Adjudicacions sota sospita

Un dels punts més cridaners alhora de generar corrupteles són les adjudicacions públiques. La majoria de concursos públics tenen nom i cognoms abans de ser adjudicats i moltes vegades, l’empresa que serà adjudicatària, ja porta mesos treballant en el tema. Jo puc entendre que un càrrec públic vulgui donar-li un contracte a alguna empresa de confiança i no només perquè sigui amic seu sinó perquè sap que ho farà bé (si surt malament se la carrega el càrrec públic). Ara bé, cal fer, com a mínim, l’adjudicació com mana la llei. No pot ser que les empreses estiguin treballant abans de que es faci públic el concurs, no pot ser que una empresa faci una baixa temerària i sigui finalment adjudicatària, no pot ser que s’incompleixi la nova llei de contractes i s’obri abans l’oferta econòmica que la tècnica, no pot ser que els modificats s’aprovin amb facilitat.... i no poden ser moltes més coses. Xerrant amb un bon amic, amb el que puc passar-me hores discutint sobre el funcionament de l’administració pública, em va dir que la única fórmula per a que una adjudicació pública fos justa, seria fent un sorteig. S’obre el plec de condicions administratives i tota empresa que compleixi els requisits bàsics (solvència econòmica i tècnica) entre en el “bombo”. Quan m’ho va explicar li vaig dir que no, que segur que hi havia alguna solució més “racional”. Doncs bé, han passat uns mesos i cada vegada estic més convençut de l’opció sorteig. O deixem que l’administració contracti a dit obertament, el que reduiria i agilitzaria els terminis d’adjudicació i redacció dels projectes (el que provocaria un augment brutal de regals, maletes i suborns) o apliquem la llei del sorteig. No hi ha terme mig!