxista. Els finals dels anys
50 són anys de post-guerra, de reconstrucció urbana, el que afavoreix el naixement
de l’urbanisme modern. Avui en dia el discurs marxista ha estat sepultat pel
capitalisme, no hem patit una guerra però estem sortint d’una gran crisi
econòmica i l’urbanisme modern ha evolucionat cap a un urbanisme dispers i de
baixa densitat del tot descontrolat, que ha seguit segregant socialment (i
funcionalment) el territori. No és el mateix, però en certa manera tenim
herències.
Lefebvre deia que la vida urbana (que defineix el dret a la ciutat) ha de
suposar punts de trobada, confrontació de diferències, coneixement i
reconeixement recíprocs (inclús ideològics i polítics), maneres de viure,
models que coexisteixen en la ciutat. I això és el que seguim destruint
actualment i hem de recuperar i reivindicar per tenir ciutats amb vida urbana.
Aquestes ciutats diverses socialment s’aconsegueixen amb polítiques urbanes i
educatives inclusives, barrejant usos, evitant segregacions, coneixent al
veí... així reivindiquem el nostre dret a la ciutat. El pensament únic, la homogeneïtat,
la indiferència, el negar el debat o el conflicte és el que està matant, des de
ja fa anys, la vida de les ciutats i per tant, el dret a la ciutat.
Però tanmateix, les ciutats, persisteixen.
El derecho a la Ciudad
(2017) Henri Lefebvre. Edita Capitán Swing. Traducció de Ion Martínez Lorea.
Introducció de Manuel Delgado
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada