dilluns, 6 d’octubre de 2008

Castell de l'Alfandec

El diumenge pel matí vaig decidir prendre’m el dia lliure i desconnectar una mica de tanta memòria i Màster. El cap a vegades necessita desconnectar per a poder rendir. És com fer un reset, l’apagues i tornes a començar. Així que l’Espe i jo vam fer la motxilla i ens dirigirem cap al poble de Simat de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Vam caminar una hora entre camps de tarongers, des del monestir cistercenc de la Valldigna fins a la vall que s’endinsa cap a la serra del Mondúver. En una d’aquestes primeres estribacions, hi ha les restes del castell àrab de l’Alfandec (també conegut com Marinyen o de la Reina Mora). La pujada va durar aproximadament una hora, caminant entre roques calcàries, pins, garrofers, margallons i figueres de moro. Paisatge mediterrani en estat pur. Una petita portalada ens dóna la benvinguda i dalt del rocam, s’entreveuen les restes d’una segona muralla. Voregem l’esperó rocós per la dreta, tot pujant i buscant l’accés al castell. S’entreveuen fins a tres nivells de muralla construïts damunt de la roca calcària. Avui en dia, la roca, la muralla i les figueres de moro que han crescut a la paret, fan del tot inaccessible el castell. Seguim el sender fins al punt més alt del turó, on la muralla s’obre allà on abans deuria haver-hi una gran portalada. Ja estem a dins! La capella del castell es ben visible. Els nervis són preciosos i l’estructura molt elegant. Al costat, la cisterna i unes escales en mal estat que pugen cap al que queda de la Torre de l’Homenatge, que lluita contra la gravetat. Rodegem la Torre de l’Homenatge per l’est, per un petit sender entre la roca i el precipici. La llegenda diu que la última reina mora que habità el castell, es llançà pel precipici abans de caure presonera dels cristians. Arribem a una petita explanada des d’on s’albira tota la Valldigna: Simat, Benifairó i tots els camps de tarongers. Més enllà, la serra d’Alzira. Ens enfilem roca amunt fins a la Torre de l’Homenatge i al costat d’una segona cisterna, mig plena amb aigua de les darreres pluges, fem un glop d’aigua i ens mengem uns plàtans, tot contemplant la vall. Xerrem amb una parella que també estan visitant el castell i plegats fem el camí de descens. Un cop arribem al pla, la parella s’ofereix a dur-nos en cotxe fins a Simat. Estalviar-se una hora de pista, després d’unes hores de caminar, sempre s’agraeix. Res, que vam aprofitar el matí de diumenge, visitant un bonic castell.