Els Calexico és una altra d’aquestes bandes a la qual arribo tard. Si,
segurament, als de Tucson (Arizona) hagués estan fantàstic veure’ls a l’inici
dels 2000, però que hi farem, les coses van com van i la primera vegada que els
he vist ha estat aquest dimecres de juliol a la Rambleta.
Amb gairebé 30 anys de carrera i 10 àlbums d’estudi a les esquenes els
Calexico, liderats per Joey Burns (veu i guitarra) i John Convertino (bateria), han aconseguit crear un so
personal dins de l’indie rock i l’americana. Rock de frontera en podríem dir, un
so que ens transporta a aquell territori fronterer, desèrtic i conflictiu entre
Mèxic i els Estats Units que els Calexico coneixen tan be. Originaris de
Tucson, però formats a Califòrnia, s’han mogut sempre propers a la frontera i,
potser per això, el nom del grup l’han manllevat d’un petit poble americà
fronterer amb Mexicali. I les fronteres, tot i que molts s’encaboten a posar-hi
concertines i alts murs, són permeables i, igual que la gent, la cultura i la
música també transiten d’un costat a l’altre d’aquestes línies polítiques. Aquesta
porositat fronterera és la que ha permès als Calexico acostar-se, aquests
darrers anys, a la cúmbia, transitant de forma natural de l’americana cap als
sons més caribenys. Amb naturalitat, com la vida mateixa.
A les 22:30 s’apagaven els llums d’una Rambleta plena per donar la
benvinguda, per primera vegada a la ciutat de València, als Calexico. Escenari
ple per fer cabre a la formació actual que acompanya a en Burns i Convertino,
una colla de multi instrumentistes que semblen passar-s’ho la mar de bé damunt
de l’escenari, tots allà juntets: Jacob
Valenzuela (trompeta, xilòfon), Martin Wenk (trompeta, acordió, pedal steel
guitar, teclats), Sergio Mendoza (teclats, baix, acordió) i Brian López (guitarra
i baix).
El Mirador, Cumbia del Polvo i Then you might see, del darrer treball (El Mirador, 2022) obren la nit a ritme de cúmbia i Sunken waltz enceta la celebració del recent 30è aniversari del celebrat Feast of wire (2003). Encadenen Quattro, Black Heart, Pepita, Not even Stevie Nicks, Close behind i Across the wire. Quan acaba aquesta tanda ja hi ha sectors del públic d’empeus. I quan portem una hora gaudint de debò, bé el regal de la nit. Per cantar Flores i Tamales, del The thread that keep us (2008), conviden a l’escenari a en Jairo Zabala (Depedro) músic habitual dels Calexico a final de la primera dècada dels 2000. En Jairo es suma a la festa el que queda de concert, animant al públic, cantant i tocant la guitarra.
A cada cançó
hi ha canvis d’instruments, de cantants, de posicions, els Calexico semblen un
combo fent una jam session en un bar de Tijuana. Se’ls veu contents i nosaltres
ens ho estem passant pipa. Amb Cumbia de donde (de donde eres, a donde vas...)
tanquen la nit. Ovació i els bisos de rigor. El primer, Algo tiene que estar
mal, una cançó dels amics Alejandro y María, uns peruans residents a València
que van girar amb els Calexico fa uns anys i a qui conviden a pujar a l’escenari.
Ja no cap ni una agulla dalt de l’escenari. El segon bis és la versió de California
dreamin dels The Mamas & the Papas que els Calexico i el propi Brian López
han enregistrat per a la pel·lícula A Million Miles away (2023). I per tancar,
Güero Canelo, fent un medley amb Desaparecido de Manu Chao i El cuarto de Tula
dels Buenavista Social Club.
Gran nit d'americana, rock, cúmbia i el que faci falta per enderrocar murs. Una nit per celebrar els dos costats de qualsevol frontera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada