Després d’un mes on la premsa ha anat plena de ressenyes de concerts majúsculs com els de Taylor Swift o Bruce Springsteen i en un escenari global on cada vegada l’auto-tune permet amagar les carències de molts, anar a La Rambleta a veure als The Jayhawks és, si no un acte de rebel·lia, si un d’autoafirmació de que, malgrat tot, ens agrada el country rock, ens agrada gaudir d’una bona banda i ens agrada el petit format molt més que els grans estadis i festivals.
Els The Jayhawks fa ja 40 anys que passegen el seu country rock pel món i
per casa nostra ja han passat set vegades des d’aquell primer concert a la sala
Roxy de l’any 2001. És a dir, és una banda que s’ha prodigat sovint pel nostre
territori però jo, com em passa sovint, arribo tard a gairebé tot i als de
Minnesota els vaig descobrir farà tant sols 3 o 4 anys, no gaire més. I tot i
que no els he escolat de seguit com he fet amb altres bandes, la potent secció
rítmica i les cuidades harmonies vocals de Gary Louris i Mark Olson
t’embolcallen en una atmosfera agradable. Els The Jayhawks són un refugi
perfecte per amagar-te del món sorollós, ràpid i estressant que ens ha tocat
viure.
Així que amb moltes ganes d’escoltar-los vam enfilar cap a la Rambleta un calorós dilluns de mitjans de juny. Aforament gairebé ple per donar la benvinguda a uns The Jayhawks que acabaven la gira espanyola de cinc concerts a València després de passejar-se, entre d’altres, pel BBK de Bilbao o Las Noches del Botánico de Madrid. Festa fi de gira a una Rambleta plena de gent de certa edat a les espatlles que minuts abans de començar el concert i, possiblement, mentre exercia el difícil paper de telonera la Meghan Maike, buscava sense sort pel barri de Sant Marcel·lí un bar decent on fer-se un entrepà.
Quan passaven cinc minuts de les 21:30 en Gary Louris, Marc Perlman, Karen Grotberg i Tim O'Reagan van arrancar el concert amb “I’m gona make you love me” de l’àlbum Smile (2000). Va sonar tant malament que els músics se’n van tornar cap a dins i els tècnics van canviar quatre cables i un dels pedals d’en Gary Louris. Després d’aquest incident, van tornar a la càrrega amb “The man who loved life” (Sound of lies, 1997) i ja no van parar durant una hora i mitja ben justa. Bon so finalment a la Rambleta, com gairebé sempre.
20 temes entre els quals no van faltar “Angelyne” o “Save it for a rainy day” del Rainy day music (2003), “Waiting for the sun” del Hollywood Town Hall (1992) o la clàssica “Blue” del Tomorrow the Green Grass (1995), possiblement els tres àlbums més reeixits de la banda de Minneapolis en aquests gairebé 40 anys de carrera i 11 àlbums d’estudi. En Gary Louris alternava la guitarra elèctrica i l'acústica però, en general, el concert va tenir un punt molt més elèctric del que m'esperava. Qui ha dit que l'americana no té punyents solos de guitarra elèctrica?
Tot i que el concert va ser curt, hi va haver temps per alguna versió, com “We'll
Sweep Out the Ashes in the Morning” de Gram Parson per recordar quan la banda
la va cantar amb l’Emmylou Harris farà un parell d’anys al Canadà o la gran “Bad
Time” de Grand Funk Railroad. Per tancar la nit, “Until You Came Along” de la
superbanda Golden Smog, de la qual formen part els propis Gary Louris i Marc
Perlman i per la que transita, de tant en tant, el mateix Jeff Tweedy (Wilco).
Tot queda a casa.
Pàgina web:
https://www.jayhawksofficial.com/
Set list del concert a la Rambleta
https://www.setlist.fm/setlist/the-jayhawks/2024/la-rambleta-valencia-spain-43579b83.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada