Ascensió a l'Agulla de Pondiellos i Garmo Negro

 

La primera ascensió al Garmo Negro la va realitzar Henry Russell (Tolosa de Llenguadoc, 1834 – Biarritz, 1909) comte de Russell-Killough i pioner de l’exploració pirenaica el 23 de juny de 1876, guiat per Jean-Marie Sarrettes i el caçador local Pablo Belio. 150 anys més tard, el darrer cap de setmana de juliol, l’Aniol i jo enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la idea de fer l’Agulla de Pondiellos i el Garmo Negro.

El divendres per la tarda sortim del Balneari de Panticosa carregats amb tot el necessari per passar dos dies a la muntanya. Pugem a poc a poc, gaudint del bosc primer i del paisatge que se’ns obre davant després, quan arribem a la mallata inferior. Allà, abans d’endinsar-nos de nou al bosc, una marmota ens mira encuriosida. On van aquest parell? Seguim xino xano i abans de les set de la tarda arribem al ibon de Arnales (2.300m.) on plantem la petita tenda en un arrecerat replà que trobem al costat del llac petit, a prop d’un rierol que ens proveirà d’aigua tot el cap de setmana.

Pernocta a l'Ibon petit d'Arnales

Sopem a les vuit i entrem a la tenda. El cel s’ha tornat negre i amenaça tempesta. Pocs minuts després de ficar-nos dins dels sacs comença a tronar i a ploure amb força i fins i tot pedrega, però la tenda aguanta i a poc a poc ens adormim.

Cel negre de tempesta abans d'anar a dormir

Dissabte la meteo ens dona bon temps fins al migdia, així que matinem i a les sis enfilem cap al coll de Pondiellos. El camí és incòmode perquè cal anar saltant de pedra en pedra, perseguint fites, en una constant pujada de 500 metres. De tant en tant parem a descansar i a contemplar el paisatge. El llac del Balneari de Panticosa es fa petit en cada passa que fem cap amunt i cada vegada veiem més a prop els gegants de pedra que tenim damunt nostre: L’Argualas, el Garmo Negro amb l’agulla de Pondiellos davant i el pic de Pondiellos. Veiem un petit isard, ens sorprenem amb algunes flors que resplendeixen entre pedres en un ambient completament inhòspit i al·lucinem amb l’orenga de muntanya. I toquem neu en una petita clapa que sobreviu a les onades de calor de cotes més baixes.

Camí del coll de Pondiellos, amb l'Agulla de Pondiellos darrera

En una mica menys de dues hores arribem al coll de Pondiellos (2.812m.), on la cosa es comença a posar interessant. La idea és grimpar des del coll fins a l’Agulla de Pondiellos i, d’allà, seguir grimpant fins al Garmo Negro. No és un itinerari difícil, però té ambient i requereix de certa experiència. Al coll, tot i no tenir ningú per davant nostre, ens posem els cascs per si cau alguna pedra i comencem a grimpar per una canal prou evident que puja en lleugera desviació cap a l’esquerra. És una canal fàcil que utilitzant peus i mans es fa sense problemes i, com vas prou enclotat, no tens molta sensació d’estar exposat. La canal ens deixa en un collet, on començarem un flanqueig en pujada (hi ha alguna fita) cap a la cresta que ens conduirà al cim de l’Agulla. Arribar a la cresta és prou espectacular perquè quan treus el cap cap a la vessant nord-oest, veus als teus peus, molts metres avall, els ibons de Pondiellos (2.700m.). Ara només ens queda enfilar la cresta, fàcil, fins a un altre collet previ al cim on, ja per sender, arribarem a l’Agulla de Pondiellos (3.011m.).

A la cresta cimera de l'Agulla de Pondiellos

Al cim ens abracem, fem les fotos de rigor cap als Infiernos, amb l’espectacular marmolada a tocar i també cap al Garmo Negro. Fem un glop, piquem una mica de fruits secs i xocolata i analitzem el que ens queda cap al Garmo Negro, que impressiona bastant vist de front. La canal per on hem de pujar es veu completament vertical i el flanqueig fins a la cresta cimera sembla aeri de veritat. Si no fos per les ressenyes que he llegit, pensaria que ens hem ficat en un bon embolic.

