La Cordillera Blanca. L'altra banda serà la fàcil

Els dos darrers dies per Perú, els vam passar fent una excursió per la Quabrada Llanganuco, enmig dels pics Huascarans, Chopicalqui, Huandoys, Chacras i el Pisco, tots ells d'entre 5.700 i 6.700 metres. El diumenge a les 6 del matí sortírem de Huaraz el Marc Roda, l'Espe i jo. Vam fer una hora de colectivo fins a Yungay i d'allà una hora i quart de taxi fins a Llamacorral, a 3.900 metres. Allà ens vam posar a caminar cap al refugi Perú, situat a 4.700 metres. El Marc en dos hores (perquè casi que ja és un autòcton) i l'Espe i jo en dos i mitja, ens plantàrem al refugi i tinguérem tota la tarda per contemplar un paisatge espectacular. El Chopicalqui il·luminat per un sol ponent i els Huandoys tancant un circ increïble ens digueren bona nit. Per sopar, un bon caldo i pollastre amb patates i a les vuit de la tarda al llit.

A les sis del matí sonà el despertador i després d'un esmorzar digne ens posàrem a caminar. Cal dir que els del refugi foren una mica ràncids, doncs cobraven en dòlars i si pagaves en soles et sortia més car (molt bé pel país).

La volta circular que vam fer ens va portar cap a la laguna 69, passant per un collet de gairebé 5.000 metres. Les vistes foren espectaculars i tot i la dificultat per respirar, vam gaudir de la caminada com a animalets. Després del coll descobreixes, per sorpresa, el Chacraraju, un cim de més de 6.000 metres que espanta. Que maco que és! Del coll vam baixar a la llacuna 69, on ens reberen dos anecs que nadaven tranquil·lament pel llac blau turquesa. Allà vam fer un mos i continuàrem cap al fons de la vall. A les 12, després de cinc hores de caminada i una mica acalorats, arribàrem de nou a la parada de taxis. Tres hores més tard estavem fent-nos uns jugos de maduixa amb llet a Huaraz!

I ja està. Aquestes línies us les escrivim ja des de València, on demà comencem de nou a treballar. Snif!

La Rinconada

Ahir a la tarda vam estar gaudint del quart festival de muntanya de Huaraz i d'entre les pel·lícules que més em van sorprendre estava la peruana: La Rinconada. La Rinconda és la ciutat habitada més alta del món. 20.000 persones viuen a 5.400 metres, al altiplano peruano, prop del llac Titikaka. Allà hi ha una mina d'or i les condicions humanes, laborals i ambientals són deplorables, però per a la gent més necessitada representa una última oportunitat. Treballen trenta dies gratis i el dia trenta un treballen per a ells. L'or que trobin aquell dia els servirà per viure el mes següent. Les deixalles s'acumulen als voltants de la ciutat i l'or l'extrauen amb l'ajuda del mercuri, que es barreja amb els rius i amb l'aigua que beuen. Una bomba de rellotgeria per a la salut de la població de la Rinconada i per als pobles d'aigües avall. És un documental molt recomanable que si mai teniu oportunitat de veure'l, feu-ho!

I avui em estat a Chavin de Huántar. La cultura Chavin va existir al Perú cap allà el 1.200 - 800 AC (Íbers a la península) i van arribar a assolir una cultura arquitectònica impressionant. Em visitat el temple religiòs de Chavin de Húantar, amb les seves places, temples i galeries subterrànies. Però el més divertit del dia ha estat la tornada a Huaraz. Quan ha arribat el bus procedent de San Marcos quedaven poques places lliures i unes 10 persones ens hem quedat de peu al passadís del bus. Al cap de gairebé dues hores de trajecte, el noi que cobra els bitllets ens ha dit que la gent que anem de peu ens hem de baixar al poble de Catac. Al bus hi ha hagut una petita revolució i després de queixar-nos, hem aconseguit que ens tornin el 30% del preu del bitllet. A Catac hem agafat un col·lectivo de no més de quinze places on ens hem embotit fins a vint-i-dos persones. En 40 minuts més de viatge ens hem plantat a Huaraz.

I aquesta nit anem a sopar amb la gent de la FEEC, que marxem demà cap a Barcelona i anem a acomiadar-los.

Nosaltres demà passat marxem cap al refugi del Pisco, a tocar el sostre del nostre viatge.

Cap al nord

Després de deu dies al Cusco deixem aquesta ciutat amb un profund sentiment d'agraiment, no sols als seus pobladors, sinó també als seus carrers que ens han acollit, divertit i cuidat durant la nostra estada. Adeu a Sonia, Darwin, Cristina, Lucho, els gossets, Julia i el Buen Pastor. Adeu a la Ayllu, Fidel i el home de Lima...

Tot i això el meu despertar ha sigut brusc. A les 6:45 ha sonat el despertador i li l'he passat a Xesco tot incorporant-me. En eixe moment he sentit un colp sec al meu cap TOC!!! Xesco m'ha arreat en el mòbil en tot el cap. Perquè? em preguntava jo però la son ha pogut més.

Espe, que és una manipuladora, no ha explicat la veritat. Com ella és un poc "perrita" és incapaç d'apagar el mòbil. Me l'ha passat a mi i quan anava a deixar-lo de nou a la tauleta de nit, ella ha interposat el seu cap amb la intenció de poder fer-se la víctima la resta del dia i fer-me sentir culpable. Però no, resistiré a les seves artimanyes!

Sigui com sigui, tot això va passar el dia 19. Ara ja estem al nord, al cor de la Cordillera Blanca. Huaraz és una ciutat què no té res d'especial, però a la vegada s'ajunta aquí tothom qui vol caminar o escalar els pics de més de 6.000 metres que envolten la ciutat. És un bon punt de trobada. I aqui ens hem trobat amb el Marc Roda, que porta dos anys per amèrica llatina i amb el Marc Beltran, que ha vingut amb el grup de tecnificació de la FEEC. I aquí estem, gaudint del paisatge, veient el 4 festival de muntanya de Huaraz i preparats per visitar Chavin de Huantar i fer la nostra excursió d'alçada.

Machu Picchu

El viatge més econòmic per anar de Cusco a Aguas calientes, sense perdre dos dies fent combinacions vàries per la selva, és agafar el tren al poble de Ollantaytambo. Tot i això, aquest bitllet de tren val 62 dòlars anar i tornar (40 kilòmetres). Una vergonya! Un cop a Aguas Calientes, pagues un preu elevat per un hostal que no ho val, però com dorms poc, és igual. Al dia següent et lleves a les 4.30 de la matinada i vas al INC a comprar l'entrada per a Machu Picchu. 40 dòlars (20 si tens el carnet d'estudiant). I per anar d'Aguas Calinetes a Machu Picchu, pagues 15 dòlars per al bus. A les 5.30 del matí, quan surt el primer bus, hi havia una cua de més de 500 persones (sense exagerar). Bé, la broma barata de veure Machu Picchu costa com a mínim 120 dòlars per persona (més el que et costi l'hostal d'Aguas Calientes).

Però paga la pena. Machu Picchu és un jaciment preciós. Et fas una idea clara del que era una ciutat Inca de la selva, perque està pràcticament sencera, està molt cuidada i té un entorn increïble. És un jaciment molt fotogènic!

El que més ens va sorprendre van ser les construccions aterrassades al costat del precicipi. "Jean Michael, hazme una terraza en el precipicio! Y con escaleritas!" (Jesús, Jean Michael aquí també va currar de valent).

Dentoles i mocosin s'ho han passat molt bé. Arribar a Machu Picchu és complicat, està tot organitzat per a paquets turístics o Tours Operadors, però un cop aconsegueixes entrar al jaciment, tot el mal humor se't passa. És un indret molt recomanable.

Demà marxem cap a Puno, al llac Titicaca, una ciutat situada a 3.800 metres sobre el nivell del mar. El que deiem, un viatge d'altura!

Un bon dia pels voltants de Cusco

Aquest viatge estem menjant molt be: Cebiche, batuts, mates de coca, panqueques, tequeños, arròs chaufa, alpca i elements de pastisseria variats. Ara bé, ahir vam tenir un sopar diferent. l'Espe va demanar un saltado de pollo i per art de màgia li portàren un plat d'espaguetis amb pollastre. Per beure vam demanar un mate i una aigua i ens la van portar de postre. De primer vam demanar una sopa de quinoa i una sopa de verdures (que amb el fred que fa entren la mar de bé), que resultaren ser la mateixa cosa. Tot ixò mentre les tres cambreres entraven i sortien del restaurant amb els plats plens i bruts. On anaven? Si sabem on anava el cuiner, que de tant en tant sortia corrents i tornava amb un bric de llet, una ampolla d'aigua, unes llimones.... Anava a la botiga del costat! (d'això se'n diu just in time aplicat a la restauració).

I avui ha estat un gran dia. Em començat visitant Tambomachay, un jaciment Inca on es poden veure una sèrie de fonts. Entre orda i orda de turistes, hem gaudit del paisatge tranquil·lament. Després, a peu, ens hem dirigit cap a Pukapukara, un jaciment que servia per acollir als viatgers. No és gran cosa, però les vistes són boniques. I després ha vingut el millor del dia. Ens hem dirigit a peu fins al jaciment de Quenqo. El recorregut, de poc menys d'una hora, va per una vall bonica i hem vist gairebé de tot: Porcs, porquets i arqueòlegs treballant en un parell de jaciments que potser d'aqui uns anys seran visitables, doncs l'entorn és preciós. A Quenqo hem dinat uns entrepans que portàvem i hem xerrat amb un limeny que estava de turisme per Cusco i ens ha dit, resumint, que el món li deu molt i de tot al Perú!

I per la tarda, com sempre, migdiadeta, berenar i passejada per la ciutat de Cusco, que és encantadora.

Demà matinem i marxem cap a Machu Pichu. D'aquí un parell o tres de dies us expliquem que tal (de moment us puc dir que molt car).

Des de la capital Inca: el Cusco

Hola gent, ja fa tres dies que estem a el Cusco. Després d'un primer dia on el soroche (mal d'altura) va fer acte de prescència, ara ja estem del tot aclimatats. El Cusco està a 3.300 metres d'alçada i les primeres hores costa adaptar-se. Vam fer-nos uns mates de coca, uns batuts, uns iboprufenos i una bona migdiada per a superar-ho. I ja està, com a casa. Bé, com a casa no, perque fa bastant de fred. Al migdia el sol, apreta, però no arriba a fer molta calor i quan cau la nit ( a les 6 de la tarda) el fred es fa intens. Diumenge vam anar a Pisac, un jaciment del Valle Sagrado. Passejàrem pel jaciment (fil musical de flauta quecha non stop) i baixàrem a peu fins al poble actual, on s'estava celebrant el mercat dominical. Vam dinar un cebiche de truita de riu bonísssssssim! I avui hem anat a Sacsahuaman, un jaciment inca situat al costat del Cusco. Hem estat per allà passajent i ens hem fet uns entrepans per a dinar. El jaciment és imponent. Hi ha unes muralles en sig zag que representen les dents d'un puma, amb pedres de més de tres metres d'altura. I per la tarda, com sempre, berenar al bar Ayllu, on ens hem aficionat als batuts i als panqueques (creps). Demà passat marxem cap a Machu Picchu. Tot plegat és una mica com un circ, però bé, és el jaciment més important del país i està muntat així. I nosaltres hi volem anar així que a tragar, a posar bona cara i a gaudir-ho. Ja us explicarem què tal! Una abraçada des de Cusco Espe i Xesco

Un dia a Lima

Hola gent, després dun viatge de més de 24 hores i un estres del copón a laeroport de Paris, vam arribar (nosaltres i les maletes) a Lima fets un desastre. Vam posar-nos horitzontals al llit i ens vam desmaiar. Aquest matí, després de dormir gairebé 12 hores i fer-nos un bon esmorzar, hem marxat cap centre de Lima a visitar la plaza de armas, la catedral (on esta soterrat francisco Pizarro) i el convent de Sant Francesc, on uns antropolegs molt ordenats es van dedicar a excavar 30.000 tombes i posar tots els ossos ordenats. Els femurs en un lloc, les tibies en un altre i al final, tots els cranis junts (l,Espe s,ha posat dels nervis). Després de veure morts hem anat a dinar. Ha caigut el primer arros chaufa del viatge! Hem dinat per dos euros per cap, primer segon i beguda! Per baixar el dinar hem anat al parc de la Muralla, al costat de la plaza de armas. Alli, veient-nos la cara de internacionals que tenim, han decidit fitxar-nos per a una pel.lícula que será la sensació de l,any. L-adaptació literaria del llibre City of clowns. Hem fet d,extres, pero tot és comencar. I ara estem a punt de marxar a sopar, al barri de Barranco, on estem allotjats. Demá matinem de nou i viatge cap a Cusco. Una abracada a tots. Espe i Xesco PD: no hi ha accents oberts ni apostrofs, així que no és que escrigui malament, sinó que hi ha el que hi ha.

Cap al Perú

Després de quatre mesos sense parar (que lluny que queda ja Setmana Santa) toca descansar una mica i canviar d’aires. Aquest darrer cap de setmana hem mig començat les vacances amb una jornada lúdico gastronòmica al Marenyet de Cullera. Ens hem currat una paella com Déu mana, migdiada a l’ombra d’una parra i al vespre, bany a la platja. L’excusa de la trobada era que el Sergi ha aprovat les oposicions i ja és professor de secundària de ple dret. Però també vam aprofitar per acomiadar a la Laura i al Ramón, que la setmana vinent se’n van cap a Denver a viure un any. I també vam celebrar que ja estem casi de vacances! Per carregar energies, l’Espe i jo marxem aquest dimecres cap al Perú, a descobrir la zona de Cusco, Machu Pichu, el llac Titicaca i la Cordillera Blanca. Ens deixarem moltes coses per veure però les que veurem, les veurem com cal, a poc a poc i sense preses, fent-nos els mates i batuts que facin falta, xerrant amb qui sigui i descansant on ens vingui de gust. Quan tinguem Internet intentarem escriure quatre línies al bloc, per a que sapigueu per on estem i com ens va aquest viatge d’altura.

Apa, bones vacances a tothom i ens veiem al setembre

Dos recomanacions i una advertència cinematogràfica

Aquest mes de juliol he anat tres vegades al cinema. És el que té estar sol a casa i no tenir aire acondicionat. Al cinema s’està a gust i si a sobre l’encertes amb la pel·lícula, doncs premi. Us vull recomanar dues pelis i fer-vos una advertència. La primera recomanació, encara que ja faig tard perque fa temps que està a la cartellera, és Al otro lado, del director alemà d’origen turc Fatih Akin. Alemania i Turquia es barregen en una pel·lícula d’històries entrecreuades, protagonitzada per sis personatges que la vida els fa viure a cavall dels dos països. Molt bona. La segona recomanació és Prométeme, d’Emir Kosturika. Prométeme és més Kosturika en estat pur i dur. Un noi de poble marxa a la ciutat a complir tres promeses que li ha fet a l’avi. Entre el món de la ciutat i el món del camp es desenvolupa el món de Kosturica, ple de personatges estrambòtics, violents, alegres.... i tot, amb molta música. Si us agrada Kosturica, molt recomanable. I per últim, una advetència. No aneu veure, per res del món Tropa de Elite, de José Padilha. La pel·lícula venia avalada pel primer premi al festival de Berlín (Berlinale 2008) i perque es projectava als cinemes Babel i Albatros de València (tipus Verdi). La comparaven amb Ciudad de Dios. Doncs no. És un desastre de peli. Un policia que està mentalment tarat, s’encarrega de “netejar” les faveles de Rio a trets (tipo Rambo), mentre entrena a una sèrie de policies per a que el substitueixin quan es retiri. Un desatre.

Leonard Cohen, from the top of the hills (o l’acte friki de l’estiu)

