dilluns, 15 de juny de 2009

III Marxa de Cap de Rec

Aquest dissabte he participat a la III Marxa de resistència de Cap de Rec, organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat i puntuable per a la Copa Catalana de marxes de resistència. Per resumir breument la marxa, us diré que té un recorregut de 51 quilòmetres, 5.100 metres de desnivell acumulat i la pujada amb més desnivell de totes les curses que formen la Copa Catalana: 1.350 metres de desnivell d’una tirada, d’Andorra al coll del Perafita. En total, 2.550 metres de pujada i 2.550 de baixada. Fer la marxa ha estat una experiència gratificant, ja que he gaudit d’un paisatge espectacular. La vall de la Llosa i la vall de Madriu són precioses i al juny, està tot tant verd que enamora. Només per veure el paisatge ja paga la pena fer la marxa. El problema és que són molts quilòmetres i per tant, no pots estirar-te en cada un dels llacs que veus. S’ha d’anar per feina. Hi ha certa presa i com se sol dir... la prisa mata amigo! I aquí es on entra en acció la part freak de la cursa. Hi havia uns 400 inscrits, el 80% dels quals fan tota la Copa catalana, es a dir que cada cap de setmana estant fent patejades de més de 50 quilòmetres. Hi ha gent que va fer la cursa amb 6 hores i la majoria ho van fer entre 10 i 12. La gent corre, van vestits com a marcianos i a Andorra, quan ja portavem caminats 30 quilòmetres i s’acostaven els 1.300 metres de pujada, van treure les farmacioles. Voltarens, aspirines, antiinflamatoris varis, glucoses en pastilla i en ampolles líquides... un arsenal. Enlloc de l’entrepà de botifarra que repartia la família Soto (un avituallament collonut amb entrepans d’embotit, fruita i molts líquids) s’alimentaven de farmaciola. El Fra i jo vam preferir botifarra, pit i collons i amunt! El Fra va apretar i em va esperar al refugi del Perafita, 1000 metres per damunt d’Andorra. Jo, a poc a poc, vaig arribar 45 minuts més tard, però pel camí se’n van quedar uns quants. Aquesta pujada és infernal. Un cop al coll del Perafita i finiquitada la pujada, tant sols ens quedava baixar a Cap de Rec i desmaiar-nos una estona. En total, 13 hores de caminada entre un paisatge preciós i una colla de freaks d’allò més simpàtics. Realment, l’ambient entre la gent i els ànims que entre tots ens donàvem a la pujada, era espectacular. Un molt bon exemple de l’esperit no competitiu d’aquestes marxes.

2 comentaris:

Oriol Roda ha dit...

Ei campió!
Així m'agrada que mantingueu les tradicions vives. Aquesta cursa li tinc molt carinyu malgrat no l'he pogut fer mai. Serà perquè vaig ajudar a muntar-la....
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Ja veig que les coses sempre seran igual, alguns amb els reforços alimentarirs tradicionals i d'altres més profecionals amb la farmaciola al darrere...enhorabona fer acabar la caminata, es nota que vas gaudur i patir al mateix temps. Vinga besets

El Perdiguer