Cim de l'Agulla de Pondiellos, amb el Garmo Negro darrera

El dia aguanta, però van passant nuvolades que pugen de la vessant de Panticosa i tot apunta que el dia acabarà malament, així que decidim seguir. Desfem el petit tram de sender i seguim fins al coll que hi ha entre l’Agulla de Pondiellos i el Garmo Negro. La canal que hem d’agafar està una mica a l’esquerra del coll i és prou evident. Tot i que és més dreta que la canal que ens ha dut cap a l’Agulla de Pondiellos, quan t’hi poses es fa bé i no imposa tant com sembla quan la veus des del cim de l’Agulla. Ara bé, no cal badar i utilitzant peus i mans anem guanyant alçada fins a un collet amb una fita. Aquí, fem de nou un flanqueig horitzontal fins que trobem una petita canal de pedra més vermellosa que ens portarà de nou a la cresta. Un cap a la cresta, canviem de vessant, fem un petit flanqueig i, ràpidament, enfilem la cresta fàcil fins al cim del Garmo Negro (3.051m.).

Cresta cimera del Garmo Negro, pocs metres abans del cim

Arribem al Garmo Negro contents i amb el casc posat i al cim ens trobem amb una desena de persones que ens miren com si fóssim extraterrestres. D’on surten aquest parell? D’on ve aquest nen de tant sols 13 anys? Al cim piquem de nou uns fruits secs i una barreta de xocolata, ens fem unes fotos cap als Infiernos i cap a l’Agulla d’on venim i fem les fotos de rigor a la gent que va a arribant al cim i que ens demana que, si us plau, immortalitzem aquest moment. Està tot emboirat però veiem els Infiernos, els Algas i l’Argualas. Més enllà no es veu res. Intuïm el Balaitús, però ni rastre de la resta de cims que en un dia clar s’haurien de veure des d’aquesta talaia.

Al cim del Garmo Negro

Després de poc menys de vint minuts al cim i com els núvols segueixen passant ràpid, decidim baixar. Pujant cap al coll de Pondiellos només ens hem trobat amb un grup de tres persones que anaven cap a l’Arnales. Per l’aresta de l’Agulla al Garmo no ens hem trobat ni vist a ningú. Hem estat sols gaudint de la muntanya, de la grimpada i de l’ambient. Pare i fill. Ara, desfent el camí de baixada per la via normal d’ascens al Garmo Negro ens trobem, com a mínim, amb cent persones. Runners, grups que van de travessa amb motxillots immensos, persones amb gossos, alguns solitaris i alguns altres una mica perduts que a les dotze del migdia i, encara molt avall, et pregunten si queda molt per arribar al cim. En Henry Russel hagués pres per boig a qualsevol que li hagués dit que, en 150 anys, estarien pujant al Garmo Negro un dia d’estiu més de cent persones.

L’Aniol i jo arribem als ibons d’Arnales pocs minuts després de les dotze. Dinem una mica de formatge i fuet i abans de la una cau el primer xàfec del dia, que ens agafa ja dins de la tenda. Matinar és la millor garantia d’èxit a la muntanya. No ho oblideu mai! Passem la tarda entre la tenda i l’observació de cullerots i marmotes. A les vuit sopem i a dormir. L’endemà, retornem cap al Balneari de Panticosa fent una petita volta. Caminem dels ibons d’Arnales cap al refugi de Bachimaña i, abans d’arribar-hi, agafem el GR-11 que ens durà cap al Balneari, resseguint el barranc del riu Caldares amb les seves cascades i gúbies d’aigua clara. Un paisatge preciós. Llàstima que fa un vent fred que no convida al bany. El que no perdonem és el vermut d’arribada, que fem al refugi Casa de Piedra. Fi d’un cap de setmana memorable!

Fi de l'aventura al refigi Casa de Piedra