Diumenge a la nit, al FIB de Benicàssim, tocava en Leonard Cohen, un poeta que canta. Quan en Leonard Cohen va fer 60 anys va decidir abandonar els escenaris. Ara, quinze anys més tard i amb 74 anys a l’esquena ben portats, torna als escenaris. Era potser, la primera i última oportunitat per a veure’l i sentir-lo. L’entrada d’un dia al FIB valia 90 euros, així que pagar-los per una hora de concert entre més de 30.000 persones, moltes de les quals no estaven allà per veure a en Cohen, no em motivava. La solució va ser fer-me un entrepà i pujar-me a un turó que hi ha just al final de la tanca del FIB, a uns dos-cents metres del escenari. Unes vistes fantàstiques i una sonoritat brutal. Dalt del turó, com jo, hi havia més de cent persones, totes entusiasmades de poder veure i sentir a en Cohen. Allò era un festival paral·lel. En Leonard Cohen, amb una banda de vuit músics i dos coristes, va cantar un munt de clàssics: Suzzane (gairebé a capela), I’m you’re man, Who by fire, Hallelujah, Dance me to the end of love, Manhattan i So long, Marianne. Per mi ha estat l’acte friky de l’estiu. Anar a veure i sentir a en Leonard Cohen des de un turó. Però es que a sobre, s’ha sentit bé de debò. Un concertàs!

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"A València, l'ajuntament no para de crear zones de vianants, per tal de poder dir que ha incrementat en X metres quadrats les zones per a vianants durant la present legislatura.

Però són realment zones de vianants? Com en el cas de la creació de la zona 30 al barri del Carme, on tant sols van instal·lar senyalització vertical, amb les zones de vianants fan el mateix. En solars, més o menys arreglats que s'acaben convertint en bosses no regulades d'aparcament, l'ajuntament hi col·loca la senyalització vertical de zona de vianants.

I apa, roda de premsa per a dir que la ciutat està guanyant espai per al vianant.

(La foto del solar és al carrer Guillem de Castro, però si us hi fixeu, per València hi ha un munt de casos com aquest. Una altre tema important a tractar, seria el per què l'ajuntament permet que en el centre, existeixin solars en aquesta situació)

Un dissabte qualsevol

Dissabte al vespre. La tarda cau i amb ella la calor. És el moment de sortir a la terrassa a llegir, a fer-se una cervesa freda i escoltar, molt fort, a en Leonard Cohen. Quan la nit arriba i ja no puc llegir perque la foscor m’ho impedeix, entro de nou a casa. Se m’ha adormit una cama i el disc d’en Leonard Cohen fa una estona que s’ha acabat. Talment com el dissabte. Ja queda un dia menys.

Ens creiem el centre del món

Encara amb la ment posada al festival Pirineos Sur, he llegit una entrevista al director del festival, on es queixa i denuncia la política d'immigració espanyola i europea. La política del festival Pirineos Sur és la de portar grups consolidats als seus països, però poc coneguts a Espanya. En Goran Bregovich o els Amadou&marian, per exemple, van tocar per primera vegada a la península en aquest festival. Què denuncia el festival? Des de fa un parell d’anys, i accentuat aquest any al ser l’eix temàtic les urbs africanes, tenen problemes per aconseguir els visats dels músics. Quan ve a tocar a Espanya el Juanes o qualsevol artista “superventes”, no hi ha problema per aconseguir un visat, però quan l’artista en qüestió és un desconegut a Europa, sorgeixen els recels dels responsables d'immigració. Aquest any, un parell de grups no han pogut tocar a Pirineos Sur perque no han obtingut el visat d’entrada al país. És en aquest punt quan els europeus ens creiem el centre del món i ens pensem que tothom vol deixar la seva terra per venir a viure entre nosaltres. Tots els músics que toquen al Festival Pirineos Sur són coneguts i respectats a les seves terres. Negar un visat a un d’aquests músics alegant perill de no retorn, és una falta de respecte als músics, als països d’origen i a la seva cultura. No som el melic del món. Hi ha molta gent orgullosa de viure a l’Àfrica. L'etnocentrisme temporal que pateixen certs polítics europeus és deplorable i, al meu entendre, demostra una manca de cultura alarmant. En 17 anys de festival, tant sols un músic cubà s’ha quedat a Europa. La resta, han tornat als seus països d’origen, on tenen les seves arrels i el seu públic. És una pena que per culpa d’aquesta política d’immigració, nosaltres estiguem perdent l’ocasió de veure bons músics de fora del circuit comercial, alhora que neguem a aquests, la possibilitat de tocar a Europa. Actuant així, Europa ens està restringint les nostres llibertats culturals i està negant, als músics, un dret que hauria de ser universal: la lliure circulació de les persones.

