Des de fa anys es parla de millorar el transport públic en zones rurals o residencials
on es complicat que un sistema tradicional funcioni adequadament. El “transport a la demanda” és la solució que les administracions estan posant sobre de
la taula, un sistema flexible que dona servei si hi ha demanda, es a dir, si l’usuari
sol·licita el servei. També, cada vegada més, es parla de compartir cotxe
i es fàcil veure, en cada polígon industrial, aplicacions per fomentar-ho, tot
i que a poc a poc el mercat es va concertant en determinades aplicacions que permeten,
entre altres coses, cobrar uns cèntims diaris per les emissions que s’han
deixat d’emetre, gràcies als Certificats d’Estalvi Energètic.
Crec, sincerament, que aquestes propostes son un bon camí per millorar la
mobilitat en determinades àrees on l’ús del vehicle privat és hegemònic. Ara
bé, tant les polítiques públiques relacionades amb el transport a la demanda
com les aplicacions mòbils per compartir cotxe els falta conèixer o aterrar la
proposta a la realitat del territori i a les necessites dels seus habitants.
Estic pensant, sobretot, en àrees rurals. Alguns exemples:
La Hispano Chelvana dona servei als pobles de la comarca dels Serrans i te
alguns serveis a la demanda. Per sol·licitar-lo, tal com s’indica a la web, cal
“petición exclusivamente al teléfono, debiendo sol·licitar el
viaje antes de las 18:00 horas del día laborable anterior al desplazamiento,
por lo que, si el viaje es en fin de semana o para el lunes se debe solicitar
antes de las 18:00 horas del viernes laborable anterior”. No sembla un sistema molt flexible, i estem
parlant d’un bus al dia, que per horaris, tampoc dona un gran servei a la
necessitat de la població.
Pel que fa a les aplicacions, aquestes es fomenten, principalment, des de
les destinacions dels desplaçaments (àrees Industriales, per exemple), quan
potser seria interessant que s’organitzessin en origen, on comencen els
desplaçaments, ja que això permetria donar servei a corredors, no només a
destinacions finals comuns. I en qualsevol cas, cal descarregar-se una aplicació.
Aquestes “debilitats” queden de manifest quan vas als pobles, parles amb la
gent i veus com s’organitzen les necessitats de mobilitat. I com ho fan? A
través d’aplicacions mòbils per compartir cotxe? Cridant al bus a la demanda?
No, ho fan d’una manera més senzilla i silenciosa i, possiblement, eficaç: A
través de grups de Whatsapp. A Titaguas, per exemple, existeix el grup de
Whatsapp “Titacar” per organitzar els viatges de la gent cap a València, però
també cap a Chelva, Lliria... tot el corredor de la CV-35. És un sistema sense
cap tipus d’innovació, no neix de cap start up que aixequi milions, no
necessita grans contractes de concessió de serveis de transport públic... i
estic convençut que setmanalment mou un número considerable de persones. I les
mou perquè és senzill, eficaç i funciona entre una base de persones que es
coneix. Hi ha confiança.
A finals dels 90, quan estava estudiant a Lleida i encara no existien els
mòbils, la gent s’organitzava per arribar al Campus d’una manera molt senzilla.
Fèiem cua a la cantonada del Camí de Ronda amb l’avinguda Alcalde Rovira Roure
i tots els cotxes que passàvem per allà en direcció al campus universitari,
paraven i carregaven estudiants i professors. De 8 a 9 del matí la cua era
important però crec que no hi havia ni un sol cotxe amb lloc que no parés. Era
un mecanisme no escrit, no planificat, però funcionava perfectament. Sabíem on havíem
de fer cua i els conductors sabien què necessitaven els que allà feien cua. I
tots pertanyíem a la mateixa comunitat, la universitària. La confiança
funcionant a ple rendiment!
No estic dient que tornem trenta anys enrere però, quan planifiquem la
mobilitat, estic segur que podem trobar propostes més senzilles i potents que
es puguin combinar amb les que fem servir habitualment. Propostes més flexibles
que els busos a la demanda i més accessibles que les propostes basades en
aplicacions mòbils. En mobilitat tot suma, però és important donar valor a les relacions
socials que existeixen als pobles (i altres comunitats petites) i que ens poden
obrir la porta a solucions més imaginatives i funcionals, i per què no,
innovadores des d’un punt de vista social (no tecnològic).