(I no anem per bon camí. Ahir, el senat espanyol ratificava el Tractat de Lisboa, aquell que Irlanda, en referèndum, ha dit no. Nosaltres vam dir si a una constitució que no ha entrat en vigor i ara, sense consultar-nos, ens enchufen d'amagatotis un tratat que ningú s'ha llegit. El resó als mitjans de comunicació ha estat nul. D'aixó se'n diu actuar amb "traidoria i alevosia". El tractat de Lisboa, la política de immigració, el festival Pirineos Sur.... tot, sense semblar-ho, està lligat. A aquest pas, l'any que ve el Festival portarà per tema "Las músicas de Espanya: de la sardana al flamenco". Artista estrella: La cobla de l'Empordà. Amb tot el respecte!)

Pirineos Sur solopichas festival

Aquest cap de setmana he estat, amb el Ferran, el Fernando i el Sergi al festival Pirineos Sur, que es celebra, des de fa 17 anys, a Sallent de Gállego (Osca). Pels qui no coneixeu el festival, dir-vos que Pirineos Sur no és un festival qualsevol. Dura tres setmanes i la festa grossa es celebra els dijous, divendres, dissabtes i diumenges. Cada dia només hi ha dos concerts, que comencen a les deu i acaben entre la una i les dos. Després, fins a la matinada, festa amb dj’s. Tot això, a la vall del Tena, al cor dels Pirineus d’Osca. Divendres a les deu de la nit vam arribar al camping, vam plantar la tenda i al instant es va posar a ploure. Van caure llamps, trons i molta aigua... tanta que ens vam perdre el primer grup de la nit, els Smood, doncs ens vam quedar aïllats al camping. Quan la tempesta va afluixar, vam encaminar-nos cap al escenari flotant de Lanuza, on tot just començava el concert dels Amadou&Marian, un molt bon grup de Bamako, Mali (tot i que viuen a Paris). Comença la festa! Pirineos Sur és espectacular perquè no està massificat, hi ha molt bon ambient (gent pureta) i acabes coneixent a tots els que estant ballant al teu costat. Està ple de bascos, aragonesos, navarresos (que fugen de San Fermines) i francesos i mentre balles i et fas un rom, vas parlant amb tothom. Els Sergi i jo contemplàvem el panorama, xerràvem i fèiem les funcions de camp base, el Fernando feia de gregari i el Ferran de cap de l’equip. Vam pujar al Tourmalet com ningú, però la derrota va ser espectacular tot i l’esforça de l’equip. Quina gran festa! Amb les primeres llums del dissabte i bastant perjudicats, vam marxar a dormir. Dissabte ens vam llevar a la una. Plovia, així que els plans de fer-se un bany al riu o al pantà es van esvair ràpidament. Vam celebrar una assemblea al bar i vam decidir passar el dia a Jaca. Allà, solomillo (ja no tenim edat per dinar un bocata comprat al Capbrabo), passejada pel centre i descobriment del “ajedrezado jaquense”. A les set de la tarda, tornàvem a estar al camping, migdiada fins a les nou i després passejada pel mercat de Sallent. Un te i un narguile ens va escalfar la panxa i ens va donar forces per atacar de nou l’escenari de Lanuza. Diumenge, amb un sol espectacular, vam anar fent camí de tornada cap casa, amb parada a Riglos per a dinar i contemplar uns mallos de vertigen. La segona parada la vam fer a Saragossa on vam deixar, a la porta de la Expo, al Ferran i la seva motxilla. L’any vinent hi tornem segur! Per qui vulgui visitar el festival: http://www.pirineos-sur.es Per conèixer els Amadou&Marian: http://www.amadou-mariam.com

Els Pets al Summercase

Fa anys que estic dient que Els Pets, si cantessin en anglès (i es canviessin el nom), serien un grup de prestigi dins del món del pop. Els companys de la meva generació se’n riuen perquè tant sols recorden grans clàssics com Qui s’ha llufat, Profilàctic, El vespre o S’ha acabat, però més enllà d’aquestes cançons, Els Pets han evolucionat hi han enregistrat un parell de CD, al meu entendre, molt bons. Sol, de l’any 1999 i Respira, del 2001, són dos peces de pop en català precioses. I els dos darrers treballs, Agost i Com anar al cel i tornar, aguanten el tipus molt dignament. I a poc a poc el temps em va donant la raó. Avui he sabut que aquest mes de juliol, Els Pets, tocaran al festival Summercase, junt amb grups com Blondie, The Verve, Primal Scream, Los Planetas o Antònia Font. Es qüestió de temps que toquin al FIB. Enhorabona!

www.elspets.cat i www.summercase.com

La conquista del Everest, de W.M.Murray (1953)

Aquestes últimes setmanes he estat enganxat al llibre “La conquista del Everest” de W.M.Murray, publicat el juliol de l’any 1.953 (un mes després de que Hillary i Tensing féssin cim). M’ha agradat molt perquè no és un llibre sobre l’ascensió al Everest, sinó una descripció de les 11 expedicions prèvies que van intentar fer cim. El llibre comença narrant com a mitjans del segle XIX, els agrimensors indis i britànics calculaven les alçades dels pics més importants del Himàlaia i com, d’aquesta manera, el 1.853 descobriren que el Chomolungma era la muntanya més alta del planeta. Després vingueren les primeres expedicions de reconeixement del territori. Per on s’havia de fer l’aproximació? Quina era la vall correcta per atacar el cim? Quina cara era la més factible? Les preguntes que avui en dia la majoria d’expedicions no es fan, van haver de ser respostes pels primers expedicionaris. La situació gepolítica mundial va fer que els primers atacs es fessin per l’Índia (des de Dargeling) i Tibet i s’intentés pujar al cim pel collat nord. Així doncs, totes les expedicions que intentaren fer cim durant les dècades dels anys 20 i 30 ho provaren pel collat nord, des de la glacera de Rongbuk. En el record, personatges com Norton, Finch, Bruce, Bullock, Somervell i en Mallory i l’Irving, que van morir mentre intentaven fer cim. (Després de llegir el llibre ho tinc molt clar. No van fer cim). I com no, els Sherpes. Aquestes expedicions portaven fins a 300 sherpes, que arribaven fins a campaments d’alçada superiors als 7.000 metres i que es convertien en peces claus de l’èxit o fracàs de l’aventura. Sempre s’ha parlat de la mort d’en Mallory i l’Irving, però durant aquella dècada, 7 sherpes hi van deixar la pell. La segona guerra mundial va provocar una aturada de deu anys en els intents d’ascensió al Everest. Quan a finals dels anys 40 i inici dels 50 els britànics s’hi van posar de nou, la situació geopolítica mundial era completament diferent. Xina va envair Tibet l’any 50 i tancava l’accés al Everest pel collat nord. Però Nepal s’obria i deixava entrar les primeres expedicions. De nou, van aparèixer expedicions de reconeixement i, per primera vegada, sorgia la possibilitat d’ascendir al cim per la vall del Kombu i el collat sud. Van caldre tres expedicions més fins que el 29 de maig de l’any 1953, en Hillary i el Sherpa Tensing, van coronar el cim. D’aquesta manera es culminava la feina de d’onze expedicions i trenta dos anys de feina per les valls, glaceres i crestes de l’Everest.

Titol original: The history of the Everest, Edita: J.M.Dent&Sons, Ltd. Publicat en castellà per editorial DUX el juliol de 1953 (no tinc notícies de que s’hagi reeditat)

Esquizofrènia lingüística

Que al País Valencià la dreta ha utilitzat la llengua per dividir i vèncer està clar i per tant, no entraré a comentar res perquè la resta del món mundial té clara la unitat de la llengua. Discutir amb gent de dretes sobre la llengua es com jugar al frontó. No es pot i per tant, no cal perdre energies en aquest sentit. Cal tenir-ho clar i fer un ús social de la llengua i qui no ho entengui, que s’hi posi fulles. Però de tant en tant hi ha notícies que cal celebrar i donar a conèixer. Dins d’aquesta espiral esquizofrènica del PP per negar la unitat de la llengua, la conselleria de cultura va invalidar, als llicenciats en Filologia Catalana de la Universitat de València i d’Alacant, el grau mitjà de coneixement del valencià que obtenien en sortir de la facultat. Venia a ser com no reconèixer la titulació. La obtenció del grau mitja (nivell C a Catalunya) és un requisit indispensable per entrar a formar part del cos administratiu del País Valencià. Què passava doncs? Que els pobres llicenciats en Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions els demanaven que fessin l’examen del grau mitjà de valencià. Una vergonya. Doncs bé, les Universitats en qüestió van denunciar a la conselleria i el Tribunal Superior de Justícia de València ha fallat en favor de les universitat. I no és la primera vegada. Amb aquesta, ja són 15 les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València confirmant la unitat de la llengua. N’hi ha una més del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem. 17 en total. Potser seria hora d’anar finiquitant el tema no? A mi ja em cansa.

Estratègia per a una majoria absoluta

Ibarretxe planteja un referèndum sobiranista per al País Basc. Ibarretxe sap que el Govern Central no li deixarà tirar endavant la consulta (cosa que no entenc. No estem en democràcia?). Ibarretxe sap que llavors haurà d’avançar les eleccions. Ibarretxe tindrà una arma electoral fantàstica. Ibarretxe arrassarà a les eleccions i serà reelegit Lehendakari, possiblement amb majoria absoluta. El món està boig i funciona del revés. Per un costat, Ibarretxe planteja un referèndum sabent que el què de veritat li interessa es que aquest no es pugui celebrar i per un altre costat, tenim els partits "defensors de la democràcia" negant la paraula al poble. Es que estem tots bojos? I el pobre Mas, copiant la jugada per veure si a la tercera, quarta o quinta, aconseguiex ser President de la Generalitat. Patètic.

Entra en funcionament el TVRCAS de Castelló

La Conselleria d’Infraestructures i Transport de la Generalitat Valenciana, en col·laboració amb l’Ajuntament de Castelló de la Plana, ha implantat el sistema TVRCAS (el primer trolebús d’Espanya) a la capital de la Plana. Aquest primer tram comptarà amb cinc parades, entre elles la de l’estació intermodal de Castelló (Renfe i autobusos interurbans) i la de la UJI (Universitat Jaume I).

El TVRCAS circula per una plataforma reservada, compta amb un guiat òptic que, a més de garantir uns nivells de seguretat alts, facilita l’aproximació a les andanes de les parades i té preferència semafòrica en totes les interseccions. El sistema implantat a Castelló pot combinar l’alimentació elèctrica a través de la catenària amb un motor elècric alimentat amb diesel (Euro IV), la qual cosa li garanteix una flexibilitat molt major que la del tramvia. Aquesta flexibilitat i el cost de construcció i explotació inferior a la d’un sistema tramviari, fan del TVRCAS un sistema de transport idoni per a donar resposta a una demanda com l’existent en una ciutat mitjana com Castelló (150.000 habitants) amb una regió en procés de metropolitanització de més de 300.000 habitants.

Van Morrison

Imagineu-vos que esteu en un petit pub irlandés. Llums càlides, bona companyia, nou músics tocant blues-rock i una veu potent que ho envolta tot. Així és un concert d’en Van Morrison i diumenge, vam poder gaudir-ne d’un a Castelló. Impressionant, de veritat.

A mi m’agrada anar de concerts i el que vaig veure i sentir a Castelló, ha estat del millor que he vist en anys. El so espectacular, cada instrument agafava protagonisme quan calia i cada músic (n’hi havia 9) tocava dos o tres instruments. Ser músic d’en Van Morrison ha de ser un estrés, però formes part d’una de les millors bandes del moment. I les llums perfectes. Un escenari despullat, amb un fons negre, era suficient per a que un joc de llums acompanyés la música sense robar-li gens de protagonisme. En Van Morrison va publicar el primer disc amb la banda Them l’any 1964. Amb 63 anys, 44 de carrera i un nou disc acabat de publicar (Keep it simple), el Lleó de Belfast no necessita dels clàssics per tirar endavant un concert. El cos del concert va ser el darrer treball (us el recomano) i tant sols van sonar dos clàssics, Moondance i Gloria. En Van Morrison es creu el que fa i dalt del escenari ho demostra. Serà antipàtic (no va dir ni hola, ni adeú, ni gràcies) però fa com ningú allò que sap: Cantar i tocar. Si podeu anar a veure’l, no ho dubteu, us agradarà encara que no conegueu cap cançó. Sentir-lo és simplement un plaer.